dilluns, 31 de gener de 2011

Homicidi nostàlgic

Deixant reposar el cadàver a sobre l'asfalt vaig retirant la navalla que li he clavat el coll, per on la sang segueix sortint espesa barrejant-se amb la brutícia d'un carreró afamat de rebre aquells rostres que cerquen a fora el camí per fugir de si mateixos. Ser un assassí a sou té la seva gràcia, sobretot quan la víctima és un vell conegut, antic company d'escola, el cervell de la classe, el que semblava que s'havia de menjar el món, i ha estat aquest, a poc a poc i amb cinisme, qui se l'ha acabat engolint.
Ens varem trobar fa cosa de tres anys a les Rambles i l'optimisme amb el que explicava la seva nova vida dins el diner fàcil, em va fer intuïr que ens trobaríem un dia o altre, quan aquells qui em paguen els veiessin com un problema, com un canal podrit que ja no arribava on interessava per aconseguir el que ells volien. Avui havia arribat el dia. Al obrir la carta vermella on hi reposava el nom de la meva víctima, se m'ha escapat un somriure barrejat amb un fals gest d'angunia. Trobar-lo després de l'exercici de fanforroneria de feia tres anys tenia el seu punt picant en una feina que cada dia que passava es tornava més rutinària.
Em vaig aixecar després de tancar-li els ulls per simular una certa pau en el seu rostre. Em vaig fregar les mans als texans deixant-los vermellosos, i després de girar-me per tornar a contemplar-lo per última vegada, vaig pensar que la vida, tard o d'hora, acaba posant tothom al seu lloc.

diumenge, 30 de gener de 2011

Llibertat amb regust a Camus

Els arbres nus tremolen vergonyosos per obrint-nos el pas cap a un camp desert on ens espera la buidor d'un hivern glaçat. Un cop al mig del descampat, totalment desprotegits d'una tramuntana traïdora, comencem a llegir l'inici de L'extranger de Camus intentant saber com es sent el protagonista anclat en aquell autobús de la desesperança fugint d'una vaga sensació d'orfanat. En aquest instant, quan el personatge de Camus intenta buscar la tristor absent dins el seu cor, em ve a la ment el record d'un dia d'estiu a dalt del Cap de Creus amb un vell amic, desafiant la tramuntana amb els braços oberts en forma de creu just davant del penya-segat, de l'abisme on la vida i la mort s'abracen sense tocar-se.
En les dues situacions em sento pres per un sentiment de llibertat poc clarificador que envolta tot el meu èsser. No sé d'on ve ni cap on va, però la plenitud fugaç de sentir-se amb pau amb l'entorn em dóna calma, i em treu la por de morir, no perquè sigui valent, sinó perquè en certa manera tinc la intuïció que seré etern, i que un dia, mentre el món deixi anar un plany, em trobaran a un sofà acabant de llegir el llibre de Camus intentant entendre perquè és un drama que el món s'acabi sense avisar.

dissabte, 29 de gener de 2011

Com ell

De petit volia ser com en Guardiola i de gran segueixo volent ser en Guardiola, i tot això gràcies a ell, a la seva evolució com a persona, a la seva maduració pública debut a la repercussió diària del que feia com a jugador i avui en dia del que diu com entrenador. En el terreny futbolístic poques vegades tenim jugadors com els Casillas, Xavis, o Guardioles, jugadors que diguin coses, que sapiguen sortir dels tòpics reglamentaris i siguin capaços de donar una altra visió de la realitat, agafar un altre prisma que va més enllà de la comprensió d'allò que ha passat durant noranta minuts al camp. Ells fan del futbol un esport més digne, on no només hi tenen cabudes els estimats i odiats Stoichkov, Hugo Sánchez, Cristiano o el mateix Alves, sinó que dóna veu a personatges interessants que de la mateixa manera que han triomfat sobre la gespa, o haguessin pogut fer als despatxos o a qualsevol altre esfera.
Així doncs, quan era un nen, vaig caure rendit al 3 del Dream Team que va acabar heredant el 4 de Koeman. La incapacitat per driblar el contrari el feia especial perquè l'obligava a jugar a un toc, a moure la pilota prou ràpid per no ser atrapat pel seu defensor. Aquesta mancança el feia crèixer amb l'aspecte de l'agilitat mental, de veure el futbol més ràpid que ningú. Per això em fascinava, perquè havia sabut fer del defecte una virtut, convertint-lo després de Xavi, amb el millor migcentre de la història del Barça. Ara, com entrenador, m'excita veure com cuida tots els detalls, el respecte insultant que pot tenir cap al rival, el tracte amb els jugadors, la valentia a l'hora de plantejar els partits, la capacitat de contestar els rivals amb silencis humiliants i senyorials... En fi, ho admeto, el tinc idealitzat i per això sempre m'he volgut assemblar una mica en Guardiola, i per no tenir, no tinc ni la calva.

