dissabte, 30 de gener de 2010

Néixer el 1939 o com arribar tard a per tot

Jo també anava a l’autobús d’Albert Camus al principi de L’estranger, però ningú es va fixar amb mi perquè somreia absurdament. Abans havia estat un escarabat petit que havia buscat escalfor sota el llit de Gregor Samsa el dia de la metamorfosis, però Kafka no em va veure perquè quan Gregor es va amagar em va aixafar amb la seva pota gegant. Molts anys després vaig voler participar a la cerimònia inaugural de Barcelona 92 i em varen col.locar al mig de la lona gegant on es representaven els arcs olímpics. Entre un fracàs i l’altre, estava estudiant a l’escola on Carrero Blanco va fer el rècord mundial de salt d’alçada i just aquell dia havia simulat una grip per quedar-me a casa i escriure el primer episodi d’un conte que vaig titular Cuéntame, que perdria durant el trasllat de la meva família a Alemanya i veuria anys més tard en forma de sèrie televisiva sense veure ni una pesseta per drets d’autor. El problema que vaig tenir jo és que una de les vegades que vaig néixer ho vaig fer l’any 1939, i el meu pare em repetia que havia nascut massa aviat per unes coses i massa tard per unes altres. Jo no ho vaig entendre mai, però es veu que els que varem néixer el 1939 estàvem condemnat a estar sempre fora de lloc. Que quin país vaig néixer? Home, em pensava que ho havies endevinat. Vaig néixer a Barcelona. Tu mateix.

divendres, 29 de gener de 2010

Vull ser abandonat

Sempre he gaudit al màxim d’un desengany amorós, de reconciliar-me amb la soledat entre llàgrimes d’emoció i desesperació mentre uns versos de Machado eren recitats per la tremolor suggestiva de Serrat. El fracàs és molt estètic, et fa persona i artista, i en certa manera et dóna un dignitat que no trobes mai amb l’èxit, on les mirades i els gestos de reconeixement van acompanyats sempre d’una hipocresia molt fina i perillosa per veure’t acompanyat d’una model mansa i analfabeta. El perdre l’amor de la teva vida t’ajuda caminar pel carrer amb les mans a la butxaca mentre vas donant patates a unes fulles groguenques amb complexa de cadàver, que prenen la direcció aleatòria del vent evitant el teu peu pesat per la vida mateixa. Pots fer cara de desgraciat i la gent et mira amb rostre de compassió, de companyerisme, ajudant-te a carregar una pena que només tu podràs portar fins el Gòlgota, des d’on la llançaràs muntanya avall perquè destrueixi el temple de Jerusalem fent sortir a la llum tots els sepulcres blanquejats podrits per l’enveja Per això, quan em venen a la memòria totes les siluetes femenines perdent-se a l’horitzó amb el ritme d’una cançó de Gardel, i veig la vida que porto ara, m’en adono que he perdut la dignitat, que no puc ser un poeta, i que m’hauré de conformar en ser un home amb molta pasta que contracta pintors arruïnats perquè em pintin a casa una reproducció de la Capella Sixtina.

dijous, 28 de gener de 2010

Sobirania nuclear dels Països Catalans

Nosaltres parlem molt d’independència, de dret a decidir, de respecta a la sobirania, i llavors som els primers a voler expulsar militants quan aquests prenen una decisió nuclear que no ens convé perquè les dates electorals estan a prop, o ens agafem a infinits recursos per tirar enrere la decisió presa per majoria en un ajuntament, al·legant que no és un reflexa de la voluntat del poble. D’altra banda seria bo recordar que nosaltres mateixos som els primers de carregar-nos aquest argument per defensar un Estatut que no està a prop ni per un terç de la població real de Catalunya. Ho dic perquè cada cop veig més clar que quan el català imposa quelcom ho fa en nom del bé comú i de la defensa de la sobirania catalana, però quan ens ve imposat des de fora, llavors és una decisió arbitrària i dictatorial de la caverna espanyolista antidemocràtica. Un exemple clar està amb el conceptes de Països Catalans, hi ha gent que segueix encaparrada, perdent el temps amb aquests marcs geopolítics, quan hi ha una àmplia majoria d’aquests territoris que volen ser espanyols, però nosaltres no, volem que tothom sigui català, independentista, mengi pa amb tomàquet, llegeixi els articles de la Rahola, celebri els gols d’en Messi i canti les cançons de Manel. Deixem els altres que siguin com vulguin, i llavors podrem començar a demanar ser qui volem ser. Fins llavors, no som indicats per parlar de llibertat o energia nuclear.

