divendres, 31 de juliol de 2009

La bilis de la raó

Vosaltres aneu matant, aneu destrossant famílies en nom del vostre espai vital perquè mai aconseguireu tenir la raó. Si la resta de la societat fos com vosaltres, uns autèntics fills de puta sanguinaris, assassins en sèrie, rates de clavaguera amb l'odi rossegant uns ossos podrits per la merda que teniu a l'intel.lecte, ja no en quedarieu ni un, perquè us haguèssim anar pelant un per un, a poc a poc, de la mateixa manera que es va aixafant un niu de formigues indefenses. El pitjor de tot plegat és que amb la vostra merda d'odi visceral contra persones anònimes que només fan la seva feina, esteu enmerdant tot l'independentisme, el basc per suposat, i el català de retuc. Gràcies a Déu n'hi ha que aspirem a aconseguir la independència del nostre país per via pacífica i no ens deixem portar per les provocacions constant d'espanyols nostàlgics del franquisme perquè tenim molt clar on volem anar i les vies morals per aconseguir-ho. Vosaltres, amb el temps, heu perdut totalment el nord i la direcció i us heu convertit amb un col.lectiu atret per la pràctica del sexe annal amb les cabres que mata sense més finalitat que la de matar, d'eliminar un hipotètic enemic i crear el pànic col.lectiu, i tant sols us dediqueu a vomitar la bilis de la raó. Finalment, dir-vos que teniu sort que esteu a Espanya i la lacra de partits que manen el govern són incapaços de posar-se d'acord fins i tot quan es parlen de vides humanes, perquè si estiguessiu a un altre país europeu ja serieu història, i potser serieu història amb una gran lliçó democràtica, fent un gran referèndum a Euskadi per saber si vol tenir un estat propi. La democràcia hauria guanyat la violència. El problema és que en aquest país, Espanya, la violència sempre vencerà l'analfabetisme. PD: Ja sé que hauria d'estar content però no podia aguantar-me.

dijous, 30 de juliol de 2009

El casament somiat

Els gays varen rebre els nuvis i al final del casament s'estaven discutint al pàrquing mentre s'estaven rebentant els retrovissors dels respectius cotxes. La mare de la núvia va agredir una amiga d'aquesta als lavabos de dones mentre en sortien d'altres amb restes de coca sota el nas. El nuvi va engegar a la merda el sogre i li va perjurar que mai trepitjaria casa seva. El mateix nuvi va ser frenat per cinc amics en un intent enfurismat d'agredir un familiar de la núvia que havia defensat el seu sogre. Una dona gran, tota beguda, anava cridant a quarts de vuit del matí que tots eren unos "hijos de puta", mentre els pobres cambrers estaven preparant el casament d'aquell migdia. La núvia va insultar el nuvi i li va dir que odiava a tota la seva familia. Els lavabos estaven sempre ocupats de gent que no anava de ventre.
En fi, veient el panorama totalment real del casament de la setmana passada, un comença a pensar si sabrem donar la talla i despilotarem els pares al mig del ball, ens fotrem les banyes davant de tothom, esnifarem la sacarina del cafè, apallisarem el DJ utilitzant la càmara de fotos d'un fotògraf que ja estarà a la piscina amb l'aparell de música lligat el coll, trencarem totes les ampolles d'alcohol per estrenar, i acabarem fent ballar el metre amb tanga a sobre una taula metre sona el WMSA amb un casset robat de la casa de pagès del costat. Això és el casament somiat i totes les collonades de Hollywood són autèntiques tonteries.

dimecres, 29 de juliol de 2009

L'Alqueria: La riquesa de la singularitat

Entres per la porta i tens ganes de saludar efusivament en Joan i la Marola perquè de seguida et sents com a casa, segurament perquè l'Alqueria és un d'aquells restaurants que té el més important per fer disfrutar un bon sibarita, quelcom difícil de definir però que es palpa en l'ambient, en les pedres rústiques que envolten les sales: un bocí d'essència familiar que et fa asseure a la cadira amb la comoditat del que està a casa seva i no ha de demanar permís per poder agafar el pa amb els dits.
Després hi ha el que vertaderament ens interessa, el menjar, l'arrós, la fideuà, el rissotto, els bunyols de bacallà... Uns productes tractats de manera única i que ens ajuden a entendre que la cuina perfecte és aquella que fa meravelles amb els productes més bàsics. L'encert de l'Alqueria, des del primer dia, fou trobar el toc diferencial respecte els altres restaurants, la recerca d'un punt diferencial que l'ha portat a trobar un lloc privilegiat a les ments dels bons degustadors que saben que l'arrós perfecte sempre té nom d'una casa de pagès valencina. Creieu-me, és un dels pocs restaurants de Girona que destaca per la riquesa de la seva singularitat, i no per ser una còpia de la còpia.
En fi, amics horteres de la pastanaga verda, us recomano que us deixeu perdre pel carrer Ginesta número 8, just al costat de la Plaça Catalunya, i dineu un bon arrós. Ja veureu com la vida, després de perdre's per la sensualitat dels sabors valencians, té un color molt més relaxat del que ens pensàvem.

dimarts, 28 de juliol de 2009

Presó per adolescents

La polèmica de la llei del menor no és res més que una conseqüència d'un debat de fons que està latent a la nostra societat en qualsevol tema, que és la responsabilitat moral dels nostres actes i el vertader exercici de la nostra llibertat en tot allò que fem. Treballo amb adolescents, és la meva feina, i us puc ben assegurar que el concepte de responsabilitat i la distinció entre el bé i el mal està totalment present a la seva consciència. Si els adults decidim passar per alt els seus errors, per molt petits que siguin, alegant una falta de maduresa mental per reflexionar un moment abans d'actuar, estem creant monstres que no tindran cap mena de sentiment de culpa el dia demà quan fotin una massacre psicològica o física.
Dic això perquè m'escandalitza veure com alguns sectors de la progressia, en nom de la reinserció, un concepte molt lloable, defensen que els adolescents que cometen violacions o assassinats no poden ser empresonats perquè els crims en edat juvenil són propis de persones que els hi bull l'extremisme a la sang. No senyor, han de ser tractats com adults. Si són adults a l'hora de tractar el tema de drogues o relacions sexuals, també han de ser adults a l'hora d'acatar les responsabilitats dels seus actes. No s'hi val agafar els favors de l'edat adulta només amb tot allò que és còmode i de fàcil manejar. Pense-m'hi.

dilluns, 27 de juliol de 2009

Tal como dije, he vuelto...

