dimecres, 30 de setembre de 2009

Diu que segueixi...

Les cançons de l'Ipod són retalls malfets d'una vida prou vulgar com per ser enterrada a la fossa comuna dels mediocres, però alhora, són el canal del record que amb el temps ha passat a ser una imatge idealitzada d'aquell passat del que ens hem encarregat de treure-hi tot lo dolent per fer bo allò que todo tiempo pasado fue mejor. Una opció no apta per gent amb problemes cardíacs és utilitzar l'aleatori, una cançó entra sense avisar dintre el cotxe mentre tornes a casa, violant sense permís el descans del guerrer que ha guanyat la batalla a l'últim suspir i atacant el rival per l'esquena.
Ahir a la tarda, mentre pensava amb un enèrgumen que està superant totes les meves previsions des d'un punt de vista negatiu, va irrompre dintre el meus caos calmo Tu ets la llum de Lax'n'busto, així, secament, sense demanar permís. Vaig seguir conduïnt sense pensar que estava deixant d'atendre a la carretera per anar a parar al meu primer concert de Lax'n'busto al Palau Firal de Girona l'any 1999, tenia quinze anys i quan vaig sortir m'havia semblat que havia estat al millor directe de la meva vida. Amb els anys he anat a bastants concerts multitudinaris amb grups molt més experimentats que els Lax, però a cap, ni els del Bruce, he venut l'ànima al diable a cada crit, com vaig fer aquell nit de primavera mentre cantava la tornada de Tu ets la llum. Quan vaig arribar a casa tenia un bony al cotxe que la companyia asseguradora no em vol cobrir perquè em queda fora de plaç, m'és ben igual, perquè la noia que es va negar a pagar-me el desperfecte, mentre jo estava aquell concert de Lax, segur que l'estava deixant plantada un dels molts nois que l'han convertit en una desgraciada. Per això, a diferència de mi, no li troba sentit tenir un Ipod amb la funció aleatòria, perquè no té records agradables que es mereixin un bon cop amb el cotxe.

dimarts, 29 de setembre de 2009

Vorejant el Mystic River

Pres totalment pel realisme vital de les pel.lícules de Clean Eastwood, hem decidit a casa, fer un petit cicle de pel.lícules del director, actor i compositor nord-americà. La qüestió és que durant l'octubre, totes els films programats tindran a Eastwood a la direcció, al paper principal, o a les dues vessants, fent pal.lés una vegada més la meva dictadura estètica d'arrel totalment imperial.
La primera fou Mystic River i les sensacions inmillorables, la càrrega de la culpa, la solidesa de la part inhumana d'aquell que fa mal, la pervivència del trauma, l'atzar que ens mou com titelles reventades... Molts fronts oberts per acabar de païr una trama carregada d'incògnites i de sospites terminals contra personatges que amaguen el secret que porta a l'espectador a restar assegut al sofà amb la llimonada quieta a les seves mans.
Aquest cap de setmana llegia una entrevista a un actor que acusava amb raó que els directors espanyols donen sempre la mateixa imatge d'Espanya a les seves pel.lícules, doncs la veritat, quan un veu els films de Clean Eastwood li passa el mateix, el director sempre dóna el mateix vessant de la persona. La gran virtut és que ens trobem davant el costat real, aquell part contradictòria i transcedent que tenim sota la pell que ens torna amb uns éssers complexos capaços del millor i el pitjor. Segon film d'Eastwood: Million dolar baby. Si voleu venir, ja ho sabeu, al carrer de la rutlla, a davant dels Kebabs.

dilluns, 28 de setembre de 2009

Diàleg de sords (Com continuaria?)

Karl: No entenc, estimat Adam, com no pots veure que eliminant l’Estat, estàs retallant aquesta llibertat que tant defenses donant via lliure a la iniciativa individual, i sobretot, esperant que l’evolució natural de la llei de l’oferta i la demanda sigui l’eix vertebrador de l’economia. Adam: Primer de tot, estimat Carl, hauríem de definir quin és el canal per tenir llibertat de decidir respecte als propis actes. Tu defenses l’actuació de l’Estat per aconseguir llibertat, o sigui, l’Estat retalla la naturalesa mateixa de decidir perquè tothom parteixi amb les mateixes condicions. La no llibertat per aconseguir la llibertat. No et sembla contradictori? Karl: Ai, Adam! Sempre allà mateix! El joc de la paradoxa per confondre al lector! Si partim de la base que la persona no és bona per naturalesa, no pots deixar a mercè de l’atzar l’acte d’aquestes a l’hora de dirigir l’economia. Com molt bé deus haver vist, és font de desigualtats,no? Adam: De .la mateixa manera que la teva proposta de fer intervenir l’Estat per controlar-ho tot i eliminar l’Estat també parteix d’una base antropològica falsa, al igual que m’acuses a mi, i també fomenta la desigualtats dels mèrits, una asimetria més trascendental que no pas material. Karl: Perfecte! Però quan parlo d’Estat, parlo d’un concepte de moral, d’una idea de justícia per revertir la no-bondat de la persona, mentre tu proposes la selva. L’Estat assegura que hi hagi igualtat a l’hora de tenir les mateixes oportunitats davant l’exercici de la llibertat. Adam: Però traient llibertat. Hi estàs d’acord? Karl: D’acord. Tot sigui per evitar la teva selva.

diumenge, 27 de setembre de 2009

L'essència del fracàs

Un entén la dimensió íntegra de la paraula fracàs quan es troba, després d’una bacanal, aferrat a la tapa del wàter intentant vomitar mentre veu a terra el seu llibre de capçalera, Meditacions al desert de Thomas Merton, i sent com la porta està a punt de cedir debut als cops de la dona enfurismada que ja l’havia avisat abans d’arribar al restaurant sobre la perillositat de l’excés de lioneses. La dissertació de l’Iu fou interrompuda per la permanent necessitat d’en Marc de posar cullerada a qualsevol dels temes. Doncs jo crec, que el fracàs té lloc quan et trobes a dalt d’una muntanya rocosa envoltada de núvols baixos i pots percebre en ells la mirada de Friedrich orientant-te cap als dos pols de l’horitzó: en un costat hi veus el perdedor, tentinejant just davant de l’abisme, moviment previ per començar la recuperació i anar a la caça del vencedor, que es troba a l’altre costat de la imatge, indefens per l’excés de crides sensorials que li van arribant, com un sultà espaterrat en un arè ple de dones homicides. Doncs jo, vaig afegir mirant-los amb un somriure tràgic, crec que el fracàs fou veure la Florència fugint dins d’un Mercedes conduït per un empresari pitopàusic, i entendre, que la tragèdia de perdre la dona no em serviria ni per escriure un conte.

