dimarts, 31 d’agost de 2010

Pienza be es mereix un Cassany

Pienza és una espècia d’Ítaca italiana, un cop has arribat allà entens que l’important és el viatge encara que el passeig per aquest poble realment deixat a la mà del déu toscà, és un dels plaers més subtils i pausat d’aquest dies a l’exili. El cotxe, amb les finestres obertes, va deixant enrere paisatges de postal decorats amb diferents castells de personatges famosos o adinerats que busquen trobar en aquests paratges un món a part de la seva realitat diària. Els colors es van combinant ordenadament, com si haguessin delimitat el seu espai, on acabo jo i on comences tu. La carretera va amunt i avall, jugant amb les ombres i obrint a la vista noves perspectives d’un mateix paisatges que s’allarga fins l’infinit, com si fos el tot del món conegut, com si només existís aquella part de món i tot el demés fos un fals decorat de cartró. Un cop al poble recules en el temps, els carrers et van engolint perquè caminis pausadament, a poc a poc, més que res perquè si corres, deixaràs Pienza a les esquenes sense haver gaudit d’aquest viatge al passat on els poblets dels turons es miraven amb recel pensant qui seria el primer d’atacar . Passejant, te’n adones d’un mirador on un paratge toscà resta esperant-te als peus de la muntanya. La bellesa és això i es ven de forma gratuïta. Definitivament, i després d’haver-hi anat, Pienza be es mereix un bon Cassany.
PD: No us poso la imatge de la vista que es veu des del poble perquè busqueu el quadre

dilluns, 30 d’agost de 2010

La ciutat que va somiar ser Roma

Hi havia una ciutat al sud de França que un bon matí es va aixecar amb aires de grandesa i va intentar ser com l’excelsa Roma. Es va emportar el papat a dintre les seves muralles aprofitant l’escut del rei francès i va començar a construir palaus papals per fer una rèplica a dins un país on la fortalesa i la suficiència romana es transformaren en pedanteria i supèrbia. Avignon va aconseguir ser el centre del món occidental durant setanta anys, va deixar-nos una herència cultural en forma de palaus. Ja no puc parlar més de la ciutat. Aquest post havia de ser una visió subjectiva d’Avignon però un atac de ciàtica a les portes de la ciutat em va fer tornar a l’hotel intentant aguantar el dolor per poder continuar l’endemà el viatge cap a la Toscana. Vaig estar com a Atila a Roma, em vaig quedar a les portes veient la ciutat a la distància sabent que m’era prohibida l’entrada, ell per unes paraules secretes de Lleó I, jo per un mal d’esquena que treu tota èpica a la història. En fi, que Avignon deixarà de ser la ciutat dels papes per passar a ser la ciutat de la ciàtica, on les meves ganes de trair Roma es van veure avortades per la naturalesa. Definitivament, per molt que ho intenti, no puc escapar de Roma.

diumenge, 29 d’agost de 2010

Una hora a la Bouchon

Un cop descobert el significat de Bouchon, el pobre conductor gironí especialitzat en mofar-se de la necessitat dels fangues per fer cua a tot arreu on van, es va trobar atrapat en una teranyina de cotxes afrancesats amb posat hieràtic que pronunciaven malament les erres. Les melodies ensucrades d’Amaral no calmaven els ànims. Feia calor, l’asfalt cremava i els números que anunciaven les distància del destí encara estaven amb tres xifres. Per cert, tenia gana i com apuntava l’Obèlix dins la piràmide just al moment que se’n adonen que s’han perdut i serà difícil sortir, davant la desesperació d’en Panòramix crida “La situació és greu, començo a tenir gana”. Doncs venia a ser el mateix. El veí del costat era el típic que sortia del cotxe per veure els motius de la cua, i un cop entrava dins l’automòbil, sense dir res, mirava la seva dona aixecant les espatlles en senyal de desconeixença. El de darrera era italià, va venir a preguntar-me si érem espanyols, no, som catalans, no va dir res i va tornar el cotxe, potser era un genovès que havia tingut tractes amb els catalans durant la època medieval i encara seguia escaldat. Em cansa haver de donar explicacions arreu on vaig. El cotxe de l’esquerra surt un nen, camiseta de la selecció espanyola amb el número 6, Andrés Iniesta. El vaig cridar, li vaig dir que la pròxima que es compres de l’Iniesta havia de ser del Barça. El seu pare va riure i em va preguntar si érem de Barcelona. No volia continuar auto justificant-me. Perdona’m Sant Narcís. Quan pugem a Europa sempre sóc de Barcelona. Em va preguntar per la prohibició dels toros. Li vaig explicar que tant si hi ha toros com si no, el Barça té ara mateix el millor equip d’Europa diguin el que diguin des de Madrid. Va tornar a riure i va entendre que estic encantat amb al prohibició taurina. Motius polítics? Segurament que si. Benvinguts siguin. La Maite va posar Els Amics de les Arts. Número 8. La xicota de Gudjohnsen anuncia un vol cap a Reykiavik. Just el moment que diu allò de “Que et dic que si / que em va de perles/ perquè m’aguanta bé els Tintins”, l’embús es desembussa amb un desembussador invisible i tornem a avançar. El nen del cotxe de l’esquerra m’ensenya una foto de l’Iniesta vestit de blaugrana. Li faig que si amb el cap i avanço el cotxe perquè el seu pare vegi que els catalans sempre anem per endavant. Fi de la Bouchon.

