dimecres, 13 de juliol de 2011

Nou blog: Mosquiteres!

Estimats lectors de la pastanaga verda, com l'Albano i la Romina hem començat amb la Maite un projecte comú (estan separats aquests dos, no? Gran inici...), és un blog que a veure quan dura (no ens enganyem, les emocionades nocturnes solen durar poc, ja siguin a nivell de parella com a l'àmbit grupal) que parla de les petites coses de casa nostra dignes de ser explicades perquè pensem que sense fer públic el nostre àmbit privat, és bo mostrar aquellas pequeñas cosas que ens deixa un món de roses amb alguna que altra espina... Així doncs, si voleu, us emplaço a seguir entrant a l'hort de la pastanga mentre feu un vol per http://mosquiteres.blogspot.com/ i gaudiu d'aquestes experiències que nosaltres ens serveixen per sobreviure... Fins aviat mosquits!!

diumenge, 10 de juliol de 2011

Temps, temps, en tenim molt poc

Ningú té temps de llegir, senzillament l'has de robar en silenci d'altres activitats que configuren la teva rutina diària. Aquesta excel.lent apunt de Pennac al seu assaig Como una novela, que em vaig llegir ahir al matí d'una tirada (no feia el mateix des de Soldados de Plastilina d'en Cercas), em porta a pensar que temps, temps, en tenim poc. Obligacions, agendes, trucades, visites de compromís, reunions (mot generalment emprat per aquell que es vol fer l'interessant davant un tercer que reclama la seva atenció - perdona, estic a una reunió - pringat). Així doncs, un cop arribem a la conclusió que el temps és escàs, hem de fer un esforç per anar retallant (paraula de moda dins el col.lectiu indignat que en Joan Herrera vol acollir a sota les seves faldilles, llàstima que són ells que t'haurien d'acollir a tu Herrera) totes aquelles obligacions que podem fer amb menys temps i d'aquesta manera aconseguim passar estones llargues llegint, escrivint, mirant pel.lícules, anant al teatre, etc... o sigui, fent activitats on es busca la instrospecció personal, el trobar-se de nou amb un mateix, per poder acabar complint amb garanties aquelles agendes que a vegades emplenem per sentir-nos algú prou important com per caminar amb el cap alt per una ciutat petita, com per exemple, Girona.

divendres, 8 de juliol de 2011

El bressol de l'havanera

Aire de mar. Nostàlgia d'un passat imaginari que sense estar-hi, ens l'imaginem com el millor dels móns possibles. Petits acords que ens acaricien un rostre entretallat per les ferides del demà amb la suavitat de la llàgrima dolça que patina sense pressa per la fusta d'una vella barca tímida, que sense més ambició que acariciar les onades, tintineja bressolada pel mar cercant l'essència de les ànimes mortes. Això és el món de la havanera. Un ric collage de preguntes i respostes on ens hi trobem arrasserats per un aire maternal que ens acompanya aprofitant la calidesa de la brisa marítima el dies que la nit refresca la xafogor diürna i els últims mariners sortits dels escrits de Pla, passegen pel port amb la pipa a flor de llavi enyorant un món perdut que només perdura quan en una taverna amb les portes obertes, algunes veus anònimes canten a un bon mariner enamorat de les onades acompanayts d'un bon cremat i una bona dosis d'alegria. Fora d'això, tot és una realitat insuficient per fer-nos sentir la joia de ser persones.

dijous, 7 de juliol de 2011

Com guanyaré el Premi Nobel gràcies a un gos

Si el gos callés, penso mentre sento bramar el briball amb un atac de rebel.lió contra el silenci trencat, segurament jo podria dormir les hores que toquen, i al dormir les hores que toquen, estaria més lúcid mentalment quan arribes la nit i la neurona de la creativitat comencés a rebotar per les parets del meu inconscient sense necessitat d'haver de donar positiu a un control antidòping. Si aquesta situació fos real, el meu amant secret de Franco podria ajuntar-se amb els records falsos d'un proxeneta que s'han perdut a les portes de Roma buscant un amor mort a aigües venecianes i d'aquesta manera, agafar la forma adient per prendre una forma decent i enamorar, o més ben dit, enganyar algun editor utòpic i poder veure la lluny per ocupar llibreries de lavabo, o dit d'una altra manera, per ser lectura de wàter de la mateixa manera que ho és el conjunt de contes execrables de Millás titulats com... no ho recordo bé però són alguna cosa així com Cuentos de mújeres adúlteras, que el tinc a dalt a la biblioteca al costat d'uns girasols cecs que em varen enamorar un mes de febrer de seixanta dies on els somnis varen llençar l'escala perquè la realitat no els pogués atrapar i acabés condemnada al món finit on el gos que lladra m'allunya cada dia més de ser un escriptor vilablarenc de referència municipal.

dimecres, 6 de juliol de 2011

Com acabaré a un caixer automàtic per culpa d'un gos

Un gos amb complexe de polític lladra insistentment consignes comunistes i no deixa dormir en Lluc. Aquesta situació em porta al límit. Si el gos no calla, en Lluc no podrà dormir, si en Lluc no pot dormir, jo tampoc dormo, si jo tampoc dormo estic més irritable i disparo contra qui més estimo, si disparo contra qui més estimo no podrem cantar allò que l'Olga i en Miquel tornen sinó que haurem d'entonar les corrandes de la parella inestable, perquè la meva dona, cansada del meu mal genia d'arrel celiana, em farà fora de casa i demanarà el divorci, si em demana el divorci i anem a judici perdré segurament la custodia del nen i a pesar de vestir-me com la Sra. Doubtfire, la distància envers la família perduda em portarà a abraçar la beguda per poder portar amb més decència les penes, i clar, si abraço la beguda, és probable que perdi la feina, i aquesta situació econòmicament penosa (recordeu que estic pagant la meva part de la hipoteca de la casa i el lloguer del pis on visc) em portarà a viure a un caixer automàtic veient com tu, desgraciat, agafes els diners que t'ha ingressat el papà mentre jo m'abrigo amb un cartró per culpa d'un gos que no va saber deixar de lladrar a temps.

dimarts, 5 de juliol de 2011

Buscant la terra promesa

El poeta espera pacient a la catonada anònima d'una gran ciutat, el seu torn per pujar a dalt d'una capsa de cartró i propagar als quatre vents la veritat que roman amagada als barris baixos per por de ser venuda a preu de cost. Res té valor més enllà del que ens serveix per definir-nos falsament i tapar les misèries d'una societa malalta clarament personificada amb el killo que ahir, en un restaurant perdut en una zona rural, totalment aïllat del virus castefià, esperava el seu torn sense samarreta, amb les ulleres de sol, i amb uns calçotets que lluïen per sobre del pantaló amagant el possible llepet totalment proporcional al que tenia al seu cap.
Veient el panorama, jo, si fos poeta, també esperaria que aquests analfabets orgullosos del seu món limitat als cotxes i a les nenes que masteguen xiclet i porten pantalons arrapats amb el cul ben enlaire perquè no les jutgis pel global sinó per un trasero presumit, decidissin imitar els gremlins i es llancessin a un penya-segat i nedessin fins a una illa deserta on farien el seu món, amb les seves lleis, la seva música, la seva fresa, i tots anirien sense samarreta per ensenyar els pectorals perfectament treballats al gimnàs on parla de ties i fútbol amb els seus amics de tota la vida. Aquest dia hauran trobat la seva terra promesa.

dilluns, 4 de juliol de 2011

L'autor que mai llegiré (res personal)

Tinc quatre llibres seus i no me'ls penso llegir. La ofensa, El corrector, Derrumbe, y La luz es más antigua que el amor. De fet, ja me'ls vaig comprar amb la intenció de no llegir-los mai, de tenir un espai dedicat a un autor de qualitat que no llegiria però tindria tots els seus llibres per poder presumir d'un saber fals quan els meus amics literats visitessin la casa i esperessin trobar quelcom més que Vila-Matas, Mendoza o Marsé. D'altra banda, l'edició de Seix Barral de tapa blanca em lliga amb els Mendozas, Marsés, Martínez de Pisón i Muñoz Molinas que tinc per poder dedicar tota una estanteria als llibres blanquinosos que tenen un perfecte joc de cromatismes amb el mobiliari de la casa, i on les edicions de Lumen també hi juguen un paper destacat.
La víctima en qüestió es Ricardo Menéndez Salmón, primer de tot perquè la crítica el deixa bé (jo no puc opinar perquè repeteixo, no llegiré cap dels llibres que tinc), llavors perquè al publicar, com he dit a Seix Barral, el color de la tapa és adient per l'espai, i finalment, i segurament la raó més important, la seva juventut em permet assegurar que durant anys podré anar omplint aquest racó de la biblioteca de la seva obra que mai serà llegida.

