dilluns, 31 d’agost de 2009

A quin Déu abracem?

El xoc de diferents generacions és totalment palés en diferents aspectes socials, però sobretot, queda a l'aire a l'hora de definir un concepte de Déu. Els cristians, seguint l'exemple de Nietzche, ens hauríem d'afanyar a matar el Déu humà, aquell Déu que li hem donat virtuts i defectes propis de la persona com si es tractes d'un vell amb barba blanca que exerceix el poder fiscal des de la fredor del jutge professional. A partir d'aquí ens haurem de plantejar quin Déu abracem, si un Déu que està preocupat per les nostres disfuncions de cintura cap avall i compta les vegades que ens donem cops al pit, o un Déu que integra aquestes dues preocupacions dins un ampli ventall d'actituds que ha de tenir un bon cristià, sobretot pel que fa al comportament amb els altres i el respecte a la coherència del pròxim acompanyant-los amb amor i estimació, pensant que cadascun dels nostres germans guarda dins seu una petita porció d'aquest Déu abismal que ens hem encarregat d'anar humanitzant amb els anys.
Vist això, em preocupa veure una nova onada de medievalisme a certs sectors de l'Esglèsia on intenten replantejar la figura del Déu jutge, i demanaria que per una vegada deixin de ser més papistes que el Papa i facin una mica de cas a Benet XVI i intentin llegir el Deus caritas est. Ja n'hi ha prou que des de seglars fins algun bisbe enyorin els períodes foscos de la cristiandat i vulguin sortir de les catacumbes per tornar a dirigir l'imperi amb moviments espasmàtics al braç dret. Els cristians fem feina i donem exemple des de les catacumbes, no se'ns ha perdut res entre els governants d'estat. Déu acompanya els perseguits i els humiliats, i sobretot, dóna el gran regal del que podem disposar, llibertat de consciència. Per tant, deixem d'humanitzar Déu i dediquem-nos a humanitzar-nos nosaltres per ser capaços d'abraçar el Déu pare inabarcable mentre ens deixem estar de collonades.

diumenge, 30 d’agost de 2009

Èxit

Durant aquest mes d'agost he donat moltes voltes al concepte d'èxit, el que ens venen des de fora i el que hem de viure des de dintre. Moltes vegades, al dir que treballo de professor he nota en l'emissor o el receptor (mai ho vaig aprendre) una certa decepció perquè no entrava dins el seu concepte d'èxit. Tu, Frank Bayer, un alumne tant prometedor durant els anys escolars, sembla mentida com t'has conformat treballar de professor a l'escola on vares estudiar. Aquesta frase la puc llegir a la mirada del meu company, i sobretot en el seu discurs d'apologia a l'ambició de buscar beneficis econòmics en cadascuna de les seves operacions, com si la seva dignitat com a persona anés estretament lligada al seu compte corrent.
Aquesta situació em provoca llàstima i desconcert perquè alhora em pregunto si no ens equivoquem a vegades a l'escola al no parlar de què és tenir èxit. Primer de tot se m'acut que una persona exitosa és aquella que sap estimar i perdonar, que aconsegueix tenir la familia unida i un grup d'amics fidels, que sempre té les portes de casa seva obertes per acollir el nouvingut, que encara el dia a dia amb una alegria natural totalment envejada per la inmensa majoria de la població, també veig la persona exitosa com aquella que li agrada la feina que fa, que treballa per poder dedicar temps d'oci als seus i no es converteix en un esclau patètic d'un lloc de treball que no el necessita. No ho sé, segurament la opinió és molt polèmica però em venia molt de gust fer públic les meves reflexions estivals sobre la meva idea personal d'èxit.

