dimarts, 31 de març de 2009

Nostàlgia dels bàrbars

Nostalgia. Això és el que sento quan veig Toni Polster amb els seus pantalons marcapaquets vestit amb les nombroses camisetes desgastades del Sevilla, Logroñes o Rayo Vallecano. Nostagia del davanter llarguerut amb poques pretesions estètiques que tenia una molla el peu i marcava gols vàlids per ajuda a equips modestos a tenir pretensions de nous rics. Nostalgia d'aquella nòmina de puntes que podríem continuar amb Manolo, Urzaiz, Oli, Raduciuou, Zamorano, Salinas, Vialli, Vöeller, Salenko, Carlos, Claudio Barragán. Uns militaven a equips grans i altres varen jugar per mantenir-se a primera, però tots tenien un denominador comú: l'estètica bàrbar per marcar gols a cabassos. Polster era el pall de paller d'aquesta generació de futbolistes de finals del vuitanta i principis del noranta que podien haver portat bigoti per semblar més poderosos i venien de països amb poca tradició futbolística, com per exemple Austria.
De totes maneres, el triomf d'aquests futbolistes bàrbars, representats pel seu portaveu, el porter del Rayo Vallecano, Wilfred, fou la selecció de Bulgària que a va aconseguir el quart lloc al Mundial de Estats Units de 94. Ningú demanava als Stoichkov, Balakov, Penev, Letchkov, Kostadinov, Ivanov... que sortissin de l'autocar escoltant música perquè no sabien engegar un aparell electrònic. Només se'ls hi exigia sortir el camp a mort i a guanyar una guerra que durava noranta minuts. Amb aquest comportament Bulgària va guanyar la vigent campiona del món, l'Alemanya de Sammer, Matthaus, Moëller, Ziege, Klinsman, Hassler... i va escenificar el triomf del bàrbars en front del racionalisme alemany. Fou l'equip que feu justícia al futbol com a l'esport del poble. Dins meu sempre tindran un record molt amable. Nostàlgia. Polster amb el pantalons marcapaquest aixecant el puny enlaire mentre Las Gaunas celebrava una victòria del Logroñés contra el Betis d' Ivanov, que fa un cop de puny a l'herba ferit de mort.
PD: El de la foto és Ivanov, lateral dret de la selecció de Bulgària el mundial del 94 i ex-jugador del Betis. El bàrbar per excel.lència.

dilluns, 30 de març de 2009

El feliç assassinat de la Piazza del Poppolo

M'he assegut a la Piazza del Poppolo després d'haver quedat amb un molt bon amic. El menhir em queda darrera i just davant meu tinc unes de les entrades a la ciutat custiodada per Sant Maria del Poppolo, propietaria de dos Caravaggios, i un edifici de la masoneria que es troba just a la sortida de la ciutat per si la situació empitjora. Fa sol. Sona música en els auriculars, és un tema tòpic pels italians però que he redescobert després d'uns anys d'acollir-lo amb fredor, Albachiara de Vasco Rossi. Vaig llepant el gelat ignorant l'aire fred de mitja tarda que comença a portar l'essència d'una ciutat propietària del poder polític i espiritual del Vell Continent. Ignorant la tempesta de sensacions que em deixen indiferent davant un motorista que travessa la plaça aixecant roda, una adolescent amb roba de segona mà fa malaberismes amb dues antorxes enceses i en aquest moment, la meva samarreta Desigual queda atreta pel seu mocador palestí. Els pols s'atrauen, penso, mentre m'imagino un exèrcit de bàrbars entrant per la porta de la ciutat, es paren davant meu, em claven un punyal al bell mig del pit i la sang em comença a brotllar simbolizant la caiguda de l'Imperi a mans dels bàrbars. Han triat un gran moment per matar-me: Sóc feliç i he mort enamorat.

diumenge, 29 de març de 2009

Un Guardiola passat pel filtre de Cieza

De petit, quan jugava a futbol al pati i intentava sempre guanyar l'equip d'en Miquel Arxer, volia ser com en Pep Guardiola. Em posava a la posició de 4 que va inventar en Cruyff i em movia amb els braços enganxats al pit mentre tocava la pilota amb un o dos tocs per deixar el company en la millor posició pel xut. Feia com en Pep, donava joc i no defensava perquè com ell, era massa bo per dedicar-me al joc de la deconstrucció, com diria el Valdano "Siempre encuentra demagogos del balón preparados para destruir a cualquier precio". La qüestió és que, amb els anys, la meva faceta guardiolana va degenar amb una identificació odiosa amb Fernando Hierro: jugava a darrera, era lent, fotia petades, marcava gols de fora l'area, protestava totes les jugades i decontruia perquè era incapaç d'edificar.
Ara, vint anys després, vull tornar a ser com en Guardiola adult: personatge elegant amb un discurs ferm capaç de moure l'entorn d'un club com el Barça a la seva manera, entés amb la matèria que treballa, culte, irònic, bon pare de família i bon amant. El que em fa més por és repetir el meu fracàs infantil i acabar sent un Guardiola passat pel filtre de Cieza: José Antonio Camacho.

dissabte, 28 de març de 2009

There is a line on the horizon

L'he escoltat per primera vegada i no m'acaba de convèncer perquè sóc més de la línia dels dos últims discos, Leave Behind i Atomic Bomb, però alhora m'ha apassionat i sé que a la llarga, es valorarà molt més com a treball perquè els U2 han tornat a arriscar, han tornat a ser infidels al seu públic per ser fidels a la seva honradesa com a músics, i venint d'un grup sense cap necessitat de trobar una nova fórmula i de redescobrir-se a si mateix, només fa que demostrar la seva qualitat musical.
No line on the horizon és un disc diferent, ple de detalls que personalitzen les cançons i creen un total d'onze atmòsferes diferents per descobrir que no et donen l'entramat mastegat de la radiofòrmula, i que com m'ha passat a mi, escoltant-lo una vegada no convenç però veus una línia a l'horitzó on agafar-te perquè acabi essent un dels discos de la teva vida.
Joan Laporta amb un atac de sincerat deia "Qué bonito es ser del Barça" i crec que als fans dels U2, no em considero un fan d'ells, poden dir "Quina sort ser fan dels U2", perquè idolatrar un grup que poden fer discos tant dispars com October, Pop, Zooropa, Atomic Bomb, Josuah Tree o No line on the horizon, és diversió segura perquè les sorpreses sempre solen ser divertides.
PD: A més, en Bono és tant pesat com bon cantant, i és dels tios més pesats de la Terra.

divendres, 27 de març de 2009

Per què vull que l'Espanyol baixi?