divendres, 28 de gener de 2011

Apologia als exàmens

L'examen és un espai d'apologia a la individualitat, un període de temps on l'estudiant pren consciència de si mateix, dels seus mèrits i demèrits, on reconeix en la boira aquella frontera indesxifrable que separa vilment l'èxit del fracàs sense tenir en compte els mèrits que ha fet un mateix. Per això és bo fer exàmens, sentir-se pressionat, estar empés a veure't a tu mateix perquè puguis analitzar com estan fent les coses, i sobretot, quins són els teus límits reals.
De totes maneres, l'aspecte més important dels exàmens, per mi, està en el sentit objectiu de justícia que té l'alumne cap a si mateix, és un d'aquells moments on la seva sana capacitat de jutjar els altres se li gira en contra i es torna en un mirall nítid on es veu a si mateix reflexat. Després, si l'examen no ha anat del tot bé, és el moment per aprendre a fer autocrítica d'un mateix, saber veure els errors, i sobretot, començar a fer propòsits perquè no es tornin a repetir, d'altra banda, si han tastat l'èxit, començaran a experiençar aquesta fruïta que té un cert regust de vanitat, i que dóna el fer les coses bé i veure els altres com les valoren, perquè al cap i a la fi, sempre tenim temptacions a fer les coses perquè ens agrada que ens diguin allò tant pujolià del que bé que ho fas, que maco que ets.

dijous, 27 de gener de 2011

La sobrietat en la veu d'Ellacuría

Ignacio Ellacuría veia que el futur de la nostra societat només podia passar per la civilització de la pobresa que ell mateix professava com a modus vivendi d'aquest món condemnat a l'espiral del desig. Aquesta idea d'Ellacuría em fa recuperar la virtut de la sobrietat com a virtut global, com l'aspecte fonamental de la persona que toca a totes les altres, a l'esforç, el treball, la generositat, el valor a les persones, etc... La millor manera de crear una societat suïcida és educar-la totalment al pols oposat de la sobrietat, donant-li sempre el que desitja de manera immediata, veient la satisfacció de l'anhel com la manera de funcionar de la persona, i sobretot, lligant la plenitud en la capacitat de tenir tot allò que desitges ara i aquí.
Vint anys i escaix després de la seva mort, les paraules d'Ellacuría han de ser la utopía per la que hem de lluitar. Aconseguir al nostre entorn un ambient sobri on la pobresa sigui una virtut, i no entenem pobresa com al no tenir res, sinó com a la capacitat de sentir-te deslligat sobre tot allò material que t'envolta, la no-necessitat de fer-ho servir en qualsevol moment. Només en aquest moment podrem entendre el valor real de donar la vida per una altra persona, de regalar-li a la persona que tens el costat tota el teu èsser, i sobretot, podrem apreciar aquesta gent que decideix donar la seva vida a Déu i als altres. Tot això, el valor real de les persones, passa per tenir clara la virtut de la sobrietat en una societat, que deformant la cita d'Ellacuría, és el clar paradigma de la civilització de la riquesa gratuïta.

dimecres, 26 de gener de 2011

Contra Franco vivíamos mejor

Es pensen que som idiotes. De fet, un part de la juventut d'aquest país més preocupada en rebre que en donar, és certament idiota, però ells, es pensen que tots som idiotes. De la mateixa manera que hi ha els sectors nostàlgics que ens volen fer creure la pseudobondat necessària d'un règim que el miraven amb una pinça al nas però el veien com a indispensable per aixecar el país, hi ha aquells que aprofiten la seva lluita personal contra aquesta dictadura per deixar anar el discurs ideològic propi del Testimoni de Jehovà que necessita fidels per poder cobrar les comissions pertinents a finals de mes.
A veure, si tu vas deixar-te el cul a les manifestacions i a la lluita clandestina perquè Espanya pogués fruïr d'una democràcia, et farem un homenatge per la teva lluita contra la dictadura, i perquè en certa manera, vas ajudar a construïr la democràcia d'aquest país fent caure el dictador (que va morir el llit? ostres, ells no expliquen així...). Ara, la teva lluita lègitima que engrandeix la teva persona (i això no és broma), no converteix en vàlida la teva ideologia, i sobretot, no et dóna cap mena de superioritat moral envers aquells que vàrem tenir la mala sort de nèixer quan tot s'havia acabat. M'explico, si tu parles dels problemes del segle XXI no et farem més cas perquè els anys seixanta estaves contra el règim, ni quan ens diguis que som una generació consentida que ho hem tingut tot fàcil. Et respectarem i t'homenatjarem, és més, et donarem les gràcies pel que vas fer, ara, no em vinguis amb el pamflet que no sóc idiota, ja sé que vols fer servir el que vares fer per intentar convèncer a la gent del que penses, i això és trampa.

