dimarts, 30 de desembre de 2008

La frase que va salvar Roma

El dia 23 a la nit, discutíem amb un amic què deuria dir Lleó I a Atila perquè aquest últim gires cua a les portes de Roma i no volgués conquerir el cor d'un Imperi que ell mateix havia anat tirant a terra. La història s'ha encarregat de silenciar aquestes paraules que el Papa va etzibar el cap dels Huns a les portes de la ciutat eterna i que la va salvar d'una masacre més que segura. Què va dir Lleó I? El meu amic es va inventar una frase "Un cop tinguis Roma, què et quedarà per fer?". La vaig trobar fenomenal. No gosis mai arribar a Ítaca perquè aquell dia ets home mort. Tots som Atila i en algun moment tenim l'opció d'entrar a Roma. Aprenem de la història, girem cua sempre.
Amb aquest últim post de l'any 2008, us voldria agraïr també que dediqueu algun moment de la vostra setmana per llegir aquestes petites estranyeses que ens acompanyen en aquesta lleugera tasca de carregar la duresa de la vida. Moltes gràcies per anar seguint els posts i pels comentaris que em feu quan m'aneu veient!!
Salut i Bon Any 2009!!!
La pastanaga verda

diumenge, 28 de desembre de 2008

El boig de la ciutat

Aquests dies que la pluja ha batejat un Nadal fosc que no s'ha atrevit a nevar però tampoc ens ha regalat l'alegria de la llum del sol, hem tingut el context perfecte per recuperar les cançons del nostre grup. Cadascú de nosaltres tenim aquell grup de música que ens identifica i en certa manera ens ha servit per diferenciar-nos uns dels altres marcan prioritats estètiques i fins i tot ètiques, però tots tenim també un grup que ens uneix allà on anem, és el nostre. Sempre quan ens reuníem a La Cleda agafàvem les guitarres per tocar cançons de Sopa de Cabra. Cançons que sempre parlen de la nostra història, de la nostra vida, de les nostres alegries i de les nostres tristeses. Sopa serà sempre la que ha marcat les diferents etapes de la nostra vida i ens ha acompanyat a fer-nos grans. Als catorze cantàvem l'adolescent Mai Trobaràs i als vint t'emociones amb la sutilitat de Pell de lluna. Per què parlo en aquest post de Sopa? Per una raó molt senzilla. Per la pluja que ha caigut aquests dies a Girona i ha deixat els carrers del Barri Vell humits i relliscosos. És en aquest context que sempre m'he imaginat passejant el protagonista de la cançó d'El boig de la ciutat. Ballesteries a la matinada, el carrer moll i buit, i un noi jove, xop, caminant lentament en direcció a Ciutadans per amagar-se sota els arcs de la Fontana d'Or i dormir el seu crim esperant la condemna del silenci que dóna la soletat. Aquesta és la gran virtut de les cançons de Sopa, que estan dintre nostre perquè compartim el mateix imaginari, el mateix món, els mateixos racons, i al cap i a la fi, som fills de la mateixa ciutat morta i avorrida que ells varen intentar animar amb un xic de rock'n'roll. Bona nit malparits!!!

dijous, 25 de desembre de 2008

El Nadal dels amargats

El Nadal està ple de gent amargada que intenta donar la tabarra parlant d'hipocresia i cursileria. Al.leguen que tots els actes solidaris que tenen lloc per Nadal remarquen la nostra naturalesa egoista perquè només ho fem un cop l'any. Més endavant també diuen que són unes festes religioses en una societat laica, i que per tant, hem substituït l'element religiós per quelcom artificial que ens obliga a estar contents i receptius durant aquestes festes perquè el Corte Inglés ho reclama. També es queixen d'haver de complira la obligatoreitat dels sopars familiars on s'han d'aguantar parents llunyans de cuyo nombre no quieres acordarte.
Segurament amb algunes d'aquestes queixes tenen raó, però jo els segueixo considerant gent amargada, perquè en una societat individualista com la vivim, si tenim almenys una època a l'any marcada al calendari en la que sortim de la nostra bombolla i ens donem una mica els altres, això és bo. Si durant aquest temps aprofitem per disfrutar de la familia que durant l'any tenim oblidada, això és bo. I si a més, durant aquestes festes aconseguim aixecar-nos una mica més contents i regalem somriures pel carrer, això és bo. Més que res perquè un any ens en adonarem que fantàstic seria que tot l'any fos com Nadal. I la base d'aquest canvi en la nostra vida estarà en aquesta època de l'any que ens proposem ser una miqueta millors. Un missatge pels amargats: Bon Nadal i disfruteu les festes amb la gent que us estimeu!!!

dimecres, 24 de desembre de 2008

La vida rescatada de Dionisio Ridruejo

Fa tres mesos vaig escriure un post parlant de la necessitat que té cadascú d'acceptar el seu passat i ser conseqüent amb el que un dia va defensar, fos erroni o encertat. Davant aquesta idea d'honradesa personal vaig parlar de l'escriptor Dionisio Ridruejo com a pal de paller d'aquells personatges que varen ajudar a construïr el règim franquista des de la seva lleialtat al falangisme de Primo de Rivera, i que anys més tard, enderrocarien aquell mateix edificis des de postures pròximes al liberalisme d'arrel racionalista perdut durant la Guerra Civil, on semblava que només hi havia nacionals i comunistes.
Fa un mes va sortir el llibre de Jordi Gracia titulat La vida rescatada de Dionisio Ridruejo. Vaig acabar-lo ahir a la matinada estirat al llit d'una cela ascètica de Montserrat. La sensació al tancar el llibre i enfrontar-me els deus minuts de post-lectura on intentes fer un repàs de tota la informació que t'ha arribat, i analitzes com t'ha quedat el cos, vaig pensar que Gracia ens obria la vida d'un personatge referent en un país mancat de guies. Un home puntal perquè es comportava com una persona i acceptava la pròpia naturalesa humana que demana constantment la rectificació d'un mateix. Ridruejo va portar a terme aquella ètica de la infidelitat de la que ens parlava Josep Maria Castellet, per acabar essent fidel als altres i a un país sencer.
Us el recomano com a lectura nadalenca, un temps on hem d'aprofitar per parar-nos a pensar si com qui vertaderament volem ser, o som el que altres esperen de nosaltres. Ridruejo sempre va ser qui ell va creure que havia de ser, i el temps li ha acabat donant la raó. Aprofiteu el llibre de Jordi Gracia per fer un recorregut vital per les seves vivències. Bon Nadal verdulaires!!!

diumenge, 21 de desembre de 2008

Montserrat: Un espai de pausa i reflexió

El dia a dia et fa avançar per inercia, com un autòmata sense capacitat de decisió, com un infant que depèn del seu pare, com adults que depenen del ritme creat per nosaltres mateixos. Així doncs, després d'un trimestre atrafegat amb les classes, la ràdio, la universitat, els contes, el blog, els plans de futur... Són urgentment imprescindibles dos dies de descans físic i espiritual a Montserrat. Una vegada més em refugiaré dintre d'una de les celes i disfrutaré de les pregàries monacals per fer una petita pausa i tornar a pensar amb allò prioritari.
Montserrat et renova les forces amb el seu silenci nocturn i el seu cant matinal, amb la seva posta de sol i el seu Virola i turístic, amb la seva espiritualitat cristiana i la seva ortodoxia supersticiosa, amb el negre de la Vergai el marron dels hàbits dels monjos, amb l'ascetisme del Crist de Subirats i la decoració barroca del Santuari. Tot ajuda per preparar el Nadal i tornar amb les forces renovades i un carregament de propòsits per ser cada dia, una persona més decent que pugui un dia, sense por, mirar als ulls de la mort i somriure amb ironia.
Us recomano que proveu l'experiència, la solitud és necessària per trobar-se un mateix, acceptar les pròpies misèries i celebrar alguna de les modestes glòries.

