dimarts, 30 de juny de 2009

Los alrededores de Álvaro Pombo

Quan l'ull clínic de l'escriptor especialista en desagnar psicològicament els seus personatges, deixa per un instant la ficció i passa a fer una radiografia dels seus contemporanis, el resultat pot ser realment excel.lent si té la virtut de la brevetat, que en el cas de Pombo era per necessitat perquè cadascun dels escrits havia de ser un article per la revista Alrededores.
En el recull d'escrits publicats fa anys per Anagrama hi trobem l'escriptor que mitjançant la descripció dels personatges arriba a la narrativitat de la pròpia trama, i deixa fluir els detalls de la història en els gestos d'uns personatges moltes vegades més supervivents que vivents. Si aquests personatges són Eduardo Mendoza, Javier Marías, Luis García Montero, Helena Quiroga, Vicent Molina Foix, Manuel Vázquez Montalbán o Terenci Moix, llavors el plaer del lector es multiplica perquè pot trobar a la realitat l'element que Pombo deforma per ficcionar-lo.
No és un llibre per llegir d'una tirada perquè hi ha l'anàlisis breu i concís de gairebé un centenar d'escriptors de parla hispana, i sincerament, després de llegir-ne deu de seguits tens el cap com un timbal, però d'altra banda és perfecte per tenir-lo a la biblioteca i fer-li una ullada quan la labor de llegir passa per èpoques feixugues. A més, és una porta molt atractiva per començar a entrar en la novel.la psicològica de Pombo.

dilluns, 29 de juny de 2009

Esperant la tuberculosis

Durant els anys cinquanta semblava una obligació tenir la tubercolosis per poder ser un escriptor amb èxit, només cal citar a Cela, Castellet, Barral, Gil de Biedma... com a casos de primeres espases de la literatura espanyola del Franquisme que varen estar durant uns mesos tractant la tubercolosis a clíniques especialitzades, on varen passar hores llegint els clàssics de la literatura espanyola, el cas de Cela, o al literatura europea del moments, els altres tres.
Per això he decidit, avui, primer dia de les meves escasses vacances estiuenques, començar un tractament per poder contraure la tubercolosis el dia 1 de setembre, data que hauria de tornar a la feina a no sé que fos un juganodr brasiler, en aquest cas tindria dos setmanes més. Ho dic perquè si s'em detactés la malatia el dia 1 de setembre segurament hauria d'estar fora de circulació durant tres mesos, que sumats els dos de vacances, m'en donarien cinc per poder llegir La muntanya màgica i començar a escriure la meva primera novel.la i deixar els relats curts a millor vida.
En fi, que ho he estat pensant i si vull arribar a ser un escriptor de prestigi haig de contraure urgentment la tuberculosis, primer de tot per un qüestió de sinèrgia amb la generació que em precedeix, i en segon lloc perquè em donarà el temps suficient per poder retirar-me en una habitació de les cel.les de l'Abat Marcet a Montserrat i escriure un llibre am cara i ulls.
Tuberculosos, quedem el dia 31 d'agost a les 6 de la tarda la plaça del porro - Girona.

diumenge, 28 de juny de 2009

El patiment de l'escriptura

Escriure és patir. A diferència del que pensen alguns incapaços, quan un es posa a escriure no comença a festejar descontroladament amb les muses, sinó que s'esforça per donar una forma mínimament coherent a un contingut deformat i vagament pensat durant una conversa borsària amb els amics. Pablo Picasso, parlant de la inspiració sempre deia que miressis que t'agafés treballant, perquè només gràcies a la rutina diària de trobar-te davant un full en blanc per omplir, pots arribar a agafar una sèrie d'habits útils per exercicir amb dignitat l'art de l'escriptura, i no entenc art des d'un punt de vista romàntic on la figura del geni i la sublimitat de les seves experiències recobreixen tota la creació, sinó des de la visió artesana del treballador que perfecciona amb les hores la forma d'aquella creació que, als seus inicis, només és un embrió difuminat per la inseguretat del pare.
De totes maneres, el patiment diari per trobar continguts i formalitzar-lo, l'angoixa de trobar una continuació decent a aquell relat penjat de fa sis mesos, es converteix en satisfacció i plenitud quan el dónes per acabat. El llegeixes en veu alta i veus que no t'agrada però és prou decent com per deixar-lo a un amic perquè t'el destrossi sense cap mirament. Llavors tornes a començar la roda fins el dia que tens la sensació subjectiva que està suficientment inacabat perquè el lector el completi amb la seva lectura. Has patit, però ha valgut la pena.
PD: Segona part de La cultura de l'esforç

dissabte, 27 de juny de 2009

La cultura de l'esforç

El consumisme com a cultura ens ha portat a la presència de presentadors de televisió que semblen anuncis ambulant, i sobretot, una necessitat de trobar sense esforç, l'èxit inmediat que ens ha de dur a la glòria personal. Una tendència moltes vegades alimentada pels pares, que davant l'excusa de donar als fills tot allò que els hi va mancar durant la seva infantesa, ho donen tot sense jutjar si els estan educant en la cultura de la recompensa gratuïta i per tant, en la no-necessitat d'esforçar-se per recollir resultats positius.
La conseqüència directe d'aquest consumisme en el treball, és el consumisme en les relacions personals: amistats que es trenquen quan ja no serveixen per arribar a un objectiu pròsper, parelles caduques perquè no poden saltar el turó de la vida diària, i sobretot, manca de responsabilitats davant els propis actes, perquè per damunt de tot estar la nostra necessitat de tenir allò que volem ara i aqui.
Davant d'aquest panorama parlem de crisis en la societat, una crisis humana de valors que hauria de començar a solucionar-se mitjançant la implantació de la cultura de l'esforç. El mateix esforç que va portar a Flemming a descobrir la penicil.lina per atzar, el mateix esforç que va ha portat a Nadal a tenir una trajectòria brillant, o el mateix esforç que va ajudar a Luther King a fer un xic més real un somni en blanc i negre. Pense-m'hi, es pot ser progre i valorar la cultura de l'esforç. Vinga a fer un esforç collons!!