dissabte, 26 de setembre de 2009

El plor reprimit de Silvio Rodríguez

Quan el plor reprimit del cantautor va suporant pels galls controlats de la seva veu traïdora, i les seves lletres plenes de colors i d'imatges alegrament depriments van lliscant pel teu oide com si una rosada hivernal els hi donés ritme, vol dir que estàs degustant una cançó de Silvio Rodríguez, on la guitarra, només fa que ajuda a sortir unes paraules trencadores i punyents.
El vaig descubrir arran d'una recomenació femenina, o més ben dit, arran d'una imposició de parella, i la veritat, ha estat la millor imposició de la meva vida, perquè m'ha ajudat a descobrir una música intimista amb la dignitat suficient per poder encarar els fracassos com a victòries. Fa temps, mentre escoltava una cançó de Silvio, concretament Resumen de noticias, em varen venir aquestes paraules al paper que us les transcric tot seguit...
Más allá de la canción, de su voz mística con textos profanos, pervive dentro de mi todos los abriles invernales, el llanto de Silvio Rodríguez llorando a la amada perdida por la ambición de encontrar la utopia de una amante perfecta en un mundo distinto. Mi fracaso amoroso lo debo a los acordes melancólicos de Silvio y a mi intento de convertirme en un poeta maldito para poder seducir a mujeres fatal con mi rostro vendido a la derrota. Pero en Silvio el llanto es triumfo, es la sonrisa irónica del fracasado que se sabe vencedor, la mirada alegre del que quiere dar la imagen de desespero porque se sabe distinto a los demás, y solo llorando puede disimular su excelencia. Este engaño del cantautor lo comprendí a los treinta, cuando todas las mujeres de las que había estado enamorado ya estaban casadas con economistas brillantes y abogados sin estómago. Ahora, a día de hoy y pagando las consecuencias de los días de ayer, sólo me queda el consuelo de saber que no tendré descendencia y pasaré a la posteridad como el modelo único de una especie condenada al olvido por el llanto de Silvio Rodríguez.
Escolteu Silvio i després em donareu les gràcies per aquesta extraordinaria imposició!

divendres, 25 de setembre de 2009

L'enveja del país

He tardat a parlar de televisió però quan m'he decidit a fer-ho he intentat adoptar un to positiu parlant d'un d'aquells programes necessaris en una graella televisiva, on s'hi cou, alhora, tanta carn podrida per la necessitat humana de compartir la carroña amb voltors afamats.
En Miquel Calzada, un personatge referent en la comunicació a Catalunya, per tenir alhora una veu tant personal com un discurs tant sincer, es dedica a ser l'enveja de tot Catalunya donant voltes pel món coneixent vides, paisatges, realitats, de la mà de diferents catalans que han portat a terme l'experiència moderna de fer les amèriques, i presos per la nova realitat que es varen trobar, decidiren instal.lar-se en aquells territori que intenten fer seu mentre segueixen mirant de reüll el dia a dia de la seva pàtria natal.
En Miquel ha aconseguit juntament amb el seu equip, trobar la barreja perfecte entre divulgació i entreteniment, donar-te un programa després de sopar, moment del dia on el verb pensar és una utopia més llunyana que l'Atlàndia, i brindar-te quatre lliçons d'història i realitat.
D'altra banda, també és veritat, vas a dormir pensant que també voldries poder viatjar pels cinc continents explicant els racons amagats de la nostra terra, però just al moment que comences a fer la maleta i col.loques preferentment un llibre de Stefan Zweig per esperar el tren de mitjanit, tornes al llit pensant que tothom té els seus problemes i que no has de confondre el verb viatjar amb el d'escapar. Tot i això, en Miquel Calzada no deixa de ser l'enveja del país.

dijous, 24 de setembre de 2009

Retrato del artista en 1956

Quan tinc una necessitat dependent de llegir bona literatura, vaig arrossegant-me pels terres de la biblioteca i agafo La personas del verbo de Gil de Biedma obrint-lo a l'atzar per retrobar-me qualsevol poesia que entri al meu cos com metadona, sense permís, per necessitat. Quan m'he asserenat, agafo el seu dietari titulat Retrato del artista en 1956, i començo a rellegir qualsevol de les seves vivències juvenils darrera les cortines de cases fosques de Manila, o els primers contactes amb els seus amics de casa bona de Barcelona que formaran una generació poètica que va madurar durant el franquisme i buscava alhora destrossar-lo i fugir d'ell a través de la literatura.
El dietari de Gil de Biedma està plegat de perles que fan pal.lés que a la literatura també hi ha classes, els que en saben i els que la disfruten. Parlant de Manila, el poeta barcelonés diu "Aquí la miseria tiene al menos la dignidad de lo que se expone a la vista de todos", o referint-se al fet de ser poeta "Estoy igualmente convencido que el día que deje de considerarme poeta, me será muy difícil considerarme que existo". Tot això durant els seus viatges de negocis com a gerent d'una important empresa tabacalera, espero que el dia de demà aquest blog sigui el retrat d'un artista a l'any 2009... De moment, em conformo em prendre la meva ració de metadona biedmaniana cada cop que en tinc necessitat.