dissabte, 29 d’agost de 2009

El embrujo de Menorca

Durant els dies d'estada de vita beata a Menorca, on he quedat amb els braços cansats d'aixecar-nos de la tombona, de porta menjar a la boca i de nadar per una piscina repleta d'alemanys, i sobretot, d'anar engegant a prendre pel cul aquella noia amb complexe de Willy que va dir que la millor hora per anar a la piscina era abans de sopar perquè "no había ni guiris ni catalanes", m'he llegit d'una tirada El embrujo de Shangai de Juan Marsé.
Ja vaig dir fa temps que m'encanta Marsé quan exerceix descaradament de Marsé, i sobretot quan fa l'exercici de sortir dels carrers de la seva Barcelona natal per construïr una Shangai imaginària com si fos aquella ciutat mítica on tot és possible, on totes les ficcions més extremes són reals, i on els somnis d'una vida d'identitats falses portades a l'extrem, creixen en un ambient on la veritat està en la mateixa falsetat. Fantàstica. Tots, com els protagonistes de la novel.la, ens agradaria passar un exili a Shangai, deixar-nos embruixar per l'atmòsfera de secretismes de la novel.la de Marsé i posar-nos durant unes hores, el calçat d'aquell heroi fracassat que busca la redempció intentant matar un ex-dirigent nazi que fuig de la justícia. No tinc res més a dir, vaig caure totalment rendit a l'embrujo de Menorca.

divendres, 28 d’agost de 2009

L'antipensament d'una noia de Málaga

Esperant per poder agafar un helicòpter que ens ha de portar a sobrevolar Manhattan durant vint minut, coincidim a la cua amb dues noies de Màlaga que fan gala del tòpic que diu que tota noia guapa té una amiga lletja. Ens presentem i al dir que som de Girona es nota una certa reserva als seus rostres, suposo que no agrada això d'haver de compartir helicòpter amb dos terroristes catalans que utilitzen la seva llengua vernàcula per poder comunicar-se...
La guapa, fent gala del tòpic de guapa, pija, rica i tonta, fa un comentari totalment istriònic, paranoic, neuròtic i analfabètic. Transcric literalment la seva frase:
- Estoy totalmente indignada con la gente de Nueva York, tu hablas en castellano y ellos contestan en inglés.
Just en aquell moment, mentre podia veure a la pista com les hèlices de l'helicòpter començaven a moure's seguint un ritme militar i veia que estava jugant amb la vida travessant els gratacels de New York, havia pogut entendre la vertadera naturalesa del problema etern entre Catalunya i Espanya, un problema de comunicacio.
L'endemà el matí, quan ens vàrem llevar, les notícies donaven una última hora, un helicòpter d'una companyia amb la que el dia abans havíem sobrevolat Manhattan havia xocat amb una avioneta i havien mort tots els tripulants, just en aquell moment vaig entendre que havia fet bé ignorant l'anti-pensament d'aquella noia malagueña llicencidada en psicologia.

dijous, 27 d’agost de 2009

La veu atractiva del MIT

La visita exterior al MIT (Massachutetts Institute of Technology) abans d'enfilar cap a les mil històries mitificades que amaguen les parets de Harvard fou bastant alliçonadora a l'hora de veure cap on hem d'anar des d'un punt de vista d'investigació universitària. Vàrem començar a llegir que darrera aquelles parets havia tingut lloc la construcció de la bomba atòmica i de la pastilla anticonceptiva, entre d'altres, però jo, totalment alié al brillant currículum del MIT, tenia a la mà l'entrevista a Noam Chomsky feta per Vicenç Navarro que ha publicat Anagrama amb el conseqüent anàlisis del professor català de la situació política dels Estats Units. Mentre davant meu els membres del MIT s'inflaven de la història del centre d'on ells formaven part, buscava am la mirada el rostre alegre i incòmode de Noam Chomsky, i sobretot, la seva visió desmitificadora d'Obama com a salvador de la crisis mundial, ja que com més tard apunta Navarro al seu petit assaig de política nord-americana, és difícil aconseguir la sanitat universal pública en un país on el president ha arribat a ser candidat gràcies als diners de les companyies asseguradores privades.
En fi, que de la visita el MIT n'he tret la visió de Chomsky d'un país que, segons ell, té el defecte de creure's moltes de les coses de les que presumeix de forma compulsiva. Llibertat d'expressió?Certament que és el país més lliure del món, diu Chomsky, però es el país am més capacitat de silenciar aquelles veus incòmodes que volen intentar fer veure a la gent un xic més enllà de la realitat que els hi venen els mitjans de comunicació. Visita interessant la del MIT, visió engrescadora la de Chomsky.

