dijous, 31 de desembre de 2009

Records d'un cap d'any a París

La parodia de Sartre representada a la fotografia de perfil del blog, és el resultat d'un cap d'any a París escoltant Paolo Conte mentre vèiem nevar a fora la ciutat. París estava nevada perquè volia acollir l'any nou amb escepticisme, com si el futur no anés amb ella, com si visqués en aquell passat modern on era el centre cultural i polític del món eurocèntric.
El Cap d'any del 2005 va ser un dia molt variat, dinar en una habitació d'Antony amb una veïna esquisofrènica que es donava cops de cap a la paret sempre que nosaltres cridàvem a Robespierre, campanades a Notre Dame, un concert en un bar on en prou feines hi cabien trenta persones i on la gent es servia la beguda i deixava els diners a la caixa, un panteó extrany que donava voltes entre cotxe de gamma alta, un metro silenciat pel cansament del'albada nevada, i la caiguda del son mentre algun desconegut recitava amb un francés hispà uns versos maleïts de Baudelaire.
Avui, quatre anys després, torno a la ciutat de la llum per cel.lebrar un cap d'any diferent, segurament Robespierre estarà callat i Baudelaire deixarà pas a una cançó de Thomas Dutronc, però n'estic convençut que la capital de la supèrbia i l'autosuficiència, seguirà amagant el traspàs d'any sota una neu fina que intentarà tapar els defectes dels present per poder viure d'un passat il.lustrat. Bon any 2010 i gràcies per ser una verdura fidel!!

dimecres, 30 de desembre de 2009

Gotham City a la Rothko Chapel

Revisant l'antològica Batman: The Dark Knight m'he trobat amb una frase procedent del cap de la policia de Gotham que m'ha donat una visió mística de la pel.lícula: Justo antes de la llegada de la luz, es cuando la oscuridad se manifiesta con toda su esplendor. En aquell moment he pensat amb el paisatge que ens brinda la Rothko Chapel, una espai de meditació on intenten representar pictòricament els versos de San Juan de la Cruz, i de tots els místics que just abans de remuntar cap a la llum es trobaven a les penúries de les tenebres.
Merton deia que la vida del monjo era un semi-èxtasis i quaranta anys d'aridesa, i en certa manera, la foscor d'aquesta capella dóna la raó a Merton, perquè segurament només podrem tornar a arribar a la il.luminació, a recuperar la relació originària amb el nostre Déu,º si som capaços de saber el que no som i experimentem la negació del que realment no som en essència:la foscor. Per això, durant el Nadal, hem d'aconseguir tenir temps per asseure'ns a un banc de la nostra Rothko Chapel i pensar qui som i cap on anem, i sobretot, no desesperar-nos si veiem que a davant nostre tenim panells foscos sense sortida. És en aquest moment, quan la foscor és uniforme, que la nostra esperança per sortir es troba a Gotham i té per nom Batman. En aquell moment haurem trobat la llum cap a la divinitat.

dimarts, 29 de desembre de 2009

El Surrealisme del segle XXI

En aquests de falsos profetes i poetes comprats pel poder, on la paraula s'ha degradat a ella mateixa convertint-se en un eslògan buit per vendre un producte d'usar i tirar que es pot comprar a una botiga xinesa amb olor a opi cremat, tinc la sensació que és urgent recuperar els paràmetres surrealistes nascuts en un període d'entreguerres on la pau era una farsa i el respecte una broma de mal gust a l'esquena dels demòcrates convençuts.
Necessitem un Surrealisme del segle XXI, un nou moviment artístic que actui de neosurrealisme, que ens torni a motivar per buscar la realitat fora de la realitat, dins els somnis que cada nit ens transporten pels rellotges deformats de Dalí intentant atrapar un món diferent. Per això, demano una recuperació dels paràmetres onírics que va portar a tota una generació d'artistes a treure's l'ull de El perro andaluz per poder sobreviure en un espai diferent que no tenia res a veure amb aquells anys de trànsit cap a un món pitjor, cap a una apocalipsis mundial que silenciaria els poetes i mataria els profetes.
No vull ser catastrofista però tinc la sensació que la única manera de sobreviure és construïnt-se un búnker fictici on poguem veure aquella realitat que nosaltres volem, ignorant totalment les veus discordants d'una civilització en ruïnes. Llarga vida al Surrealisme!