dissabte, 28 d’agost de 2010

Bouchon

El meu segon intent de fracassat d’aprendre francès fou un estiu de fa tres anys a l’EOI, feia calor i la professora em va caure malament, intentava anar del pal i la veritat, jo anava a classe per intentar saber fer el passé composé amb un voyture que regarder una belle époque, però no, em vaig trobar molts de riures, una peli sobre homes amb necessitat de vestir com dones, i una companya de classe que no es dutxava. Fou un autèntic fracàs. No vaig acabar el curs, anava a classe però sortia per llegir les aventures de l’Alatriste d’Arturo Pérez Reverte perquè em resistia a pensar que les novel·les serien tant vomitives com la pel.lícula. El francès que no vaig aprendre durant aquell llunyà (que repel.lent!) mes de juliol, l’he recuperat en un viatge amb cotxe pel sud d’aquest país a prop de convertir-se en la primera república islàmica d’Europa. A cada senyal electrònica apareixia la paraula Bouchon, al principi vaig pensar que seria una manera de demanar calma a la carretera perquè la necessitat de fugir de la calor et feia córrer amb més celeritat, però no, volia dir retencions. Vàrem estar parats una hora enmig d’una bouchon i en aquests moments vaig recordar perquè sempre havia desitjat que la Península Ibèrica fos la Illa Ibèrica. Durant aquest viatge, cada vegada que sortia la paraula bouchon començava a insultar tota la pàtria de l’egalité, la fraternité i en Coupet, amb mots malsonants (que repel.lent! – 2na part) provinents del món anglosaxó que intentaven ofegar una civilització que agonitza, i tot plegat perquè vaig aprendre què volia dir Bouchon.

divendres, 27 d’agost de 2010

New York un any més tard

New York és una ciutat sense límits on la ficció i la realitat conviuen pels seus carrers mentre els visitants la van fent seva a cada pas, segurament perquè New York està feta per aquells que no tenen pàtria, pels fugitius rendits a una vida que els ofega. Aquesta New York un la veu quan ja no hi és, quan només en queda el record de la seva gent sense mirada, de les seves hamburgueses amb gust d’hamburgueses, de la seva brutícia invisible enganxada a la suor, dels seus músics de jazz repartits per locals anònims tocant cançons a les ànimes solitàries. Quan un està allà veu la ciutat de les pel·lícules, de les oportunitats, de l’excitació permanent, del clatell adolorit de tant mirar els gratacels, i serà quan torni a casa que se’n adoni que l’autèntica ciutat se li ha escapat de les mans. De totes maneres, per veure la New York autèntica primer s’ha de visitar la “preparada” pels turistes, aquella que volem veure, la que esperem quan agafem un avió i ens plantem allà esperant trobar Harrison Ford filmant una pel·lícula enmig de Lexington Avenue on salva el President del Estats Units de l’ enèsim atemptat terrorista. D'aquesta manera treurem la crosta i podem veure que s'hi amaga darrera la pell d'una ciutat feta pels optimistes.

dijous, 26 d’agost de 2010

Influències democràtiques

Fa anys vaig veure una reportatge magistral sobre les jerarquies de poder dintre la URSS i com es gestionava el tràfic d'influències que beneficiava a aquells que sempre es trobaven al lloc i al moment adient per rebre algun favor de les altes estàncies soviètiques. El documental mostrava la realitat tal com era perquè l'espectador pogués jutjar per si mateix la corrupció a mansalva d'un règim podrit des de que el vell de la barba va deixar d'analitzar amb bastant criteri les tensions socials al llarg de la història per proposar una solució violenta i llunàtica al problema. Tothom condemnaaquell festeig amb el poder stalinista de les famílies moscovites adinerades, més que res perquè ara és molt fàcil criticar el comunisme quan els murs han caigut i ja no queda pràcticament res de la bandera vermella.
De totes maneres, quan això passa en democràcia, per exemple a Catalunya, que els arrimats al poder obtenen beneficis que els altres ni els arribem a ensumar, llavors ningú diu res perquè això es fa en nom de la democràcia i és el petit preu que s'ha de pagar per tenir una societat com la nostra. No ens enganyem, vivim en un país on la jerarquia de poder i el benefici d'una part minoritaria de la societat d'aquest poder, segueix funcionant de la mateixa manera que ho feia a la Rúsia soviètica, el problema és que darrera d'aquella URSS hi havia un sanguinari com Stalin i amb nosaltres hi ha una democràcia jove que diuen, s'ha de protegir. Per tant, tothom callat i a seguir remant.

dimarts, 24 d’agost de 2010

Punts en comú entre el PP i ICV

Són els partits que tanquen l'arc parlamentari pels dos costats, per la dreta i per l'esquerra, però aquesta posició escurada dintre la política té una conseqüència comuna en una realitat com la catalana que els beneficia als dos: no tenen grans devallades a les eleccions. A tots els partits hi ha un sac de votants que estan fortament marcats per la branca ideològica del partit o pel seu passat remot i que són els més fidels, i el PP i ICV tenen el grup de votants més nombrós amb aquestes característiques: persones que es mouen per estereotips sense pensar si són certs o no.
El PP representa l'ordre, ve d'on ve, i els nostàlgics d'èpoques passades el veuen com l'únic grup dintre el Parlament que defensa el que ells creuen, i si això hi sumem els catòlics fervents de la fe del carboner, moltes vegades dones, que veuen el PP com el partit que defensa els valors catòlics (MENTIDA!), no baixen del burro i els voten passi el que passi. Aquesta realitat fa que a Catalunya el PP sigui bastant regular i no baixi mai d'un número determinat de diputats.
D'altra banda hi ha els meus amics verdulaires d'ICV, el discurs contracultural, com deia Dolors Camats a una entrevista a La Vanguardia "anem a contracorrent i per això ens critiquen". Aquest partit fortament ideològic i de caire purament populista, agafa els mateixos nostàlgics d'una lluita contra un règim podrit i els joves amb ganes de canviar el món que necessiten un partit al Parlament que tingui aquest element de contrapoder. ICV no canviarà mai i com que hi ha gent que no canvia mai, és el partit del tripartit que no baixa a les enquestes a pesar de la seva gestió vergonyosa.
El problema dels dos partits, tant diferents i tant iguals, arriba quan imputen els resultats de les eleccions a una bona gestió al govern o a la oposició, ignorant totalment el perfil que encarnen dins la societat i que provoca que les persones fortament marcades per les ideologies, els acabin votant perquè representen de forma deformada el que sempre havien defensat.

