diumenge, 31 de maig de 2009

Tremosa i Junqueras aquí!

M 'agraden molt perquè no són els paradigmes de polítics amb la mirada tèrbula i la paraula comprada. M'agraden molt perquè no estan acostumats a l'aclamació popular i quan estan en un miting són presos per la vergonya, per la incomoditat del gest, per la mirada tremolosa. M'agraden molt perquè són personatges extremadament vàlids en els seus camps que s'han guanyat un prestigi fora del món de la política i han entrat aquest amb una clar esperit de servei que es plasma en cadascun dels seus gestos. M'agraden molt perquè estan dintre els dos partits que sobre el paper haurien de defensar a capa i espasa els interesos de Catalunya. M'agraden perquè són cares noves que tenen molta autencitat.
Ara, hi ha un fet que detesto, que m'apena, em deprimeix, em destrempa, i és que vagin els comicis de les eleccions europees. El poder d'influència i l'excel.lència en la gestió que poden tenir Tremosa i Junqueras a Europa serà com tirar caviar els porcs, i és que una vegada més ERC i CIU s'han sortit amb la seva, donen la imatge que volen ser competitius i reivindicatius a Europa enviant-hi candidats provinents de la societat catalana clarament sobiranistes, mentre els fòssils, les falques de l'autodeterminació, els venuts a Espanya, continuen assentats a les seves cadires de la Generalitat i de Madrid esperant la festivitat de la pròxima diada per fotre's un bon tiberi en nom del país. Tremosa i Junqueras sí, però aquí, no han d'anar a fer res a Europa. Per això no els votaré, perquè els dos partits tinc la sensació que juguen amb una arma de doble fil que no em convenç.

dissabte, 30 de maig de 2009

L'escepticisme de Pepe Carvalho

Quan has acabat de llegir algunes de les sagues de Pepe Carvalho i sents com floreix dins teu la rosa picada de l'escepticisme, tens un dels símbols més clars que comences estar preparat per poder treure la llum els assassinats més tèrbols on s'hi barregen camells del barri xino amb consumidors de gamma alta.
Generalmet quan vegis un vas amb Johnny Walker el beuràs d'un glop i el deixaràs impertèrrit a sobre la barra abans de fer una breu mueca amb la mandíbula i deixar anar algun improperi contra el testimoni fals que et farà allargar la investigació una setmana. El teu costat s'hi assentarà una dona maltractada per la vida que busca en la companyia de la teva gabardina, un consol que li negaràs amb dos copets a l'espatlla mentre xiuxiueixes una petita disculpa al agafar l'equilibri i dirigir-te a la porta de sortida del bar per preparar-te unes gambes delicioses abans d'anar a dormir amb la mirada posada als ulls del cadàver tombat a un solar d'Avinguda Tibidabo.
Generalment la teva visió d'aquest país on es parla de democràcia, llibertat d'expressió, individualitat, t'importarà bastant poc, saps que la realitat dels homocides no té res a veure amb tot això, per tant, quan se t'acosti algun polític amb aquest discurs faràs una mirada escèptica, el mateix esguard que tindràs quan rebis un discurs d'ètica barata retreient els teus mitjans per arribar al fi de la qüestió, l'assassí, que no busques per fe un bé a la societat sinó per simple egolatria. Aquest dia seràs Pepe Carvalho i l'escepticisme de la novel.la negra montalbaniana haurà triomfat dins teu.
PD: Per cert, Per molt anys Oriol!!! No té res a veure l'article amb tu, senzillament tenia ganes de felicitar-te pel blog!!!

divendres, 29 de maig de 2009

Silenci criminal

Quan durant una hora i mitja (rancis, ja podríeu haver tocat dues hores) aconsegueixen fer-te oblidar del temps, o més ben dit, juguen cínicament amb el temps perquè tornis a ser l'adolescent ingenu que es pensava que el món es menjava amb una queixalada, només pots donar les gràcies. Si a més, aquesta gent són de la nostra terra, canten en català, són desacomplexats, fan cançons correctes, no van d'estrelles rockeres i es diuen Els Pets, llavors l'agraïment ja és al quadrat. Però, si a més de tot això, s'obliden de tocar cançons del nou disc i comencen a recuperar els Com més et coneixo molt més m'agrada el teu gos, Constantí molta merda i poc, Segon Plat, Ella m'estima, Un dimecres qualsevol, Menja avellanes, Vine a la Festa... Llavors les ganes de donar les gràcies en forma d'una gran llufa pudenta ja és elevada al cub del quadrat. Si encara no en tens prou de la perfecció de tot plegat, i resulta que aquest grup de música té les primeres cançons que vares ballar, els primers discos que vares comprar amb els teus diners, les primeres lletres que et vares aprendre de memòria, i sobretot, la cançó que resumeix tota una època de la teva vida, Silenci criminal, llavors ja, ves a dormir resant tres avemaries per ells perquè els hi has de donar les gràcies per haver ser sempre el que volien ser, i sobretot perquè el concert d'avui a la nit han tocat Silenci criminal per regalate'l pel teu aniversari. Visca Els Pets de Constantí!