dimarts, 25 de gener de 2011

Con Franco vivíamos mejor

Encara avui en dia, certs sectors de l'esglèsia espanyola i catalana defensen el franquisme com un mal menor, com un període necessari que serví per foragitar Espanya de comunistes que volien convertir la península amb un estat satèl.lit de la URSS. Independentment de les evidents intencions soviètiques a la península, justificar la necessitat d'un règim totalitari que fou la que més víctimes va causar en període de pau dins les dictadures europees (excloïnt l'stalinisme), és una manera bastant aberrant de prioritzar la necessitat en front del bé moral.
Si el Cristianisme defensa el bé moral per sobre de tot, és bastant contradictori que certs bisbes espanyols encara no hagin tingut els nassos de condemnar el que suposà el règim per Espanya i el col.laboracionisme de certs sectors públics de l'Esglèsia que no anaven gaire d'acord amb les directrius que venien de Roma. Ja ho sé, ara parlareu dels capellans assassinats durant la guerra, i crec que us equivocareu, una cosa no té res a veure amb l'altra. La persecussió clerical per part de l'esquerra radical fou una actitud terrorista que la mateixa esquerra dogmàtica no pot condemnar perquè són incapaços de reconèixer que els seus avis la varen cagar i ben cagada, posant-se a l'altura de certs comportaments propis del nazisme. Ara, els pecats dels altres no justifiquen els teus. La persecussió religiosa no justifica que tu, per protegir-te, beneissis un règim que perpretava un terrorisme d'estat salvatge, propi d'aquell que necessitat passar comptes amb els vençuts per poder allitar-se amb la dona demostrant cert orgull masculí.
Els bisbes espanyols tenen un deute pendent amb la història d'Espanya. Ja comença a ser hora que condemnin un règim que va dividir el país durant trenta-sis anys, tenint les portes tancades per una part de la població que no consideraven aptes. Això si, ho podran fer si entenen que el bé moral està per sobre de la necessitat de protegir-te, perquè fins i tot a l'hora de protegir l'Esglèsia, no tot s'hi val.
PD: Aquest article sóc conscient que generalitza, però ve arran de certs comentaris sentits últimament en la línia que el franquisme era necessari per Espanya.
PDD: Aquest escrit va dedicat a tu, que tens un mecanoscrit de tall benedictí guardat clandestinament al teu despatx de carreteres.

dilluns, 24 de gener de 2011

El trapezista anònim

Diàriament tintinejo per sobre un fil amb els braços amb forma de creu, com un trapezista cansat de veure desfilar nens amb cara de felicitat, com un aventurer intentant superar el pas decisiu d'una travessia que ha vist morir a grapats els cercadors d'utopies. Les persones vivim sempre a la riba d'un abisme, per això sentim vertigen quan girem el nostre rostre i apreciem la foscor tenebrosa que ens espera un cop aquest món s'hagi cansat de nosaltres. Mentrestant, esperant aquest precís instant que la realitat ens tracti com un excedent humà, anem fent equilibris a sobre el fil desfilat del que us parlava, sense presses, sabent que l'emoció de caure és el que ens manté drets, mirant endavant, buscant una fusta inexistent on descansar i mirar al buit amb un somriure maliciós mentre fem repicar els glaçons d'un gintonic que s'ha vessat durant el viatge.
Durant la travessia veurem trapezistes amb certa traça que voldran còrrer més perquè pensen que la velocitat és una forma d'evitar la caiguda, d'altres que s'agafaran al fil amb les mans, deixant el pes mort al forat, esperant el moment que el seu propi pes trenqui l'equilibri i els envii foscor avall, i finalment, aquells que hem de seguir, els que veuen cada pas com una oració a la eternitat falsa que ens espera un cop el fil s'hagi cansat de nosaltres i decideixi partir-se per la meitat.