divendres, 19 de desembre de 2008

Una veritat sense amor

Fa dos dies, llegint el blog de l'Eduard López, http://www.puntcardinal.blogspot.com/, em vaig trobar aquesta frase que em va semblar deliciosa "Quan l'amor es deslliga de la veritat, hem caigut, aleshores, en la ideologia". Segurament, i perdona amic Edu si trec la frase de context, aquest és el problema de molta gent de la nostra generació. Davant la buidor i la incertesa d'aquesta època d'impàs que no sabem on es porta, molts joves s'abracen a veritats polítiques, socials i fins i tot virtuals, per tenir una guia, un camí, un rumb.
El problema d'aquesta gent arriba quan no estimen i veuen tots aquells que no comparteixen la seva veritat com a rivals que els hi volen mal, i els hi volen destrossar els seus fonaments ideològics. Estimar vol dir tenir l'altra com a centre de la teva existència i actuar per poder entendre el bé individual que necessita. Quan parlem d'ideologia moltes vegades la idea mateixa sobrepassa la persona i aquesta és converteix en víctima d'una utopia. És cert que tot està per fer, però també és cert que no tot és possible si no posem l'amor com a base de tots els nostres actes. Per tant, és molt lloable tenir veritats si tenim l'amor com a base, perquè la ideologia sempre resulta intrasigent i perillosa.
Ho dic perquè moltes vegades es parla des de certs sectors, que el segle XX va representar el segle de les ideologies, i que aquestes es van enterrar amb la mateixa fi del segle. Jo no ho tinc tant clar. Cada dia veig més gent jove atrapada al dogmatisme de certes ideologies caduques, i d'altres incapaços d'entendre què és una ideologia. Torno a repetir, una veritat sense amor és ideologia, i recordeu, una religió sense amor és fundamentalisme. Posem l'amor en la base de la nostra vida i després caminem cap un món millor.

dimecres, 17 de desembre de 2008

Raúl Tamudo o com arribar a l'èxit sense saber llegir

Referent dels analfabets, Tamudo representa millor que ningú un exemple vivent d'algú que arriba a la fama i que fins i tot té un cert esperit de referència entre el seus, però que és incapaç d'ordenar amb criteri el subjecte i el predicat d'una oració. El jugador més sobrevalorat de la Lliga Espanyola, que ha arribat als cent gols després de jugar permanentment durant dotze temporades i tirar els penals, faltes, còrners, faltes indirectes, serveis de porteria i bots neutrals, té una mitjana de menys de deu gols per temporada. És lluitador, no se li pot negar, però només té el nivell per jugar un equip de segona categoria com l'Espanyol, on un jugador normalet com Luis Garcia ha fet saltar a la vista els defectes del seu company de la davantera.
No sóc antiespanyolista, és més, trobo molt lloable que dintre el bipolarisme Barça-Madrid hi hagi aficionats que tinguin aquest toc diferencial de donar suport un equip simpàtic i que aposta pel planter. Ara, això és una cosa i l'altra és que l'emblema del teu equip sigui un exemple d'aquest fracàs escolar que està destrossant el país i que ha arribat fins els òrgans més elevats del poder polític de Catalunya. Tenir estudis no assegura que estiguis capacitat per exercir un càrrec, ara, no tenir-ne t'assegura que no pots dirigir un país amb coneixement total i no pots sortir davant dels periodistes per ser el referent d'un equip amb una gran història. Com deu enyorar els aficionats cultes de l'Espanyol a Valverde. Per cert, en Sergio Busquets també promet donar grans tardes de glòria a la sala de premsa del Camp Nou.

diumenge, 14 de desembre de 2008

Cartas a Ellacuría

Fa tres anys em vaig llegir fervorosament aquest recull de cartes que Jon Sobrino anava escrivint cada any a Ignacio Ellacuría el dia de l'aniversari del seu assassinat. En elles hi vaig poder veure un full de ruta personal amb el concepte de civilització de la pobresa que havia desenvolupat Ellacuría al llarg de la seva vida i que Sobrino recorda en aquestes cartes. Saber ser feliç amb l'imprescindible, perquè només si sabem està deslligar-nos del que tenim podrem arribar al que som, negar-nos com a entitat individual i trobar la felicitat en el donar-se a la comunitat. Un comportament evangèlic que Ellacuría va reescriure amb la seva vida, amb el seu exemple. Com tanta gent que s'aixeca cada matí per donar-se integrament als altres.
Però sobretot el que em va agradar més d'elles és la humanitat amb la que Sobrino parla del seu company, allunyant-se de qualsevol temptació d'idealitzar-lo. Ellacuría tenía defectes, com tota persona, però va tenir aquella virtut missionera de saber triar al moment clau per deixar de protegir la vida pròpia i donar-se completament als altres. Em tornaré a llegir el llibre perquè necessito renovar-me per dintre. Ellacuría em neteja. Prova-ho.

dissabte, 13 de desembre de 2008

Amb el somriure, la revolta

Últimament ha coincidit que he llegit diferents personatge d'àmbits diversos que enmig d'un article deixaven anar una ironia contra el "cansino" o "redundante" Llach. M'ha fet molta gràcia perquè en Llach sempre resulta carregós per alguns, que per casualitat no troben que cansa l'actitud desesperada d'altres cantautors que ens venen que el món és una merda i que la única sortida és trobar plaer en la mateixa absurditat de la vida. A mi aquests segons m'encanten perquè decoren molt bé una tarda de diumenge i una tornada nocturna a casa després d'una nit fracassada, però la veritat, em quedo amb l'optimisme i ganes de viure que surten per les escletxes de les cançons d'en Llach. No nego que la seva cantarella ha amagat un missatge optimista per intentar canviar tot allò que no ens agrada i sobretot, per tirar endavant relacions personals que moltes vegades són complicades, però només la gent amb l'orella fina sap traspassar aquesta veu d'onades mediterrànies.
En Llach no ens pinta un món de rosa com altres grups que exemplifiquen el baix nivell intel.lectual del país. El cantautor empordanès ens diu una cosa molt clara: la vida és molt complicada, té moltes dificultats, però val la pena viure-la i disfrutar amb els regals que ens brinda, que moltes vegades, són molts més que les penes. En definitiva, es pot intentar canviar tot allò que no t'agrada i buscar sentit a les coses i no ser un amargat. Com canta ell: Amb el somriure, la revolta.

dijous, 11 de desembre de 2008

Elogi a l'avorriment

Fa temps que tinc ganes de fer un elogi a ultrança de l'avorriment i defensar la necessitat de trobar dins el ritme occidental de les nostres vides instants on la no-activitat i la desgana de trobar una activitat, siguin el nostre vertader exercici. Primer de tot tinc la sensació que només quan estem avorrits realitzem el deure a meditar sobre un mateix que després ens donarà fermesa a l'hora de prendre decisions que ens facin anar endavant, després també noto que quan estem avorrits i no sabem que fer, valorament més els petits detalls que ens donen certes dosis de motivació vital, i finalment i potser el més important de tot des d'un punt de vista productiu, l'avorriment ens dóna el descans suficient per ser més eficients en les nostres obligacions diàries. Per tant l'avorriment ens dóna més coneixement de nosaltres mateixos, ens fa més sensibles als detalls dels altres, i ens torna millors al nostre àmbit familiar i laboral.
Per això hauríem de dignificar adjectius tant mal usats com "manta", "mandrós", ""avorrit"... perquè tinc la sensació que radera les persones que tenen aquests aparents "defectes", s'hi amaga un ciutadà calculador amb les seves habilitats que explotarà tard o d'hora. Els altres, la immensa majoria, quan arribem a l'edat frontera dels quaranta, veurem que poques coses podem aportar més perquè ho haurem donat tot amb presses i malament durant una joventut en la que no vàrem saber avorrir-nos. Treballadors de tot el món: avorriu-vos!!