dimecres, 26 d’agost de 2009

El poema de Devil's wings

Una nit llarg d'excessos i de festeig amb el costat més fosc de la nit newyorker, ens va portar a un local de jazz conegut com Devil's wings, on vaig fer aquest poema mentre la Maite observava asturada el panorama. Per uns segons em vaig sentir un poeta maleït amb legitimat per llançar-se al Hudson des del Pont de Brooklyn. DEBAJO EL CUERPO DEL AYER En el jazz club de un amigo mío en segundo grado, Un viejo en cueros interpreta Charlie Parker, Mientras la juventud se cita con los desalmados De un adolescencia gloriosa y un porvenir empeñado al fracaso. La muy zorra le pide al barman dos whiksies solos, Mientras sus víctimas se desparraman con excesos de soda, Y tú, ángel caído en los pies del desamparo, me miras de reojo, Cuando te busco detrás de tu disfraz de ladrona venida a menos. Cuando la mocedad se pide el tercero, Entonces desdibujo en el llanto del pianista, Mi falsa sonrisa tiritando en la barra del amanecer, Tus ojos vacíos repudiando un destino de alquiler, Mi desesperanza de volver encontrarte otra vez, Debajo del mismo cuerpo del ayer. Los clientes abandonan el eco sincero de Parker, Vencidos por la triste imagen de lo que fueron, Mientras tú, orgullosa y soberbia, sigues mano a mano, Con tu imagen morbosa de mujer desfatalizada. Sin abandonar mi rincón maquiavélico de vouyeur, Me acerco a tu cuerpo para husmear lo nuestro, En tu perfume leo un poema sin empezar Sobre un rehén ahogado en tu propia necesidad. Cuando la mocedad se empeña en cerrar Entonces desdibujo en el llanto del pianista, Mi falsa sonrisa tiritando en la barra del amanecer, Tus ojos vacíos repudiando un destino de alquiler, Mi desesperanza de volver encontrarte otra vez, Debajo del mismo cuerpo del ayer.

dimarts, 25 d’agost de 2009

L'enyorança del glamour juvenil

Quan la joventut pica a les portes del teu dormitori demanant comptes de com estàs vivint l’època daurada d’una existència amb tendència cap a la decadència física i moltes vegades, mental, li retreus amb la mateixa ira que Jesús va expulsar els mercaders del temple, que no tinguis la possibilitat de formar part d’una espècie de gauché divine, d’un grup elitista caracteritzat per l’artificialitat de la bellesa física, amb certes pretensions culturals i econòmiques, que es passegen pels bars més cools de Barcelona amb un posat de perdona vides propi dels socialistes de saló. Després del retret i de la picabaralla, et trobes a Boston, enmig de Beacon Hill, el barri adinerat de la ciutat on trobes aquests yankees fashions que passegen per davant de la casa de John Kerry d’on penja una extensa bandera americana que deixaria en ridícul certs complexes pitopàusics de la Plaza Colón.

Donant la volta per Beacon Hill amb uns texans esparracats, una camisa blanca, un barret propi d’intel·lectual francès i unes ulleres de sol de tamany mosca, te n’adones que moltes vegades, el refractarisme provincià gironí que et porta a actuar basan-te amb la por del que pensaran t’impedeix treure aquest esperit glamourós del que es pensa que es menjarà el món. Moltes gràcies al barri de Beacon Hill per permetre’m, durant una tarda, ser aquell fill de puta que camina pel barri de Sarrià de Barcelona pensant-se que el món es seu. Boston em segueix agradant moltíssim!

dilluns, 24 d’agost de 2009

Quincy Orgia Market

El dinar bostonià d’avui ha estat una autèntica cerimònia orgiàstica on Dionís, cansat dels límits morals del conservadorisme americà, ballava la dansa nocturna dels Sioux tapant-se les parts divines amb un grapat de raïms escantonats pels anys que ha estat enclaustrat a la presó racionalista d’Apol·lo, mentre nosaltres ens rendíem als dominis de la gula sense oposar cap mena de resistència.