dijous, 28 de maig de 2009

Carta oberta a les meves ex-dones

Estimades Carla, Irene, Claudia, i Silvia,
Per començar sàpigueu que si estigués malament us mentiria i explicaria que estic molt bé, però em sap molt greu haver-vos d'explicar la veritat, estic fantàsticament bé. Després d'haver estat fent durant dos anys a la Sorbona de París el meu doctorat sobre El plaer diabòlic a la poesia de Lord Byron i haver fet pràctiques amb dames de cabaret a les barres dels bars llatins, he tornat a Barcelona per agafar la plaça de professor titular de literatura comparada de la Universitat de Barcelona, de fet només estaré a la UB durant el primer semestre perquè el segon estaré de professor adjunt a Princeton i haig de deixar Barcelona, per tant, si em voleu veure passejant pel Passeig de Gràcia vestit de dandy i cremant fotos vostres a davant de botigues snobs, només busqueu-me durant el primer semestre.
He conegut una noia pobre d'un barri perifèric de París que no té diners, ai pobreta, és aquesta gent extranya que no canvia tres vegades el dia de roba i de tant en tant ha de menjar sardines. Doncs resulta que la noia té sensibilitat i no es veu obligada a passejar pel carrer amb calbs cinquantens amb problemes de pitopausia carregats de pasta que vesteixen a les seves nenes de trenta. En fi, no sabeu de què us parlo, ho entenc i em sap greu.
Els meus pares estant molt bé, ara s'han jubilat i es dediquen a viatjar evitant sempre les vostres ciutats perquè volen evitar enfrontar-se amb vosaltres pel que vareu robar de casa abans de marxar amb la dignitat entre cames: Carla, la cadira de rodes de la meva àvia, Irene, el coixí del gos, Claudia, les Telva de la meva mare, Silvia, els carnets de soci del Girona que segons les dades del club vas fer servir el dia del Sevilla Atl, serás idiota tia!
En fi trempades, això de trempades agafeu-vos-ho com un comentari caritatiu a una realitat decepcionant, espero que la vida us vagi amb el cul i estigueu cobertes de merda fins dalt perquè encara que sigui cristià, em vaig acabar fart de posar l'altra galta. Apa, aneu a prendre pel sac!!
Espero veure-us aviat segrestades per un King Kong que porti dos anys sense menjar,
José Aparicio
PD: Había futuro en las pupilas ardientes de los hombres maduros... Sabina.
PDD: Per cert, la Marie és gorda, i què?!?!

dimecres, 27 de maig de 2009

Com una vella histèrica

Benjamin i el progrés està mol bé, la mirada d'Antonio Vega, les incongruències dels partits polítics i els records de Castellet aconsegueixen donar la falsa imatge que sóc un erudit fred davant el món que m'envolta, però ho sento, no aguanto més, estic com la vella dels gats dels Simpson, histèrica, neuròtica, hipranerviosa, i sabeu, encara falten 20 hores perquè comenci la final!!
A més, m'envien un missatge perquè llegeixi l'article d'en Marc Cassany i encara em foto més nerviós perquè veig que demà pot ser la llet, veig els dubtes del meu germà i em venen ganes de començar a sortir al carrer a rebentar els retrovisors dels cotxes que tinguin la matrícula BCN, i quan en Miquel Arxer, intentant ser amic meu, em diu que no pot dormir pensant amb la final, ja començo a menjar-me impulsivament tota la caixa del sorbet de llimona que va sobrar de l'estiu passat. Merda, merda, merda!!! Això no pot ser, i demà a treballar com si fos un dia normal, joder...
PD: Perdoneu per l'atac de sinceritat, no podia més, així potser podré dormir millor.

La mentida del progrés

Quan vaig llegir per sobre a Walter Benjamin em fa encantar la crítica que feia a la divinització del progrés tècnic com a forma única de progrés humà, i la paulatina equiperació que es feia entre l'home i la màquina. Benjamin va ser un visionari del gran fracàs del progrés, la bomba atòmica, i en ple segle XXI crec que les seves idees tornen a tenir bastanta vigència amb la importància que es dóna sobretot a Occident dels avanços tècnics com a exemple d'avenç humà, quelcom totalment fals i contrapruduent per la societat perquè moltes vegades, darrera la obsessió per trobar solucions a totes les malalties i l'intent d'allargar la vida humana al màxim, s'hi amaga un vertader problema de falta de comprensió de la nostra realitat com a éssers tridimensionals: matèria, psicologia i esperit. Ja no parlo dels espames que provoquen els aparells electrònics d'última tecnologia, que moltes vegades, i a mi el primer, ens creen un tipus de necessitats que ens retallen les nostres qualitats en el tracte humà, perquè no ens enganyem, és molt més fàcil dir que penses d'algú per telèfon que no pas cara a cara.
El progrés, mal viscut, retalla la naturalesa de la persona i ens automatitza una mica més per tornar-nos de la manera que ells volen que ens tornem. Progrés tecnològic no és progrés humà, és mentida.

dimarts, 26 de maig de 2009

La mirada d'Antonio Vega

No havia estat mai un fan d'Antonio Vega, és més, deixant de banda les emocions universalitzades que despertaven Lucha de gigantes i El sitio de mi recreo (Rosario, deixa tranquiles les cançons dels artistes), es pot dir que sentia una fredor envers la seva música només equiperable per la passió desenfrenada cap a la seva mirada amb infinitud de matisos.
No he escollit una fotografia de l'època més pròxima on la seva decadència física ens transportava el Camarón més tardà, sinó una de l'època d'impàs entre el Vega de Nacha Pop i el cantautor sentenciat per la seva adicció a les drogues. A la seva mirada hi ha desafiament, atracció, seducció, soberbia, compasió, amistat, paternalisme, mestratge, secretisme, nudesa, acompanyament, drogadicció, hedonisme, mesura, col.leguisme, i sobretot, sinceritat.
Per això em va fer mal quan vaig rebre amb un missatge al mòbil la notícia de la mort d'Antonio Vega, perquè m'havia quedat sense el meu referent en l'art de la mirada, sense la finestra des d'on entendre que un sol esguard val molt més que mil paraules, i que en la contradicció dels adjecitus per definir-la hi jau la més hermètia de les coherències.
Em despedeixo amb uns versos de la cançó Se dejaba llevar por ti, on el cantautor parla de la seva relació amoroso-destructiva amb l'heroina "nunca la oyes hablar/ solo habla contigo y nadie más/ nada puedes sufrir que ella no sepa solucionar". Quan cantava també mirava, no enganyava.

