dimarts, 16 de febrer de 2010

Wilde haurà d'esperar

Els cementiris de París estan fets per còrrer, per tirar una fotografia a l'aire mentre vas fent salts perquè la imatge surti desdibuixada per la neu que va recobrint tombes on el nom està rallat amb la punta d'una navalla reutilitzada. Mentrestant, veient com les gabardines estan totalment subjectes al vent i els barrets van caiguent per deixar-nos despullats, anem buscant la tomba de Oscar Wilde amb posat amb anglés, amb un cert hieratisme trencat per les nostres corredisses adolescents entre les pedres d'una necròpolis sobrepoblada.
Trobem a Émile Zola i començo a pensar amb el fàstic que em va provocar el gos assassinat a Pascual Duarte en nom del tremendismo de Quevedo i del naturalisme francés. Zola està quiet, de fet, suposo que està quiet perquè ni ell és capaç de moure's amb una pedra tant gran a sobre seu. Al seu costat, Alexander Dumas està afilant l'espasa per matar algun cardenal subjecte a l'absolutisme reial. Tampoc ens vol dir on hi ha l'apartament d'Oscar Wilde. Comencem a còrrer al voltant de les seves tombes per intentar aconseguir treure'ls-hi la informació per agotament. Són molt tossuts. Continuent en silenci. Ens tirem una foto asseguts a sobre la tomba amb cara de naturalistes místics per provocar-los. Ficar-te amb els morts és molt divertit. Wilde haurà d'esperar.

dilluns, 15 de febrer de 2010

Recuperar la infància

Una de les primeres obres de Fernando Savater no té res a veure amb la filosofia. La infancia recuperada és una apologia per recuperar el gust de la lectura amb les trames clàssiques de Sherlcock Holmes, Robinson Crusoe, L'illa del tresor... uns llibres que es contraposaven amb la literatura dominant a l'Espanya de principis del 70, on la preocupació per un formalisme extrem allunyava la literatura del gran públic per acabar tancada en una habitació on un acadèmic extasiat quedava rendit als peus del barroquisme dels seguidors de Faulkner i Joyce.
Mentre em rellegia alguns dels capítols d'aquest llibre, pensava que la literatura neix per explicar història, per poder-te fer viure una d'aquelles mil vides que sempre quedaran amagades sota les llambordes d'una ciutat francesa, i per això, quan m'he retrobat l'al.legat de Savater per poder recuperar el gaudi per la trama pura enfront l'artificialitat de la forma, he recordat un llibre Dolors Garcia Cornellà que es diu La canya plàstica, i que em va fer passar un cap de setmana de la meva adolescència tancat a casa devorant la trama de la mateixa manera que Savater va consumir els clàssics. Tot es tracta de recuperar la infància perduda gràcies una bona trama.

divendres, 12 de febrer de 2010

Tovalloles humides

Les tovalloles segueixen humides perquè el fred mandrós es nega anar a la Siberia a congelar els cataplins de presos soviètics, i mentrestant, jo m'haig d'eixugar amb roba molla mentre veig el president del meu país tapant forats provocats per atacs irrefrenables de sinceritat. M'eixugo, o com diria l'estimat Xavier Trias, me l'eixugo, perquè amb el cos moll no es pot sommiar amb un país millor ni es pot alimentar a bèsties afamades per poder fer-lis creure que viuen a un món perfecte, on es repeteix fins la sacietat la paraula democràcia perquè tothom tingui clar que al viure a un país semi-democràtic es pot considerar satisfet i per tant feliç. Curiós això,no? Els sociates que haurien d'estar tancats tots a Altimira per aprendre a fer la o amb un canuto mentre fan pintures rupestres on dibuixen dos animals donant-se una rossa marcida, no paren d'autoanomenar-se demòcrates i que viuen en un país democràtic, amb unes llibertats que vàrem tardar molts anys a recuperar (les havíem tingut abans?) i bla, bla, bla... suposo que ho repeteixen perquè tenen complexe d'alguna cosa. No ho sé. Jo no em presento pel carrer dient "Hola, sóc Frank Bayer, sóc un home". Les obvietats no es diuen. Si vosté està en un país democràtic i està dintre el joc, tots donem per suposat que és un demòcrata, i si s'ha de reivindicar constantment com a tal és que deu tenir algun problema al veure's a si mateix el mirall. I sabeu per què ho tinc tant clar? Perquè encara que he tardat trenta minuts a escriure aquest post, la tovallola segueix estant humida i una vegada més hauré de sortir el carrer moll, i per tant, hauré de viure un nou dia sense possibilitats de sommiar amb un país millor.

