dimarts, 29 de juny de 2010

London calling

No és el millor concert de la carrera del Bruce, de fet, segurament no és el millor directe de la gira del Working on a dream, i podríem dir amb la boca petita que el públic londinenc no és l'adequat per fer d'actor secundari en un concert de rock. Tot i això, el London calling: Live in Hyde Park és una mostra de vitalitat, de força, d'esperit, quan el físic no acompanya del tot perquè un cop entrada la seixentena ja no pots fer les mateixes exhibicions de força física que vint anys enrera.
El DVD té dos parts ben clares, una pel gran públic que podrà veure peces clàssiques com Badlans, Born to run, The Rising, Radio Nowhere... Però en un concert del Bruce sempre hi ha un espai pel fan incondicional, sempre hi ha lloc per un grapat de cançons més desconegudes de la seva carrera que apareixen dins el guió sense permís. En aquest cas trobem l'inmensa Johnny 99 amb versió elèctrica, Seeds i tres interpretacions magistrals de cançons que no són seves, London calling, Trapped i Good loving. Ja només per això, per veure la E Street Band treient tota la energia en aquestes cançons més desconegudes pel gran públic que s'acosta en un concert del Bruce, ja val la pena disfrutar d'un DVD que mai arribarà a l'altura del Live in Barcelona.

dilluns, 28 de juny de 2010

El problema del paternalisme amb el nouvingut

El paternalisme és una de les pitjors actituts que podem tenir envers l'altre, moltes vegades perquè darrera aquest posat de tendresa i comprensió respecte la situació del pròxim, s'hi pot amagar un sentit de superioritat moral o cultural que pot arribar a ser insultant. Ho dic perquè fa poc vaig poder assistir a una reunió entre representants de diferents escoles per tractar el tema de l'alumant nouvingut, i la veritat, la postura dels professionals de l'educació de protegir al màxim aquests alumnes resulta contrapruduent perquè els estàs deseducant en deures i sobreeducant en drets, convertint-los en una espècie semblant a aquests fills de papà acostumats a parar la mà per rebre gratuïtament tot allò que desitgen. Els alumnes nouvinguts han de ser tractats com a persones, no com a nadons que necessiten tota la protecció del seu entorn perquè si no moririen de gana. Només educant les persones com a persones, i perdoneu perquè pot semblar una tonteria, sortiran éssers rectes i ferms que ens ajudaran a construïr una societat on els drets i els deures tinguin una relació simètrica de retroalimentació.
Per això vaig sortir espantat, perquè el mimar de forma gratuïta crea bèsties despòtiques siguin nascudes a Cantallops o al Tànger, i la veritat, veig que alguns educadors tenen especial interés en posar endavant el que queda bé segons el seu manual progre, que no pas el que s'ha de fer perquè una persona creixi íntegra i responsable. Així doncs, no ens enganyem, el mal anomenat problema de la immigració, potser comença amb la nostra actitud envers el nouvingut: els racistes els veuen com una nosa, els progres de manual com un ésser celestial. Entre tots, potser seria hora que els comencèssim a tractar com es mereixen, o sigui, com a persones, i recordeu, només educant com a persones, sortiran persones.

