diumenge, 31 d’octubre de 2010

De mayor quisiera ser com es mi cantante de Montevideo

No tinc paraules. Vaig sortir del concert amb un estat de shock que em va durar dues hores. Ja l'havia vist mitja dotzena de vegades, però el nou espectacle del disc Amar la trama que suposa la incorporació de tres instruments de vents a l'escenari dóna un toc de vitalitat a la seva música que ens fa pensar que es troba en el moment més àlgid de la seva carrera. De cop i volta, quan la banda està funcionant a tota màquina, es prenen un descans i ell fa les delícies dels més incodicionals amb una versió del Caetano Veloso preludi d'una altra versió dels Gossos, acompanyat d'aquesta banda de virtuosos que fan de cada cançó una oportunitat per demostrar que per ells, el seu instrument (o els seus, perquè en toquen més d'un), és un òrgan més del seu cos.
El més meritori de Drexler és que no només presenta un treball nou d'una qualitat excel.lent, sinó que els temes d'altres discos també venent passats pel filtre d'aquesta nova sonoritat on la nostàlgia passa a un segon pla per donar pas a l'alegria desenfredada d'aquell que diu allò de que la pena cante hoy en oidos sordos. Així doncs, Transporte, Frontera, Aquellos tiempos, Todo se transforma, Disneylandia, o potser la única desfavorida, Sea, agafaen aquest toc vital d'aquesta nova etapa on hem deixat enrera aquells doce segundos de oscuridad per acabar disfrutant amb aquests transeuntes que caminen en direcció a la perfecció d'un concert d'aquest animal de la música.
PD: Aquesta vegada, mentre cantava allò de Soledad, vaig aconseguir aguantar-me les llàgrimes.

dissabte, 30 d’octubre de 2010

La victòria de l'escriptor

L'home que va picar el timbre no tenia braços. Avui a les sis de la tarda he quedat amb mi mateix. Vaig haver-me de morir per saber si m'estimaven. La realitat escrita sembla més cruel: el meu germà havia mort als sis anys atropellat per un cotxe. Aquests els he citat de memòria però segurament si hagués tingut la paciència d'aixecar-me del sofà per començar a mirar diferents inicis de contes, n'estic convençut que n'hagués trobat inclús de millors que exemplifiquen la importància de començar un conte amb una frase que atrapi el lector i el comenci a guiar per camins foscos fins a rebre la petada final a l'estòmac, el cop que no t'esperaves, la traïció que et provoca un plaer extrany i durader.
El conte és un univers que s'obre i es tanca amb poques planes, només deixa a la vista un aspecte d'aquella existència fins llavors desconeguda que porta a entreveure un món complex que tant sols és vist de passada per l'escriptor que està més preocupat de suggerir que de dir alguna cosa. Nosaltres, ingenus lectors, anem avançant cecs, sense veure la paret que ens rebotarà i ens tirarà a terra, i mentre ens queixem del dolor, just a sobre el mur, veure'm l'escriptor, traïdor, hegemònic, victoriós, deixant anar un somriure malèvol amb aire de victòria sabent que ha guanyat sense necessitat d'esforçar-se.

divendres, 29 d’octubre de 2010

El dia que el gironí estima Girona

Cada any entenc l'important que són per mi les festes de Sant Narcís quan arriba el 29 d'octubre, llavors, sense voler, com si fos una hormona adormida que desperta per segregar aquell líquid relacionat amb la nostàlgia, començo a sentir-me part de la ciutat, com si fos una peça més d'aquest engrenatge xovinista que és Girona. Aquests deus dies de celebració em sento orgullós d'haver nascut a la riba de l'Onyar, orgullós d'haver crescut en una ciutat adormida, acollidora en excés del seny català per deixar anar la rauxa de manera descontrolada durant una setmana a l'any, orgullós de formar part d'aquest col.lectiu de ciutat que sovint es mira massa el melic i desprecia amb suficiència tot allò que ve de l'exterior, orgullós de viure en un entorn adinerat massa preocupat per tancar bé el puny no fos cas que ens rellisqués de la mà algun cèntim bastard, orgullós de renegar algunes vegades (masses potser) d'aquesta mateixa Girona que aquesta setmana no li falta maquillar-se per semblar preciosa, per enamorar-nos amb aquella coqueteria de la noieta seductora que sap que amb un cop de cintura té tota la massa masculina repassant-la de forma impúdica. Finalment, i el més important, durant aquests dies em sento orgullós de ser gironí perquè és quan més veig que és casa meva, la meva terra, la meva identitat, les postals en blanc i negre de la meva infantesa.