dilluns, 28 de desembre de 2009

Entre les dues bèsties

Quan l'agressivitat d'aquest país ve des dels mitjans de comunicació afins a l'esquerra política, hi ha una mena de pacte de silenci on ningú s'escandilitza ni treu les opinions als zàppings televisius perquè sembla que està socialment acceptat segons quines opinions, mofes o senzillament, formes d'expressar idees de dubtosa moralitat que es senten en aquests canals o emisores. Ara, quan la que parla és la deplorable Intereconomia amb le seves constants sortides de to totalment anacròniques i insultants pel nostre país, llavors tothom es veu en cor de criticar, és més, fan servir la crítica fàcil per donar legitimitat als propis arguments. En aquests moments, els mitjans d'esquerra treuen totes les rareses d'aquests canals i s'inflen de superioritat moral, sense veure que ells també són part de la bèstia, que són la mateixa cara de l'altra moneda, que també se'ls hi pot aplicar l'adjectiu caspós que tant els hi agrada.
Ho dic perquè els que no estem a cap dels dos costats, a voltes ens podem sentir un xic acomplexats perquè encara que plorem de fàstic amb cadenes televisives com Intereconomía, no compartim els plantejaments d'aquestes cadenes que defensant una falsa llibertat i una hipòcrita democracia, justifiquen totes les accions que planteja el govern de Zapatero. No ens acomplexem. Nosaltres hem de lluitar contra les dues bèsties i hem de saber que a un costat ens diran porcs i a l'altre cabrons. Hem de tenir criteri i evitar caure en la superioritat moral que ens dóna la crítica lògica de plantejaments que estan fora de lloc. Hem de ser els hereus d'un país mancat d'il.lustrats i sobrat de militars encoberts. En fi,la SER o la COPE? Jo em quedo amb Larra. Crec que és un bon propòsit per l'any nou...

diumenge, 27 de desembre de 2009

El sopar del 2009

Aquest Nadal serà el d'un Londres nevat d'en Jordi Llavina que ha entrat de puntetes a casa i ha donat més claror que molts escriptors consagrats encegats per viure a una ciutat d'immortals, serà el Nadal de Aviones de Pereza i de la seva estètica macarra que ens ha omplert els vespres freds d'una Girona tímida i silenciosa, també serà el Nadal del redescobriment de Cruz de navajas de Mecano quan el cotxe es nega a brindar calefacció. Amb els anys no crec que oblidem que aquest Nadal ha estat el de l'oferta fluctuant dels pisos desèrtics de la nostra ciutat, i de la conseqüent discussió per tirar endavant l'exili o quedar-nos en aquest país sent còmplices de la decadència moral d'un ambient nauseabund i pudent, també haurà estat el Nadal dels refredats, de les malalties provinents dels primats fugitius de Daustin Hoffman, Rene Russo, Kevin Spacey i Morgan Freeman, de les pel.lícules crues de Clint Eastwood i dels reportatges de Freddy Mercury i Elton John, del cap d'any a París i de la nit del gall parlant d'una pel.lícula de Jack Nicholson. Finalment, no oblidarem que aquest haurà estat el primer Nadal amb casa pròpia, del naixement tardà del primer fill literari Problemes, i del part prematur del segon, A les portes de Roma. Mai oblidarem el Nadal del 2009, de fet, estic orgullós d'haver-me casat el 2009, l'any de les sis copes, l'any de Working on a dream, l'any que vàrem sopar en un restaurant de luxe a New York, un peix mediterrani amanit amb vinagre y rosas mentre miràvem Manhattan enfosquint-se a l'horitzó. No ho sabíem però estàvem sopant totes les emocions d'un any ple d'èxits.

dissabte, 26 de desembre de 2009

L'esguard secret d'Eastwood

Aquest matí he acabat saturat de com plantegem la relació entre l'home i la naturalesa, de si seguim els paràmetres del Gènesis i tenim una relació de domini responsable respecte ella, o si vivim per mantenir-la, com plantegen els antics partits comunistes que s'han convertit en partits semi-consumistes. A partir d'aquí ha començat un debat a platea sobre l'ambient apocalíptic que hi ha en el nostre dia a dia quan es parla del canvi climàtic. Podríeu pensar que estàvem a Copenhaguen, però no, estàvem esmorzant al Santuari de la Mare de Déu dels Àngels envoltats de costelles de xai i embotit, i encara que la discussió era de nivell i objectivamet interessant, jo seguia perdut a la mirada de Clint Eastwood a la pel.lícula de La fuga de Alcatraz.
Eastwood aconsegueix, com a totes les seves pel.lícules, clavar-te fletxes enverinades amb un esguard tèrbol i secret, com si hagués estat a les portes de l'infern durant un viatge iniciàtic i volgués quedar-se per ella la visió de Dante intentant entrar per les portes del regne de Satanàs. Durant la discussió climàtica vaig començar a mirar en Joan i en Siso amb la desaprovació d'Eastwood cada vegada que es troba un pres amb ganes de trobar la llibertat trencant la dels altres. No ho vaig aconseguir intimidar-los perquè el debat va seguir pujant de tensió, i per tranquil.litzar-me vaig haver de trencar el meu règim menjant un gelat de xocolata blanca. Senzillament, vaig pensar mentre parlaven de les algues marines, si tingués la mirada de Clint Eastwood estaria a Harvard estudiant la carrera d'actor i no seria un escriptor fracassat. M'en vaig a menjar el caneló de Sant Esteve!!