diumenge, 27 de juny de 2010

El meu primer Mundial

El meu primer mundial va ser el del gol de Maradona contra Grècia i la seva celebració histèrica contra una càmara de televisió, el de la Bulgaria de Stoichkov, Kostadinov, Penev, Letchkov i Balakov, el del cop de colze de Tassotti a Luis Enrique, el del penal fallat de Roberto Baggio a la soporífera final contra la Brasil de Parreira, el de la Suècia de Brolin, Dahlin i Larsson, el del golàs de Gica Hagi abans de fitxar pel Barça i resultar un fracàs, el de l'absència dolorosa de l'Anglaterra de Paul Gascoigne, el dels gols d'un desconegut Oleg Salenko, el de l'assassinat d'Escobar, el dels fracassos de la Bolívia d'Azkargorta i la Colombia de Pacho Maturana, el de l'aturada de Pagliuca en un u contra u davant Julio Salinas, el dels gols de Caminero, el dels quarts de final Brasil-Holanda, el del celebració infantil de Bebeto, el de les grenyes canoses de Rudy Voller, el del positiu de Maradona, el de la velocitat matadora de Dennis Bergkamp, el de la Nigèria de Finidi, el dels Estats Units de Lalas, els dels camps buits i audiències europees altíssimes, el de l'absència de la campiona de l'Eurocopa, Dinarmaca, i a la presència de Preud'Home sota els pals de Bèlgica. En fi, també va ser el primer mundial d'un noiet de disset anys que no va arribar a debutar amb la selecció brasilera i es va passar tot el Mundial a la banqueta: Ronaldo Luis Nazario de Lima. Tres anys després, Ronaldo, rebia la pilota d'or que l'acreditava com a millor jugador del món. Aquell també va ser, el seu primer Mundial.

dissabte, 26 de juny de 2010

Espero que hagis deixat de ser un pringat

Camines amb pas lent perquè el sol et va rostint el ritme. Acabes de dinar i portes la migdiada enganxada als ulls que et delata. Em passes pel costat i no em saludes perquè no em reconeixes, han passat deu anys, m'he apersonat (sinònim generós d'engreixat), tinc una barba un xic més generosa i porto ulleres. Tu segueixes igual, segurament perquè el canvi físic dels vint cap als trenta pot ser més relatiu i per tant menys notori. Em vares dir que tu a la vida aspiraves tenir un sou per anar tirant, per fer les teves festes el cap de setmana, i per anar canviant de dones sense haver-lis de dir que l'estimaves abans d'anar cap al llit. Jo en tenia setze, era l'estiu de 1r de batxillerat i el món real em quedava molt lluny. Tu en tenies vint-i-sis. Avui ens hem tornat a creuar i t'he pogut observar durant una bona estona, tens el mateix caminar d'haver d'arrossegar la vida a contracor, segueixes tumbant els braços cap avall com un simi, mires endavant per por de girar el rostre i veure que hi ha vida al teu voltant. Potser has canviat amic informàtic, però l'aparença segueix sent la mateixa i ja han passat deu anys. Esperem, com va dir un paio molt lleig incapaç de menjar-se un rosco, que les aparences enganyin i hagis deixat de ser el pringat que un dia vaig conèixer.

divendres, 25 de juny de 2010

La decadència de Catalunya

Catalunya ha portat durant anys als seus gens el ser emprenedor, al buscar-se la vida sense esperar res dels de fora, i sobretot, sense queixar-se en excés de les circumstàncies, o el que és el mateix, denunciar-ho mentre movíem cels, mars, i terra, per aconseguir tirar endavant el país. Amb el somriure, la revolta. No vàrem tenir part del pastís durant la conquesta espanyola a Amèrica, però era igual, ens vàrem espavilar i quan Castella agonitzava, Catalunya tirava endavant una indústria gestada durant anys en la necessitat de tirar endavant.
Ara mateix, podem posar els dos dits al pols i veiem com Catalunya agonitza debut a l'anestèsia que ens ha anat col.locant la Generalitat socialista, protegint els ciutadants al màxim perquè no fos cas que haguessin de tirar endavant ells solets. El ciutadà se la de protegir de les injustícies, de les desigualtats, però no se li ha d'estalviar la necessitat de prosperar pels seus propis mèrits, més que res perquè l'esforç d'aquesta persona que estem mimant i protegint està siguent una pedra més que ha de carregar la societat a l'esquena. Això si, d'això no en parlarem i direm que el problema real de Catalunya ve perquè no ens han aprovat un Estatut de merda que ja es varen encarregar de retallar mentre nosaltres ens hi posàvem bé perquè fes el mínim de mal possible. Així ningú parla del problema real, tothom va a la platja a banyar-se, mengen una paella de merda a un xiringuito de la costa, miren el cul de la cambrera, i tot arreglat, fins l'any que ve.