Només entrar al Quincy Market, una nau immensa on pots trobar una cinquantena de cuïnes de diferents països, la barreja d’olors m’ha elevat dos pams de terra, i mentre les sacerdotesses dionisiaques em sostenien pels braços, el destí m’anava transportant a l’admiració envers a tots els móns que s’obrien davant meu en forma de menjar, els paisatges amagats darrera les cultures tatuades a la pell de productes elaborats per ser menjats amb dos minuts i enyorats durant tota una vida.

Tot devorant rollitos de primavera, al costat de la dona amb la que m’hi enrotllaré tota la vida, he anat escollint producte de la cuina italiana, grega, india i colombiana, aquesta última amb un cert regust a cocaïna, i m’he assegut amb una taula compartida amb dos xinos que s’havien adormit per haver ingerit un excés d’opi, i he començat amb la meva dona, la orgia culinària del dia. Després dels postres ens hem promès fer cas al nostre Sabina i no tornar al Quincy Market: El lugar donde has sido feliz, no debieras tratar de volver.

diumenge, 23 d’agost de 2009

Here comes the Red Sox

Boston m’encanta perquè és una ciutat maleïda. Durant gairebé noranta anys, el seu equip de beisbol, els Red Sox, del que ja m’he fet fan incondicional començant una autèntica croada contra el seu gran rival, els Yankees de New York, varen patir la maledicció de Baby Ruud. L’any 1918, després de guanyar el campionat nacional, l’estrella dels Red Sox va fitxar per l’etern rival, els Yankees, i va maleir el seu ex-equip dient que mai més guanyarien un campionat, i la maledicció va arribar fins el 2003, quan varen vèncer els Yankees gràcies a l’ajut d’un jugador puertoriqueny que era l’estrella dels Yankees i havia emigrat a l’etern rival per ser l’estrella d’un equip que tenia com a missió trencar la maledicció de Baby Ruud. Imagineu-vos, vuitanta-cinc anys sense vèncer el campionat nacional! La història, a part de fer les delícies de tots els poetes maleïts necessitats de la vivència de la desgràcia per poder escriure quelcom descent, m’ha portat a fer tot el possible per entrar a l’estadi dels Red Sox i cridar als quatre vents que jo sóc un d’ells, un escriptor incapaç d’escriure una novel.la que fa un article diari al seu blog de merda per poder dissimular la seva incapacitat artística i retardar el més aviat possible l’autèntic suïcidi artístic que tindrà lloc el dia de la clausura de l’hort pastanaguil. La qüestió és que hem intentat entrar a l’estadi i estaven muntant l’escenari per un concert d’un dels artistes més enganxats a la pràctica de la necrofília musical, Paul McCartney, l’entrada costava 225 dòlars per cap. Hem acabat la nit tocant la guitarra a Newbury street, concretament cantàvem Here comes the sun, les poques cançons dels Beatles firmada per Georges Harrison, amb una bufanda dels Red Sox lligada al coll. MaI un whisky amb gel havia tingut tant regust a fracàs.

dissabte, 22 d’agost de 2009

El paradís dels hipocondríacs

Els malalts mentals amb complexe estigmàtic que tenim vuitanta malalties diferents durant l’any i que firmem un testament diferent cada mes per por a morir, ens trobem a la glòria quan arribem a Boston i veiem que la facultat de medicina de la Universitat de Harvard obre un carrer amb la presència de gairebé una dotzena d’hospitals especialitzats en tots els tipus de malalties. Fins i tot, si en lloc de pastanaga tingués una coliflor, tindria un hospital només pel meu gènere, quelcom totalment extraordinari i fantàstic, i que ajuda a investigar sobre moltes malalties totalment superades pel sistema sanitari espanyol...(?)