dimarts, 9 de desembre de 2008

Els vampirs de la intimitat

El millor que té la nit és que converteix tots els vidres en miralls indiscrets des d'on pots espiar amb nocturnitat i alevosia tota la gent que passa pel carrer. Des d'una posició privilegiada pots veure mostres d'amor, de desamor, d'amistat, d'odi, d'imprudènica, d'alegria, de desesperació, de rutina, de novetat... Per això els voyeurs aprofitem el dubte de la foscor per sortir el carrer vestits amb una gabardina negra, una boina fosca i unes ulleres gruixudes de miop a l'estil sartrià i espiem totes aquelles vides que mai viurem.
La nit per nosaltres és l'espai per trobar un reflexe desdibuixat de les intimitats que durant el dia queden amagades per robes formals i diàlegs de coffee business. Només així podem conèixer les persones, i el més important, només des de l'anonimat de l'espia amateur pots robar uns segons d'intimitat a la dona que estimes en secret des de la teva adolescència i que un bon dia va decidir construir la seva vida amb el teu millor amic.
Vivim durant la nit i ens amaguem durant el dia. Només entenem el llenguatge de la foscor per pura necessitat, la claror ens mostra com som, i això, sempre ens ha fet por. A la meva petita i claustrofòbica ciutat ens diuen de forma despectiva els vampirs de la intimitat, i sincerament, a mi m'agrada.

dilluns, 8 de desembre de 2008

La llengua oficial dels infants

Ahir al matí vaig sentir un nen petit parlant francès i em vaig esgarrifar. Semblava un petit dèspota que es preparava per ser un futur estudiós de Voltaire repel.lent amb els estudiants i els seus companys de professió. Siguem objectius: els nens petits que parlen francès no són graciosos. Ja no en parlem dels alemanys que sembla que en lloc de dir Ich diguin Reich i t'acollones només de pensar que tens davant teu un robot que s'emociona menjant papilles de Baviera i escoltant Wagner. Tot plegat fa que no sigui atractiu anar a viure aquests països perquè sempre et sents amenaçat per les generacions futures.
Per això voldria proposar des de La pastanaga verda que obliguessin els infants a aprendre l'italià i l'anglès des de ben petit. D'aquesta manera quan estiguessin amb la seva familia podrien fer servir sense cap mena de problema la llengua materna, però quan marxessin a fora el seu país, en lloc d'utilitzar l'engargossat francès i el caciquista alemany, podrien deleitar-nos amb aquestes sonoritats que sortint d'un infant, l'embelleixen molt més i el converteixen en un futur artista de la conca del Tevere o en un llibreter ambulant de Portobello.

dissabte, 6 de desembre de 2008

L'hivern d'en Bruce

Cada músic està associat a una estació determinada pel to de la seva veu, pels temes que tracta, per la sonoritat de les cançons, per la seva actitud... Si, senyor, en Bruce és hivern. I no un hivern qualsevol. És un vespre d'hivern amb el cel sense cap núvol i amb una brisa lleugera i gelada que et fa acorrocar-te dintre el jersei mentre Ell canta una cançó de mig-temps nostàlgica amb un futur inexistent. Podrien ser The Promise, None but the brave, Nothing man, My city of ruins, My hometown, Across the border, Jesus was an only son, My own worst enemy, County fair, Secret garden... Totes les porto al mp3 mentre camino a mitjanit d'un dia laborable pels carrers buits de Girona i miro a cada racó si trobo algun element del meu passat que doni un xic de contuïnitat a la meva vida. Sempre l'acabo trobant abans d'anar a dormir quan em venen ganes de plorar quan el Bruce canta amb el puny enlaire "It's a town full of losers and we're pulling out here to win". També em passava quan tenia divuit anys. També era hivern. També Girona estava deserta. Espero que als quaranta em segueixi passant el mateix.

divendres, 5 de desembre de 2008

Atracador de bancs

Aquest migdia he tingut un moment de blanqueig mental. Saturació. Totes les obligacions cauen a sobre i no hi ha temps per pensar quina és la prioritat. En aquest instant em surt la meva vella vocació: ser atracador de bancs. Sempre desitjo en els moments límits de la meva vida agafar una pistola falsa, posar-me una mitja negra al cap i entrar a una oficina de La Caixa (robem?) per emportar-me de forma pacífica els estalvis de la gent de bé. Robar als rics no té cap gràcia perquè no fas cap mal. Sovint penso que en Robin Hood era un hippie avorrit que va començar a robar als rics perquè no va tenir el que s'ha de tenir per robar als pobres. Jo robaria a la gent de peu perquè només així arribaria a fer mal. Això si, al cap d'una setmana i després que el pànic s'haguès escampat per la ciutat, el meu rostre robotitzat presidís els màxims organismes oficials, i les noies de bona vida sommiessin amb ser les més infidels de les meves amants, tornaria als diners a la oficina de La Caixa a les 7:50 del matí perquè els serveis d'investigació quedessin retractats davant l'evidència: Una vegada més l'instint del lladre aficionat era més útil que cent policies dogmaticament preparats. Aquest desig irrefrenable de ser un insubmís de la bondat m'ha durat cinc minuts, el temps d'escoltar La del pirata cojo del Sabina, i entendre, que les millors fantasies, són les que no es compleixen mai.

dimecres, 3 de desembre de 2008

El millor de la classe

Potser el temps el convertirà amb un nou Ronaldinho i quedarà enfangat a l'Olimp dels déus humans, o potser seguirà les passes del seu seleccionador i esnifarà la seva exempleritat futbolística. No ho sé. El que tinc molt clar si em cenyeixo purament el present, és que el Barça té ara mateix el millor jugador del món, i el més bonic de tot és que té cara a nen, i amb ella, totes les virtuts i defectes d'una criatura quan juga a l'hora del pati amb els seus amics: vol demostrar sempre que és el millor, quan passa la pilota aconsegueix que l'assistència sembli mig gol, quan l'agafen de la samarreta s'enfada i a la següent jugada còrrer molt més per orgull, demana la pilota constantment perquè sap que és el millor de l'equip, pressiona perquè sap que ha de donar exemple, celebra els gols perquè es competitiu fins el final, és baixet i sobretot, quan entra a classe té moltes dificultats amb l'estudi però el prestigi a dintre l'aula el té guanyat perquè quan toca la sirena i surten a jugar el pati, sempre, sempre, sempre, és el millor de la classe.

dilluns, 1 de desembre de 2008

Die Welle

Ahir el diumenge vàrem intentar matar la tarda amb una pel.lícula que intentés treure'ns la mandra d'unes neurones col.lapsades per les demostracions d'autoritat del Barça. El film escollit fou Die Welle (La Ola), i les sensacions, molt positives. Tenim gràcies a una història que a vegades pot semblar una mica hiperbòlica les condicions de misèria individuals per arribar un moviment totalitari de masses. Els protagonistes adolescents estan enfonsats en l'hedonisme escapista de la postmodernitat i troben en una ideologia, aquest objectiu comú que traspassa les fronteres humanes i els hi dóna un motiu per seguir lluitant.
Els canvis psicològics dels personatges segurament són els elements més atractius de la pel.lícula perquè demostra la capacitat que tenim d'entendre com a normal allò que és totalment anormal. De totes maneres no estic d'acord que un país europeu tingui a dintre seu els gens per explotar un règim totalitari, més que res perquè les causes que denota la pel.lícula: la misèria de la persona, la manca d'un objectiu elevat... queden enfosades per l'individualisme total que viu Occident, que rebutja tot moviment de masses que pugui aixafar el subjectivisme individual. De totes maneres, s'ha de reconèixer, que fins i tot aquest punt, el director treballa amb profunditat explicant que només a través de la massa pots desenvolupar la teva individualitat. Una paradoxa que un cop has vist el film t'arriba a plantejar-t'ho tot una mica. Bona pel.lícula. Bona tarda.

