divendres, 30 d’octubre de 2009

La rivalitat positiva

Ho reconec, jo sóc d'aquells que quan el Madrid té la maledicció d'Alcorcón es passa una hora llegint editorials de diaris de Madrid i connectant totes les emisores que tendeixen a parlar de fi de cicles i de collonades diverses. Per mi el fracàs del Madrid és sinònim a èxit culé, com de la mateixa manera que la relació directa entre èxit culé i fracás merengue és més que evident. Ho dic perquè quan parles d'això et comencen a acusar de madriditis i de no ser capaç de desentendre't del que fan onze analfabets vestits de blanc corrent per un estadi imperial amb runes, el Santiago Bernábeu. Doncs, no senyor, no és qüestió de madriditis, ni per la seva banda de barcelonitis, sinó que és totalment sa alegrar-te per la derrota de l'equip rival i celebrar-ho com una victòria pròpia, és sa perquè ben entés, dóna molt de caliu a tot l'ambient que mou el futbol, des de les famílies, a la feina, el bar, etc... i és molt sa perquè sempre acaba donant alegries a moltes persones que van necessitades d'elles, i per tant, trobo molt ruin acusar a algú com si fos un criminal perquè s'ha alegrat de la derrota d'un altre.
Jo, estimats lectors, vull que el Madrid perdi sempre, per golejada o de penal a l'últim minut, vull que quedi eliminat de totes les competicions i vull veure el seu públic sortir amb el cap jup del Bernábeu pensant que l'any següent serà el millor, i que l'any següent els hi passi el mateix: s'enfonsin a la merda de la derrota i s'empassin la seva supèrbia fins a caure extasiats al terra, manipulats com una joguina per un equip conegut amb el nom d'Alcorcón, i que ara mateix, és el favorit per organitzar els jocs olímpics del 2020. Visca la rivalitat, visca Alcorcón olímpic!

dijous, 29 d’octubre de 2009

Les mosques de Roger de Llúria

Durant anys hem pensat que el nostre patró, hippie i en certa manera un xic ecosocialista per tot allò de la manca de dutxa i l'excés de mosques, ens havia salvat de la invasió francesa aixecant l'aixella i deixant sortir tot d'insectes mosquils que varen atacar l'exèrcit del rei francés de forma indiscriminada. No ho poso en dubte, només vull reflexionar sobre la necessitat d'explicar aquest mite per donar un xic de sentiment de comunitat a una ciutat, que com totes, està necessitada de tenir un passat gloriós, encara que passi per inventar-se que Carlemany i Napoleó havien estat caminant per aquests carrers, o que el mateix patró mosquil havia fet fora els francesos portant-lis la pesta mitjançant les mosques.
Després de l'excomunicació papal, el rei català va patir l'invasió beneida dels francesos i va veure com s'instal.laven a les illes formigues, des d'on, abastien d'armes i aliment les tropes que estaven assatjant Girona. Roger de Llúria, l'almirall de la flota catalana, conegut per la seva gran capacitat estratègica, va renunciar defensar la ciutat i va posar tots els seus esforços a expulsar els francesos de forma violent a de les illes esmentades. La qüestió és que ni un gabatxo es va atrevir a aixecar el braç després de la gran tunda de la flota de Roger de Llúria, i els francesos que assatjaven Girona varen veure com la manca d'aliments els portava a anar morint amb massa, provocat també per una pesta que no va afectar els habitants de la ciutat, que pel fet de patir un setge, no tenien contacte amb els soldats francesos.
De totes maneres, encara que aquesta sigui la història real, a mi m'agrada més pensar que Sant Narcís, podrit pel pas dels anys, es va aixecar de la seva tomba episcopal i va començar a aixecar l'aixella mentre pronunciava mots en llatí, deixant anar unes mosques cavalleresques que es carregaven els francesos, unes mosques que també m'agradaria pensar, que venien alentades per la victòria de Roger de Llúria a les Illes formigues, per això, a la intimitat, sempre les reconec com les mosques de Roger de Llúria. Bona diada de Sant Narcís!!

dimecres, 28 d’octubre de 2009

I si ho vaig escriure jo?

Ostres, haig de compartir amb vosaltres una sensació que pot semblar pedant però que m'ha encantat. Em vaig trobar aquest text fa dos dies a sota un còmul de merda a casa meva i em va encantar. Tant em va agradar que vaig començar a buscar pel google qui era l'autor perquè tenia detalls que em semblaven excel.lents. Dos dies després, i amb el conseqüent fracàs a l'hora de buscar la seva autoria, començo a sospitar que ho vaig escriure fa dos anys després d'una nit diferent a Barcelona...
El olvido quizás es la mejor forma de recordar, la más literaria, la que nos permite depurar nuestras malas experiencias para recoger solo los frutos y sentir que todo ha merecido la pena a pesar de los momentos neuróticos donde el espejo era un delatador de nuestra locura reprimida. No podemos decidir sobre nuestra memoria pero si que la podemos modelar para idealizar para bien o para mal nuestra infancia, nuestra adolescencia, nuestros primeros amores, nuestros primeros éxitos laborales, y compararlo con el tedioso presente donde todo nos parece lineal y rutinario, aunque en nuestra mocedad pensáramos que la rutina adulta podría ser la más emocionate de nuestras aventuras. Por tanto, el olvido es el primer causante de la sensación de vacío de la persona posmoderna que intenta abrazar el éxito mundano pensando que allí se encuentra el fin, ignorando que no todo tiempo pasado fue mejor y que seguramente, aunque Los Secretos canten con maestría lo de volver a ser un niño, no queremos volver a recordar el sufrimiento infantil del que tiene un problema con un amigo, del que no se encuentra a gusto en un determinado ambiente, es amonestado públicamente como un adulto, o se da cuenta que Melcior, Gaspar y Baltazar son puramente monárquicos: trabajan una vez al año y encima es mentira. No queremos recordarlo porque después comprenderíamos la realidad y la verdad siempre resulta muy violenta. Un consejo para terminar: vamos a modelar el olvido para ser más felices.
Com diria l'Eugenio després d'explicar un acudit dolent... a mi m'agrada...