Primer de tot per una qüestió d'higiene mental, o sigui, ens estalviem durant any patir el risc que estiguin durant unes jornades en zona europea i s'autoanomenin com un equip, que amb poc pressupost i jugadors de la cantera, aconsegueix l'èxit esportiu. En segon lloc per justícia, un club que no és capaç de veure que els projectes dels entrenadors com Lotina, Valverde i fins i tot diria el de Márquez, estan per sobre d'egos individuals que no entenen el significat d'ego perquè segons ells no saben alemany, com Tamudo, De la Peña o Luis Garcia, es mereix la penitència d'estar un any al purgatori per poder reflexionar. En tercer lloc perquè hi ha una part de l'afició que sempre ha mostrat un odi brutal cap al Barça, i per tant, serà bo que durant un any s'afoguin en la seva pròpia bilis en els camps d'equips de segona categoria. En quart lloc perquè tinc ganes que vinguin a Montilivi, un camp que és la casa del gos comparat amb el que serà l'estadi més bonic de la categoria Adelante y Atràs: Cornellà. En cinqué lloc perquè d'aquesta manera ens assegurem que no guanyin al Camp Nou durant dos anys seguits. I en sisé lloc perquè la vida sempre t'acaba portant on et mereixes, i deixant a banda les qüestions sentimentals, l'Espanyol, per la seva gestió esportiva, es mereix baixa a la Segona Divisió A.
Només em sap greu per una cosa: els aficionats de l'Espanyol (que són molts) que són pericos de cor i que veuen la rivalitat amb el Barça com això, una rivalitat sana que no enconbreix un madridisme militant. Per aquests, desitjo que només estiguin un any a Segona.

dijous, 26 de març de 2009

La resurrecció de la poesia

Un filòsof que no va passar mai de ser una jove promesa de l'Escola de Frankfurt, Marthin Heidegger, parlava de la inutitlitat de la poesia després de la masacre de la Segona Guerra Mundial, i de la impossibilitat de buscar la bellesa en un món que havia renegat d'ella destrossant-la sense deixar-ne rastre. Seixanta quatre anys després, en una aula de 2n d'ESO a Girona, mentre s'analitzava Oda al mar de Pablo Neruda, la poesia ha tingut un resurgir de la ment d'uns adolescents que simplement feien el joc de crear una metàfora, comparació o aforisme partint dels elements reals que ens donava l'exercici del llibre. Us transcrit alguns dels versos que han anat sorgint de forma espontània. Plorava d'emoció. (Per cert, degaciats, no us penseu que sou la llet ara,eh? Que ja en fotem força d'anar de Nerudas per la vida si després estem davant un atributo i ens caguem a les calces...). Apunto els noms perquè és l'exigència que he rebut per tant del Sindicat d'Estudiants de 2n d'ESO per tot això dels drets d'autor i demés temes...

La vida es el pasado de la muerte. (Aaron Alcaraz)
El mar es el cielo de los perdidos. (Marc Ramió)
La tierra, el salón de Dios. (Pau Ripoll)
La vida, una vela consumiéndose. (Sergi Gil)
El mar, el wàter de Dios. (Sergi Barrau)
La muerte, fin del principio (Oriol Roger)
La muerte es un reloj roto. (Arnau Bagaria)
El mar es el cielo del infierno. (Xavier Verdaguer)
El ciprés, una escalera hacía el cielo. (Josep Maria Fina)
El mar, un desierto de agua. (Jordi Miquel)
La inspiración, la salvación de un artista sin futuro. (Xavier Verdaguer)
La muerte es un reloj de arena sin fin. (Christian Lilley)
Las olas, el biombo del mar. (Joaquim Planellas)
El mar es el estanque de los dioses: (Aaron Alcaraz)
El futuro, el baúl del más allà. (Eduard Martínez)
Finalment, en Joaquim Planellas amb un atac d'histèria de Groucho Marx ha dit "El matrimonio es el fin de dos vidas libres" y al fons de la classe, en Christian Lilley ha dit amb el to de l'evidència, "Por eso se llaman esposas". La classe no ha donat per més perquè ens hem hagut de vacunar del tètanus, però ha estat suficient, sóc un privilegiat fent aquesta feina.

dimecres, 25 de març de 2009

Folsom prison blues

Porto unes setmanes, des de que vaig veure la pel.lícula Walk the line, totalment enganxat a uns versos de la cançó Folsom prison blues de Johnny Cash que em venen una i altra vegada. Tenen un toc molt springstinià perquè la cançó Johnny 99 del Bruce té una clara inspiració amb aquest tema del Johnny Cash que el tinc planejat per estampar-lo amb una samarreta per jugar els dilluns a futbito. També aprofito per recomanar-vos la pel.lícula, un clar exemple de la dificultat d'acceptar, per una persona normal, una fama acompanyada per la idolatració de la gent que l'envolta. Hello, I'm Johnny Cash!!! When I was just a baby, my mama told me, son
Always be a good boy,
don't ever play with guns
But I shot a man in Reno,
just to watch him die.
When I hear that whistle blowin',
I hang my head and cry.