dimecres, 27 de gener de 2010

Et caic malament

Et caic malament i no em saludes, però com molt bé saps, els bons mafiosos no barregem l'odi amb la falta d'educació, i veig per com actues, que has caigut als braços de la branca més cañí d'una mafia pagesa i acomplexada. També m'imagino que no t'agraden les meves idees polítiques perquè moltes vegades em pixo assegut al teu país esguerrat que tant dius estimar en nom d'una àguila jeriàtrica incapaç de guanyar una guerra de galls contra un pollastre amputat. D'altra banda, quan ens trobem i et crido amb el braç enlaire tal com a tu t'agrada, em contestes en castellà pensant que aixo em violenta, però com molt bé intuixes, quan un porta sis copes a l'esquena, tant li és amb quin idioma el saludin perquè ha hagut de fer la volta el món per recollir-les.
De totes maneres, a pesar d'haver-te cagat a la taula de casa meva perquè tal com et vaig obrir les portes de casa vas aprofitar per enganxar-me els dits, et diré que no t'odio, t'estimo. Si senyor, t'estimo perquè gràcies a tu he sapigut agraïr els meus pares per com em van educar, gràcies a tu, quan et veig a l'església, veig que Déu ens estima a pesar dels nostres defectes, i també perquè gràcies a tu, la meva dona ha aprés que t'estimo sóna molt millor que te quiero, i que pastanaga és més atractiu que zanahoria.

dimarts, 26 de gener de 2010

La suplantació dels rics

El problema d'aquest país és que els pobres critiquen els rics perquè volen ser com ells, portar el tren de vida que porten ells, i sobretot, tenir el mateix festeig amb aquesta eròtica del poder que resulta que es presenta a casa teva sense avisar al moment que tens les espelmes enceses i la música de Frank Sinatra a punt per començar a ballar. Ho dic perquè moltes vegades a darrera de la idea d'igualtat hi ha l'ambició de suplantanció, o sigui, jo passaré a ser tu i tu passaràs a ser jo. Una mica com quan jugues a l'Uno i et toca canviar-te les cartes amb el rival i menjar-te la porqueria de joc que té, et canvia la partida i generalment passés d'una victòria segura a una derrota tràgica.
Per això, quan sento les crítiques justificades per molts excessos de persones amb un nivell adquisistiu elevat, em pregunto si darrera aquesta merda que tiren sobre l'or, enlloc d'haver-hi un vertader convenciment d'un plantejament sobri de la vida, no hi ha una enveja insana per aquella rellotge Bulgari amb diamants en forma del conillet de Playboy. Davant d'aquesta possibilitat del pobre que crítica el ric perquè simplement ell no és ric, i per tant, no pot tenir un yate a Montecarlo on fer partides il.legals de pòquer mentre unes noietes vestides d'infermeres serveixen un whisky pur extret de la pell d'un animal escocès amb perill d'extinció, em venen ganes d'exiliar-me a Corea del Nord i cridar als quatre vents que sóc homosexual. A veure què passa.

dilluns, 25 de gener de 2010

La persistència de la memòria, 1931

Aquesta nit he sommiat que ideava un pla quinquennal pels millors professors europeus d'una escola de música de Viena embargada per un banc alemany amb nom de filòsof existencialista, i he pensat amb els rellotges deformats de Dalí que ens persegueixen com l'oracle d'una tragèdia grega.
Nosaltres fugim muntanya enllà, travessem fronteres tancades tot trencant els barrots d'una presó d'alta seguretat, però tot i així no podem defugir dels nostres records, de la mirada de la víctima demanant clemència mentre deixaves anar una bala carregada de lúxuria conscient que la seva viuda només podria menjar, refregant-se per sobre teu amb posat de derrota.
Els records deformats ens persegueixen com els rellotges de Dalí agonitzant a un espai sense horitzó, i nosaltres, per molt que col.leccionem ciutats on anar deixant una part de nosaltres, seguim portant la maleta plena de mirades decepcionades i d'esguards agraïts, de mots càlids i insults amargs, d'escenes bucòliques i panoràmiques dantesquesc. Per això aquesta nit he somiat amb els millors professor europeus d'una escola de Viena, perquè les seves mirades desemperades em recordaven a les víctimes anònimes d'un piló d'afussellament plegat de triumfadors. Maleït Dalí, maleïda persistència de la memòria.