dimarts, 27 d’octubre de 2009

Polítics de partit

És un Alfonso Guerra barat, el gos d'un partit que ha anat pujant llocs amb els colzes oberts i la llengua afilada, carregant-se tots aquells que li podien fer ombra o senzillament deixaven a l'aire totes les seves mancances. Aquest personatge és el nou líder d'ERC, una persona inflada de la bona vida però sobretot d'ego, de necessitat de saber que és l'heroi polític que necessita una Catalunya que el dia de demà l'idolatrarà amb una estàtua seva gegant que estarà al bell mig de la Plaça Catalunya de Barcelona, rebatejada Plaça del Màrtir Joan Puigcercós, un monument grandiloqüent on els partidaris de la seva secta política hi aniran a dipositar rams de flors marcides mentres els gossos més valents s'hi pixaran sense saber que estan als peus d'aquell que va fer un genocidi dins el seu partit per poder alliberar la seva Catalunya, la que ell creu que es pot alliberar, del enemic espanyol.
De totes maneres, per disculpar Joan Puigcercós, s'ha de dir que ell és només el representant d'un grup de personatges que han anat prenent llocs de poder dintre el país per uns simples mèrits interns de partit, o sigui, són persones que gràcies al saber-se moure dins el partit han aconseguit dirigir aspectes importants d'un país que només recorda que és tal quan ha de fer algua cerimònia per rememorar el seu passat. Puigcercós és la generació dels Zaragoza, Herrera, Sánchez-Camacho... personatges que han accedit a càrrecs importants per haver estat fidel al partit, no per haver tingut un currículum brillant en els diferents àmbits públics o privats on poguessin desenvolupar les seves especialitats. Això és el que tenim, i qui no li agradi, ja ho sabeu, al costat de la tomba de Machado sempre hi haurà espai per l'exiliat anònim.

dilluns, 26 d’octubre de 2009

Omplir el sac foradat

La vida, a vegades, té certs aspectes que funcionen amb paràmetres cíclics, totalment aliens a la linealitat del temps. Un dels exemples el trobem a l'hora de trobar fites, i sobretot amb com pensem que ens sentirem un cop aconseguim aquests objectius que quan ens passen la primera vegada pel cap semblen una mera utopia. Pensem que trobarem la felicitat, aquell estat etílic on no necessitem res més que el que tenim. El problema és que, un cop hem aconseguit aquella meta, i després d'uns mesos d'haver degustat l'èxit, ja no ens omple, sentim que és una etapa cremada perquè aquella sensació de plenitud ha fugit totalment, i llavors, és quan cerquem un nou camí pensat que aquesta vegada si, ara segurament trobaré l'estat inamovible de plenitud i satisfacció personal. I què? Doncs ens passa el mateix,l'èxtasis dura poc i després ens tornem a sentir com un sac foradat, busquem un altre objectiu.
Quin és el problema de la nostra societat? Doncs que ens pensem que a través dels béns materials, de les fites professionals, que moltes vegades és el que més desitjem per naturalesa, podrem arribar a una felicitat que encara no sabem ben bé el que és. Jo no he trobat la solució el dilema, o més ben dit, no he trobat una solució per tothom. Jo la tinc per mi mateix. El sac foradat només s'omple amb dos mètodes: saber que el sac és foradat i per tant, actuar sabent que el permanent estat d'insatisfacció és natural, o intentar omplir-lo amb allò que trascendeix la persona, o precisament, allò que ens fa persones: l'amor.

diumenge, 25 d’octubre de 2009

Fires incompletes

L'asbsència de la olor hivernal està deixant aquestes Fires un xic orfes, com si les baixes temperatures no sabessin que són necessàries per adornar l'ambient de festa amb el que viu inmers la ciutat de Girona durant deu dies. Per això, quan un autòcton arriba a la zona de festa i comença a sentir que l'abric sobre i que fins i tot amb una samarreta de màniga llarga, n'hi hauria prou, enyora aquells guants humits que sostenien un got amb un caricatura d'una mosca, i sobretot el nas vermell que guanyava més tonalitat quan precisament l'objectiu era perdre-la.
El més curiós d'aquests dies és el adonar-se que som una ciutat viva, ens passem tot l'any inmersos en el silenci de la prudència i explotem com a col.lectiu durant aquests dies on la tardor té el dret i el deure d'arrassar amb tota la seva potència. Deixem el seny aparcat sense ticket a la zona blava, i ens en anem de bracet amb la rauxa per poder mostrar a tothom qui ve, que encara que siguem morruts i un xic xovinistes, durant uns dies a l'any també som capaços d'obrir els braços a la gent que ve de fora per veure com una ciutat surt el carrer per celebrar simplement que som.
Per això, perquè volem que les Fires siguin fidedignes, demanen des d'aquí a Zeus que comenci a complir la seva feina i deixi sortir totes les seves amantes desencantades de l'Olimp perquè escampin per Girona el vent fred del desamor, que només per Fires, ens escalfa les nostres ànimes i ens torna un xic més gironins, i sobretot, un xic més humans.