dimarts, 24 de març de 2009

Polèmica preservatius i avortament

Carta oberta al Ministre de Sanitat i a PRISA en general,
Fa temps que els sous no pugen però la meva dona i jo vàrem pensar que l'economia no podia influenciar tant directament a la nostra planificació familiar, i amb un espai de cinc anys, hem tingut dos fills i ara tenim el tercer en camí, que per cert serà una nena i es dirà Maria, perquè som bona gent però no gaire originals. La meva dona s'ha demanat excedència per poder-se fer càrrecs dels petits i de moment evitar pagar guarderies perquè els avis viuen a Madrid, i amb el meu sou, que no és baix, arribem justos a pagar la hipoteca, mentre comencem a reciclar roba de la nostra neboda per la Maria.
Dit això només els hi volia dir una idea directe i que segurament pendran en consideració, no sóc catòlic i me la finfla el que digui el Papa sobre els preservatius perquè li faré el mateix que vostés, o sigui zero, i també dir-li que tothom que vol avortar a aquest país, avorta, per tant, deixin de tocar la moral de la família amb una reforma social que ningú demana, i fotin el Sant Fotut Favor (celebra el 14 d'abril) d'arreglar aquesta problemàtica que tenim els que estem en aquest país de merda, de femte, d'estièrcol, de caca.
Moltes gràcies per la seva incompetència, Nicolau Zamora

dilluns, 23 de març de 2009

Vides

Els últims milicians republicans deixaven enrere els darrers llogarets de la Vajol i avançaven sota un sol que deixava a la vista totes les seves misèries, cap al territori on la derrota era una malaltia terminal i la llar només es trobava en les xerrades nostàlgiques dels exiliats. En Tomàs es tambalejava amb les mans buides i la consciència carregada, l’avi s’havia quedat paralític a la casa de Girona a mercè de la venjança dels vencedors mentre ell fugia nord enllà transportant res més que el drama del vençut, un equipatge lleuger pels braços però massa pesat per la ment. El caminar era forçat i dubtós, una renúncia constant a tirar endavant i acceptar el devenir d’una història irrespectuosa amb els de sempre. Amb el temps Catalunya fou el paisatge que cada matí desitjava veure quan pujava les cortines per avançar en un compte enrere sense fi, i l’odi envers l’altre meitat del país s’aniria convertint amb indiferència a mesura que veiés el seu país d’origen com la terra estrangera on li semblava recordar haver estat part d’algun lloc. Perdre el sentiment de pertinença li provocà el desarrelament total envers el seu propi jo, la renúncia a si mateix i l’acceptació d’una personalitat robada que el portar a les portes de l’abisme el dia de la tornada a l’origen mitificat pel record deformat d’una joventut perduda entre el salt mortal que feu durant la guerra de l’adolescència a la vida adulta. Segurament la història d’en Tomàs seria un relat anònim perdut entre tantes altres vides que travessaren la frontera francesa, però en el fons, era un cas de superació, de saber sobreviure un conflicte bèl·lic i caure amb la dignitat del vençut que lluita per un ideal. Probablement acabaria els últims dies de la seva vida sense el seny que perdé a la ja desconeguda Girona i cridant aferrat en una cadira esperant l’entrada dels nacionals a casa seva i el seu afusellament, o potser va morir internat en un sanatori de la Bretanya francesa obrint i baixant cortines esperant l’aparició d’un miratge on hi aparegués La Rambla de Barcelona fent gal·la del seu sombrerismo republicà, no ho sabem, però el relat d’aquest personatge imaginari que només existeix dintre les tribulacions d’en Roger, era molt més heroic i tenaç que ell, ajagut en sofà el dia del seu seixantè aniversari practicant les vies d’escapisme tradicionals: una ampolla de whisky a mig acabar, les restes d’una ratlla de coca escampades per sobre la taula on hi jeu dormida la veïna del pis de baix, i el que és més perillós de tot, una paret blanca on en Roger hi pot projectar totes aquelles vides que ell mai viurà.

diumenge, 22 de març de 2009

El trauma de la caca rosa

És un dels gestos simbòlics d’una infància marcada per la mirada sospitosa dels dibuixants japonesos: Flexionar les cames en posició de futbolista, allargar el braç i tocar una caca rosa en forma de gelat de màquina amb un pal mentre diem “cupito, cupito” o “oio, oio”. Què ens ha portat a la nostra de generació la falta de caques roses a la vida real? Doncs la propagació d’un neohippisme que confon justícia social en justícia personal i es tanca al rectorat d’una universitat per unir totes les espècies cultivades amb el pas inexorable de la brutícia i crear l’enyorada caca rosa que simbolitza el retorn a una infància amb excés de drets i absència de deures. D’altra banda trobem el trauma provocats per aquells nens identificats amb la parella policial destrossada sempre pel pas veloç de l’Arare amb una caca rosa enganxada a un pal, i intenten venjar-se anant a tots els lloc on intueixen que es reprodueix aquella merda triangular de color rosa que era la última visió de la parella policial abans de veure’s immersos en un mar de ferralla. Un cop arriben a l’escenari de l’assassinat de la caca rosa, comencen a picar sense contemplacions sense pensar si tenen a davant l’Arare o el pobre Dr.Slump que passava per allà perquè algú li havia dit que passava la senyoreta Yamabuki. Definitivament, estimats cogombres de la pastanaga verda, el problema no és el Pla de Bolonya, sinó una caca rosa clavada en un pal. Aquest país és una merda que dibuixa un somriure dolç d’ironia. Som uns privilegiats.