D’altra banda, poc després d’adonar-nos que estem en una espècie de paradís d’hipocondríacs, on tenim un metge a cada cantonada per mirar permanentment les nostres constants vitals, ens trobem amb la seu central de l’Església de la Ciència de Crist, que considera els metges humans uns analfabets i es posen totalment a mans de la medicina divina. En fi, que si el metge no arriba a conèixer l’abast dels nostres problemes, Déu es posa bata blanca i entra al quiròfan perquè tot vagi bé. Això és un somni, després de dues prostatitis, diferents transtorns gàstrics i tres atacs de pedra, em sembla que faria bé quedant-me a viure a Boston. Demà us diré si la ciutat val la pena des d’un punt de vista estètic, avui us puc assegurar, que des d’un punt de vista mèdic, és excel·lent.

divendres, 21 d’agost de 2009

Prohibit estar content

Sempre he tingut la sensació que hi ha una llei no escrita que prohibeix està de bon humor a segons quins llocs, per exemple, a la línia groga del metro de Barcelona a les vuit del matí. Vaig estar durant la meva etapa universitària agafant el metro cada dia per anar a fumar porros a la Pompeu i justificar la inversió pública que es feia a la meva persona, i mai em vaig atrevir a somriure davant els rostres desencaixats dels homes amb mòbil i maleta que anaven camí a la feina per vomitar les esperances d’aquell món millor que varen somiar durant la seva juventut. Aquesta mateixa sensació de prohibició social no escrita l’he tinguda a l’aeroport JFK on estàvem fent temps per agafar un avió camí de Boston per començar el nostre American Nightmare. La meva dona i jo estàvem escoltant la cançó Summercat d’aquells suecs que tenen el nom més llarg que aquell entrenador mític que es feia dir Irureta perquè el seu nom real era Javier Iruretagoyena, i he tingut la fatal temptació de ballar un xic a la cua d’embarcament. Els rostres de desaprovació de tota aquella gent connectada a un mòbil amb forma d’auricular, m’ha fet pensar que si no estàs seriós, parles amb termes econòmics de la necessitat de fer entrar inputs dintre el cercle econòmic per començar a reactivar el sistema, i gesticules amb un vas d’Starbucks a la mà dreta mentre a l’esquerra tens l’últim llibre de la persistència de l’American Dream amb la història de Barack Obama, no estàs preparat per ser una persona decent. Just en aquell moment he canviat de cançó a l’Ipod i hem començat a ballar I’m going down de Bruce Springsteen. Ensenyant-los el que havien volgut ser de joves els ha acabat de destrossar. Joves 1 - Vells amargats 0, o el que és el mateix, tres strikes, eliminats.

dijous, 20 d’agost de 2009

Preparant un atemptat

Les hostesses americanes no tenen el glamour física de les europees, són baixetes, plenes i miren a poc a poc els passatgers, com si intentessin detectar el suïcida que vol inmolar el boeing en direcció al JFK contra el Rockefeller Center. D’altra banda les pel.lícules o són en versió original, quelcom fantàstic quan un pretén practicar l’anglès, o estan subtitulades en castellà hispanoamericà, i el fet de veure la Julia Roberts parlant com una teleserie mexicana de mijta tarda, no es pot aguantar. Només pots esperar jugar al trivial contra els altres membres de l’avió i encertar les preguntes sobre història dels Estats Units, que per suposat la limites als noms de George Washington, Abrahm Lincoln i Monica Lewinsky.