divendres, 25 de desembre de 2009

Reformular-se per Nadal

A mi m'encanta el Nadal. Ho sento per tots aquells que espereu aquestes dates per poder desbarrar de la hipocresia consumista i us quedeu amb aquella visió que a vosaltres us interessa per poder seguir caminant pel carrer amb el cap ajupit i vençut per la vida. Certament que la gent gasta molt, com també és cert que és de les poques dates a l'any que consumeixen per donar un reconeixement a les persones que durant l'any tenim al costat de forma gratuïta, per tant, si sentim fins l'esgotament la idea de la bogeria de les compres, també és bo intentar desxifrar cap on van dirigides aquestes compres compulsives. Lo cortés no quita lo valiente.
D'altra banda el Nadal em fascina perquè és una època de reformular-se un mateix l'estil de vida. És una parada al camí, a l'establia de Betlem, al costat de l'Infant, per saber si estem anant donant tombs d'un costat a l'altre per arribar a un fita que ni tant sols nosaltres coneixem, o seguim ferms cap a un objectiu que tenim clar però no renunciem a reformular perquè sabem que si ens comportem com una taula de fusta, els dia que ens dobleguem ens trencarem, però si som unes vares de goma, ens podem doblegar sense tenir por de trencar-nos, però sense perdre mai la nostra posició originària. En fi, em fascina el Nadal perquè m'ajuda a ser millor i a tancar deutes amb la gent que m'estima. Si a tu no t'agrada perquè et quedes amb allò superficial, sincerament i sense voler ser agressiu, no saps el que et perds. Bon Nadal Pastanagues!!

dijous, 24 de desembre de 2009

El dia que vaig ser un camell

Ahir a la tarda, mentre estava a l'ascensor pujant cap a casa meva, anava comtant una quantitat de diners llaminera que estava dins un sobre que portava a les mans. No patiu, aquesta nit no s'ha trobat cap cadàver al riu, els diners foren guanyats de manera molt honrada. La qüestió és que abans d'arribar al tercer, em vaig parar al primer per recollir un noi jove que sempre m'ha semblat extrany: et saluda amb el cap encarat a una càmara d'un director austríac que està realitzant un plànol contrapicat mentre la mirada s'intenta amagar per evitar el contacte visual directe. Per intentar alleugerir la situació, hem de tenir en compte que em va veure remenant bitllets de cent euros, vaig imitar en Nuñez i vaig dir "És gravíssim el que da la droga d'Abu d'Abi". No li va fer gràcia però tampoc va semblar que el disgustés, simplement es va quedar indiferent. Em vaig sentir estúpid però quan vaig entrar a casa m'havia oblidat completament del meu intent de ser simpàtic amb el veí que va tenir humitats a la cuina per culpa d'una tuberia rebentada del meu pis.
Vaig recordar la broma dues hores després quan els Mossos estaven a la porta de casa meva dient-me que tenien una ordre d'escorcoll debut a una denúncia que havia tingut per comercialitzar droga dura. Va ser una bona manera del meu veí esquizofrènic de desitjar-me bon Nadal. Els Mossos varen estar una hora a casa, el que vaig tardar a convènce'ls que el diàleg a l'ascensor havia estat una broma nuñista. Una experiència bastant desagradable, la veritat. Veí, compte que no et trobis un paqueta amb farina davant de la teva porta...

dimecres, 23 de desembre de 2009

La ressurrecció d'El Cul de la Lleona

Ha tornat amb la mateixa força que ho faria Elvis Presley si pogués tornar a fer un últim concert a Las Vegas: vestit de blanc, amb la cara inflada per un excés de pastilles, i cantant Unchained melody amb el cap vinclat cap a l'esquerra per poder vendre als seus encants a una seguidora sotmesa. Vuit mesos de silenci s'han esparrecat els rumors sobre la retirada blogaire d'en Rafel amb un article on es barreja la Renfe amb Ratón, els quilòmetres per hora amb la mentida, l'esperança de seguir veient articles d'El cul de la lleona amb la por que tornem a un silenci profund fins que en Samaranch aconsegueixi posar-se un anell olímpic per on tu i jo sabem mentre aixeca el braç dret per defensar els valors de l'olimpisme.
Des de la pastanaga verda, i per celebrar també l'inici de les vacances nadalenques escolars, animem al nostre amic lleoní, amant del flipit xampú, que segueixi escrivint amb aquella ironia fina i tant pròpia, un cinisme que serveix per tirar punyals torts a aquell sector de la societat que intenta imposar la seva manera de veure la vida perquè al no tenir amics, han de putejar aquells que tenen gent per anar a passejar el diumenge a la tarda per la rambla d'una ciutat qualsevol. En fi, felicitats Rafel per haver tornat, i esperem que no tardis vuit mesos a tornar a escriure un altre article.