M'encanta perquè és és una novel.la plena d'antiherois, de personatges vençuts per la realitat, és un llibre replet de consciència infidels a si mateixes per poder ser fidels amb els altres (al revés que la sèrie), amb el destí que inexorablament atropella l'existència de les persones atrapades per la mateixa limitació de la persona. El pessimisme dels personatges de Marsé amb la vida et dóna ales per poder afrontar el demà amb garanties, i Jan Julivert, l'ex-lluitador anarquista sobre el qual pivota l'acció de la novel.la, és un clar exemple de consciència remoguda passat i escéptica amb el futur que et permet viure amb molta més alegria el teu dia a dia. Finalment, Marsé no oblida la seva Barcelona intravenosa, les arrels fosques sobre els que s'ha construït una ciutat turística i aparentment atractiva perquè els turistes vegin allò que volen veure, la Pedrera engalanada que tapa totes les misèries dels barris d'una ciutat que van ser els fonaments d'aquells Olimpíades que varen ajudar a netejar les restes nostàlgiques de la Barcelona bohèmia del tardo-franquisme. Finalment, elogiar Lumen per la nova edició de l'obra de Marsé, fa justícia a les lletres del Premi Cervantes amb unes pàgines espaioses i un disseny adient per la nostàlgia d'una obra que respira l'aire d'uns records idealitzats per la precarietat del present.

diumenge, 26 de juliol de 2009

dissabte, 25 de juliol de 2009

Sòcrates al segle XXI

Me l'imagino entrant a un parlament modern acompanyat d'un noi jove i fornit que el despulla a les nits caloroses d'Atenes. S'asseuria segurament a l'espai pels invitats i s'aniria vinclant cap a davant quan veies que tots van fent discursos inconnexos on exposen les seves veritats sobre temes terrenals sense tenir en compte la idea que han intentat transmetre els altres. Més endavant, quan pogués copçar sorprés els aplaudiments dels diputats per refermar veritats moltes vegades subjectives i per tant deformables, s'aixecaria fermament i preguntaria si algú estaria disposat a tornar-lo a condemanar a una pena de mort: una eutanàsia activa per poder pal.liar el dolor de veure com en 2.500 anys no s'ha avançat ni un pél en l'art de l'oratòria, en la recerca de la veritat per coherència amb les pròpies idees, amb la búsqueda del bé comú com a objectiu prioritari d'aquells que serveixien la societat dirigint-la cap a l'estat del benestar. Segurament Sòcrates triaria la taula del President del Parlament perquè li realitzessin una ràpida execució anònima que no fos grabada per les càmeres de televisió i quedés incrustada a la retina de tots els diputats perquè pensessin abans d'abraçar putes barates que paguen amb diners públics, si no s'han passat una miqueta de la ratlla.

divendres, 24 de juliol de 2009

Experiència de Déu

Llegint amplis fragments del exitós llibre Tratado de ateología de Michel Onfray he vist que l'ateïsme modern que s'intenta reformular des d'un esperit positiu, segueix tenint en compte el Yahvé de l'Antic Testament com a model de Déu al que carregar-se, i sobretot, parla de la frase de Nietzche de "Déu ha mort" com a principi del seu triomf ateu. Primer de tot dir que la majoria de cristians, vàrem agraïr que Nietzche es carregués la idea humana del Déu medieval perquè d'aquesta manera ens hem pogut reformular i trobar les petjades del Déu pare que basa tot el seu fer amb l'amor. Per tant, ens apuntem al carro d'Onfray i els ateus moderns, nosaltres també volem matar el déu humà de la venjança perquè surti el Déu de l'amor. Fins aquí, més o menys es pot discutir, però hi ha un punt del llibre que no m'agrada, que és la superioritat moral amb la que es parla d'aquells que han tingut experiència de Déu, com si ens haguèssim injectat una barreja d'heroïna i fanta i anéssim caminant pel món amb una camisa de força. Respecto i entenc la seva experiència de buidor envers el més enllà, i crec que ells haurien de respectar la nostra experiència de plenitud divina i portar el diàleg de Déu a l'àmbit racional des d'on podem entrar a la conversa fraterna i objectiva. Si entrem a la consciència individual de cadascú, fem-ho amb molta de respecte i compte, perquè de la mateixa manera que s'ha de tractar amb respecte la gent que no té fe perquè no ha viscut l'experiència de la fe, han de respectar els que moguts per la experiència de la fe tenen una filosofia de vida totalment oposada a l'hedonisme inmediat d'Onfray. Des del respecte i les no-ironies podem arribar a molts més punts en comú dels que pensem. PD: Aquest article hauria de ser molt més llarg però el meu coneixement no dóna per més...

dijous, 23 de juliol de 2009

La noia del cementiris de Vílnius (II)