dijous, 22 d’octubre de 2009

La llibertat no és el més important

Prioritzem la llibertat. Si senyor, sembla que el més important sigui la llibertat de decidir per nosaltres sobre qualsevol altre valor, donant per suposat que la nostra decisió serà completament moral, i això em preocupa. Primer de tot, per sobre de la llibertat personal hi ha d'haver-hi unes pautes ètiques o morals, diga-li com vulguis, que sigui vertaderament allò que no podem tocar, allò sobre el qual nosaltres després apliquem la nostra llibertat, perquè sinó, què passa? Doncs que la llibertat de decidir i sentir-se bé amb la decisió que pren un mateix, està per sobre del mateix valor del respecte, i fins i tot de la vida.
Aquesta idea que em sembla tant evident (per això tenim presons), està permanentment assetjada en qualsevol debat on es confon respecte amb indeferència i tolerància amb falta de criteri, perquè sempre, quan s'intenta parlar de moral acaba sortint l'argument de la llibertat que s'ho menja tot sense tenir en compte que té a davant. Tot plegat segurament és debut a la confusió que hi ha a l'hora de relacionar llibertat amb felicitat, es pensa que és feliç aquell que és lliure, que no té cadenes visibles que el lliguin a una taula, quan a vegades les cadenes són traïdores i invisibles... Dic això perquè la felicitat va relacionada amb la plenitud, quelcom totalment diferent, i que no té res a veure amb tenir possibilitat de fer-ho tot, de ser completament lliure, sinó que va relacionat amb la llibertat de renunciar a fer tot allò que et sembla que no fa el bé, perquè el bé és aquell valor suprem que s'ho menja tot, inclús la llibertat de les persones. Però, ara ve la pregunta: Què és el bé?

dimecres, 21 d’octubre de 2009

Solidaritat blaugrana

Tens una colla de noies eixerits que et venen de Rússia només per jugar un partit de futbol a un dels camps més emblemàtics del món, imaginat doncs la decepció que s'haguessin emportat si es troben amb quatre gols al marcador al minut deu, amb quatre chicharros d'uns jugadors que porten l'emblema Unicef a la camiseta, fent gala d'un esperit solidari totalment llunyà de la ludopatia de l'altre club de la ciutat.
Solució, la mateixa que vàrem prendre l'any passat amb l'altre club de la ciutat que estava amb l'aigua al coll i necessitava una victòria per no podrir-se a l'infern de segona: deixar-se a guanyar a casa 1-2 perquè estiguin contents i puguin repartir un xic de felicitat entre els seus, i nosaltres rebentar la Copa d'Europa sense cap mena de complexa.
Dic això perquè m'indignen les crítiques o les alarmes entorn del Barça arran de la derrota ahir contra el Rubin Kazan, senzillament vàrem voler donar aquells que no tenen, regalar un minut de glòria a aquells jugadors que podran explicar els seus néts que ells, un dia, varen guanyar al camp d'un equip que va guanyar la Copa d'Europa dos anys seguits. Per això ser culé m'omple d'orgull, perquè rebentem a qui hem de rebentar, però no ens aprofitem dels soldats ferits que estan demanant un xic d'aigua per continuar la batalla, aquests els deixem viure perquè creiem amb un projecte de club solidari i exemplar. Visca el Barça!

dimarts, 20 d’octubre de 2009

L'utilitat dels discos d'homenatge

Sempre he pensat que la millor manera d'entrar a un cantant que et costa és anar-hi a través d'algun cd d'homenatge que li hagin fet, perquè d'aquesta manera, segurament enganxaràs alguna cançó seva amb la veu d'algú altre i sabràs apreciar la seva música sense haver de passar pel filtre d'una sonoritat que et pot ser desagradable o senzillament no t'entra. Aquesta tàctica cantonera la vaig fer servir amb Joan Manuel Serrat, fou a través de les versions de Sabina, Estopa, Manolo García o Ketama que vaig entrar al seu univers deixant de banda els prejudicis que m'havia muntat, i que en alguns casos eren ben reals.
Per això us animo, estimats lectors que podeu ser escèptics davant Joaquín Sabina, que compreu el cd Entre todas las mujeres i l'escolteu el pròxim diumenge a la tarda que hagueu de fer alguna feina lenta que precisi d'alguna melodia nostàlgica que us transporti a l'època que els diumenges a la tarda de febrer consistien en això, en tardes buides fetes per deixar-les passar sense més feina que veure el propi devenir dels segons, els minuts, i les hores. Per mi aquest cd és molt especial perquè per motius personals em recorda una setmana nadalenca a París amb els carrers nevats, una exposició sobre el Dadaïsme al Orsay, i una cantautora adolescent cantant cançons de Brassens entre absenta i fotos de Sarkozy tatxades amb boli vermell. Si no us agrada Sabina, escolteu el cd i n'estic segur que sense voler, algú us robarà sense preguntar, el vostre mes d'abril, que al igual que el de tots plegats, s'espera marcit en un banc atrotinat esperant per ser raptat.
PD: Sentados en corro...

dilluns, 19 d’octubre de 2009

Què és un bon tutor?