dilluns, 21 de desembre de 2009

La victòria de tots els culers

Era el minut 110 de la segona part de la pròrroga i Leo Messi, el millor jugador sortit de la pedrera del Barça amb 110 anys d'història, aconseguia un gol que acompanyarà el mític de Koeman al 111 de la pròrroga contra la Sampdoria. El gol, volen simbolitzar amb un sol gest la història del nostre club, va ser amb el cor, amb l'al.lè trencat d'un jugador que es llença a terra per acabar de vèncer el rival sense més força que la de l'instint de supervivència que ha tingut el club blaugrana durant 110 anys d'història. El sisé sentit que també va treure Bakero a Kaiserlautern, Rexach a Basilea, Eto'o a París, Amor al Bernàbeu, Iniesta a Londres, i tant altres jugadors que han fet gran la història d'un club acostumat a tirar endavant per necessitat, per amor propi, per orgull, entenent el futbol des d'una forma de veure la vida, no veient la vida en funció del futbol.
Aquesta victòra és el triomf de Guardiola, Cruyff, Laporta, Nuñez, Rexach, Michels, Venables, Montal, Ronaldinho, Messi, Xavi, Stoichkov, Zubizarreta, Laudrup, Koeman, Migueli, Carrasco, Rifé, Sotil, Puyol, Iniesta, Eto'o, Helenio Herrera, Kubala, Samitier, Kocksis, Rivaldo, Ramallets... Totes les persones que amb el seu treball han aconseguit portar el club a prímera línia mundial. Però també és el triomf de totes aquelles persones que personificades amb la figura de Joan Gaspart han dedicat molt de temps de les seves vides al club sense tenir l'éxit que segurament haurien desitjat. En fi, és la victòria de tots els culés. Felicitats.

diumenge, 20 de desembre de 2009

Petites il.legalitats quotidianes

Vivim de petites il.legalitats quotidianes. D'aparcar malament el cotxe en doble fila per anar a buscar aquell medicament que necessites per una picor lleugera a la gola, de creuar el carrer quan no pots passar perquè no saps valorar que els deus segons que guanyes realment no valen la pena, de tirar un paper directament a la paperera perquè la impresora ha fet una lleugera taca de tinta a un lateral, d'agafar un bolígraf a una consulta mèdica per poder escriure uns versos sobre una divorciada anomenada Isabel, d'intentar xuclar la connexió d'internet d'una oficina de La Caixa amb una clientela d'edat avançada, de col.locar un paper fals a la zona blava per enganyar un supervisor agotat d'anar mirant vidres... i així podríem anar seguint fins emplenar diferents blogs sobre la necessitat de saltar-nos la llei per sentir-nos alguna vegada a la vida, petits gàngsters amb capacitat de burlar l'autoritat.
I per què fem això? Doncs perquè la llei està feta per ser saltada amb elegància, com un salt de perxa de Bubka, com una croqueta de Laudrup, com un monosíl.lab de Guardiola, com un quadre oníric de Dalí, com un si bemoll de Drexler, com una Nespresso seduïda per George Clooney. Per això, cadascú de nosaltres, cada dia, fem petits gestos que sumats al llarg de la vida ens donarien alguna nit gratuïta entre reixes per poder redimir-nos de les nostres faltes. De totes maneres, també hem de dir que ho necessitem per donar una mica de salsa a tot plegat. Així doncs, seguiu i disfruteu amb les vostres petites il.legalitats quotidianes.