dilluns, 25 de maig de 2009

Analfabetismo Nacional

Fa dos dies, utilitzant el facebook, la xarxa de violació de la intimitat que tots necessitem per veure que la mediocritat de la nostra vida és quelcom normal, em va arribar una d'aquelles múltiples invitacions per afegir-me a diferents grups on es demana que canonitzin a l'Iniesta o paguin el graduat escolar en Tamudo. La invitació em convidava, m'exhortava, m'animava, a donar suport a Alianza Nacional, una formació política que segons ells són nacionalistes socials. Vaig posar el google i em vaig trobar el cartell d'una manifestació que varen fer a Madrid el passat novembre contra la immigració.
Vamos a ver, queridos militantes de Alianza Nacional, hay un error la pre-argumentación lógica que se intuye en vuestro cartel propio de una Guerra Civil que ojalá hubíerais vivido porque probablemente sabrías que es una ejecución a lo Sanchez-Mazas y os dejaríais de memeces propias de niñatos acomplejados por sus tendencias homosexuales y su origen arábicojudaico que intentan vomitar todo su odio hacía aquellos que viven sin complejos lo que ellos no aceptan, muy hitleriano de otra parte. Digo que el hecho que vosotros no encontreis trabajo, probablemente viene dado por vuestra incapacidad intelectual de entender la reaidad plural de un país que tiene en sus carnes el trauma de una guerra y aún busca el camino para llegar a la llamada reconciliación nacional. En fin, que la immigración no destruye tu futuro, primero de todo lo enriquece porque puedes comprendre distintas facetas culturales de la persona que ayudan a entender la complexidad de su naturalesza (perdón he utilizado una subordinada), y en segundo lugar tu futuro lo destruyes tu mismo cometiendo el gran error del siglo XX, las ideas por delante las personas. No pido que estudiéis porque sé que cuesta aprendrer a leer, solo pido que os quedeis en casa jugando a la Play Station y comiendo cacahuetes, más que nada por solidaridad nacional.
Perdoneu, ja sé que és millor no fer-lis cas, però no puc evitar escandalitzar-me al pensar que avui en dia existeixen persones amb aquestes mentalitats tant pròpies del Conde Duque de Olivares. M'en vaig a fer un Johnny Walker per oblidar-ho tot...

diumenge, 24 de maig de 2009

Les ballarines no són estúpides

L'altre dia em vaig declarar a un noia preciosa, era morena, extradament llatina, ballava a ritme de La Flaca i anava fent un glop de totes les caipirinhas que em servia, no podia demanar més. Per tirar-li els trastos li vaig parlar de les mils pestes dels altres nois de la discoteca, hi havia un bigotut ignorant amb espasmes franquistes, un vell de plàstic provinent de Milà, un texà analfabet obsessionat amb els islàmics, i uns polonesos bàrbars que s'anaven emborratxant mentre la baba els hi queia dintre el vas de cervesa. No tenia rival, o més ben dit, em semblava que no tenia rival.
La noia llatina, que tenia el nom milanés de Yolanda, em va preguntar "I quines qualitats tens tu?", jo em vaig quedar encallat amb els defectes dels altres perquè pensava que al no fer res de mèrit a la vida, els errors dels demés em feien bo per una qüestió de comparació. La ballarina de Jarabe de Palo no va dubtar "no m'interessa la gent com tu que tapa totes les seves misèries en els errors dels altres, em sembla mesquí i d'una falta d'identitat alarmant per algú que es creu amb prou categoria com per anar treient pit per la discoteca, i sobretot tinc la sensació que et manca dignitat per acceptar que només et pots consolar amb les misèries dels altres". Vaig sortir de la discoteca amb el cap jup perquè el meu tic de suficiència masclista em portava a pensar que totes les ballarines eren estúpides, em vaig equivocar. Quan vaig arribar a casa em varen venir al cap uns versos de Gil de Biedma "Estás en España / y son lo mismo / los memos de tus amantes / y el bestia de tu marido". Jo era tant animal com ells.

dissabte, 23 de maig de 2009

El preu de la memòria

Diumenge passat vaig poder comprar per un euro els records del mestre Castellet a la Plaça Catalunya en una edició groguenca on traspuaven les imatges lúcides d'alguns personatges que el varen envoltar durant la seva llarga trajectòria d'editor, crític i teòric: Pla, Rodoreda, Alberti, Pasolini, McCarthy, Paz o Gimferrer. Dintre el llibre Els escenaris de la memòria he vist de manera saltejada el rostre més humà d'aquell teòrica eclèctic que mitjançant la infidelitat literària amb si mateix va anar del sartriansime més dogmàtic dels cinquanta, a la fecundació literària dels Novísimos als seixanta, per acabar amb els estudis brillants de les obres del simbolista Espriu o de l'inclassificable Pla als anys setanta. A tot arreu hi trobàvem llibres d'una brillantor teòrica envejable, on Castellet es guardava la humanitat per vessar-la tota per sobre els seus records amb els escriptors, amb les persones complexes que sobrevivien amagades darrera obres excelses que pervivuen en el llibre adquirit el cap de setmana passat de mans d'un llibreter sense dents adicte als xiclets de nicotina
El preu que vaig pagar pel llibre del teòric literari més important del Franquisme, un euro, em va fer pensar sobre el vertader preu de la memòria, dels nostres records, d'aquell passat inexistent en el nostre entorn i eternament present en el nostre imaginari, de les imatges pretèrites deformades al nostre gust per poder idealitzar un passat escabrós que desdibuixa l'esperança del futur. Té preu la memòria? Probablament no, perquè quan recordem estem ficcionalitzant una realitat passada i estem venent la mentida, però de fet, la gràcia de la literatura no és que tot és mentida? Així, quin preu poden arribar a tenir els nostres records? No ho sé, els del mestre, un euro, i això, la veritat, desanima.

divendres, 22 de maig de 2009

La Girona radioactiva

Des del 1974 fins el 1979, un tren amb diverses tonalades de material radioactiu va travessar en secret un cop el trimestre la ciutat de Girona camí de Vendallós. El 1979 va saltar la polèmica i a pesar dels diferents moviments polítics i socials perquè el conegut com tren de la mort, cambiés de direcció i abandonés el seu pas per dintre la ciutat, va continuar circulant trimestralment fins el 1994, deixant la ciutat a mercé de les conseqüències d'una fuita nuclear.
Segons els estudis de diferentes entitats és improbable que el tren, custodiat per cinc guàrdia civils, un revisor de la Renfe, i un treballador de la central nuclear amb el rostre de Homer Simpson, patís alguna fuita durant aquesta època que tingués conseqüències físiques en alguns membres de la ciutat. He estat fent un estudi dels diferents personatges susceptibles d'haver patit les conseqüències pel pas del tren, i d'acord, ens creiem que ningú de la ciutat ha patit una indigestió de material radioactiu. Ens ho creiem... si, si... ens ho creiem.... però si fos veritat, seria superfort...