diumenge, 23 de gener de 2011

Una fotografia sota els Ponts de Madison

La realitat mai és el que sembla i sovint no és com un voldria o havia desitjat. Les ambicions universalites d'una juventut oberta, poden quedar recloses en un racó de món on el temps passa arrossegant-se pels camps de sègol, i les esperances d'haver vist món, jeuen mortes en un balancí de fusta a l'entrada d'una caseta on la rutina és la forma irònica de tirar endavant. Llavors, quan apareix un element nou, el personatge que porta a la seva mirada aquella vida plena de bellesa que havies somiat, tot tremola, les conviccions intocables que havies professat durant tants anys, no poden aguantar el pes de tornar a ser el que sempre havies desitjat, perquè en certa manera, ell t'ajuda a ser qui vertaderament ets, t'empeny a retrobar el teu jo més íntim sepultat en una vida d'olles i taules parades.
Llavors entra el dubte, l'haver de donar vida als teus compromisos, o obrir les portes del desig que en certa manera és coherent amb la naturalesa d'un mateix. El drama es posa sobre la taula i comença la lluita entre ètica i estètica, el que hauria i el que voldria, el que els teus esperen de tu, el que ell espera de tu, però sobretot, el que tu esperes de tu mateixa. Davant d'aquesta situació només tens una possibilitat, tirar-te una foto als peus dels Ponts de Madison per veure si la teva mirada et dóna la resposta a tantes preguntes.

dissabte, 22 de gener de 2011

La eternitat de les paraules

Entendre la realitat de la nostra finitud fa respecte, veure que estem aquí de pas, que no venim de cap lloc per anar alguna part desconeguda d'on ningú ha tornat, ens porta certa angoixa quan la fredor gèlida del sol hivernal ens acaricia el rostre regalar-nos una tímida experiència d'aquesta eternitat dubtosa. El salt cap al més enllà, com deia el Bisbe Casaldàliga, no deixa de ser un salt, i com a tal, fa cert respecte. Per això, quan podem apreciar la virtut dels poetes de desenmascarar aquesta realitat amagada amb la paraula, només podem treure'ns el barret i reconèixer que per una banda hi ha artistes, i per l'altra, pobres aficionats que juguem a ser poetes maleïts escrivint un blog amb nom erectil i articles fanàtics de la crítica social de Larra. Els poetes ens ensenyen que aquest món etern existeix i no cal morir per poder-lo veure, aquí mateix, al nostra dia a dia, amagat darrera les sombres d'allò aparentment humà, s'amaga aquest petit excedent de bellesa que ens ajuda a tenir fe en una eternitat que moltes vegades reposa en la sonoritat excelsa de la paraula.

dimecres, 19 de gener de 2011

L'atac dels íbers

Platja de la Fosca. Palamós. Ple hivern. Gira un ben de mestral atramuntanat per un garbí que clarament ve de ponent. No sabem què és però carda un fred de collons. Aparquem el cotxe i baixem els quatre (o èrem tres? No ho recordo). Portem una guitarra i certa mercaderia sospitosa. Al costat de la platja un cotxe amb vidres entelats intenta trobar el seu espai. Piquem el vidre però els de dintre no tenen temps d'amagar-se. La superioritat del que es pensa adult ens sobrepassa.
Seiem a la sorra i comencem amb un clàssic. Podré tornar enrera. Seguidament van caient les cançons de sempre, que pel fet de ser les de sempre ens surten prou bé. Quan et sentis de marbre. Bona nit. El far del sud. Tinc fam de tu. Acabem el concert i tant sols ens aplaudeixen les onades intentant acariciar les nostres bambes arrabossades de sorra. Ens aixequem i ens animem a anar visitar l'assentament íber que hi ha al costat de la platja. Obro la porta del campament i la tanco amb disquet, un fet bastant estúpid tenint en compte que un íber baixet la podria saltar sense cap mena de problema.
Anem pujant camí del penya-segat passant pels petits carrers íbers dibuixats enmig de la pendent. El vent ens porta unes veus poc definides que no sabem d'on venen. Havia començat a enfosquir i la visibilitat començava a ser escassa però suficientment clara per apreciar com la porta d'entrada al poblat s'havia obert a pesar del disquet. Els miro i veig que estem trepitjant l'antic cementiri íber. No sé vosaltres però jo foto el camp. De mica en mica anem baixant més ràpid. Jo vaig últim perquè porto la guitarra, en definitiva, si fos una pel.lícula segur que hagués pringat jo. Comencem a cridar per dissimular que els tenim per corbata, tots sense dir-ho, pensem que la maledicció íber, que no coneixem, ens pot caure a sobre. Abans de marxar, quan passem pel costat del cotxe dels vidres entetalats, podem distingir com no hi ha ningú a dintre el vehicle. Els íbers ja tenien les primeres víctimes. Vam pujar el cotxe i el vàrem revolucionar fins la sacietat pensant que ja tornaríem a la Fosca en ple estiu quan les dones íberes van lleugeres de roba.

