dissabte, 29 de novembre de 2008

El professor

Seguia assegut a la cadira del seu despatx amb llibres escampats per la sobre la taula que tenien un denominador comú: l'intent de diferents autors de reformular el Marxisme aplicat a la Unió Soviètica. El cigar que cremava als seus dits i l'aureola de fum que envoltava l'estança li donaven el toc d'incertesa aventurera que sempre han tingut les seves classes. Em va rebre amb un somriure després de quatre anys de no veure'ns i ens vàrem posar el dia. Als seus seixanta-cinc anys s'ha demanat un any sabàtic per poder acabar projectes d'anys enrera que havien acabat al penjador. Una vegada més em va sorprendre per la joventut que sortia de les seves arrugues facials i del seu somriure amable on s'intueix el constant diàleg que intenta tenir amb els seus estudiants. Vaig tornar a casa molt content perquè el vaig veure igual que feia quatre anys quan vàrem discutir sobre els seus: Gramsci, Brecht, Benjamin, Adorno... Seguia escoltant i parlant. Si tots els profes fossin com ell, la universitat catalana seria un altre. Por cierto, mándale un saludo al viejo barbas.

dijous, 27 de novembre de 2008

Objectiu: La Lluna

M'ha sorprés molt gratament el nou disc de Lax'n'busto. Després dels decepcionants Morfina, Amb tu, i Relax, trobo que Objectiu:La Lluna és un treball ple de frescura on aconsegueixen assemblar-se al potent directe del grup. Potser a les cançons amb més canya del disc hi falta una mica més de complexitat musical, però això queda totalment solucionat per les riqueses dels mig temps i la veu d'aquest tal Salva que no millora el grup, però si que li dóna un punt interessant i fins i tot inquietant.
M'ha agradat tornar a escoltar música en català que soni tant bé i que m'agradi tant. Llàstima que amb el temps no han aconseguit millorar la profunditat de les lletres i quan intenten pujar el to es nota tot plegat una mica forçat, però la veritat, tampoc els hi demanem que escriguin com Lluís Llach sinó que tornin a sonar com a Lax'n'busto, i ho han fet. Felicitats.

dilluns, 24 de novembre de 2008

La mort de la filosofia

Aquest cap de setmana vaig veure en un partit de futbol base com els aficionats de l'equip local deixaven anar frases como "Siérrale la pierna", "Pártelo", "Sin piedad", i vaig pensar que Heidegger després de la Segona Guerra Mundial va parlar de la mort de la filosofia i de la inutilitat dels poetes en un món que s'havia carregat la idea de bellesa. Tot quadrava, aquest cap de setmana vàrem celebrar en aquest modest camp de futbol, el 63é aniversari de la mort de la filosofia i la poesia. Si senyor, tenim el país que ens mereixem, però no us penseu que ha estat fàcil:ha costat molts anys deconstruïr-lo. No és mèrit d'una generació ni d'un governant. Unamuno?? Sempre tindrem al nostra inconscient el caràcter de Millán Astray.

diumenge, 23 de novembre de 2008

Desayuno - Luis Alberto de Cuenca

El trobo molt adient per un curs pre-matrimonial... No parlo més perquè sinó faré malbé el poema!! Me gustas cuando dices tonterías, cuando metes la pata, cuando mientes, cuando te vas de compras con tu madre y llego tarde al cine por tu culpa. Me gustas más cuando es mi cumpleaños y me cubres de besos y de tartas, o cuando eres feliz y se te nota, o cuando eres genial con una frase que lo resume todo, o cuando ríes (tu risa es una ducha en el infierno), o cuando me perdonas un olvido. Pero aún me gustas más, tanto que casi no puedo resistir lo que me gustas, cuando, llena de vida, te despiertas y lo primero que haces es decirme: «Tengo un hambre feroz esta mañana. Voy a empezar contigo el desayuno».