dissabte, 23 de gener de 2010

La massa indiferent del poble

Quan es parla de memòria històrica m’entra la urgència de defensar els historiadors silenciats per plantejar una nova crítica històrica, una forma d’analitzar el fet històric amb totes les seves variants que el contextualitzin a l’època i que ens ajudin a comprendre’l, que no justificar-lo. Si no arribem aquest grau d’anàlisis tindrem sempre un sentiment de superioritat moral respecte el passat que ens impossibilitarà millorar el nostre present. Tot plegat es tracta de veure que hi ha un element de continuïtat en llarg de la història que marca les diferents etapes polítiques i socials: la massa indiferent del poble. De la mateixa manera que al dia de la proclamació de la república molta de la gent que va sortir el carrer en defensa dels ideals republicans, també haguessin sortit el carrer si la restauració monàrquica hagués triomfat, molta gent d’avui en dia no seria indiferent si la opinió pública que no sabem d’on surt, no fos indiferent i prioritzés l’hedonisme personal en front del bé comú. Aquesta massa indiferent del poble és la que suma quan Hitler puja el poder, quan Mussolini arriba, quan Franco guanya, quan es restaura la democràcia, quan es fa una revolta pacífica, quan hi ha un règim teocèntric, i avui en dia, quan la llibertat està per sobre la veritat. No vull semblar elitista, ara, no us negaré que la lucidesa de Nietzche m’està donant una visió que no és políticament correcte però que la veig exemplificada dia darrera dia: les ovelles és són els animals més mansos, i moltes persones tenen complexa d’ovelles.

divendres, 22 de gener de 2010

No crec en Déu

No crec en Déu. No suporto dir que crec en Déu i odio parlar de creients, més que res perquè quan tu creus amb algú sembla que tota la responsabilitat la té una altra persona, mentre tu, amb un acte purament pilatià, et rentes les mans esperant que el temps et doni sutilment la raó. Jo crec amb un alumne que ha suspès sis assignatures i em promet, després d’unes llàgrimes poc convincents, que aixecarà el curs i es posarà a treballar. Però amb Déu? Déu es viu, es conviu, s’estima i es camina amb ell, només quan les crisis de fe són fortes pots dir que hi creus, perquè és just aquell moment que et sembla que camines sols i parles amb una paret plena de jeroglífics egipcis. Fins aquell moment, Déu es porta a dins, es viu, es comparteix, no ho sé, no s’hi creu, ho trobo com molt hermètic i reduccionista.Per això, quan veus tots de teòlegs que s’omplen la boca parlant de Déu i teoritzen fins a la sacietat sobre la naturalesa no natural de la divinitat, veus de seguida qui el viu i qui no el viu, qui l’analitza com si fos un porc obert on les entranyes es mostren sense complexes, o qui parla d’ell perquè el porta dins. Després pots estar d’acord o no amb el que diu el teòleg però l’experiència de Déu salta a la vista. Finalment entraríem a debatre si des d’una experiència subjectiva es pot arribar a la objectivitat, però per això ja hi han els experts que mai escriuran a la pastanaga verda.

dijous, 21 de gener de 2010

La magnitud de la tragèdia col.lectiva

És com una pel·lícula de ciència ficció sense gaires recursos, on la càmera de l’escola de la bruja de Blair van donant voltes alarmada per tot allò que no aconsegueix filmar, per tota la realitat perduda per la urgència d’allò immediat. Nosaltres, preocupats per la renovació de Guardiola, ens commoguem però mai podrem entendre la magnitud de la tragèdia. Si veiem les imatges dels damnificats acabarem bocabadats, però si les compaginem amb el llibre de Monzó caurem en l’error de pensar que la nostra tragèdia és individual, personal, egoista, mentre que la realitat ficcional d’Haití la concebem com col·lectiva: l’individu representa millor que ningú el drama de la col·lectivitat. Aquí hi haurà el gran error: la nostra tragèdia també és col·lectiva. Europa viu immersa en un estat de xoc per la realitat d’Haití, on un terratrèmol ha deixat sense res un país que no tenia res, però nosaltres estem tallant tota una realitat que teníem i que l’estem tirant el marge com si no valgués per res, i mentre ells estan agonitzant físicament i veuen com la misèria els hi cau a sobre, nosaltres tapem la nostra agonia perquè tenim un sentit de superioritat moral respecte tot, heretat moltes vegades d’un progressisme que es creu bo pel simple fet de ser progressisme. Haití commou, necessita ajuda, i viu una de les catàstrofes més bèsties en anys, però tampoc faríem malament de mirar-nos al mirall i veure la magnitud de la nostra tragèdia, una lenta i cruel agonia perfectament escrita per Monzó.

dimecres, 20 de gener de 2010

La generació OT

La relació directa entre notes decents tretes amb poc esforç i regal fantàstic, és una de les rèmores que hauran d'arrossegar els membres de la generació operación triunfo, que ara mateix estan cursant aquesta secundària preocupada per igualar a tothom i no haver d'escoltar a ningú. Els pares omplen de regals els fills sense pensar si aquests ho necessiten o no, i els fills s'acaben pensant que les consoles i els productes tecnòlogics baixen del cel fàcilment, com aquell que ha de cagar per necessitat per no muntar un espectacle al mig del carrer. Aquesta situació provoca un concepte d'èxit totalment propi de l'academia televisiva: el benestar i el reconeixement no comporta ni molta feina ni molt de temps.
Davant d'aquesta situació només podem desitjar que la generació nascuda a mitjans dels noranta, es reboti contra els seus progenitors i vegin que la sobreprotecció, la falta de sobrietat en la vida diària, l'acontentament constant dels capricis del nen/a, és un error irrevocable a l'hora d'educar un infant i que té com a conseqüència directa la impremta de certs defectes terminals en el caràcter: l'esforç per la recompensa inmediata, deixos materialistes, utilitaristes, mandrosos, i sobretot, futurs fracassats que el dia de demà no es sabran treure les castanyes del foc.
El secret de tot plegat és la paraula esforç, que dita per un entrenador que guanya sis copes amb un any, sembla paraula de Déu, però que escrita per un professor, amb el país que vivim, et poden titllar de franquista.