dimarts, 18 de gener de 2011

Intentant desmuntar el pessebre

És difícil d'amagar-lo a l'armari perquè estàs enterrant amb ell un sentiment gratuït de pau i serenor, segurament per això, per intentar allargar un període de tranquil.litat a les llars, es va permetre tenir el pessebre donant escalf fins el dos de febrer. Ell, el pessebre, està resguardat a sota l'arbre amb senzillesa, sense deixar-se notar, no volent ser vist per aquell que no està disposat a parar-se un instant a deixar un petit elogi a la foguera que escalfa uns pastors cansats de mantenir durant setmanes la mateixa posició d'adoració pel Messies que em va mirant cada vegada que entro a casa amb la cara de "què penses fer?". No el miro a la cara perquè no sé com explicar-li que tenir-lo allà em dóna una pau diferent, singular, més que res perquè al reconèixer que depenc d'ell estic mostrant a tots els del pessebre, inclós al caganer, tota la meva petitesa, i és clar, no em puc permetre segons què davant de segons qui.
De totes maneres, quan entro a casa i encara encenc l'arbre, em prometo que aquesta setmana serà la última, que el diumenge el desmuntaré, que posaré les boles al seu lloc, les llums ben plegades a dintre la bossa forada del Corte Inglés que no penso canviar, i l'estrella a la caixa de colors on hi guardo les figures. Després arriba diumenge i estirat al sofà, em miro l'arbre fent pampallugues i em prometo que el diumenge que ve serà el bo.

dilluns, 17 de gener de 2011

Catalunya, la pròxima cultura fracassada?

La paradoxa d'un país ple d'intel.ligència individuals que veu com la societat es pot tornar estúpida, està perfectament explicada en el nou assaig de José Antonio Marina Las culturas fracasadas. El problema de l'hegemonia individualista que s'ha establert al nostra voltant establint una espècia de rutina on tu estàs per davant dels altres, fa que perdem totalment el referent de la societat com a espai on s'ha de posar en comú el nostre treball diari.
Catalunya és un país d'intel.ligència individuals, de capital humà, de projectes individuals, que a vegades, poden tenir el defecte d'oblidar l'aspecte social. Fer el traspàs d'aquesta intel.ligència individual a la intel.ligència social, és el gran objectiu d'aquest segle XXI on el país necessita trobar nous camins per reformular-se com ho feren els nostres avantpassats en èpoques difícils. Més que res perquè l'origen d'aquestes cultures fracassades de les que parla Marina estan en aquesta individualitat extrema dels seus membres que són capaços de sacrificar el bé de la comunitat per poder sortir ells beneficiats, en certa manera, ens recorda l'autor, aquesta idea seria l'origen dels últims casos de corrupció que han saltat darrerament a l'àmbit públic, deixar de banda els altres per regalar-se mèrits falsos a un mateix.
Així doncs, després d'haver-nos beneficiat una vegada més del llenguatge planer de Marina, que baixa del món de les idees per servir-nos en una safata renaixentista quatre plantejaments clars de com hauria de funcionar una societat digne, em sembla veure bastant més clar que si a Catalunya no encarem la nostra feina com un servei públic, ens queda poc per desaparèixer del mapa.

diumenge, 16 de gener de 2011

En contra el futbol base del Girona

L'Athletic i el Barça són segurament els dos grans exemples de com arribar a l'èxit a tavés d'una política de cantera, rebent tota mena d'elogis que no veuen la segona cara de la moneda, el costat fosc d'aquest treball, la labor de rebentar la producció de molts equips anònims de futbol base que fan una feina magistral amb els seus jugadors. Aquests dos equips que es fan petons a la solapa dient els quatre vents que són autèntics, no expliquen que per arribar a aquest èxit van recorrent el món en un cas, i un País Basc generós en l'altre, deixant totalment pelats alguns clubs, i deixant cadàvers en forma de promeses pel camí. De totes maneres, en aquest cas segurament podríem dir que la fi justifica els mitjans, i els èxits esportius d'aquests clubs amb jugadors educats futbolísticament a Lezama o a la Masia acaben justificant algunes maniobres de multinacional carregada de supèrbia.
A l'altra cara de la moneda hi trobem el Girona, un club que fa el mateix que l'Athletic a les comarques gironines, agafar els millors jugadors de cada club per poder anar pel carrer parlant de les categories que tenen a futbol base, dels èxits, del futbol que practiquen, d'aquest 4-3-3 a l'estil de Guardiola, d'un futbol de toc i una superioritat insultant envers els altres equips... La diferència entre l'Athletic i el Girona és que a la hora de la veritat, quan l'equip es troba a 2n A, no pugen cap jugador juvenil que ha estat jugant a Divisió d'Honor per reforçar la plantilla. Aquestes joves promeses que els hi han servit per mantenir categories s'acaben perdent pel camí, alimentant equips de 3a, per això em pregunto: és necessari donar pel sac als equips de les comarques si al final no acabes treient profit de cap jugador pel primer equip? Llavors, quina és la finalitat del futbol base del Girona? Poder jugar contra el Barça un cop a l'any? Sincerament, no ho entenc i ho trobo ridícul.