dilluns, 23 d’agost de 2010

El mercat del temps

Darrera de la majoria de compres rutinàries realment estem comprant temps, parlem de comoditat però realment volem dir temps. Quan compres quelcom fàcil de cuinar ho fas perquè el ritme diari de vida no et regala estones per poder-te recrear a la cuina, quan demanes que algú et vingui ajudar a casa és perquè no vols passar el teu temps lliure netejant, prefereixes fer aquella activitat vetada durant la setmana per falta de temps, si t'aixeques més aviat del compte o vas a dormir més tard sacrificant hores de son ho fas per poder tenir temps per tu mateix, i així podríem continuar amb moltes més coses que fem durant al dia i van totalment lligades a la necessitat d'estalviar temps per poder tenir una major qualitat de vida.
La pregunta és, no resulta extrany anar de cul per poder tenir temps? És un problema d'organització social? (No dic personal perquè moltes vegades el ritme exterior a tu et porta a seguir el tren, no ho fas perquè vols) És un tema de falta de prioritats? Perdoneu pels que les vostres vacances són irrisories, però al tenir un estiu de vita beata et permet gaudir del més important de tot, la sensació que el temps es desborda i el pots modelar de la manera que creguis convenient. L'experiència d'abundància et fa pensar per què durant els mesos laborals anem tant faltats d'aquest temps que no ens enganyem, ens ajuda a cuidar molt el més important, les relacions personals. Així doncs, mentre no trobem solució al dilema, seguirem comprant temps als grans magatzems que m'han dit que està de rebaixes.

diumenge, 22 d’agost de 2010

Mirades des de Cap-Roig

El matrimoni Woevodsky varen arreglar els jardins de Cap Roig per nosaltres, perquè la bellesa visual d'aquest anés acompanyat d'una olor a mig camí entre la bonança i la sensualitat, i ens portés en braços a cada d'indret d'aquest espai on es poden veure des de la distància les barques reposades als peus de Calella.
El sol queia vergonyós i els fantasmes del matrimoni anglès anaven servint begudes perquè la essència dels jardins arribessin a l'ànima d'uns visitants meravellats per la domesticitat de la naturalesa. Els temps s'havia parat tot i que una fina brisa marítima el sacsejava dèbilment per portar-nos records d'indrets on havíem sentit aquesta lleugera comunió amb tot el que ens envolta.
Es feia fosc i la opacitat del mar ens anava embolcallant amb la seva força omniprescent, fen-nos sentir un punt de res enimg del tot. Va sonar el timbre dient que començava l'espectacle. Hi havia un concert, però en aquells moments, just abans d'entrar, vaig entendre que quan anaves a Cap-Roig el concert era el menys important.

dissabte, 21 d’agost de 2010

Blanco sobre història

Mai un quadre havia resumit tant bé una carrera artística, el camí d'intentar cercar la pintura total. Quan sento algunes veus dissonants contra aquest tipus de quadres començo a esbufegar mentre vaig donant tintines amb el cap, més que res perquè l'acusador en qüestió compara aquest obra de Malevitx amb qualsevol tio que va d'artista tira un gapo a l'aire i quan aquest cau a terra amb forma piramidal, diu "això és art, representa el drama de l'home postmodern en front de l'Absolut". Això ès art i tu ets curt. Però Malevitx és diferent, aquesta pintura representa el resum d'una vida, la incapacitat de plasmar amb els colors, la realitat que ell i tots nosaltres copcem amb la mirada. És la negació d'una història i l'afirmació d'una idea, la pintura no pot plasmar la realitat en tota la seva dimensió i només la podem copçar a través del silenci. Per això volia titular aquest post "Blanco sobre historia" perquè aquest fragment blanc del quadre no està sobre el blanc, sinó sobre la història de tota una vida de cerca. Aquest quadre denota honestitat artística, que està totalment allunyat de l'art trencador on una idiotesa s'anomena art per incapacitat del suposat artista de ser aquell artesà que dominava les destreses de la pintura, o perquè es veu incapaç de plasmar una idea que mai ha tingut i ha fugit per alimentar un millor postor. En aquest cas el títol seria blanco sobre nada...

divendres, 20 d’agost de 2010

Menjar ostres a una urbanització nudista

Primera hora del matí a un xiringuito de Port-Leucate, vint kilòmetres al nord de Perpinyà. A la taula, un plat d'ostres i musclos completament crus, n'hi ha un que es mou recordant-nos que són uns caníbals, i dic són perquè jo m'aniré alimentant a base de pa amb mantega per evitar un intent de vòmit com el de fa tres anys, quan després de dormir una nit al cotxe vàrem menjar un plat d'ostres a les vuit del matí. Això, amics lectors, és més salvatge que ingerir vuit cubates amb poques hores.
Mentre ells disfruten i xarrupen els crustacis, jo llegeixo la Vanguardia, Ozil fixa pel Madrid, millor, és lleig i no quedaria estètic veure'l vestit de blaugrana, a més, la olor de peix del local no seria la millor manera d'assabentar-me d'una incorporació blaugrana. Les notícies del Madrid tenen olor de peix a les deu del matí quan vols menjar un croissant de xocolata.
Ja s'han fotut les botes, sortim de la tenda i torno a divisar amb misteri una urbanització vallada. No ho entenc. Una urbanització vallada al sud de França? És una urbanització nudista. En aquell moment vaig entendre perquè feien l'esforç de venir a primera hora del matí a menjar ostres. Els meus amics no ho volen dir però odien profundament les ostres crues, si no, no ho entenc.
PD: Iron, absten-te de comentar aquest post...ho dic perquè et vaig coneixent....