diumenge, 3 de juliol de 2011

La mort de l'intel.lectual

Miquel Batllori, enyorada eminència intel.lectual d'aquest país petit on hem canviat el culte al pensament pel sentit comú d'un entrenador de futbol, parlava de la necessitat d'estudiar fins el dia abans d'una mort rebuda amb la pau de la vellesa del savi retirat a una casa de camp, el voler tenir l'ambició d'aprendre fins al darrer dia, al voler sempre un aprenent amb la ment oberta per rebre tot allò que poleix la nostra limitació.
Aquesta fantàstica reivincació d'aquest historiador amb l'esperit de Sant Ignasi contrasta amb molts comportaments carregats de supèrbia que presenten els intel.lectuals de saló que ocupen les facultats de lletres recalcitrades de les universitats catalanes. Ells, grans lectors i sovint, notables escriptors assagístics, naveguen a mig camí entre l'inmovilisme de les seves idees i l'autocomplaença d'un discurs repetitiu que s'allarga al temps i arriba a diferents generacions, inconscients que és el mateix conte explicat una i altra vegada. Tenen un cercle tancat d'amistats que els hi riu les gràcies mentre els raspallen pel seu gran saber, perquè segons ells, ja no tenen necessitat d'aprendre res, i menys, d'uns estudiants que no li són dignes. El problema és que sense saber-ho, el dia que varen decidir que eren invulnerables des d'un punt de vista intel.lectual, varen deixar de ser intel.lectuals, varen morir com a pensadors, i un mort mai té prespectiva de si mateix per veure's com a tal.

dissabte, 2 de juliol de 2011

Insubmís a l'IKEA

No he hagut d'anar a IKEA perquè tinc una família fantàstica que m'ho consenteix tot, això dit d'entranda. Ara, per intentar vendre millor aquest acte subversiu contra els mobles suecs i aprofitar l'avinentesa per poder treure pit d'un suposat acte de singularitat, diré que no he anat a IKEA perquè sento que des d'un despatx ple d'estudiants recents sortits d'universitats liberals han creat una estratègia perquè gent com jo ompli els passadissos d'aquests magatzems, perquè un cop allà no sóc jo qui vaig a buscar les coses, sinó que són ells que em van transportant per on ells volen perquè jo, mer subjecte manipulat del sistema, em senti lliure per anar posant al carret tots aquells elements innecessaris que mai m'havia plantejat que existien. Tampoc he anat a IKEA perquè el veig com una mera continuació de la platja de Benidorm, on tothom que hi va diu que és collonut però els que miren des de fora, que tenen la objectivitat de la distància prudent, ho veuen com una bogeria on les víctimes diuen buscar el benestar enmig de la multitud suada i histèrica per trobar el millor lloc des d'on elogiar l'espai que ocupen. Finalment, no he anat a IKEA perquè només de pensar que em trobaré la típica xoni de Castefa triant mobilitari propi de la xoni de Castefa, símbol inequívoc de l'orgull analfabet, ja em poso malalt.

divendres, 1 de juliol de 2011

La redempció de Carrillo

Carrillo és un d'aquells personatges que aixequen a parts iguals insults i lloances mentre hi ha un tercer grup que ens el mirem de reüll, a mig camí entre la suspicàcia i la curiositat, conscient de la complexitat de ser subjecte de la història d'un país sense tradició de normalitat. El passat del dirigent comunista és molt fosc, o dit d'altra manera, prou clar com per condemnat per les bestiesses comeses durant la guerra, i per la depuració intel.lectual d'aquells camarades crítics amb el comunisme soviètic que varen haver d'abandonar el partit i intentar canviar el món des d'un altra costat.
De totes maneres, Santiago Carrillo, com a secretari general del PCE té un fet que el redimeix políticament dels seus mals, i és la seva capacitat per saber tornar l'esquerra exiliada amb la voluntat de construïr una democràcia deixant de banda qualsevol ambició de revenja cap als vencedors que els havien tingut en silenci durant trenta-sis anys. Carrillo va fer un pas endavant per deixar enrera un passat bèlic i saber portar un sector molt important d'Espanya cap al camí de la democràcia, de la mateixa manera que feu Fraga Iribarne amb els nostàlgics el règim i Suárez amb la nova generació de la dreta filla de la Falange. Tots tres tenen pecats, segurament Suárez el que menys, però tots tres varen saber deixar de banda el que havien estat, varen renegar de si mateixos per poder enfortir democràticament el país, i això, tant a Fraga, com a Suárez com a guanyadors, però sobretot, a Carrillo com a perdedor, els redimeix del seu passat.

dijous, 30 de juny de 2011

No parlem més del temps, si us plau!

Fa calor. Fa fred. Quin aire que fa. Canviaran les temperatures. He agafat aquest jersei perquè ara al vespre fa una mica de rasca i sempre em costipo. Mira, avui és el primer dia que porto màniga curta perquè fot una estova que mata. La calor xafa. Aquesta tramuntana deixa totalment encarquerat, no m'extranya que tots els que conec de Figueres estiguin mig llampats. Ja ho veus, he sortit de casa sense paraigua i aquest xàfec m'ha deixat xop com un ànec. Feia temps que no feia aquesta calor. Feia temps que no feia aquest fred. A la Garrotxa queien pedres del tamany d'un ou. D'un ou? De gallina, de gallina. Pitjor encara, no? I tant, pitjor encara. A casa dormim amb les finestres ben obertes perquè no es pot aguantar. Arribo de treballar i m'haig de dutxar perquè només d'anar a buscar el cotxe quedo ben suat. Els aires acondicionats em maten. Ah, si? Doncs jo una vegada (prepara't pel palicasso) vaig anar a New York i allà, entres a uns grans magatzems i t'has de posar un jersei. Els americans són molt exagerats. Amb tot. Amb tot. Però en Brad Pitt és molt atractiu. Això és veritat, faci fred o faci calor. En fi, que si em veus no em parlis del temps que ja en començo a estar fins els nassos de la gent que no té res a dir i sempre cau al recurs fàcil, no sé, curra-t'ho una mica més i parlem de com les elefantes protegeixen les seves cries dels atacs de les lleones.

dimecres, 29 de juny de 2011

Un vestit a contravent sense nom

Et recordo amb el vestit a contravent mostrant-me certes transparències suggerents mentre el vent ens recitava uns versos que ens convidaven a esperar la nit i agafar-la amb els braços oberts, amb generositat, com si fos un vers de González llançat al mar per decorar el ritme d'una onada seduïda pel desordre etílic de l'illa on els somnis han aprés a nadar d'amagat. La teva personalitat poc definida, nostàlgica d'una adolescència que només es troba en els teus cabells anàrquics i en el discurs on s'entreveu una revolta poc clara amagada darrera epigrames d'un poeta nicaragüeny, fuig de l'edat adulta cercant amors sense promeses on les mirades de complicitat festegen amb l'eternitat per donar-te aquell to de plenitud que tens quan confons la trama i el desenllaç d'una història amagada darrera una cançó d'aquell cantautor uruguià que vares conèixer una nit de febrer quan ens varen presentar entre el fum d'un local sense estil. Al arribar a casa hagués estat capaç de dibuixar el teu rostre però no recordava el teu nom, segurament per això et vull dedicar aquest humil post sense més ambició que recordar la mesura amb que s'ondenjava aquell vestit a contravent per aconseguir suggerir sense ensenyar res més que un amor impossible.

dimarts, 28 de juny de 2011

Crònica del primer bany de l'estiu

S'Agaró. Just al baixar les escales al costat de l'Hotel la Gavina. Un llibre de Juan Marsé que comença parlant de forma majestuosa del Torrent de l'Olla, les tertúlies de després de dinar tenient la seva continuació al carrer. Molt encertat per descriure l'ambient de poble present a una gran ciutat. Sé que no llegiré el llibre perquè el sol del Mediterrani em destrossa la pupila, l'iris, les pestanyes i el colze esquerra, però crec que és una manera bastant elegant de contratacar els Lecturas que tinc al meu voltant on la Belén Esteban diu en primera pàgina que si no pot tenir fills, es farà un tractament. No sé si m'interessen més el problemes falopians de la contertuliana de Sálvame o la pròstata malalta de Chàvez que pot estar a un pas d'alliberar un país. Us imagineu? Un país salvat per una pròstata. Té la seva gràcia. Sempre m'ha caigut millor Fidel per allò del mite de la revolució, però la veritat, farà un favor a molta gent si s'emporta la utopia a l'atre món i de pas aprofita per donar explicacions al Che.
En fi, envoltat de bona companyia, anem fins la platja de Sant Pol per veure els edificis de caire modernista de certs indianos que varen fer fortuna a Cuba i varen constuïr-se unes cases molt adients a l'estètica de l'època que ara fan les delícies d'aquells pringats que com jo, ens hem acostat un cap de setmana a la Costa Brava per tornar a casa i dir a tothom que ets una persona normal.

dilluns, 27 de juny de 2011

Els llibres perduts al meu portamaletes

Fent ordre del portamaletes del meu cotxe alemany amb perfum francès on hi han viatjat catorze escocesos sense faldilla, he tret un total de cinquanta-tres llibres. No és cap mena d'imatge hiperbòlica en la que intento seduïr alguna lletraferida pollosa d'aquestes que estan enamorades de Brecht i voldrien haver-se suïcidat amb companyia de Passolini. Em sap greu per la falsa modèstia, però no en tinc cap necessitat. Els llibres anaven des d'un recull de relats de Manuel Rivas a un assaig curt de Martin Heidegger, passant per dues edicions angleses, una de Dr. Jekyll i Mr.Hyde que segurament no em llegiré, i una altra d'Homenage to Catalonia que he intentat llegir un parell de milers de vegades i m'he quedat sempre a la tercer pàgina buscant diners per anar a comprar l'edició catalana d'en Jordi Orwell. També hi he trobat Descalç sobre la terra vermella de Pere Casàldaliga i un llibre del 1977 en el que es pretén fer creure que l'Edat Mitjana va demostrar la bondat i el desinterés de les monarquies europees a commandar el continent, en fi, molt coherent tenint en compte que s'havia de recolzar la recent instaurada monrquia borbòncia des de les poltrones d'algunes universitat conservadores. Enmig del piló de llibres recuperats hi ha La bicicleta estàtica d'en Sergi Pàmies i un de monòlegs de l'Andreu Buenafuente de l'enyorada Cosa Nostra que ens feia més fàcil estudiar els exàmens finals de segon de batxillerat. En fi, podria seguir però també em fa certa vergonya reconèixer que hi havia un llibre de la Jane Austen, per tant, acabaré el post donant la raó a aquella observació que em va arribar fa dues setmanes des d'una masia bucòlica vinícola de les afores de Manresa: Faràs neteja del portamaletes quan els llibres no deixen entrat el cotxet de la criatura.

diumenge, 26 de juny de 2011

Justificarien l'infanticidi? No n'estan gaire lluny...