Tot plegat vuit hores amanides per una salsa de dubtós origen italià i el llibre de Jaume Collell on explica la vida del nostre salvador, del nostre català universal, de l’home que seria capaç de moure totes aquestes convencions del life-style americà: Pep Guardiola. Si no fos pel noi de Santpedor, les diferents circumstàncies que m’he trobat a l’avió em farien dubtar si l’11-S estava planejat o fou un escalfament sobtat d’un musulmà cansat de les preguntes que tenen per resposta: George Washington.

diumenge, 16 d’agost de 2009

New York abans de trepitjar New York

New York , vist des de la distància d’un oceà que ha avorrit els pirates i la supèrbia naval de les persones, és l’espai mític on l’home ha aconseguit gràcies al seu saber fer, alçar-se al nivell de perfecció de la naturalesa. Generalment quan el traç indecís de la persona intervé en un context de virginitat natural, sempre es realitza l’acció amb tremolor i inseguretat, com si la naturalesa fos una noieta de catorze forçada a tenir relacions sexuals amb un pirata sicilià. Per això, quan l’homo europeus, cregut i orgullós del peatge que l’herència cultural europea ha deixat tatuat en les diferents idenitats alienes al nostre medieval eurocentrisme, veu la ciutat de New York des de la llunyania, es queda totalment admirat per la capacitat que té la ciutat de resumir l’essència de la persona sense paraules, amb fets, amb sorolls, amb multituts, amb els silencis i sobretot amb el seu dia a dia.

Tota persona conscient del desig homicida de la rutina, encaperrada a carregar-se les il.lusions juvenils dels adults desemperats per la Verge del Demà, sap que necessita un espai on hi ha de dipositar les seves il.lusions per evitar sentir-se un incomprés quan mira al seu voltant i veu que ell és l’únic que s’està movent, encara que no tingui rumb i el destí sigui una broma de mal gust. Demà comença el viatge cap al territori que mai hauria d’haver trepitjat, tinc por que el futur em passi factura, encara que primer tindrem uns dies a Boston per començar a preparar el salt.

dissabte, 15 d’agost de 2009

La fi dels comentaris no aris

Quan l’altar es veu de prop, la perspectiva vital canvia totalment de dimensió, ho dic per experiència... Per això, enmig de les felicitacions d’un pobre padrí que mai arribarà a l’altura d’Al Pacino interpretant les runes d’Al Capone, vull felicitar a través de l’hort de La Pastanaga Verda els meus amics Joan i Montse que avui han decidit fer un pas tant meravellós per definir un demà pròsper, i demanar-lis que la llum que brillarà a la seva petita cova protegida per l’espasa de l’Arcàngel Miquel, il•lumini totes les altres llars que intentarem compartir la seva alegria per la fundació d’una nova família amb les bases suficients per intentar canviar aquest galliner. D’altra banda, també m’agradaria començar un seguiment al blog d’en Joan, per veure, si amb el seu nou estatus de casat posa fi als seus comentaris no aris, i es decideix d’una vegada a començar fer comentaris aris, o sigui, totalment d’acord amb el que esperem d’ell: totalment antilaportistes, anti sala-martín i anti-sostres. A partir d’aquí, només dir-vos, moltes felicitats i us estimem molt! PD: No penjo el vers perquè encara entrareu avui per calmar els nervis i perdria el factor sorpresa...