dijous, 19 d’agost de 2010

La segona retirada catalana a Salses

A les portes del castell de Salses vàrem desentonar els Segadors amb una mà al pit, l'altra aferrada a una estalada , i l'esguard clavat a les llàgrimes nostàlgiques on s'hi divisiva el passat d'una nació ofegada pel centralisme cultural de l'estat francès. Estàvem a casa, a les portes del nostre país, al cor de l'expoli del Tractat dels Pirineus, i ens obligaven a pagar set euros per poder visitar la fortalesa: l'espai on probablament algun avantpassat nostra havia defensat la terra una i altra vegada enfront l'insistència de l'invasor. Ens hi vàrem negar, no volíem pagar per poder entrar a casar nostra i vam anar a parlar amb la noia de la taquilla.
La noia era segurament universitària, no es defensava amb l'anglès i no arribava a agafar les armes amb el català, per tant, la comunicació franco-catalana havia estat i era complicada. Li vàrem explicar que èrem catalans i que feia 350 anys el castell estava a la nostra propietat, i per tant, pels drets adquirits al llarg de la història teníem la potestat de poder-lo visitar de forma gratuïta, encara que només es tractes per una qüestió de desgreuge històric. Li vaig explicar amb paciència la importància de tenir memòria històrica. No em va entendre i amb un somriure francès, o sigui dèspota, ens va invitar a marxar de la mateixa forma que els nostres avantpassats tocaren retirada cap a l'altra banda dels Pirineus. No vàrem pagar els set euros de l'entrada i la segona retirada catalana a Salses era un fet. Tornàrem a lluitar, tornarem a perdre.

dimecres, 18 d’agost de 2010

Una nit memorable a l'exili

Cotlliure és l'espai on la veu del poeta va enmudir perquè els seus versos passessin a l'eternitat, on la seva mort va personificar el drama d'un poble fugint nord enllà esquivant les bales d'uns vencedors sense estòmac. De totes maneres, durant una nit a l'any, la seva vessant dramàtica d'arrel machadiana s'aparta per deixar pas a la batalla de jocs artificials que enlluernen una platja amb milers de persones buscant formes amagades en els petards que encenen les mirades lascives dels adolescents. L'espectacle de colors obre les portes a una nit on uns joves viuran un concert d'un grup de versions des del mateix escenari, llençant-se entre la gent perquè aquesta les transporti durant uns metres. L'ebrietat porta a la confiança total amb el proïsme. Tres carrers més enllà, en un descampat on la pols emboira l'improvitzada pista de ball, les samarretes volen a l'aire i unes muses principiants vestides amb l'uniforme de l'USAP, ballen cançons americanes a sobra una caseta prefabricada que fa de podium improvitzat.
Els bars són oberts i els milers de persones que han hagut d'aparcar al cotxe a dalt de la muntanya debut a l'aglomeració, s'han repartit pels diferents locals respectant estrictament la franja d'edat. La nit hagués estat divertida si no haguèssim vist, passejant per la platja per gaudir la opacitat nocturna del Mediterrani, una banda tocant valsos a dintre l'aigua. Els músics anaven despullats i l'aigua estava freda. La nit va deixar de ser divertida per passar a ser una nit memorable a l'exili.

dimarts, 17 d’agost de 2010

Els millors moments

Aprofitant la mandra generalitzada provocada pel mes d'agost, els programes de televisió comencen a crear diferents barreges dels millor moments de la temporada per emplenar la graella d'una setmana i poder tenir audiència mentre els respectius s'estan rascant la bossa a qualsevol cala perduda de la costa ataronjada. Com que a la pastanaga verda no volem ser menys m'he volgut permetre el luxe de dedicar un blog als millor moments de l'any, aquells instants on he assaborit allò del man at the top, dels greatest hits blogaires, dels grans pensaments assegut al sofà mentre sonava de fons una cançó dels Amics de les arts invitant-me a anar a Reikiavik, dels petits instants on m'he sentit orgullós d'aportar alguna cosa en aquest món canviant de la informació on la novetat passa a ser material d'hemeroteca en qüestió de segons. Així doncs, aquí, amb tot l'egocentrisme i autocomplaença d'aquell que no ha tingut àvia, us regalo un recull dels millors moments d'aquest blog... ... .... ... .... .... ........ ... ....
Sí, sí, el post ja s'ha acabat, no hi ha trampa, millor deixar-ho així... només ens podem reconèixer en el mirall trencat del fracàs.

dilluns, 16 d’agost de 2010

El compliment d'un dolç deute

Al voltant de la taula hi varen anar seient tres escriptors, dos il.lustradors, un viatger de terres llunyanes en l'atur, un viatger de terres properes enlluernat per terres llunyanes, un motorista, dos jugadors de futbol, un jugador d'handbol, un veí del barri on estàvem esmorzant, dos fills bastards de la Girona primigènia, dos blogaires i mig, un camaleó, una pastanaga, dos fumadors, tres bevedors, mig poeta, un seductor ignorant de la seva condició de seductor, quatre entrepans de llom amb formatge, una Vanguardia, dos senyores grans a la retaguardia per si volíem provar la carn de l'experiència, un amic del bosc del camaleó, una coca cola, tres tallats, deu glaçons, una ratafia, dos pacharans, una mariscada en el record, un cançó d'en Van Morrison, un mes d'abril robat a la barrat d'un bar, noietes amb carpetes a sota al braç, àvies amb la compra arrosegant pels terres, i sobretot, el deute d'un esmorzar concebut fa mesos entre les línies d'aquest humil hort ple de verdures massagades per camaleons.
Tots aquest varen anar passant per la terrassa del bar per fer-nos companyia als que vàrem estar asseguts durant una hora i mitja a les quatre cadires del voltant de la taula: tres professors en ple èxtasis de les vacances. Hi havia una cadira buida, la que cantava una oda al vell escriptor amagat darrera una màscara de ferro rovellada.