dimecres, 23 de setembre de 2009

Objectiu del curs

Abans de patir la grip A i d'estar tancat a casa una temporada jugant a la Game Boy i llegint llibres de l'Astèrix, vàrem estar debatint amb els meus alumnes sobre el gran defecte que ha incorporat la persona humana a la seva llarga llista arran de l'existència del facebook i de la sobreproducció de la tecnologia. Vàrem decidir per unanimitat el següent: No estem acostumats a parlar cara les coses que no ens agraden de l'altre. Extraordinari i cert. Els mòbils, els messengers, ens ajuden a tenir converses incòmodes evitant la mirada de l'altre, i sobretot, fugint del sentiment de culpabilitat de no ser sincers. Hem de replantejar també la sinceritat? Potser la sinceritat no, però el concepte de lleieltat si. La persona que et diu les veritats utilitzant l'anonimat de la mirada, és una persona lleial amb tu? Segurament que no. Per això, vàrem acordar amb la classe que a banda dels objectius propis de l'escola, nosaltres en tindríem un altre, ser sincers amb el pròxim i dir les coses a la cara i molt ben dites. La sinceritat és el principi de la transperència, la transperència és el principi que la gent t'estimi tal com ets, aquí arriba la paraula plenitud que és sinònim de felicitat.

dimarts, 22 de setembre de 2009

Independència: capítol irracional

La hiena és una animal amb tocs socialistes, no proposa, no fa, i s'alimenta de la merda que van deixant els altres per poder argumentar el seu saber fer, demostrant una clara incapacitat de pensar per si mateix. La posició socialista (del PP no parlo perquè per lo menys tenen la virtut de la sinceritat) respecte la independència catalana té el mateix regust que un ou podrit, passat, anacrònic i a sobre hipòcrita, perquè des de fora volen donar la imatge de progessisme i de respectar cadascú segons el que vol ser, però alhora, i deixeu-me utilitzar l'expressió, sóc un exemplar clar de la caverna espanyola mirat per la part de darrera.
D'una banda, legalitzen la possible multiplicitat de les teves identitats sexuals (fins a cert punt, lloable), d'altra, legalitzen la possibilitat de decidir a una nena de setze anys sobre el futur del seu fill (des de tots els punts, condemnable), però no són lo suficientment demòcrates, torno a repetir la paraula, democràtes, per poder seguir aquell principi de Lenin que parlava de l'autodeterminació dels pobles. Per què parlo de Lenin? Home, si aquí rebem a segons quins mandataris i no passa res, doncs ens posem tots a citar qui ens passa per la folra i manilles a l'hora de defensar els nostres arguments.
Finalment, sabeu per que no vull ser espanyol? Doncs perquè no vull formar part d'una democràcia inmadura i infantil que no dóna la possibilitat al poble, de poder ser el que vol ser. S'inflen la boca a l'hora de parlar de drets individuals, però quan aquests drets no els enlluernen la seva progressia buida i caduca, llavors passen de ser drets a reivindicacions extremistes i sense sentit. Caminem junts cap a la independència!!
PD: Ja té collons que el nostre president, Sr. Cabòries, parli dels independentistes com extremistes... no ha entés res d'aquest país. Sobretot, tenint en compte que té una part d'extremistes dins el seu govern. Déu n'hi do.

dilluns, 21 de setembre de 2009

Independència: capítol racional

Podríem anar a l'independentisme de cartera tant de moda ara mateix a la societat catalana, i parlar de justícia, de la necessitat de poder gaudir del que tu mateix produeixes per poder sustentar un sistema més o menys decent. També podríem analitzar la necessitat de no anar acostumant a altres persones a la gratuïtat, conscients que un s'acostuma al no-esforç i acaba escupint a la cara d'aquells que els hi dóna recursos perquè s'han acostumat a rebre sense donar res a canvi. Però quan em parlen de defensar l'independentisme creixent a Catalunya, i que no ens enganyem, està naixent a les bases de la societat catalana i per això els espanta tant, ens estem referint a un poble, a la seva llengua, a la seva història, a la forma amb la que varen ser incorporats a l'estat espanyol, i sobretot, a la forma amb la que volen sortir, sense pistoles, amb urnes i amb diàleg.
Segurament a les espanyes estan molt espantats per la convicció amb la que ens neguem abraçar la violència, un argument que els hi aniria de fàbula per poder tirar-nos la caballeria per sobre. Suposo que al veure com agafem les vies democràtiques per expressar la necessitat de tenir un estat propi que ens ajudarà a tenir una relació simètrica amb el que som, una nació, no tenen via per llençar-nos merda a no ser que sigui parlant a mode d'èpoques pretèrites. En fi, per molt que diguin que només volem els diners, no saben que dins nostre cou la necessitat de ser el que som, la disfunció d'un problema identitari que no ens farà tòrcer en el nostre desig de ser un país amb les nostres virtuts i defectes, però al cap i a la fi, un país que és el que vol ser.

diumenge, 20 de setembre de 2009

Lectura en cadena

L'he llegit tres vegades d'una sola tirada. La primera, estirat entre dues estanteries de llibres sobre dret penal a la biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra, la segona, assegut a un banc davant del Port de Barcelona, i la tercera, assegut al sofà de casa meva intentant superar una hipòtetica grip A.
Impostura és un llibre de lectura ràpida on comencem a veure les qualitats literàries d'un jove Vila-Matas: els seus permanent jocs amb la confusió d'identitas, els seus recursos metaliteraris, la seva escriptura irònica i mordaç, la gran capacitat de jugar amb el secret com a element sobre el que pivota l'acció.
Us el recomano per aquells que tingueu la intenció d'aficionar-vos a una de les veus més originals i amb més prestigi de panorama literari espanyol, i sobretot, volgueu entrar en un món de falses identitats on el més important no és el que ets, sinó el que vols ser. Després d'Impostura, haurà de venir Extraña forma de vida, i la passió per espiar la vida dels altres per trobar una vida d'escapisme per la pròpia vida. Tot seguit llegireu París no se acaba nunca, la crònica irònica de la seva formació artística a París, i finalment, començaran a venir els Montano, Pasaventos i los hijos que no tienen ni tendrán hijos a pesar que sean personajes ejemplares en sus suicidios presos en sus traje de los domingos. En fi, hauria de ser obligatori entrar a l'univers Vila-Matas i veure el dvd que es troba dintre el seu recull crític Vila-Matas portátil, i dic que hauria de ser obligatori perquè s'entendria el concepte de lectura en cadena. De moment, comenceu amb Impostura.