divendres, 14 d’agost de 2009

L'art de saber escoltar

Estimat Joan, em venia de gust parlar de tu i fer un acte impúdic d’aquells que tant detestes, utilitzar una via pública com Internet per escampar històries privades com les nostres, i em venia de gust fer-ho perquè ho trobo just, aquell sentit de la justícia que tant bé professes a les discussions i practiques a la teva vida diària. Just perquè t’ho has currat, perquè són molts anys aguantant a l’ombra els meus atacs d’hiperactivitat i d’afany de protagonisme, perquè són molts anys aguantant l’evident superioritat de Bruce Springsteen respecte els U2, perquè són molts anys aguantant les crítiques sagnants contra en Laporta, perquè són molts anys disfrutant en silenci l’un de l’altre en els moments bons i els dolents, perquè són molts anys on hem escrit una història de d’amistat i d’una fidelitat ferma com la que només viuen els lluitadors de les causes perdudes. Amic, aquestes petites lletres, humils, dolentes, i faltades de ritme poètic van per tu, perquè et cases amb una gran dona i demà estarem orgullosos de tu i de la nostra història.
Ton patró, esperant el Messies, Batejava en cadena al Jordà, Mentre tu, amb pentinat monacal, Mostres en silenci i endebades, la senzillesa de l’art de saber escoltar. Goy heterosexual, Marquès sense banca, Advocat laportista i llicenciat frustrat, Doctor especialitzat en perfeccionar a la tempera, Les matinades solitàries davant de mar, El traç tremolós i imperfecte de l’amistat. Quan tenim els collons buits de problemes, tu t’encarregues d’emplenar-los lentament: Passant de Presidents liberals de Columbia, A Pontífex amb dues Copes d’Europa, I Economistes inpectorament infalibles. D’altra banda, quan el pap està rebentat, El buides ràpidament i sense pressa, Traient-nos de la mà el Prozac, I donant-nos sobredosis de racionalisme, Combinats amb pragmatisme i... ratafia. Estimat Joan, només em resta dir-te, Amb tots els lectors com a testimonis, Que estic content de perdre’t com a amic, Feliç perquè a partir de demà, i després de molts anys, Et guanyo definitivament com a amant. T’he estimat, t’estimo, t’estimaré! Frank, 14 d’agost del 2009. El dia abans…

dijous, 13 d’agost de 2009

Agost

La calidesa de la música estiuenca repica les portes del desig quan la lentitud del temps del mes d'agost passa per davant de casa teva. Durant aquest mes tot transcorreix amb lentitud, amb mandra, amb certa desgana per arribar el demà. És just aquell moment, quan el tedio t'impedeix agafar el comandament de la televisió que recordes aquell cd d'Els Pets que et torna l'essència dels agostos triomfals, de les retirades a temps per aconseguir victòries futures, de la facilitat per viure el carpe diem marítim, de les petites coses que t'enamoren d'una desconeguda, de les confidències amb les amistats que transcorren durant tota la vida, de les llargues partides de cartes nocturnes on acabaves lleuger de roba i carregat d'un licor barat robat de l'armari de l'avi, del gust per les absències d'amors estivals impossibles de recordar en detall però presents en tota la seva absència. En definitiva, del gust de viure...
En fi, que us recomano durant aquest mes d'agost recuperar el treball dels de Constantí que porta per nom aquest mateix mes, i els que encara no l'heu descobert, aneu-hi, compreu-lo i degusteu-lo a poc a poc, com un calippo excessivament congelat. Ja veurem com aconseguireu trobar un xic de vitalitat en aquest agost feixuc i mandrós. Ànims i la platja!!

dimecres, 12 d’agost de 2009

Escrit el 22 de juliol del 2009

M'encanta pensar que estic escrivint alguna cosa des de l'estudi de Girona, veient com una noia preciosa està esperant l'autobús davant de casa meva tot mirant espàsmicament el rellotge, i que el dia que es publiqui aquest article potser sóc mort perquè l'avió amb el que viatjàvem cap a New York de viatge de noces s'ha estavellat al bell mig de l'Atlàntic, o no ha vislumbrat entre la boira l'Empire State. Si sóc viu, probablement estem anat amb un cotxe llogat cami de New Jersey per visitar l'E-Street, el carrer on Bruce Springsteen va començar a formar la llegendària E Street Band, tot escoltant els versos de No surrender per agafar forces de cara un demà que l'estem enyorant, sobretot l'enyorem per com ens el vàrem imaginar durant una festa particular a casa d'un amic a Palma de Mallorca, on la remor de les ones i la vista d'una Catedral il.luminada presagiaven els més salvatges dels futurs possibles.
No ho sé on estaré, la qüestió és que he pensat com serà el 12 d'agost quan tot ja hagi passat, el viatge de noces estigui agonitzant i tingui a la boca els versos porucs d'un Al Capone retirat que sortirà del mausoleu familiar per poder actuar per última vegada el 15 d'agost durant un casament que no admet comentaris aris.