dijous, 28 d’octubre de 2010

Paraula de Mou

Fa molta ràbia quan parla perquè moltes vegades té raó. Posa el dit a la llaga i el remou de la manera més tètrica per ferir el rival i fer-li perdre el control, i el descontrol, com tothom sap, és sinònim de derrota. Quan li varen preguntar si el seu duel amb l'entrenador del Milán era un derbi a les banquetes va contestar "2 champions ganadas contra dos partidos jugados en la competición, esto no es rivalidad". La resposta és estirada, pedant, i sobretot, brillant perquè diu el que tothom pensa. És com si li preguntessin a Guardiola si els seus enfrontaments amb l'entrenador del Copenhaguen són un derbi de les banquetes, una pregunta realment ridícula. Sobre les declaracions de Cruyff dient que Mourinho mai entrenaria un equip seu, l'entrenador portugués va assenyalar-se els ulls i va contestar "me has visto los ojos, hace unos días que no puedo dormir". La veritat, vaig riure molt perquè aquí Barcelona tenim Cruyff com un déu profà i que vingui una persona de fora i el faci caure del pedestal així, pim, pam, té molta gràcia. Mourinho fa respecte perquè sap el que vol, quelcom que no passava a Madrid feia temps, sap on va i com hi vol arribar i això és el pitjor que pot passar al Barça perquè la veritat, per molt equipàs que tinguis, sempre ajuda tenir el gran rival desorientat, i amb l'arribada de Mourinho, saben el que volen i com ho volen, i encara que les maneres siguin odioses poden arribar a aconseguir les fites que s'han marcat.
Finalment, remarcar que és un paio que em cau fatal i em fa una ràbia especial, segurament perquè moltes vegades té raó i fot fàstic haver de reconèixe-ho. Ara mateix, després d'escriure aquest pots tinc una necessitat imperiosa d'anar al wàter per expressar la meva opinió real sobre la paraula de Mou.

dimecres, 27 d’octubre de 2010

Un vers sobre Brel

Viure en unes golfes amb una bombeta mig destrossada que s'ha de veure ajudada per unes espelmes acostumades a no cremar gaire per jugar amb la suggerències de les ombres, i amb unes rates que aprofiten la lluminositat llunar per saltar d'una biga a l'altra i sortir entremig d'un forat per on passa l'aire gelat d'aquesta ciutat centroeuropea on has anat a viure per ser diferent, per fugir dels fantasmes que t'envoltaven a la terra que t'ha vist fugir nord enllà buscant on porvenir per tu, petit immigrant de les lletres.
Quan la nit fa acte de presència i trobes a faltar per primera vegada la calor d'hivernacle de la llar, agafes un cd ratllat de cançons nostàlgiques i comença a sonar la veu pixelada de Brel que acompanya la decoració austera de l'habitació, on un quadre de Gauguin tacat pels color dels mars del sud és l'únic element que dóna personalitat a unes parets luteranament buides. Llavors, ple de supèrbia, saben-te el centre de tot, prens la llibreta de notes i comences a escriure uns versos parlant de les desgràcies de Funes el memorioso. Massa previsible. Segurament, si sabèssis, mentre Brel canta allò de quite pas, que el cantant belga està enterrat a Polinèsia al costat de Gauguin, potser escriuries un vers sobre el destí, o potser, pensant que ets imbècil, et posaries, simplement, a dormir.

dilluns, 25 d’octubre de 2010

Escena domèstica

Como un ladrón debajo de la falda de alguna de cuya nombre ahora no me puedo acordar. Entro a casa després de quatre hores d'avaluació i el primer que sento són les cordes de la guitarra de Sabina acompanyant en silenci la veu esquerdada de l'andalús cantant a aquelles dones perdudes pel camí de la vida. Fantàstic. No es pot demanar més. Tanco la porta lentament perquè a cada moviment noto com la musculatura es queixa pel sobreesforç d'ahir al matí. De fet, a pesar dels atacs desaforats que he rebut, avui alguns especialistes en el tema m'han examinat i han comprovat com pateixo una greu sobrecàrrega a la musculatura tibial i al soli, fet que m'impedia còrrer al màxim rendiment (tranquil, fins aquest matí jo tampoc sabia on tenia el soli). Doncs, com deia, a pesar dels atacs excel.lent disfressats en un post teòricament inofensiu, el dolor és real i per tant, he hagut de tancar la porta amb parsimònia, examinant quin era el panorama que hi havia un cop arribat a casa, i quan he vist que l'escena domèstica estava acompanyada per una cançó que parla del temps, del saber aprofitar el dia a dia per sobreviure el demà, he pensat que la vida és un regal, això si, amb una bomba a dins que no saps quan explotarà.