dimarts, 19 de gener de 2010

Messi està envellint la generació de Guardiola

Entre el ecleticisme literari de Cela i els poemes sobre la falsa inmortalitat de Luis García Montero que ara mateix tinc dispersos sobre la meva taula, hi ha una idea sobre el pas del temps d'un llibre de Trueba que m'ha vingut al cap sense cap mena de permís i que m'ha fet còrrer cap el mirall per veure si les arrugues al front són molt vistoses quan faig cara de sorprés: un sap que es fa gran quan el seu ídol futbolístic és més jove que ell.
Els anys passen sense permís i els jugadors es converteixen en ídols consumistes d'usar i tirar, l'Stoichkov d'ahir és el Dani Alves d'avui, la mà de Zubizarreta ve seguida del cos de Valdés, l'elegància de Guardiola viu a l'ombra de la classe de Xavi, i el record de Ronaldinho ha quedat totalment enterrat pels canvis de ritme de Messi. Davant d'aquesta situació, difuminades les faltes de Koeman, els gols de Van Basten, el talent de Zidane, i la cua budista de Baggio, veig com la generació dels que encara tenim a l'habitació fotos del Guardiola jugador vestint la samarreta Meyba, estem adolant a Messi i no volem acceptar que quan siguem grans ja no podrem jugar el Barça i marcar un gol al Bernábeu que ens permeti guanyar una lliga. Definitivament, Messi està envellint la generació de Guardiola, i això em sembla que ni el mateix Guardiola ho pot arreglar.

dilluns, 18 de gener de 2010

Pels blogs us reconeixeran

El temps dedicat el blog ha disminuït moltíssim, em dedico a escriure, penjar i marxar corrents perquè les arenes movedisses de l'hort pastanaguil no em facin perdre gaire temps donant voltes entre verdures lleugerament verdoses. Ara, quan tinc estones semimortes on no tinc ganes de complir amb les obligacions, llavors començo a caminar i rellegi articles que ni recordava haver penjat i veig que sóc pastanaga verda, que a través d'un blog es pot conèixer moltíssim una persona, i quan miro a l'esquerra de la pantalla i veig els blogs vostres ractifico la meva opinió. Som com quevedos, que fins i tot pel blog ens reconeixen, més que res perquè quan escrius deixes una part de la teva experiència, deixes un testimoni del que vares ser, una confessió pública d'uns pecats anònims, una oportunitat perduda d'inventar-te una identitat per seduïr aquella noia impossible.
Per això, tinc certes ganes de començar un blog amb una identitat falsa, crear un personatge per poder dir coses que segurament no penso ni pensaré mai, per poder enamorar sense ser desitjat, i indignar sense vist. Aquesta idea que fa temps que em ronda pel cap, apareixerà un dia i ningú excepte la meva companya de pis ho sabrà. Potser us enamorareu de mi i em començareu a enviar cartes d'amor desesperades a una adreça inexistent que anirà aplegant històries per oblidar. Qui sap? Potser també us irritarà tant que acabareu matant per error un noi que creieu semblant a mi. Aneu en comte perquè la mentida està a punt de trucar la porta de casa vostra.

dijous, 14 de gener de 2010

Una làmina falsa de Dalí

Les persones necessiten trobar culpables per tenir la consciència tranquil·la. Per això el meu pare sempre em va culpar del robatori de la làmina de Dalí que tenia emmarcada a l’estudi, per sentir-se tranquil i evitar divagar sobre la necessitat d’exposar els quatre vents que teníem un Dalí a casa. La vida no m’havia donat mai treva, però mai m’hagués pensat que els bigotis del pintor empordanès m’haguessin catapultat a un món oníric on jo era el responsable del furt d’una làmina mig esborrada on es podia veure un rostre deformat mirant l’horitzó perdut a fora el quadre. Al costat de l’esbós surrealista, hi havien dues làmines impecables de pintors cubistes que no aconseguia distingir perquè tots em semblaven una còpia de qualsevol quadre de Picasso, com les cançons dels grups de pop anglès, que per algun acord deixaven anar algun plagi d’alguna cançó inèdita dels Beatles. Jo sincerament, preferia les làmines cubistes a l’esbós ebri de Dalí, però malauradament el lladre no va pensar com jo, i ara mateix, m’havia convertit en un Joseph K sense estil buscant una pensió on amagar-me d’un odi patern amb complexe de Saturn, que paradoxalment, odiava la pintura de Goya.