dissabte, 29 de novembre de 2008

El professor

Seguia assegut a la cadira del seu despatx amb llibres escampats per la sobre la taula que tenien un denominador comú: l'intent de diferents autors de reformular el Marxisme aplicat a la Unió Soviètica. El cigar que cremava als seus dits i l'aureola de fum que envoltava l'estança li donaven el toc d'incertesa aventurera que sempre han tingut les seves classes. Em va rebre amb un somriure després de quatre anys de no veure'ns i ens vàrem posar el dia. Als seus seixanta-cinc anys s'ha demanat un any sabàtic per poder acabar projectes d'anys enrera que havien acabat al penjador. Una vegada més em va sorprendre per la joventut que sortia de les seves arrugues facials i del seu somriure amable on s'intueix el constant diàleg que intenta tenir amb els seus estudiants. Vaig tornar a casa molt content perquè el vaig veure igual que feia quatre anys quan vàrem discutir sobre els seus: Gramsci, Brecht, Benjamin, Adorno... Seguia escoltant i parlant. Si tots els profes fossin com ell, la universitat catalana seria un altre. Por cierto, mándale un saludo al viejo barbas.

dijous, 27 de novembre de 2008

Objectiu: La Lluna

M'ha sorprés molt gratament el nou disc de Lax'n'busto. Després dels decepcionants Morfina, Amb tu, i Relax, trobo que Objectiu:La Lluna és un treball ple de frescura on aconsegueixen assemblar-se al potent directe del grup. Potser a les cançons amb més canya del disc hi falta una mica més de complexitat musical, però això queda totalment solucionat per les riqueses dels mig temps i la veu d'aquest tal Salva que no millora el grup, però si que li dóna un punt interessant i fins i tot inquietant.
M'ha agradat tornar a escoltar música en català que soni tant bé i que m'agradi tant. Llàstima que amb el temps no han aconseguit millorar la profunditat de les lletres i quan intenten pujar el to es nota tot plegat una mica forçat, però la veritat, tampoc els hi demanem que escriguin com Lluís Llach sinó que tornin a sonar com a Lax'n'busto, i ho han fet. Felicitats.

dilluns, 24 de novembre de 2008

La mort de la filosofia

Aquest cap de setmana vaig veure en un partit de futbol base com els aficionats de l'equip local deixaven anar frases como "Siérrale la pierna", "Pártelo", "Sin piedad", i vaig pensar que Heidegger després de la Segona Guerra Mundial va parlar de la mort de la filosofia i de la inutilitat dels poetes en un món que s'havia carregat la idea de bellesa. Tot quadrava, aquest cap de setmana vàrem celebrar en aquest modest camp de futbol, el 63é aniversari de la mort de la filosofia i la poesia. Si senyor, tenim el país que ens mereixem, però no us penseu que ha estat fàcil:ha costat molts anys deconstruïr-lo. No és mèrit d'una generació ni d'un governant. Unamuno?? Sempre tindrem al nostra inconscient el caràcter de Millán Astray.

diumenge, 23 de novembre de 2008

Desayuno - Luis Alberto de Cuenca

El trobo molt adient per un curs pre-matrimonial... No parlo més perquè sinó faré malbé el poema!! Me gustas cuando dices tonterías, cuando metes la pata, cuando mientes, cuando te vas de compras con tu madre y llego tarde al cine por tu culpa. Me gustas más cuando es mi cumpleaños y me cubres de besos y de tartas, o cuando eres feliz y se te nota, o cuando eres genial con una frase que lo resume todo, o cuando ríes (tu risa es una ducha en el infierno), o cuando me perdonas un olvido. Pero aún me gustas más, tanto que casi no puedo resistir lo que me gustas, cuando, llena de vida, te despiertas y lo primero que haces es decirme: «Tengo un hambre feroz esta mañana. Voy a empezar contigo el desayuno».

divendres, 21 de novembre de 2008

Realitats asimètriques

Sempre m'ha fascinat la asimetria que moltes vegades viu el nostre interior respecte a la situació que ens envolta. Podem ser testimonis d'una guerra, d'una crisis, d'un món que s'esfonsa, i alhora tenir una pau interior que ens fa ignorar totes les misèries del món de les imatges. D'altra banda també podem viure en una ciutat pròspera, estar al Camp Nou mentre en Messi tanca el set contra el Madrid per 6-1, escoltar en directe Thunder road mentre en Bruce aixeca el punt enlaire... i sentir-te desgraciat al comparar l'alegria que t'envolta amb les teves misèries humanes.
Un exemple brillant del ritme diferent d'aquestes dues realitats el trobem en una frase escrita per Kafka als seus diaris, una frase que tant fascina a Enrique Vila-Matas, aquell escriptor que un post anterior vaig dir que em treia de l'apatia literària.
"2 de agosto. Alemania ha declarado la guerra a Rusia. - Tarde, escuela de natación"
Concís i brillant. Sense saber de qui és, podries endivinar que l'artífex és Franz Kafka.

dimecres, 19 de novembre de 2008

Pongamos que hablo de Vivir

Quan vaig aterrar a Barajas pensava que Madrid tenia molta sort de tenir una cantautor com Joaquín Sabina que s'encarregava d'embellir una ciutat feta per la història imperial d'Espanya. Amb un cap de setmana n'he tingut prou. Certament que és una ciutat senyorial tacada per la soberbia de l'etern guanyador, és veritat que peca d'un centralisme insultant i que la connotació del mot provincia abarca tot el que està més enllà del seu territori, no és mentida que fou designat a dit per la capital d'un país que poques vegades ha actuat com a tal, és indutable que té un club de futbol prepotent embrotit pels seus triomfs europeus. De totes maneres, a pesar de tot això, Madrid té aquell punt que la fa una ciutat fantàstica, agradable, acollidora, divertida, cultural, i que et recorda aquell aforisme d'Enrique Vila-Matas "viajar es perder países". Si senyor, espero poder dir algun dia "Yo me bajo en Atocha/yo me quedo en Madrid", i es que quan pujava a l'avió per tornar a Girona ho vaig veure clar, en Sabina té molta sort de tenir com espai d'inspiració, una ciutat com Madrid. Perquè és una ciutat que té aquell característica que ningú sap el que és però que la fa única.

dilluns, 17 de novembre de 2008

Després de la meva mort

M'agradaria molt que el dia després de la meva mort sentís aquestes paraules: No te escogí porque fueras santo O con madera de futuro santo Santos he tenido demasiados. Te escogí para variar. Ernesto Cardenal, Telescopio en la noche oscura

dissabte, 15 de novembre de 2008

La felicitat

Avui je jugat a ser feliç. M'he aixecat amb il.lusió i m'he dutxat amb una cançó de Supertramp. Després de marxar de casa i fer un petó a la meva dona, he anat a l'escola escoltant el programa matinal predilecte dels meus fills i he rigut totes les bromes per adolescents que s'hi feien. Feia temps que no començava una classe amb una motivació extra per intentar transmetre uns coneixements que faran dels meus alumnes, persones decents que seran la base d'una societat millor. A l'hora de dinar he donat conversa els meus companys de feina i he intentat parlar de les obres de la carretera nacional i de la importància d'estalviar per poder arribar a final de mes sense penúries. Ha estat emocionant. Després de l'àpat m'he anat a preparar les classes de la tarda i diferents activitats per aconseguir que els alumnes aprenguessin passant-s'ho bé. Han estat unes classes molt dinàmiques on han sorgit diferents problemàtiques personals que hem compartit i hem intentat solucionar. Després de la feina, al vespre, he ajudat als fills a fer els deures i he mirat una pel.lícula romàntica amb la meva dona fins a altes hores de la matinada. Avui no he begut res d'alcohol, no he fet bronques injustes, no m'he passejat amb cara d'amargat pel carrer, no m'he discutit sense motiu amb la meva dona, no he insultat a ningú mentres conduïa... He jugat a ser feliç i ha estat avorrit. Demà tornaré a fer el de sempre: Jugaré a ser un desgraciat.