divendres, 26 de juny de 2009

Blinded by the singles

Aprofitant la gira del Working on a dream, Columbia ha tret al mercat l'enèssim recopilatori de Bruce Springsteen per aprofitar engrandir el seu imperi discogràfic i perquè no dir-ho, la butxaca del cantant de New Jersey. De totes maneres, he vist les cançons i m'ha quedat un regust extrany perquè la tria dels singles deixen de banda cançons extraordinàries del Boss. Per això, per soberbia, i sobretot perquè em fa molta ràbia el tiu que va entrevistar els U2, triaré les vint cançons que probablament no figuren a cap dels reculls de grans èxits de Springsteen però tinc la sensació que les disfrutareu moltíssim, així doncs, engegueu l'Ares i a treballar. Per cert, cada cada canço pertany a un disc diferent del Bruce, des de la primera cançó (Growin'up - 1971) fins a l'última (The Wrestler - 2009)
1. Growin' up : Primera cançó amb cara i ulls d'un jove Springsteen que a finals dels seixanta cantava al rebel adolescent que era. La versió que faria amb la Seeger Sessions Band i que es troba al Live in Dublin millora de llarg la original.
2. Rosalita: Fins fa poc deia que era la millor cançó d'amor que havia fet mai, jo d'amor no hi entenc perquè mai he estimat a ningú, però de rock una mica i us puc dir que segurament és una de les tres cançons de rock més completes del Bruce. Vuit minuts d'adrenalina.
3. Night: Perfecte pels inicis dels concerts és una de les dammificades del Born tu run per tota l'excel.lència del disc, però que si hagués estat en un treball més mediocre hagués sobresaltat per la seva qualitat. El millor de la cançó els deu primers segons.
4. Racin' in the streets: La cançó que Bob Dylan enveja de tota la discografia de Springsteen. El piano és estel.lar i sobretot, la tornada nostàlgica d'aquells joves amb l'esperit de James Dean que aspiraven a fer curses pels carrers, dels millors versos del Bruce.
5. The ties that binds me: Gran obertura pel doble CD que seria The River, mostra com el Bruce comença a explorar el camí del pop, segurament no té la contundència de les cançons de Badlands, Born tu run o Prove it all night, però la melodia deixa lluir la veu trencada del millor Boss cantant.
6. Sherry darling: N'he posat dos del The River perquè s'ho mereix. Divertimento musical i líric total. La col.loco perquè el concert del 2002 de l'Estadi Olímpic la va tocar després de quinze anys perquè un fan li havia demanat amb un cartell quan ell passava amb cotxe de camí cap a l'estadi. Aquell any s'havia convertit amb la cançó del pis de Barcelona, i quan ell la va tocar en directe a Barcelona després de quinze anys... en fi... no explico el final.
7. Highway patrolman: Història preciosa de dos germans, un policia i un deliqüent. Cançó molt vàlida per conèixer el Bruce més folk, fosc, sincer, i sobretot persona. Agafeu la versió de Live in Dublin.
8. Because the night: Com que tothom s'ha atrevit a fer versions, fins i tot n'he escolta alguna de màquina, reivindico la original d'en Bruce i la Patti Smith, excel.lent per fer pujar l'adrenalina dels concerts.
9. No surrender: Springsteen no la volia publicar perquè la trobava ingénua i fins a cert punt cursi, però les cançons d'amistat, de lleieltat, com més cursis millors, i aquest no retreat, baby, no surrender, la faig servir a les reunions de pares per animar-los a ser constants amb l'educació dels seus fills. Per tant, gràcies a Bruce que es va publicar.
10. Tougher than the rest: Brutal. La lletra la millor de tota una dècada, no seré guapo, no seré excessivament intel.ligent, no tindré el do de la paraula, no estaré fort, però per tu, seré més dur que els demés. En l'amor no guanya el que superficialment està més ben dotat, sinó el que interiorment està més en preparat. Fantàstica.
11. Real World: Una de les poques cançons que es salven del vomitiu Human touch, encara que aquest no només es salva sinó que té identiat pròpia. En gires posteriors la tocaria sol el piano donant-li un toc original. No justifica un disc horrible però si que li dona aire.
12. Leap of faith: Exemple del festeig de Springsteen amb els cors gospels. No passarà a la història de la música però enganxa moltíssim la melodia pop de la cançó.
13. This hard land: Encara que està present a un Greatest hits com a falsa cançó nova, perquè en Bruce la va regrabar expressament per col.locar material nou, l'excel.lència d'aquesta em fa trencar la regla de posar-la en un disc de Cares B. Extraòrdinaria. Perfecte per escoltar-la en un desert d'Ocklahoma conduïnt un descapotable i amb una rossa analfabeta a la dreta.
14. Janey don't you lose heart: N'havia de triar una de les 80 que va publicar en quatre cd's per treure's totes les cançons inèdites i acabar amb la pirateria. La trio perquè un amic meu sempre la cantava quan entrava el despatx de l'escola. Aquest amic va morir fa un any i mig deixant-nos la plenitud del seu mestratge i el buit de la seva presència. Quan Springsteen va venir a Barcelona sis mesos després de la seva mort, va tocar aquesta cançó perquè una persona del públic va tirar un cartell amb el títol de la cançó a sobre l'escenari. La cançó no havia sonat en tota la gira i estic convençut que el cartell va caure del cel.
15. Across the border: M'agrada sentir violins les cançons del Bruce. Per això l'he triat.
16. Nothing man: El Bruce més nihilista i pessimista amb si mateix. Val molt la pena perquè és un mig temps lluny de les cançons folk. La lletra val molt la pena perquè alimenta el to tràgic del The Rising.
17. Jesus was an only son: M'encanta. Jesús quan pujava el Gòlgota amb la creu a coll havia perdut tots els germans que el varen deixar sol, només tenia el suport de la Verge. Gran cançó sobre l'amor materno-filial.
18. American land: Una cançó que resumeix una carrera. La decepció del somni americà, homenatge a la gent que va anar a Àmerica per trobar un futur ple de riquesa i es va acabar cremant les mans construïnt el futur del país. Fantàstica per acabar els concerts.
19. Last to die: Exemple de cançó contra la decisió del govern Bush d'envaïr l'Iraq. Contundent en la música i en la lletra.
20. The wrestler: De llarg, la millor cançó de l'últim de disc que de retruc, va guanyar un Globus d'or i fou nominada als Oscar. Una lletra aspre que podia haver firmat el Bruce dels setanta i una melodia entre la tristesa del Tom Joad i l'elaboració folklòrica del Devils and dust. Molt per sobre de la mijtana qualitativa de les seves cançons.
PD: Apa, perdoneu per la longitud del post. Espero que disfruteu de les cançons.

dijous, 25 de juny de 2009

Predicar amb l'exemple

Amb la mort de Vicenç Ferrer m'ha vingut el cap l'emoció al veure la pel.lícula La Misión, i sobretot el compromís d'aquells religiosos que saben concordar el coneixement de Déu i l'acció caritativa envers els altres, el lligam entre gnosis i agapé que hauria de ser l'eix vertebrador de tot cristià.
Durant la pel.lícula de La Misión vaig emocionar-me amb el respecte dels missioners envers aquells que eren totalment diferents a ells, aquelles persones que abraçaven la seva cultura i la seva religió, i eren seduïts per l'exemple de generositat d'aquells que havien arribat a la seves terres d'un país llunyà. Dic això perquè a molts sectors del Cristianisme encara es senten amb força de defensar la idea d'evangelitzar a través de la dìàlectica, no senyors, Vicenç Ferrer i La Misión ens mostren el camí, s'evangelitza a través de l'exemple, de l'amor envers els altres com una conseqüència de l'amor a Déu. Només així tindrem credibilitat, perquè només serem escoltats si ens oblidem de convèncer les persones com si fòssim testimonis de jehovà amb crisis d'adeptes.
No ho sé, potser m'equivoco, però al veure l'amor del poble indi cap a Vicenç Ferrer i el record de la figura de Jeremmy Irons a La Misión, m'ha vingut el cap la necessitat de parlar del Cristianisme amb el silenci de les paraules i el discurs dels nostres actes. Un simple pensament que tenia la necessiat de compartir amb els pastanaguils.