Evidentment es va presentar. Va venir amb una roba completament diferent, deixant a l'armari els seus texans informals i el seu recollit infantil. Portva una faldilla llarga preciosa i els cabells deixats anar per marcar perfectament la silueta puritana amagada sota la brusa. Vàrem estar parlant de les nostres famílies, em sembla recordar que tenia tres germans més petits i l'àvia vivia a casa seva, jo vaig mentir, vaig explicar que era el petit de vuit germans i sempre em feia càrrec dels meus nebots quan els meus hipotètics germans volien anar amb la parella a fer un sopar romàntic. Sempre he pensat que demostrar certa sensibilitat amb els nens és una arma poderosa per entendrir el cor de qualsevol diva de les passereles.
Vàrem caminar molta estona pel cementiri fins que Mn. Pere Pich va venir a la meva cerca perquè ja portava dues hores totalment escaquejat de la meva feina amb la restauració del teulat. L'endemà tornàvem a casa i ja no ens podríem tornar a veure al cementiri. Ens vàrem intercanviar les adreces. Ella va estar quatre anys seguits enviant-me postals romàntiques pel dia de Sant Valentí diguent-me que un dia vindria a Catalunya a buscar-me. Les vaig cremar quan em va deixar una xicota murciana, aquell dia m'havia semblat perdre la confiança amb les dones i vaig voler netejar la meva inclinació sexual de soca-arrel. Em sap greu haver perdut tota referència d'aquella noia perquè ara li donaria les gràcies per enviar-me postals d'amor escrites amb anglès macarrònic en ple mes de febrer, el mes que sempre he escollit perquè em deixessin les meves ex-nòvies. Un petó virtual per la noia del cementiri de Vilnius, que per no recordar, no recordo ni el seu nom.

dimecres, 22 de juliol de 2009

La noia del cementiri de Vílnius (I)

Mai hauria pensat que un cementiri lituà on es podia captar l'essència de la depressió post-soviètica, i on la ressaca d'una utopia sagnant restava impregnada en els records fossilitzats al relleu de les làpides, fos l'indret bucòlic on rebria la meva primera declaració d'amor. Les verdures que em coneixen saben que mai m'he caracteritzat per ser un seductor, ni molt menys, la meva resignació ha estat agafar amb bon estat les engrunes massegades pels meus amics, però aquesta vegada em vaig endur la lituana a l'aigua.
Tenia quinze anys i estava a Vílnius restaurant una església dintre el marc d'un camp de treball de l'escola, quan vaig decidir escabullir-me de la feina i perdre'm per la soletat murtuòria del cementiri que estava just el costat de l'esglèsia. Vaig entrar i em vaig asseure darrera unes plantes mentre amb un pal anava dibuixant al terra el perfil d'una gironina que em tenia el cor robat perquè encara no coneixia el grau de mala llet que podia arribar a tenir. Vaig sentir una veu i al aixecar el cap em vaig trobar amb una noia que em preguntava si tenia algun problema. Vaig mentir. Li vaig explicar que feia un mes que m'havia deixat una noia de la qual n'havia estat molt enamorat, fins el punt d'escriure-li un llibre de poemes que tampoc li podia ensenyar perquè eren en català i segurament no entendre res, perquè ja se sap, la poesia traduïda perd tot el seu encant. Vàrem parlar una estona sobre els nostre estudis i els nostres gustos musicals. L'endemà el matí a la mateixa hora ens trobaríem al costat de la mateixa làpida. Jo hi era puntalment, demà us explicaré si es va presentar.

dimarts, 21 de juliol de 2009

Creació d'un conte

"La vaig conèixer quan caminava per sobre l'alfombra vermella en direcció a l'altar per casar-se amb en Tomeu. Tres anys després vàrem tenir la Carla, la primera de les nostres quatre filles."
Tots els contes parteixen d'una situació concreta que vius en un moment determinat, o simplement que t'agradaria poder viure però la limitació del món sociomoral gironí t'invita a sobreviure'l en somnis. Aquest inici de conte el vaig viure fa dues setmanes durant un casament de Vigo, quan vaig conèixer la núvia just el moment que aquesta entrava a l'esglèsia precedida d'un mar de nens vestits exactament igual. Vaig pensar que en el fet de conèixer una núvia just el moment que realitza l'entrada a l'esglèsia, i sobretot, de creuar-te una mirada desconeguda, era l'inici fantàstic d'un relat on podria acabar deformant la realitat fins a l'extrem per acabar plantejant realitats que superen les més escabroses de les ficcions. Aquí teniu l'inici d'aquest conte i l'explicació del seu origen. Com acabarà?? Tots morts.

dilluns, 20 de juliol de 2009

Por a la lluna

El meu oncle sempre em repetia, quan la lluna brillava en la seva màxima plentiud, que els tres astronautes que hi van posar-hi els peus, Aldrin, Collins i Armstrong, havien mort de bogeria. Mai vaig saber si era veritat però aquest fet va començar alimentar a dins meu una certa por escència a la llum d'un planeta ridícul que per no tenir, no té ni llum pròpia, però havia estat capaç de destrossar en silenci la ment de tres grans científics que varen gosar posar els seus peus (Aldrin i Armstrong) o la varen disfrutar desde la nau especial (Collins). La llibertat de poder gaudir del control del propi intel.lecte es va convertir, des de la matinada que vaig conèixer la bogeria llunàtica dels astronautes americans, una obsessió compulsiva que no podia refrenar. Davant d'aquest fet em passava les nits de lluna plena tancat a casa per evitar la llum solar reflexada en el terra llunar on Armstrong hi va deixar la seva sensatesa. No volia sortir i em vaig convertir amb una rata de biblioteca que quedava meravellat per la presència circunstancial de la lluna a tots els relats romàntics. Era un home llop girat a l'inversa, la lluna m'amenaçava en deixar a la llum pública el personatge irreal, el boig descontrolat, el geni perdut. El meu trauma lunar és la única forma d'entendre que tingui un concepte de bellesa totalment distint al de la gran majoria: al que als altres els sempre bell a mi em sembla detestable.