diumenge, 24 d’octubre de 2010

817: La caiguda del mite

817. No he quedat el 817, portava el 817 i m'he hagut de retirar per uns problemes musculars després de liderar la cursa per la part del darrera durant els primers 4km. Lance Armstrong, Michael Jordan, Michael Schummacher, Diego Armando Maradona... tots ells varen intentar en un moment o altre tornar a ser uns referents mundials i tots ells no varen aconseguir reassaborir els llorers de la victòria. M'ha passat el mateix. Quinze anys després he tornat a fer la cursa del Carrer Nou i les expectatives no s'han acomplert per culpa d'un bessó que anava pujant i baixant com una muntanya russa. Jo ho he intentat, he apretat les dents i he lluitat contra totes les adversitats, però quan he vist el cotxe escombra que em pitava perquè m'apartés he pensat que era el moment de deixar-ho, amb elegància, de la mateixa manera que Miguel Induraín va baixar de la bicicleta aquella etapa dels Pirineus després d'haver guanyat cinc Tours consecutius. L'afició no em pot retreure res, no estava preparat i la vida d'excesos que porto no era la millor manera de lluitar pel podi però ho he intentat, he estat al peu del canó amb el meu Sancho Panza que li he dit que m'abandonés al metre 51 perquè ja veia que la cosa aniria malament. Ni tant sols la imatge de l'Anna Pagans a dalt d'una tarima aplaudint-me ha servit perquè el mite pogués ressucitar de les cendres. La bala de Girona s'ha apagat al kilòmetre 4.
PD: Aquest post intenta avançar-se a tota aquella gent que m'acollonarà d'aquí al 2056 perquè no he estat capaç d'acabar la cursa.

dissabte, 23 d’octubre de 2010

Ara que l'he acabat, em sembla molt estúpid

Sovint camino per Girona pensant quina deuria ser la seva olor durant l'Edat Mitjana, i en aquest moment, entro en un bar brut de la ciutat i l'ambient pollós em contesta en silenci, sense esperar si la resposta em decepcionarà o serà del meu agrat. Més tard intento descobrir com deuria ser el riu fa un segle perquè les dones es trobessin a la riba netejant roba, i sobretot, com deuria sortir aquella roba de les aigües fangoses del riu, la indumentària dels figurants d'aquest local on hi sona una melodia d'aquell jamaicà amic dels Wailers, em contesta directament, sense punts, ni comes, ni punts suspensius que puguin donar a entendre que hi ha una certa ironia: el barreig de colors tirava sempre cap a un to marronós.
Fa una setmana, un d'aquells savis que ens regala la vida, em comentava que en Josep Pla (les cites de Pla ja cansen, perdoneu, però algú ho havia de dir!) escrivia que una societat civilitzada es distingia pel número d'habitants que s'afaitaven. Tenint en compte que jo restaria en aquesta suposada civilització gironina, el mateix bar que m'ha mostrar la olor i la indumentària de la Girona pretèrita, em diu a cau d'orella que tampoc èrem, segons Pla, una ciutat civilitzada: les barbes descuidades són hegemòniques. En fi, he començat el post sense saber de què parlaria, i ara que l'he acabat, sincerament, em sembla molt estúpid.

dijous, 21 d’octubre de 2010

Perdoneu, tinc molta mala llet

La mala llet com estat vital agafa i embolcalla el dia a dia de moltes persones amargades que mai s'han parat a pensar en el moment que l'obra de teatre s'acaba i el teló acaricia un fèretre cobert de flors preparades per marcir-se. Aquests energúmens es senten permanentment atacats, agredits per qualsevol idea que els pugui deixar despullats davant la societat com el que són: persones amb un complexe d'inferiroritat molt alta que necessiten tenir per amagar el ser, aparentar per destruïr aquest mateix ser que s'amaga a un racó de la seva ànima per no rebre cops amb un bat de bèisbol que intenta transformar-lo amb cendres. Jo sóc un d'ells, un pobre professor tancat a una aula on els alumnes em piquen, em maltracten, m'insulten, i em llancen papers foguejant intentant cremar-me l'americana que vaig haver de comprar de segona mà perquè aquesta Generalitat preocupada pels aspectes socials m'ha abaixat el sou i haig de fer com Hemingway, caçar coloms per donar de menjar el meu pobre fill d'un any. Per això, quan us llanci un moc, quan us respongui malament, quan escupi a terra perquè aquell imbècil amb l'Skate es foti de lloros i es trenqui el braç, quan em posi una mitja de seda a la cara i entra a una botiga de queviures per robar cinc pomes, no m'ho tingueu en compte i no em jutgeu, tinc mala llet però no ho puc evitar, no sóc lliure, la societat m'ha fet així.