dimecres, 24 de juny de 2009

Cita

Vaig traient la pols d’un gerro vell que em varen portar els meus cosins del Senegal perquè el telèfon no noti que estic esperant la senyal que em confirmarà que ella està pensant amb mi. Mentre observo la bellesa representada en el dors de l’objecte, començo a percebre el so metàl.lic de l’aparell que anirà en consonànica amb l’impuls de la meva sang. Vull allargar el moment, no pot ser que contesti de seguida. Continuo fregant la silueta d’un animal que em mostra els seus ullals més afamats mentre em complau pensar que està dedicant uns instants de la seva vida en esperar que jo accepti o no parlar amb ella. No puc més. Deixo el gerro sense mirar la taula i cau sobre la cadira. Corro cap al telèfon, sona el contestador, sento la seva veu dient que s’ho ha pensat millor i que accepta anar a prendre una copa. Despenjo. - Perdona, és que no sentia el telèfon perquè estava parlant amb la pesada de la meva veïna que em demanava per anar a fer una copa aquest vespre. - Ostres, si no et va bé deixem-ho per un altre dia. - Tranquila, ara mateix li dic que m’ha sortit un imprevist, prefereixo anar-hi amb tu.

dimarts, 23 de juny de 2009

Proyecto de hombre

Golfo asexuado sin vocación, Santo insumiso a la devoción, Forense con medio a la disección, Intelectual hedonista y maricón. Seductor sin estilo ni erección, Maestro con suspensos sin razón, Amante sin capacidad de cocción, Culé con odio a la afición. Así soy yo, Un proyecto de hombre,
Un maldito cabrón
Sense demanar-vos permís m'he pres la llicència de fer un acte narcisista propi d'una entrevista de Paco Umbral que es fa a si mateix, parlant del seu llibre i del seu entorn literari que pivota entorn a la seva persona, per fer una descripció d'aquell adolescent que es pensava que era un malote perquè bevia una mica de tisana i es feia el torrat per caure bé a una nena estúpida que actualment està casada amb un professor d'història medieval de la Universitat de Girona. Ara em miro i em faig una mica de ràbia, de la mateixa manera que espero mirar-me d'aquí deu anys i gratar-me al pensar la pedanteria que portava a sobre quan en tenia vint-i-cinc. El text és literàriament molt fluix, però si sóc un pèssim lector de poesia per falta de paciència, per conseqüència directa, sóc un poeta desastrós.

dilluns, 22 de juny de 2009

Carnet de pare

En ple segle XXI hem aconseguit arribar a la plenitud de la disfuncionalitat entre l'equilibri físic i el psicològic. Per una banda trobem persones amb una gran capacitat física, només cal veure el món del fúbol, que quan arriben a la necessitat d'exercicir l'intel.lecte es troben amb neurones insubmises i idees fantasmagòriques, mentre que d'altra banda hi ha gent sedentària ja sigui per caràcter, volum o malaltia, amb una gran capacitat de crear móns diferents i donar plantejaments sensats sense moure's ni del sofà.
Problema que exposo basant-me amb aquesta observació empírica: El dret de ser pare ha de venir donat per qüestions físiques o psicològiques? Tothom té molt clar que les dues han de venir lligades, i fins i tot, ens espavilem per trobar mètodes si la primera, la física, no funciona, però, i la psicològica? Ens hem plantejat mai a donar "carnets de pare", o sigui, fer un prova de sensatesa abans que l'hom o don en qüestió es decideixi a portar un fill el món? No ho sé, encara que soni a un elitisme trunyil, crec que ens hauríem de decidir quina és la condició més necessària per ser pare, físicament està preparat, o psíquicament està equilibrat, i partir d'aquí decidr si donem carnets de pare a aquelles persones que ens portaran ciutadans com cal i comprar-lis un hàmster a aquells que no arriben a més. La proposta ja està feta.

diumenge, 21 de juny de 2009

La meva gent, el meu futbol

- Mira Francesc, el Barça hauria de fitxar aquests tres jugadors.
- Com es diuen, pare?
- Rijkaard, Van Basten i Gullit.
Tenia sis anys i la meva passió per l'opi del poble anava amb augment amb la preparació mediàtica del Mundial d'Itàlia 90, la tornada de Cruyff al Barça per fer-se càrrec de la banqueta, i les primeres patades a la pilota al pati de l'escola amb l'apropiació de la identitat d'un búlgar amb aparença de guerriller guevarista.
El meu pare, maquiavèlic en traspassar els seus gustos futbolístics als seus fills, em parlava constantment del Milan d'Arrigo Sacchi i del 5-0 que va endosar al Madrid en unes semifinals d'una Copa d'Europa que acabar enduent-se amb la gorra. Aquesta educació catequètica em va portar a idealitzar aquell equip que completaven els Baresi, Costacurta, Maldini, Donadoni o Eranio. Concretament, vaig sommiar en poder jugar amb els tres jugadors que restaven penjats a sobre el meu llit, els tres holandesos campions de l'Eurocopa amb Holanda i que varen tornar el Milan a la primera línia europea amb dues Copes d'Europa i una altra final perduda contra el Marsella. Els dos guerrillers i el gentleman, les dues ànimes i la bellesa física, l'efectivitat de les colònies i l'elegància de la polis, el riure desacomplexat i el somriure tímid del principiant. Frank, Marco i Ruud. La meva gent, el meu futbol.

dissabte, 20 de juny de 2009

Quattro fontane

Trobar un oasis de calor enmig del desert glaçat dels països escandinaus resulta molt més complicat que trobar una imatge falsa d'una bassa d'aigua al bell mig del Sáhara. Quattro Fontane és el nom del local on les taules són les mateixes de la sala d'estar de casa els teus pares, i on el somriure del propietari són uns braços coneguts que s'apropen per recordar la rebuda del fill pròdig que al buscar la fortuna per les amèriques europees, s'ha oblidat involuntàriament dels seus orígens llatins.
El restaurant està plegat de nostàlgics de la seva enyorada pàtria que troben en la pasta italiana un referent mediterrani per sentir-se estimats, per saber-se part d'una comunitat on la follia està per sobre de la raó, i on les persones presumeixen més de les misèries personal que no pas dels seus triomfs hàbilment amagats dins una copa de Grappa barat. Pels llatins la seducció està en l'elegància de sobreviure el fracàs i no pas en la voluptositat de la victòria, i aquest sentiment de germanor envers el derrotat està gravat a les taules de fustes de Quattro Fontane.
Si mai la vida us porta a Copenhagen, entreu a aquest restaurant i oloreu l'aroma italiana en el gest de les persones presents, si sou capaços d'entendre l'essència, també entendreu perquè al pic de l'hivern, quan a fora el carrer la neu ha gelat els carrers i els gossos borden desconsolats, a dins el restaurant es manté la mateixa calor ambiental d'una nit de Sant Llorenç a les afores de Roma.