diumenge, 19 de juliol de 2009

En defensa de l'accent català

No entenc la mofa a a que estem sotmesos els catalans quan parlem castellà, que no espanyol, i fem explícita la nostra pronunciació catalana. La superioritat moral del canníbal espanyol que ha estudiata una privada, vota el Partido Popular i s'autoproclama catòlic, somriu despectivament davant el nostre intent de parlar una llengua extrangera com si el nostre castellà fos deficient pel simple fet que el parlem amb accent català.
A veure, ningú diu res a un basc, un gallec o un andalús, quan fan explícit el seu origen geogràfic amb la pronunciació a la parla, és més, moltes vegades pot arribar a ser elogiat i ells mateixos utilitzen aquesta característica nativa per intentar seduïr una madrilenya que parla el castellà amb un pur accent de Castella però no el practica gaire perquè no és capaç d'unir subjecte i predicat a una oració. Ara, el gironí és apartat de la lluita de galls perquè darrera el discurs amaga una dicció catalana.
En fi, dit això reivindico el castella parlat amb accent català com una característica pròpia del nostre territori, i com un fet enriquidor de la llengua del país veí. A mi m'encanta escoltar gent que parla català amb pronunciació castellana perquè entenc que són gent d'un país extranger que ha aprés la nostra llengua, demano als espanyols la mateixa sensibilitat cultural envers els catalans.

dissabte, 18 de juliol de 2009

304

Déu sempre acaricia amb els seus dits de seda quan la vida et presenta el seu costat més gos. Divendres passat, concert d'Amaral, toquen la cançó de los amigos, i hi ha un moment que decideixo després de comportar-me com un intel.lectual pedant musicalment elitista, seguir el ritme de la cançó i delatrejo "aquí retoca la guitarra en la 304 / un gato rebelde anda medio enamorado". Acaba el concert i tot segueix com havia d'anar, anem a dormir a casa uns coneguts i comento a un amic meu, un revulsivo de la vida, el qual havia de compartir habitació l'endemà a un hotel de La Toja, que m'encanten els versos de la cançó d'Amaral que parlen de l'habitació 304. Aqui s'acaba la conversa perquè s'està fotent un whisky i com sempre, la companyia de l'amic fidel, l'alcohol, és molt atractiva que la meva mirada excitada pel transcurs de la vida.
L'endemà el matí, a primera hora, arribem al nostre hotel de La Toja on acabarem dormint l'excés d'orujo de finas hierbas amb certa dignitat. El meu amic pintor i jo demanem la clau de la nostra habitació. El recepcionista agafa de forma decidida una clau que tenia preparada a sota el mostrador "Aquí la teneís, es la 304". En fi, no cal que continui l'article,no? Aquella nit vaig acabar a l'habitació de l'hotel tocant una cançó d'Amaral amb una guitarra trencada que havia trobat tornant del casament. Déu, una vegada més, ens va acariciar al pic de l'albada. Que bonic és viure!
PD: Aquí teniu una foto de la guitarra amb la que vaig tocar Leaving las Vegas... Va ser una versió basada en la percussió.

divendres, 17 de juliol de 2009

Les primeres llàgrimes

Quan els dies es tornen grisos i no hi ha espai per l'esperança, just en aquest moment, quan et trobes entre la nostàlgia i la paret, entraran a la teva vida les cançons de Jorge Drexler i la seva tonalitat de veu propicia a l'acompanyament del viatger perdut entre milers de encruements. No demanaran permís perquè elles mateixes hipnotitzen amb un ritme amable i seductor, i quan no te'n adonis les tindràs tatuades a la pell invisible de la teva ànima sense possibilitats de desfer-te d'elles.
Sabina emociona, Silvio conmou, Serrat et despulla, però Drexler atrapa, segresta, t'inmovilitza, et redueix el teu espai de llibertat musical tornan-te un adicte dels cants a la soledat de l'home modern enmig d'una societat programa per evitar moments solitaris de reflexió. La privacitat de les seves cançons han adquirit un grau d'excel.lència amb els seu disc Cara B, on ens presenta les seves cançons completament despullades per les cordes nostàlgiques d'una guitarra clàssica.
L'he vist en concert quatre vegades, i a finals d'agost aniré a un concert seu a Figueres, però mai de la vida podré oblidar les llàgrimes que em varen caure quan va tocar Soledad al concert de Girona del gener del 2007, ha estat la primera i última vegada que he plorat en un concert. Sublim.

dijous, 16 de juliol de 2009

Dignificant el pelegrino

Entrem a la Plaza del Obradoiro degustant un Magnum blanco després d'haver caminat cinquanta metres, espai que hi ha entre el lloc on hem aparcat el cotxe i l'entrada de la Catedral de Santiago on van entrant pelegrinos amb el rostres desencaixat per l'emoció d'haver arribat als peus de la seva Ítaca, de la fi de l'aprenantatge d'un exili cap als peus de l'apòstol que va arribar fins a la fi del món portant la paraula de Jesús impregnada als llavis.
Pujant les escales tot degustant el gelat per llençar-lo a la brossa que hi ha just a l'entrada de l'església, una parella passa pel nostre costat plorant d'emoció mentre a la plaça Lou Reed fa les proves de so pel concert que ha de fer aquella mateixa nit a Santiago. Obra el bolso i apago el mòbil per no rebre cap trucada gironina preguntant com portem la ressaca del casament de la nit anterior.
Entrem a la Catedral i anem veient com la gent abraça la figura de l'apòstol, ens hi neguem a pujar perquè creiem que cinquanta metres de caminata no són un exercici suficient com per tocar amb dignitat la figura paterna del sant que acull els viatger exhaustos. Els dos acompanyants em diuen "Ostres, no fotem una mica el cante, domingueros en una catedral plegada de pelegrinos", la meva resposta fou contundent "No t'equivoquis, nosaltres ajudem a dignificar la figura del pelegrino". Aquell moment vaig entendre que cadascú té una funció a la vida i que l'ha d'exercir amb el màxim de dignitat possible.