La paternitat irresponsable m'ha fet plantejar de nou un tema candent a la vida d'un mateix, els límits morals de l'avortament, el dilema entre dues llibertats individuals i que des dels postulats avortistes, es defensa la llibertat de la mare com més legítima que la de l'embrió, que a diferència de la mare, no se'l considera persona. Aquesta idea és molt perillosa. El meu fill de tres mesos i mig és una persona? No. És una persona en potència, com és un embrió de dues setmanes i ho és un nen de cinc anys. Són èssers que no ha aconseguit tenir, no només una autonomia física, sinó una autonomia moral davant la seva pròpia existència, i per tant, el mateix argument que portaria a matar un embrió és el que em podria a matar el meu propi fill perquè puc pensar que pel fet, de jo, ser persona (això hauríem de parlar-ho perquè la maduresa és molt relativa i hi ha gent que mort en plena senectud sense haver-la conquerit) em posa per davant de la seva llibertat individual.
Per tant, l'infantici i l'avortament van molt agafats de la mà, en tant que volen matar la potència en nom de la superioritat de la maduresa, i jo, per ser un adult, no tinc més drets que un infant o un embrió perquè resulta que no han pogut adquirir la maduresa que suposadament jo he adquirit. Llavors quina és la solució? No ho tinc clar en alguns casos, ara, l'argument dels avortistes que els ha servit i els serveix per anar ampliant els límits de l'avort és totalment ridícul perquè sense dir-ho, estan justificant l'infanticidi i carregant-se la llibertat individual d'una persona en potència, que sense saber-ho, poden ser ells mateixos a la seva trentena.

dissabte, 25 de juny de 2011

Els alumnes amb altes capacitats se'ls ignora

Existeixen i molesten perquè posen en dubte un sistema educatiu injustament igualitari que tracta de buscar la mediocritat dels seus membres en nom d'una falsa igualtat d'oportunitats. Els alumnes amb altes capacitats hi són com hi són els de necessitats educatives especials, però a diferència d'aquests, no en fan prou amb el sistema i demanen més, volen crèixer i el sistema els ofega, destruïnt-los, tractant-los com si fossin alumnes a erradicar perquè sense saber-ho, aixequen la bandera condemnable de l'elitisme intel.lectual en un món d'analfabets orgullosos de la seva condició.
Ells, aquesta tipologia d'alumnes, haurien de ser una part molt important dels líders de demà en els camps de la investigació. Quin és el problema? Doncs que el govern de torn, tingui el color que tingui, pressumeix d'invertir diners en la investigació en nom del progrés mentre a través del mateix ministeri, està ofegant els subjectes que poden moure aquest cercle virtuós perquè no és políticament correcte acceptar que no som iguals, que tenim les capacitats que tenim, i que de la mateixa manera que els alumnes de necessitats educatives especials se'ls hi fa un pla individualitzat perquè puguin tirar endavant, els alumnes d'altes capacitats haurien de tenir un currículum propi totalment alié a la norma general perquè el dia de demà puguin donar tot el seu saber a aquesta mateixa societat que els ha ajudat a crèixer.

divendres, 24 de juny de 2011

L'etiqueta de ser catòlic

Hi ha certs sectors que quan reben una crítica automàticament et col.loquen a sobre una etiqueta amb connotacions nazi-feixista que et deslegitima a tu i al teu argument que has procurat expresar amb tota la cura per no ofendre a ningú. Si poses en dubte la política d'Israel, ets un antisemita, si poses en dubte les quotes provocades per les polítiques de paritat, ets un masclista incapaç de reconèixer el poder intel.lectual del món femení, si poses en dubte certes iniciatives del col.lectiu homosexual per aprofundir en la normalització, llavors ets un homòfob, si poses en dubte les polítiques del PSOE, ets del PP, si poses en dubte les polítiques del PP, ets del PSOE. Ara, això si, ves en compte quan sàpiguen que ets catòlic i et comencin a treure tots els tòpics sabuts i per saber, que si, sense posar etiquetes, demanes perdó per enèssima vegada dels mals fets i goses portar el debat a la contemporaneïtat, llavors ets un fonamentalista que justifica tots els pecats comesos per l'Esglèsia al llarg de la història, i en el moment que pases a ser, segons ell, un catòlic que només fa de portaveu dels postulats de Roma, et col.loquen totes les etiquetes anteriors de cop, sense necessitat d'haver fet l'esforç d'expresar amb respecte la teva opinió. Tot plegat molt digne del país de cabreros comentat al post d'ahir.

dijous, 23 de juny de 2011

Un intratable pueblo de cabreros

Anem enrera. La sensació d'unitat trobada en el llibres escrits durant la transició s'està quedant de mica en mica en un record llunyà d'una època paridisíaca que tothom diu haver viscut però pocs la saben explicar amb claredat. Ara l'esquerra es dedica a reivindicar el seu paper de derrotista per haver renunciat als seus ideals més profunds, i la dreta aixeca cínicament la bandera d'una transició que miraven amb recel tot arrufant el nas. No es posen d'acord ni ho pretenen.
Ara mateix el país està passant anys complicats, de crisis que no sap de color polític (Com pot guanyar la dreta en una època de destrossa econòmica?) i enlloc d'unir esforços, els capos de la nova dinastia política es dediquen a tirar-se porqueria utilizant una demagogia barata que encara és capaç d'encendre un electorat enganxat als prejudicis i a les males maneres, que converteixen tot sovint Espanya, en un país subdesenvolupat intel.lectualment que fa bons aquells versos de Gil de Biedma que definia l'estat com un "intratable pueblo de cabreros".
Davant d'aquesta situació d'enfrontament visceral on el discurs de l'altre és mentida pel color de la solapa, ens queden dues solucions: lluitar per canviar-ho tot des de la pedagogia o l'exemple, i la més fàcil, l'èxili.

dimecres, 22 de juny de 2011

Esperem que demà no sigui un altre dia

Esperem que demà no sigui mai un altre dia, sino una simple continuació d'aquest que va morint a la falda d'una càlida matinada mentre la crònica entrenyable de Guillem Terribas va deixant caure les paraules per arribar a un final que atrapes volen rebujar, que el toques sense ganes, sabent alhora, que trobar la finitud de les obres és el que les empeny a la eternitat.
Demà serà un altre dia no són les cròniques d'un llibreter, sinó la mirada sense nostàlgia d'una època que el país intentava ser un país sense més referents que les experiències individuals de cadascú, un món poblat de personatges que es fan a si mateixos a pesar (o gràcies) de la història que els hi ha tocat viure, un recorregut vital de construcció intel.lectual i humana de diferents personalitats que sense voler ens enmiralla a les noves generacions nascudes en el benestar democràtic, i ens exigeix en silenci a sortir d'aquest sentiment burgés d'indeferència respecte l'entorn.
En definitiva, en Guillem parla de la 22, només faltaria, però el gruix del llibre són petits fragments d'un mirall trencat que t'ajuda a entendre què hi ha elípticament darrera el projecte de la 22, i sobretot, t'empeny a posar-te davant del mirall i a preguntar-te: i jo què? I és en aquest moment, quan no tens resposta, que tanques el llibre i penses "Deixem-ho estar, demà serà un altre dia"

dilluns, 20 de juny de 2011

La casta de la tirania platònica

La distància que pot agafar un respecte certs plantejaments subsidiaris dels indignats juntament a l'atac condemnable que varen rebre els representants de les castes per part d'un grup de malalts que res tenen a veure amb els que varen sortir ahir als carrers, ens pot provocar a no veure un problema real d'aquest país: la baixa categoria de la classe política.
Després d'haver rebut l'agressió matinal, els mateixos animals de partit varen issar la bandera del victimisme per defensar el sistema democràtico oligàrquic que ells representen aplaudint-se a si mateixos en nom d'una llibertat que és la seva, la dels seus partits perfectament jerarquitzats per aconseguir que el líder obri camí a les ovelles per poder-se assentar a les seves poltrones. En el cas hipotètic que les ovelles estiguessin ben formades per realitzar la seva feina, sincerament, ens seria indiferent que fossin ovelles submises al líder que seria el millor dels possibles, però al no ser el cas és bo recordar-lis que la condemna als atacs que varen rebre, i al fet que ens desmarquem d'idees indignades poc realistes i massa populistes, no treu que siguem extremadament crítics amb aquest democràcia que ells estan fent evolucionar fins la següent etapa platònica de la república, la tirania.