dissabte, 21 de març de 2009

El sentit de l'humor de l'esquerra

Veient aquests últims dies certs comentaris pels blogs, declaracions de polítics, missatges d'organitzacions afines... veig que la gent d'esquerres té un greu problema segurament relacionat amb certa deficiència alimentària provocat per l'excés d'enciam, la falta de carn, i la lenta però efectiva descomposició capil.lar provocada per les colònies heterogènies de polls que habiten als seus caps: Els hi falta sentit de l'humor.
Mentre la dreta ho tendeix a frivolitzar tot i s'estan convertint en bèsties especialitzades a robar amb el.legància, l'esquerra cada dia s'està tornant més ideològica (el segle XX ja ha passat) i defensa els seus postulats pensant que tenen a les seves mans la veritat universal provocant que dogmatitzin cadascuna de les seves idees i no acceptin les opinions dels altres, i és clar, com que la veritat és sagrada no en podem fer broma no fos cas que ens tornèssim com aquests frívols de la dreta que roben com si fos el seu saber fer diari (que és veritat).
Què els hi passa a la gent d'esquerres? Doncs que els pot conèixer perquè quan hi ha qualsevol plantejament que no entra als seus esquemes, automàticament es senten agredits i comencen el discurs tòpic amb els adjectius tòpics, i defensant postulats marxistes que ni el mateix Sartre es creia. No saben parlar, es posen a la defensiva et titllen de fatxa i fan una cara tensada com si la defensa d'aquella idea els hi anés la vida. En fi, dit d'una altra manera, es comporten com adolescents, tot és blanc o negre i no accepten el gris. Sentit de l'humor, camarades, amb el sentit de l'humor ho veuríeu tot molt diferent.
PD: Quan parlo de dretes i esquerres em refereixo sempre a partits espanyols o catalans, a fora intento imaginar-me que tot és diferent.

divendres, 20 de març de 2009

El món invisible de Monzó

Quins són "los renglones torcidos de la realidad"? La resposta està a cadascun dels contes de Quim Monzó, que no s'esgoten per molt que els llegeixis obsessivament mentre tornes a la naturalesa allò que generosamen t'ha brindat en forma de pastanaga. D'una situació quotidiana que t'ajuda empènyer el dia per arribar a dormir sense cap necessitat de qüestionar-te res del teu entorn, en Monzó troba perfectament l'escletxa deixada per descuit des d'on podem espiar les misèries diàries i repetides d'aquells que viuen perquè tenen por de morir-se: Les passions desmesurades que ens mostren el patetisme del que es creu algú prou important per dominar la naturalesa.Per això em fascina en Monzó, perquè ens dóna un prisma de la realitat només preceptiple per aquell que és capaç de mirar amb ulls diferents a la resta i escriu molt millor que la resta, i en aquest segon grup de "resta" em refereixo als escriptors. Perquè des d'un punt de vista formal en Monzó també està un esglaó per sobre. Us deixo que necessito anar al W.C i m'espera la meva tercera lectura de Mil cretins per tornar al món invisible de Monzó que és més real que cap altre. PD: M'ho he pensat bé i vull que entengueu que escric amb català però us haureu de prendre la molèstia de provar el traductor aquest que he trobat a veure com va. Avui és dia de proves. Intentaré amb alemany a veure si ho tradueix bé...

dijous, 19 de març de 2009

Persona

Immigrant, aquest és immigrant, una patera amb trenta immigrants ha arribat a les costes canàries, els immigrants s'han d'integrar, dóna gust sentir un immigrant parlar català, pobres immigrants, tants kilòmetres per trobar les cendres humides del somni europeu, no entenc perquè els immigrants reben cartilles de suport quan hi ha gent d'aquí que es fot de gana, abans donar feina a persones d'aquí que a immigrants, trobo bé que els immigrants vesteixin com ells vulguin, els immigrants enriqueixen la nostra societat, a sobre que venen aquí per la cara després fan ghettos... Ostres, si fem l'exercici de canviar el mot immigrant per la paraula persona ho veurem tot molt diferent. Proveu-ho, tranquils, és gratis.

dimecres, 18 de març de 2009

L'amant secret de Franco

Una altra nit, amb la foto de Franco enganxada als ferros que feien de capçal, en Gerard restava ajagut al llit del calabós amb la mirada clavada al sostre recordant amb detall el matí del 29 gener del 1942. L’heroi que va fumigar a Espanya de comunistes i masons, feia la seva primera visita oficial a Girona per fer un acte propagandístic a favor del règim recent instaurat i en Gerard, als seus catorze anys, es trobava perdut enmig de la multitud aplegada a la Gran Via de Jaume I veient passar les tropes del Movimiento amb una bandera espanyola a la mà esquerra i el braç dret tibat en direcció l’infinit. Francisco Franco, poderós, victoriós, hegemònic, napoleònic, va pujar en una tribuna situada a la cruïlla de Jaume I i el Carrer Nou per observar amb el seu rostre autoritari la dimissió de l’individu en favor de la massa. El Caudillo va ignorar que entre la multitud que l’aclamava imitant l’entrada de Jesús a Jerusalem, hi havia un jove adolescent que va sentir el seu despertar sexual al veure davant seu la massa rendida a un personatge baix i grassonet amb una cara inflada de soberbia i poder.
Llegint aquest text del llibre L'amant secret de Franco de l'escriptor Joan-Josep Valldaura , crec que podem afirma objectivament que en aquest cas, la homosexualitat és vici.

dimarts, 17 de març de 2009

El fracàs de Moustaki

L'aula de primer curs de l'escola oficial de francès presentava una situació prometedora, setze noies i dos nois, un dels quals era modista i l'altre era jo. La professora, una antiga traductora del Parlament europeu que va haver de marxar perquè no entenia el francès, ens preguntava un per un perquè havíem decidit passar el mes de juliol tancats en una aula de l'EOI aprenent una llengua pendent del dia que l'anglès decidià passar-li per damunt. Totes les noies parlaven de la necessitat de saber francès en un món que tendia a la globalització i on tothom feia una cursa per saber qui arribava més ben preparat a la meta de l'èxit. Jo era l'últim i volia inventar-me una resposta que impresionés el púbic femení. No vaig dubtar:
"Des de ben petit he escoltat les cançons de Moustaki a casa meva i tinc ganes d'entendre les lletres perquè em sé les cançons de memòria però no sé què diu"
El problema va començar quan la professora va dir "Ostres, en Moustaki és el meu cantant preferit, quines cançons t'agraden més?".
No vaig tornar mai més a classe durant la resta de l'estiu i les setze dones es van quedar pel modista. Conec aquest episodi com "El fracàs de Moustaki".
PD: Ara em vull apuntar italià i diré el mateix amb les cançons de Luccio Batisti... a veure si hi ha més sort.
PDD: Recomano l'article d'en Marc Cassany sobre els diaris.