dimecres, 15 de juliol de 2009

Como Jack Nicholson en Mejor Imposible

Els prejudicis que tenia envers Amaral segurament anaven sustentats amb el meu gust masclista de no sentir-me còmode amb veus femenines, i de veure el grup de públic adolescent que l'acompanya als seus concerts. La qüestió és que divendres passat vaig anar-los a veure en el marc del Poble Espanyol, per tant, l'escenari del concert era adient per copçar el vertader potencial del grup, i sincerament vaig quedar gratament impressionat.
Primer de tot em va sorprendre la força escència de l'Eva Amaral, una noia que ocupava l'escenari amb la seva sola presència i em va deixar totalment hipnotitzat per la perfecta conjucció dels moviments corporals amb el ritme de les cançons. En segon lloc, des d'un punt de vista musical, varen fer un concert de rock notable, deixant de banda els moments perquè les parelles s'abracessin i es pensessin que s'estimen, enganxaven cançons contundents una darrera l'altre, on la netedat del so i la veu sublim d'Eva Amaral ocupaven tot el Poble Espanyol sense deixar un marc buit pel silenci. Finalment, em va fascinar la percatetat de xou entre cançons, o sigui, ells varen venir a vendre la seva música i es varen dedicar a tocar i no a fer discursos graciosos entre cançó i cançó que amaguin certa deficiència musical.
En fi, que em varen encantar perquè en contra del que pensava, no tenen res a veure amb La Oreja de Van Gogh, grup que es dedica sense repós a prostituïr la capacitat intel.lectual dels nostres adolescents. Amaral van molt més enllà, són un grup de música, i davant la crisis creativa del país, una llumeta pot arribar a brillar més que el sol. Em varen fer sentir com Jack Nicholson a Mejor Imposible: un vell carregat de prejudicis i manies.

dimarts, 14 de juliol de 2009

Un pas enrera per Catalunya

Una vegada més la classe política catalana ha venut al país en nom d'un fals benefici que ens penja com una llufa a l'esquena. El somriure mesquí dels polítics simulant la satisfacció d'haver tirat endavant un pacte beneficiós de Catalunya amaga el vertader drama del nostre païs: la dificultat d'aspirar a poder escollir ser un estat propi en un període curt de temps.
Fa tres anys, quan l'Estatut va arribar al congrés dels diputats, l'especialista estatal en practicar el sexe annal de forma educada, José Luis Rodríguez Zapatero, es va trencar les banyes per poder eliminar la paraula nació de l'articulat de l'Estatut, i posar-la al preàmbul on anuncia que nosaltres mateixos ens reconeixem com a nació, una afirmació totalment buida de cap imperatiu legal. És curiós perquè si tu ets viudu i vols cobrar la teva part de viudetat, necessites un document conforma la teva parella va morir, no val anar a la Seguretat Social dient "Escolti, jo sóc vidu, no ho demostraré legalment perquè no puc, però sóc vidu, donim un subsidi", si fas això acabaràs al carrer amb una paraula el cul. Doncs amb Catalunya passa el mateix, si nosaltres diem que som una nació però no tenim un imperatiu legal per defensarnos a davant d'Europa i d'òrgans llunyans a les coves espanyoles, la nostra paraula és totalment paper mullat.
Per això m'escandalitza la felicitat de la classe política catalana, han preferit quatre calés insultants per renunciar a la definició de Catalunya com una nació. Penós. Per cert, no ens enganyem, han renunciat perquè a molts d'aquests polítics els hi fa pànic la paraula nació, pànic perquè rima perfectament amb autodeterminació. En fi, un pas enrera per Catalunya.

diumenge, 12 de juliol de 2009

La necessària apologia laportista

Tots els personatges amb un càrrec notori tenen l'extrany vici de buscar un amic que els hi escrigui un llibre de desgreuge de cara la opinió pública, i els ajudi, de retruc, a justificar moltes de les decisions polèmiques que no han pogut explicar abastament degut a la confidencialitat obligada per la institucionalitat d'aquest càrrec. Aquest seria el resum del llibre que l'Espadaler ha escrit sobre en Joan Laporta: explicar l'ascens d'un Obama català a la presidència del Barça i justificar les trenta mil dimissions que ha patit al llarg del seu mandat. De totes maneres, vull defensar el llibre i alhora, encara que l'autor negui el pròleg la intenció publicitària a favor de la figura de Laporta, crec totalment necessari que surtis un llibre donant la visió de Laporta sobre l'Elefant Blau, els èxits del Barça de Rijjkard, els dimissionaris, la moció de censura... Ho trobo bé perquè durant els anys del laportisme tothom s'ha vist en cor de destrossar demagògicament la figura del president a l'estil de Sandro Rossell, o sigui, començo a dir el que em dóna la gana sobre Laporta, alimento mocions de censura des de l'ombra, mentre el principal damificat, el president del Barça, ha estat callant i parlant amb respecte sobre els directius dimissionaris perquè cada cop que s'en va de la llengua hi ha un sector de la premsa que l'espera amb els ganivets afilats. Per tant, el llibre em sembla perfecte per un sentit de justícia, encara que a vegades no saps si escriu l'àvia de Laporta o Espadaler, i aquest aspecte fa un xic de picor perquè quan es passa de l'elogi just a l'enssabonament es perd credibilitat. En fi, llibre molt estival per llegir estirat a la platja i no haver de pensar gaire.