dissabte, 19 de setembre de 2009

Ñapa Es

La defineix el seu posat de puta vinguda a menys i la veu de travesti mal operada a la consulta clandestinada d'un metge filipí. Belén Esteban és l'opi del poble, la personificació d'un país necessitat de saber l'afer de braguetes d'uns austrolopitecus sense capacitat de fer pintures rupestres, per poder oblidar un present mediocre i un futur totalment depriment causat per l'abussiu ús d'expressions com "amb la teva vida fes el que vulguis" o "a tu ningú t'ha de dir el que has de fer". Doncs, segurament, la que va somiar durant molts anys ocupar el primer pla d'una actualitat totalment deformada, no va fer cas a ningú que li pogués dir: mira maca, no veus que ets una mandrila amb el cul a la cara i la cara fosforito, que no tens la capacitat d'utilitzar en una mateixa oració dos complements seguits i que estaries millor a casa teva fumant un Ducados i llegint alguna revista amb molts dibuixos i poca lletra?.
Peró aquesta dona amb braços d'octopus segurament és una sociòloga brillant, que conscient del que busca la societat espanyola, ha entrat a dins el circ realitzant exercicis trapezistes amb la seva intimitat i explotant tota la seva horteria per poder entrar a dins les ments arrítmiques del habitants d'aquest estat, engrandint la seva butxaca i ajudant-nos a tots plegats a entendre que som el que som, una banda necessitada de saber la vida de Belén Esteban per no haver de pensar qui dels dos ens enganya, el de la barba o el de la cella, o tots dos. En fi, rememorant Ska-p: Ñapa Es.

divendres, 18 de setembre de 2009

La última oportunitat

Com un artefacte descontrolat que va escampant els productes per tota la sala de màquines davant el pànic dels empleats, vaig anar agafant els llibrets de colors d'en Francesc Torralba sense pensar, ignorant si m'estava guiant per un impuls animal o responia a un acte racional d'una persona totalment venuda als impulsos. Vaig arribar a casa i vaig començar a llegir-los amb parsimònia, primer el que parlava d'el perdó, després el de la paciència, seguidament el de l'esforç, en quart lloc el de l'amistat, i per acabar el de la sobrietat.
Quan vaig finalitzar el cinqué em vaig mirar el mirall i vaig poder copçar que la barba dissimulava el rostre desencaixat i servil d'un pobre professor que havia intentat, sense èxit, acollir quatre virtuts amb uns llibres extraordinaris sobre la persona, el gran tema de la història àmpliament ignorat pels historiadors. Quan tornava a l'habitació sentint la lleugera brisa del somriure irònic del subconscient, vaig trobar un regal embolicat a sobre la tauleta de nit: un llibre epistolar de Francesc Torralba dirigit a una dona superada pel ritme de la vida. Seria l'últim intent d'aconseguir reconeixe'm com a persona i intentar ser millor cada dia, sino, em vaig prometre mentre em feia un tall al dit índex amb un got trencat, em tornaria un assassí amb sèrie instal.lat a Burkina Faso, amb la identitat canviada i amb un munt d'amants per portar a festes de l'alta societat on reconeixeria les meves futures víctimes. Tot ho deixo a les mans de les lletres d'en Torralba.

dijous, 17 de setembre de 2009

Libertad, sin ira, libertad? Tonteries

Amb el temps i després de passar la meva època revolucionària amb més pena que glòria, el balanç del qual es resumeix amb certs desperfectes a mobiliari urbà i a alguna manifestació contra la guerra proferint insults als gossos populars, he anat entent que l'himne setantero del Libertad, sin ira, libertad, és el crit amb més poca ambició de la història de qualsevol resistènica totalitària. Què vol dir sin ira? Tens por que t'atonyinin? En certa manera venia dir: estic en contra la parafernàlia muntada però si haig de rebre tranquils, que em faré amic dels tecnòcrates i callaré com una rata castrada per una trampa rovellada.
Ho dic perquè amb el temps solem perdre bastanta crítica història i tendim a idealitzar la part de la història que ens agrada, o que ens fa sentir més còmodes amb el nostre passat. No passa res, podem dir la veritat, els nostres pares eren uns cagats que van eliminar el con per colocar-hi un sin, perquè al cap i a la fi, el que volien, era portar una vida còmoda sense que els hi toquessin gaire el botet i això passava per intentar normalitzar democràticament el país. Ells es pensaven que ho feien per conviccions, però les conviccions es veuen quan tu pots decidir i prens decisions incòmodes per defensar aquest bé comú que sempre propagues. El que deia, es pensaven que ho feien per conviccions, però per molt que ens pesi ho feien sin ira i per comoditat. Vinga tots: Libertad, sin ira, libertad!

dimecres, 16 de setembre de 2009

Societat occidental

La por a la diversitat i l'espasmàtica tendència a la homogeneïtat per tenir tothom més o menys controlat dins uns paràmetres de pensaments comuns, rau darrera l'expressió societat occidental per referir-se als països desenvolupats, una expressió que intenta col.locar una sola direcció perquè les persones es dirigeixin com uns robots cap al destí previst.
Si anem a la definició primigènia de societat podem veure com anem a parar a un grup social més o menys reduït on es comparteixen uns certs paràmetres culturals i de funcionament, per tant, l'abstracció de l'expressió societat occidental es presenta sense substància i faltada d'identitat. De totes maneres, si creiem que la globalització ens porta a una barreja de cultures que modifica el concepte de societat, entent-lo com un grup de persones que conviuen dintre un mateix espai geogràfic, deixant de banda la cultura i les pautes de funcionament, llavors quan parlem de societat occidental estem pecant d'el.litistes perquè ens estem referint als beneficiats d'occident, els que viuen segons els paràmetres que ells mateixos marquen.
En fi, que és una expressió que no m'agrada perquè la trobo gratuïta i reduccionista.Per cert, m'estic aguanta de fer un article visceral i violent a favor de la independència de Catalunya, valoreu-ho...