dissabte, 19 de desembre de 2009

Elvis Presley + nostàlgia = bon inici de conte

El meu germà va morir els vuit anys atropellat per un cotxe. La tragèdia era totalment absent un any abans, a la foto de la comunió on em mirava de reüll mentre jo m’amagava darrera una columna. Ara, trenta anys després i amb la meva última víctima regant de sang les escales de Sant Domènech, sostenc amb nostàlgia la foto d’aquell maig del setanta-nou a Sant Fèlix, on el meu germà ignorava que un any després no em trobaria darrera la silueta fugaç d’un cotxe carregat d’alts càrrecs de l’ajuntament socialista recent investit a la ciutat. No interessava parlar de la matança perquè hagués perjudicat una democràcia molt tendre. Ens varen comprar el silenci amb suficient èmfasis com per tancar la botiga de vins del meu pare. La meva mare ho va acceptar resignada perquè sabia que els gegants no es maten, sinó que s’ignoren.
Sempre he valorat molt la importància d'un inici de novel.la o relat que deixi obert l'argument amb poques línies i no sé perquè, aquest primer fragment que m'ha sortit després d'acollir amb humilitat la nostàlgia provocada per unes cançons de Nadal interpretades per Elvis Presley, em dóna la sensació que compleix una mica aquesta condició. Com diria l'Eugenio després d'un acudit dolent "a mi m'agrada..."

divendres, 18 de desembre de 2009

La moral de les víctimes

Fins i tot les causes més justes, quan són reivindicades fins l'esgotament, caiguent amb actes frívols i gratuïts, poden acabar perdent la seva pròpia legitimitat quan s'utilitzen arguments barats i alhora, s'agafa aquesta causa per acabar justificant actes humans de dubtosa moralitat. Ho dic perquè fa una setmana una televisió pública que presumeix d'independència va fer un documental sobre el camp de concentració que varen haver de patir els exiliats republicans a la platja d'Argeles, un dels fets més vergonyosos de la història de França d'aquest segle, i que justifica mils de documentals i actes per recordar la barbàries que varen haver de suportar els exiliats republicans una vegada havien perdut la guerra, però el problema fou que vaig arribar esgotat i no el vaig poder veure.
Cansat de contemplar com els polítics fan demagogia putrefacta de la guerra civil i l'han convertit en una guerra maniqueista, esgotat de veure com s'està homenatjant persones de dubtosa moralitat pel simple fet que varen sortir derrotats, rebentat de tenir personatges públics aixecant unes banderes que ells no varen viure i per tant, no tenen prespectiva per criticar-la o defensar-la. La conseqüència d'aquesta relectura partidista de la història i l'enterrament a les fosses comunes de l'oblit de tot allò que no interessa recuperar de comunistes i demés, fou que no tenia ganes de veure un documental que parlava d'un de les barbàries més grans que van haver de patir persones de casa nostra, i el fet de víctimes, que quedi clar, no els legitimat moralment per poder tenir una superioritat moral sobre ningú.
La barbàries es condemna com a acte, però no converteix a la víctima amb una persona amb una visió moral més completa de la vida, simplement el converteix en una víctima a protegir i a homenatjar pel fet d'haver caigut a mans de la indiferència humana, però no fa la seva ideologia més vàlida. Segurament si els nostre polítics i la èlit social d'aquest país no hagués fet demagogia maquillada de sang sobre la guerra civil, hagués mirat amb el documental d'Argeles.

dilluns, 14 de desembre de 2009

Facturas blancas

Aquests últims dies han estat un xic complicats per motius laborals i perquè al arribar el fred a Catalunya m'he decidit a hivernar i a passar-me l'estació veient vídeos de gols d'Onésimo amb el Rayo Vallecano. Per això portava uns dies sense actualitzar mentre deixava tornar taronges a les meves estimades pastanagues. De fet, avui mentre preparava l'avaluació dels meus alumnes d'ESO, per entretenir-me i per motivar-me he fet el joc d'escriure dos versos cada vegada que aconseguia acabar un diagnòstic amb cara i ulls. El resultat ha estat un poema que he titulat Facturas blancas i una avaluació de la que he acabat força content. Aquí teniu el poema.
Perdido en una fiesta de carne caduca, Los cuerpos buscan facturas blancas, Mientras tú, niña de la mirada sin ojos, Espías mis secretos de cinco tenedores, Rogando al azar un solo motivo, Para darme la manzana de la deslealtad. Huimos del lugar del crimen sin pagar, Despidiéndonos con un beso a lo Bogard, Cogiendo del brazo la ingenua soledad, Y regalando a precio de saldo nuestra nostalgia, A un vagabundo que robaba por caridad, A los más pobres de la ciudad. En estos tiempos de alquiler, Donde la mentira descansa en las esquinas, Cuando la noche tiene perfume de mujer, Me recuesto en una biblioteca vacía, Para cantarte en cueros una discreta elegía. Andando en un mar de cadáveres vivos, Llevas en el rostro un rastrojo del ayer, Una nostalgia de nuestro mañana en París, Perdidos como unos dandys fracasados, Escribiendo nuestra correspondencia sin palabras. Quemando las cartas de amantes inventados Un tango suena en los altavoces de la fiesta, Donde un don nadie lleva tus ojos en mano, Mientras tu cuerpo yace tibio en mis brazos, Esperando dos mentiras susurradas a tu espalda, Palabras de un loco adicto al atardecer, A las mentiras con una falsa verdad. En estos tiempos de quita y pon, Donde la verdad sobrevive en el paredón, Cuando la noche me regala facturas blancas, Me recuesto entre tus llagas maltrechas, Para escribir en cueros a tu ingenuidad.