dijous, 24 de juny de 2010

El rostre ocult de la mar

Les aglomeracions buscant moments de pau enmig de la multitud, tàpers revinclats per la calor, truites amb regust de plàstic passat, sombrilles tortes donant ombres minses per dones grasses suant la cansalada, el filet, el polpís i una part de l'esternon... Corredisses infantils regalant sorra als optimistes que intenten llegir un llibre de Paul Auster amb ulleres de sol, diaris esportius emplenant portades amb mentides piadoses que ajuden al personal a no perdre la il.lusió amb el seu equip preferit, cremes olioses refregades asensualment per sobre de la pell... Segurament quan Serrat parlava de nací en el Mediterráneo no pensava en aquest parc temàtic diari on sembla que la platja ja dóna una justificació per poder explicar als companys de feina que has aprofitat les vacances. Ell deuria parlar d'aquestes platges nocturnes que a la nit abracen les ànimes solitàries que necessiten un mirall per veure's a si mateixes i entendre que el mar és l'espai perfecte per reconciliar-se amb un mateix, el temple pagà on la persona pot parar les broques del rellotge i llençar-les a l'aire perquè es clavin sobre les nostres misèries i ens descarreguin dels nostres traumes.

dimecres, 23 de juny de 2010

La veritat de Roma

Roma no té lloc per la veritat. La antiga relativitat imperial pel que fa als déus ha arribat avui en dia, convertint la llei en paper mullat i la religió amb un espectacle majoritàriament turístic de caire renaixentista. Des de la finestra de l’hotel que dóna al caos controlat de Piazza Venezia veig una ciutat orgullosa del que va ser, les paraules d’Enric González sobre Roma escrites a cada un dels cotxes que van passant com fletxes descontrolades perseguint un destí que es va esfumant a l’horitzó. Obro les històries sobre Roma del periodista que havia plasmat la cara invisible de Londres i New York, i descobreixo la figura d’Alberto Sordi, un actor romà que va representar en una pel·lícula memorable el policia que veig a sobre una plataforma regulant el trànsit anàrquic del centre de la ciutat, donant l’esquena al monument tronat a la pàtria italiana, l’engany a aquest caràcter despreocupat, de tornada de tot, que fa Italia un país entranyable. Veient el panorama de la plaça i el llibre de González, veig que Roma és Sordi i en certa manera jo també sóc Sordi perquè Roma serà la ciutat on sempre hi tornaré buscant aquell pessic de felicitat que un dia em va acariciar el rostre amb tendresa i traïdoria. Rectifico el que he dit al principi del post: Roma té lloc per la veritat, una veritat invisible que ens ajuda a sentir-nos eterns.

dimarts, 22 de juny de 2010

La dignitat de la vellesa

La dignitat de la persona és proporcional a l'elegància amb la que envelleix, més que res perquè amb la decadència física afloren més fàcilment les misèries humanes dissimulades durant anys pel somriure camuflador de la joventut, i així doncs, és quan el físic no acompanya que sortim a la llum tal com som, sense una màscara que ens ajudi a posar un vernís daurat a la realitat.
Un exemple clarificador d'aquesta idea poc original és Jordi Pujol. Certament, mai ha estat James Dean, però s'ha fet gran, ja no té poder, no té la mateixa força que abans en la parla, els gestos són més lents i alguna vegada la ment es queda en blanc, però quan obre la boca segueix essent un referent per aquells que l'hem admirat i més d'una vegada l'hem replicat amb algunes decisions que no han estat del nostre agrat. Jordi Pujol ens dóna una via per veure com la vellesa física ajuda a treure tota la bellesa intel.lectual i humana. Pujol gràcies a Déu no és Keith Richards, més que res perquè el guitarrista del Rolling representa l'extrem contrari: no acabes acceptant la teva decadència física i et comportes com un adolescent, acabes essent una caricatura satírica del gloriós personatge que un dia vas arribar a ser. Pujol ha sabut fer-se gran com el seu homòleg Pasqual Maragall, l'acceptació de la feblesa física els ha donat més autoritat de la que ja tenien.