dimecres, 20 d’octubre de 2010

Els caràcters de la roba

Els mitjons vermells són vitals. Les camises de quadres tenen gust a estovalles. Els calçotets blancs acaben sent grocs. Els jerseis de coll alt són socialistes. Les americanes amb un pedaç al colze són comunistes. Els barrets de copa són aristòcrates. Els barrets baixos de color marró són d'escriptor incapaç d'escriure una novel.la. Els texans esparrecats et fan igualment diferent a tothom. Els mitjons ratllats transmeten felicitat. Els marcelinos canten cançons en català. Les samarretes negres toquen guitarres elèctriques. Les gorres dels Yankees a Europa són d'aquells que no saben qui són els Yankees. Els cinturons negres necessiten portar la camisa per dins. Les camises amb cavalls voten partits de dretes. Les camises sense botons i amb fils no voten. Les ulleres de pasta amaguen inseguretat. Les ulleres de metall tanquen negocis a tothora. Les bufandes de colors parlen d'un passat yuppie. Els pantalons d'esport de sota genoll són d'un fan d'en Rafa Nadal que admira els cops d'en Federer. Els tangues de cocodril són pels que tenen problemes de personalitat.

dimarts, 19 d’octubre de 2010

Un refredat de tardor

El nas raja i els calfreds acompanyen petites puntes de calor. Aquella classe d'anglès de 20 alumnes sembla una aula de 40 histèrics buscant-me el punt feble perquè tregui la bandera blanca. Ells estant en silenci però l'enèssim costipat d'aquesta tardor invernal fa que la quietud sigui sorollosa, la calma, molesta, i dues converses solapades, un guirigall difícil de suportar sense una taronjada tèbia on rècorrer.
Utilitzo coll alt perquè l'estornell em menteixi dient que semblo en Cortázar i per protegir el meu coll d'un aire fred que em dóna gust, que em regala la necessitat de trobar la calidesa en un relat de Carver sobre un fotògraf sense braços que va buscant instantànies de cases mig abandonades per vendre la imatge a alguna persona desemparada. La fred té la sequedat d'un conte de Carver o d'aquella frase perduda en un relat de Julian Barnes que deia allò que Florència, sense tu, no seria Florència, i els que no sabem llegir en els versos de la fred, ens acabem costipant una i altra vegada. Perdó, haig de parar d'escriure perquè el nas em torna a rajar.

diumenge, 17 d’octubre de 2010

Osvaldo, jo també t'estimo

Ara parlaré de tu, tranquil, no et posis nerviós no fos cas que també em comencis a donar empentes com si t'haguessin humiliat davant la teva amant i necessitis demostrar a tothom que ets un home viril i semental, abans deixem dir a la gent del teu club que no cal anar de víctimes perquè feia un any i mig que no us pitaven un penal a favor. M'explico. La primera i única condició perquè et xiulin un penal és trepitjar l'àrea contrària, i amb això, s'ha acabat el comentari que volia fer abans d'anar directament a parlar de tu. D'acord, ara ja podem tornar pel que estàvem aquí. Primer de tot, baixa fums, jugues a l'Espanyol, no ets internacional, o sigui, que d'entrada, més humilitat. En segon lloc, ets un bon golejador però no cal que vagis de lìder de l'equip, d'emblema, fins fa poc era en Tamudo, un gran expert en demostrar les seves habilitats intel.lectuals davant de les càmeres, tu vas pel camí però encara has de fer molts de mèrits abans d'arribar a ser com en Raul, portes un any a Cornellà i vas d'un pal que es fa molt difícil d'aguantar sense deixar anar algun insult contra la teva persona. En tercer lloc, no calia que avui montessis aquest espectacle quan t'han expulsat, tranquil, tots sabem que tens un ego molt valuós però l'entitat resistirà sense tu, és més, la teva absència ha deixat espais perquè jugadors de la segona línia es poguessin incorporar i crear ocasions de gols per acabar guanyant sense cap mena de problema. En quart lloc, dir-te que encara que vagis d'espanyolista fins la mèdula i contra el Barça provoquis fins la sacietat, tots sabem que si mai ve un club de més entitat amb un cèntim més del que cobres, no faràs com en Tamudo que es feia caguetes a l'aeroport, marxaràs sense ni tant sols dir àdeu. Finalment, en cinqué lloc i per acabar, i això ho diu un culé, mai seràs com Raduciuou, per molt que t'hi esforcis. T'esperem al Camp Nou amb ganes.