dijous, 10 de desembre de 2009

El factor 61

26 anys i ja has tingut moltes vides: estudiant de la universitat pública, estudiant de la universitat privada, resident a una universitat de prestigi internacional, repartidor de gel a les barraques, consumidor de gel a les barraques, salvador del monopoli del gel a les barraques, venedor fictici de croquetes, monja ficticia de la caritat repartint la meitat del sou els pobres, cuiner de primera fila internacional, cuiner pèssim fent un àpat de xíndria i pa en una àrea de servei francesa, jugador d'handbol de l'escola Txescu, jugador frustrat de futbol del Jovent Gironí, cantant d'un grup de música, doble del cantant d'un altre grup de música amb nom de laxant, delegat de classe de la facultat, futur professor de la facultat on vas ser delegat, seductor de naixement, educat per trencar cors, deseducat per deixar-te'l trencar, cuidador de hàmster suïcides, víctima de l'únic labrador violent de la província, cicilista català i tennista gironí, amic fidel, lector infidel, boletaire i cargolaire, gironí nostàlgic i barceloní renegat, auditor amb futur i empresari sense passat, detrector de l'Escon cada vegada que està tancat, fanàtic de l'Escon cada vegada que està obert, fumador de l'ex-fumador que sempre has portat dins, lector d'unes virtuts el nom de les quals no pots recordar... En fi, animo a la gent que et coneix que completi la llista perquè el final no em quedaran forces per desitjar-te que passis un bon aniversari. Ens veiem aquest vespre!!
Una abraçada del teu amic,
Frank
PD: Quan en facis 50 el teu currículum serà la llet...

dimecres, 9 de desembre de 2009

La derrota del temps

Les carreteres mai tenen final perquè sinó deixarien despullat el viatger incansable que busca atrapar l'horitzó. Per això suposo que després d'estar conduïnt dos dies per Espanya buscant un espai sense sortida on poder assentar una nova vida, he tornat a casa decepcionat perquè he vist que el temps és com les carreteres, segueix sense pressa, segur de si mateix perquè sap que el límit està en el propi temps, o sigui, el dia que vulgui acabar-se trencarà l'esfera cíclica per la que es mou com si el demés no anés amb ell.
Davant d'aquesta situació repetitiva de dessassossec m'he decidit a plantar un hort ple d'hortalises perquè el cicle de la vida de les plantes, la mateixa idea de vida, sigui la meva arma per combatre aquest gegant que mai descansa i que em vol portar a la tomba havent-me robat la meva juventut i els meus dies feliços de passió desenfrenada. Per això, cada matí, durant l'albada, m'assec als peus del meu hort llegint Pessoa i vaig mirant com les verdures creixen pacients totalment alienes si he practicat la tècnica del guaret, o una rotació triennal que em permet aprofitar millor l'espai i poder-me enriquir gràcies un possible excedent de producció. Elles saben que han guanyat la batalla perquè la paraula vida sempre acaba vencent. De totes maneres, infidel de mi, jo a vegades perdo la fe i abandono el meu hort de la felicitat per buscar carretera enllà la fi del món, la derrota d'un temps que només es deixa vèncer per punts. Llavors torno als peus de l'hort demanant perdó i sentint-me un desgraciat.

dimarts, 8 de desembre de 2009

Avions amb el somriure d'Amelie

Com un poeta demagog estirat a una estació abandonada cantant a la seva femme fatale, com una macarra que tanca els últims bars on només hi resten fracassats disfrassats de Fidel Castro cantant guajiras a la revolució cubana, com un adolescent que troba en la seva imatge trencadora la protecció per amagar el seu interior... Així són els Pereza i el seu últim disc Aviones, dolç com el somriure innocent d'Audrey Taotou a Amelie, segurament la millor cançó del disc i la que ens fa pensar que aquest grup de Madrid està arribant a un nivell musical per incloure'ls entre els grans de la música espanyola.
Després d'escoltar aquesta cançó vaig agafar la pel.lícula i la vaig tornar a mirar per recordar aquella vegada que la vaig disfrutar en la meva solitud de Montserrat, i vaig meravellar-me per la capacitat que té de construïr-se en base als petits detalls la imatge d'una noia amb un somriure captivador. Un somriure que amaga un secret, que intenta protegir la seva vertadera identitat, com els Pereza, que amaguen darrera la seva estètica dura unes cançons amb una sensibilitat especial. Per això suposo que es van meravellar amb Amelie, perquè són iguals, perquè saben que el secret és el que vertaderament atrau a l'espectador, perquè al cap i a la fi, el secret és el ens mou cada a dia a ser millors. Escolteu la cançó.
PD: Avui, dia de la Puríssima, m'agradaria pensar que la Mare de Déu té el somriure d'Amelie.