dimecres, 13 de gener de 2010

La princesa mentidera

Vaig marxar la última vegada de Roma deixant tirat a un carreró la fe incondicional amb la vida, més que res perquè sabia que aquest mateix sentiment només es podria recuperar en una ciutat on la petjada de la humanitat està tatuada a cadascuna de les pedres que t'observen amb mirada de decensís, entre la nostàlgia i la compassió, com si fossis una titella manipulada per un boig envoltat de poemes cremats de Baudelaire.
Roma és la ciutat on el nouvingut és un fill bastard acollit per unes esclaves egípcies superviventes de l'incendi de Neró, mai t'has de fiar de la seva bellesa eterna perquè el desengany arriba quan surts d'aquest microcosmos perfecte i veus el món com una jungla de cartró de segona mà. Per això vaig llençar la vida a un racó brut del Trastevere, perquè sabia la realitat que m'esperava a fora: una melodia de Wagner utilitzada per donar grandiloqüència a un poema de Pemán i acabar d'adormir les consciències d'uns robots programats per lluitar i aconseguir un prestigi social que tapi les misèries humanes. Roma és un princesa mentidera, no en tingueu cap dubte, de totes maneres, prefereixo la mentida d'una dona a la veritat d'un home.

dilluns, 11 de gener de 2010

Com Robert de Niro a Uno de los Nuestros

Sempre jugo portant els límits de la realitat i la ficció fins a extrems hiperbòlics per poder provocar la vostra admiració o el vostre escànol, però us garanteixo que el post d'avui és totalment real, verídic, i que, per una vegada, no m'inventaré ni exageraré res del que escrigui. Només canviaré els noms i els llocs perquè ningú pugui identificar a on va passar aquesta acció.
Desembre del 2009. L'any es despedeix amb calor per pudor de despullar-se davant el vici desaforat dels homes cuits per la vida. Un meu amic conegut com a L, ha quedat a la ciutat X per fer un cafè amb G i parlar d'un negoci H que pinta molt bé, però que depén de la facilitat de G d'acceptar el tracte que imposi el meu amic L, que com a bon català, sempre farà un negoci si veu que ell hi pot guanyar més que l'altra. Em diu que l'acompanyi d'incògnit per una qüestió de morbo. Ell també va veure Uno de los nuestros aquest any. Arribem a la ciutat X i ell entra al bar Y on G ja hi és de fa un estona. Jo vaig a treure diners per comprar tabac. No fumo ni em sé empassar el fum però crec que l'ocasió s'ho mereix. Entro el bar Y. L i G fa estona que estant parlant. Demano si la taula del costat estar ocupada perquè G hi ha deixat el seu abric. M'hi assec i mentre obro Cuatro amigos de David Trueba, faig una trucada fictícia per parlar sobre empreses blanques. Demano un bikini i una coca-cola i encenc el primer cigar del matí. Començo el llibre de Trueba. Siempre he sospechado que la amistad está sobrevalorada. No hi estic d'acord.
El cap d'una hora, L i G es donen la mà i marxen. M'aixeco el cap de cinc minuts. Pago i em dirigeixo cap al cotxe de L tal com havíem quedat. Vam riure. Ell estava content perquè havia tancat un bon tracte i jo estava eufòric perquè m'havia sentit com Robert de Niro a Uno de los nuestros.

diumenge, 10 de gener de 2010

Un atac de pànic

Vaig sortir al carrer acollonit. Em vaig aturar a una paperera i vaig anar llençant amb parsimònia tota la merda acumulada durant els últims dos anys per veure si algú amb seguia. Em dirigia a Missa i pensava que aquest era el moment més perillós del dia perquè la mafia sempre sol actuar a prop de les esglésies per ajudar la víctima a prendre el camí directe cap a l'eternitat. Vaig seguir caminant i em vaig girar perquè m'inquietava la fresa d'una dona parlant amb el seu fill. M'inquietava perquè la normalitat és el preludi de la tragèdia.
No m'havia tornat boig, tenia un atac de pànic descontrat perquè havia estat mirant durant aquella tarda de diumenge Uno de los nuestros de Martin Scorsese, i m'havia quedat amb la idea que la mafia, com la mort, no avisa, actua amb el.legància, de puntetes, sense sabates, amb uns mitjons de llana per amortiguar el so del peu al contactar amb el terra. També havia interioritzat que aquells que t'abracen són els que estan més a prop per matar-te amb un sol tret, i sobretot, que aquells a qui regales la teva amistat, són els únic capaços de provocar situacions on la mort sigui presa amb silenci i discreció. Vaig entrar a l'esglèsia tard i dos testimonis del meu casament estaven donant-se cops al pit resant el jo confesso. Vaig pensar que era home mort. Segueixo viu. Es veu que el hi agrada jugar amb la incertesa de saber quin és el millor moment per servir la vendetta amb més crueltat.