diumenge, 19 de juny de 2011

Big Man s'emporta la millor banda de la història

El seu saxo s'ha silenciat per poder donar harmonia a l'eternitat, al món on només hi habiten aquells que varen marxar havent aportat quelcom entre els seus, al cap i a la fi, entre els nostres. Clarence Clemons marxa havent donat una singular personalitat a la banda sonora dels que hem trobat a la música de Bruce Springsteen el ritme per descriure el nostre recorregut vital, la forma de poder trobar-nos amb nosaltres mateixos sense necessitat de pagar diners a un xarlatà amb una llicenciatura poc definida.
Aquest juliol farà tres anys que el vaig veure per última vegada al Camp Nou. Final de gira a Europa. En Bruce no volia parlar de l'últim concert de la E Street Band perquè deia que seguirien tocant fins que la vida els hi donés forces, però la mort recent de càncer de Danny Federici, teclista de la banda, i el deteriorament físic evident del mateix Big Man, feia pensar que seria impossible que tornèssin a fer una gira plegats. S'acabava el concert i estava impacient perquè em pensava que una vegada més, aniria a veure en Bruce i em quedaria amb les ganes d'escoltar el solo de saxo de Clemons al final de l'antològica Thunder Road. Comencen als bisos i en Bruce diu que la cançó que sonarà a continuació estava dedicat a tots aquells que l'esperaven des del principi del concert. Thunder road i el solo de Big Man amb la pell de gallina i el puny enlaire. La veritat, en prou feines es sentia el saxo perquè tothom cantava. Va aixecar els dos braços enlaire. Aquell dia, molta gent va pensar que seria difícil tornar-lo a veure i la ovació va ser memorable. Va ser quan va acabar la cançó que es va sentir el mateix jove de New Jersey que quaranta anys abans el va voler per donar un toc diferent a la seva música cridant: Big Man, Clarence Clemons!
Quan Big Man arribi al cel i li demanin comptes de la seva vida, podrà dir que amb la seva absència s'ha emportat la E Street Band, la millor banda de rock de la història, i aquest llegat, està a l'abast de molt pocs. Fins sempre!

L'estiu de la meva vida

Per uns, l'estiu té el regust suau d'una queixalada fresca d'albercoc mentre la televisió ignorada parla d'un possible fitxatge del Barça i les gotes d'aigua de la fruita mullen la pàgina de La Vanguardia dedicada al nou llibre de Paul Auster, per altres, aquest mateix estiu està escrit a la sorra arrebossada dels peus humits sortint de l'aigua mentre busquen sense pressa la tovallola on han deixat tots els estrits amb un acte de fe filantròpica, per un altre grup, aquest estiu és el de la primera feina i les nits llargues pel passeig buscant la silueta d'aquella noia de Barcelona que aquest any, després de superar la vergonya, has decidit intentar seduïr amb una fina interpretació de Manel a la guitarra, i finalment, pels ingenus, aquest estiu torna a ser com els altres, un regal per poder assaborir el pas lent del temps, veure passar la vida assegut a l'ombra parlant de quelcom inexacte a mig camí entre la filosofia i els problemes de la vida quotidiana, el gust per estar a prop dels que estimes amb un gelat glaçat que has d'escalfar amb les mans perquè, com sempre, ets impacient de mena, i l'enèssim fracàs davant l'intent de llegir La Muntanya màgica de Thomas Mann que convertirà aquest estiu, com l'estiu de la meva vida.

dissabte, 18 de juny de 2011

Llegeix aquest article

Si has començat a llegir aquest article és que has caigut una vegada més en l'engany de fer el que et diuen, deixan-te portar per l'animal de la curiositat fins al final, sense resistència, abandonant tota la teva rebelió adolescent per abraçar la docilitat adulta del que no espera res més de la vida que ser cuidat. No et sentis estúpid ni enganyat, és lògic, tots o gairebé tots, menys els intel.lectuals progressistes que aquests no es deixen enredar per l'engany del reclam publicitari, caiem una vegada i una altra a la mateixa trampa, perquè ens pensem que la singularitat es compra als grans magatzems i la personalitat està de rebaixes a les botigues del Portal de l'Àngel, no pateixis, les febleses ens fan més grans com a persones perquè complementa tot el nostre Ser.
Així doncs, ara que m'odies perquè et penses que t'estic vacil.lant o que tinc un comportament realment sobrat amb els pobres lectors que entreu aquí perquè ja teniu massa vista la pàgina del Marca, us proposo castigar-me enviant-me a casa fotografies de la Carme Chacón perfumejades amb Channel i amb la marca d'un bes que hagi fet amb els llavis pintats de verd. Sincerament, crec que no ho podria aguantar i acabaria votant en Rajoy tot just abans de convertir-me en company d'habitació de l'Adrià Puntí al sanatori. La venjança seria justa.

dijous, 16 de juny de 2011

Tornaré al Carrer Nou per vèncer

La porta es va obrir de bat a bat però em vaig encarregar d'ajustar-la deixant l'espai suficient per poder passar presumint de la meva gran victòria dietètico-estètica. 6kg menys amb un mes fent només que menjar verdures i tornant a exercir aquesta musculatura envejable que m'ha portat a desfilar per grans passareles interancionals com la de Salitja o Vilamalla. La meva victòria, comparable al triomf culé a Londres, ha despertat tot tipus de rumors certs sobre la meva futura participació a la cursa del Carrer Nou amb un pes com el que tenia quan em deien el Bakero d'en Pau Birol (ja només em falta baixar sis kig més), i de pas, han fet pujar el meu nom a les apostes deixant a mínims històrics a corredors a la baixa com Jaume Arxer, Quim Cassany, o Ignasi Fàbrega. Des de la pastanaga verda apelo a la prudència, la humilitat, l'Almeria és un rival perillosissím, bla, bla, bla, bla... però amb aquesta mateixa humilitat i ganes de treballar aviso que no em veureu passar, que la bala d'Estartit al meu costat semblarà el tricicle

dimecres, 15 de juny de 2011

Per què serveix l'escola?

Saber. Més saber. Per què? Per acabar ignorant tot allò que havies escrit un dia en un examen intentant demostrar que eres apte per poder tirar endavant, per seguir el ritme de la massa que t'empenyia a aquesta universitat idealitzada, sobrevalorada, niu de mediocres que ajuden a enfosar al país perquè les persones confonen tenir una llicenciatura amb la decència. Per tant, per què serveix l'escola? Doncs per obrir la ment, per ajudar als alumnes a plantejar-se realment com volen viure les seves vides, quins són els fonaments vitals que edificaran el dia de demà la seva existència vital, perquè defugin d'aquest ramat d'ovelles condemnades per Nietzche que van cegues en direcció a un penya-segat sense fons. Així doncs, el saber és inútil? En part si. Ens podem trobar un enginyer excel.lent, capaç de dissenyar el pont més modern i espectacular del segle XXI que a la seva vida privada, o sigui, quan es projecta com a persona al seu entorn, és un autèntic imbècil, egoista, superb... perquè ningú li ha explicat que primer es tenen els principis i després s'actua. En definitiva, el saber té sentit quan va acompanyat d'una actitud davant la vida on cada pas tingui un perquè, un intent de projectar-se posivitament a la societat, si no, ens convertirem amb uns saberuts imbècils i desagradables. Per tant, l'escola hem d'esforçar-nos per deixar la obsessió inútil de les competències bàsiques, que ja adquiriran si volen, i començar a formar persones, si no, aquesta crisis durarà anys.

dimarts, 14 de juny de 2011

Els Pets seguiran fent molt de teatre

Els Pets fan teatre és una clara defensa a l'evolució del músic, a la no-necessitat de tocar els èxits de fa 20 anys per poder ser escoltats, a l'ambició de reformular-se a si mateix com a professional per poder engrescar de nou el públic que està esperant el teu últim treball, un públic que encara que et demani que segueixis tocant el S'ha acabat, serà el mateix que et criticarà si la fas servir amb excés per arribar al punt àlgid del concert.
Joaquín Sabina a la seva excel.lent El joven aprendiz de pintor es va defensar de la crítica recurrent a principis dels vuitanta per haver abandonat la seva vessant més folk per entrar al rock amb uns versos majestuosos aplicables a Els Pets "Y qué decir del crítico que indignado me acusa de jugar demasiado a la Ruleta rusa? Si no hubiera arriesgado tal vez me acusaría de quedarme colgado en Calle Melancolía". Ho dic perquè he llegit que Els Pets faran una gira per celebrar els seus 25 anys on tocaran una part de les cançons antigues, i és de celebrar perquè sempre ve de gust un exercici de nostàlgica voluntària, però tenent la gran virtut de poder fer un concert complet i excel.lent amb cançons del Sol cap endavant, per això el cd d'Els Pets fan teatre és tant fantàstic, perquè demostren que no els hi fa falta acabar amb Jo vull ser rei, S'ha acabat, Vespre i Bon dia perquè la gent vagi a casa contenta, i mentri els hi passi això, seguiran sent un grup viu i de futur.