dilluns, 7 de desembre de 2009

Artistes de tornada ideològica

Espanya i Catalunya, una sucursal de la civilització grega perduda per l'oblit d'un carter espartà, tenen una sèrie de personatges que amb el temps han acabat essent una paròdia d'ells mateixos, més que res perquè la decadència física i mental a la que han arribat ha servit per ridiculitzar tot allò que havien representat de joves, si és que varen arribar a ser bandera d'alguna cosa.
Sincerament crec que dins aquesta categoria d'artistes que han acabat escopint sobre el seu rostre, Miguel Bosé té un lloc d'honor. Cada vegada que obre la boca per parlar, no per cantar, sempre treu aquest esperit de superioritat moral insultant que tenen tots els artistes carronyers d'esquerra que es creuen amb força per anar pontificant sobre la manera de viure de les persones. Ells són els primers de cagar-se amb les jerarquies, però alhora són els primers d'utilitzar els micròfons que tenen davant seu per anar aconsellant a la seva parroquia de com viure les seves vides, i si el discurs no funciona, sempre ens quedarà la guerra d'Irak per acabar tapant les seves misèries personals.
M'havia proposat feia temps de no fer escrits de crítica visceral per intentar ser un xic positiu, però quan he vist el Bosé per la televisió fent el seu discurs repetit, he tingut un impuls que no he pogut evitar. Més que res perquè em fa molta ràbia que segons quins personatge públics, per mèrits qüestionables, tinguin un micròfon a davant per poder deixar anar al seu vòmit incontrolat, mentre d'altres, han de seguir callat perquè no troben espai on fer sentir les seves veus silenciades pels crits d'aquests esquerranosos amb menys estil que en Joan Herrera posant gasolina al cotxe.
PD: A Catalunya l'exemple clar seria Carles Flavià.
PDD: Les cançons de Bosé, a pesar de tot, m'agraden.

divendres, 4 de desembre de 2009

Girona

Buscant fotos sobre aquesta ciutat que em mou entre l'amor i l'odi, el despreci i l'estimació, el rebuig i la necessitat, la fe i la desesperança, he trobat una imatge que crec que la dignifica perquè la defineix tal com és: sense filtres ni sense mentides.
Girona és com aquesta fotografia de La Rambla de la Llibertat, grisa perquè no hi ha ni un punt de color que li doni alegria hivernal, però al mateix temps, en la grisor aconsegueix ser nostàlgica, crear un sentit de pertinença que t'acompanya arreu on vas.
També podem veure en la foto la quietud, una font inesgotable d'angoixa i benestar. Angoixa quan la vida et demanar còrrer una mica més, i benestar quan aquesta mateixa vida et demana una humil parada al camí per mirar enrera i veure tot el que vas dir que faries i no has complert mai. La buidor nocturna dels carrers gironins és com una cançó de Tom Waits, en certs moments d'eufòria et pot posar nerviós perquè tens ganes d'anar més ràpid, però en els moments de dessassosec, de buscar un paisatge per la soletat, la matinada gironina és l'espai perfecte per trobar la calma enmig de la tempesta.
Podria anar dient però veig que la fotografia em porta un munt de sentiments contradictoris, maneres de veure la meva ciutat que passen sense punt mig de l'idealisme a la paranoia, i tot l'article seria igual de repetitiu i d'avorrit. Més que res perquè el meu sentir envers Girona és repetitiu, sempre l'odio però perquè l'estimo, i al final, després de tres anys de sentir sempre el mateix, reconec que em faig profundament avorrit. Així doncs, esperem que arribi un dia que Girona sigui tres vegades mortal.