diumenge, 15 d’agost de 2010

Tornar al lloc del crim

La recordo fosca. Acabava de ploure i la humitat dels carrers convivia simètricament amb l'endormiscament de la meva passió per allò desconegut. Caminava com un adolescent d'aquells que arrosseguen una maleta invisible on hi porten tot el pes d'una vida sense treva. Anava observant el meu entorn sense saber llegir la història escrita a les parets d'aquella ciutat on s'havia fet home un personatge que aquell moment m'era desconegut i que em fascinaria anys més tard: Franz Kafka. El parlar dels autòctons era pastós i em cansava. De fet, ja havia sortit rebotat de l'escola on dormíem perquè per esmorzar m'havien donat pa negre amb cogombre i la meva vessant burgesa noucentista havia protestat airadament fent una elegia a la dieta mediterrània. El menjar m'havia fotut de mala llet i havia decidit dimitir. No volia conèixer la ciutat i per això em vaig quedar embadalit amb un firaire de carrer que feia exercicis de malaberisme amb una boa. La caminada va ser llarga i no tenia ganes de broma. No recordo més.
Aquest dia m'ha vingut a la ment perquè no fa gaire un amic em va dir que volia tornar a Menorca perquè hi havia anat de petit i no l'havia sabut apreciar. Un dia d'aquests estic obligat a tornar a Praga.

dissabte, 14 d’agost de 2010

La via mística de l'Ecumenisme

La utopia de l'ecumenisme religiós es fa paradoxalment real en el terreny de la mística. L'Evangeli parla de la presència del regne de Déu dins nostra, obrint terreny a la subjectivitat, a la hermenèutica del jo, per acollir la presència divina dins l'ànima. La via per obrir el canal des d'on entra la llum de l'Absolut que enlluerna la foscor impregnada dins nostra, és compartida per les branques místiques de les diferents religions monoteistes que aparentment poden estar enfrontades per un tros de terra que ningú aconsegueix recordar de qui era: L'ascetisme.
La vida del asceta que parteix de la base de la negació de si mateix com a persona, del canvi de nom monacal per renunciar la vida mundana i acollir-se al terreny diví, es troba en les veritats de Buda, en el Sufisme, en la mística jueva, en els poemes agònics dels místics cristians... Totes elles agafen un camí semblant per tenir experiència de Déu, una vivència recordem, totalment subjectiva. La via per la subjectivitat s'aconsegueix a través d'unes pautes objectives, no deixa de ser curiós.
Les diferència sustancials entre elles les trobem quan entrem en el terreny normatiu, o més ben dit, en com aplicar aquest normativisme. També hi ha divergències històriques, la religió s'ha barrejat amb política i és difícil no relacionar Judaisme amb estat d'Israel, Cristianisme amb omnipresència política a Occident, o Islam amb domini moltes vegades dictatorial a Orient. Els místics no tenen barreres, senten un mateix Déu, el problema és quan sortim de la pregària i ens posem en altres terrenys que potser no són de la incumbència de les religions. Conclusió: Ecumenisme=Misticisme.

divendres, 13 d’agost de 2010

Respectar l'herència generacional

La idea acceptada que per lògica generacional els fills sempre haurien de matar els pares és perillosa. Ser rebel és bo perquè expressa incorfomisme i certes ganes de variar l'ordre establert per anar cap a una realitat millor que només existeix dins el teu cap, però moltes vegades, aquestes ganes de trencar s'emporta una tradició i provoca una discontinuïtat cultural incòmode. Sovint, enlloc de carregar-nos el que ve dels pares, es tracta simplement de transformar-ho, de donar-nos tot allò que ens ha arribat i saber-ho passa pel prisma d'una època que demana unes necessitats diferents.
Quan parlo d'aquest tema penso per exemple amb la religió. Ja no ens val la fe del carboner, el creure per decret, el papisme cec... tot aquests aspectes els podem apartar, però no apartarem la fe, l'espiritualitat, senzillament la mirarem des d'un punt de vista diferent: deixarem de banda el normativisme diví de la regla als dits per abraçar la vivència d'un Déu sense fronteres ni carnets. Aquesta nova formulació de Déu ens hi pot ajudar, tal com apunta el filòsof italià Gianni Vattimo, la mateixa mort de Déu a mans de la Modernitat. La secularització impregna el món modern, i els creients, un cop hem vist morir el Déu humanitzat, estem obligats a retrobar-nos amb l'experiència divina del Déu vertader on no hi caben els adjectius. No es tracta de carregar-nos el que ens han donat els pares, simplement d'agafar-ho i passar-ho pel filtre d'una època diferent: la nostra.

dijous, 12 d’agost de 2010

Reduccionisme?

La felicitat està en saber dirigir la llibertat. La llibertat s'aplica quan un sap renunciar a si mateix per abraçar els altres. Llavors un és vertaderament lliure i arriba a la plenitud, el vertader mot que defineix la felicitat. Veieu que fàcil? Tot plegat és un cercle tancat.

dimecres, 11 d’agost de 2010

Crònica subjectiva del dubte

Va aparèixer entre la penombra com un antiheroi disposat a malvendre les seves experiències vitals a preu de saldo, vestit de negre amb un interrogant amb bell mig de la samarreta, ens preguntava si el dubte era la millor manera de viure. Jo li vaig contestar. Segurament no era la millor però si la més atractiva, la més estètica, la més salvatge. El seu món està envoltat d'un costat fosc on mai hi entraré però on m'hi sento molt còmode fent de voyeur, mirant per l'escletxa deixada pel corc de la tenacitat temporal i espiar com viure la vida el límit sense cremar-te. En ell, les dones són companyes, però companyes d'un ring on un dels dos acabarà estirat a terra, patint per l'abandonament de la derrota però trobant un cert plaer en el dolor, conscient que les cançons només creixen en el terreny adobat del desamor.
La veu despulla les cicatrius d'uns anys filtrejant amb la cremor del diable, d'unes nits arrasserat per l'escalfor d'allò desconegut, i el somriure, ple de cinisme, marca la sàtira del propi personatge per disparar a tot aquells que l'anem escoltant vers a vers, rima a rima, acord a acord. Ell, representa millor que ningú els límits de la vida on anem caminant com trapezistes encegats, buscant en el drama de la caiguda, el plaer que ens dóna força per seguir endavant. Per això, suposo que és tant valorat.
PD: Aquesta és la crònica subjectiva promesa.