dilluns, 13 de juny de 2011

Cançons salvades per la ocasió

Avui a la tarda, mentre la família parlava de la necessitat de reformular la funció dels bancs per poder sortir d'una crisis esgotadora, redundant, i que tant sols serveix com a niu de rates perquè sortin elements distorsionadors que extreuen de dins nostre les passions més nauseabundes, he dedicat una horeta a fer una d'aquelles feines que sempre defineixes com "El dia que tingui temps m'hi posaré", concretament, la d'ordendar la multitud de cds amb els llibrets canviats, cds pirates a dins les caràtules, els originals a una pila a sobre la taula, que encarara perviuen a la meva habitació trobant-me a faltar quan la pluja envaeix la tarda i la casa es salvaguarda en un extrany silenci.
M'he assegut perquè la nostàlgia no em fes caure d'esquenes i he començat separant aquells que em volia emportar a casa perquè es mereixen ser recuperats. Els salvats per aquesta ocasió han estat el fosc Nebraska del Bruce Springsteen, la seva primera incursió pública a la música folk on hi perviurà amb els anys la majestuosa Highway patrolman, de Joaquín Sabina El Hombre del traje gris per trobar-me a trobar amb l'Eva que prenia el sol despullada per escàndols de les seves veïnes geloses, el Club de Kabul Babà, un reducte de Sopa de Cabra que feu un bon cd amb kilombos que buscaven perfums d'Àsia entre versions d'Eagle - Eye Cherry, La Flaca de Jarabe de Palo, que ens recorda que tothom té una època daurada on trencava motlles, el Concert de Mitjanit de Sau per allò de l'adolescència que s'ha de cuidar, el Are you listening? de Dolores O'Riordan per donar-li l'enèssima oportunitat, a veure si després de quatre anys ja em comença a entrar, i finalment el Freedom de Neil Young, més que res perquè quan he tornat a la taula i seguient parlant de bancs he entés que la única solució segueix intentar seguir tocant rock en un món lliure.

diumenge, 12 de juny de 2011

El Politburó d'Occident

Els altaveus proclamen consignes tristes a favor de la tirania implantada en una societat altament deficient que s'ha vist ofegada per una democràcia de castes, de grups sel.lectes que han entrat a dins els partits i utilitzen els seus escons com fitxes, sense demanar-lis la opinió, deixant que la massa aplasti sense escrúpuls l'individu.
Per poder dissimular l'eco trencador dels microfòns, els mateixos tirans proclament als quatre vents que la solució per obtenir una societat democràtica, entesa que el poder està en mans dels pobles, és seguir recorrent a les eleccions cada quatre anys per poder gaudir d'aquesta participació falsa que els segueix engreixant sense aturador i els ajuda a perfeccionar la seva pròpia mediocritat. Així doncs, la millor manera de lluitar contra la oligarquia implantada en un país latifundista com el nostre, és seguir legitimant aquest mateix sistema perquè els mateixos botxins puguin sortir a celebrar aquesta festa de la democràcia que només beneficia als amics del Politburó occidental. Tant per tant, que facin com els líders de la URSS i es facin petons a la boca en públic com a símbol del llinatge corrupte que controla el teatre des de les bambolines. Així tot seria més clar i sabríem clarament a què ens atenem.

dissabte, 11 de juny de 2011

Barcelona

El seu encant està en el tret diferencial propi d'una ciutat llatina i en el seu culte a la terranalitat plasmat darrera la barreja de colors dels pintors de barri que tenen a la seva paleta, l'essència d'aquests carrers on conviuen l'ara i el per sempre, la finitud de l'experiència i la permanència del record idealitzat, les melodies amb acords de revolta i els versos hedonistes a una realitat insuficient però complaent. Barcelona és diferent a les altres perquè és la més oberta, la que abraça a tothom sense demanar carnets de pertinença a res, i et brinda la cara que tu vols veure per fer-te-la teva i trobar-la a faltar quan estàs a alguna altra ciutat sense mar on els somnis no tinguin rostre i morin abans d'arribar a una platja sense sorra.

divendres, 10 de juny de 2011

Deliris nocturns amb un llibre de Pitol

Deliris mortuoris a plena matinada entre dones borratxes llençant les cartes el tarot i l'enèssim llibre de Pitol a mig camí entre la ficció narrativa i l'assaig literari. Una làmpara cremant a mig gas per donar-me la llum suficient per no sentir-me abandonat en una sala d'estar on tant sols hi ha les fotografies dels dies que vaig ser un perdedor i em sentia una persona prou digne com per ser fotografiada sense tenir la inflor de la supèrbia i la vanitat entre els meus èxits fugissers.Un sofà inflable vermell extret d'una discoteca, soterrat per una pila de roba que mai més em posaré per por de ser acollit dins una tenda de campanya indignada. Mentrestant, la soledat del marit abandonat, de l'amant oblidat, del solter retrobat, del predicador ignorat, m'agafa amb respecte i em porta a una sala on hi ha tots els homes que són com jo, vells utòpics que compraven llibres de Ricardo Menéndez Salmón per la gràcia dels noms compostos però que no pensaven llegir mai perquè sempre acabaven preferint els contes de Sergio Pitol. Sincerament, jo em veia millor que ells perquè la visita al dietista m'havia ajudat a deixar un cert amor per la circunferència i m'aproximava a un quadrat fracassat que tant sols aspirava a ser un rombo amb gust de trapezi.
En fi, que és tard, el nen fa dues hores que es descollona i un intenta dormir una mica per demà poder dutxar-me sense adormir-me o no posar la roba bruta a la nevera, com vaig fer no fa gaire, i res més, que volia compartir-ho amb vosaltres per rebre consells que m'ajudessin a ser normal...

dijous, 9 de juny de 2011

Qué passa si vas al llit amb una dona de colònia barata?

Portaven set anys flagelant-se sobre la conxorxa esquerranosa que l'havia apartat d'un govern que era seu si fèiem servir el codi ètic de deixar manar el partit més votat, i la primera vegada que es troben en aquesta diatriba en una ciutat important com Tarragona, ells fan el mateix, deixant a fora un alcalde que havia fregat la majoria absoluta per pactar amb els grans defensors de la pàtria catalana, el PP, el mateix partit, que per cert, han respectat quan s'ha parlat de fer un pacte per fer-los fora de l'alcadia de Badalona, la segona ciutat més gran de Catalunya. Una vergonya.
Segurament des de Barcelona, hi haurà gent que s'està estirant els cabells al veure com els convergents tarragonins, per tal de poder manar es foten el llit amb la primera dona barata que troben pel carrer, sense mirar si la olor és de perfum francès o de colònia barat. Res a dir. Potser ens haurem de començar a creure un d'aquells tòpics suats de l'esquerra catalana que diu que Convergència sempre acaba pactant amb el PP, fins i tot quan es tracta, de respectar alcaldes amb gust per les gaviotes, sempre que no siguin rumaneses, o d'ajudar-los a manar a una capital de província com Tarragona. Aquesta setmana, segurament sense saber-ho, CiU està començant a escriure el guió que el farà fora de la Generalitat d'aquí quatre anys, i la causa principal no seran les retallades, perquè com va dir l'Artur Mas, tenim una societat intel.ligent que veu que si no es retalla tota la paradeta és insostenible, la causa haurà estat cedir a un atac de calentura per poder manar a qualsevol preu, fins i tot anant al llit amb la dona malalta de la colònia barata.

Jutjats per si mateixos

Maragall, l'últim gran polític d'aquest país cada dia més petit, va sortir rebotit per un tal Montilla, que va col.laborar amb el seu discurs neutre respecte al fet nacional a l'enfonsament del PSC, i de pas, es va donar de baixa d'un partit que ell havia ajudat a fer gran i a donar una identitat que han deixat podrir a les cantonades d'un obrerisme snob pintat de progressisme social. Carod-Rovira, apartat d'ERC per un Alfonso Guerra a l'estil català i ignorat completament durant la seva última etapa de vice-president, s'acaba de donar de baixa del seu partit que ell havia ajudat a portar als millors resultats de la democràcia, i el deixa en un moment de crisis insitucional i després d'haver perdut representació als principals ajuntaments del país. Finalment, després d'una etapa fosca a interior on es va posar en evidència la contradicció de ser un anti-sistema i voler viure d'aquest mateix sistema, Joan Saura, conscient d'haver cremat la seva figura com a polític, ha hagut de donar pas a una nova generació de verds que veuen com els seus resultats electorals es mantenen intactes gràcies a la persistència de la ideologia dogmàtica que suposa formar part d'aquest partit polític. D'aquesta fotografia fa vuit anys i el camí que han seguit els protagonistes ha estat el que tots coneixem. Ells mateixos han fet la valoració pública de l'experiència del tripartit.

dimecres, 8 de juny de 2011

Papallones amb ales de pollastre

Les papallones amb ales de pollastre estaven plorant al banc d'un parc mentre un ancià vestit de lila ballava una dansa aborígena australiana per fer-la riure, i de pas, poder seduïr un patinet que repenjat a sobre una mosca de ratlles blaves i verdes recitava els poemes de Rilke musicats per un cantautor somalí que va col.laborar a la revolució finlandesa contra un dictador etíop que va agafar el poder dels països escandinaus gràcies al tràfic il.legal de geranis a l'extrem occident.
Mentrestant, a l'altre costat del parc, a dins un hivernacle preparat per fer crèixer koales de color blau especialitzat en el consum de mosques tse-tse, una parella de flamencs es discuteixen perquè una tercera persona ha aparegut a la seva relació, concretament el porter del parc, que s'ha enamorat d'ella després de tractar-la durant les postes de sol i contemplar el rosa groguen del seu plomatge contrastat amb un cel rogent preparat per donar pluja i vent, i de pas, netejar aquest món de fantasia que vola dins el meu cap i on un tal Messi, segueix essent el millor jugador del món, més que res, perquè hi ha coses que ni en el món dels somnis poden ser millors.