A finals de la setmana passada vaig assistir a unes jornades maratonianes sobre la tutoria a la Universitat de Barcelona, al Campus Mundet, un indret on pots sentir que no tot Barcelona fa olor a merda. La qüestió és que després de diferents tallers i conferències sobre les qualitats que ha de tenir un bon tutor, em va alarmar moltíssim que es parlés molt de formació, de destresses psicològiques, de la necessitat d'aplicar una tímida tutoria personalitzada, però en cap moment ens referissim com una virtut indispensable del tutor el ser bona persona. Personalment fa quatre anys que estic fent de tutor de diferents cursos d'ESO, i he notat sobretot, que quan jo m'he esforçat a ser millor, quan els alumnes han vist que hi fotia els collons intentant ser ordenat, no dient tacos, etc... ells han reaccionat més positivament intentant polir-se com a persones.
D'altra banda també em va preocupar frases que vaig apuntar com "Jo a la meva classe entro a fer mates i res més, per educar ja hi ha els pares", "Jo prou feines tinc a portar-me bé amb els companys que si haig de començar a educar els alumnes, o tinc clar" o "Els alumnes no se'ls pota aconsellar gaire perquè es pot arribar a la cohibició". Vaig sortir desanimat, pensant que cada professor, primer de tot és educador, i que abans d'un reciclatge personal en l'àmbit acadèmic, s'hauria de preocupar de reformar-se en l'àmbit personal. Davant la pregunta que ens feien sobre com havia de ser un bon tutor, jo ho tenia molt clar i així ho vaig expressar: Aquell que cada dia intenta ser millor persona, a partir d'aquí, arriba tot el demés.

dijous, 15 d’octubre de 2009

Un petit descans per La pastanaga verda

Tots els projectes s'ajunten i amb els dies la pastanaga verda ha acabat essent aquell espai que hi dedicava les escorrialles, els minuts ràpids de la brossa per escriure quatre ratlles que ni tant sols repassava, que deixava a la mà de la inspiració sense preocupar-me si el que oferia donava quelcom al lector. D'altra banda, la obligació que m'havia imposat d'escriure cada dia al blog se m'ha acabat fent pesat i m'ha acabat angoixant sense tenir cap pressió a sobre, simplement volia escriure cada dia perquè em feia il.lusió pensar que hi havia persones que cada dia es connectaven buscant un descans de dos minuts per entrar en aquesta constel.lació de verdures, de totes maneres, últimament veia que el menjar que oferia no era el que vertaderament desitjava.
Per altra banda han sortit noves idees de blogs amb altra gent que em fa il.lusió tirar endavant però que em reporten temps perquè són temes específics i per tant, més laboriosos a l'hora de treballar-los, i el fet d'haver d'estar pendent constantment de la pastanaga verda em treia energies pels altres projectes. Per això, primer de tot vull agraïr a tota la gent que va entrant cada dia el blog, una xifra que ronda entre la trentena i quarantena de persones i que la veritat, m'omple d'orgull, perquè només pensar hi ha gent que no et llegeix per caritat, doncs home, infla a supèrbia. I en segon lloc us vull dir que a partir d'avui no trobareu un article diari a La pastanaga verda, sinó que escriuré quan em vingui de gust, quan el cos m'ho demani, quan em sembli que puc dir quelcom el que estic content, i això pot ser una vegada cada setmana o cada dues, o dues vegades en un mateix dia, no ho sé, però serà quelcom més natural, molt més instintiu, més hedonista i més divertit. Gràcies pel seguiment diari, ara deixaré de ser esposa i em convertiré en una amant imprevisible, apareixeré en un article quan menys us ho espereu i amb ganes de ser tot vostre. Fins aviat!!

dimecres, 14 d’octubre de 2009

Ara parla en Charly

No guanyarà cap premi literari, però segurament seria un dels favorits si es donés un guardó al llibre amb més capacitat d'entretenir, sens més, de fer disfrutar un lector que jeu el sofà buscant una mirada singular de la història contemporània del Barça.
Durant la meva estada a Barcelona en Carles Rexach em va captivar durant una tertúlia que el tenia just el costat, era la seva època d'entrenador del Barça i venia el dia després d'una derrota blaugrana a Vallecas amb el conseqüent escàndol sexual a l'hotel on s'allotjaven els jugadors. En Rexach va parlar amb senzillesa, sense urgències, sense evitar cap pregunta i sobretot, sense cap esperit de divo que fa tant insoportables a personatges que tens idolatrats fins el dia que els coneixes.
El segon dia va ser en una tertúlia radiofònica al programa Tu diràs de Rac 1, vaig assistir com a públic i les lliçons d'en Charly durant l'estona de publicitat varen ser fantàstiques, era un barreja d'història, pragmatisme i sensatesa.
Per això, quan un amic em va oferir la possibilitat de llegir el llibre que en Charly havia escrit amb el Bernat Soler, no vaig dubtar, no em defraudaria, i quina ha estat la conclusió: l'he llegit amb dues estones a la tarda, estirat al sofà, relaxat, rient molt, indignant-me, però sobretot, creient-me cada una de les coses del que diu en Charly, cada una de les veritats que explica. Aficionats del futbol i del Barça: llegiu el llibre, disfrutareu com camells i aprendreu com ser pragmàtic i estar lligat tota la vida al Barça. Deixeu parlar en Charly. Llibre de lectura obligada pels que fan muntanyes amb el seu dia a dia.
PD: Per cert, no recordava que el dilluns vaig vèncer 6-2/6-1. No dic el rival perquè no m'agraden les humiliacions en públic.