dijous, 3 de desembre de 2009

Crònica d'una mort anunciada

Després d'haver cremat les cintes de totes les pel.lícules amb finals feliços m'he mirat Venècia amb prespectiva i crec que val la pena veure una ciutat agonitzant, més que res perquè d'aquí poc serà una necròpolis amb un parc temàtic a dins per poder acontentar a turistes adinerats que intenten fugir de les seves realitats quotidianes, i com molt bé dièm els melòmans: el vaig a veure perquè segurament és l'última gira que farà.
De totes maneres, sap greu copçar com l'herència d'una ciutat renaixentista que va fer crèixer l'esperit del comerciant burgés en una Europa perfectament jerarquitzada, queda totalment reduïda a uns palaus desagastats per la força dèbil de l'aigua, però per l'altra banda, agraeixes fer un viatge el temps sense necessitat de llegir Shakespeare per poder imaginar-te la gent travessant corrent el Ponte de Rialto per defensar els seus comerços d'algun atac naval.
Vaig anar a Venècia amb molts de prejudicis perquè em pensava que només trobaria gondoleros amb sombreros cantant cançons infames, però no, m'he trobat quelcom més. He trobat la paraula resitència desdibuixada als rostres de la última generació de venecians totalment rendits a l'evidència: la magnificència de la història no ha pogut fer front a la buidor tecnològica del progrés. Aquesta actitud m'ha conmogut i m'han fet venir ganes de tornar-hi en algun moment on necessiti fer una passejada nocturna en una ciutat fantasma on només quedin els espectres orgullosos d'un passat exemplar i majestuós.

dimecres, 2 de desembre de 2009

Els cors de Visconti

La finestra de l'habitació estava resguardada per una bandera europea amb una estrella de menys, una bandera italiana que robava abans d'anar a dormir perquè cobrís el nostre cobrellit on hi teníem bitllets falsos de cinc-cents euros, capses de preservatius precintats robats a una farmàcia, i fotografies de Maradona amb la camiseta del Nàpols extretes de la col.lecció de Josep Maria Minguella. Durant la nit una estelada presidia les nits venecianes en lloc de la italiana que ens donava l'escalf suficient per sobreviure a la humitat nocturna dels canals. Sempre havíem sentit que els italians són millors amants que els catalans, per tant, vàrem optar per la bandera de Cavour per poder dormir amb un efecte hivernacle proporcionat per les melodies de Vivaldi.
La qüestió és que les dos nits venecianes vàrem sentir a la mateixa hora, prop de la una de la matinada, després d'haver tancat els llibres d'en Fonalleres i en Torralba, la veu profunda d'un begut que veia en l'ebrietat la millor forma de la sobrietat, intentant interpretar Els Cors de Nabucco mentre deixava anar crits de lloances a Helenio Herrera. No vaig obrir mai la finestra perquè em volia imaginar que un jove Luchino Visconti ens havia vingut a veure per fer-nos entendre que morir joves a Venècia era la millor forma de passar a l'eternitat. Suposo que per no voler obrir la finestra m'hauré de conformar a ser un mortal que busca trencar el temps en uns canals que sempre van a parar en la inmensitat de l'oceà. De totes maneres, encara que hagués abraçat a Visconti i a la seva eternitat, tampoc hagués estat feliç, i això, em deixa més tranquil.

dimarts, 1 de desembre de 2009

El triomf del desamor

Necessitàvem una cançó desgastada d'Antonio Vega per arrodonir l'escena: estintolats a l'entrada del teatre on Maria Callas va enamorar el món, podíem copçar a la perfecció una parella discutint a dos metres del canal. Estaven esgotats. Els esbufecs del noi em feien pensar que era la tercera topada del dia i l'enèssima de la setmana. Just al moment que ella marxava carreró endins i jo començava a cantar Viva l'Italia de Francesco de Gregori, ell veia passar una gòndola d'uns turistes americans montant un escàndol propi de turistes espanyols. La vida sempre tenia la virtut d'escopir-te a la cara just a l'instant que baixaves les armes per poder respirar.
En aquell moment, el noi, segurament es deia Pietro perquè tenia el nas ample, es va asseure amb els peus esquitxats pel trist moviment d'un canal remogut pel cant afònic d'un imitador d'Andrea Bocelli. Va començar a plorar just el moment que l'enèssima góndola havia travessat la cantonada del carrer i es pensava que havia quedat sol. Nosaltres el seguíem mirant sense voler sortir del nostre amagatall operístic per por de deixar-lo despullat en un moment on la ciutat li havia pres l'amor que feia temps li havia regalat sense esperar res a canvi. Ja sé perquè plora, li vaig dir a la meva dona, plora perquè és un afortunat. En Pietro, o potser es deia Luca, havia aconseguit ser un fracassat a la ciutat on només hi venien els triomfadors. L'èxit del fracàs el portava a plorar alhora de tristesa i emoció. Vàrem marxar cantant uns versos de Sabina "y una mañana comprendí que a veces gana el que pierde una mujer" perquè ens sentís. Va aixecar el cap i ens va dedicar un somriure: segurament no havia entés res però entre els tres havíem aconseguit trepitjar la Venècia romàntica i mentidera. Definitivament, havia estat un gran triomf.