dimarts, 10 d’agost de 2010

Aparentant ser un artista

Perdoneu que faci un exercici de narcisisme, però no me'n puc estar de penjar una de les fotos de l'últim cap d'any a París i de parlar de la meva relació fotogràfica amb la ciutat de les llums apagades pels corcs de la decadència ilustrada.
La primera gran fotografia a París fou el dia de cap d'any del 2005, quan amb els devots de l'absenta vàrem començar a còrrer per un cementiri on mai estarà enterrat Oscar Wilde, creant una imatge esborrada on semblavem espectres que havíem sortit de les tombes per anar a fer un últim petó a aquella dona que sempre ens havia negat als seus favors. D'aquell mateix viatge sorgí la imatge paròdica de Sartre que durant tant de temps ha ocupat el perfil d'aquest blog enamorat de les pastanagues amb complexe d'obelisc.
Quatre anys després París em tornava a acollir amb una cançó de Brassens per passar un cap d'any glaçat. Pujant la muntanya del Sagrat Cor, amb uns quilos més i amb una barba mandrosa de ser afeitada, vaig veure la possibilitat de reprentar qui no era, d'aparentar una vida complexa on la preocupació metafísica envoltava el meu dia a dia, on el drama per la no existència de la existència m'havia envoltat d'una aureòla tràgica i pessimista. La Maite va començar a tirar fotos, i aquesta m'encanta perquè es nota que estava buscant quedar un artista, i en el fracàs que l'aparença salti escandalosament a la vista, i rau una part de l'èxit d'aquesta fotografia.

dilluns, 9 d’agost de 2010

Cultura i civilització

Sobre la polèmica taurina exaltada per una prohibició lògica i interioritzada per bona part de Catalunya molt abans que els polítics fessin el pas, m'agradaria comentar la reacció espanyola on la dreta que havia filtrejat a la seva joventut amb l'ordre militar i la progressia que havia festejat amb les directrius de Moscú, comparteixen un mateix to de desacreditació de la classe política catalana i de la defensa de la festa en nom d'una llibertat que ells diuen defensar millor que ningú.
Ells, els defensors, diuen que en democràcia no és prohibeix res (gràcies a Déu que l'assassinat està prohibit perquè sinó ETA seria una festa), i que estant atacant una tradició cultural en nom de la independència catalana (com si no hi haguessin anti taurins a fora les fronteres). Després comencen a parlar de la llibertat per torejar perquè és un element cultural, i aquí és on entro jo. Mireu, estimats amants de l'art del toreig, una cosa és la cultura i l'altra la civilització. Estic d'acord que el món dels toros és cultura, perquè entraria dintre d'aquelles tradicions identitàries d'un poble, d'aquelles festes que reconeixen una nació com a tal. Ara, tota cultura passa al llarg dels segles pel filtre de la civilització, el que seria una revisió d'aquests elements identitaris vistos des d'un punt de vista "humà", o sigui, jutjar si són tradicions que enalteixen i ajuden engrandir la persona. Quan els toros passen pel sedaç de la civilització és queda en pilotes, i això, no té res a veure amb Catalunya, amb Sant Pere de Rodes o l'Abat de Montserrat. És racional i just. Per tant, ajudem als Rajoys, Sabinas, Montillas, Camachos... Tota aquesta gent de idees tant disperses que defensen el toreig, quina és la diferència entre cultura i civilització.
PD: Avui és l'aniversari de l'estrella del Riudellots. No és torero.

diumenge, 8 d’agost de 2010

Situació perfecte

Tres gossos llardosos lladren un plany d'abandonament a sota casa mentre llegeixo un llibre de Marsé. No us sembla perfecte?