dilluns, 16 de març de 2009

Un post para abrir fronteras

Escribo este post porque me he dado cuenta que escribir en catalán cierra muchas puertas. La utilización de la lengua de mi país, que sobrevive dentro de la perfecta articulación del estado español, me limita a escribir a un público muy reducido, porque el catalán, si no cambia la relación entre España y Catalunya, tiene un futuro muy negro. Por eso me he decidido a publicar un post en castellano, la lengua de Castilla que no la de los antiguos Condados Catalanes, para conseguir encontrar mi Mundo Infierno particular, mi proyección dentro de los blogs de lengua hispana, propietaria de unos vocablos fantásticamente utilizados por Cervantes y macabramente limitados por el hijo bastardo del Ferrol. Para empezar quería hablar de la necesidad de Catalunya de encontrar su espacio vital como país soberano, del deseo que el Madrid se ahogue en el vómito de su propia soberbia, de la última cacería en cámara lenta de Fraga, el último dinosaurio del régimen, y del orgullo que tengo por ser distinto en un país donde se tiende a la homogeneidad… En fin, una vez me planteó los temas de los que puedo hablar… me parece que seguiré escribiendo en catalán porque así mejor que no entendéis los artículos y seguís pensando que La pastanaga verda es el nombre de una fruta.
PD: Ara penso que si una persona del meu Estat tingués la capacitat de dominar dos idiomes perfectament per simple naturalesa i jo no, a mi, em faria molta ràbia.

diumenge, 15 de març de 2009

El problema de la falta de verosimilitud

Fa una setmana vàrem anar a veure la oscaritzada Slumdog millionaire, i poques vegades m'ha passat que hagi disfrutat tant durant la pel.lícula i m'hagi anat desencantant al llarg de la setmana mentre tornava una i altra vegada a pensar en el film.
Quan estàs a la sala et trobes davant una trama que enganxa per la seva emotivitat i per la solidaritat innata que es té amb el personatge principal, però al cap d'una setmana, te n'adones que si una pel.lícula no té cap mena de verosimilitud s'ha de vendre com a ciència-ficció i no com un retrat de la Índia autèntica, tal com es diu en un moment del film. Dic això perquè Slumdog millionaire va faltada de verosimilitud, és una història que no te la creus i t'emprenya que te la vulguin vendre com a real.
La gran qualitat del Senyor dels Anells és que parteix d'una premisa molt clara "Tot això que llegiràs o veuràs, no és real, és inventat, disfruta d'entrar en un univers imaginari". Què fa Slumdog millionaire? Tot això és factible. Et conmou. T'enganxa. Però com diu un respectable estudiós del cinema: surts i te n'adones que t'han manipulat. A mi m'ha costat una setmana perquè sóc lent, però també ho he notat. No me la crec.

dissabte, 14 de març de 2009

Perquè estic orgullós de ser català

Estic orgullós de ser català perquè mentre tot Europa tendia a finals de l'Edat Mitjana a unes monarquies absolutistes on els súbdits no es plantejaven res més que servir al rei, Catalunya exigia al seu rei la presència d'un pactisme a través del qual podien influir a les decisions del monarca i donaven el missatge de "tu ets el rei perquè nosaltre ho volem".
Quan el 1412 els Trastàmara entren al poder a Catalunya i comencen a mostrar certs tics absolutistes, Catalunya comença a gestionar una revolta que acabaria amb una guerra civil de deu anys 1462-1472 que va acabar amb la victòria de Joan II i l'estabilitat perquè Ferran el Catòlic agafaés el reialme de la Corona d'Aragó començant agafar actituts autoritàries que no agradaven a la població de Catalunya.
Al cap dels anys, a la Guerra de Successió, amb l'aposta catalana per Carles d'Àustria, una vegada més s'està lluitant per una monarquia confederal on hi capiguen els drets dels ciutadants i els drets del pobles. Va guanyar la opció borbònica i amb ella, va arribar la decadència de la Catalunya constitucionalista que tenia a dintre seu una arrel democràtica que tardaria molts anys a entrar a alguns països europeus que ara volen donar lliçons de demòcrata.
Per tot això i més m'agrada ser català, perquè puc estar orgullós d'una bona part de la història del meu poble i perquè m'ajuda a ser una persona més decent. Ara només falta tenir un estat...

divendres, 13 de març de 2009

Cinc anys sense els Scolex's

Com que tots els grups de música retirats s'apunten a la reedició de discos, a l'aparició de nous directes, i la constant creació espasmàtica de recopilatoris de grans èxits, els Scolex's no volen ser menys. En motiu del cinqué aniversari de la dissolució del grup, la discogràfica Island Records, la mateixa que ha apostat per uns jovencells coneguts com U2 que han aconseguit molta acceptació amb el seu primer disc, ha decidit treure el mercat una recopilació del grup català que val molt la pena perquè anirà acompanyat d'un directe titulat Baixa, Vic, Baixa! que mostrarà el primer concert gravat de la dilata carrera musical dels Scolex's.
Fonts directes del grup han desmentit un retorn als escenaris aprofitant l'important buit que deixaran els Whiskyn's, diuen sentir-se totalment còmodes amb els projectes personals que van emprendre al deixar el grup, i segons sembla, només podrien tornar a trepitjar un escenari junts si hi hagués un retorn de Sopa de Cabra i en Gerard Quintana els hi demanés per favor. Així doncs, de moment, a falta d'Scolex's ens haurem de conformar amb un recopilatori que resumeixen a la perfecció els seus tres anys de vida i on hi podem veure cançons dels seus inicis com Ulls de temps enrera, galardonada amb el Premi Rima Asonant de la Generalitat de Catalunya, o temes més de l'última etapa com Molls de Llibertat que per no tenir, no va tenir ni premi. Alguns rumors apunten que hi haurà un tema fins ara inèdit titulat Per moltes cartes que envieu no tornarem. Costarà tornar-los a veure junts en directe però les cançons sempre estaran dins nostre. Ovació!!