dissabte, 15 de gener de 2011

L'error d'una educació incompleta

L'increment de la despessa pública als diferents serveis que ofereix l'estat com a solució als mals d'una democràcia que certament és incompleta perquè no ofereix a tothom les mateixes possibilitats d'aconseguir les ambicions a la que un voldria arribar. Aquesta tesis del llibre de Vicenç Navarro Bienestar insuficiente, democracia incompleta, xoca totalment quan arriba a l'únic sector on tinc un mínim de coneixement i veig que la inversió estatal no és necessàriament sinònim d'èxit, més que res perquè hi entra una variant que Navarro no té en compte en cap moment en el llibre, el sentit de responsabilitat de les persones de peu per utilitzar aquests recursos públics no com a modus vivendi, sinó com a mitjà per ajudar a crèixer el pais. Aquest sector evidentment, és l'educació.
Una escola només funciona rebent més recursos de part de l'Estat? Si em permeteu, aquest seria la última de les condicions perquè una escola funcionés. On treballo, una escola concertada, els professors cobrem menys que una pública, treballem més hores, i en general, la satisfacció en el nostre lloc de treball és molt més alta que la dels centres públics. Per tant, no és un tema de diners, sinó de persones. Primer començant per les famílies, models de famíl identificades amb l'escola, que donen suport, autoritat i confiança amb el personal docent, conscients com diu Gregorio Luri a l'Escola contra el món, que la feina de professor té un cert prestigi social que a Espanya està totalment trencat. En segon lloc, el compromís del treballador amb la seva feina i amb l'alumne, una mentalitat on davant del dubte a l'hora de fer una cosa, no et quedes de braços plegats en nom d'una prudència falsa, i la fas. I finalment, una certa jerarquia a dins el centre, on el director és el director, i el professor és el professor, així de senzill i així pràctic.
En definitiva, cap d'aquests tres àmbits té a veure amb la depessa pública, sinó amb les persones, perquè l'escola ha funcionat igual quan no teníem pissarres digitals, el camp de futbol era de sorra i feia pujada, el pavelló brillava per la seva absència, i les cadires de les aules estaven lligades a la taula amb una biga de ferra d'ingrat record. Per això em temo que la tesis de Navarro, si més no en el cas de l'educació, és totalment incompleta.

dimecres, 12 de gener de 2011

Collage d'una època

La revolta passava per aquells cossos que es revolcaven enmig de la sorra i que vàrem tardar temps a entendre que eren una parella d'homosexuals, amb nits al liceu que començaven quan Wagner deixava de sonar i continuaven amb els rostres desencaixats d'aquells que buscaven a les parets de l'Estació de França un gram de contacte humà, donant una visió dantesca als dos amants que es trobaven a un restaurant xinés dient-se que era inútil continuar. L'amor era la visió d'aquella noia amb la mirada trencada que et mirava mentre plorava tot esperan-te a l'altre cantó d'un bar cansat, esgotat de veure't malvivint a sota una estrellla on un pintor visionari pintava un quadre a dos amants amables presos per la nit. Les esperances malvivien en un onze de setembre amb el puny enlaire mentre ballàvem tot cantant que no n'hi havia prou amb ser català, que era millor una pubilla si la podies convèncer després de molt xerrrar, que a pesar que el món era molt gran, per sempre més viuríem a L'Empordà. On era la realitat? Esperant-nos amb la daga afilada al costat de la noia de l'altre cantó del bar.

dimarts, 11 de gener de 2011

Alerta que la caverna va per en Messi!