dissabte, 9 de gener de 2010

Paraula de Rivas

Enmig de l'existencialisme cínic de Cuatro amigos de David Trueba, i de la perfecta radiografia d'una generació espantada per crèixer, em quedo com a lectura de Nadal amb els contes de ¿Qué me quieres, amor? del Manuel Rivas perquè a diferència del Trueba prescindeixen de la superficialitat de la persona per anar a rascar a l'ànima, al nostre ser on es construeixen les nostres grans decisions, els nostres actes que poden ser admirats o detestats. D'altra banda, l'escriptura de Rivas és dolça, senzillament barroca i treballada fins a l'extrem perquè sigui un tobogan on el lector s'hi llenci per poder llegir l'interior d'uns personatges extremadament humans.
La millor experiència amb Rivas va ser quan vaig llegir el conte de La lengua de las mariposas amb la cançó de Los Secretos, Volver a ser un niño, que sonava educadament de fons sense molestar l'acte de la lectura. La patada a l'estòmac fou de tal magnitud que vaig haver de tancar el conte i estar-me una estona el sofà descansant, sense fer res, pensant perquè quan la injustícia surt a flor de pell, és quan nosaltres podem apreciar la bellesa de les coses amagades. Es va acabar la cançó, es va acabar el cd, i vaig deixar el llibre per anar a fer un vol per Girona perquè tenia la sensació que després de llegir aquell conte tot el demés, durant un bon temps, em semblaria vulgar.

divendres, 8 de gener de 2010

Una nit sense final

Estirat el sofà de casa, són la una de la matinada i Sabina canta a unes nits perdudes d'amor per no haver estat capaç de dir-li que la necessitava abans que ella marxes buscant on vivia l'oblit. Mentrestant, vaig donant forma a un conte sobre el vestí vermell d'una maniquí barcelonesa que em va captivar per les seves ondulacions dependents d'un ventilador corcat i irregular. Penso amb la sort de poder dedicar temps a alguna cosa que t'estimes, a uns personatges que de tant donar-hi voltes te'ls creus, els veus en somnis, com unes titelles amb autonomia per poder suicidar-se el moment que ho creguin oportú. Mentrestant, a sobre la taula, m'espera un altre conte de Manuel Rivas per donar-me aire, per tranquil.litzar-me quan a les tres de la matinada ja estigui cansat d'escriure i necessiti una petita parada per poder arribar sencer fins a quarts de cinc, moment que m'estiraré el llit i sentiré l'escalfor de la llar, del son profund, del somni acomplexat d'una realitat limitada.
La felicitat sovint l'associo a la plenitud, al estar bé amb tu mateix per l'endemà poder donar el millor que tens a la gent que t'envolta. Per això us explico totes les circumstàncies que m'envolten perquè ara mateix em sento ple, us tinc tots presents i encara que sembli cursi, us estimo en la vostra absència, perquè la veu trencada cantant a la soledat, el vestit de la maniquí ensenyant-me una cuixa de fusta, i la quietud de l'Onyar, són els ingredients perfectes perquè aquesta nit no s'acabi mai, perquè sigui una nit sense final.
PD: Acompanyo el post d'una foto que vaig tirar durant el cap d'any parisenc que em sembla molt escaient per l'article.

dijous, 7 de gener de 2010

Hat-Trick Espanyol a Segona!