dimarts, 7 de juny de 2011

Sempre estan on les demanen

Em fascinen perquè m'ajuden a trobar-me amb la meva intimitat en una època on poder estar sol moltes vegades és un impossible. Per això, quan el ritme del minut a minut em té totalment pres en un món d'obligacions, paro el cotxe a un descampat, apago les llums, obro les finestres, i el recupero de sota dels cd's d'actualitat que escolto per poder demostrar que estic al dia festejant els nous cantautors que emplenen els bars de la capital de versos maleïts. Ell, està allà, pacient, amb el rostre mirant a terra sabent que tard o d'hora tornaré a demanar la seva ajuda per poder tenir un xic de benestar emocional i sortir viu d'aquesta muntanya russa de les emocions que tant costa de controlar quan la maduresa és una utopia i l'elogi a la inmediatesa ocupa els aparadors de les llibreries. Sabent, sense vergonya, que no són les millors i segurament, són víctimes d'aquelles seves germanes comercials que acaparen les ràdio fòrmules i els bisos de concerts multitudinaris, però elles esperen allà, per ser interpretades a teatres on l'artista pugui xiuxiuejar-les a les orelles d'aquelles fans que les esperen per recordar el dia que elles, ben generoses, el varen ajudar a agafar empenta i a tirar endavant amb la mateixa dignitat que encaren la vida els protagonistes d'aquestes cançons. Per tot això, suposo que guardo a una capsa especial al Devils and Dust, perquè sense el millor, m'ha ajudat a trobar la calma en moments que he festejat amb el límit.

dilluns, 6 de juny de 2011

El dia que no vaig morir per dues hores

Vaig sentir la porta com es tancava però em semblava un soroll llunyà, com si no anés amb mi, més que res perquè el mal de cap em tenia adormit al llit, aliè de l'olor de monòxid de carboni que es filtrava a la meva habitació per fer-me entrar al somni que no va ser etern perquè l'Esteve s'havia deixat quelcom al pis i va tornar de la universitat per anar-ho a buscar. Em vaig llevar amb problemes per dir-li que em trobava malament, anava tintinejant i em va preguntar si sentia una olor extranya, naturalment li vaig dir que no. Això és gas. Ho tenia clar. Per comprovar-ho (no és broma) va encendre un llumí. Seguiem, o més ben dit, l'edifici seguia allà, per tant no podia ser gas, havia de ser monòxid de carboni de la caldera que va estar a punt de covertir-me en un James Dean gironí. Em va preparar una infusió que va agreujar la situació. Me la vaig beure perquè mai havia vist una persona tant convençuda amb l'eficàcia del seu remei artesà. El mal de cap s'agreujava i em va acompanyar a la Vall d'Hebron, que sense crisi econòmica i sanitària, em va tenir unes sis hores esperant per connectar-me a una màquina d'oxigen per depurar la sang. Mentre la màquina m'anava netejant, va passar una infermera i em va tocar el braç dient-me "els teus casos a l'hospital són extraordinaris, generalment no arriben, dóna gràcies". Des d'aquell dia m'he preguntat sovint per què, per què l'Esteve es va deixar una cosa just aquell dia? El temps ha anat asserenant l'experiència de veure la mort a la cantonada, però encara quan em sento estúpid miro el cel i li pregunto a cau d'orella per què al final vas decidir salvar-me?
PD: Per si algú pensa que li he fotut el pal, dono fe que tot el que està escrit és veritat. Si no, pregunteu-li a l'Esteve, el meu Messies.

diumenge, 5 de juny de 2011

Tothom té un Javi a la seva vida

Saltem amb una magdalena rovellada cap a una època on els dies eren llargs, les nits tenien fi quan nosaltres ho decidiem, desitjàvem tenir unes veines com Jennifer Aniston i Courtney Cox per poder fer un plagi de Friends, i lligàvem les ganes de viure de l'adolescència amb la llibertat de la vida universitària. La via morta que ens ajuda a fer aquest salt és aquella relació de Las cuatro y diez de Luis Eduardo Aute amb aquell triste inspector que nos pidió nuestros carnets retocat per un piano sord que ens marcava el compàs per passejar agafats de la cintura pel barri de Gràcia mentre la pluja ens humitejava els pentinats preparats per simular certa deixadesa en el vestir.
Aquells anys de desconcert on Aute ens recitava amb una flor als llavis, res tenia preu perquè ens reiem del prestigi de les corbates (encara ho fem) i de la necessitat d'en Javi d'anar els seus plans de futur a una multinacional anònima per mostrar a tothom que era feliç perquè seria prou important dins el seu món on la importància volia dir ser capaç de dirigir el altres, encara que això sigui a costa de la pròpia soledat un cop arribi a casa i tant sols senti els crits d'una pel.lícula pornogràfica que ha llogat amb un nom fals per no perdre el poc crèdit que li queda davant la opinió pública. Què en saps d'en Javi? La veritat és que gaire res però segurament ens faria aquell esgurad de despreci si sabés que cada dissabte escoltem com criticar les noves modes de pentinats mentre ens preparem per una migdiada on tornen les aromes llibertàries de Gràcia.

dissabte, 4 de juny de 2011

Qui intentes ser

Fer un trasllat és un conyàs si no tens a darrera un exèrcit d’amistats que et recolza en aquests moments on les teves pertinences personals passen uns minuts en un espai mort, totalment fora d’una llar, com si fossis un captaire que porta a l’esquena la seva història i va camí d’enlloc buscant la complicitat de qualsevol. Mentre vas desgranant tota la roba, te’n adones que amb menys passaries i que aquests pantalons que et vares comprar una tarda avorrida de febrer, no te’ls has ni posat. En fi, no ho dius a ningú perquè estan intentant carregar el sofà i no vols destorbar, però tu també ets una víctima d’aquesta necessitat de comprar per matar l’avorriment. Al costat de la roba hi ha caixes de llibres, dels que t’agradaven i ara voldries regalar a una biblioteca cementiri on ningú pogués trobar mai més aquestes pàgines tacades de tinta traïdora, i aquells que emmarcaries pàgina per pàgina i t’han ajudat a ser qui ets. Marina diu al Por que soy cristiano que ningú pot renegar de la seva tradició cultural perquè el simple fet de refusar-la ja implica un plantejament d’on venim i cap on volem anar, i aquesta idea d’una forma més modesta, és la que està latent a les caixes de llibres que durant uns moments vagaran per la carretera a mercè d’un atzar automobilístic difícil d’entendre. Finalment, quan tot ja és fora, et quedes un parell de minuts sol a l’espai que has ocupat durant una etapa de la teva vida. Ja no hi ha res. Res que ajudi al que entri a agafar una idea de qui ets. En aquest moment de vertigen t’en adones que realment, tot el que tens a la casa és buit en la mesura que només et pots definir a tu mateix pel teu dia a dia.

divendres, 3 de juny de 2011

Juguem a ser Sartre vestit de Ralph Lauren

Els indignats han tret una vegada més a flor de pell els elements més indignitaris d'aquesta societat nostàlgica dels anys d'Altamira on la mesura és sinònim de falta d'idees i de tebior. Per una banda, la progressia està sobreexcitada perquè veu com una nova generació està netejant els vòmits que ells mateixos varen llençar sobre el maig del 68 quan varen agafar quotes de poder i varen decidir canviar Sartre per Ralph Lauren, i per l'altra, els beneficiats de la situació actual, que deixant anar quatre idees generalistes sobre el grup intenten carregar-se les idees dels manifestants. I els manifestants? Fan servir l'objectiva veritat d'algunes de les seves reivindicacions per justificar actituds contradictòries, plantejaments socials totalment utòpics que tindrien aplicació pràctica si ens organtizèssim amb tribus i no amb societats multitudinàries on el recurs assambleari va molt bé per organitzacions de veïns però és ridícul quan es vol aplicar a estats amb milions de persones, i fan un discurs bonista sobre la gent que hi ha assegut a les places que fa pedre la credibilitat a altres queixes justes i comprensibles. O sigui, una vegada més, o més ben dit, com sempre, et trobes enmig de la batalla i crides la necessitat de crear un tercer bàndol que agafi les parts de veritats esquerdades dels dos costats per trobar en la mesura, el camí raonable per on tirar endavant.
En definitiva, puc entendre els indignats, són idealistes i pateixen aquella malaltia coneguda com utopia basada en una base antropològica falsa que veu la persona com un èsser que tendeix cap al bé, i també puc entendre l'empresari emprenyat, que pateix aquella altra malaltia coneguda com utopia cínica basada en una base antropològica falsa que veu la persona com un ésser que tendeix a buscar el millor pels seus treballadors, ara, defeco contra el cinisme dels morts de gana que estaven a París el 68 i ara, un cop han xupat del sistema, ben assentats a les seves poltrones, treuen la pols a les ulleres de Sartre el fan cabalgar sobre el seu Ralph Lauren i van a fer-se fotos amb els indignats en nom de la justícia social. Aquests són els que haurien de rebre les petacades dels mossos.