Van a per ell. La caverna mediàtica ja té una mica més de carn podrida per jugar a fer la hiena i alimentar-se de la merda ficticia que deixen els altres pel camí. Ara mateix, objectivament, l'estrella del Madrid pateix una onada de despreci als camps on va, produït segurament pel seu egocentrisme pujat i per una certa supèrbia que aconseguim veure encara que ell fa esforços per amagar. D'altra banda, en Messi és respectat, admirat, i font d'elogis per allà on es passeja, inclós en certs estadis de la Castellana on cada cop que hi va fot un traje a aquest porter que diuen que hauria d'haver estat al podi dels premiats.
Solució? Molt fàcil. El premiat a la pilota d'or és Messi quan hi havia un desig a Catalunya perquè la guanyés Xavi per mèrits propis, i a la resta d'Espanya que la guanyés Xavi o Iniesta per apropiar-se el mèrit i dir que la roja ja tenia or per tocar. Com que no els hi ha sortit bé, doncs ara comencen a tirar merda (literalment he escoltat en un programa de ràdio "Messi es indigno de ganar este trofeo") perquè totes les aficions de la Lliga espanyola, i fins i tot certs sectors analfabets de la culerada, comencin a agafar tírria a l'argentí, i finalment, rebi un tracte equiperable a la hostilitat que desperta Cristiano. La caverna desperta i van a per Messi, van a per un dels nostres, i és en aquest moment, estiguem d'acord o no amb qui és el premiat a la pilota d'or, que hem de fer pinya i defensar-lo fins el final, i això comença per una gran ovació al Camp Nou quan ofereixi el trofeu, perquè encara que des de Madrid els hi faci picor, el Barça té el millor jugador del món, i no només és dels nostres, sinó que és el nostre emblema.

dilluns, 10 de gener de 2011

La carnissera també volia que guanyés en Xavi

Entro a la carnissera. Saludo. Espero el torn. Em toca. La carnissera em pregunta si el de sempre. Resposta afirmativa. 150 grams de pavo i pernil salat, però aquesta vegada afegiré una mica d'escalivada perquè el pernil barrejat amb el pebrot té un gust fantàstic. Mentre va tallant el pavo em pregunta si sé qui ha guanyat la pilota d'or. La meva resposta és concisa perquè no amago la meva decepció, Leo Messi. La carnisseria deixa anar una queixa explícita. No pot ser, en Messi és el millor del món, però no s'ha premiat a l'arquitecte, aquell que té l'equip el cap, el pèndol que mou el ritme del partit cap allà on vol, el que ajuda gratuïtament als seus companys a definir i a emportar-se els aplaudiments del públic. La carnissera s'ha anat posant violenta tallant el partit amb bastanta mala llet i posant-lo secament a la balança. M'ha fet por. Quan he marxat i he dit àdeu se li ha trencat la veu dient que li sabia molt greu que no hagués guanyat Xavi perquè segurament no la podria tornar a guanyar. He sortit i he pensat, que fort, fins i tot la meva carnissera volia que guanyés en Xavi. De totes maneres, felicitats Messi, ets el millor del món.

Històries del Dissabte Sant Roig del 77

Adolfo Suárez legalitza el Partit Comunista Espanyol el Dissabte Sant del 1977. Aquell dia m'hagués agradat estar a oficis a la Catedral de Girona i veure algun nostàlgic del règim com xiuxiuejava amb veu baixa sobre l'apocalipsis anunciada per la Espanya que s'anava desintegrant amb la malformació política que venia a sobre. I tant recte que semblava el Suárez quan el Rei el va triar, diria alguna noia jove que amb els anys s'aferraria amb la idea que durant el Franquisme es podia anar pel carrer tranquil.lament sense por de ser atracat. Més d'un resaria davant el foc pasqual perquè en Carrillo cremés a sobre d'ell fent volta i volta, com un pollastre lleugerament cremat per haver estat masses anys a prop del color roig.
D'altra banda també veuria els mesurats, els cristians que veurien necessari aquest pas per la reconciliació nacional, o més ben dit estatal, perquè sortien de moviments nacionalistes que reivindicaven la restauració de la Generalitat i la creació d'un nou Estatut d'Autonomia, i per tant, veient aquest pas de Suárez com una pròleg mal escrit al que hauria de venir més endavant i suposaria la caiguda definitiva d'una estaca anclada en la veu tremolosa del dictador.
Finalment hi hauria els nens, els infants que estaven un Dissabte Sant a la Catedral de Girona, i amb els anys oblidarien completament que signifacava el Dissabte Sant, i sobretot, no voldrien a sentir parlar de comunistes, estatuts o Generalitat, només es preocuparien per cobrar a final de mes i passar els estius a Lloret per tocar el cul a les extrangeres, perquè és clar, després de separar-se tothom intenta tornar a ser aquell adolescent que cada nit s'emportava una desconeguda al llit, sigui comunista o capitalista.