dimarts, 15 de setembre de 2009

Les mentides de Notting Hill

Tants anys sentint parlar d'aquesta pel.lícula, tantes visites a la llibreria on Hugh Grant és l'exemple de llibreter que intenta vendre llibres de viatges per tenir la sensació d'estar fugint permanentment de la seva realitat, i vaig acabar com un partit gèlid al Nuevo Zorrilla entre Valladolid i Almería, demanant l'hora per agotament, per repetició, per acabar exhaust de tanta floreta i tant món de casualitats amorosa en una polis preparada per ajuntar dos destins units per la mà d'un atzar capriciós i inmadur.
No entenc com una tant per cent considerable del públic femení pot acabar totalment enganyada per aquest joc de xiclet enganxós que és Notting Hill, totalment pal.lés amb els espasmes de Hugh Grant, i el personatge del seu company de pis, sense cap mena de gràcia i totalment previsible. En fi, una pel.lícula totalment sobrera per la història que només es salva pel somriure etern de la Julia Roberts, que et manté dins la trama perquè saps, que tard o d'hora tornarà a estirar els llavis i et sentiràs algú prou important per pensar que si la truquessis quedaríeu a un bar de luxe de Beverly Hills. Un film que fa molt mal als matrimonis i a la vida en parella, perquè encara que sembli mentida, segurament hi ha moltes ingènues que es pensen que les històries de fades autistes apareixen sense cap mena d'esforç previs. En fi, un aliment més per ajudar crèixer a una generació de paral.lítics mentals.

dilluns, 14 de setembre de 2009

El ratón de Getaria

El ratón de Getaria quedava a l'esquena i s'anava allunyant a mesura que nosaltres, lentament i emocionats, travessàvem la platja de Zarautz repassant la història viscuda i les esperances del demà. Arquejant les passes amb regust de sidra, la marea anava pujant i baixant acariciant sensualment les nostres esperances adolescents que encara reigeixen el nostre dia a dia, i mentre anàvem enaltint el saber fe de la cuina basca i la possibilitat de llogar un apartament a Zarautz per l'estiu que ve i aprendre finalment a desafiar a llei de l'equilibri i sostenir-se damunt una taula de surf, la lluna somreia irònica i es reflectia a l'aigua del Cantàbric creant un efecte mirall i il.luminant el petit penya-segat que marcava el final d'una de les platges més belles del nord d'Espanya.
Ens vàrem asseure lleugerament allunyats de les onades per evitar les conseqüències d'una pujada subtada de la marea, i els acords d'una guitarra desafinada per la humitat hivernal de Zarautz va començar a desassonar melodies sabinianes. Entre cançó i cançó anaven sortint Karlos Arguiñano, Déu, l'Educació, la Sanitat, AENA... Diferents temes per allargar la nit i poder veure sortir al sol a l'esquena del ratón de Getaria, que amb les seves dents afilades ens donava una petita empenta per esperar aquell cop de sort en el món de l'amor que hagués fet que la nit fos perfecte. Com s'enyora tot allò que no s'ha viscut!

diumenge, 13 de setembre de 2009

Vocacions frustrades

El pitjor del matrimoni és haver d'aguantar el fantasmes dels altres, els camins frustrats, els ganes de ser qui no ets i la necessitat de trobar les ambicions perdudes. El meu cas es veu perfectament exempleritzat en les pel.lícules que pivoten en un avió com escenari, primer de tot perquè són films angoixants perquè darrera aquests hi ha un segrest d'un grup d'alliberament oriental o d'un grup terrorista rus, i la conseqüent apologia de la societat americana permanentment amenaçada per l'eix del mal, i en segon lloc, mentre aconsegueixo oblidar que em trobo davant un argument per idiotes i m'intento enganxar a la trama, haig d'intentar entendre les deduccions de la meva dona sobre la maquinària aeronàutica i el seu interés extrem per un món que m'és totalment indiferent.
El meu cas és molt més preocupant, tinc cent-tres vocacions frustrades, i trobo referents constantment per tirar sobre el plat les ganes d'investigar sobr un món totalment diferent de l'educatiu i d'aquests avions perdent altura amb terroristes dins que tant interessen a la meva dona, i que provoca que m'hagi hagut d'empessar fins a tres pel.lícules que tenen l'avió com espai de l'acció, i a més, haig de reconèixer que m'agraden a pesar dels comentaris tècnics que interrompen constantment l'acció. En fi, problemes terminals provocats per vocacions frustrades que enriqueixen un matrimoni d'alta altura.

dissabte, 12 de setembre de 2009

El dia que vaig entendre Mediterráneo

Em pensava que durant una tarda hivernal a Tamariu havia entés l'equilibri anímic del Mediterrani i el seu saber fer dins les ànimes de totes les persones que busquem retrobar-nos entre les seves entranyes blavoses. En fi, ho pensava fins que vaig tenir la sort de viure un capvespre al poble de Fornells, que es troba just el nord de la illa de Menorca, i és l'espai ideal per viure aquella vida retirada entre les meves ruïnes intel.lectuals tant desitjada durant moments puntuals d'estrés.
Després d'un dinar tant llarg com gustós i un passeig a ritme de guajira pels carrers relaxats d'aquest poble menorquí, vàrem agafar el nostre cotxe llogat a una empresa de cuyo nombre no quiero acordarme i vàrem tornar a l'hotel en silenci. Ella no sé què pensava, però jo, amb la mirada perduda a la matrícula del cotxe que teníem just davant, vaig entendre que havia sentit a les meves carns la cançó Mediterráneo, i que per primera vegada havia copçat al meu interior la vocació de pirata frustrat que es dedica a anar d'Algeciras a Estambul buscant galeres per aboradar-les i treure tot l'or possible per acabar vivint una vida retirada a la població de Fornells. El somni de ser el que vull ser, una vegada més, l'havia acariciat prudentment per por de cremar-me.