divendres, 19 de juny de 2009

Nas de profeta

Exemple paradigmàtic que el ser cardenal no és un problema per arribar a la realitat diària de les persones, Carlo Maria Martini, amant dels olivers de Jerusalem, representa l'Església del futur que no perd de vista els orígens: la figura de Crist com a eix vertebrador de la vida cristiana per poder obrir les portes a un futur esperançador on ens acostem a l'Evangeli com a únic full de ruta.
Fa anys, un capellà octogenari em va regalar el llibre Retrobar-se un mateix perquè em deuria veure bastant fotut, i a través d'aquells escrits on l'autor disseccionava la naturalesa santa i pecadora de la persona, vaig conèixer la figura del Cardenal de Milà, la seva escriptura planera pels principiants a la teologia i sobretot la reflexió profunda d'un cristià que busca cada dia les bases sobre on sustentar la seva fe milenària. A partir d'aquí va arribar el llibret compartit amb Umberto Eco on exposen les creences cristianes d'un i les conviccions agnòstiques de l'altre, però per sobre de tot, ens mostren els punts en comú de dos titans humanistes amants de les lletres i cercadors respectables de la veritat. Una delícia.
En fi, jesuïta fidel al Vaticà II, defensor de la necessitat de l'Església d'obrir les portes de l'amor a Déu i als altres com a base de la vida cristiana, amant de Terra Santa, utilitzat pels mitjans de comunicació per enfrontar-lo amb una part de la Cúria, Carlo Maria Martini ens ressegueix amb el seu nas de profeta la direcció adient d'aquesta Església santa i pecadora, divina i humana. Si el voleu conèixer aneu mirant sota els olivers de Jerusalem, no sigui que estigui escrivint una lliçó teològica a l'ombra de la història.

dijous, 18 de juny de 2009

Un cafè amb la mort

Avui he anat a prendre cafè amb la mort. M'ha explicat, mentre tossia a sobre la meva tassa, que es trobava amb un allau de feina tant gran que s'havia vist obligada a subcontractar persones perquè es veu que la natalitat puja i hi ha perill de sobrepoblació. Crisis? Jo no sé definir la paraula crisis, m'ha dit mentre la caputxa negre li queia perillosament enrera i deixava a l'atzar el seu anonimat, a més, em remarcava insistentment, des del meu paper secundari a Scoop de Woody Allen em trobo amb l'agenda plena per fer petits paper al cinema, fins i tot l'Almodòvar m'ha trucat oferint-me el personatge de la pàl.lida dama travestida enamorada d'un Cupido amb tetes que dispara preservatius amb el rostre de Zerolo tatuat a la punta.
L'escena i la conversa eren sublims, ella bevent un cafè que anava directament el terra formant una bassa marronosa confusa pel color del parquet, i jo llepant-me el llavi superior intentant seduïnt-la perquè em portés a fer un viatge pels terrenys de l'Hades i pogués saludar a tots els amics que m'han xiuxiuejat un fins després sense deixar-me temps per reaccionar. No m'ha donat opció. M'he quedat sol al cafè mentre fugia cridant en veu alta que tot lo bo es fa esperar. M'he aixecat per perseguir-la però m'ha aturat la presència d'una ampolla a sobre la nostre taula amb el seu rostre flotant entre el líquid transparent. La dolça proximitat de la mort m'ha ajudat, una vegada més, a entendre el valor de la vida.

dimecres, 17 de juny de 2009

La reminiscència corneliusiana

Els flashos en blanc i negre de la nostra infància estan sempre determinats per peces que configuraren el nostre entorn de forma natural per nosaltres: la casa, la familia, els amics, l'escola, l'equip de futbol, les festes, els jocs, la televisió, etc... Quan per accident topes amb una d'aquestes variants, et porta indiscriminadament un pessigolleig a l'estòmac que remou el teu interior fent venir olors de persones estimades, il.lusions de la innocència, vivències mitificades, companyies perdudes...
Dintre el meu imaginari infantil hi tenen un paper destacat Els Bobobobs, i concretament el personatge d'en Cornelius, un follet tortuga insubmís de Bola de Drac amb el nas llarg i amb més barba del normal que s'havia colat dintre l'expedició del capità Wooter per poder aportar tota la seva experiència cap el viatge a la Terra. La reminiscència corneliusiana em porta les rajoles desgastades del pis on vivia quan era un nen, l'ànec que passejava pels mobles i vaig acabar socarrimant-lo per celebrar inconscientment la Lliga de l'Urruti, el meu pare arribant tard de la feina i venint-me a fer un petó el llit mentre em feia l'adormit per robar-li una caricia al front, el meu germà petit tancat a dintre al parque jugant amb boles de plàstic, els diumenges al matí parlant amb el meu pare al seu llit mentre la meva mare ens feia l'esmorzar abans de començar a mirar Els Bobobobs. En fi, que sóc un fill imaginari de Cornelius que espero fer com ell: no arribar mai a la Terra i pilotar una nau especial imaginària on els somnis no són realitat perquè gràcies a Déu, dins els meus records corneliusians no hi ha més realitat que la imaginària.

dimarts, 16 de juny de 2009

Whisky Belt

Per molt que apretem l'accelarador és impossible agafar la velocitat suficent per trencar el ritme inexistent del rellotge danés. Són les tres de la matinada i l'enyorada claror estival fa acte de presència a l'horitzó de l'estret del Sund que separa el terriotori suec dibuixat per llums costaneres, i el litoral danés de les afores de Copenhaguen, poblat per cases adinerades sortides de novel.les de Jane Austen que van passant desdibuixades a la nostra esquerra mentre intentem superar un sentiment de frustració terminal, provocat per la nostra incapacitat de trobar el sentit arrítmic d'un poble posseïdor d'un secret milenari que es nega a revelar a llatins desconeguts. Les mansions daneses formen el cinturó conegut com Whisky Belt perquè es distingeixen dels seus compatriotes per sustituir, en el temps mort de lleure, la cervesa pel whisky com a beguda sacramental del silenci en la mirada, del silenci en en les paraules, de la seducció coneixedora del rebuig, de l'amistat superficial dels eterns desconeguts. El cotxe segueixent persseguint la sortida del sol i contemplo, extasiat per la bellesa austeniana del paisatge, aquestes mansions daneses que guarden el secret d'un poble i que em criden a picar la porta per poder contemplar des de l'humiliacio del nouvingut, uns rostres altius i soberbis que fan del Whisky Belt el lloc on hi he trobat el noble decadent que sobreviu dins meu.