dijous, 12 de març de 2009

Perdona Kate

Apreciada Kate,
Suposo que la vida et no et deu anar gaire bé al costat de l'alcohòlic del teu xicot, però t'escric aquesta carta perquè no vull que em tinguis com a referent de noi modèlic, perquè després la comparació amb el que tens et resultarà odiosa i seràs totalment infeliç.
T'en recordes quan ens vàrem conèixer? Estàvem al London de Barcelona acompanyats per una cançó d'Ella Fitzgerald i el fracassat del teu novio ja estava tombat a la taula seguint el ritme de la percusió amb el puny. Em vaig acostar i començares a explicar-me la teva vida entre llàgrimes que anaven desfent el sucre de la meva absenta.
Et vaig mentir. No sóc Doctor en Dret Laboral per la Universitat de Cambridge ni tinc un despatx al Passeig de Gràcia on defenso tots els treballadors que han estat injustament acomiadats per les seves empreses. Tampoc m'han proposat presentar-me per alcalde de la ciutat, ni sóc amic personal de Bruce Springsteen. Ni tant sols vaig decidir fitxar en Dani Alves pel Barça, sempre l'he trobat un gos amb cara de traïdor que deixa la defensa amb el cul enlaire a cada una de les seves incorporacions a l'atac. Vaig mentir perquè et sentissis millor, perquè et sentissis acompanyada, només durant una nit, per l'home que sempre havies somiat quan tenies catorze anys. Perdona. Sóc professor d'institut, no tinc cap càrrec enlloc, mai he sortit amb cap noia, i tinc un blog amb el nom d'una verdura que detesto i que només vaig servir com a calçador.
Espero que la vida et vagi molt bé, i desitjo de tot cor que no t'hagis apuntat a classes de català, més que res perquè després entendries la carta i segurament et cauria el món a sobre.
Una abraçada,
Frank Fitzgerald
PD: Per cert, la meva tia àvia no era l'Ella Fitzgerald, és ben bé que no en tens ni idea de qui era. Ella era negre i jo no.

dimecres, 11 de març de 2009

Els Beatles sonen millor que en Ramoncín

M'és absolutament igual si demà el Barça cau eliminat i ve algun madridista a dir-me que he parlat abans d'hora. Ho haig de dir: Collons quin ball a ritme de Yellow Submarine! La ciutat de Liverpool ha marcat els somnis d'una generació obrint les ànimes amb les cançons dels Beatles, però a partir d'avui, els culés relacionarem la ciutat de Lennon i McCartney com la de Gerrard i Torres, aquella parella que a ritme de pop varen esborrar del camp un grup del jazz més depriment que la veu maltractada de Holiday esborrada pels crits d'histèria del públic d'Anfield.
El Liverpool ha ofert un concert d'hora i mitja on ha tingut molt clar que l'inici era important per ennervar el públic, han començat com autèntiques màquines del pop, Help, Born in the URSS, Day tripper... Brutal!! I el més important de tot, s'ha guardat un as de la màniga a l'últim minut provocant un descontrol emocionant al cor dels culé.
El meu pare comparava aquest resultat amb el 5-0 que va rebre el Madrid de la Quinta de la Buitre a la semifinals de la Copa d'Europa contra el Milán d'Arrigo Sacchi. Sempre m'havia fet ràbia que els Van Basten, Gullit, Rijkaard, Baresi... em robessin el record de veure un Madrid patètic arrossegant-se per Europa. Gràcies Liverpool!! Podré dir els meus fills que vaig veure el chorreo beatlenià, i és que una vegada més, els Beatles sonen molt millor que en Ramoncín. A prendre pel sac!!

dimarts, 10 de març de 2009

El rostre d'un home feliç

Segueixo amb el viatge d'estiu perquè no aguanto la temptació de passar-me abans d'anar a dormir, una hora revisant moments, imatges, paraules, mirades, cerveses que no vaig beure, dones que no em van veure... Com diria un amic, en fi... m'he trobat amb aquesta excel.lent fotografia de la nostra etapa a Amsterdam que va tirar el mestre Jaume Arxer a un dels artistes que es guanyaven la vida a la plaça Amstel o dit d'una altra manera, a la plaça de l'estació. El punt més graciós de la fotografia no és en Ribery pintant de negre, ni molt menys, és el senyor que somriu a la teva dreta amb les mans agafades i que representa l'exteriorització de la plenitud humana en tots els sentits. No sé perquè però quan veig la foto sempre penso que en Jaume va aconseguir plasmar el rostre d'un home feliç. Ens mostra a través d'una imatge quelcom abstracte: La felicitat. Felicitats Tau!!

dilluns, 9 de març de 2009

Deu fites pendents abans de morir

1. Empotrar al mirall d'un aparador de roba interior femenina tots els adolescents que es paren i es peten el cul mirant els maniquís. 2. Afussellar el pròxim que, mentre jugo a futbol, faci mans per tallar un contractac brillant. 3. Baixar al clavegaram de New York disfrassat de Tortuga Ninja i postrar-me els peus de la rata més gran que trobi. 4. Entra a la seu del PSOE vestit d'obrer amb un quadre de Franco i preguntant on l'haig de clavar. 5. Entrar a la seu del PP vestit d'home de finances amb un quadre de Marx i preguntant on l'haig de clavar. 6. Anar al Bernàbeu i saltar el camp amb una estelada mentre faig tota mena de combinacions amb els dits. 7. Dir a l'Elsa Patiky que no vull sortir amb ella perquè no s'ha lleig El petit príncep. 8. Conèixer en Kimihiro. 9. Regalar una balança a l'Angela Merkel. 10. Estimar els altres com Ell ens va estimar.