dimarts, 13 d’octubre de 2009

Memòries d'un any de ràdio

Dins les entranyes de la societat hi ha una xarxa de pulsions invisibles que ens mou a cercar la nostra vocació frustrada: la persona que desitjaven ser d’adolescents i que el ritme de la vida mateixa ens ha negat sense donar més raons que el silenci de l’atzar. Tristament jo sóc una d’aquestes víctimes, un comunicador atemorit que ha fugit de l’aventura periodística per por al fracàs, pel pànic de ser assenyalat amb el dit per dones divorciades que tenen els seus fills treballant a grans empreses multinacionals, pel temor d’acabar als braços d’una desconeguda sense pes dins el món endogàmic gironí. En fi, com molt bé podeu deduir, no deixo de ser un periodista solitari que assaja les seves cròniques a les tardes d’hivern a platges abandonades de la Costa Brava per recordar qui volia ser quan no tenia concepció del temps i em semblava que el rellotge es pararia a l’adolescència.
Davant aquest trist panorama personal, només puc agrair a la gent d’Onda Rambla Girona per donar-me l’opció de ser un cosí de segon grau en aquesta família que formem a La ciutat de tots, i poder desenterrar les històries més o menys ignorades de la nostra ciutat amb un toc d’humor i d’ironia necessaris per desdramatizar la realitat. La cita de cada dimecres no només constava d’un espai de quinze minuts on podia inflar la vena del periodista que sempre he portat dins, sinó que era tot un ritual que començava quan el pater familias de La ciutat de tots, l’Eduard, obria la porta entre dissertacions pròpies del Parada i fonda. Mentre jo anava cap a l’estudi aprofitant per saludar la gent de la ràdio, l’Eduard em preguntava el tema i es carregava les meves il·lusions per intentar resultar ser original a l’oient incloent informació als meus relats que ni tant sols sabia, de totes maneres, com un bon col.laborador, dissimulava la meva ignorància assentint amb sons guturals mentre imprimia el guió per poder allargar els minuts de tertúlia prèvia a l’espai.
Durant els relats, realitzàvem un humil flash-back a la història de Girona, i sobretot, una mirada enrere al meu passat, on veia aquell nen que comentava als partits de futbol del Dream Team assegut al sofà de casa obligant al meu pare a anar a seguir el partit a la cuina. De totes maneres, d’aquest any a Onda Rambla no em quedo amb l’haver retrobat la meva vocació frustrada, ni tant sols amb l’haver donat als oients un bocí ignorat de la nostra història que ens ajuda a saber qui som, sinó que em quedo amb haver conegut la gent que forma aquesta emissora i que ajuda a donar a la ciutat de Girona, un periodisme radiofònic d’alta qualitat. Per molts anys!
PD: Aquest text apareixerà en una revista d'Onda Rambla que anirà juntament amb el Diari de Girona el dia de Sant Narcís.
PDD: Aquest any comparteixo espai amb en Jaume Arxer, una discussió històrica d'alt voltatge. Dijous a les 12.40 - 89.9 FM (em sembla...).

dilluns, 12 d’octubre de 2009

Vaga pastanaguil

Avui, en motiu del dia de la hispanitat, des de la pastanaga verda hem decidit declarar el nostre primer dia de vaga oficial amb un significat molt clar: nosaltres volem considerar el 12 d'octubre com un dia laboral però a l'hora ens neguem a treballar perquè creiem que va contra els nostres drets de treballadors hippie-socialistes amontillats si no tenim festa el dia de la Mare de Déu de Montserrat. Per tant, agafant els discursos dels grans teòrics de la història política, Lenin, Marcusse, Coll-Alentorn i Josep Maria Bachs, veiem que celebrar una festa àpatrida és la negació del propi ésser com a animal amb identitat nacional pròpia, però alhora, treballar per combatre aquesta anomalia nacional és una forma de seguir sotmés al sistema perquè estàs dedicant vuit hores més a l'any a alimentar el gran monstre del Filiprim.
Per tant, la decisió de tots els treballadors catalans units pel patriota José María Álvarez, és clara: vaga general. I com que a la pastanaga verda sempre estem totalment d'acord amb els nostres líders sindicals, ens unim a la vaga i fem una jornada de festa on tots ens tocarem la pirula i buscarem que la bòfia ens foti una bona tunda per poder cridar allò de policia assessina, i pensar que a pesar que els temps canvien, seguim sent les víctimies maltractes d'un animal que té el rostre deformat de Fèlix Millet.
Per acabar, una cosa que he escrit pensant amb els espasmes de Marlaux...
Releyendo palabras asiáticas de Marlaux, Me recuesto en una biblioteca vacía, Donde antaño, con los recuerdos olvidados, Se encontraba la ciénega de mi hermano, Muerto a manos de narcos sin pedigrí. Prendido por el síndrome de Tourette, Tembloroso no consigo recoger Tus puñales ondeando mi rostro, Tus caricias torcidas a mi espalda, Tus verdades perdidas en mis mentiras.

diumenge, 11 d’octubre de 2009

La necessitat de Friederich

Seguint amb els quadres de Friederich, aprofito l'escrit que vaig fer pensant amb aquest quadre del pintor alemany que sempre m'ha fascinat per l'excel.lent plasmació de la nit fosca de l'ànima de San Juan de la Cruz. Sempre he pensat que el tindria a una sala buida on el quadre ajudaria a renunciar del món exterior que parlàvem ahir per abraçar-nos a nosaltres mateixos. Aquí ho teniu:
Las huellas de Dios se desdibujan como el triste vestigio de una mujer nostálgica paseando sola por una playa invernal, algunos saben que está allí y se acercan a ella para intentar acompañarla al viaje sin fin en la playa de la desesperación, y otros, al no ver las huellas acariciadas libadamente por las olas del olvido, niegan rotundamente que una mujer pueda pasear sola a merced de los hurtadores de la intimidad.En este instante en el que estamos perdidos en el umbral de la divinidad, solamente tenemos lugar para la fe, el don indeseable para muchos, el regalo imprescindible para los otros, y al fin quedamos los desagradecidos, los prudentes, los cautelosos, los hijos pródigos que no nos acercamos a la orilla del mar por miedo a ver estas huellas divinas que, seguramente, nos darían la plenitud de la que huimos cada anochecer.