dilluns, 15 de juny de 2009

La doble moral del Partido Popular

Ara ve la segona part de l'article de Berlusconi i El País... La dreta del PP i UDC és acollonant, fantàstica, d'un cinisme vomitiu només comparable amb la traïció amb alevosia que ha patit el PSUC de mans dels nens de papà de ICV. Tant PP com UDC saben que tenen un votant fidel, catòlic practicant, que els hi brinda confiança perquè teòricament defensen la persona a tots els nivells. Quina mentida!! Resulta que el PP mai farà una llei com les que impulsa el PSOE, però mai les tocarà, fet que els converteix en uns cínics i uns hipòcrites d'alta volada, volen mantenir el vot catòlic espanyol perquè els hi convé per arriba a la Moncloa i es deixen fotografiar amb els bisbes i van a davant de les manifestacions per la familia, mentre, un cop arriben el poder, s'ho passen tot pel forro enganyant el personal. En fi, una doble moral perillosa digne del fariseisme més barat.
D'altra banda el PP parla que vol governar amb Catalunya i resulta que el candidat per les europees és Alejo Vidal-Quadras, un gran amic de la causa espanyolista que es va dedicar durant tota la campanya a carregar-se irònicament i amb una superioritat moral vomitiva tot candidat que apostava per donar força el català a Europa, com si aquesta fos una causa supérfula, ridícula, com si el català fos una llengua de tradició oral parlada per quatre tribus africanes. Molta llibertat, molt liberals, però com els socialistes, només amb els seus, serem molt demòcrates si parleu castellà i feu servir el català per parlar als avis tancats a jeriàtrics, serem molt catòlics sempre que no ens gireu l'esquena perquè no tocarem ni una coma de la llei de l'avortament, pensarem amb les persones sempre que no ens tireu en cara que posem l'economia per damunt de les persones. Un moment que m'ha entrat un atac de mal de ventre...
En fi... he pixat caca... un país amb doble moral en tots els àmbits, l'esquerra, la dreta, el centre i el Barça. L'important és detactar-ho i allunyar-se dels personatges sense ànima que et poden tornar en un amoral autòmata encarregat per degollar el teu rival polític a queixalades. Ànims!!

diumenge, 14 de juny de 2009

La vertadera dificultat de ser cristià

L'Espanya nostàlgica dels espasmes dretans segueix escandalitzada per la teòrica persecució a la que està sotmés el Cristianisme des de l'entrada al govern de la cella neuròtica de Zapatero. Perseguits? Si us plau, no faltem a la memòria de tants màrtirs que per amor a Déu i els altres varen donar la seva vida terrenal a canvi de la gratuïtat. El problema que tenim els cristians és que ara, amb un govern que gràcies a Déu ens ignora i no ens vol utilitzar per legitimar-se en el poder, ens hem adonat de la vertadera dificultat de ser cristià: estimar els altres com a tu mateix, fins i tot aquells que no són de la teva corda, que t'ignoren. És un repte fantàstic i hem de d'estar agraïts de gaudir en ple segle XXI de la llibertat de viure en un país on el mandatari no actui com una imatge deformada de Carles II, és un do.
Davant d'aquest canvi de context encara hi ha gent que enyora els temps on el color grana donava voltes pel poder polític, i el pitjor de tot és que defensen les seves postures en nom de Déu i seguidament es martiritzen a si mateixos parlant de la persecucció neroniana de les que són víctimes. Penós, decididament penós, donar les culpes els altres d'un problema que tenim nosaltres. Abracem la vertadera essència del Cristianisme: estimem a Déu i els altres com a nosaltres mateixos amb totes les conseqüències i ja veurem com la realitat es bastant diferent del que pensàvem.

dissabte, 13 de juny de 2009

El copista

Estimats senyors/es, Des de l’entrega del Premi Nacional de Literatura no he estat capaç d’escriure un relat a l’altura del guardó rebut. Els últims sis mesos he sofert una aridesa creativa que m’ha portat a reprendre els hàbits literaris de la meva època estudiantil, quan em passava nits senceres esbrinant les vides difuminades en la foscúria dels carrerons del Rambla. Aquest nou fracàs m’ha dut a reconèixer la meva ineptitud d’inventar quelcom propi durant els trenta anys que porto autoanomenant-me escriptor, on tan sols m’he dedicat a caçar trames oblidades per la rutina del dia a dia. Els escenaris sempre han estat diversos però el comportament el mateix: observar i escriure. De fet, haig de confessar que moltes vegades m’he vist obligat a sobrepassar l’art del voyeurisme per experimentar les complexes realitats psicològiques desgranades als meus llibres. Quan un és incapaç de plasmar sobre un paper la interioritat humana, la única sortida és l’autodestrucció de la pròpia identitat per poder viure dins dels seus personatges i vestir la novel·la sense recórrer a la ficció. Tot plegat és un joc d’equilibris entre els papers d’espectador i de protagonista. Per aquest motiu els hi voldria demanar que repartissin la dotació econòmica del guardó a tots els protagonistes dels meus llibres, feina que segurament demanarà un exhaustiu treball perquè el temps se n’haurà emportat alguns d’ells i obligarà a localitzar els seus benfactors. Primerament haurien de començar pel llibre del meu debut, El cop, on sota el nom de Pedro Marín s’hi amaga en Lluís Parés, un boxejador traficant de coca de finals dels seixanta que em va explicar la seva història de clandestinitat durant les meves sessions d’iniciació en el món dels púgils. Després de traslladar-me la sospita que algú controlava el seu trànsit de droga, fou assassinat i llançat a la mar al acabar una exhibició de boxa clandestina en un magatzem de peix al costat del Port. Va ser un cop molt dur per l’entrada de cocaïna a Barcelona. El seu assassí va deixar la policia i es convertí en el camell oficial de la ciutat gràcies a la coneixença de l’entramat antidroga Si aconsegueixen trobar els familiars d’en Lluís, s’haurien de desplaçar tot seguit a Trapani i buscar la casa de la senyora Paquita Valldebona, assassina d’aquells criats potencialment sospitosos d’explicar al seu marit les seves aventures matinals amb joves obrers que arranjaven edificis del districte de Sarrià. La Maria Reig de Desitjos de classe de alta tenia la fossa comuna al costat de l’edifici de les aigües, on em va tocar enterrar en Saül Polanco, l’únic servent que vaig conèixer de la casa i pel qual podríeu donar una suma de diners a la família amb senyal de desgreuge. Pel que fa a la Paquita està vivint amb el seu últim majordom, Pietro Accardi, del qual se’n va enamorar abans de fugir amb ell a Trapani, parador que el seu marit ignora completament i ha de seguir desconeixent per reforçar la hipòtesis del suïcidi. Tornant d’Itàlia haurien d’intentar topar amb una noia del Raval coneguda com L’heroïna, té l’aspecte físic de la Rita de L’heroïna de Barcelona i intenta seduir les víctimes dels seus robatoris simulant una sobredosis d’heroïna amb xeringues subministrades per un infermer del Clínic que és el seu camell i amant puntual. Fa poc la vaig trobar fent una absenta al Marsella i em va dir que la última víctima dels seus robatoris la va haver de portar d’urgències a l’hospital perquè la dosis per realitzar l’atracament fou real. No en sé res més. En aquest cas només li donin els diners si aconsegueixen convèncer-la que es sotmeti a una cura de desintoxicació, sinó, els inverteixin en una clínica de drogoaddictes. Quan hagin aconseguit reunir-se amb la meva femme fatale, vagin a París per trobar el dissenyador Pierre Guivarc’h i cobrir-lo amb calés suficients perquè deixi la dieta espartana imposada a les seves models des del dia de la meva entrada al seu cercle de confiança. Una decisió maquiavèl·lica que em va servir per veure fins on podria arribar una persona per aconseguir un èxit professional simètric al fracàs de les seves relacions amb l’entorn. Guivarc’h sempre m’insistia a anar a fer una copa després de deixar la feina per no trobar-se amb si mateix quan arribes a casa, les models no es parlaven entre elles i només varen aguantar les que no tenien algun familiar a darrera per veure l’estafa, i jo, ja ho veieu, havia de publicar un llibre prou decent per aguantar l’expectació creada després de L’heroïna de Barcelona. El resultat fou Espartanes a la passarel·la i l’èxit critico-comercial acaparador. Vaig poder deixar definitivament la meva feina tortuosa de professor d’institut i dedicar-me a l’assaig. Així doncs, deixant la novel·la i entrant a l’assaig, lliurin una porció petita als familiars dels artistes que he anat estudiant al llarg de la meva carrera: Gil de Biedma i la resta de poetes de l’Escola de Barcelona, Augusto Monterroso, Thomas Bernard, Leopoldo María Panero, Ernesto Cardenal i el seu intent de fer una revolució sandinista on ja no hi havia Sandinisme, i m’agradaria dir Martin Heidegger i Annah Arendt però mentiria, mai he estat capaç d’entendre el concepte de Ser que proposa Heidegger ni començar a llegir Els Orígens del Totalitarisme d’ Arendt. Finalment, sobretot no s’oblidin d’entregar l’última part del premi a la Rosa Torregrossa, la dona amagada darrera l’Anna de Pecats d’uns temps redemptors. La Rosa va abandonar el seu únic fill per anar a Londres a fugir d’una realitat que, segons deia una amiga seva que es va fer càrrec del nen, l’havia superat. Si la troben, li regalin un exemplar del llibre i l’informin de la meva intenció de parlar una estona amb ella. Més que res per saber si he aconseguit fer una descripció fidel d’en Josep, el vertader protagonista de totes les meves novel·les. Moltes gràcies i perdó per les molèsties causades. Atentament, Josep Carré i Torregrossa Premi Nacional de Literatura