dijous, 21 de maig de 2009

El futur del país

Està molt bé anar pel carrer amb els ulls sortits, el mòbil cremant i els cabells greixosos, mentre es fan amaneus parlant de la necessitat de remuntar aquesta crisis de la que ningú pot escapar, i proposant mesures d'innovació per agafar aquest mercat afectat per la crisis. També és perfecte debatre sobre la píldora del dia després, de la dia abans, la del moment, i sobretot pensar quin seria el favor que ens farien a la societat si algú d'aquests bocamolls se'ls hi hagués aplicat una bona píldora pel cul. D'altre banda, és realment collonut apreciar com debatem sobre la necessitat de ser més que un país, menys que un club, i els partits espanyols es prostitueixen a qualsevol preu per tenir el poder d'aquests territoris perifèrics que tant odien però alhora tant necessiten per inflar-se de poder a Madrid i poder xupar els sous provinents dels diferents ministeris.
Amb tot això, sembla que ningú és conscient de la necessitat de construïr un bon pacte d'educació que reforci la figura del professor com a persona amb autoritat moral respecte els alumnes, i vegin la formació d'aquests com la millor inversió que pot fer un país per omplir-se de valors, per construïr un futur que no vegi com s'acaba tot amb el món del diner, com es soluciona tot amb una pastilla, com la política hauria de ser un món de servei als altres. Si no ens posem les piles a reforçar el món educatiu sempre tindrem a la punta de la llengua aquella frase de "Estem molt malament". No ens equivoquem siusplau, està molt bé forrar-se gràcies el lliuremercat, quedar esgotat de sexe llibertari, inflar-se de poder polític i envoltar-se de gentusa amb complexe de pitopausia que et llepen el cul, però només podrem tenir valors a través de l'educació, on vertaderament recau el vertader futur d'un país. Pensem-hi.
PD: Perdó per la demagogia, ho necessitava...

dimecres, 20 de maig de 2009

La fragància de Déu

Dos vells amics es troben després d'uns mesos de silenci i entren en un restaurant marroquí per compartir un dinar i posar-se profundament el dia despullant emocions, preocupacions, dubtes, esperances... Abans d'entrar recordaven les cançons del Física y Química de Joaquín Sabina, i taratalegen Peor para el sol parlant de les vegades que l'havien cantat acompanyats d'una guitarra amb nom de ballarina flamenca i un parell de gots de ratafia. S'asseuen a la taula i comencen a decidir el menú del dia mentre senten de fons el remor d'unes cançons marroquines conegudes també pels pijippies com mestissatge, de seguida se'n adonen que la seva amistat no és de records, és una amistat de futur, els temes de conversa flueixen sobre els projectes, el demà, i la necessitat de rebre l'aprovació de l'altre per veure que tot funciona segons els somnis previstos de les nits adolescents escoltant Thunder road i parlant de la necessitat de veure la vida acceptant la mort.
Demanem el primer plat, i just és en aquell moment que sento la fragància del tacte de Déu acariciant-me la galta i regalant-me la llum de la seva presència passada pel vitrall de la música: En els altaveus del restaurant comença a sonar Y nos dieron las diez, es la primera cançó del Física y Química, que anirà sonant donant el dinar i ens servirà per parlar de l'ahir per poder enfoncar amb més coherència el demà. Gràcies Senyor.

dimarts, 19 de maig de 2009

El reconeixement al nostre Claudel

França és un país orgullós d’haver tingut un escriptor com Paul Claudel, personatge de dretes, reaccionari, anticomunista, i escriptor junt amb el seu opositor André Gide, d’una de les més belles i interessants correspondències publicades. Claudel i Gide representen els dos pols de la França laica, però són valorats iguals per la seva qualitat literària excelsa. Catalunya, concretament Òmnium, va negar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Josep Pla perquè consideraven que era un personatge que actuava en contra els interessos de Catalunya com a nació a més de ser reconegudament de dretes, simpatitzant feixista (només cal llegir les seves cròniques al Diario Sol sobre la Marxa de Roma i els primers dies del govern de Mussolini), i malcarat. Tot és cert, com també és cert que Pla és el prosista català per excel.lència del segle XX i que posa per escrit la visió de la realitat d’un món rural amb vies d’extenció per aquest progrés tant necessari i alhora tant difícil d’entendre. L’artista, l’escriptor, es mereixia i es mereix el reconeixement del país, és el nostre Paul Claudel, i seria bo que algun dia Ómnium reconeixes que va barrejar política amb art, un pardigma sartrià que els mateixos anys vuitanta ja feia temps que els escriptors espanyols havien superat, i el reconèixer la cagada, posessin a Pla a l’Olimp dels escriptors catalans que han aconseguit enriquir el llegat cultural d’aquest país i ens han ajudat a sentar les bases per dir ben alt, SOM. PD: No parlo del nostre André Gide perquè d’aquests, afortunadament, ja en tenim molts.

dilluns, 18 de maig de 2009

El darrer vers de Benedetti

La realitat, una vegada més, passa per davant la programació hermètica dels articles. Aquest matí m'he aixecat amb la notícia de l'últim vers de Benedetti i he necessitat escoltar el cd El sur también existe, on Serrat música la paraula atenta del poeta per excel.lència, l'artista que podia mirar el rostre desagradable de la realitat i tornar-lo simpàtic, l'escriptor cantor de l'amor per ofegar la barbàrie, com deia Luis Garcia Montero a El País, el artista insobornable, la veu que ens ha fet sentir poetes durant algun viatge pel metro de Barcelona, i ens ha ensenyat, que a pesar de tot, val la pena. Paraules de Benedetti perquè ell mateix sigui l'autor del seu propi homenatge pastanaguil:
Tus manos son mi caricia
mis acordes cotidianos
te quiero porque tus manos
trabajan por la justicia.
Si te quiero es porque sos
mi amor mi cómplice y todo
y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos.
Tus ojos son mi conjuro
contra la mala jornada
te quiero por tu mirada
que mira y siembra futuro.
Tu boca que es tuya y mía
tu boca no se equivoca
te quiero porque tu boca
sabe gritar rebeldía.