dissabte, 10 d’octubre de 2009

Trobar la nostra interioritat

La dualitat entre món interior i món exterior és fascinant, veure on estan els límits d'un i altre és confús perquè en certa manera el món interior, el que amaguem a la nostra carcassa, és fruït d'allò que hi ha fora, de les circumstàncies que ens envolten. D'altra banda, la velocitat del dia a dia, el ritme alineal de la realitat, ens impedeix saber discernir el que vertaderament nosaltres volem del que realment necessitem segons els inputs que ens arriben del nostre entorn. La solució? Primer de tot un exercici totalment oblidat, la meditació, exercir l'autoreflexió, el pensar sobre un mateix, sobre el dia a dia, sobre el sentit dels nostre actes dins les coordenades espai-temps. En certa manera es tractaria de trobar temps per nosaltres, de regalar-nos uns moments al dia per veure si la rutina ens porta o som nosaltres que la fem anar allà on volem. En segon lloc ser valents, saber que el anar pel dret portarà moltes confusions i fins i tot desconcert, però si està ben pensat i no afectem els altres amb un rebrot d'egoïsme, no hem de dubtar.
En fi, que la qüestió està en evitar que la riquesa del nostre món interior, de la potencialitat de la nostra espiritualitat, quedi totalment amagada per la realitat que hi ha a fora casa nostra, per les broques d'un rellotge que ens amenaça sense esperar res a canvi, i això passa perquè no estem acostumats a aturar el nostre entorn per poder pensar sobre nosaltres, fer l'exercici de Friederich i enfilar-nos a sobre una muntanya per fugir del món exterior que ens queda els nostres peus donant-nos la oportunitat per modelar el que realment som: la nostra ànima.

divendres, 9 d’octubre de 2009

Dios es redondo

Cinc de la tarda d’un diumenge qualsevol. L’incomprès va sonar el xiulet i comença la catarsis dels milions de persones que representen una perfecte còpia del desinhibiment del pathos que tenia lloc als circs romans. Els més passionals exterioritzen les seves fòbies diàries excretant sobre Déu i la mare de tots els gladiadors que han vingut de terres llunyanes per tornar amb premi més preuat: la victòria. D’altre banda, els introvertits comencen a construir dins l’hermetisme del seu jo, una rancúnia ferma i duradera envers el culpable de la davallada. Una patada que separa l’èxit del fracàs, l’eternitat de l’oblit, l’heroi del desertor. Aquesta escena pretèrita però quotidiana que podem veure cada diumenge els estadis de futbol, la trobem perfectament desgranada a Dios es redondo, el llibre que l’escriptor mexicà Juan Villoro dedica a l’esport rei: el futbol. Quina relació té el futbol amb la literatura? Segurament la capacitat de recordar-nos el nostre origen d’animals sensitius i passionals que tenen la capacitat d’ennuvolar el nostre jo més racional per fer sortir sense cap mena de filtre previ, els nostres sentiments que mai deixarem anar durant un sopar amb els teus futurs sogres. Aquest aspecte literari del futbol és el que Villoro desenvolupa durant el seu conjunt de cròniques que van des de el Mundial d’Itàlia 90 a Corea 2002, passant per personatges com Maradona, Guardiola, Zidane... i equips que han esdevingut mítics pels seus èxits o fracassos: l’Hungria del 54, l’Holanda de Cruyff, el Brasil de Pelé, el Dream Team, els Galácticos que mai van aconseguir brillar... Qui és realment Maradona? Per què Holanda no ha guanyat mai cap Mundial? Per què Mèxic és una selecció fracassada? Diferents preguntes que tornen una i altre vegada als fanàtics del futbol i que l’autor de El Testigo argumenta utilitzant referents literaris a través d’una escriptura barrocament planera que ens recorda la divisió dualista del món entre vencedors i vençuts.

dijous, 8 d’octubre de 2009

La reincidència d'un Judes decadent

Aquest matí he llegit unes declaracions d'un personatge altament apreciat a casa nostra, Luis Figo, on amenaçava en portar a Leo Messi a l'Inter de Milà. Cap problema. Aquest país hem aguantat amb estoicisme els Duques de Olivares, Esparteros, Francos, Aznars, Josmars i Montillas, hem caigut i ens hem tornat a aixecar perquè el secret no està en una persona concreta sinó en la manera de fer perquè vagin sortint Messis, Iniestas, Xavis o Guardioles... Si el traïdor dels nens, el Judes barat que va arribar a insultar la pròpia figura de Judes, recordem que l'apòstol per lo menys va vendre el Messies, que mira, tampoc s'enten però s'ha de reconèixer que el botí era atractiu, ara es vol emportar a Messi a l'Inter per intentar rememorar l'èxit del fitxatge de Luis Suárez, doncs mira, que ho faci. Ara, qui avisa no és traïdor, quan siguem un país independent i podem fer el nostre codi penal, l'apreciat portugués que es va vendre al nostre rival genocida per un grapat de monedes amb gust a mentida serà declarat enemic número ú, serà el nostre Duque de Alba, el que són els Almogàvers pels grecs, uns monstres amb un sac a darrera del qual els nostres nens en parlaran durant generacions, sabent que va poder casar-se amb una dona guapíssima perquè la va enredar amb unes de les seves mentides compulsives.
L'identitat d'un país es basa també en l'existència d'uns enemics comuns que siguin àmpliament odiats per tothom, i que ajudin a les persones a caminar cap un objectiu comú que crei el sentiment de pertinença a una societat. Nosaltres necessitem Luis Figo perquè l'odi als francesos ja ens queda lluny, el necessitem perquè és un Judes decadent amb necessitat de reincidir els seus actes fruït d'una neurosis freudiana d'arrel edípica, i no fotem, el necessitem perquè a vegades, mentre uns parlen de Laporta, altres de Rossell, altres de Cruyff, hi ha la necessitat de posar-nos d'acord per cridar contra l'enemic comú i sentir-nos que som més que un club i menys que un país. Figo, no intentis emportar-te Messi perquè ens faríem més forts.