dimarts, 9 de febrer de 2010

Apologia a la mort

M'encanta pensar que em moriré, que tot s'acabarà, que la guitarra de Bruce Springsteen quedarà callada i Leo Messi es retirarà, que la mirada sorneguera de Maragall acompanyarà a l'eternitat els poemes del seu avi, i la pluma afilada de Monzó quedarà orfe a la mateixa taula on Nietzche s'estirava els bigotis perquè no aconseguia despertar el superhome que portava dins seu.
Gaudeixo fins a la sacietat quan veig els meus amics i pregunto quin és el primer que faltarà, el dia després del seu enterrament, quan aquests aquests moments de felicitats ens ajudaran a gaudir amb plenitud la seva absència irònica i fins a cert punt absurda. Ja ens ho recordava Borges a La ciudad de los immortales, la finitud de la vida és la base dels nostres plaers a la terra, més que res perquè sabem que els moments bons són efímers i no tornaran a venir més que en forma de flash d'un record idealizat pel pas del temps. Per això penso que la mort és bo tenir-la present, perquè ens ajudarà a guadir més del dia a dia, d'un degoteig d'aquest temps homicida que ens va perseguint en silenci i sense presses. Visca la mort! Per tant, visca la vida!

dilluns, 8 de febrer de 2010

El carroñero de los Cárpatos

Us penjo un altre dels jugadors que tenia preparats per un futur blog sobre futbolistes fracassats. Aquest cas era el de Raducanu, un davanter rumanés que va fitxar per l'Espanyol un desembre per ajudar l'equip metropolità a fugir del lloc on li pertoca: la segona divisió.
Llegó a Montjuïc con el sabroso recuerdo rumano que había dejado Raducioiu, y su etapa fue al estilo del Guadiana, algunos dicen que no lo vieron y otros rememoran con excitación su increíble tanto en el Madrigal y la posible tragedia en las graderías al provocar a los hinchas regalando su camiseta empapada de triunfo, su elástica perica con la palabra permanencia escrita a modo de tinta china. Raducanu no era un cañonero al estilo tamudiano, o lo que es lo mismo, un delantero que chuta todo lo que le llega para poder presumir de ser el máximo goleador de un club centenario. Detrás de su pose de saltimbanqui travestido, se escondía el más temible carroñero de los Cárpatos, un jugador inamovible capaz de hacer comestible cualquier pelota con silueta de estiércol, y conseguir unos tantos imposibles para llegar a objetivos utópicos. Raducano se fue de Barcelona por al puerta de detrás, casi nadie lo recuerda, pero si el Espanyol sigue aún en Primera División es gracias a un carroñero carpatiano que un día decidió llegar a Montjuïc a comer boñiga.

dissabte, 6 de febrer de 2010

Les causes d'un exili obligat

Després d’un viatge llampec a les tenebres, et poses dempeus a sobre una cadira enmig d’un carrer comercial, cridant els quatre vents com sobreviure a Sodoma per poder viure de lloguer a Gomorra gràcies a un sou indefinit pagat per un diable jubilat. Tu, comences a predicar parlant de la necessitat que tenim de caminar cap enlloc per trobar quelcom diferent, una via d’escapament per sobreviure a l’entorn que t’anima a buscar una singularitat falsa dintre una homogeneïtat condemnatòria. Si això ho fessis a un país normal, al paradís perfecte on Rousseau s’injectava sang de camell barrejada amb greix de bacallà, la gent t’aplaudiria i et seguirien projectant un cànon a tres veus per poder fer arribar a tots els racons del món l’eco trencat de la teva paraula desgastada, però estàs a un país sorgit de les coves d’Altimira on Prometeu va fugir per cames i l’apòstol Jaume va intentar arribar a la fi de la terra per no tornar-hi mai més, i saps què et passarà, et tancaran a un manicomi on tindràs l’Adrià Puntí de company d’habitació i on la promesa d’una nova Gomorra quedarà adormida a sota un llit on amagaràs totes les teves il·lusions. Solució: exili.

dimecres, 3 de febrer de 2010

Records robats

Les persones que entren a una botiga d’antiguitats porten un antifaç transparent per robar algun record en venda. Solen caminar com ho feu la Marta després de posar-se les mans a la butxaca per evitar tocar una caixa de música especialitzada en metal·litzar cançons argentines, fan passets tímids i busquen la meva mirada de reüll esperant una salutació que els legitimi a xafardexar, sabent que marxaran amb les mans buides i algun record nou per reconstruir un passat vergonyós. Mentrestant, jo els segueixo amb l’esguard escapant per sobre les ulleres, preocupat perquè no arribin a una primera edició de L’escanyapobres que guardo amb esmerç al costat d’un gerro de porcellana resistent als bombardejos que varen caure sobre Barcelona durant la guerra civil. Sempre he odia el naturalisme, de fet, només l’he seguit per poder alimentar les meves tardes de soledat abraçant una imatge de Pardo Bazán llançant als soldats gallecs recent arribats del Marroc, papers trencats on hi havia versos inèdits que havia escrit pensant amb mi, que mentrestant fugia cap a França per enamorar-me d’una pintora francesa condemnada a viure darrera els rostres deformats de Manet. De totes maneres, a pesar del meu enfrontament visceral amb les idees de Zola, estimava l’exemplar de Narcís Oller perquè era l’únic record tangible del meu avi Estanislau, un pagès analfabet que guardava el llibre perquè se l’havia trobat al costat del cos del seu germà mort mentre recollia la parada del mercat.La Marta es va plantar davant meu i em va ensenyar un raspall trencat on hi havia marcades les inicials d’un desconegut. Quinze anys després em va deixar viudo