dissabte, 1 d’agost de 2009

Tan alta vida espero

Poques vegades em ve de gust de parlar de la meva vida personal al blog a no ser que sigui per inventar-me un èxit i un fracàs i alimentar la llegenda sobre el personatge. Però avui faré una excepció que val molt la pena: Ara mateix, 1 d'agost del 2009 a les 00.02, fa exactament cinc hores i mitja que sóc casat amb la Maite, la noieta de la foto que està a davant del London Eye mirant atentament que l'anglès ebri que ens feia la foto no marxés corrents amb la càmara. Per això, podem dir que la pastanaga verda ha trobat el seu carbassó blau...
Com podeu entendre no he deixat el banquet per poder escriure el post, no vull ser víctima del divorci express, sinó que aquest article és l'inici d''una parada definida fins el 12 d'agost perquè a pesar que estaré practicament un mes fora per les dues etapes de la lluna de mel, la primera a New York fins a mitjans d'agost, i la segona, a Itàlia fins a final de mes, i que segurament, estimats lectors començareu les vacances blogueres avui mateix, vull que La Pastanaga Verda segueixi la seva activitat després d'aquestes petites vacances de deu dies Així doncs, per celebrar aquest casori que m'afecta directament i donarà llum a la família Bayer-Domingo, us penjo la cançoneta que vaig escriure expressament pel dia i ara mateix dec estar interpretant enmig del banquet. Fins aviat!!
TAN ALTA VIDA ESPERO
Una mañana a las once de la noche, año triunfal, Sepultado en la sombra de tu vil amistad, Resucité para volver a morir el tercer día, Mientras un ángel escupía mis deseos de mocedad. Mi cadáver vivo en tus manos, escultoras de un feliz más acá, Pedía a gritos la presencia de un notario sin notoriedad, Para dar duda de que el deseo, las noches de febrero, Seduce sin quimeras la piel de la impúdica realidad. Prendido por ti, brown eyed girl, Collarín andante y economista calcutiana, Tu amor incivilizado hipoteca mi infelicidad, te comentaba, Entre un sex-shop de Nyon y unas lámparas vencidas por la oscuridad. Ingresado por adicción neurótica al bromuro, Murmuras en la sala de la Clínica Cupido unos versos de Ojalá, Sabina somos todos pero Silvio los dos, Mientras el eco incorrupto de tu patrona nos recita “Tan alta vida espero que muero porque te vas.” Un tarde invernal de junio, año de la victoria, Dejaste las lisonjas de tus pretendientes ecuestres, Perdiéndote por Portobello, La Concha, el Raval, Olvidando la lívida compañía de tu esbelta soledad. Prendida por un Sandino catalán aburguesado, Absentista de religión y pietista en alcohol, Tu amor incivilizado hipoteca mi infelicidad, me confesabas, Entre las rendijas de un confesionario vacío de culpabilidad.. Ingresada por adicción voluntaria a mis laureles, Murmuro en la sala de la Clínica Apolo unos versos llamándola soledad, Silvio somos todos pero Sabina los dos, Mientras el eco hippie de mi patrón nos recita “Él me dijo que tu fueras mi loco en este mundo de falsas felicidad” Te invito a menospreciar las noches de mucho ruido y pocas nueces Por un matrimonio despeñado por la sin mesura de la mocedad, Entraremos a Roma por la puerta de Atila, Marco Antonio y Cleopatra, Dejando la vulgaridad y la rutina para los guardianes de la amoralidad. Ingresaremos por adicción voluntaria a nuestra almas, No murmuraremos nada en los lavabos de una clínica abandonada, Solo dos miradas y ambos suspiros, Mientras la voz rota de un Bruce exhausto nos recuerda, “It’s a town full of losers, and we’re pulling out of here to win”