dimecres, 7 d’octubre de 2009

Ull per ull, geni per boig

La frontera entre el geni i el boig és molt fina, gairebé inexistent, potser perquè en certa manera només el que té un grau accentuat de bogeria pot rebassar els límits humans per arribar a ser un geni, que alhora necessita un xic de descontrol mental per poder sobreviure en un món de persones totalment diferents a ella. Per això, quan la gent parla de l'Adrià Puntí i fan servir indiscriminadament la paraula geni i boig, és un símptoma clar que ens trobem davant un artista capaç de no deixar indiferent a ningú.
Cada matí sona en el cotxe com un vers trencat la cançó Ull per ull i em meravella la capacitat de trobar imatges suggerents una darrera l'altra mentre deixes la cançó oberta, abandonada totalment a la imaginació de l'espectador perquè pugui fer el que vulgui amb ella. En certa manera Puntí aconsegueix fer de les cançons uns icebergs traïdors, només et mostra una part perquè tu després puguis anar a investigar la seva vertadera essència que moltes vegades t'espera com un miratge inexistent. En fi, que el geni i el boig es reuneixen cada matí al meu cotxe per ajudar-me a encarar el dia amb optimisme i amb esperança que en aquest país hi ha gent que sap fer meravelles amb les paraules. M'aixeco i no puc, un bon trau just al mig del cervell...

dimarts, 6 d’octubre de 2009

La paciència de la poesia

Pere Casaldàliga explica als inicis de Descalç sobre la terra vermella que hi ha dos tipus de poetes, els potencials, aquells que arribem a veure les petjades de la veritat a través dels versos del poeta, i el real, aquell que és capaç de plasmar la veritat gràcies a una experiència estètica. Clarament, nosaltres, la única cosa que podem fer és intentar seguir els que van a un altra ritme llegint la conseqüència de les seves vivències en forma de paraules, de restes perdudes pel camí de la vida. No som res més que poetes potencials intentant adquirir paciència per poder disfrutar de l'art més complet, on s'ajunta el significat de la realitat utilitzant la més estricte economia de les paraules.
De totes maneres, la poesia requereix paciència, molta més calma que la novel.la o el mateix assaig, on la sobredimensió de les seves mesures ens dóna tot d'espais innecessaris que la única cosa que fan és introduïr-te a l'acció o simplement dóna forma a l'obra, i et permeten gaudir d'un descans per mantenir l'atenció plenament posada en el llibre. Algú s'imagina que una novel.la fos un clímax permanent? Seria inaguantable, acabaríem esgotats. D'altra banda, la bona poesia intenta en cada moment arribar a un punt àlgid, donan-te el mot just i les referències suficients per transportar-te cap al plaer estètic, per això es necessitat molta paciència, asseure's, parar el món i endinsar-te en la realitat complexe d'un poeta real tocat per la vara d'una deesa ebria de felicitat. Entrem-hi!

dilluns, 5 d’octubre de 2009

La necessitat d'un Larra català

Per motius professionals m'he passat la tarda del diumenge donant voltes al costumbrisme de Larra i el seu romanticisme ecléctic, o sigui, la capacitat d'anar a diferents gèneres per convertir-se en un artista complet. El que més m'ha satisfet de Larra és el record que tenia d'ell, la seva capacitat per forjar aquesta aquesta línia de pensament liberal i racionalista d'herència neoclàssica, provinent dels Cadalso, Feijoo o Jovellanos, que ha anat arrelant en aquest país d'extremistes per intentar sense èxit, silenciar bales dialèctiques.
Larra, un intel.lectual afrancesat que xoca amb les ruïnes d'un país anclat a l'època dels Àustries, fa als seus Artículos, un exercici que m'agradaria molt que es fes amb la societat catalana, un anàlisis profund dels vicis acceptats que representen una rèmora per millorar com a societat, amb el pretext que protegint els errors històrics estem mantenint la puresa d'unes costums que no necessàriament han de ser les correctes. Ho dic perquè al país veí, si volen anar a buscar un referent crític, un personatge que intentés rectificar allò que estimava, ho té bastant fàcil, mentre nosaltres, tinc la sensació, que la necessitat de protegir-nos constament, ens ha portat a tornar-nos uns egocèntrics i uns superps, incapaços de criticar tot allò que som i no volem admetre. Per tant, des de l'hort pastanaguil de les verdures anònimes, demanem l'aparició d'un Larra català, una veu de la consciència que ens trenqui el mirall quan hi portem més de dues hores seguides davant seu.

diumenge, 4 d’octubre de 2009

Jo de gran vull ser com tu

La imatge utòpica d'un boig anant a contracorrent i desafiant una institució podrida pels homes, l'espectre d'un idealista que va aconseguir remoure les consciències sedentàries d'unes persones venudes al diable, el color marronós del que es fusiona amb la naturelsa per poder entendre-la i tornar a ser part d'ella, el renegat dels plaer mundans que cerca en el viatge la brisa divina que l'empeny cap a l'eternitat, un enamorat de Déu que busca en les seves petjades la paraula adient per seduïr el cor de les persones, un model d'humilitat que ha perviscut els segles i ha aconseguit agafar la transversalitat religiosa i ideològica... En fi, podria anar definit Sant Francesc d'Assís durant tot el dia i segurament no trobaria el mot adient per portar-lo amb prou dignitat per la vida. Avui és el seu sant, el meu patró, i només se m'acut, mentre em poso una vegada més a les teves mans perquè em guiis per aquests móns de persones, que de gran, quan ja tingui barba blanca i sigui incapaç d'odiar, m'agradaria ser com tu. Moltes felicitats!!