dissabte, 11 de juliol de 2009

L'hivern de Tamariu

Durant els mesos d'estiu la Costa Brava queda presa per guerrers bàrbars amants de les aglomeracions i la barreja de suors desgastades per la rutina hivernal. Ja no parlaré de la prostitució ambiental de centres creats per tornar a donar vida a carn caduca, com podria ser Platja d'Aro i Lloret de Mar,on la necessitat de ser part d'una massa mediocre condemnada a l'alienació personal i l'estrés de la ciutat, agafen l'A-7 fins a traslladar-se a primera línia de mar en forma d'apartament, sinó que em limitaré a parlar de petits pobles que veuen violada la seva virginitat hivernal per homes panxuts que parlan marcan totas las as parquè es vegi ca venen de Barçalona. Dintres aquests petits oasis de tranquil.litat hi col.locaria Tamariu i els seus hiverns de paper, on els mesos passen entre les esquerdes d'una brisa freda que ajuda les onades a acaraciar amb contundència un petit passeig al costat de la platja, on el passat mes de març m'hi vaig asseure tot sol amb una guitarra acústica i hi vaig cantar Mediterráneo d'en Joan Manuel Serrat una dotzena de vegades, com si les onades fossin un públic obsessionat per la cançó que em demanés cantar-la una i altra vegada fins a tornar el plaer en vici. Tamariu a l'hivern té la virtud de fer del mar, un mirall indiscret on pots sentir gràcies al silenci respectuós de l'entorn, tots els mots agradables d'aquella gent que t'ha anat estimant al llarg de la vida. Per això, quan visito el poble on passaré els últims dies de la meva vida, i hi veig una aglomeració de turistes insensibles a la seva essència, em venen ganes d'agafar la guitarra acústica i cantar una cançó de Sau titulada A prendre pel cul.

divendres, 10 de juliol de 2009

El masoquisme gironí

Ahir, l'enginyer més historiador del nostre país em feia una reflexió brillant sobre l'aclamat pas del Tour de França per Girona. O sigui, nosaltres portem aquí anunciant a bombo i platillo el pas de la prova francesa per la nostra raquítica ciutat, i resulta que Girona és el territori català més atac pels francesos al llarg de la història. No us sembla un xic contradictori? Si aquesta moguda hagués tingut lloc per La Vuelta, s'hagués armat segurament alguna manifestació peluda de quatre maulets analfabets, però com que els que venen a rallar l'asfalt de Girona amb les seves rodes esquifides són els de la ronda francesa, no passa res.
Mireu, els francesos ens han aixecat tres setges, ens han intentant envaïr algunes vegades més, i fins i tot varen agafar el govern de la ciutat després de matar la meitat de la població. D'acord que un cop estaven regentant Girona varen implantar molts avenços, però el preu a pagar foren molts gironins enterrats a fosses comunes de les afores de la ciutat. I ara què? Doncs es passegen pels nostres carrers com si el passat no fos important, com si la sang que varen bessar fossin roses hipòcrites cridant a l'amistat. Per mi, sincerament, es poden posar el Tour de França, en Lance Amstrong, en Leblanc i l'Anna Pagans per on els hi càpiga. Quina merda!! Per no haver-hi, no hi ha hagut ni la teté de la curse, que mira, vulguis o no, sempre dóna una mica de trempera.

dijous, 9 de juliol de 2009

Penjats

Sense intentar dissimular certa herència de les antigues cerimònies messiano-feixistes, un públic necessitat d'alegries per tapar les misèries personals i futbolístiques d'una temporada presa pel cop d'estat del seny guardiolinià, de l'elegància subliminesca del traç d'Iniesta i Xavi, i de l'olfacte d'assassí d'Eto'o i Messi, es varen aglutinar per adorar un futbolista pres per la supèrbia d'un Zeus decadent inflat per crits desesperats d'homes pitopàusics abraçats a Venus arrugades. La sensació de superioritat moral que dóna trobar-se a uns centenars de quilòmetres de distància amb tots els llorers de la temporada sobre el cap, i sobretot, el regal de tenir la consciència tranquil.la de no personificar la salvació messiànica d'un equip podrit a un producte fabricat per agradar a models analfabetes amb necessitat de comercialitzar la seva imatge amb històries nocturnes, et dóna la pau de saber que estàs seguint el camí recte de no prioritzar la finalitat als mitjans. D'altra banda, la premsa de Madrid, amnèsica de l'últim pas del Midas Florentino per la capital de Carles V, està tractant l'esclat mediàtic dels fitxatges blancs com si l'esperança de tot un país estigués diposatada a un seguit d'estrelles sense ales que només brillen quan els flashos de les càmeres els il.luminen, perquè per si mateixes, passarien totalment desapercubes durant una nit de lluna plena.

dimecres, 8 de juliol de 2009

Economia humanista

Les discussions sobre economia, tal com puc experimentar en els sopars d'amistats, són vertaderament apassionants i apassionades. En un principi, durant els anys universitaris em causaven vertaders marejos, però ara mateix, després de deixar de bandar un xic la meva supèrbia humanista, he aconseguit disfrutar moltíssim escoltant les discussions perquè en certa manera, darrera una concepció econòmica teòricament hauria d'estar planant una concepció de persona. Així doncs, quan es parla d'economia crec que hauria de sorgir el concepte d'economia humanista on no es posaria el devenir del sistema al servei del progrés, un concepte curiós quan parlem d'una vida finita, o al servei dels mèrits individuals, com si tothom partís d'un mateix punt de sortida i gaudís de les mateixes possibilitats.
Una economia humanista hauria d'entendre que la plenitud de la persona no rau en l'èxit econòmic, sinó que un cert benestar ajuda a assentar les bases perquè les preocupacions per portar una vida digna no es mengin el dia a dia de les persones i els impedixi veure més enllà d'una realitat material necessària. D'altra banda, en els enriquits que fan apologia de l'individualisme econòmic en nom del progrés de la humanitat, tenen el problema de viure enganxats a una materialitat que no els deixa veure més enllà dels seus béns. Per tant, la falta de benestar i l'excés de benestar poden ser un impediment per veure més enllà de la materialitat, i es clar, quan parlem de la necessitat d'implantar el comunisme o el capitalisme, estem en certa manera, anant a la conseqüència directa que porten aquests dos extrems.
En fi, que quan discutim sobre economia després d'haver ingerit un parell de cubates, sempre surten a la taula aquests problemes, i em pregunto, quan arribo el llit i la làmpara roda d'un costat a l'altra, si no hauríem de començar a plantejar-nos la idea d'una economia humanista que estigués al servei de les persones. Defectes de professió.
PD: Queda inagurat, després de gairebé 250 articles, l'apartat d'economia del blog.