divendres, 11 de setembre de 2009

El retorn del sombrerismo

Durant els anys de la República es va posar de moda el que es va conèixer com el sombrerismo, un ús dels barrets que detonava cert refinament a l'hora de vestir i que intentava dissimular algun problema econòmic clarament patent amb qualsevol peça de roba que compartia espai amb aquests barrets que eren indispensables com ho poden ser uns pantalons o unes sabates.
Els anys han passat i el país ha sobreviscut a dues guerres, una amb dos bàndols, i l'altra totalment paranoica amb un sol bàndol disparant a cegues contra cossos mortuoris, i amb els fets tristament coneguts, es va perdre aquesta costum de portar barret com aquell que porta una samarreta. Per això, davant aquesta crisis de consciències en la que estem sobrevivint des de la prímera línia de foc, proposo, el dia de la diada de Catalunya, recuperar l'ús massiu dels sombreros, de la necessitat de protegir el cap envers les idees neuròtiques d'un grup de pensadors farts de no pensar, d'una èlit bancària cansada de no escoltar, d'una secta política esgotada de no pactar. Tot plegat, el ser o no ser el tindrem gràcies a un barret molt ben posat que ens converteixi en el centre de les mirades, en l'objectiu de rialles ignorants, i sobretot amb el pànic dels doctors en memòria històrica que es cagarien a les calces si veiessin tornar l'elegància del sombrerismo en una societat malalta, idiotitzada i analfabeta. No dubteu, compreu-vos un barret i a passejar. Jo ja tinc el meu.
PD: Davant aquest article, i sense voler pecar de supèrbia, em trec el barret.

dijous, 10 de setembre de 2009

Tirar un article

Vaig intentar evitar escriure un post sobre les declaracions estivals de Corbacho donant la culpa als bancs de la crisis ecònomica, perquè em semblava el recurs fàcil. La segona temptació va venir ahir amb l'atac de la mediocre Pajín al conseller Castells perquè aquest havia posat en dubte les mesures de Zapatero d'apujar els impostos: fa gràcia com una persona que presumeix d'haver llegit la trilogia de Larsson pot rectificar amb tota la seva supèrbia a un home del tamany intel.lectul d'Antoni Castells. En tercer lloc, en un acte socialista, tres personatges com Iceta, Aído i Pajín varen aixecar el puny dient que no s'avergonyien dels seus orígens... oblidant que un tal Felipe González va negar les arrels marxistes del partit fa gairebé trenta anys... però tampoc he intentat fer un article d'aquest tema perquè trobo que criticar el PSOE no té cap mèrit, no et fa pujar el prestigi del blog, ni et defineix com a persona capaç d'entendre la realitat.
Per això, davant aquesta diatriba he pensat adient fer un article sobre el referèndum d'Arenys i la paraonia espanyola davant un acte tant natural per un poble com decidir qui és i cap on va, però quan el tenia escrit l'he borrat perquè n'estic fart d'haver de justificar cadascun dels actes que fem per decidir el nostre destí com a país. En fi, que al final he pensat que és millor ignorar els socialistes i els espanyols neuròtics amb el fet català per una qüestió de salut mental. M'he quedat sense article.
PD: Per cert, convergents, no us cagueu ara amb el tema dels referèndums, llanceu els d'Unió al riu.

dimecres, 9 de setembre de 2009

El meu amant amable

Treballo amb ell, faig un espai a Onda Rambla amb ell, entreno amb ell els infantils de l'escola, estic posa't amb ell en un projecte de revista dels que us parlaré més endavant quan tingui temps, dino amb ell molts dies, i els caps de setmana, quan anem amb els amics, també estic amb ell, que per cert va ser testimoni del meu casament. La qüestió és que amb ell tinc el projecte de fer un llibre comú i de començar un futur blog de tema molt específic i molt prometedor que us anunciaré d'aquí un mes i mig, que és el que tardarà a agafar forma i a tenir material suficient per anar publicant amb certa tranquil.litat.
Publico aquest post perquè si resulta que ens veieu junts constantment no cal que aneu donant veus d'una possible pèrdua d'oli o per l'estil, senzillament anem junts a tot arreu perquè ens caiguem malament però alhora ens necessitem. Fa un any erem com el gordo y el flaco, ara cada dia som més com el gordo y el gordo, perquè ell també s'està arrodonint. En fi, crec que en Jaume es mereixia un post d'homenatge perquè és la persona que m'ha d'aguantar més hores despert el dia, i això, tenint en compte que sóc hiperactiu, nerviós, xerraire i impertinent, té molt de mèrit. Gràcies Tito!!

dimarts, 8 de setembre de 2009

La desmemòria dels vencedors

Diumenge la tarda, deixant passar el temps al sofà amb Máximo riesgo una pel.lícula de Sylvestre Stallone digne d'un Oscar, però no per aixecar, sinó per fotre-li pel cul, un dels protagonistes d'aquest nefast film que t'ajuden a mastegar la pastossitat saludable de les tardes del diumenge, va deixar anar la següent frase versionada d'un aforisme d'Stalin que em va ajudar a reflexionar "Matas a un tipo y te llaman asesino, matas a un millón y te llaman conquistador". A partir d'aquí he començat a donar voltes sobre dos tipus de crims, els primers són els perpretats per règims comunistes i dictadures en general, àmpliament repudiats per la majoria de la població i sobradament condemnats per l'èlit política, però per altra banda trobem els crims portats a terme per democràcies com Estats Units, Anglaterra o França, que han seguit els mateix modus operandi dels règims esmentats anteriorment, però que en aquest cas han posat com excusa la necessitat d'imperialitzar i defensar el seu model de democràcia, i sembla que per aquest motius els podem oblidar.
Davant d'això tothom condemna (i ben fet) els nazis, però ningú fa un crit el cel davant l'entronització de Churchill i el conseqüent oblit de la massacre de Dresden, on va morir la majoria de la població civil de la ciutat, també es parla de Truman com el que va estar al Tractat de Postdam, però no com el que va ordenar llançar les dues bombes atòmiques, o l'actitud francesa respecte Argèlia. En fi, que ja sé que la història l'escriuen els vencedors i totes aquestes collonades, però ja començaria a ser hora que aquests vencedors comencin a retractar-se del seu passat, i no només hagi de ser Angela Merkel qui demana perdó pels pecats dels seus avantpassats, però ja se sap que analitzar-se a si mateix és una operació de Máximo riego.