dijous, 13 de novembre de 2008

La sensatesa de l'odi

Crec que ningú possarà en dubte que l'odi és un sentiment dolent en si mateix, independentment dels atenuants que el poden fer crèixer dins teu. Però ahir el vespre vaig llegir un aforisme d'un escriptor que no recordo el seu nom però em va servir per veure que hi ha un tipus d'odi que ens mostra que anem pel bon camí. Més o menys deia així "Qualsevol persona decent hauria d'odiar la meitat dels seus contemporanis". No tinc més paraules. Pensa que tu pots ser un d'ells.

dimecres, 12 de novembre de 2008

El deute econòmic com a base de l'èxit

Repassant la història del Girona F.C m'he adonat que l'únic punt en comú que uneix les diferents etapes del club és el permanent estat de deuta econòmica i el gust per conviure amb molta elegància amb la suspensió totalment de pagaments. És extraodinari. El predecesor del Girona F.C, el Club Esportiu Girona va construïr l'estadi de Vista Alegre el 1922 per poder encabir-hi més gent, i el 1923 desapareixia perquè no podia fer front a una deuta de 200.000 pessetes de l'època. És el comportament més anti-català a la ciutat catalanista per excel.lència. A l'època moderna del Girona, es va construïr el 1970 l'estadi de Montilivi per poder tenir quelcom en propietat del club, la qüestió és que el 1984 es va haver de municipalitzar el camp per poder tapar els deutes del club. Èpic. Els 50 anys de la fundació del Girona es van organitzar tres partits per celebrar-ho, els rivals eren: Barcelona, Real Madrid, Real Sociedad. Resultat: la organització d'un concert d'en Miguel Bosé a Montilivi per eixugar les pèrdues. L'any passat l'equip va pujar a Segona A i els jugadors es varen passar alguns mesos sense cobrar. Això només passa als clubs grans que tenen el gen de la competetivitat dins seus.
Per això em preocupa veure com els nous directius de l'entitat estan aconseguint sanejar econòmicament el club. Fent del Girona un club decent amb un camp decent ens està robant l'èpica de pujar categories sense un duro a la caixa i amb un camp que cau a troços. M'estan robant el somni de veure el Girona a Primera Divisió i amb bancarrota total. Acabaran portant l'equip a la ruina perquè no saben que, en un club esportiu, el deute econòmic és la base de l'èxit.

diumenge, 9 de novembre de 2008

Un arbre amb dos troncs

Vaig néixer a finals del 1939 i ja el meu naixement crear controvèrsia. Per uns vaig néixer massa aviat, pels altres massa tard. La família del meu pare, republicans, em varen estar parlant durant tota la meva infantesa de la sortida forçada del paradís de les esperances on res havia acabat sent real. Em donaven copets a l’esquena per auto consolar-se dient-me “tot això només es pot entendre si s’ha viscut. Nosaltres anàvem a la guerra per guanyar, ells per matar”. La repetida presència d’una felicitat no viscuda i el dualisme antagònic guanyar-matar, em convertia en un ignorant per no haver-me sabut anticipar als fets històrics i néixer quan la partida ja estava acabada. Aquesta situació em va du un complexa de culpabilitat que no em deixava respirar. Em consumia veure tots els meus germans grans assentint les afirmacions dels meus tiets, fins i tot la Maria, que va néixer el 1933 i probablement no recordava res. Ella havia nascut abans de la guerra, jo sempre més hauria nascut després de la guerra. El devenir de la història havia estat cruel amb mi.
De petit m’imaginava el període de la República com una època on tothom tenia de tot i no havíem de compartir, com jo, el farro amb els porcs. Havia nascut quan el cel s’havia retornat en un purgatori infernal. A les converses de sobretaula tot era regat per la nostàlgia i el record d’aquells que representaven un passat idealitzat per la precarietat del present. Em vaig passar la meva infància tractant de reconciliar el xoc entre els desitjos de la meva vida privada i el pragmatisme de la meva vida pública. Era com un arbre amb dos troncs que creixien en direccions oposades. Per una banda tenia tota la meva família deixant anar improperis contra tot el que jo veia com a normal, i per altra tenia els meus amics de l’escola parlant dels luxes amb els que vivien i insultant els gossos ateus que pensaven com els meus familiars.

dimecres, 5 de novembre de 2008

Com sortir de l'apatia literària: Enrique Vila-Matas

Des de fa uns anys que els llibres d'Enrique Vila-Matas em treuen de moments crítics d'apatia literaria. La passió per les coses és totalment cíclica i els mesos on la lectura es converteix en una obsessió malatissa venen seguits d'altres on l'apatia al veure un llibre a vegades resulta preocupant. En aquests moments on he arribat a la nit fosca de la meva ànima literària, sempre ha aparegut un llibre de Vila-Matas per ajudar-me a fer el tomb i tornar a agafar els llibres amb ganes de ser una esponja de coneixement. Ara portava un mes sense llegir pràcticament res que no fos assaig, i ahir em va caure a les mans el Dietario voluble de Vila-Matas, o el que és el mateix, el quadern de notes personals de l'escriptor barceloní i on veiem la seva tendència a novel.litzar la vida real i fer de la realitat, ficció.
Aquesta relació de necessitat-desprendiment només em passa amb Vila-Matas, quan estic totalment abocat a la lectura compulsiva no em de gust obrir cap llibre seu, quan l'apatia em rossega el necessito. Suposo que per això és un de les millors veus de la literatura espanyola actual.
Per cert, el final de Una extraña forma de vida encara el segueixo apuntant impulsavement quan tinc un full en blanc a davant i m'avorreixo.

Juan Villoro y Los culpables

El conte té la virtud, a diferència de la novel.la, de fer una patada a l'estòmac del lector i deixar-lo sense capacitat de respirar. La novel.la requereix un exercici de concentració molt més llarg i per tant, la tensió narrativa és cíclica i moltes vegades, en les males novel.les, totalment inexistent. El recull de relats de Villoro Los culpables té la gran virtud d'injectar-nos una sobredosis d'adrenalina mexicana i deixar-nos en un estat de ressaca atíl.lica que t'incapacita de llegir res més durant unes hores. És l'antítesis del barroquisme de El Testigo, on l'escriptor mexicà va trobar el gust d'escriure per escriure desmesurant la identitat mutable dels mexicans. Recomano Los culpables, perquè és àcid, perquè està ple de falses veritat, perquè a través de la neurosis mexicana de sentirse constament perseguit, Villoro desgrana les glòries i les misèries de la persona humana amb un llenguatge plagat de perles. Això sí, si tens un dia d'aquells que estàs decepcionat amb la humanitat, no obris el llibre, engega la televisió i mira algun partit de Rafa Nadal.
"Siempre hay que creerle a un masajista. Es el único que dice la verdad en un equipo, el único que no tiene otra ilusión que aliviar un músculo con spray antidolor."
Els que l'hem tingut com a professor, sabem que escriu tant bé com ensenya. Quantes universitats estan faltats de Villoros!!