dissabte, 16 d’octubre de 2010

Un home modern

Sóc escèptic. Així de clar. Sóc escèptic perquè intento ser modern. Treballo en una assessoria laboral on aplico una part mínima dels meus coneixements adquirits durant tres anys fotocopiant apunts de relacions laborals. El meu cap és un semi jubilat d’aquells que varen viure la transició a primer línia de front i ha deixat de banda la seva ambició política per dedicar totes les seves energies en l’empresa muntada amb un soci que ara mateix busca feina. Per res del món m’identifico amb la generació dels meus pares, gent emprenedora defensora de la brillantor de la individualitat com a via per millorar la col.lectivitat, ni amb la dels meus avis, partidaris que val la pena sacrificar una vida per canviar el rumb de la història. Ells són idealistes, jo pragmàtic. La feina és una via per poder sobreviure mentre la història va fent salts mortals esperant que jo pugi a la seva esquena sense intenció de domar-la. Ja us ho he dit, sóc modern, i com a conseqüència, escèptic.

dijous, 14 d’octubre de 2010

Es volia casar perquè era filla única

Ella es volia casar perquè era filla única, i ja ho saps, les filles úniques sempre tenen molta pressió per part dels pares per portar una vida legal i tota la merda aquesta. Al final la vaig convèncer per anar viure junts a un pis de lloguer. Va durar un any i mig, quan ella em va tornar a proposar per casar-se i vaig veure que m'estava lligant massa amb una persona, que ja m'entens, hi estava superbé, me l'estimava moltíssim, però hi havia alguna cosa que em deia que encara no era el moment, saps què et vull dir no? Oi que si! Aquesta coseta que et fa tirar enrera a l'hora de prendre decisions com aquestes. I ara? doncs ja veus, de forma provisional visc aquí al carrer Sant Clara amb un col.lega que també ho ha deixat amb la nòvia, ja ho veuràs, el pis està una mica brut però s'hi està bé perquè dóna al riu i això relaxa moltíssim, avui el meu col.lega no hi és perquè ell és de Ripoll i els cap de setmana va a casa els seus pares.
Quan ell va dir pares va posar la clau al pany i va acompanyar-la a entrar al pis tocant-li lleugerament l'esquena, com agafant el primer gest de confiança. Mentrestant, jo em vaig quedar palplantat al portal veient-los pujant les escales, pensant, que caminar per Girona sense un destí concret, t'acaba regalant històries per escriure el dia de demà, un fantàstic conte.
PD: Per cert, la pinta de matat que fotia ell era d'aquelles que no s'obliden i pugen l'autoestima de qualsevol mascle negat davant el fet femení.

dimecres, 13 d’octubre de 2010

Carinyu, a casa meva la roba les donem als moritos

Li va dir carinyu, ho vàrem comptar, 172 vegades durant el sopar. Va fer una elipsis del subjecte elíptic. Ella, una noieta amb certes problemes a l'hora d'intentar pronunciar les vocals neutres, anava obrint totes les a com si aquesta lletra tingués gust de xiclet, les allargava i allargava. Ell, mentrestant, intentava impresionar-la explicant la sortida que va fer amb el servei d'emergències el dia anterior per atendre un senyor que patia un atac de cor que no tenia.
No feia molt que sortien perquè parlàvem de les respectives famílies amb molts adjectius descriptius, sabent de la desconeixença de l'altra i de la necessitat de preparar-lo pel dia esperat que es quedarà al rebedor sense saber si pot entrar. Els teníem a la taula del costat i la seva conversa va passar a ser la nostra conversa, potser perquè estàvem farts de pisos, potser perquè la parella de l'altra costat eren dos gays parlant sobre la possibilitat d'adoptar. No ho sé. La qüestió és que vaig intervenir al diàleg imbècil de la parella heterosexual (el de l'homosexual ja en parlaré un altre dia) quan ell va explicar que la seva família un cop a l'any portava roba usada a Càritas pels necessitats. Fins aquí correcte. El problema fou la resposta d'ella, atenció, tots preparats, deixa si us plau de fer el que estàs fent perquè cauràs: Carinyu, nosaltres no ho portem a Càritas perquè després venen aquesta roba als pobres per fer negoci, per això nosaltres les deixem al costat de contenidors, perquè els moritos les puguin agafar gratis. Com vaig intervenir en el diàleg? Això ho reservo pels presents en el restaurant.
PD: No parlava d'un contenidor especial de roba, per si algú s'ho ha preguntat com a persona de bona voluntat que sou tots.