divendres, 21 de novembre de 2008

Realitats asimètriques

Sempre m'ha fascinat la asimetria que moltes vegades viu el nostre interior respecte a la situació que ens envolta. Podem ser testimonis d'una guerra, d'una crisis, d'un món que s'esfonsa, i alhora tenir una pau interior que ens fa ignorar totes les misèries del món de les imatges. D'altra banda també podem viure en una ciutat pròspera, estar al Camp Nou mentre en Messi tanca el set contra el Madrid per 6-1, escoltar en directe Thunder road mentre en Bruce aixeca el punt enlaire... i sentir-te desgraciat al comparar l'alegria que t'envolta amb les teves misèries humanes.
Un exemple brillant del ritme diferent d'aquestes dues realitats el trobem en una frase escrita per Kafka als seus diaris, una frase que tant fascina a Enrique Vila-Matas, aquell escriptor que un post anterior vaig dir que em treia de l'apatia literària.
"2 de agosto. Alemania ha declarado la guerra a Rusia. - Tarde, escuela de natación"
Concís i brillant. Sense saber de qui és, podries endivinar que l'artífex és Franz Kafka.

dimecres, 19 de novembre de 2008

Pongamos que hablo de Vivir

Quan vaig aterrar a Barajas pensava que Madrid tenia molta sort de tenir una cantautor com Joaquín Sabina que s'encarregava d'embellir una ciutat feta per la història imperial d'Espanya. Amb un cap de setmana n'he tingut prou. Certament que és una ciutat senyorial tacada per la soberbia de l'etern guanyador, és veritat que peca d'un centralisme insultant i que la connotació del mot provincia abarca tot el que està més enllà del seu territori, no és mentida que fou designat a dit per la capital d'un país que poques vegades ha actuat com a tal, és indutable que té un club de futbol prepotent embrotit pels seus triomfs europeus. De totes maneres, a pesar de tot això, Madrid té aquell punt que la fa una ciutat fantàstica, agradable, acollidora, divertida, cultural, i que et recorda aquell aforisme d'Enrique Vila-Matas "viajar es perder países". Si senyor, espero poder dir algun dia "Yo me bajo en Atocha/yo me quedo en Madrid", i es que quan pujava a l'avió per tornar a Girona ho vaig veure clar, en Sabina té molta sort de tenir com espai d'inspiració, una ciutat com Madrid. Perquè és una ciutat que té aquell característica que ningú sap el que és però que la fa única.

dilluns, 17 de novembre de 2008

Després de la meva mort

M'agradaria molt que el dia després de la meva mort sentís aquestes paraules: No te escogí porque fueras santo O con madera de futuro santo Santos he tenido demasiados. Te escogí para variar. Ernesto Cardenal, Telescopio en la noche oscura

dissabte, 15 de novembre de 2008

La felicitat

Avui je jugat a ser feliç. M'he aixecat amb il.lusió i m'he dutxat amb una cançó de Supertramp. Després de marxar de casa i fer un petó a la meva dona, he anat a l'escola escoltant el programa matinal predilecte dels meus fills i he rigut totes les bromes per adolescents que s'hi feien. Feia temps que no començava una classe amb una motivació extra per intentar transmetre uns coneixements que faran dels meus alumnes, persones decents que seran la base d'una societat millor. A l'hora de dinar he donat conversa els meus companys de feina i he intentat parlar de les obres de la carretera nacional i de la importància d'estalviar per poder arribar a final de mes sense penúries. Ha estat emocionant. Després de l'àpat m'he anat a preparar les classes de la tarda i diferents activitats per aconseguir que els alumnes aprenguessin passant-s'ho bé. Han estat unes classes molt dinàmiques on han sorgit diferents problemàtiques personals que hem compartit i hem intentat solucionar. Després de la feina, al vespre, he ajudat als fills a fer els deures i he mirat una pel.lícula romàntica amb la meva dona fins a altes hores de la matinada. Avui no he begut res d'alcohol, no he fet bronques injustes, no m'he passejat amb cara d'amargat pel carrer, no m'he discutit sense motiu amb la meva dona, no he insultat a ningú mentres conduïa... He jugat a ser feliç i ha estat avorrit. Demà tornaré a fer el de sempre: Jugaré a ser un desgraciat.

dijous, 13 de novembre de 2008

La sensatesa de l'odi

Crec que ningú possarà en dubte que l'odi és un sentiment dolent en si mateix, independentment dels atenuants que el poden fer crèixer dins teu. Però ahir el vespre vaig llegir un aforisme d'un escriptor que no recordo el seu nom però em va servir per veure que hi ha un tipus d'odi que ens mostra que anem pel bon camí. Més o menys deia així "Qualsevol persona decent hauria d'odiar la meitat dels seus contemporanis". No tinc més paraules. Pensa que tu pots ser un d'ells.