dilluns, 7 de setembre de 2009

El capitalismo funeral

El dia era gris, la pluja no acaba d'emplenar el fil d'aigua de l'Onyar i la dona m 'havia deixat per anar a visitar un seu ex-marit que s'havia penjat amb un fil de pescar lligat als geranis podrits de casa seva. Mentrestant, a casa meva, sol com un militar a punt de començar la batalla on sap que l'espera la mort maquillada de prostituta barata, restava disposat a continuar el llibre de Vicente Verdú, El capitalismo funeral, quan vaig adonar-me'n mentre bevia un Nestea calent perquè feia dues hores que els ploms estaven abaixats i no ho havia vist, que si continuava el llibre segurament acabaria buscant quelcom més contundent que un fil de pescar per realitzar la inmolació. L'assaig de Verdú era molt crític amb els diferents aspectes causants de la crisis, que encertadament els situa a l'interior de la persona, en una tendència a oblidar les relacions humanes per deixar que la tecnologia aconscient decideixi per nosaltres, però a pesar de ser brillant i d'oblidar-se de números per anar a la vertadera essència d'aquesta tercera guerra mundial silenciada, el llibre respira un pessimisme vital desesperant que m'hagués donat l'estocada en un dia horrible on la meva dona tornaria a casa ben entrada a la matinada, amb un somriure d'orella a orella, un fil de pescar en forma de polsera, i el record agradable de la seva vida amb el seu ex-marit tatuat a la mirada.
PD: En aquesta situació límit, i veient el dilema del post d'ahir, em decanto totalment a portar una vida estètica per poder sobreviure...

diumenge, 6 de setembre de 2009

Ètica i estètica: el gran dilema

Un sempre té el dilema entre la vida que voldria portar i la vida que porta, la hipòtesis estètica i la realitat ètica, el gust de crear un personatge i la necessitat de viure segons el que bonament pot. Aquesta diatriba entre el seductor literat d'ascendència italiana fills d'uns immigrants napolitans i el professor mediocre procedent de familia pagesa, m'ha portat de forma inmediata a obrir després de dos anys de silenci el Diario de un seductor de Soren Kierkegaard, que es troba enquadrat dintre el recull Either/or que Trotta ha traduït amb un títol que si no recordo malament és O lo uno/ o lo otro.
La tensió interior per aquesta doble personalitat que podem trobar a un poema antològic com Contra Jaime Gil de Biedma, respon a les dues realitats de la persona enquadra al llibre: aquella necessitat imperiosa de trobar el plaer estètic a cadascun dels nostres actes, sobretot amb l'art de seduïr, de veure com una persona va retrobant la innocència i va caient a poc a poc a la nostra mà presos per uns encants de dubtosa naturalesa, i la necessita de seguir uns règims morals a l'hora de buscar el plaer estètic, perquè sinó, et pots acabar convertint en un dèspota per poder tenir tot allò que desitges, que moltes vegades des d'un punt de vista amorós es redueix a la manipulació de voluntats amb la seva conseqüent dimissió sexual.
El llibre és fantàstic perquè ens ensenya que si només llaurem el nostre costat ètic ens convertime ens uns robots que no sabem valorar la bellesa física i trascendental de la naturalesa, d'altra banda, si basem el nostre funcionament amb plantejaments estètics, acabem funcionant com autèntics autòmates: busquem i aconseguim independentment del que tenim a davant. Solució: els grisos, ètica més estètica. Gran llibre que et porta a grans plantejaments.

dissabte, 5 de setembre de 2009

De Binèfar a Girona

Poques vegades el somriure d'una salutació transmet tanta pau com el que fan gala en Quim i l'Esther cada vegada que surten dels seus laboratoris amb vistes a la platja de la Barceloneta per fer una visita a la seva Girona natal i adoptiva. Avui, després d'uns anys de dopatge per aquests móns de Déu, es casen a les terres de la franja per formar la família Mallorquí Llop, uns cognoms tant contundents com el seu compromís, les seves ganes d'anar endevant i sobretot, la seva motivació per regalar als altres la seva presència i el seu somriure.
Des de l'humil hort de La pastanaga verda volia celebrar la nostra victòria de la Champions, fins ara havíem guanyat la Copa i la Lliga amb dos casaments de traca, i avui, a les sis de la tarda, guanyarem el títol més preuat per acabar fent el triplet de casaments d'aquest estiu. Quim, lector diari del blog des del teu laboratori barceloní, benvingut el club! Moltes felicitats!!

divendres, 4 de setembre de 2009

Julian Barnes en un concert de Jorge Drexler

Mentre Drexler anava arpejant la seva guitarra recitant l'eco seductor de velles cançons que amb el temps perduraran en l'ànima dels amants de la poesia, un home de mitjana edat, calb, amb el rostre d'un Joker jubilat per incapacitat de matar, anava xerrant i rient com un nen petit que sap que ha de mantenir les formes perquè pot destrossar el discurs magistral del professor. Aquest imbècil fill d'un pitopàusic i d'una dona venedora de tòtems somalís per adorar a la relació intel.lectual entre Ra i Tutatis, em va fer pensar en un conte de Julian Barnes que es troba dintre el recull de relats La mesa limón, on un espectador d'una obra de teatre es troba amb aquest mateix personatge sabotejador de totes les activitats que necessiten del silenci de la gent per poder copsar el poder de la paraula, acaba, un cop ha finalizat l'obra, llençant-lo per les escales realitzant un acte de justícia artística necessari pel correcte funcionament de la societat.
Al claustre de l'Institut Ramon Muntaner de Figueres no hi havia escales, així que vaig decidir pujar l'escenari un cop s'havia acabat el concert, agafar el got d'on Drexler havia estat bevent aigua, i llençar-li a la cara de l'energumen provocant una picabaralla que el mateix cantautor urugaià va solucionar posant pau. Mentre em defensava vaig parlar del comportament del neonazi fill d'un pitopàusic polonés i vaig explicar el conte de Julian Barnes a tota l'audiència que assistia totalment bocabadada a l'espectacle. El fill calb de la xaman d'Alejandria fou declarat culpable i entre tots li vàrem xafar la guitarra de Drexler el cap mentre cantàvem Polvo de estrellas.

dijous, 3 de setembre de 2009

Genocidi català ja!