dissabte, 7 d’agost de 2010

Crónica d'una nit amb el cràpula

Va entrar amb Tiramisú de Limón i Viudita de Cliquot, refermant el treball de l´últim disc i donant el missatge que les noves cançons són prou rodones com per començar un concert on la gent espera cantar els mateixos himnes de sempre. Bon inici. Després d'una enganxosa Ganes de... deixa anar el seu poema de rigor que fa les delícies del públic i dóna peu a tres clàssics seguits, Medias negras, Aves de Paso i Peor para el sol. Lloances a Serrat i un record del cavà català sempre ple d'ironia, abans de fer una lloança a Chavela Vargas per entrar amb el Boulevard de los sueños rotos i unes de les cançons sorprenents del concert, el Llueve sobre mojado composat amb Fito Páez que anirà precedidad de la celebrada Pacto entre Caballeros.Primer descans de de Sabina.
Pancho Varona agafa les rendes amb Conductores suicidas y Mara Barros amb la lletra del Subcomandante Marcos Como un dolor de muelas y la introducció de Y sin embargo que tornarà a fer sortir el Sabina més desitjat a l'escenari, assegut a una cadira cantant temes d'arrel intimista, Y sin embargo, Peces de ciudad, Cristales de bohemia i Una canción para la Magadalena, amb diferents bromes sobre l'art de la seducció a altes hores de la matinada. Segueixen els comentaris entre cançó i cançó, divertits, sempre amb alguna rima interessant. Entra l'elèctrica Embustera i es comença a endivinar el problema que hi haurà a les cançons guitarreres fins al final del concert, guitarres massa altes que tapaven la veu esquerdada per l'experiència d'haver anat a l'infern sense passaport. Abans de fer el primer intent de marxar de l'escenari, tres grans clàssics que varen entrar molt bé, ¿Quién me ha robado el mes de abril?, 19 días y 500 noches (brutal) y Princesa. Sabina marxa. Portem una hora i mitja llarga de concert i la veritat, m'encantaria que durés una hora i mitja més perquè el que estic veient m'encanta.
Comencen els primers bisos. Curts. García de Diego interpreta magistralment Amor se llama el juego y Sabina dóna peu els que han begut i encara volen cantar amb Noches de boda y Nos dieron las diez. Sap greu cantar aquestes dues cançons sense haver begut. Torna a marxar Sabina. Sabem que hi hauran uns segons bisos que comencen amb El caso de la rubio platino cantat per Asúa. Estrany, potser la cançó no enganxava en aquest moment del concert. De totes maneres, queda compensat per les tres últimes, Contigo mig cantada en català per en Sabina amb un avís previ de "No quiero risitas", La del pirata cojo y per acabar una declaració d'intencions, Pastillas para no soñar. Dues hores i vint minuts de concert. He vist el Sabina tres vegades i aquesta ha estat la millor. Gràcies a Déu, d'aquí un mes el tornarem a veure el Sant Jordi. Ándale Sant Feliu carajo!!
PD: Aquesta és la crònica objectiva, aviat hi haurà la subjectiva.

divendres, 6 d’agost de 2010

On reposa la infància

La meva infància perduda volava a sobre un Núvol Kinton veient paisatges empordanesos amb ferum de fems, de naturalesa amagada darrera l'aparença de la merda. No era la merda de El coronel no tiene quien le escriba, al contrari, era una femte de vaca que recitava una elegia a la naturelsa, a la sencillesa de la gent de camp que trobava la plenitud en la lluita del dia a dia per tirar endavant les seves collites. Aquesta mateixa infància tenia les esperances de futur reposades en una camiseta de Ronald Koeman regalada l'estiu del 91, un any abans que fes el gol més important de la història del Barça, per arribar un dia a jugar al Camp Nou, o a molt estirar, a retransmetre els partits d'un Barça entrenat per qualsevol jugador d'aquell Dream Team, per exemple, Pep Guardiola. La meva infància retrobada en un llibre de Gianni Rodari robava gelats de la cuina d'una escola que ara m'ha vist crèixer com a professor. Els meus anys d'innocència encara estan amagats darrera la mirada d'aquest fals adult que camina com un poeta drogat per donar la imatge de ser un superbi sense ganes de barrejar-se amb la plebe, segurament, perquè cada dia durant cinc minuts, sempre em venen ganes de tornar a ser aquell nen que parava el món muntant un regal de Kinder.

dijous, 5 d’agost de 2010

Exemple d'un dia feliç

Cadaqués, com vaig apuntar al blog del vell amic, és el poble on el temps hi fa la migdiada sense pressa. Caminant pel passeig agafem la prespectiva d'un anunci de cervesa i comencem a pensar en l'adolescència robada, en els anys perduts per la necessitat de portar la vida que els altres esperen de tu. Sustentar la moral recte per por de trencar cintures. El dinar va baixant amb una visita a Portlligat on l'espectre absurd de Dalí impregna els gestos dels banyistes que llancen pedres intentant raspar l'esquena de la mar calmada. En Miquel es banya mentre jo observo dos noiets que intenten atrapar una abella amb una xarxa de pescar peixos. És absurd però bonic. L'abella sempre s'acaba escapant, i la veritat, és morbosa perquè provoca els briballs per tornar ser atrapada i fugir. Escapar del perill excita les hormones. El llibre de Josep Pla sobre Cadaquès està a sobre la tovallola, en Miquel arriba del bany i parlem de l'afició alcohòlica de Pla, de Castellet, del Cervantes de Borges, del costat fosc de Rafael Alberti i de les primeres nòvies que per cert, no llegien ni Pla, ni Borges, ni Alberti. Deixem Portlligat i anem al Cap de Creus. El dia acaba a dalt d'un penyasegat amb els braços en forma de creu deixen que la tramuntana ens impulsi perillosament cap al sacrifici. Un gran dia? No. Un dia feliç.

dimecres, 4 d’agost de 2010

Un escrit crític amb la directiva de Rosell (Demano perdó a Mundo Deportivo)