dijous, 2 de juny de 2011

Si jo fos gay

Si fos homosexual segurament no portaria bigoti ni utilitzaria samarretes sense mànigues. Seria més de la branca gay office, dits d’aquells que vesteixen els dia de cada dia com si haguessin d’assistir a una reunió important i els cap de setmana tenen un toc cool per si cauen al mig del carrer i al anar a urgències vegin que porten els calçotets nets. Pel que fa a la possibilitat de casar-me, en fugiria com de la pesta. Tota la vida fugint de la llei per acabar parant a la llei? Ni pensar-ho. Davant les discussions amb els meus companys utilitzaria una cita d’un homosexual il.lustre com Álvaro Pombo que definir la llei de matrimoni gay com una mariconada. Sobre els homes, la veritat, no sabria ben bé per on tirar des d’un punt de vista afirmatiu, ara, ja puc assegurar sense vacil.lar que fugiria dels Zerolos, Almodóvars, Vázquez, etc... No sé perquè però intueixo que buscaria algú com en Guardiola amb més cabell, o com en Santiago Segura però més prim. Finalment, penso que si fos homosexual no aprofitaria la meva condició sexual per ser ben vist, per crear pena, o obtenir reconeixement públic, més que res perquè mai he intentat obrir-me portes pel fet de ser hetero, i suposo que a pesar que alguns em miressin amb millors ulls perquè m’agraden els tios, tampoc buscaria favors encara que alguns sectors progressistes ho demanessin a crits.

dimecres, 1 de juny de 2011

Pauline

Tinc la seva cançó en un cd gravat fa cinc anys en una visita parisenca on els límits estaven amagats sota vasos coberts d’absenta. Ella es deia Pauline, o més ben dit, ens hagués agradat que s’hagués dit Pauline, portava una boina grisa, vestia roba ampla i raspava la guitarra acústica deixant entreveure un esperit lliure que seduïa a uns pobres estudiants que anirien a dormir sense més premi que el record de les seves cançons escrites en vers parisenc. La seva veu de sirena rebutjada en un país d’humans insensibles canta al vouyerisme dels seus amants quan ella actua en bars atapeïts de fum i rialles masculines, i aquesta cançó, únic record real de la mirada nostàlgica de la Pauline, està entre Angie dels Rollings i Roxanne d’Sting, més que res perquè em semblava una manera elegant de tancar la Trinitat de les noies impossibles.

dimarts, 31 de maig de 2011

L'aforisme premiat és

Quan els estius són enganxosos sempre has de procurar anar a dormir sol. En Tomeu es va asseure conscient que el seu aforisme higienista tenia certes possibilitats de guanyar el concurs instaurat per l’associació d’aforistes anònimes. Els candidats no semblaven susceptibles de prendre-li el guardó d’aquest premi dotat amb els diners suficients per llogar un cap de setmana un apartament antic a un poblet de la costa per donar un toc romàntico-rural al seu matrimoni. Darrera la seva creació s’hi amagava una elipsis subtil representada en una moneda de tres cares, a una la decadència d’una parella adulta fastiguejada per la falta d’aire nou dins la seva relació, l’altra la prudència de no portar segons qui a casa en ple estiu quan el clima afavoreix a treure el gat que portem dins, més que res perquè hi ha persones que saps quan entren però mai pots endevinar el dia que marxaran, i finalment, hi ha el tercer significat que segons en Tomeu, podia tenir un punt d’absurd que el feia atractiu, i aquesta mateixa falta de sentit, si el jurat tenia una mínima formació literària, pensava ell mentre veia un candidat aixecant-se i dient no sé que d’uns infeliços units, faria que li donessin aquest premi que portava perseguint feia deu anys, des de que va cremar la seva única novel.la i es va prometre no tornar a escriure mai més.

dilluns, 30 de maig de 2011

El factor Eastwood

Segueixo fent pel·lícules perquè sempre hi hauran històries noves que explicar, camins desconeguts per descobrir, noves maneres de fer que fins ara no he provat, en fi, perquè crec que sóc capaç de seguir donant material que no sigui repetitiu. Plegaria si veiés que només sóc capaç de fer westerns perquè el seu dia em varen funcionar els westerns, o pel·lícules de suspens policíac perquè és un gènere amb el qual em puc sentir reconegut.
Quan al final del documental que fa un recorregut extens per la filmografia més destacada d’Eastwood sents aquesta declaració d’intencions d’un director de 80 anys, guanyador de tots els premis possibles, amb reconeixement internacional, i amb els recursos econòmics que ell vol i més, te’n adones que aquell que arriba a dalt és el que està intentant millorar constantment el seu producte i no es queda encaixonat amb allò que li havia mostrat al camí de l’èxit. Eastwood als anys 90 i principis del 2000, la seva dècada més fantàstica com a director, va del western antològic de Sin Perdón, al drama romàntic de Los Puentes de Madison, a les dues cares bèl.liques de Bandera de Nuestros Padres i Cartas des de Iwo Jima, al thriller Poder Absoluto, a les relacions paternofilials de Un mundo perfecto i Million dolar baby amb contextos totalment diferents que no tenen res a veure, la fantàstico-realista-humorísitca de Space cowboys, o la policíaca Deuda de sangre. Seran millors o pitjors, n’hi ha que van guanyar oscars i d’altres que potser els hi falta un punt per acabar de ser grans pel.lícules, però a totes, Eastwood ha intentant canviar el discurs, canviar personatges, canviar històries, canviar gèneres, i al cap i a la fi, ha intentat posar-se a prova a si mateix per veure si era capaç de fer un pas endavant i enriquir-se com a professional. Aquest ha estat la gran ensenyança del documental narrat per Morgan Freeman: reformula’t i tornaràs a trobar l’èxit.

diumenge, 29 de maig de 2011

Esglèsia + sexe = publicació segura

Quan un no té feina i necessita diners és recomanable fer un llibre que giri al voltant d’un assassinat relacionat amb l’església catòlica, i que el personatge principal, que serà un detectiu plagiat del brillant Carvalho de Montalbán, vagi descobrint un escàndol monetari, sexual, corrupte, sexual, sexual, i sobretot, sexual, que involucri si pot ser algun sacerdot i tots els cardenals de la cúria que coneixien la vida d’aquest capellà i la callaven a la capella sixtina mentre decidien qui podia ser el nou Papa que tapés el nou escàndol i els deixés de pas la butxaca plena i la bragueta satisfeta, perquè és clar, no sé si ho havia dit però si els clergues es peten prostitutes, travestits i algun infant mentre el van flagel.lant, millor que millor perquè t’assegura un públic assedegat d’escàndols eclesiàstics per poder continuar amb aquell discurs brillant sorgit de poltrones caducades on s’acusa l’església de tots els mals de la societat, fins i tot de la pujada del preu de la gasolina, perquè és clar, el petroli ja podria estar sota territori cristià collons!Ho dic perquè caminant per llibreries i pàgines d’internet veus que hi ha els nous guerres de l’ordre laica del Sant Grial que ens volen fer obrir els ulls dels mals de l’esglèsia amb novel.les que les podia escriure un adolescent amb la ment una mica feta. Si la novel.la és dolenta i parla de qualsevol altre tema, vomitem a sobre, ara, si surten capellans que van calents i un Papa sortit que amaga un secret preuat, llavors passa a ser publicada, a no ser que siguis tant deplorable que fins i tot parlant d’això te l’acabis publicant tu mateix perquè ningú la vol i acabis obrint un blog perquè et facin cas, llavors és com aquella noia que entra a la discoteca escotada fins a baix i ningú la mira. Tens dues opcions, a tots tios de la disco són gays o tu ets lletja

dissabte, 28 de maig de 2011

Tornar a casa un dia de primavera i haver-te fet gran

El Barça va sortir a Wembley al 20 de maig del 1992 com un gran equip per tot el que representava més enllà de l'aspecte futbolístic, però en el terreny de títols no deixava de ser un equip adolescent que havia guanyat tres lligues els últims trenta anys i buscava agafar l'empenta que l'havia de convertir en un equip referent del fútbol modern amb un estil de joc reconeixible i reconegut per tothom.
Avui, 19 anys després, el Barça tornar a casa un dia de primavera i mostra a tot el món que ha fet els deures, que s'ha fet gran gràcies els Nuñez, Laporta i Rosell, gràcies els Cruyff, Van Gaal, Rikjard i Guardiola, gràcies els Koeman, Stoichkov, Bakero, Zubizarreta, Ronaldo, Rivaldo, Luis Enrique, Guardiola, Ronaldinho, Eto'o, Xavi, Iniesta, Puyol, Valdés, Messi i tots aquells jugadors que han fet possible que el Barça torni a Wembley 19 anys després havent guanyat 10 Lligues, 3 Champions, una final perduda i una altra per disputar, havent quedat eliminats fins a 4 vegades de les semifinals de la mateixa competició fet que demostra que el Barça s'està convertint en un equip fixe a les eliminatories finals de la Champions, 3 Copes del Rei i dues finals més perdudes, una Recopa d'Europa, tres supercopes d'Europa, el Mundialet de Clubs i un bon grapat de supercopes d'Espanya.
Fa anys envejava els aficionats de la Juventus i del Milán perquè els seus equips estaven de forma permanent guanyant títols i arriban a les fases finals de les grans competicions. Ara ells ens envejen a nosaltres, perquè el Barça avui, guanyi o perdi, ha aconseguit el més important: tornar a casa i demostrar a tothom que s'ha fet gran.