diumenge, 8 de març de 2009

La vida retirada d'Astèrix

Com he disfrutat! És fantàstic mirar les fotos del viatge d'un estiu en ple mes de març, quan estàs inmers en el malson d'un dia d'hivern i no hi ha manera de despertar. Les he mirat una i altra vegada i no em puc resistir a penjar la fotografia que li vàrem fer a l'Astèrix, que segons ens va dir un guia japonés que no coneixia en Kimihiro (amic d'en Marc i en Rafel que podreu veure als seus blogs) porta vivint a París des de la mort de Goscinny i la decadència dels guions d'Astèrix que ha fet Uderzo.
No el vàrem saludar perquè estava molt pensatiu, suposo que tribulant sobre aquells anys que varen aconseguir fer tremolar l'imperi més gran de tots els temps. Mai havia tingut un dels meus tòtems tant a prop, i la única que s'em va acudir fou còrrer fins a trobar un porxo que em protegís en el cas que el cel hagués caigut sobre els nostres caps.
PD: En fi... gràcies per les fotos.

dissabte, 7 de març de 2009

Prejudicis nacionals

Els prejudicis nacionals són infinitis i d'unes conseqüències imprevisibles. Dins nostre tenim certa simpatia per persones, que sense saber si són bones o dolentes, ens les mirem amb ulls de compassió, admiració, agermanament, agraïment, despreci, soberbia, recel... I la veritat, fa molta ràbia veure com et pots arribar a portar per la sonoritat del nom del país, per un jugador de futbol que és la referència, per la història, i deixes de banda la fredor que hem de tenir per acceptar algú altra pels seus actes i no per les circumstàncies que l'envolten.
Per exemple, quan et trobes algú provinent de Burkina Faso o Alaska, els ulls se t'enlluernen d'esperança per tenir davant teu un ésser d'un país que ens sóna simpàtic pel simple fet que per nosaltres ens sembla extravagant. D'altra banda quan tens un portugués no pots evitar pensar que porta la mateix sang d'aquell que va gosar posar-se el braçalet amb les quatre barres i va seguir l'exemple de Judes, va traïr el poble escollit per unes miserables monedes de plata. De la mateixa manera que tens un islandés de seguida li parles de la referència del bacallà Osmari, jugador que segurament si fos de Bielorrússia i hagués tingut un nom d'anti-futbolista no hauria tingut les mateixes oportunitats per l'afició de can Barça. Finalment, si coneixes una noia provinent de Suècia també la tens més en compte que una que es diu xipriota, encara que físicament siguin semblants i la sueca no sàpiga llegir.
Ja ho veieu, plagats de prejudicis i ens queixem que després ens maltracten per ser d'on som, els útims cavernícoles d'una tribu que va controlar el Mediterrani perquè ens venia de gust i que començar a ensenyar que volia dir la paraula democràcia. A partir d'ara, fora prejudicis!! Per cert, hi ha algú per aquí que sigui de Trinidad y Tobago? És que sempre m'ha fet il.lusió conèixer algú que viu a un país amb dos noms, no ho sé, em cauen simpàtics...

divendres, 6 de març de 2009

El drama del taxista

Imagineu-vos una persona que els seu ofici és portar vides d’un costat i l’altre i que veu com cada un d’elles, es mou per una motivació distinta a la seva. Imagineu-vos que aquesta persona veu a gent que perd l’avió, persones que fan trucades de negoci, parelles que xiuxejen en veu baixa, amics que tornen de festa i expliquen les seves vivències, gent solitària que senzillament amaga un secret... I mentrestant aquesta persona en qüestió segueix tancada a dintre el microcosmos del seu cotxe i només pot fugir a través de la imaginació. Per mi això és un autèntic drama, el drama del taxista, que més insuportable es torna quan més calés fa.

dijous, 5 de març de 2009

Gracias por elegirme

La característica més important d'un grup de música, més enllà fins i tot de la seva qualitat musical, és la seva autenticitat: si són gent que es creu el que es fa i sobretot si disfruta pujant a dalt l'escenari donant una part de la seva intimitat. Un exemple molt clar de conjunt que té carisma i és estimat pels seus fans són Los Secretos, un grup amb complexe de Joan Manuel Serrat, dit d'aquell que ha fet una vintena de cançons impressionants al llarg de la seva carrera seguida d'un bon grapat de material mediocre i només se'l valora pels encerts mentre s'ignora els errors, i que passarà a la història a pesar d'anar repetint les mateixes cançons a cadascun dels seus concerts. Los Secretos comparteixen aquesta característica amb el Serrat, però més important encara, comparteixen el carisma, l'estimació de la gent perquè cauen bé i ja està.
Aquest últim mes ha sortit el mercat l'antologia en directa de Los Secretos que l'han titulat Gracias por elegirme, on han demostrat que a banda de complexe de Joan Manuel Serrat, també tenen complexe a Luis Eduardo Aute, dit d'aquell que enriqueix els seus treballs en directe amb al presència de tots els seus amics músics, entre ells Miguel Ríos, Joaquín Sabina, Fito, Amaral... De totes maneres, a pesar dels diferents complexes, Los Secretos reuneixen en aquest treball els seus deliciosos èxits en un directe molt complet a Las Ventas que val molt la pena per recordar que un grup pot tenir carisma, recordar-te l'adolescència, i fer el més difícil de tot: fer cançons rodones que són l'enveja de molts cantautors maleïts. Per això i molt més, si em permeteu, m'en vaig a perdre por el boulevard de los sueños rotos a veure si trobo a la dona de la meva vida que em captivi amb els seus ojos de gata abans que em perdi per la calle del olvido para beber hasta que pierda el control. Que grans que són Los Secretos a pesar de tot!!

dimecres, 4 de març de 2009

L'Evangeli d'en Quim

És extrany començar un post parlant d'un missioner que va donar la vida per Àfrica citant a Xavier Sala Martín, però crec que és molt adient la diferènciació que fa l'economista entre els cooperants i els missioners, dient que aquests últims quan han de triar entre la seva pròpia vida i la de la gent que l'envolta, no té cap mena de dubte a donar-se pels altres.
Un exemple molt clar d'aquesta bogeria la trobem en la vida del missioner Joaquim Vallmajó, assassinat el 1995 a Rwanda després d'haver donat la seva vida al país africà que ha patit un dels genocidis dirigits més importants del segle XX.
El llibre on veiem la trajectòria espiritual de Joaquim Vallmajó és L'Evangeli d'en Quim, un llibre que no et deixa anar a dormir tranquil perquè veus tatuat a l'experiència vital de Vallmajó el compromís que a nosaltres ens falta el dia a dia per poder ajudar a la gent que diem estimar i respectar.
Últimament estic penjant moltes vides que em semblen exemplars, però trobo que una època com la que tenim on estem mancat de referents, val molt la pena apreciar aquestes llums que brillen en el nostre imaginari i que ens serveixen per ser una mica millors. Us recomano el llibre perquè a diferència d'altres que purament et donen plaer estètic, aquest t'ajudarà a ser millor persona, i això no té preu.

dimarts, 3 de març de 2009

He tornat a escoltar Desperate Andy... Excitant!