divendres, 12 de juny de 2009

La doble moral d'El País

Porten anys reivindicant la llibertat individual en matèria sexual com a dret natural de la persona, i resulta que ara acusen a Berlusconi de montar festes amb noies de vint anys que segurament no acudeixen amb tanga perquè es vegin obligades, al contrari, probablament es posen l'escanyapets amb tot el gust del món per poder exercicir un paper que en aquest context n'estic convençut que l'han escollit lliurament.
Molt cínic tot plegat, si el que fa la festa és dels meus: un progre defensor de la llibertat dels koalas, no passa res, ara, si és un president de dretes que monopolitza els mitjans de comunicació italians, que actua com un terratinent medieval i rebenta populisme barat, llavors és un acte impúdic que hem de denunciar públicament perquè tenim una moral íntregra. No senyor, Berlusconi és políticament impresentable, ara, amb la seva vida privada pot fer el que vulgui, perquè això no el converteix en millor o pitjor gestor, simplement amb un porc o una estufa enviagrada. Només el poden acusar d'haver utilitzat avions oficials, per cert, un exercici practicat sovint pels governs d'esquerres de la Península que El País enterra sota el silenci dels vestits de Francisco Camps.
En fi, senyors d'El País, no s'hi val fer doble moral i jutjar la gent amb una bara de medir diferent, ja ho sé que el prestigi de ser el diari llegit pels intel.lectuals us pot fer pujar el prestigi al cap i fer-vos sentir legitimats per qualsevol maniobra per desprestigiar el rival, però no us equivoqueu, hi ha persones que veuen la doble moral del que predica llibertat sexual i després no l'aplica amb aquells governants de dretes que s'emporten models al llit. Fa ràbia, però és així: dos pedretes, a mossegar la llengua i a dormir.

dijous, 11 de juny de 2009

Si llegeixes Sergi Pàmies sense fer ganyotes

Un cop de puny sec a l'estòmac que et deixa sense respiració, un final abismal en un conte planer on no s'endevina la presència d'un barranc, un trencament traumàtic en una relació equilibrada d'elements narratius, una negació seca enmig de la positivita ambiental, un punt i final nostàlgic d'un punt i coma, un silenci per donar via lliure a les paraules, una llàgrima per poder apagar el somriure, una mort per poder donar vida al relat, un iceberg enfonsat per l'ambició del lector, una veu trista superada per la desesperació, un gest cínic carregat de tendències homicides, una sexualitat latent ignorant el límits del cos, una vida al límit buscant les fronteres de la mort, un relat esperant el final d'un bon lector, un mal lector esperant el final del relat, una novela sentimental amb cara de vergonya, una llimona cretina i seductora esperant ser mossegada, una brevetat plena de paraules justes, una ficció deformada per la realitat, un català excel.lentment planer al paper i fantàsticament groller a la parla, una pastanaga verda frenètica per sortir a la llista...
Senzillament, si llegeixes Sergi Pàmies sense fer ganyotes és que no has aconseguit travessar l'umbral que separa el món real del món vertader, i llavors, per molt que mosseguis llimones amb els ulls tancats, no aconseguiràs treure la ganyota de plaer d'aquell que ha arribat el coneixement de la veritat. En fi, seràs un pringat.

dimecres, 10 de juny de 2009

Confessió electoral

President de la mesa: Ave Socialistes Puríssims...
Votant:... Sense propietat privada forem concebuts.
President de la mesa: Quan fa que no et confesses?
Votant: Des de les generals.
President de la mesa: Explica camarada.
Votant: He menjat croissants a l'Store Coffee cada matí, m'he comprat un BMW, m'he fet soci del Barça, vàrem anar de viatge amb la família a New York, he decidit portar als fills a una escola concertada, he estat un any sense reciclar, no he donat temps als més necessitats, no m'he comprat l'últim llibre d'en Juan José Millás, no he procurat que la paritat fos present a la meva empresa de cent-cinquanta treballadors, he menospreciat alguns africans per la seva forma de vestir.
President de la mesa: Quantes vegades?
Votant: No ho sé.
President de la mesa: Fes un promitg.
Votant: menospreciar els immigrants, tres cops per setmana.
President de la mesa: Buf! Això és greu, em sembla que votant el PSC no n'hi haurà prou, marxaries amb la consciència remoguda i les pròximes eleccions no són fins d'aquí dos anys, per tant, et diria que com a penitència votis a Iniciativa.
Votant: Ho veu clar President?
President de la mesa: Claríssim, només així aguantaràs aquest ritme de vida fins les pròximes eleccions amb la consciència tranquil.la. I ara, mentre et dono la absolució, demana perdó dels teus pecats burgesos.
Votant: Marx, compadiu-vos de mi que sóc un porc burgés.