Apunts d'una visita al dietista

He entrat a la sala d’espera del dietista amb ulleres de sol, la barba afaitada, i un barret que em queia a mig front per intentar dissimular el meu rostre en el cas de topar-me amb un conegut. Admetre que als 22 anys (o en tinc 29?) has d’anar al dietista perquè estàs totalment enganxat a aquells segons de pèrdua de consciència davant l’orgasme culinari d’estar davant aquell producte que et fa sentir diferent, et fa si més no, diferent a tots aquests metrosexuals obsessionats en marcar quadradets de xocolata, que per cert, em menjo sense cap mena de remordiment. Quan he sortit amb la moral a les mans i amb un paper que em situava a mig camí entre el sobrepès i la obesitat, m’he plantejat perquè em volia realment aprimar i la veritat, les qüestions de salut em són totalment indiferents perquè encara veig a la llunyania aquella edat on les pastilles són el motor i les pròtesis l’engranatge. Ho admeto, ho faig perquè em vull tornar a posar les meves samarretes Desigual, la camiseta cenyida de la selecció sueca, aquells pantalons roses que fan les delícies d’algun pervertit que em veu passejant amb cotxet pel carrer, i sobretot, perquè pugui sortir de la dutxa amb pilotes sense necessitat de posar-me l’albornoz del Barça mentre vaig xiulant l’himne per simular certa normalitat.

PD: Porto deu minuts intentant que no em quedi la lletra tant avall i no puc... merda!

dimecres, 6 d’abril de 2011

Ens veiem el 28 de maig: Final de la Champions!

Les etapes blogaires són com la vida mateixa, fastigosament cícliques per tendir a una linealitat que només existeix en una panoràmica eterna de la nostra existència. Les èpoques de bonança creativa es barregen amb dies de festeig amb les muses on els articles van sorgint amb cinc minuts, sense esforç, mentre estàs parant taula o mires de reüll aquell programa del que sempre desbarres quan estàs davant dels teus amics intel.lectuals. D'altra banda també hi ha èpoques àrides, on la única musa que apareix a casa teva era una actriu secundària a Gilda que amb els anys, s'ha quedat sense dents i es passeja per les llars d'avis desembussant tot tipus de canals rovellades per l'inexorable pas d'aquell Cronos tip de deborar tot el que li passa per davant.
Ara mateix, en aquests dies on la veritat es passeja despullada per les cantonades buscant anar a parar en braços del millor postor, estic totalment desganat amb el blog, sense ànim per escriure durant una temporada i descansar després de nou mesos intensos on he portat un ritme alt de publicacions perquè em venia bé, i ara, la veritat, no només no em ve bé sinó que estic temptat, com em va passar l'any passat per aquestes dates, de tancar el blog i llançar-lo a un riu virtual rumb a l'Hades de la memòria. Per això m'agafo un temps de descans, per agafar idees, per reposar el cap, i sobretot, per menjar donetes d'amagat aprofitant aquella cantonada del supermercat que queda lluny de l'angle visual de la caixera.
Primer havia pensat fer com Sopa de Cabra, fer una parada de deu anys i després fer uns nous posts a veure si emplenava un Sant Jordi virtual, però em sembla que només pararé un mes i mig perquè després ja ningú se'n recordaria de mi i no em foterieu ni cas. Ens tornem a veure... us va bé el 28 de maig? Final de la Champions.

dissabte, 2 d’abril de 2011

Recuperant el temps perdut

Ha tornat a casa com el fill pròdig, després de buscar el plaer a les mans traïdores d'informàtiques impertinents i acabar compartint sistemes operatius amb aparells engarrinats pel pas del temps. L'Acer ja torna a estar entre nosaltres deixant a la memòria col.lectiva el seu intent de suïcidi arromàntic d'un dijous a les 16.10h a la classe de 2n ESO A, segurament perquè sabia que els dijous mai poden ser un dia normal, i acabava de projectar feia poc El club de los poetas muertos.
El primer que se m'acut després de la tornada de l'aparell en qüestió a casa és la meva repulsa a l'actitud triomfalista d'en Sandro, per lo menys en Laporta ho feia amb més gràcia i ironia, la meva condemna als analfabets que amb el bon temps, comencen a poblar l'entrada del pàrquing i deixen les ampolles de cerveses, segurament perquè es pensen que la paparera és un element decoratiu que intenta donar profunditat a la ciutat, la meva alèrgia visceral als advocats triomfalistes i als sommiadors perdedors, als filàntrops amb ànim de lucre i les empreses bancàries que simulen una obra social per amagar les seves misèries, i sobretot, per damunt de tot, m'agradaria recuperar al temps perdut durant l'absència de l'Acer recordant al PSC que no cal que facin d'altaveu constant del PSOE, que en Rubalcalba ja es sap defensar solet.

diumenge, 20 de març de 2011

Fins els pebrots d'Ermessenda

L'insistència provoca l'esgotament, i un producte que podria semblar atractiu a primera vista, quan es mostra masses vegades per aconseguir seduïr el personal, acaba siguent repetitiu i avorrit. En certa manera, això també passa amb les dones, quan una dona amaga un secret, insinua més que mostra, molt sovint aconsegueix portar el noi on ell vol i quan vol, fent que moltes vegades la víctima escollida valgui la pena, d'altra banda, quan la noia ensenya, deixa les seves mesures al vent, només acaba arraplegant els quatre gats que van calents i necessiten una gata perquè no els hi exploti la pròstata o se'ls hi pudreixi els líquid retingut a les canals. La falta d'insinuació porta al cap i a la fi al primitivisme pur.
Explico aquesta diatriba entre amagar i mostrar per parlar de la pel.lícula, sèrie, entrega, com li vulguis dir, d'Ermessenda, que demà començarà a TV3. Aquests dies que he estat més a casa i posava la televisió perquè complís amb la seva funció de sedant, n'he acabat fins el capdamunt dels gorros amb els trailers i espais dedicats a programes de la nostra, la seva, la de tots, o només la d'aquells que manen, a promocionar aquest serial. És esgotador. Entenc que s'hi hagin dedicat molts diners i hi ha una urgència per poder recollir aquest esforç amb números, però a base de la repetició, de mostrar-se una i altra vegada, han aconseguit que aquest dilluns alguns apaguem la televisió perquè ja n'hem acabat fins els pebrots. És com la noia que ensenya els pits perquè la miris, i certament que la mires, però amb una mirada de fàstic pensant que si els tapessis segurament m'interessaria més per tu. Conclusió: Ermessenda, tapa't els pits d'una vegada.

divendres, 18 de març de 2011

L'amant de Chagall

Recuperant l'alegria d'aquells motors encesos d'Antònia Font, gaudeixo una d'aquelles tardes sense pressa on aquell oli d'una dona amb un barret de Chagall entra a l'atmosfera d'un saló ple de làmines falses de Dalí de la mà del cant nostàlgic de Silvio Rodríguez. El temps va relliscant per la panxa d'una posta de sol cohibida per la supremacia de les últimes pluges, mentre els adolescents, alliberats dels aigüats, tornen a ocupar els carrers cercant aquella llibertat, que sense saber-ho, s'acaba on arriben els límits d'una ciutat xovinista que mira amb recel tot el que passa fora d'ella.
La dona de Chagall, espantada pel desordre de llibres del saló de casa, l'obra completa de Pla està barrejada amb poesies de Neruda, Machado i algun exemplar per cremar d'un poeta català anarquista subvencionat fins la sacietat per les arques públiques, tot i que en el seu cas, si diguèssim púbiques segurament no passaria res, entra de puntentes per no despertar-me d'un estat a mig camí entre l'al.lucinosis i l'extrema normalitat. La muller, amant ardent que porta als llavis la flor d'espines on hi rau la sang pressa de l'adulteri, posa play al reproductor (musical s'enten) i mentre el Gato Pérez va cantant quin gust té el seu barri de la infància, m'agrafa perquè ens marquem uns passos. Així doncs, mentre el sol ha anat despareixent per deixar una atmosfera adient, anem ballant arrapats mentre trepitgem els poemes sense versos del poeta subvencionat i cridem que la felicitat només existeix pels derrotats.

dimecres, 16 de març de 2011

No tinc ganes d'escriure

Avui no tinc ganes d'escriure, estic desmotivat, com el temps, sense ganes d'aixecar el dia, com volent mantenir el dol en aquests dies on la vida ja no val res i el futur només existeix en les paraules dels poetes condemnats a morir oblidats en un manicomi a prop del mar. Estic davant la imatge en blanc i busco desesperat un xic de doping que em faci sortir aquell vers entertolligat en les arrels d'unes flors del mal, d'un arbre de la ciència del plaer que t'embolcalla amb les seves fulles destinades a regalar-te un gust falsejat. Suposo que aquest és el drama del blogaire que voldria ser constant amb els seus posts venuts a mercaders ambulants, ser ferm amb les seves opinions robades d'escriptors difunts, i sobretot, rebre falsos elogis de compromís d'aquells que li volen mal i el llegeixen per enveja, buscant els seus punts febles per poder-li tirar-los per la cara quan el vegin durant una matinada d'estiu begut recitant poemes a una nimfa d'amor d'albarà. El drama en si consisteix en sentir-se obligat en dir alguna cosa i no ser capaç d'escriure res més enllà d'un simple text formalista i demagògic sobre la incapacitat d'acabar un post amb dignitat. Normalment, quan el post està acabat, el drama reposa fins l'endemà.