dimarts, 7 de juliol de 2009

Mañana no será lo que Dios quiera

La barreja de diferents elements literaris sempre sol donar com a resultat una obra mestra, una narració que, a pesar de voler-la allargar per degustar-la, llisca neuròticament a través de la lectura compulsiva i es consumeix sense tenir la sensació d'haver-lo disfrutat de la forma que es mereix. Aquestes diferents circumstàncies tenen lloc a la narració de la infància i juventut del poeta asturià Ángel González, Mañana no será lo que Dios quiera, escrita pel seu col.lega granadí Luis Garcia Monterlo.
Normalment, quan un es planteja la possibilitat de fer una biografia d'algun personatge, sempre té el cap la necessita de parar-se en la vida pública del protagonista i aixecar les bambolines del seu dia a dia perquè el lector pugui conèixer els entramats del seu èxit. Doncs el que fa Luis Garcia Montero amb la vida d'Ángel G0nzález és totalment el contrari, utilitzant termes evangèlics, recrea l'origen familiar, l'infància i la juventut d'un poeta que va marcar la resistència literària al Franquisme. La infància asturiana en un temps d'esperança republicana talats pel mateix fer de la república i el complexe de Pavia d'alguns militars amb regust als accidents d'helicòpter. Després ve l'educació sentimental del poeta en uns anys analfabets a l'hora d'utilitzar mots intimistes llunyans de la grandiloqüència d'un feixisme esgotador. Tot plegat per reconstruïr les bases vitals d'una de les veus amb l'eco més profund d'una Espanya condemnada durant anys al silenci.
PD: A la fotografia hi he col.locat el tercer element en discòrdia, el que acompanyar a García Montero durant la presentació del llibre.

dilluns, 6 de juliol de 2009

Historias de Nueva York

La literatura de viatges té la gran virtut de fer de l'espai un personatge poseïdor d'un caràcter propi que influeix directament a l'experìencia vital de l'artista. El caos controlat de la ciutat, la serenor angoixant d'un espai verge, la vessant mísitca d'una vall esperant joiosa l'arribada de la tardor: totes aquestes realitats poden modular ímplicitament l'anima del viatger i en certa manera, del lector que a través de la falsa còpia pot arribar a intuïr la sublimitat del paisatge originari.
Al llibre Historias de Nueva York del periodista Enric González, antic corresponsal d'El País a la ciutat nostàlgic dels tiroteigs de gàngster dels anys 20, trobem els racons de la ciutat de Nova York com a elements modificadors de la seva experiència vital, del seu jo personal, com si fossin estaques que haguessin aturat la continuïtat de la seva història per poder modelar-lo com a un decent ciutadà novaiorqués. Uns elements que ens sedueixen amb els seus cants hedonistes de sirenes adolescents perquè travessem l'oceà que separa la racionalitat de l'homogeneïtat, de la rauxa de la mescla, hi poguem assentar-nos als seus braços mentre ens deixem modificar l'ànima.
Nova York és un personatge seductor perquè amaga darrera les seves arrugues de l'experiència, la complexitat del secret de la vida, i Enric González, aconsegueix, al llarg del llibre, desagnar la ciutat i mostrar-nos la seva anatomia lluny dels recorreguts turístics, i a prop de l'ombra de la ciutat mítica que enamora a tothom saltant-se totes les diferències identitàries entre persones. Excel.lent llibre.

dissabte, 4 de juliol de 2009

Plagi pastanaguil

Sabria que podia passar però no em vaig preocupar de tenir un copyright com Déu mana perquè confiava, com Karl Marx, amb la bondat natural de la persona. L'error del paradigma rousseaunià ha provocat que altres escriptors, com el venezolà Rodrigo Blanco Calderón, hagin aprofitat la idea de la pastanaga verda en el seu llibre Uñas asesinas, per jugar amb els diferents colors de la pastanaga. En fi, estimats lectors, de mica en mica, pas a pas, ens anem tornant cada vegada més internacionals, ara sortim en el llibre d'un escriptor venezolà amb gran recorregut, d'aquí poc podem arribar a ser el símbol del dia del orgull gay. Ja ho veurem. 31 de mayo de 2004 “Inauguro hoy mi cuaderno anaranjado. Sí, anaranjado, pero del tipo hermoso de las desagradables zanahorias, único vegetal, por cierto, al que deberíamos atribuir tal color. La palabra anaranjado sólo designa el color de las naranjas que se comen en Estados Unidos. Las de acá –me imagino que igual será en el resto de Latinoamérica- son más bien entre amarillas y verdes. Debería decir entonces que inauguro hoy mi cuaderno azanahoriado, para ser más preciso. Pero como eso de que un hombre sepa mucho de colores se ve un poco raro –homofobia dixit-, como bien lo resume aquella varonil aclaración de que el salmón no es un color y el fucsia no existe, pues quedémonos con el adjetivo anaranjado para evitar problemas.”
PD: El blog marxarà un parell de dies de vacances, o més ben dit, un parell de dies de comiat de solter, amb altres verdures de l'hort que també es casen, com el Rabe Goy o el Carbassó Mallorquí. Descanseu durant el cap de setmana perquè em fa l'efecte que jo tindré l'hort bastant esverat, només he demanat que no hi hagi melons.

divendres, 3 de juliol de 2009

La dificultat d'un nou triplet

Cristiano Ronaldo, Kaká, Albiol, Benzema, problament, Xabi Alonso i Ribery... En fi, podem estar espantats perquè serà difícil tornar a repetir el triplet, simplement perquè aquest equip que està fent el Madrid ens pot posar en problemes a la Copa del Rei, perquè si juguen tots els fitxatxes i nosaltres aprofitem per donar minuts als jugadors teòricament suplents, tenen certes opcions d'eliminar-los i guanyar el títol que impediria un nou trimplet.
Dic això perquè dono com a utopia capitalista que el Madrid guanyi Lliga i Champions pel simple fet que hagi fet una plantilla a base de talonari. Fem una comparació de jugadors i trieu-ne un per formar un equip ideal, tenint en compte que els comparats juguen a la mateixa posició i només en pots escollir un. Cristiano Ronaldo - Messi /Kaká - Iniesta /Albiol - Piqué /Xabi Alonso - Xavi o Touré /Ribery - Villa /Benzema - Eto'o.
En fi, jo si fos del Madrid, fitxaria un lateral dret perquè el poguèssim comparar amb Alves i encara hi hagués més evidències de la nostra superioritat. Això si, el triplet serà difícil, no podem negar que són uns ferms aspirants a la Copa del Rei.