dilluns, 3 de novembre de 2008

L'obrecartes

Avui m'han regalat un obrecartes elegant i afilat procedent de Venècia. De seguida m'he imaginat Juli Cèsar assegut a la seva taula de treball repassant l'estratègia per dominar l'exèrcit de Pompeu mentre li clavava per l'esquena l'obrecartes i m'erigia en nou Cèsar. Un cop veia a Juli caigut ofegat per la seva pròpia sang, he agafat l'obrecartes i he obert una carta de La Caixa que m'informava d'una situació de descobert que em pensava que estava resolta. He amagat l'obrecartes i he obert el Rioja que vaig tancar quan em va deixar la meva tercera dona. En els temps que corren un s'ha de castigar a si mateix per poder desfogar-se dels seus problemes. Definitivament, m'he equivocat d'època. Sóc una reencarnació derrotada de Brutus.

diumenge, 2 de novembre de 2008

Catalunya, a poc a poc, s'està tornant com Espanya

Quan un veu la situació actual d'Espanya li ve al cap aquells versos de Gil de Biedma que la definia com "un intratable pueblo de cabreros". Ahir, durant l'últim sprint de barraques, un antic company d'escola em deia que Espanya és un país que està molt bé per sortir de nit i ja està. Vaig trobar aquesta definició equiperable als versos de Gil de Biemda. Espanya és un país que necessita la confrontació constant amb l'adversari per autoafimar-se: Apolo ha quedat totalment relagat a un segon terme per un Dionís barat i jubilat. És un país amb aires de grandesa a l'interior que es complau en ser el bufó d'Europa quan surt a l'exterior. És un país traumat pel seu passat i incapaç de sortir d'una democràcia adolescent impreganada d'slogans buits per fomentar un respecte a les idees que no existeix. És un país amb una fe polititizada i preconciliar, i amb una esquerra que no entèn que a sota les llambordes de París hi havia una necessitat de reformulació que no ha pogut superar. És un país que ignora qui és Severo Ochoa i apuja al vòlum de la televisió quan surt l'últim afer de la Pantoja. Però el més perillós de tot, no ens enganyem, és que Catalunya, a poc a poc, s'està tornant com Espanya, un país incapaç de mirar amb què falla per ser millor el dia de demà. Intentem entre tots, fer de Catalunya un país culturalment llunyà de l'Espanya més cañí. Només de nosaltres depèn està cada dia, més a prop de Londres i més lluny de Madrid.

dilluns, 27 d’octubre de 2008

dijous, 23 d’octubre de 2008

Presentació Horitzó Nacional - Conferència Alfons López Tena

Més d’un centenar de persones van assistir divendres passat a la presentació d'Horitzó Nacional i a la posterior conferència a càrrec de l’exvocal del CGPJ i president del Cercle d’Estudis Sobiranistes, Alfons López Tena. L’acte va tenir lloc a la Casa de Cultura de Girona. En la presentació de l’associació, el portaveu de la junta va manifestar, fent un símil sintàctic, la voluntat d’HN de promoure la necessitat de convertir Catalunya en un subjecte, en lloc de seguir essent un complement directe d’Espanya. També va destacar la importancia de realitzar activitats i accions que puguin unir a tot el ventall ideològic, al marge de sigles polítiques, per tal d’aconseguir que l’independentisme prengui més força en la nostra societat. Finalment, va demanar als assistents que se sumessin als actuals seixanta socis de l’associació. Per altra banda, en la conferència posterior, López Tena va parlar sobre la viabilitat de la independencia. Entre d’altres arguments, va afirmar que Catalunya es troba en una situació favorable a la secessió pel fet que les actuals circumstàncies internacionals –com la pertinença de l’estat aespanyol a la UE- hi ajuden molt positivament. També va constatar una evolució positiva dels partits catalans en veure la impossibilitat de l’autonomisme, el qual, diu, quedarà definitivament dilapidat amb la sentència que el TC emetrà properament sobre l’Estatut.

dilluns, 20 d’octubre de 2008

En Llorenç

Avui ens hem trobat en Llorenç. M’ha encaixat la mà amb la seguretat que dóna la confiança entre dos estranys que saben que existeixen però no es coneixen. En Llorenç acaba d’entrar a la trentena i manté un cos fibrat que es veu més elegant amb la roba italiana comprada a una tenda de Milà on n’és client habitual. M’ha preguntat com porto la meva feina de professor i si estic cansat de tractar amb adolescents. Sóc feliç ensenyant adolescents. M’ha dit amb un somriure que els adolescents són més transparents que molts dels clients que ell i la Marta han de tractar cada dia per tirar l’empresa endavant. Té raó. De cop, ha deixat els adolescents i m’ha aconsellat una dietista i un tractament contra l’alopècia. Li he contestat que el meu pare és calb i la meva mare utilitza bastó als seus seixanta anys perquè no troba el remei per aprimar-se. No hi tinc res a fer, és genètic. La resignació és la millor arma contra el dia a dia, m’ha xiuxiuejat mentre s’apartava els cabells donant un toc desenfadat i misteriós a un acte tant vulgar. Resulta que tenia pressa perquè havia quedat amb un amic seu per anar a fer una partida de squash a un gimnàs molt concorregut per gent de l’alta burgesia barcelonina. Li sabia greu però havia de marxar en un plis plas. Fins i tot aquesta expressió tant mereixedora de la pena capital, quan la deia ell semblava una declaració italiana d’amor. Mentre s’acomiadava de la Marta li ha posat la mà a l’espatlla no sé si per inèrcia o per fer-me sentir incòmode. No em costa gens admetre-ho: és l’home perfecte. L’amic comprensiu. El marit fidel. L’amant passional. El gendre servicial. Per tant, és el company de feina ideal per una dona com la Marta: esverada, nerviosa i dispersa. Tot això em tranquil·litza. Després de 10 anys de casats la Marta ja s’ha acostumat als meus defectes i segurament no podria aguantar conviure amb algú que fos perfecte. Definitivament, per molt que s’hi esforci, en Llorenç no hi té res a fer. Els meus defectes junts són més poderosos que la seva perfecció. Sóc pitjor que ell, i per tant, millor per la Marta.

diumenge, 19 d’octubre de 2008

La milonga del moro judío

En un moment on les religions estan intentant retrobar ser via de pau i no drecera cap a la guerra, val molt la pena la cançó del Drexler per recordar-nos que tot aquella religió que pontifiqui sobre afers humans, deixa de ser religió en tant que relació amb Déu i es converteix amb una doctrina fundamentalista condemnada a l'oblit. Com tots nosaltres.
Gràcies a Drexler per tenir la paraula adecuada al moment adecuat, i al més important, cantar-la amb el to dramàtic adient.
Yo soy un moro judío, que vive con los crisitianos, no sé qué Dios es el mío, y cuáles son mis hermanos.

divendres, 17 d’octubre de 2008

La necessitat del mite

Tota cultura necessita del mite per poder crear la seva pròpia realitat. D'aquesta manera amb el temps no importa la veritat sinó el que la gent es creu i per tant, és aquest mite el que crea la idenitat de pobles. Des de petit ens deien que Napoleó havia plantat els plàtans de la Devesa i els gironins ens sentiem totalment honrats amb la gesta de l'emperador francès i ens passejavem pel parc marevellats per haver estat durant uns moments, a la ment d'un dels personatges més influents de la història. Doncs, com tantes altres vegades, hem creat un mite. No està clar que Napoleó arribés mai a entrar Girona, és més, els arbres de la Devesa segurament no foren plantats pel seu exèrcit perquè foren fruït d'una reorganització urbanística de la ciutat del 1859, on l'arquitecte municipal Martí Sureda decidí canviar els pollancres per plàtans i donar a la Devesa la forma que té a l'actualitat. Però sincerament, a mi no m'importa la veritat. Aquestes Fires seguiré caminant per la Devesa pensant que aquells arbres els va plantar Napoleó. Perquè és la veritat del meu poble, que no necessàriament ha de coincidir amb la veritat històrica.