Viatjar a ritme de Guajira

Tradicionalment, la literatura ha vist el viatge com un trànsit cap a dos estadis on el protagonista troba la seva plenitud en l’acte mateix de viatjar, en les ensenyances escrites per Kavafis, en les noves realitats que ajuden a comprendre la d’un mateix. Em sembla que fou Enrique Vila-Matas que va deixar a París no se acaba nunca un aforisme que m’espera cada nit al coixí per atacar just al meu moment màxim de debilitat, quan aixeco la mirada al sostre i penso en mons llunyans: Viajar, perder países. Aquest és el pitjor moment, quan ataquen Kavafis i Vila-Matas i m’en adono que no tinc travessia i que per perdre quelcom primer ho has de tenir. Havia de buscar una solució i l’he trobat, em vaig comprar un cd de Guajiras dels anys cinquanta, cançons tradicionals cubanes que parlen generalment de l’amor a la terra cubana, i m’el poso abans d’anar a dormir perquè m’ajuda a començar, abans de la matinada, un viatge interior cap aquesta Cuba on el poeta hi va deixar una part del seu cor. Demà, per continuar la travessia cap als països enyorats en el meu imaginari, em compraré un disc de Gardel, necessito trobar-me amb aquella noia misteriosa que ven xapes a la Plaza de Mayo, més que res per enamorar-me, perdre-la, i escriure un post sobre la seva mirada plorosa que serà el millor d’aquest blog.

diumenge, 17 de maig de 2009

El vers pòstum

He recuperat el Verges 2007 de Lluís Llach i he topat amb aquell vers que obre el concert i resumeix molt bé l'aforisme que obriria una hipotètica autobiografia als setanta anys, després d'haver superat tres infarts, veure com he passat de la fama a l'anonimat més absolut per qüestions polítiques, haver perdut totes les dones de la meva vida per oferir silencis quan s'em demanaven paraules, i haver passat llargues temporades a la presó per haver format part d'un segon cas GAL a la catalana i haver patit les tortures d'un guàrdia civil retirat amb el rostre deformat de Tejero tirotejant als dodotis dels diputats.
El vers, tímidament i per accident, m'ha tornat a brindar la imatge del Llach despedint-se a Verges de tres generacions, els que va indignar, els que va acompanyar amb la lluita, i els que ha donat el testimoni d'una experiència vital que mostra la complexitat de la persona. A mi m'ha quedat molt clar com m'agradaria resumir la meva vida amb una sola frase: Mai no em voldria esclau de res, i aquí hi entra tot, i quan dic tot, també parlo de la mort.

dissabte, 16 de maig de 2009

El somriure del Joker

Provinent de les profunditats intestinals del pallaso psicòpata, el soroll tenebrós del somriure del Joker t'obre de bat a bat les portes d'una mort sagnant que fa les delícies de l'homicida que mata per matar, no busca diners, ni honor, ni notorietat pública, sinó el domini incontrolable de la línia que separa la vida de la mort. La fresa descontrolada del seu riure, junt amb els seus desdoblaments de personalitats entre l'assassí humorístic i el pallasso furiós, et segueix retombant per les orelles quan et trobes caminant sol a altes hores de la matinada pels carrers deserts d'una gran ciutat on l'únic que passen són cotxe escopetejats perseguits per la nudesa amb que els deixa l'albada. Només tens por d'una cosa, mentre el riure paranoic es va acostant, saps perfectament que en Batman és un personatge de ficció i no tens cap sortida. Just en en aquell moment apagues l'Ipod perquè sóna la cançó Ciudadano cero d'en Sabina i tens por de ser la conseqüència de la causa.

dimarts, 12 de maig de 2009

Vacances pagades

M'apropio el títol del llibre de Pere Quart per definir aquests dies de repós dinàmic que m'esperen fins divendres. Repós perquè estaré a cinc-cents quilòmetres dels problemes, i dinàmic perquè estaré acompanyat de cent adolescents amb necessitat de ser dinàmics per complir el tòpic de la primavera la sang altera. Així doncs, també deixarem reposar la pastanaga durant uns dies per saber cap on anem, què hem d'escriure, què esperem de tot plegat, i sobretot, per tenir idees noves. Fins aviat.

dilluns, 11 de maig de 2009

L'enèssima polèmica Dalí

5 de juny del 1979, Salvador Dalí torna a Portlligat després de rebre el Premi de les Belles Arts Franceses i acabar de lligar una exposició a finals d'any al Pompidou, i s'assabenta que l'ajuntament de Figueres, legitimat per mil firmes de figuerencs, vol canviar el nom de la Plaça Gala i Salvador Dalí per unes declaracions de l'artista el 1974 on defensava les últimes execucions franquistes i la recuperació de la Santa Inquisició.
La reacció popular fou fulminant, tres mil firmes de figuerencs en poques hores per revocar la decisió de l'ajuntament, editorials a La Vanguardia i el Diario de Barcelona acusant l'ajuntament de Figueres d'ignorant per ser incapaç de separar el personatge de l'obra, i atenció, unes declaracions d'Alfonso Guerra, el dòberman de Felipe González, demanant a l'ajuntament que fes marxa enrera i mantingués el nom de Dalí, perquè al cap i a la fi, les declaracions no deixaven de ser unes provocacions amargues de l'artista empordanés en el moment menys indicat.

L'alcalde de Figueres va anar corrent a Portlligat a demanar perdó a l'artista per por que aquest, enfadat per la polèmica s'emportés el seu patrimoni artístic a una altra ciutat i deixés Figueres sense el seu principal reclam turístic, el Museu Dalí, avui en dia visitat per 1.300.000 milions de persones cada anys. Dalí, arrogant, suficient, no va donar importància a la polèmica i va despatxar a l'alcalde de Figueres regalant-li un quadre valorat amb 20 milions de pessetes pel museu. Dalí, segons sembla, li bufava tot plegat, perquè els genis de veritat, estan per sobre de tot. L'endemà feia unes declaracions dient que la seva obra no valia una merda...