dimarts, 9 de juny de 2009

Bruce - Estocolm - Twist & Shout

4
Si agafeu un músic com Bruce Springsteen, el col.loqueu l'any 1984 en plena gira de Born in the USA a l'Estadi Olímpic d'Estocolm, i feu que torni a sortir al final dels bisos a interpretar el Twist & Shout des Beatles, segurament provocareu que tot el públic present a l'estadi s'aixequi de les seves cadires i comencin a saltar de forma desnhibida seguint els movimet del Boss. Què provocarà aquests deu minuts d'histèria col.lectiva? Doncs segurament uns desperfectes a l'estructura de l'estadi provocats pels bots dels espectadors que obligarà a enderrocar l'estadi tres anys després i construïr-ne un de nou.
Per aquesta història tant increible com real, el Bruce Springsteen va tocar els bisos del seu primer concert a Estocolm de la gira Working on a dream, el passat dia 4, la cançó Twist & Shout, per recordar que la passió del rock'n'roll ha aconseguit almenys una vegada, esfonsar els paràmetres racionals sobre el que està construït un estadi. Dionís vencia a Apolo per punts.
PD: Ahir fou un dia molt feliç per La pastanga verda ja que fou el blog recomenat a El món a RAC 1. Gràcies a tots!!!

dilluns, 8 de juny de 2009

Com es va escriure El Quijote?

Aquest any acadèmic m'he aficionat a posar al inici de les redaccion dels exàmens de castellà, la primera frase d'un llibre conegut com a punt de partida perquè ells continuin la seva creació. Primer fou el "Yo no soy malo.." de Pascual Duarte i els resultats foren satisfactoris, després fou "Cuando despertó el dinosaurio todavía estaba allí..." de Monterroso i la veritat, molt original, l'últim trimestral he escrit "En un lugar de la Mancha de cuyo nombre no quiero acordarme.." i em vaig trobar amb un relat fantàstic amb quan a plantejament.
La redacció començava explicant que l'alumne amb qüestió és trobava en un examen de castellà fent una redacció amb l'inici d'una frase fruït de la invenció del professor que era, "En un lugar de la Mancha de cuyo nombre no quiero acordarme...", i que es veia incapaç d'enllaçar una frase amb sentit per poder continuar el relat, provocant-li un estat nerviós que va augmentar el veure com el seu amic Miguel s'aixecava a buscar fulls per poder continuar una redacció que segurament havia superat les 250 paraules reglamentàries. La qlüestió és que ell explicava com va deixar l'examen en blanc desesperat per no haver pogut enllaçar una simple oració, mentre en Miguel es quedava sol a la classe acabant d'escriure. L'endemà, durant la correcció, el professor els va dir que volia llegir un fragment de l'àmplíssima redacció que havia fet el seu company Miguel de Cervantes que es titulava El Quijote.
En fi, fa un parell de dies em queixava d'haver de corretgir, però quan et trobes amb una redacció com aquesta la rellegeixes dues vegades per poder exercicir de lector d'un teu alumne que ha donat una lliçó d'imaginació. Gràcies.

diumenge, 7 de juny de 2009

La multa de Chillida

La visita de fa un any al Chillida Leku va resultar fantàstica, el dia va acompanyar i vàrem poder disfrutar durant un matí de les diferents escultures escampades en un entorn natural perfecte. El problema va arribar un mes després, quan em va arribar una multa de 450 euros i 6 punts per haver conduït amb excés de velocitat quan anàvem camí del Chillida. En aquest moment, pres totalment per la ira vaig comenaçar a planejar la venjança contra l'escultor per haver-me incitat a la multa a través dels meus anhels a flor de pell (vinga Gerard!) d'arribar com més aviat possible al museu.
Al cap d'un mes havia d'anar a Toledo perquè tenia la intenció d'ingressar el seminari i seguir les passes glorioses d'un dels fills de Jaume I, i durant la meva visita a la ciutat del Seat vaig aprofitar per anar a una plaça perduda on hi havia una escultura mal cuidada de Chillida per fer una pintada de desgreuge pels meus 450 euros que em va costar l'entrada al museu, i els meus 6 punts en un moment que per més INRI, el Madrid portava sis punts al Barça a la classificació. En fi, que després del meu acte vandàlic amb passamuntanyes on em vaig sentir un malote de collons, vaig pagar amb gust els diners de la multa i vaig circular durant una setmana per sobre les voreres de Girona per veure si m'acabaven de treure els punts restant i de pas, enganxava algun regidor del PSC. Era l'eufòria dels efectes de la meva multa a Chillida.

dissabte, 6 de juny de 2009

Théâtre du Pantheón

Quan la gastada opaquedat d'unes cortines republicanes deixen passar la primera claror del dia per anunciar l'alba, el dia recent nascut ens despulla l'ànima assentats al sofà recordant una nit parisenca al Théâtre du Pantheón, quan vàrem agafar la guitarra per interpretar Donde habita el olvido enmig d'un local ple de carn caduca esperant un xic de mobilitat per poder sobreviure un hivern congelat.
El la menor i el sol anaven lliscan per l'espetec de la mà contra la caixa de la guitarra i tots ens desafinàvem la veu per ser uns fidels reproductors de l'intèrpret amant del bombín. Les restes de Johnny Walker impregnades a glaçons agonitzants i la olor de fum enganxada a la roba, ens ajudava a renegar de la nostra vertadera identitat.
Ara estem en un pis de Barcelona i han passat quatre anys, però segueixo esperant amb delit el vers de la cançó que resumeix la vida dels fracassats per covardia i per prudència, "Los besos que perdí, por no saber decir: te necesito". En aquell moment, amb la veu trencada, al gel aigualit, la llum entrant impúdicament per la cortina envellida i envoltat de gent que m'estimo, penso que el ser o no ser depen de mi.