Espero equivocar-me i que sigui una qüestió de feeling, però les primeres sensacions envers la directiva de Sandro Rosell són molt més negatives del que pensava. Primer de tot, tracten a Johan Cruyff com si fos el pare de Dragan Ciric dient que la figura del President d'Honor no estava contemplada als Estatuts del Club. I què? Portes el tema a l'assamblea i ja està, però fins llavors, tractes a Cruyff com es mereix un gran golfista com ell, amb delicadesa i swing. Vosaltres no parlaveu feia vuit anys que el Barça no sabia acomiadar les grans figures de la seva història? Heu continuat amb la història.
En segon lloc, en nom d'aquesta universalitat hippie, comencen a parlar castellà i a fer-se amb presidents que tenen un desamor envers el fet català clar i notori. El Barça és un club català i qui no li agradi que es faci el Numànica. Per això, quan el president del Barça fa una declaració institucional la fa en català, que és la llengua del club. De ben petit, he estat un gran supporter del Liverpool i mai, el president del club se m'ha dirigit en català, al contrari, jo entenc que el Liverpool és un equip anglés i per tant, o accepto la seva identitat o em faig soci del Riudarenes que potser em sentiré més ben representat. La universalitat s'aconsegueix protegint la pròpia identitat. Nosaltres no ens tornàrem lights per vendres més samarretes.
En tercer lloc, no entenc aquesta mania persecutòria en imputar tots els mals a la junta de Laporta. Ara sembla que si el Cesc no ve és perquè la junta anterior va encabronar a l'Arsenal, perquè es clar, som tant ben parits que si en Wénger no estigués empipat segur que el vendria. En Cesc és el capità de l'Arsenal i per això estant tontets. La culpa no la té només en Laporta.
En quart lloc i en relació amb l'anterior, demostren molt poca qualitat humana amb la obsessió de trobar draps bruts amb els que imputar la gent del Laporta. Vosaltres, que dieu que voleu ser la junta de tothom, esteu aconseguint rebotre una part del soci amb les ganes de crear un nou maniqueisme al Camp Nou. Esteu fent el mateix que feien President tant reconeguts com Nuñez o Laporta: els que estan amb mi són del Barça, els que no, intenten desastabilitzar al club en nom meu. Ells varen cometre aquest pecat amb la supèrbia del poder agafada amb els anys, vosaltres al primer mes.
En cinqué lloc, us hauria de donar vergonya la campanya orquestrada des de diaris com el Mundo Deportivo per protegir-vos dels problemes que podríeu tenir. Vàreu dir que renovaríeu el Guardiola per sis anys quan TOTHOM, inclosos vosaltres, sabríeu que seria impossible. El Pep continua una temporada i teniu els nassos de dir que és el mateix però curiosament el diari que ha estat repartint llenya contra el Laporta, té la boca callada. És clar, amb uns altaveus protectors, jo també podria dir que la meva àvia és Mazinger Z i tothom s'ho creuria.
Per últim lloc, i aquest reconec que és molt subjectiu i per tant, podria ser mania meva, contineu amb l'estil superbi i aquesta posició de sobrat que han tingut personatges tant tèrbols com Joan Oliver o el mateix Laporta. Parleu que sembla que vosaltres teniu la veritat i tots els que ha estat fins ara a Can Barça eren imbècils. En fi, el mateix problema del que patia el Laportisme: Supèrbia.
Escric aquest post demanant perdó perquè us hauria de donar cent dies de marge, però molts d'aquests problemes són denunciables perquè no venen donats per la inexperiència sinó que és una qüestió de fons, i per acabar, voldria dir que de l'últim punt el que es salva és Sandro Rosell. Haig de reconèixer, que a diferència dels seus directius doctorats en Harvard (Columbia no perquè hi ha el Sala Martín), és dels pocs que quan parla té una actitud més propera, i la veritat, em pot arribar a captivar, llàstima que per mi, l'ha vessat amb algun dels punts anteriorment esmentats.
PD: No val dir "Anem contra el Laporta perquè ell anava contra nosaltres". Encara que fos veritat, i segurament ho és, la gent actua per convicció i no per comparació, si feu perquè els altres fan, llavors no mereixeu estar a la Junta Directiva del F.C.Barcelona.

dimarts, 3 d’agost de 2010

Nou artista al meu Hall of Fame

Reformular-se i tenir veu pròpia. Canviar i seguir el camí de l'èxit. Aquestes dues frases serien una forma simple de definir l'enèssim salt mortal de la carrera musical de Jorge Drexler... tothom dempeus... ja podeu seure. Amar la trama és una elegia a la vitalitat contra la nostàlgia captivadora de 12 segundos de oscuridad, i sobretot, una inclusió de diferents instruments fins ara no utilitzats a la carrera musical de Drexler que contraposen amb la austeritat de Cara B.
Drexler canta a la positivitat de saber que estem a aquesta vida de pas, al badoc que veu passejar a una multitud per la ciutat, al feliç que sap que puede que la vida no se ponga mucho mejor que esto... i així podríem continuar...
Haig de reconèixer que amb Drexler pateixo l'efecte "springsteen", he perdut totalment la objectivitat i tot el que fa em sembla bo, o si més no, prou decent com per ser interpretat amb públic. Vaig a un concert i em fa una versió del Billy Jean de Michael Jackson i l'endemà escolto la cançó al cotxe, m'obre les portes a Cohen i l'accepto a pesar que fins el moment m'havia semblat massa repetitiu... En fi, que Amar a la trama em sembla que és un gran disc, i dic em sembla perquè Drexler ha passat al meu altar dels artistes intocables, compartint estovalles amb Eastwood i Vila-Matas, i sóc totalment incapaç de ser crític amb la seva feina.

dilluns, 2 d’agost de 2010

Lecht per Fuck

Impúdic representat de l'analfabetisme latent d'una generació consentida, has creat un vòmit en forma de pintura al portal del meu pis en nom d'una llibertat que no saps pronunciar. La pintada diu "Letch", paraula utilitzada, com molt bé deus saber, als països anglosajons per parlar d'un desig sexual irrefrenable envers un cos alié, dit d'una altra manera, per definir un pervertit. Segurament has volgut anar d'acadèmic i deixar la malgastada "Fuck" per prendre un sinònim que has trobat al tercer diccionari, després d'adonar-te que "Fuck" no és un mot alemany o danés.
El malonamenat graffiti cobreix tota la paret de la nostra comunitat privada de veïns, si senyor marxista, la nostra comunitat privada contra la que has lluitat de forma brillant sent un hereu dels teus avantpassats soviètics que varen trobar una solució falsa contra la repressió del capital. No sé qui vols despullar com a pervertit, el veí del costat que mira la meva dona amb camisa de dormir aprofitant la lluminositat de la nevera oberta, o la veina del tercer que sempre intenta coincidir amb mi a l'ascensor i m'acompanya al pàrquing encara que no tingui cotxe. De fet, potser tens un trauma perquè et vas sentir atret pel gos rata de la botiga de disfresses del costat de casa i necessitaves escriure la paraula a casa meva perquè si no el gos hagués passat a millor vida. Sigui el qui sigui, només et demano que la pròxima vegada et pintís els collons i deixís l'entrada de casa nostra en pau.