dimarts, 12 d’octubre de 2010

El dia de la Hispanitat: el principi de la fi de Castella

La nostra derrota té un punt de nostàlgia pel que vam deixar de ser, un enyor per la identitat malmesa durant segles, d'altra banda, la seva és una derrota disfressada de victòria, el principi de la decadència com a país. Dic això perquè el dia de la Hispanitat coincideix amb l'arribada de Castella i Aragó a Amèrica, del principi de l'Imperi que no veuria pondre's el sol, que escamparia la seva hegemonia d'una punta a l'altra del món. Quina fou la primera conseqüència d'aquest descobriment que assegurava omplir durant dècades les arques reials? Fàcil. Expulsar els jueus i els musulmans perquè ja no hi havia una dependència directa de les seves aportacions a Hisenda, i per tant, ja se'ls podia enviar a prendre vent en nom de la uniformitat religiosa. Quina fou el problema? Doncs que Amèrica va tenir un punt de loteria, els primers anys tot foren luxes, però el fet de no fer servir aquesta riquesa com a base per sostentar el futur d'un país amb cara i ulls, va portar a la pitjor de les decadències anys més tard. La riquesa no assegurava continuïtat sinó la buidor absoluta quan els diamants s'haguessin exhaurit. Catalunya, massa lluny dels luxes madriles, va haver-se de buscar la vida i mentre uns queien, els altres miraven de reüll a Europa quelcom que més tard es va conèixer com indústria. Catalunya creixia i Castella quedava com un país subdesenvolupat. Això si, avui, a tot arreu, venen el dia de la Hispanitat com una victòria, sense saber que va ser el principi de la decadència.

dilluns, 11 d’octubre de 2010

Un Noctiluca és només això?

Noctiluca es un género de protistas dinoflagelados de la clase Noctiluciphyceae, orden Noctilucales, con dos flagelos heterocontos en el sulcus y el cíngulo. Las células son vesiculosas, frecuentemente vacuolizadas, tanto los flagelos como los surcos son rudimentarios, presentan un tentáculo móvil que usan para capturar presas. En ocasiones tiene algas simbióticas. Estas algas tienen una enzima que cuando reacciona con oxígeno, provocan un destello de luz.
Jo crec que no, aquí darrera hi ha molt més i us ben asseguro que és fantàstic.

diumenge, 10 d’octubre de 2010

El referent penjat a casa

El tenim posat a l'entrada, com un déu profà, com un símbol protector de la llar, del pas a pas, de la humilitat, de valorar a l'altra pel que és, del anar treballant al dia a dia per recollir el fruït a llarg termini, de les novel.les de Trueba i la paraula afilada per convèncer al proxim que els merits s'han de guanyar de manera continuada i que no pots viure d'allò que vas aconseguir fa uns anys. Ell és un referent, no perquè no tingui defectes, sinó perquè sap que les limitacions que tenim com a persones ens obliga a treure l'esforç i la voluntat per arribar allà on volem, no només amb la feina, sinó amb la família, amb la gent que estimes.
Per això el vàrem posar a l'entrada, perquè ens semblava que era una bona manera de sortir de casa amb la moral ben alta, amb l'ànim ben optimista sabent que moltes de les direccions on ens porta la vida venen marcades per nosaltres.
PD: La foto no és la que he penjat, però no he trobat la que tenim a sota les libèlules.

divendres, 8 d’octubre de 2010

Mirades cegues

Negociar quan hi ha sang pel mig és complicat perquè no partim de la mateixa premisa. Vèncer és difícil perquè implica que hi ha vençuts i per tant, la derrota només alimenta el desig d'arreglar el greuge rebut, si no, que li diguin a l'Europa de la Pau de Versalles. Perdonar està molt bé quan vols fer un discurs sobre la necessitat dels pobles de recuperar un esperit fraternal, però quan hi ha cadàvers gratuïts a sobre la taula, el perdó implica penediment, no una mirada de suficiència per haver deixat les armes en nom de no se sap què. Els factors identitaris són molt complexes perquè sempre partim de la premisa que un no entén la realitat de l'altra, i menys quan l'animal poderós mira amb despreci aquell poblet de gals idealistes que només demanen poder ser com són, decidir cap on volen anar sense que un de fora marqui el camí en nom d'una unitat que només veuen nostàlgics del règim que naufraguen quan les barres del bar són ondulades perquè els records juguin a fer muntanyes russses.
Per això, quan veig la realitat d'Euskalherria sempre em surt una mal gest al rostre, perquè jo també penso que tothom pot voler ser qui vol ser, però mai posant cadàvers a sobre la taula per obrir una conversa, més que res perquè gràcies a aquesta sang innocent, dónes la raó a aquells que no la tenen i et volen seu.