dissabte, 3 d’octubre de 2009

Els ecos de la història

Després de superar la nit tenebrosa de l'ànima i veure que San Juan de la Cruz era un simple aficionat a les crisis existencials, tot al teu voltant sembla primavera. Fins i tot amb aquell saxofonista de carrer empenyat en posar les galtes inflades com Louis Amstrong, té aquell toc de familiaritat agradable que es veu reflexat en un somriure paternalista. Ho dic perquè és important recordar èpoques de prosperitat quan tens temptacions espriuianes excel.lentment exemplificades pel nostre admirat contertulià Iron, i veure en els aparadors que ens criden a una vida millor, la vertadera falsetat del món dels espectres i la necessitat de trobar la veritat a l'ànima de les mirades.
Per això, després de revisar un assaig de Jordi Gracia sobre les veus revoltoses que varen mantenir l'eco suficient durant l'època més fosca del franquisme, m'he adonat que les veus i mirades que perdudaran al llarg de la història no seran les dels aparadors, les de l'avui per demà, sinó les veus callades i constants que ens remeten a lluitar per poder aconseguir arribar al fons de les mirades, a travessar els decorats d'aquest món de paper condemnat a cremar durant una foguera apocalíptica. Només en aquest record trobarem el material suficient per remuntar, per sortir de l'opacitat de les nits espirituals i sortir al carrer per abraçar aquell saxofonista anònim que li han explotat les galtes després d'aconseguir el mateix rostre inflat del perpetu Armstrong. Tot plegat, gràcies els ecos suaus de la història.

divendres, 2 d’octubre de 2009

El meu paper de wàter

En una classe política com la d'aquest país, només per sobre de la inexistant somaliana i la corrupta italiana, s'intenta paliar les mancances a l'hora de plantejar-se els perquès de les coses apel.lant al meu paper de wàter preferit: La Constitució Espanyola. Aquest text que fou tant important el seu dia per acostar postures irreconciliables ha quedat totalment obsolet perquè resulta que tots els nascuts més tard del 1961 no la vàrem votar, o sigui, més o menys, gairebé la meitat de la població amb dret a vot. Davant la reivindicació dels demagogs de les poltrones de recuperar l'esperit de la Constitució, jo aposto recuperar el de la Constitució de Cádiz, fotem fora el rei i convertim això amb una república i a partir d'aquí anem treballant. Ho dic perquè anem a buscar textos que no hem votat, doncs anem tots al nostre rotllo, o sigui, al que ens interessa.
D'una banda es plantegen canviar-la quan parlem de si l'hereu ha de ser un home o una dona, però si parlem dels drets de les persones que a ells no els interessa, llavors els agnòstics sacralitzen la legalitat i posen les persones al servei de la llei, quan hauria de ser totalment el revés, la llei al servei de les persones.
En fi, que després d'uns mesos molt crispat, he decidit amb la dona abandonar el país, exiliar-me de forma voluntària, no per necessitat policial sinó per obligació moral. Em nego a seguir vivint en un país on les rèmores del passat són els límits de la persona, i on ens empenyem en discutir-nos sobre l'ahir per podre construïr el demà. Aquest país no el vull pels meus fills, o sigui, d'aquí poc La pastanaga verda començarà a ser La pastanaga extrangera.

dijous, 1 d’octubre de 2009

64 alumnes

En aquest moment, mentre estic escrivint aquest post que hauria de parlar sobre un llibre de Stefan Zweig que em vaig acabar abans d'ahir durant la segona part del Barça-Dinamo de Kiev, no m'he pogut estar d'escriure sobre el panorama que tinc just davant meu. Bibiloteca de Bell-lloc, 64 alumnes de 1r i 2n d'ESO, tres són de l'Espanyol, fet que els converteix en personatges perillosos a l'hora de mantenir l'ordre, estan fent deures i estudiant amb silenci de forma voluntària, mentre un servidor, estar assegut a l'ordinador escrivint aquest post.
La conclusió d'aquest fet no és que tingui un aspecte de Marinus Michels amb problemes de restrenyiment, tot el contrari, porto una corbata amb un dibuix de Girona de l'Isaac i tinc el rostre, amb la meva barba adolescent, d'un professor nouvingut amb por a l'alumnat, sinó que denota que es poden fer molt bé les coses sense perdre l'alegria i el bon rotllo que hi ha d'haver entre professor i alumne, i que en aquesta escola en concret, s'està treballant molt bé aquest aspecte des de fa molts anys.
De totes maneres sempre hi ha d'haver-hi algun problema, en aquests moments ha entrat a la biblio un professor que té dos defectes de fàbrica, és d'Espanya i és del Madrid, però bueno, la Generalitat ens obliga a agafar gent d'aquest tipus per no sé quina llei que hem de complir: per cada vint professors catalans i del Barça, n'has de tenir un de tarat... Tornant el tema, 63 alumnes que segueixen treballant en silenci, sense ells, la pastanaga verda no seria possible. Moltes gràcies!!... Nen, si no calles la boca t'estampo contra l'estanteria d'història natural!!! Perdó, m'he passat, ara mateix vaig a presentar les meves disculpes al Tribunal Constitucional...-