dimecres, 12 de novembre de 2008

El deute econòmic com a base de l'èxit

Repassant la història del Girona F.C m'he adonat que l'únic punt en comú que uneix les diferents etapes del club és el permanent estat de deuta econòmica i el gust per conviure amb molta elegància amb la suspensió totalment de pagaments. És extraodinari. El predecesor del Girona F.C, el Club Esportiu Girona va construïr l'estadi de Vista Alegre el 1922 per poder encabir-hi més gent, i el 1923 desapareixia perquè no podia fer front a una deuta de 200.000 pessetes de l'època. És el comportament més anti-català a la ciutat catalanista per excel.lència. A l'època moderna del Girona, es va construïr el 1970 l'estadi de Montilivi per poder tenir quelcom en propietat del club, la qüestió és que el 1984 es va haver de municipalitzar el camp per poder tapar els deutes del club. Èpic. Els 50 anys de la fundació del Girona es van organitzar tres partits per celebrar-ho, els rivals eren: Barcelona, Real Madrid, Real Sociedad. Resultat: la organització d'un concert d'en Miguel Bosé a Montilivi per eixugar les pèrdues. L'any passat l'equip va pujar a Segona A i els jugadors es varen passar alguns mesos sense cobrar. Això només passa als clubs grans que tenen el gen de la competetivitat dins seus.
Per això em preocupa veure com els nous directius de l'entitat estan aconseguint sanejar econòmicament el club. Fent del Girona un club decent amb un camp decent ens està robant l'èpica de pujar categories sense un duro a la caixa i amb un camp que cau a troços. M'estan robant el somni de veure el Girona a Primera Divisió i amb bancarrota total. Acabaran portant l'equip a la ruina perquè no saben que, en un club esportiu, el deute econòmic és la base de l'èxit.

diumenge, 9 de novembre de 2008

Un arbre amb dos troncs

Vaig néixer a finals del 1939 i ja el meu naixement crear controvèrsia. Per uns vaig néixer massa aviat, pels altres massa tard. La família del meu pare, republicans, em varen estar parlant durant tota la meva infantesa de la sortida forçada del paradís de les esperances on res havia acabat sent real. Em donaven copets a l’esquena per auto consolar-se dient-me “tot això només es pot entendre si s’ha viscut. Nosaltres anàvem a la guerra per guanyar, ells per matar”. La repetida presència d’una felicitat no viscuda i el dualisme antagònic guanyar-matar, em convertia en un ignorant per no haver-me sabut anticipar als fets històrics i néixer quan la partida ja estava acabada. Aquesta situació em va du un complexa de culpabilitat que no em deixava respirar. Em consumia veure tots els meus germans grans assentint les afirmacions dels meus tiets, fins i tot la Maria, que va néixer el 1933 i probablement no recordava res. Ella havia nascut abans de la guerra, jo sempre més hauria nascut després de la guerra. El devenir de la història havia estat cruel amb mi.
De petit m’imaginava el període de la República com una època on tothom tenia de tot i no havíem de compartir, com jo, el farro amb els porcs. Havia nascut quan el cel s’havia retornat en un purgatori infernal. A les converses de sobretaula tot era regat per la nostàlgia i el record d’aquells que representaven un passat idealitzat per la precarietat del present. Em vaig passar la meva infància tractant de reconciliar el xoc entre els desitjos de la meva vida privada i el pragmatisme de la meva vida pública. Era com un arbre amb dos troncs que creixien en direccions oposades. Per una banda tenia tota la meva família deixant anar improperis contra tot el que jo veia com a normal, i per altra tenia els meus amics de l’escola parlant dels luxes amb els que vivien i insultant els gossos ateus que pensaven com els meus familiars.

dimecres, 5 de novembre de 2008

Com sortir de l'apatia literària: Enrique Vila-Matas

Des de fa uns anys que els llibres d'Enrique Vila-Matas em treuen de moments crítics d'apatia literaria. La passió per les coses és totalment cíclica i els mesos on la lectura es converteix en una obsessió malatissa venen seguits d'altres on l'apatia al veure un llibre a vegades resulta preocupant. En aquests moments on he arribat a la nit fosca de la meva ànima literària, sempre ha aparegut un llibre de Vila-Matas per ajudar-me a fer el tomb i tornar a agafar els llibres amb ganes de ser una esponja de coneixement. Ara portava un mes sense llegir pràcticament res que no fos assaig, i ahir em va caure a les mans el Dietario voluble de Vila-Matas, o el que és el mateix, el quadern de notes personals de l'escriptor barceloní i on veiem la seva tendència a novel.litzar la vida real i fer de la realitat, ficció.
Aquesta relació de necessitat-desprendiment només em passa amb Vila-Matas, quan estic totalment abocat a la lectura compulsiva no em de gust obrir cap llibre seu, quan l'apatia em rossega el necessito. Suposo que per això és un de les millors veus de la literatura espanyola actual.
Per cert, el final de Una extraña forma de vida encara el segueixo apuntant impulsavement quan tinc un full en blanc a davant i m'avorreixo.