dijous, 7 d’octubre de 2010

Màrtir dels meus propis traumes

Mercadona. 17.40 de la tarda. Ordres clares i concises: tòmaquet per xucar pa, enciam, dues pomes, un fuet, pit de pollastre, paté, un triangle de formatge President, i cerveses, concretament 12 cerveses. Començo a avançar amb el carro de la compra com un desgraciat, sense ritme, amb ganes de despertar compassió a les dones grans que em miren com una víctima del feminisme postmodern. Va sonant música que vaig cantant a desgana, per fer alguna cosa, perquè vegint que encara que estigui sol sóc sociable i enrollat. Sense adonar-me'n, com si un Ser diví estigues movent al món practicant l'art de donar vida a les titelles, sona la Oreja de Van Gogh, La Playa, i em trobo cantant la cançó sense voler-la cantar, sentint certa emoció sense voler-la sentir. No ho puc evitar, m'he conmogut, aquella capseta xina que guardem dintre la capsa japonesa de marca toràcica, ha començat a fer pampallugues, mostrant que estava un xic tocat per la veu extranya de l'Amaia. Vergonya de mi mateix. He pensat, no ho expliquis a ningú, mantindràs el secret fins la mort, abans renegaràs de la teva família que escampar els quatre vents la teva part femenina de caire adolescent, seré un màrtir dels meus propis traumes, prefereixo la lapidació pública abans de reconèixer que sóc un renegat. Per això ho he escrit al blog, perquè necessitava treure-ho i sé que aquí, enmig de l'espessor de les plantes, no ho llegirà ningú.

Exili a la vista

Suposem per un moment, que no és molt suposar, que el pròxim 28 de novembre es reedita el tripartit, en Montilla segueix de president i en Corbacho i l'Herrera s'incorporen com a consellers del govern, que el vot blanc baixa de manera considerable i Ciutadants té un diputat més per defensar el bilingüisme, i sobretot, que aquella tarda el Madrid ha guanyat 0 a 3 al Camp Nou després de plantejar un partit tràgicament defensiu que s'ha resolt amb tres contres de Cristiano Ronaldo rematades per ell mateix amb l'ajut ocular d'Ozil. Davant d'aquesta hipotètica situació, ja n'hem parlat amb la Maite, Bell-lloc, el dia després, es quedaria sense el PEC de 2n ESO C i La Caixa sense una comercial prometedora, agafaríem la maleta que ens varen regalar per fer el viatge de noces i posaríem rumb a Roma, on, entre plats de pasta i tiramús de llimona regats amb capuccinos del San Eustaquio, construiríem un projecte de resistència per agafar el poder del país per la via de les armes intel.lectuals, les que disparen amb el foc del cinisme, i construïr una Catalunya digne sense botiflers espanyolistes i derrotes blaugranes.

dimecres, 6 d’octubre de 2010

Si ja ho sé, el Papa és un fatxa

Si home si, ja ho sé, el congrés eucarístic del 51, que Barcelona quedarà saturada per un cap d'estat, que és una mostra més de la força del catolicisme al món d'avui en dia i que et fa pensar en èpoques preterites on la creu anava amb l'espasa, ja ho sé, em parlaràs dels pecats aberrants d'una minoria i ho extendràs a tot un col.lectiu perquè interessa fotre pals a tot i a dret, després parlaràs de la raó sense pensar que en nom de la raó es va destrossar un continent que tu mateix reivindiques amb allò del 0,7%, ja ho sé, em conec el teu discurs de memòria, que si els preservatius, que si els gays, que si les dones que no s'ordenen, que si les riqueses del Vaticà, buf, et ben asseguro que de les vegades que l'he sentit, jo el podria fer molt millor i t'acabaria convencent de veritat el que tu defenses perquè queda bé, perquè queda progre, perquè atacar l'Església fa cinc-cents anys era per tenir-los ben posats, i avui en dia, atacar la Església només serveix per demostrar que ets un més del ramat. De totes maneres, aniré rebent pals i callaré, no fos cas que si defensés el Papa amb alguna cosa m'acusessin de fundamentalista o pitjor, de franquista, i llavors no em deixessis entrar al teu club selecte d'intel.lectuals amb cervell de micròfon.

dimarts, 5 d’octubre de 2010

Allò del camino al andar

Nosaltres som com un conte de Carver, acabem de manera absurda, de la forma que menys ens esperàvem, però que un cop vista, ens sembla la millor, la més ben calculada. Anem avançant fent allò del camino al andar perquè tenir el futur previst és avorrit, monòton, i un punt sarcàstic. Per això ens solem trobar amb la realitat de cares, i mentres intentem fer una finta de l'estil Messi de Crackòvia, anem decidint com actuem, quin serà el pròxim joc de malabars per sortir viu d'una situació de tensió. En aquest moment decidim i la decisió en si ens sembla precipitada i potencialment errònia, és amb el temps, quan tenim aquesta prespectiva que mai vàrem saber veure a l'aula d'art, que veiem que l'hem encertada. Els adults ens diuen que no tenim projectes, que anem decidint segons el dia a dia, jo sempre els contesto, poc amant taurí, que som com un torero, decidim què fem quan veiem arribar el futur amb les banyes encrestades buscant-nos un punt vital per deixar-nos dessagnats al mig de la plaça. En aquest moment, el mateix adult em diu allò de "estàs petat"i jo contesto "estaré petat, però mai he pensat que el comunisme pogués funcionar". Fi de la discussió.