dijous, 2 de juliol de 2009

Obrim els ulls contra els eslògans

El gran defícit intel.lectual dels joves és la manca de capacitat de travessar l'eslògan i anar a trobar el vertader missatge que hi ha darrera una afirmació gratuïta que intenta dirigir els seus pensaments. En un dels camps on es pateix més l'abussiu llenguatge publicitari per arribar a la veritat última és el de la història, el de l'anàlisis dels fets: jutjar els crims i imputar culpables. Concretament en el camp de la Guerra Civil. Per una banda a Espanya hi ha els que intenten equiparar els crims del franquisme amb els dels comités descontrolats de la guerra civil. El fet de matar és greu igual i aquí no hi ha cap mena de discussió, ara, no és el mateix el terrorisme d'estat, la venjança sobre els perdedors orquestrada des de la jerarquia del bàndol vencedor, aprofitant-se de les armes que dóna el poder per prendre represàlies contra tots aquells sospitosos d'haver tingut algun tipus de col.laboració amb els republicans, que petites organitzacions descontrolades pels òrgans públics que mataven a tot i a dret en un context de guerra civil. El primer, el del general Franco és terrorisme d'estat, el segon, l'anarquisme, és terrorisme individual. Ambdós són condemnables, però el primer s'aprofita de la posessió del poder per esbandir els seus rivals, per tant, parteix d'una situació desigual del segon. D'altra banda a Espanya hi ha els que aprofiten aquest argument sòlid contra el terrorisme franquista, per justificar i idealitzar les víctimes d'aquest terrorisme d'estat. O sigui, que jo sigui un fill de puta i em dediqui a repartir llenya contra els que pensen de forma diferent a la meva, no converteix les meves víctimes en bones persones per un simple fet de relació causal, sinó que l'altra serà un ser admirable si val per si mateix. Dic això perquè l'eslogan progre és parlar dels que "varen defensar la democràcia". Senyors, molts d'aquests que varen defensar la democràcia republicana, més inestable que la vida sentimental de Berlusconi, eren autèntics carnissers que durant la Guerra Civil van abraçar el pensament anarco-comunista basat en el terrorisme individual. En fi, que no ens deixem enredar ni per un ni pels altres, uns varen perpretar els terror des de les seves poltrones de poder i haurien de pagar per tot el que varen fer, ara, els altres, pel fet de ser els derrotats no es poden desempellagar d'unes mans tacades de sang innocent de moltes persones que només intentaven portar una vida cristiana normal. No us deixeu enredar pels eslògans!!!! PD: Fixeu-vos que els que estan més callats sobre el tema de la memòria històrica són els membres que segueixen l'estela purament democràtica de la Tercera Espanya, els inte.lectuals que defensaven els vertaders valors democràtics de la república i es varen mantenir allunyats d'ideologies feixistes o comunistes. Suposo que aquests són els únics amb la consciència tranquil.la i no tenen cap necessitat de reivindicar res. Sempre ens quedarà Carles Rahola!

dimecres, 1 de juliol de 2009

El clergat a Girona

Generalment al llarg de la història de l'Església, la frontera entre les propietats dels César i les de Déu han estat un xic desdibuixades, i en el cas de la ciutat de Girona completament inexistents. Girona ha estat una ciutat eminentment clerical, on, si caminaves i no tenies un capellà a davant o darrera, volia dir que el capellà eres tu. Un fet que convertia el bisbe com un personatge molt més poderós que el propi alcalde o representants reials. Eexemples del caràcter polític dels sacerdots gironins? Llegiu i penseu.
1. La Guerra dels Segadors té els seus inicis a Sant Coloma de Farners i Riudarenes on els pagesos es revolten contra la presència dels soldats de Felip IV, que com a represàlia, cremen les esglèsies dels dos pobles. El bisbe de Girona excomulgarà l'exèrcit del rei donant via lliure als pagesos per matar infidels i alhora, donar impuls a la Guerra dels Segadors.
2. Els capellans seran els grans instigadors de la resistència gironina contra l'exèrcit napoleònic arribant a posar-se a primera línia de lluita i creant tot d'infraestructures per salvaguardar les necessitats físiques i sanitàries dels gironins que defensaven la ciutat del gegant francés.
3. El Carlisme, com molt bé sabeu, té una gran implantació a les comarques gironines, concretament trobarem molts capellans que agafen l'escopeta per defensar el lema de Déu, Pàtria, Rei i Furs.
4. Durant la Guerra Civil Catalana, segle XV, l'infant Ferran, futur rei catòlic, es troba tancat a la Força per protegir-se de l'exèrcit de la Generalitat que el vol fer presoner o directament carregar-se'l. Els representants reials van a demanar ajuda al bisbe de Girona, el futur cardenal Margarit, que es nega a prestar favors econòmics a la corona al.legant que els sublevats que volien prendre el rei, també eren fills de Déu. En fi, clar despreci als Trastàmara.
5. El Cardenal Jubany va esquivar la visita de Franco al.legant un viatge a Lourdes amb malalts de la província. Era el 1960, Franco no tornaria intentar entrar a la ciutat i a partir de llavors, sempre que venia per terres gironines, visitava Roses com si fos la capital de provincia.
En fi, que només volia explicar els orígens de les pecularitats del clergat gironí... i em sembla que amb els exemples s'entenen els gens indomables de molts d'ells. Bona nit!!