divendres, 5 de juny de 2009

Cansat de corretgir

Dels molts aspectes positius de la feina de professor, corretgir és el més pesat, desagradable i rutinari. Llegir, jutjar, intentar ser just, cansanci, tornar a llegir, intentar no ser injust, agotament. No ho suporto, li tinc una tírria comparable al divertiment que suposa entrar una classe i veure que el caos s'ha apoderat de l'ambient i has d'intentar posar ordre.
El professor necessita, o si més no això ho porta la feina, una vida social constant amb l'alumnat deixant en comptagotes els moments de soledat al despatx per treballar sense portes obrint-se, greuges adolescents entrant amb el rostre afectat, trucades a deshora demanant favors... Però després de queixar-te que no pots gaudir de deu minuts de tranquil.litat, quan et trobes sol davant els exàmens i has d'anar pregunta per pregunta, l'horror s'apodera de tu i comences a passar papers neuròticament contant quan queda, i esperant que s'obri la porta, algun alumne vingui a queixar-se de quelcom o el telèfon soni per deixar la feina i tenir la consciència tranquil.la. Corretgir, quin gran desplaer, i ara només em falta sentir "¿Qué harías tu si Adelita se fuera con un comisario?", pues no sé Joaquín, quizás dejar de corregir los exámenes y ir aprovechar para liberar todos los presos.

dijous, 4 de juny de 2009

Te dejas ver cada vez que dejo de mirar

Intentant trobar el gust de viure en les coses més insignificants... aquest és el lema del blog i del meu dia a dia on l'abisme sempre està reclamant tenir més presència per poder transformar-me en un mite. Un abisme que es converteix en insubmís quan trobo a través de fets anecdòtics, la gasolina suficient per poder arribar a l'endemà amb la càrrega del dubte i la felicitat de saber que m'haig de morir, i que segurament, moltes experiències només es poden viure una vegada, i per tant, al ser finites hi rau la seva extraordinarietat.
Una d'aquestes vivències és fer teu el cd d'un teu amic, aquella música que sempre veies a l'estanteria i has robat sabent que no el tornaries perquè sempre havia estat teu encara que el teu amic ho negui dient que ell el va comprar. Què vol dir comprar? La propietat d'un objecte es defineix a través de la identificació directe que tens amb aquest, i a mi m'ha passat amb el cd Te dejas ver d'en Mikel Erentxun, econòmicament pertany en Miquel, espiritualment em pertany a mi perquè m'he enamorat d'aquest treball des del primer dia que el vaig escoltar, i no en vull comprar un de nou perquè vull el d'en Miquel, vull les seves fulles gastades i la pàgina trencada on hi ha la lletra de La orilla de Carla, perquè la meva història està en aquell cd, i encara que en Miquel no entengui, mai més li tornaré, perquè és una d'aquells detalls que allunyen l'abisme davant meu i m'ajuden a ser millor. Miquel, pensa amb el títol del cd, Te dejas ver cada vez que dejo de mirar, el que et passa a tu amb el cd. Gràcies amic i fote't!!

dimecres, 3 de juny de 2009

Enyor de Sartre

Durant un temps no sé perquè Jean-Paul Sartre anava apareixent a la meva vida com si fos un més de les meves múltiples parelles, i em va acabar agotant llegir la frase "Sartre tenia una mirada de la realitat única". Literalment, tal com es pot comprovar a la fotografia que vaig parodiar per poder fer la foto del perfil, l'afirmació és completament certa, i ens sorpren la rectitud amb la que està feta la clenxa. Des d'un punt de vista figurat, la frase conté certs errors en el contingut perquè la visió sartriana de voler utilitzar totes les arts com a eines de lluita social i de repetir els paradigmes marxismes canviant la pronunciació alemanya de Marx, pel seu accent francés netejat per la perenne presència de la pipa, s'ha vist amb el temps que ha acabat totalmet desfasat encara que poguem trobar encerts en l'anàlisis del problema que queden totalment eclipsats per la patinada de la solució.
El fet és que Sartre sempre m'ha meravellat perquè a pesar que la seva mirada filosòfica anava d'acord amb la seva mirada física, de ser un personatge trist i solitari que al seu costat, Camus era l'alegria de la huerta, em transporta la nostàlgia d'aquell passat universitari del seixanta que no vaig poder viure per qüestions biogràfiques, i que seria ara mateix, si pogués triar, on m'agradaria passar-hi una bona temporada vestit de Rolling Stone. Sartre no tenia raó, però seria una bona excusa per poder fer merder, passar-ho la mar de bé, i que cony, lligar-me alguna hippie sueca amb floretes al cap.

dimarts, 2 de juny de 2009

Determinisme social

Anant per les fronteres del naturalisme de Zola em ve el cap el tema del determinisme social, el fet que siguem víctimes o benafactors de l'entorn que ens ha tocat crèixer deixant de banda la responsabilitat dels nostres actes. Certament que a tots els actes, i segurament parlo universalitzant l'experiència pròpia, hi ha un moment on apareix darrera la voluntat de voler tirar endavant quelcom que no ens sembli del tot malament, un cert dubte moral sobre la bondat o no de l'acció. Com també és cert que l'aparació d'aquest dubte o d'aquest punt d'inflexió personal provocat per la consciència, ve molt donat per l'educació rebuda i per l'escala de valors que un rep en el cenacle familiar i social, que moltes vegades delimita els límits del pensament del propi sujecte eliminant la capacitat de pensar sobre la moralitat objectiva de l'acte, i per tant, es carrega el punt d'autoconsciència sobre l'actuar.
Per això em preocupa, perquè encara que el determinisme social que també ens afecta a nosaltres, és la via més ràpida de carregar-se la llibertat de la persona per poder decidir sobre els seus actes, també seria insensat pensar que l'educació, l'entorn on hem crescut, es queda totalment al marge a l'hora de prendre una decisió. I aquí entra el dilema, fins a quin punt hi ha llibertat personal i fins a quin punt determinisme social? On està la frontera? Just en aquest moment sempre solc pensar en l'Atta i l'avió que s'estavallava contra una de les torres bessones.
PD: Algú té el telèfon de Sant Agustí?

dilluns, 1 de juny de 2009

Els petits plaers d'un traductor amb futur

Rellegint fragments de Mundo Mendoza de Llàtzer Moix m'he retrobat amb l'anècdota més literària de la vida de l'escriptor de La ciudad de los prodigios, que va tenir lloc durant els seus anys novayorquesos on realitzava de traductor a les Nacions Unides.
El jove Mendoza, alter ego físic de Pasqual Maragall, i en certa manera representa la sàtira constantment reprimida en la mirada del Maragall polític, es trobava traduïnt al castellà els discursos dels membres de les Nacions Unides perquè els castellanparlants poguessin entendre tot el que s'estava dient a la sala, quan va tenir la brillant idea de començar un joc literari amb els presents que només ell i un altre traductor coneixien. La qüestió era traduïr una paraula utilizant un sinònim poc usual en castellà perquè la gent que rebia la traducció no entengués que estava dient el traductor que els hi estava parlant amb el seu idioma. Mendoza es dedicava a buscar durant l'acte mateix de traduïr, mots que despistessin els receptors de la seva traducció, per d'aquesta manera, provocar una certa confusió en les ments d'aquells personatges centrats en com dirigir el futur de la humanitat sense que es notés cap on empenyien. Una història molt mendocina, com la majoria de les seves novel.les satíriques amb els gèneres literaris, eren els petits plaers d'un traductor amb molt de futur.