dimarts, 14 d’octubre de 2008

Dani Flaco o la ley del último trago

Us animo molt a escoltar els dos treballs discogràfics del Dani Flaco, Salida de emergencia y Fuerzas de flaqueza. Us el recomano perquè no només són treballs musicalment molt ben vestits, sinó també perquè en uns moments on grups mediocres com El Canto del Loco, La Oreja de Van Gogh... són el pall de paller de la música cantada en castellà, s'agraeix la presència de cantauators joves que dominin l'escriptura més enllà de l'estructura gramatical de subjecte i predicat. No diré que es pugui equiparar amb Sabina, Serrat, Krahe, Aute, Silvio... però per ser els dos primers discos se li veuen detalls literaris dignes dels grans. De moment, nosaltres l'anem a veure el pròxim 24 a la Sala Salamandra. Ánimo Dani! Sempre tindrem els primers acords de la ley del último trago.

divendres, 10 d’octubre de 2008

Donostia

No us ha passat la sensació d'estar a una ciutat que us pertany per condició? Una ciutat on haurieu d'haver nascut si l'atzar fos més equilibrat? Una ciutat que té l'essència de vida als seus carrers i Chillida a cinc kilòmetres? Si us ha passat, entendreu que necessito tornar-hi, encara que només sigui una tarda...

dimecres, 8 d’octubre de 2008

Llibertat d'educació - Respecte a les llibertats individuals

Estic espantat al veure com l’esquerra del nostre país està actuant sobre les llibertats individuals de les persones amb matèria d’educació mentre presumeix d’haver fet avançar aquestes mateixes llibertats en altres espais. D’altre banda, també haig de dir que entenc perfectament que en un moment on han renunciat de les seves ambicions de justícia social (que molts enyorem), la forma de fer-se notar i poder implantar l’adjectiu “d’esquerres” és prendre mesures populistes, fàcils i buides, entre elles pontificar sobre l’educació mixta com única vàlida com a model. Potser ells pensen això, i els hi respecto, però també haurien de respectar els milers de famílies que confien amb aquest tipus d’educació i no podran accedir-hi si acaben treien les subvencions a les escoles diferenciades. És un atac perfecte a les llibertats individuals que tant bé diuen defensar. Vist això porto a deduir que aquests partits no funcionen des de l’afirmació d’un model, sinó des de la negació del que ells no volen, creant una singularitat educativa que pot trencar aquesta pluralitat de la que tant presumeixen. De totes maneres haig de dir una cosa, jo no votaré les dretes per treure’ls del poder perquè no faré com ells: no enfonsaré la gent que no m’agrada tirant endavant una decisió amb la que no crec. No ho aconseguireu, no em fareu votar les dretes, seguiré amb el vot en blanc. Perdoneu, finalment m’agradaria demanar un favor a la gent del govern, no gasteu tanta energia a fer canviar els pares d’un model educatiu que han triat lliurement i ajudeu-nos una mica a tirar endavant amb mesures econòmiques reals. Nosaltres ja em fet molt pel país i ens comencem a preguntar què pot fer el país per nosaltres.

dilluns, 6 d’octubre de 2008

Època universitària

Ahir parlant amb uns amics em vaig preguntar perquè tenia tanta al.lèrgia a tornar a trepitjar després de quatre anys la Universitat Pompeu Fabra. Hi he tornat dues vegades per qüestions purament administratives i sempre que puc, envio algú altre per fer les gestions. Quan vaig entrar el cotxe per tornar a casa estava sonant la cançó Peces de ciudad de Joaquín Sabina i em vaig topar amb uns versos que em donaren la resposta.
El lugar donde has sido feliz,
no debieras tratar de volver.
Una vegada més, hem d'anar a buscar a fora les parauales idónies per saber què ens passa a dins nostre. Gràcies Joaquín.

diumenge, 5 d’octubre de 2008

Dionisio Ridruejo o com acceptar les teves culpes

Llegint sobre els escriptors i intel.lectuals falangistes dels anys 40 que més endavant construïren la oposició intena contra el Franquisme: Aranguren, Tierno Galván, Tovar, Torrente, Sacristán... M'he trobat amb la figura de Dionisio Ridruejo, enviat a Russia amb la División Azul, i que va acabar actuant en la clandestinitat fundant la Unión Social Demócrata Española, un partit de plantejament socialcristià i opositor el règim. Ridruejo aplica en les seves obres poétiques una nova concepció de l'ús de la paraula lluny de la grandiloqüència buida de la dialèctica falangista, que va ajudar a respirar intel.lectualment un país en un moment on es va retrocedir socialment cinc-cents anys. De totes maneres, el que més admiro de Ridruejo és el seu comportament totalment desacomplexat a l'hora de parlar del seu passat falangista, i ho dic perquè pocs mesos després que sortís a la llum el passat nazi de Günter Grass, potser ja és hora que ens comencem a plantejar si hem de jutjar les persones per les equivocacions que varen cometre a la seva juventut (encara que puguin semblar imperdonables) o els valorem per com actuen en el present per ajudar-nos a construïr un futur sense cap de les plagues ideològiques del segle XX. Ridruejo, genio y figura.

dissabte, 4 d’octubre de 2008

Sant Francesc D'Assís

Avui diada de Sant Francesc d'Assís, només desitjo poder viure la meva vida amb una part molt petita de l'austeritat, humilitat i amor a Déu i a les persones que va mostrar el meu patró al llarg de la seva vida. Ara com ara, la única cosa que em fa semblar-me amb ell és el jersei marron que em vaig comprar fa dos dies al Masssimo Dutti. Ja està vist que haig de millorar molt. Gràcies per les felicitacions. Himne al germà Sol o de les Criatures Omnipotent, altíssim, bondadós Senyor, teves són la lloança, la glòria i l'honor; tan sols tu ets digne de tota benedicció, i mai és digne l'home de fer de tu menció. Lloat siguis per tota criatura, Senyor, i en especial lloat pel germà sol, que il·lumina, i obre el dia, i és bonic en la seva esplendor, i porta pel cel notícia del seu autor. I per la germana lluna, de blanca llum menor, i les estrelles clares, que el teu poder va crear, tan netes, tan boniques, tan vives com són, i brillen al cel: lloat, el Senyor! I pel germà vent, i per l´aire i el núvol, i el serè i per tot temps, pels quals a les criatures dónes sosteniment: lloat, el Senyor! I per la germana aigua, preciosa en el seu candor, que és útil, casta, humil: lloat, el Senyor! Pel germà foc, que il·lumina en anar-se'n el sol, i és fort, bonic, alegre: lloat el Senyor! I per la germana terra, que és tota benedicció, la germana mare terra, que dóna en tota ocasió les herbes i els fruits i flors de color, i ens sustenta i regeix: lloat, el Senyor! I pels que perdonen i aguanten pel teu amor els mals corporals i l'atribolament: feliços els qui pateixen en pau amb el dolor, perquè els arriba el temps de la consolació! I per la germana mort: lloat, el Senyor! Cap vivent escapa de la seva persecució; ai si en pecat greu sorprèn al pecador! Benaurats els qui compleixen la voluntat de Déu! No provaran la mort de la condemnació! Serviu-li amb tendresa i humil cor. Agraïu els seus dons, canteu la seva creació. Les criatures totes, lloeu el Senyor. Amén.