diumenge, 10 de maig de 2009

L'autocomplaença de la cultura catalana

La cultura catalana té un problema greu: l'autocomplaença amb els seus propis representants. M'explico. Objectivament Monzó i Pàmies són dos bèsties del món de la narrativa que estan a primera línia mundial, objectivament Sopa de Cabra, Manel o Antònia Font són uns grups que res tenen a envejar i molt a ensenyar a molts grups anglosaxons i espanyols exitosos per cantar amb una llengua majoritària. Ara, per poder degustar artistes com aquests i molts d'altres no anomenats aquí, ens hem d'empassar molta merda que defensem per ser en català i sense jutjar positivament la qualitat artística de la seva obra.
Dic això, m'agradaria remarcr que si fòssim objectius amb la nostra gent, i jutjessim la seva creació sense tenir en compte l'element positiu que estigui fet amb llengua catalana, segurament tindríem molta més credibilitat a l'hora de defensar productes catalans d'una qualitat excel.lent, digne de competir per galardons de reconeixement internacional sense cap mena de complexe d'inferioritat. Si caiguem amb la trampa d'elogiar i defensar a ultrança tot el que està fet en català perquè senzillament està produït amb la nostra llengua i aconsegueix ocupar un espai d'inferioritat respecte l'omnipresent castellà, ens estem equivocant, i no només perquè no som honrats amb nosaltres mateixos, sinó perquè segurament estem ajudant a un paràsit del món de la cultura apoltronar-se a un espai des d'on tapa l'entrada de joves amb talent que poden donar moltíssim a la cultura catalana i la poden portar al lloc on es mereix.

dissabte, 9 de maig de 2009

Penitència

La penitència real té lloc quan un té penediment dels pecats i sobretot propòsit d'esmena, per tant, puc afirmar amb la boca petita que la justícia divina barcelonista m'ha atorgat la penitencia fubolística per pronosticar amb tota seguretat que el Barça cauria eliminat de les semifinals de la Champions League. Una vegada més em vaig deixar portar per les ombres del món dels falsos espectres sensorials, que em cridaven dintre meu la possibilitat d'una derrota barcelonista contra el Chelsea, i la veritat, n'estava convençut, a més, afegint-s'hi l'al.licient que si encertava podia anar treient pit, com em va acusar l'amic Marc, de dir que jo ja feia temps que havia dit que el Barça palmaria. És cert, em temptava moltíssim aquesta opció.
En el món del futbol un es deixa porta per la intuïció i per sensacions infundades, les mateixes que em donaven la seguretat que fa dos anys el Barça guanyaria la Lliga que es va endur el Madrid de Capello. També em vaig equivocar. La mateixa que em va portar a afirmar que l'Espanyol baixaria a segona, bueno... això encara s'ha de veure...
La qüestió és que vull demanar perdó només a una persona, a Don Andrés, perquè no vaig pensar amb ell, no creia que ell sol pogués girar una eliminatòria que durant 180 minuts s'havia girat d'esquena, no confiava que seria capaça de rebentar amb un sol xut tota la defensa canibalesca dels anglesos. Home de poca fe. Això és el que sóc. Demano perdó dels meus pecats i prometo no tornar-hi més perquè després gasto massa paper per eixugar-me el cul...
VISCA EL BARÇA!!!

divendres, 8 de maig de 2009

El lector psicòleg

Estimats lectors/es, sou els meus psicòlegs/es i mai us podré agraïr prou l'atenció de llegir els meus traumes infantils i adolescents que afecten un pobre adult enamorat de l'impossible. El blog va començar com un divertiment, i fins a cert punt, com un acte de mimetisme amb el meu entorn, però amb el temps s'ha anat convertint en una font d'ingresos per part meva, perquè des de que escric diàriament he deixat d'anar al psicòleg i gastar-me cinquanta euros setmanals, que surtien dos cents al mes, i per tant, ja portaria pagats des de principis d'any 850 euros. He aconseguit deixar la meva necessitat d'acompanyar totes les dissertacions amb un cigar a la boca, i el Johnny Walker només serveix per donar gust al rostit dels diumenges. M'heu salvat, no d'una mort prematura, perquè mai he estat valent, ni tant sols per morir, però si d'una existència vulgar en una ciutat xovinista amb una alcadessa que és una figura deformada de la Martina Navratilova.
No sóc ric, ni tant sols tinc rellotge per valorar l'abstracció del temps, però us tinc a vosaltres, apreciats lectors, desitjades lectores, us tinc a vosaltres per seguir deixant en un dietari electrònic i públic, les pors escrites perquè vosaltres, amb valentia, les podeu escampar cap a l'espai infinit on van a parar totes les experiències amargues de les persones. Un dia us ho agraïré amb un pin en forma de pastanaga verda perquè és l'emblema d'aquells que paren el seu dia durant dos minuts per donar-me un cop de mà a saltar els obstacles de la vida. Moltes gràcies!

dijous, 7 de maig de 2009

En Samba

Dissabte el matí em vaig llevar, i quan vaig anar a la cuina per prendre un got d'aigua que m'ajudés a empassar l'antibiòtic entre una gola seca castigada pels excessos de la nocturnitat romana, em vaig trobar en Samba (en aquells moments no sabia que es deia Samba, de fet, no sabia que feia un africà dins la cuina que tenia entés, segons els documents notarials que pertaneixia als meus pares). Em vaig quedar parat amb els braços abaixats esperant un petita explicació, en Samba es va presentar, em va donar la mà amb un somriure que em va permetre'm prende'm l'antibiòtic amb una certa tranquil.litat i preguntant-me si seguia amb l'extranya costum de somiar amb els llibres que estava llegint.
La resposta va aparèixer amb cinc segons, la meva mare venia escopetjada del garatge cridant-me, no amb to de bronca sinó aixecant el to de veu perquè evités prendre represàlies amb l'innocent simba, gamba, Samba... La veritat és que amb l'antibiòtic ja no recordava com es deia... i dient "Francesc, en Samba és un noi que m'ha demanat menjar i ara li estic preparant l'esmorzar". En fi, vaig estar esmorzant amb en Samba i parlant una mica de la vida, el fet de ser de Gàmbia i parlar anglès va alleugerir el tema per part seva, jo, com que la meva mare no entenia res vaig quedar com el putu amo perquè semblava que dominava la llengua de Shakis..Xhakesp...Shakuspiar... dels Simpsons collons. Vaig donar gràcies a Déu per brindar-me la oportunitat d'esmorzar amb en Samba, i sobretot, vaig donar gràcies a Déu de tenir una mare exemplar que obre les portes de casa seva a tothom qui té necessitats.
PD: Li vaig fer la broma de "Samba, debes vengar mi muerte", però no ho va entendre perquè suposo que a Gàmbia no deurien veure el Rey León.