Recuperant un de les promeses que en Marc Cassany va fer per poder arrebatar la Generalitat els corruptes socialistes d'extrema verda, m'agradaria fer un parell de comentaris sobre el programa de Televisió de Catalunya (recordem, pagada amb els diners de tothom) titulat com a Hat-Trick Espanyol.
Primer de tot, deixeu-me que em negui a pagar un programa que basa el seu contingut a fuetejar-se per les constants injustícies arbritals que rep un equip que l'han fotut al carrer de la Copa a les primeres de canvi, estar a un pas del descens, i que segurament, si no fos perquè no van ensenyar la segona groga de l'Albelda a Mestalla, en Zigic no hagués marcat, en Nakamura s'hagués enterat que el Celtic no va de blau, sinó que s'ha canviat d'equip i hagués marcat el gol de la victòria, l'Espanyol hauria guanyat un partit que van jugar com onze rates, tancats a darrera esperant que la defensa del València fallés una passada entre línies. Tot això sumat a totes les injustícies que denuncien setmana darrera setmana, l'Espanyol estaria ara mateix lluitant per disputar la Intertoto aquest estiu i anar de vacances a Azerbayán. Doncs, resulta que el programa es dedica a treure vídeos de la temporada passada per comparar-ho amb decisions arbitrals que suposadament pateixen aquest any: ho trobo rastero i de falta d'autoestima. Si us plau, ja comença a ser hora que us pregunteu perquè no teniu a cap jugador que faci més de tocs seguits i després parlem dels àrbitres.
En segon lloc, necessito queixar-me de la falta de crítica d'aquest programa davant els errors del seu equip. No ho sé, si porten setze punts a la Lliga potser comença a ser hora de pensar que any rera any fan les coses malament, i no n'hi prou amb fer un bon partit al Camp Nou, on tot s'ha de dir, el penal de Xavi no ho era, per tant, a efectes reals, portarien disset punts i el futur seria igual de negre. Critiqueu una mica aquest president amb nom d'escopinya i després començareu a ser seriosos.
Espero, que el programa l'any que ve es segueixi fent però amb l'Espanyol a segona divisió, on m'agradaria que hi fossin per una qüestió de rivalitat metropolitana. Fins ara, el seguiré tenint posat mentre preparo el sopar del diumenge per consolar-me i pensar que hi ha premsa més rastera que la culé. L'any que ve, el hat-trick Espanyol a pou de segona!

dimecres, 6 de gener de 2010

El paradís de la provisionalitat

Montmartre és el paradís de la provisionalitat, tot està per fer sabent que no tot és possible. Els pintors corren els carrers amb una làmina blanca a la mà oferint plasmar rostres tremolosos pel fred, i un guitarrista amb els dits congelats toca cançons de Brel mentre els creps donent escalfor a turistes llatins venuts per les baixes temperatures nadalenques. És el millor barri de París perquè a diferència de la resta de la ciutat, és un espai acollidor on et sents fàcilment part de l'entorn sense haver de fer cap mena d'esforç.
Sortim de la zona encarem una altra vegada la multitud que ve del Sagrat Cor amb la decepció de no haver pogut entrar dintre l'església amb l'actitud d'un visitant d'un safari, molta foto, molta paraula, i poc respecte per la gent que té una part de si mateix dintre aquell recinte. Ens para un artista dient que vol pintar la cara de la meva dona, m'hi nego en rotunditat i m'acusa de dictador enmig de la multitud. La resposta era molt fàcil: Jo seré un dictador però tu ets un fracassat amb la mà torta que no arriba a imitar un sol rostre de Manet. Em tirar una làmina a la cara i jo li llanço la meva crep de xocalata. Marxem entre insults. Definitivament, Montmartre és de llarg, el millor barri de París, un extraordinari paradís de la provisionalitat. Li dic a la meva dona guardant la làmina amb la que m'han agredit: crec que sóc nascut entre Montmartre i el barri italià de New York.

dimarts, 5 de gener de 2010

Pel.lícula autobiogràfica (II)

D’això ja fa setze anys. Aquest matí ha mort el Sr.Rigobert i el meu pare m’ha trucat per si el podia acompanyar a l’enterrament. Sap que odio els llocs públics perquè la gent em reconeix de seguida i em comencen a demanar fotografies mentre em pregunten si la coixesa és real o la faig servir per promocionar les meves pel·lícules. Fa dos mesos que vaig recollir diferents guardons al Festival de Venècia i no he parat de rebre trucades preguntant-me pel nou projecte i pel meu caminar tentinejant. No ho entenc. He anat a l’enterrament del meu veí veterà de la Segona Guerra Mundial i no he pogut donar el condol als seus fills perquè el que havia de ser un cerimònia de comiat pel Sr.Rigobert, s’ha convertit en una cerimònia de benvinguda al barri que m’ha vist néixer. Una munió de periodistes m’esperaven a fora l’església preguntant-me si tenia quelcom pensat per la meva pròxima pel·lícula. He contestat intentant dissuadir el personal sense pensar molt bé el que deia: - Parlaré d’un veterà de guerra obsessionat en amagar la seva calvície. Era un home vulgar espantat per si un dia el seu físic arribava a tapar les seves heroïcitats al camp de batalla. Són la una de la matinada i la pau ha tornat al meu entorn. El Sr. Rigobert ja fa vuit hores que està enterrat i des de l’habitació de convidats de casa els meus pares puc veure la buidor de la plaça de l’església. Tinc la necessitat d’acomplir la promesa feta als periodistes i escriure la història del Sr.Rigobert: la d’un cineasta famós condemnat a l’oblit per la seva coixesa.

dilluns, 4 de gener de 2010

Pel.lícula autobiogràfica (I)