El món del pop-rock respectable, n'hi ha que no és respectable, està plegat de veus masculines que moltes vegades no són capaces d'arribar als matissos dels grans cantants i arreglen la seva mediocritat amb bones guitarres i fantàstics ritmes. Per això, quan trobes un grup que es sustenta amb una veu femenina omnipresent que t'atrapa i et transporta a l'univers del grup, és una delícia tornar una i una altra vegada a les seves cançons. Quan tenia setze anys em vaig passar tres mesos escoltant una i altra vegada el Bury the hatchet de The Cranberries que m'havien captivat amb el seu primer gran èxit comercial, Zombie. Dintre el cd que tenia clares referències a la violència d'IRA en el títol, hi havia una cançó que no va arribar ser mai single i que va passar inadvertida per l'èxit de les acústiques Animal Instinct, Just my imagination o la contundent Promises, estic parlant de Desperate Andy i els primer acords distorsionats que obren la cançó i em transportaven en un món on només hi havia la Dolores O'Riordan, dona que em va enamorar per la seva veu, i jo. Ara escoltareu la cançó i pensareu que tampoc n'hi ha per tant, segurament teniu raó, però un no tria les cançons de la seva vida, sinó que són aquestes que apareixen en moments puntuals i que no t'abandonen mai més. Desperate Andy: setze anys saltant per l'habitació de casa amb el pit descobert i xarbutant la samarreta com si em trobes en un concert dels Cranberries. Avui l'he tornat a escoltar, he fet el mateix, i al mirar-me el mirall he vist que m'havia engreixat deu quilos...

dilluns, 2 de març de 2009

Demagogia antipolicial

D'una banda tenim un col.lectiu nostàlgic de l'autoritat franquista que passejava pels carrers de Catalunya amb prepotència, amb l'arrogància del vencedor, fardant en tot moment de la seva lluita frontal contra tota mena d'alfabetització voluntària i que no buscava la simpatia dels ciutadants perquè eren les presses que s'havien de domar a base de cops. No enganyaven. Mai ens varen venir amb una mirada amable, i el color verd dels seus uniformes ens recordaven la uniformitat dels grans exèrcits gloriosos que dins els nostres cors no trobava res més que penombra. Avui en dia és extrany trobar alguna mostra d'aquesta espècie que gràcies a Déu està en perill d'extenció.
D'altre banda, avui en dia, podem veure com hi ha una nova casta que fa servir la seva condició d'autòctona per justificar tots els vicis adquirits de l'espècie progenitora. Volen aparentar ser gent culte que han canviat el verd militar pel blau celestial, i que han deixat l'agressivitat dels seus pares per utilitzar el diàleg. Ens enganyen. Em venen el cap aquells versos de Sau "Aquella gent que ens oprimia fa molt temps que va marxar / El pare em deia no pateixis que tard o d'hora tornaran". Encara que els que han tornat diuen ser dels nostres perquè tenen un cap que pateix la malaltia amnesicus hippiscus i que fuma marihuana entre reunions per veure si la droga calma una mica la mala llet que alguns d'ells porten a la sang. La persona, vagi de verda o blau, parli castellà o català, no deixa de ser persona i quan es troba que li han regalat l'autoritat de castigar amb tota impunitat, es converteix en un petit dictador. I si no, només cal llegir els problemes personals dels àrbritres de fúbol base que estan implícits a les targetes.
PD: Sóc conscient del pecat de generalista del post, només intento parlar amb una xic de demagogia, de la imatge que intenten donar els mossos i un 70% de la realitat. Als mossos que m'han ajudat aquest matí els hi demano disculpes, però alguna cosa no deu funcionar perquè hagi entrat el cotxe i hagi dit "Ostres, quins mossos més simpàtics!"

diumenge, 1 de març de 2009

Llicències per demanar caritat

Sempre va bé mirar de reüll la història i veure que varen fer els nostres avantpassats gironins en temps de crisis econòmica com els presents. Estem a 1369 i la ciutat es veu completament inundada de captaires, esclaus, viudes, malalts, que busquen a les portes de les esglésies una almoïna per poder superar el mal moment i seguir vivint dignament. Solució? El bisbe va decidir legalitzar els pidolaires, d'aquesta manera tots aquells que necessitessin demanar caritat per poder viure anaven al palau episcopal on estaven fitxant i rebien una llicència per ser pidolaires, així portaven un document fitxat pel bisbe on explicaven els motius pel quals pidolaven.
Trobem viudes que tenien el fill segrestat per bandolers i demanaven diners per pagar el rescat, sarraïns alliberats que necessitaven estalvis per poder tornar a l'Imperi Otomà, voluntaris que necessitaven subvenciar un centre de leprosos, franciscans que volien aixecar un far a Salou per poder guiar els navegants, una esclava que es volia alliberar del seu amo... En fi, Girona es va convertir amb aquesta decisió episcopal de controlar els manaires la capital catalana dels captaires durant dos cents anys, i a més, tenim tots els documents intactes i podem saber tota la gent que va visitar la ciutat per trobar aixopluc enimg d'una crisis ja sigui personal o comunitària, ja que al final de l'edat mitjana ens trobem amb una situació de crisis econòmica i demogràfica preocupant. No ho sé, jo ofereixo solucions perquè no sé cap on hem d'anar...