dimecres, 6 de maig de 2009

La humanitat de l'intel.lectual

La fe sense amor es converteix en fundamentalisme, i el coneixement sense amor en despotisme, per tant, les virtuts o els dons que ens defineixen com a persona en tots els sentits, si no estan acompanyats del desviure't pels altres et converteix en una màquina perillosa per la gent que t'envolta. Per això, en uns anys d'idiotisme generalitzat, on el que ha llegit quatre llibres del Vaixell de Vapor es creu amb dret d'escriure una tesis sobre la necessitat de trobar en el relativisme postmodern una ètica de mínims que acaba diluint-se en no res, és d'agraïr trobar en la Correspondencia entre Lezama Lima i María Zambrano, la humanitat que ha de desprendre tot intel.lectual per ajudar a construïr un món millor.
D'una banda tenim la bateria d'imatges i colors que embolcallen la poesia de Lezama Lima, i on en les cartes que envía a Zambrano, exliada a Roma i que realitzava estades a Cuba per compartir inquietuts amb els membres del Grupo Orígenes, hi podem veure algunes de les virtuts del poeta a l'hora de crear imatges increibles per explicar fets quotidians. D'altra banda en les cartes de Zambrano hi ha nostalgia, enyor del país que no ha tornat a trepitjar i necessitat de veure les persones que l'han ajudat a viure en un dolorós exilis des d'on segueix escrivint sobre l'experiència de la bellesa com a punt de partida per arribar al coneixement, sense deixar una coherència poètica en els seus escrits que segurament feien les delícies d'aquells membres d'Orígenes que la varen portar fins l'Habana amb l'excusa de donar uns cursos a la universitat.
En fi, humanitat, molta humanitat, models d'honradesa intel.lectuals a seguir, en uns temps on s'està obsessionat per la propietat de les idees i no pel benefici que aquestes poden fer a la comunitat.

dimarts, 5 de maig de 2009

L'abisme de Paolo Conte

Ascètic en el tracte, excessiu en la composició, Paolo Conte és l'últim d'aquells músics que es desmarca de la seva creació perquè el personatge no es mengi l'obra i se l'acaba apreciant o detestant per la seva personalitat i no per la foscor tancada dels seus acords. El vaig descobrir, o més ben dit, m'el varen presentar en un apartament d'Antony, una localitat de les afores de París, una nit nevada de les festes de Nadal mentre degustava una absenta amb regust de fracàs de la marca Les fleurs du mal i un amic llegia una poesia jornetiana sobre el drama de la viuda de Borges d'haver de passejar les despulles intel.lectuals del seu marit pels diferents grupúsucles mitòmans de l'escriptor argentí, ignorant que l'home de la mirada perduda restava atrapat a la seva ciutat dels inmortals d'on no podria escapar mai més.
En aquest context em va arribar el plor de Sotta la stelle del jazz i el Via con me, on uns aspirants a intel.lectuals intentaven trobar en la sàtira mateixa del fracàs, un motiu per riure i un camí des d'on crear un personatge maleït atrapat als barris antics de les ciutats mediterrànies buscant les més baixes passions a preu de segona mà.
Conte em va llençar a l'abisme de la vida sense preguntar-me si tenies ales per volar, la petacada fou prou forta com per deixar-me una cicatriu a l'esquena, que quan algú la frega posant les braços per sota la camisa, em fa recordar que un dia vaig tenir dins meu, el seductor estigma del fracàs que m'havia de convertir en un escriptor maleït gràcies a la música de Paolo Conte. He fracassat.

dilluns, 4 de maig de 2009

Sis motius

M'han robat la cartera on tenia cinquanta euros i el telèfon d'aquella noia que el divendres a la nit vaig conèixer a l'irlandés, la grip aviar ha entrat a casa meva i tinc el gos dealumabant d'un costat a l'altre i menjant del nostre plat per poder-nos intoxicar i venjar-se de les nits sorolloses de Sant Joan, m'ha arribat la declaració de la renta i haig de tornar una quantitat de diners que ahir em vaig petajar per la nit bohèmia de Barcelona, divendres em vaig quedar sense feina i vaig cremar tots els llibres de l'obra de completa de Pla per desfogar-me, estic marginat a la meva familia perquè no entenen la meva obsessió de sortir de casa amb pedretes que vaig tirant pel camí per si no recordo tornar, tinc el queixal del seny que m'està donant pel sac i haig de prendre antibiòtics per poder paliar el dolor, els meus amics no em parlen perquè estic enganxat al disc El gusto es nuestro, i què?? i què?? M'és igual!! Robeu-me la cartera, encomeneu-me la grip, arruineu-me, deixeu-me sense feina, robeu-me la cultura, abandoneu-me, tormenteu-me, margineu-me... que a partir d'ahir a la nit tinc sis motius, sis virtuts, sis pecats capitals, sis llances, sis esperances, sis camins, sis cançons, sis obres d'art, i sobretot, sis motius per ser l'home que volia ser quan el Milán em va truncar el camí una nit calorosa de maig de 1994.

diumenge, 3 de maig de 2009

Tot és el futbol

Lope estava programat, però la victòria, perdó el cop d'estat blaugrana perquè l'estètica triomfi enfront de la barbaritat ibèrica incapaç d'apreciar la bellesa, no entrava dins els meus plans. L'orgia futbolística blaugrana que ha saturat d'impotència les poques neurones d'un equip amb un guió desdibuixat, m'ha portat a creure amb la falsedat de la frase "no tot és el futbol", qué collons, TOT ÉS EL FUTBOL. I dic que tot és el futbol perquè des de l'experiència estètica que he tingut avui al vespre he tornat a creure en Déu per una raó molt senzilla, l'essència divina de la persona s'ha vist reflectada a l'infern madrileny, un terreny de joc on es destrueix la bellesa per buscar el resultat, on els fi justifica els mitjans, i on el Barça ha sabut imposar les bases del catecisme de la religió de la pilota: només des del bon futbol arriben els resultats.
Estic orgullós de ser del Barça, perquè som diferents, perquè sempre busquem l'excel.lència, perquè no ens conformem amb guanyar, no som com el Madrid, no som un Codi de Vinci barat que es conforma amb vendre encara que sigui a costa de tirar bilis amb regust de merda, som un Calvino, un Faulkner, un Garcia Márquez, o com els hi agradaria llegir a dos grans barcelonistes, dos Villoros i Vila-Matas. Avui hem fet un cop d'estat, i com deia el meu germà des de Suècia, i deixant a banda el to correcte del post extra del dia, els hi hem fotut l'as de bastos per un lloc que fa molt mal. Si senyor, aquesta nit del 2 de maig, sis campanades han retocat a la porta del sol.
PD: Mantinc que el Chelsea ens eliminarà.