dijous, 2 d’octubre de 2008

Una imatge, un poema

Trempats, avui si us sembla bé farem aquest exercici tant bónic de barrejar una imatge amb una poesia i que ens surti un sentiment de complaença simètric entre el que es veu i el que es llegeix.
Autobiografía - Luis Rosales
Como el náufrago metódico que contase las olas que le bastan para morir, y las contase, y las volviese a contar, para evitar errores, hasta la última, hasta aquella que tiene la estatura de un niño, y le besa y le cubre la frente, así he vivido yo con una vaga prudencia de caballo de cartón en el baño, sabiendo que jamás me he equivocado en nada, sino en las cosas que yo más quería.

dimecres, 1 d’octubre de 2008

Ja tinc Internet - Fem renèixer el blog

Trempats, finalment podré dedicar-me a escriure regularment al blog. Després de superar el Paleolític, el Neolític, Egipte, Grècia, l'Imperi Romà, Al-Andalús, Carlemany, el Papat, la Contrarreforma, l'Absolutisme, les revolucions liberals, el comunisme, el nazisme, l'stalinisme, el franquisme, les socialdemocràcies... Hem instal.lat Internet a casa. Hem superat la història. Visca la postmodernitat de Heidegger. Ja sóc persona.

dijous, 24 de juliol de 2008

Ajax, amics per sempre

Recentment s'ha conegut el traspàs d'Oleguer Presas a l'Ajax d'Amsterdam per 5 milions d'euros. El jugador de Sabadell s'afegeix a la nòmina del club holandès juntament amb altres il.lustres ex-jugadors blaugranes com Roger o Gabri que han ajudat a retornar els grans moments de futbol a la ciutat dels canals. Ells ens varen donar estrelles com Bogarde o Litmanen, sempre s'ha de ser agraït.

dilluns, 21 de juliol de 2008

Barcelona, see you again!

Al final del segon concert i després d'intepretar el Twist & Shout juntament amb els seus fills, en Bruce va desmentir tots els rumors de l'acabament de la E Street Band amb una promesa clara i concisa "Barcelona, see you again!". Dels dos concerts, em quedo clarament amb el primer, del que Steve Van Zandt ha qualificat amb una entrevista a El Periódico com un dels millors de la carrera del Bruce. Encara que el segon ens donés Goin' down, Thunder road i Rosalita, durant el primer concert va deixar durant moltes cançons la guitarra per interactuar constantment amb el públic i fer del Camp Nou un club reduït on una colla d'amics toca per passar-s'ho bé. He anat a quatre concerts del Bruce al llarg de la meva vida, i mai, havia assistit a un espectacle com el del 19 de juliol. Gràcies Bruce! See you again!! July 19, 2008 Barcelona, Camp Nou No Surrender Radio Nowhere Out In The Street The Promised Land Hungry Heart Summertime Blues Brilliant Disguise The River Atlantic City Candy's Room Janey Don't You Lose Heart Waitin' On A Sunny Day Backstreets Because The Night Livin' In The Future Mary's Place Tunnel of Love The Rising Last To Die Long Walk Home Badlands Jungleland Born To Run Bobby Jean Glory Days Dancing In The Dark American Land Twist And Shout 15 variacions al repertori... July 20, 2008 Barcelona, Camp Nou : Tenth Avenue Freeze-Out / Radio Nowhere /Lonesome Day /Prove It All Night /Darkness On the Edge Of Town /Spirit In The Night /Light Of Day /Working On The Highway /Tougher Than The Rest /This Hard Land /Youngstown /Murder Incorporated /The Promised Land /Livin' In The Future /I'm Going Down /Mary's Place /The Rising /Last To Die/Long Walk home /Badlands /Thunder Road /Detroit Medley/Born To Run /Rosalita /Bobby Jean /American Land /Twist And Shout

divendres, 18 de juliol de 2008

Recitando a Petrarca...

L'estiu agota, et fa mandrejar i et treu les ganes de donar la teva opinió sobre temes que no interessen a ningú perquè no afecta a l'Euribor, ni com diu en Sabina, a los tontos por ciento. Per tant, disfruteu un xic amb uns versos de Luis García Montero que no són els més coneguts de la seva obra, però si molt entrenyables. Una abraçada, Frank Recitando a Petrarca Cuando te quedas muda y decides regalarme París, comprar la Torre Eiffel para tender mi ropa si acaso me desnudas y no llueve. Cuando insistesen en bordar las Meninas de Picasso sobre todas las sábanas de Washington, o viajar hasta Roma como quien busca un circo, como quien pisa tierra después de muchos años y a conciencia es feliz y borracho. Cuando me hablas de amor o gritas que no importan la luz ni los relojes, que es de noche y no piensas levantarte; entonces yo digo que estás loca y me respondes recitando a Petrarca de memoria.

dimecres, 9 de juliol de 2008

Llista de davanters

Davant el greu problema del Barça per trobar davanters al mercat que puguin ocupar la posició de 9 amb garanties,des de la pastanaga verda volem proposar una sèrie de jugadors amants de les verdures i que segurament, gràcies al seu passat blaugrana els hi encantaria tornar a marcar gols amb la samarreta blaugrana. Txiki, compra'ls!!!

dimecres, 2 de juliol de 2008

I'm waitin' on a sunny day

Ja falten gairebé dues setmanes per veure per enèssima vegada el Bruce a Barcelona i poder disfrutrar durant tres hores d'un Camp Nou ple a rebantar cantant i ballant en la foscor. Bruce, si no toques Thunder road, oblida't de tornar viu a New Jersey!!! Ho dic perquè he mirat el repertori del teu concert de París i no la vas tocar...
Adam Raised A Cain /Radio Nowhere /No Surrender/ The Promised Land / Spirit In The Night / Rendezvous / Candy's Room / Atlantic City / Janey Don't You Lose Heart /Darlington County /Because The Night / She's The One /Livin' In The Future /Mary's Place /Fire / For You (solo piano) / The River /The Rising /Last To Die /Long Walk Home /Badlands /Out In The Street -Girls In Their Summer Clothes /Tenth Avenue Freeze-Out /Born to Run /*Bobby Jean /Dancing in the Dark /American Land *

Luis Martín Santos y Madrid

Perdoneu, però en aquests dies que Madrid sembla el centre del món, m'he trobat aquesta descripció fantàstica de Luis Martín Santos a Tiempos de silencio sobre la Madrid del Franquisme. No ho sé, ho he trobat bastant actual...
«Hay ciudades tan descabaladas, tan faltas de sustancia histórica, tan traídas y llevadas por gobernantes arbitrarios, tan caprichosamente edificadas en desiertos, tan parcamente pobladas por una continuidad aprehensible de familias, tan lejanas de un mar o de un río, tan ostentosas en el reparto de su menguada pobreza, tan favorecidas por un cielo espléndido que hace olvidar casi todos sus defectos, tan ingenuamente contentas de sí mismas al modo de las mozas quinceañeras, tan globalmente adquiridas para el prestigio de una dinastía, tan dotadas de tesoros _por otra parte_ que puedan ser olvidados los no realizados a su tiempo, tan proyectadas sin pasión pero con concupiscencia hacia el futuro, tan desasidas de una auténtica nobleza, tan pobladas de un pueblo achulapado, tan heroicas en ocasiones sin que se sepa a ciencia cierta por qué sino de un modo elemental y físico como el del campesino joven que de un salto cruza el río, tan abigarradas de sí mismas aunque en verdad el licor de que están ahítas no tenga nada de embriagador, tan insospechadamente en otro tiempo prepotentes sobre capitales extranjeras dotadas de dos catedrales y de varias colegiatas y de varios palacios encantados _un palacio encantado al menos para cada siglo_, tan incapaces para hablar su idioma con la recta entonación llana que le dan los pueblos situados hacia el norte a doscientos kilómetros de ella.... Enviat per Frank Bayer a 07:39