Quan el pare em deia que el senyor Rigobert havia anat a la guerra, me l’imaginava matant soldats moribunds amb la seva perruca anàrquica. No m’havia refiat mai dels homes amb perruca perquè els trobava incapacitats per encarar una dificultat. Per això, quan el veia sortint de casa seva amb la mirada clavada als seus geranis de plàstic, pensava que no havia sabut resoldre el conflicte d’haver-se tornat calb després de lluitar per un país on sempre seria un estranger. Un cas semblant al de la seva dona, la senyora Rigobert, antiga voluntària a les milícies republicanes que intentava dissimular la xafarderia d’un ull funerari amb unes ulleres falses. Mai, durant la meva cegada infantesa, havia vist una pel·lícula bèl·lica amb un soldat calb enamorant-se d’una infermera guenya. Així doncs, mentre els Srs. Rigobert eren un matrimoni on un portava perruca perquè no acceptava ser un mirall entre el cel i la terra, i l’altra tenia unes ulleres sense graduar per dissimular una mirada bruta, jo era un adolescent de catorze anys amb una coixesa de naixement indissimulable. Segurament per això, perquè per mi el defecte era natural i fins a cert punt podia ser virtut, no acceptava que els meus veïns, antics herois de guerra, persones amb un passat gloriós, fossin incapaços d’acceptar certes mancances naturals com eren l’al.lopècia o la mirada encorbada. Davant d’aquesta situació vaig estar uns bons anys cenyint-me a uns escuats cops de cap en senyal de salutació matutina. Era una forma personal de rebel·lar-me contra aquell matrimoni tant apreciat pels meus pares, però alhora tant intol.lerants amb la meva incapacitat per poder jugar un partit de futbol amb els nois de la meva edat. No acceptar els seus defectes de fàbrica, pensava, era una forma bastant cínica de refusar-me per la meva coixària.

diumenge, 3 de gener de 2010

París a la distància

Intentat recordar l'inici de Rayuela estintolat al Pont de les Arts, veiem passar un vaixell on parelles secretes estant gaudint d'un sopar de cap d'any de luxe , mentre el fantasma de Cortázar passa davant nostre amb una mirada cínica que ens invita a baixar a la riba del Sena per buscar el cadàver de Ratatouille ofegat d'èxit. París és una ciutat lluminosa vista amb prespectiva, des de la distància, quan ets un viatger perdut que no tens res a perdre, quan la única cosa que busques es ser espectador subjectiu d'una panòramica gairebé perfecte, ara, quan deixes de ser espectador per passar a ser subjecte, la capital francesa és distant, fosca en la lluminositat, i fins a cert punt pedant, supèrbia, portadora d'una bellesa elitista que et fa sentir com un captaire amb les mans brutes que intenta tocar una cristalleria de bohemia. Per això, quan estàs una nit de cap d'any buscant els mots perduts de Cortázar des d'un dels ponts més emblemàtics de la ciutat revolucionària, no tens ganes d'entrar a París i pagaries el que fos per quedar-te admirant-la des de la distància, com si fos una amant impossible que només et dirigeix la paraula en els somnis d'etiqueta d'una nit d'estiu.

divendres, 1 de gener de 2010

El metrosexual de Vallecas

Un dels projectes del 2010 és fer un blog comunitari amb el nom de diferents jugadors que han passat a la història del fútbol pel seu fracàs, per la seva particularitat, o simplement perquè tenen un lloc important dins el cor de la nostra generació perquè el simple fet de sentir el seu nom, ens transporta a una infància perduda. Aquí us penjo l'escrit que tenia penjat d'Onésimo Sánchez, un dels invents de Cruyff que va acabar deixant petjada al fang de Vallecas:
Con la silueta deformada de un Puskas venido a menos, hizo de la banda de Vallecas su ciénega homicida, donde todos los laterales encontraban la muerte profesional en su cambio de ritmo eléctrico. Onésimo Sánchez, hijo futbolístico de la neurosis cruyfista, encontró en los brazos terratenientes de la familia Rivero y en la hierba pastosa de la cancha del Rayo, el entorno idóneo para revalorizarse a sí mismo y demostrar su valía después de su paso fugaz (como un rayo…) en el Barça. El fútbol del siglo XXI hecha de menos estos futbolistas que escupían en el rostro de la metrosexualidad con su pose ibérica de luchador incansable. Unos guerreros que se iban de las defensas rivales gracias a la voluntad de llegar a la portería contraria y convertirse en el héroe de un barrio de Madrid condenado a realizar la función de equipo ascensor para ayudar a la estabilidad de los grandes. Han pasado años desde que Vallecas gozó de las internadas de su Puskas, pero dicen los mayores, que cuando cae la noche y el barrio goza de la soledad de los extraños, se oye aún a Onésimo pidiendo un pase largo a su cancerbero, Wilfred, para empezar el contraataque definitivo para dejar el Rayo, un año más, en primera.