La bellesa satírica d'una rentadora del Manzanares

Perdut entre la poesia satírica de l'admirat Lope de Vega de Rimas humanas y divinas del Licenciado Tomés de Burguillos, m'he trobat amb uns sonets que m'estant apassionant: la sàtira a les figures amoroses renaixentistes, les recuperades i les creades, que idealitzaven la bellesa femenina creant el mite del poeta permanentment enamorat que cantava a l'estimada per necessitat d'exterioritzar tota la tribulació interior.
Lope, amant irrefrenable, especialista de segrestar dones casades atrofiades pel rovell del seu llit matrimonial, coneixia el món femení per una qüestió empírica, i va crear al llarg de la seva vida, una literatura amb un regust autobiogràfic on anaven caiguent les diferents muses que rendides al vers del poeta li brindaven tots els seus encants, sense esperar res mésa canvi que algun dels dos-cents versos composats cada dia per l'autor més prolífic de la història de la literatura espanyola.
Durant la seva etapa de la vellesa, pocs anys abans de morir, un Lope de tornada de tot i ofegat per les contradiccions barroques d'una època sense contrastos, va composar un llibre satíric on ridiculitzava les causes per les que havia estat lluitat tota la vida. En aquest conjunt de poemes, hi ha 20 sonets dedicats, a Juana, un rentadora del Manzanares sense cap mena de glamour eròtic que serveix per criticar la idealització femenina dels poetes del Renaixement, i sobretot per fer autocrítica lopesca. Escric els versos perquè em fan molta gràcia. Lope un autor que llegint una minsa part de la seva obra, l'he definit així en el treball "un autor tragicómico que murió como vivió, en la encrucijada paradoja del anonimato y el reconocimiento público, en la tensión interior entre el personaje y la persona, en la unión entre el genio y figura."
Celebró de Amarilis la hermosura Virgilio en su Bucólica divina,
Propercio de su Cintia, y de Corina
Ovidio en oro, en rosa, en nieve pura:
Catulo de su Lesbia la escultura;
a la inmortalidad pórfido inclina;
Petrarca, por el mundo peregrina,
constituyó de Laura la figura;
yo, pues Amor me manda que presuma
de la humilde prisíón de tus cabellos,
poeta montañés con ruda pluma,
Juana, celebraré tus ojos bellos:
que vale más que tu jabón la espuma
que todas ellas y que todos ellos.

dissabte, 2 de maig de 2009

L'últim conte

Suposo que hauria de començar dient que fou molt trist degustar el primer tallat del dia amb la noticia d’un assassinat, i més quan es tracta d’un individu marginat justament per la societat, concretament d’un treballador del gremi dels venedors d’enciclopèdies, ofici masoquista d’aquell que està educat per no resultar ofès cada cop que toca un timbre i sent com el propietari de l’innoble s’acosta al mirador indiscret de la porta i al veure que hi ha un espectre amb corbata, ben pentinat i amb un llibre de la història de la naturalesa sota el braç, assaja un somriure polític disculpant-se perquè el senyor no està a casa. Encara que, haig de dir que admiro més a les víctimes que imiten la veu d’un nen rabiós amb cantarella que diu que té prohibit atendre senyors desconeguts, o els que obren directament la porta al·legant que es veuen obligats a desconèixer l’ecosistema que els envolta debut uns problemes econòmics greus sorgits arran del casament i divorci del fill petit, mentre l’enciclopedista va afirmant amb un gran sentit de la culpabilitat que per damunt de tot hi ha la família. Així doncs, tot realitzant un acte tant vulgar i sobrevalorat com introduir-me a la boca una trista magdalena humitejada de llet, anava llegint com el reporter explicava l’assassinat d’aquell hipotètic innocent que va picar la porta d’un pis de la part alta de Barcelona i es va trobar un home enfurismat que, segons la veïna que acabava de tancar el portal de casa seva, va obrir i va clavar un tret al cap de la víctima dient-li que anés a vendre enciclopèdies a Sant Pere. Segons el diari, l’assassí era un dels escriptors més importants del moment i va al·legar en defensa pròpia que després d’haver estat quatre eternes hores assegut davant l’ordinador ingerint tot tipus de begudes, havia trobat el conte que ell intuïa que seria la seva obra total, mentre que la fresa del timbre no només li va esfumar la inspiració deixant la seva hipotètica creació en un espai buit sense autor, sinó que va entendre que el malaurat que havia picat a la porta demanant la seva presència li acabava d’arruïnar la seva única via per entrar a formar part d’un cànon contemporani realitzat per un crític amb autoritat divina. Així doncs, ell entenia que aquell desgraciat que portava dubtoses teories científiques a sota el braç, acabava de condemnar un conte a restar per sempre més en el no-res, per tant l’escriptor creia que era de justícia que una persona que havia privat a la humanitat d’una obra que hauria pogut representar una nova forma d’entendre la literatura, mereixia acompanyar la seva víctima en aquest buit espacial, encara que només fos per donar-li disculpes. Haig de dir que no entenia el to d’indignació amb el que estava escrita la notícia ni el despreci que es mostrava envers el pobre assassí, així que, després de tancar el diari i tornar-li al guàrdia que m’estava vigilant a la porta vaig dir-li al meu company de cela, un cantant local que no havia aconseguit el seu objectiu d’allargar el vici mitjançant actuacions, que els escriptors som uns incompresos i que m’agradaria marxar en aquest espai buit agafat de la mà d’aquell conte que va deixar dins la meva ànima unes petjades que no ser si hi van arribar a ser-hi mai.