Juan Villoro y Los culpables

El conte té la virtud, a diferència de la novel.la, de fer una patada a l'estòmac del lector i deixar-lo sense capacitat de respirar. La novel.la requereix un exercici de concentració molt més llarg i per tant, la tensió narrativa és cíclica i moltes vegades, en les males novel.les, totalment inexistent. El recull de relats de Villoro Los culpables té la gran virtud d'injectar-nos una sobredosis d'adrenalina mexicana i deixar-nos en un estat de ressaca atíl.lica que t'incapacita de llegir res més durant unes hores. És l'antítesis del barroquisme de El Testigo, on l'escriptor mexicà va trobar el gust d'escriure per escriure desmesurant la identitat mutable dels mexicans. Recomano Los culpables, perquè és àcid, perquè està ple de falses veritat, perquè a través de la neurosis mexicana de sentirse constament perseguit, Villoro desgrana les glòries i les misèries de la persona humana amb un llenguatge plagat de perles. Això sí, si tens un dia d'aquells que estàs decepcionat amb la humanitat, no obris el llibre, engega la televisió i mira algun partit de Rafa Nadal.
"Siempre hay que creerle a un masajista. Es el único que dice la verdad en un equipo, el único que no tiene otra ilusión que aliviar un músculo con spray antidolor."
Els que l'hem tingut com a professor, sabem que escriu tant bé com ensenya. Quantes universitats estan faltats de Villoros!!

dilluns, 3 de novembre de 2008

L'obrecartes

Avui m'han regalat un obrecartes elegant i afilat procedent de Venècia. De seguida m'he imaginat Juli Cèsar assegut a la seva taula de treball repassant l'estratègia per dominar l'exèrcit de Pompeu mentre li clavava per l'esquena l'obrecartes i m'erigia en nou Cèsar. Un cop veia a Juli caigut ofegat per la seva pròpia sang, he agafat l'obrecartes i he obert una carta de La Caixa que m'informava d'una situació de descobert que em pensava que estava resolta. He amagat l'obrecartes i he obert el Rioja que vaig tancar quan em va deixar la meva tercera dona. En els temps que corren un s'ha de castigar a si mateix per poder desfogar-se dels seus problemes. Definitivament, m'he equivocat d'època. Sóc una reencarnació derrotada de Brutus.

diumenge, 2 de novembre de 2008

Catalunya, a poc a poc, s'està tornant com Espanya

Quan un veu la situació actual d'Espanya li ve al cap aquells versos de Gil de Biedma que la definia com "un intratable pueblo de cabreros". Ahir, durant l'últim sprint de barraques, un antic company d'escola em deia que Espanya és un país que està molt bé per sortir de nit i ja està. Vaig trobar aquesta definició equiperable als versos de Gil de Biemda. Espanya és un país que necessita la confrontació constant amb l'adversari per autoafimar-se: Apolo ha quedat totalment relagat a un segon terme per un Dionís barat i jubilat. És un país amb aires de grandesa a l'interior que es complau en ser el bufó d'Europa quan surt a l'exterior. És un país traumat pel seu passat i incapaç de sortir d'una democràcia adolescent impreganada d'slogans buits per fomentar un respecte a les idees que no existeix. És un país amb una fe polititizada i preconciliar, i amb una esquerra que no entèn que a sota les llambordes de París hi havia una necessitat de reformulació que no ha pogut superar. És un país que ignora qui és Severo Ochoa i apuja al vòlum de la televisió quan surt l'últim afer de la Pantoja. Però el més perillós de tot, no ens enganyem, és que Catalunya, a poc a poc, s'està tornant com Espanya, un país incapaç de mirar amb què falla per ser millor el dia de demà. Intentem entre tots, fer de Catalunya un país culturalment llunyà de l'Espanya més cañí. Només de nosaltres depèn està cada dia, més a prop de Londres i més lluny de Madrid.