La frontera entre el dolor i el sadomassoquisme és molt fina, i els catalans, éssers vulgars, tal com mostra la composició del Parlament de Catalunya, són una espècies que confon sovint aquests dos sentiments on es barreja el plaer i el patiment davant els cops provinents de les potes de Madrid. Vista aquesta situació proposo des de la pastanaga verda l'execució inmediata de tots els catalans, un genocidi controlat on tots anem passant en fila per una habitació on ens aniran eliminant amb tranquil.litat i en silenci. D'aquesta manera, Espanya tindrà el luxe de desfer-se d'aquells que amenacen una i altra vegada a trencara l'estabilitat institucional d'un país més pròxim a la xauxa de Mugabe que el saber dels grans països.
Una vegada estiguem tots fora ja podran tirar el país endavant sense excusar-se amb la putrefacció dels nacionalismes perifèrics, ara si, també els demano que una vegada ens hagin eliminats a tots, ens deixin en pau, ens deixin descansar tranquil.lament i no ens toquin la pampa donant-nos la culpa de la nostra no-implicació amb el dia a dia de l'estat espanyol. No sé si és una solució que tindrà èxit o estar també abocada al fracàs, però el deixar-se eliminar a l'estil Eichmann crec que és la única sortida que tenim perquè ens deixin d'una vegada en pau i no ens vinguin amb sentències de tribunals constitucionals formats per personatges que van faltar a classe el dia que s'explicava el dret a l'autodeterminació... ai, perdó! No m'en recordava que a Espanya mai s'ha expliat què és el dret a l'autodeterminació...

dimecres, 2 de setembre de 2009

La necessària infidelitat a un mateix

A vegades per ser fidel a tu mateix, has de ser infidel. Aquest era la frase amb la que es presentava la sèrie Infidels de TV3. Personalment a la meva vida segueixo una consigna totalment contrària: A vegades per ser fidel als altres, has de ser infidel a tu mateix. Modestament crec que l'essencial a la vida és el donar-te als altres, a fer feliços aquells que t'envolten, i no sacralitzar el teu ego fins a l'extrem, perquè després, seguint l'afirmació de la sèrie Infidels, et trobes trepitjant amics, companys de feina, coneguts, la parella... i tot per poder ser fidel a una actitud vital que potser és equivocada.
Aquesta sèrie té la virtut de no enganyar, de marcar des de l'inici una trama que t'agradarà o no, però que no t'amaga res, per damunt de tot hi ha l'adoració al jo, al buscar-se a un mateix sense saber on anar-se a trobar, i al veure els altres com uns canals que t'ajuden a desembocar a aquest jo que està per sobre del demés. Per això elogio a la sèrie, perquè no intenta amagar darrera una trama de flors i violes aquestes idees, sinó que és descaradament sincera, encara que jo no estigui gens d'acord amb el plantejament. Més que res perquè encara que sigui molt atractiu per la gent la idea que la teva vida sentimental depén de tu, i t'has de guiar pel que tu sents, si portes aquestes bases a tots els àmbits de la vida et converteixes en un animal que és incapaç d'analitzar-se a si mateix per saber si s'està equivocant amb les seves idees inamovibles. Pense-m'hi si preferim ser infidels als altres per buscar la nostra subjectiva fidelitat, o triem ser fidels els altres per amor i a vegades, ens replantejem si la infidelitat respecte nosaltres mateixos ens ajuda a ser millors persones.

dimarts, 1 de setembre de 2009

The Promise

Les cançons tenen un concepte temporal totalment cíclic, van i venen com onades preses per la rutina d'un moviment repetitiu que s'allarga amargament cap a l'eternitat. Lluny de quedar preses a l'oblit apareixen sense demanar permís per mostrar-te les esperances de la juventut avortades per les broques afilades d'un rellotge homicida. Just en aquell moment, quan el teu porvenir comença a desagnar esperant un cop de sort que permeti tapar la ferida, els records implícits a cadascun dels acords de la cançó pretèrita et fa sentir ple, et porta sentiments d'uns anys on restaves allunyat de la preocupació del demà i vivies la vida amb un descarat carpe diem que feia l'enveja de tots aquells adults que et criticaven perquè veien en el teu somriure totes les ambicions amagades darrera una americana Versace i un to de veu hipòcritament seriós.
Una vegada més, si aquest so amarg provinent de les entranyes de la persona, són exhalacions de la veu d'un Bruce exhaust cantant la cançó The Promise acompanyat d'un simple piano, et ve a la ment atropellant la raó, la imatge d'un jove humanista estirat a la platja de Barcelona en ple hivern buscant acompassar el ritme del piano amb la remor de les onades, i cercant en el silenci de l'entorn, la resposta a una sèrie de dilemes provinents de la deconstrucció d'una infància enclaustrada en la mirada obedient i el gest correcte. Ahir a la nit, assegut al balcó de casa, escoltant l'Onyar com intentava atrapar el temps baixant quiet cap a les entranyes del Ter i veient un grup d'adolescents asseguts a la riba del riu tocant The Promise amb la guitarra, vaig entendre què volia dir què les cançons eren cícliques mentre m'acabava el whisky amb gel per poder cremar els dubtes perennes d'un jove que plorava en silenci a la platja de Barcelona. Maite! Això és vida! Vaig cridar-li mentre m'aixugava les llàgrimes amb uns calçotets de l'estenedor que s'acabaven d'assecar.