dilluns, 4 d’octubre de 2010

Miguel Hernández y el sustantivo

En Serrat ha fet un disc i amb els alumnes de 1r ESO C hem fet un treball visual sobre el poeta. Mentre la teoria del sustantiu, el que ens explicava que tot el que ens envolta té un nom per ser reconegut, estava a la pissarra esperant ser copiada, hem posat una imatge del poeta perquè ens ajudi a entendre que només els artistes com ell saben utilitzar les paraules.

diumenge, 3 d’octubre de 2010

Croquetes daneses

Es movia com si jugués amb smoking, sense estridències, els plecs de la roba es doblegaven lentament mentre la pilota passava amb pocs milèsimes d'un peu a l'altra creant la famosa croqueta que va tenir encandilada al Camp Nou durant cinc temporades. El danés del somriure tímid, de les assistències de dibuixos animats, posava al toc de qualitat celestial entre l'instint primitiu d'Stoichkov i la potència calculada de Koeman. La fredor nòrdica l'ajudava a marcar el tempo perfecte per unir el mig del camp on un jove Guardiola jugava a un toc, i la davantera que esperava la seva assistència per quedar-se sols davant el porter. Laudrup, amb la seva elegància, ens va ensenyar als nens que jugàvem al pati a ser el Dream Team, que també es pot còrrer sense perdre l'estil, que un gentleman també té lloc en un camp on vint-i-dos homes amb calçotets van darrera una pilota.
Però la història es va trencar, Laudrup ens va ensenyar que estimar fa mal, i va marxar al Madrid entrenat per Jorge Valdano que va guanyar 5 a 0 al Barça al Bernábeu. Jo era petit però no era tonto, tenia dotze anys, i recordo que el dia que Laudrup va tornar el Camp Nou, el vaig insultar des de la cuina de casa meva amb un crit d'histèria. El meu pare em va dir que em tranquil.litzés, jo avergonyit i mig plorant, li vaig dir que no entenia perquè havia anat el Madrid. Avui torna al Camp Nou per enèssima vegada, i us prometo, que des de la sala d'estar de casa meva, quan apareixi Laudrup per la televisió, em posaré dempeus i l'aplaudiré.

dissabte, 2 d’octubre de 2010

Avançant amb una bicicleta estàtica

La bicicleta estàtica de Pàmies ha quedat parada a l'edat adulta, aquesta franja de la vida on diuen que ha d'arribar la maduresa però que moltes vegades es veu embolcallada pel dubte de l'adolescència, pel tirar endavant decisions sense saber on trepitges, sense voler mirar el terra per por de veure la distància que hi ha entre la corda que estàs i l'espai on et partiràs el cap. Pàmies una vegada més ens dóna petites dosis de genealitat amb forma de contes, grans espases afilades que es van clavant dins el lector lentament, travessant la pell i partint-nos pel mig amb la mateixa facilitat que ell fa avançar la narració cap al final imprevist que ens mata. Portava tres anys intentant menjar una llimona sens fer ganyotes i buscant amb cara de vergonya la gran novel.la sobre Barcelona, ara gràcies el seu nou llibre, podré anar avançant cap al no-res pedalejant una bicicleta estàtica. Gràcies.

divendres, 1 d’octubre de 2010

Quan anava per mars i muntanyes

Temps era temps quan vaig sentir parlar d'una cançó que parlava d'aquell lleó que sortia a les pel.lícules de l'oest per recitar la davantera de Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón. No entenia la lletra però veia la generació dels meus pares com vibraven amb els versos d'aquell noi del Poble Sec que quan canta li tremola el cor a la gola (plagi, ho sé) i removia les entranyes d'un país que es sentia orfe. Us semblarà una tonteria, i certament és una tonteria, però la cançó Mars i muntanyes dels Amics de les Arts em transporta un xic en aquest sentiment desconegut d'enyorança cap aquella infantesa que fou la millor de les infanteses perquè simplement era la meva. La cançó em fa volar perquè de petit, quan els meus pares feien el dinar amb la ràdio encesa, baixava al jardí de baix a casa i posant les mans obertes al voltant de la boca per fer ressonar més la veu, cridava el nuvolkínton i m'esperava un parell de minuts mirant al cel esperant que un núvol groc baixés per endur-me al país on un drac et pot fer acomplir el desig d'eternitat. Ara, divuit anys després, d'aquell nen que jugava a ser en Son Goku només en queda una cançó que ressona al meu pis de 60 m2 quan volem recordar allò de temps era temps.