diumenge, 9 de gener de 2011

Confonem prudència amb hipocresia

Nosaltres, la generació de la democràcia, hem estat educats en l'esperit crític extrem perquè creiem que és la manera d'afiansar-nos en un visió singular del món. Tenim la necessitat de fer un judici de l'actitud dels altres però poques vegades, encara que diem als quatre vents que acceptem qualsevol reprobació, agafem la crítica en sentit positiu en primera instància, només és amb el cap fred quan ens comencem a plantejar si l'altre tenia raó amb alguna part de la seva crítica. Això si, quan som nosaltres que fem una observació amb tota la delicadesa del món, perquè quan nosaltres fem la crítica, sempre remarquem que la fem amb calidesa i esperit amigable, llavors no entenem perquè el pròxim es posa a la defensiva.
Segurament tot això passa perquè ens agafem la teoria al peu de la lletra perdent de vista l'esperit pragmàtic de les nostres accions. Les persones som molt orgulloses (si més no, jo) per defecte, per tant, és normal que qualsevol crítica ens caigui com una patada ben donada a la carn d'olla, per tant, ens hem d'assegurar que quan posem el dit a la nafra a algú, estem disposats a ajudar-lo, no a fer la crítica i marxar per on hem vingut fent-nos petons mentre anem dient que som sincers i diem les coses a la cara. Ho dic perquè veig que això de dir el que penses està molt ben vist, però crec que sempre has de dir el que penses d'una persona si estàs disposada a ser mínimament al seu costat perquè canviï, sinó, millor que callis perquè a vegades les persones no estan preparades per la veritat. Un exemple: Com s'agafaria un alumne que li diés: No fots ni l'ou, ets un manta i un egoista. Ja pots marxar. Doncs això és el que fem a vegades amb els altres, i llavors ens lloem dient que no som hipòcrites.

dissabte, 8 de gener de 2011

La socialdemocràcia depén de les persones

Acompanyant les peripècies sinaístiques de l'Ubach hi ha a sobre la meva taula un llibre del qual en parlaré més endavant però que ataca el model polític liberal anglosaxó enfrontant-lo amb els bons resultats del model socialdemocràtic nòrdic, dient que aquest sistema polític escandinau s'hauria d'aplicar a Espanya per aconseguir aquest estat del benestar que tant diem tenir, i que en efecte, és bastant precari (Que em perdoni l'autor del llibre per la reducció que acabo de fer, però només em centraré en aquesta idea de les moltes que hi ha allà exposades).
Vaig estar un mes i mig a Dinamarca, vaig viure poc el país però vaig poder comprovar de primera mà, per raons ridícules que aran no venen el cas, la eficiència el seu sistema sanitari, i la gran eficiència del sistema universitari, aquestes si que vindrien el cas però l'article quedaria massa llarg. Els dos casos la valoració seria d'excel.lent, les prestacions d'alta qualitat, i l'enveja per no tenir-ho a casa nostra d'aquell execrable que et rossega els ossos. En definitiva, la socialdemocràcia escadinava funciona prou bé. Ara, a Espanya seria l'últim esglaó per arribar a la saturació total de l'Estat.
El caràcter danés és fortament egocèntric, personalista, segurament com a conseqüència de la seva tradició protestant, però per altra banda, el sentiment de col.laboració amb l'Estat, que és a tothom, és molt fort. Jo no m'aprofito del fet de poder rebre subvencions perquè en certa manera m'estaria aprofitant dels meus, per tant, aquests diners que rebo serveixen per seguir fer creixent el país i que la dinàmica segueixi. Quina és l'actitud espanyola? Miraré de cobrar d'aquí i d'allà a veure si puc anar tirant. Miraré d'aprofitar-me el màxim el que donen per fer la feina justa, i aquí és on la dinàmica espanyola de la socialdemocràcia es trenca i s'ofega.
En fi, tot plegat és per venir a dir que aquest llibre (encara no dic el títol) sobre el paper m'està mostrant una teoria perfecte, paradisíaca, però té el gran defecte de no tenir en compte el caràcter espanyol que tant bé va retratar Larra al segle XIX. Espanya no està preparada per ser una país responsable. Solució? No ho sé, els nens solen anar a l'escola.

divendres, 7 de gener de 2011

El Germà Ignasi al Monestir del Sinaí

Acompanyant el pare Bonaventura Ubach camí de Terra Santa m'he trobat amb aquest monestir a peus del Sinaí que s'ha convertit avui mateix en la meva Meca personal, l'espai on em veig obligat a viatjar una vegada a la vida o viure-hi retirat buscant un més enllà que a vegades s'escapa de les mans com la sorra del desert. Per un moment m'he imaginat allà vestit amb l'hàbit monacal, donant voltes pel claustre per podre perdre la noció d'espai-temps, totalment allunyat d'aquell professor que a mode de Ramon Llull va marxar per uns ideals majors que ningú aconseguia entendre.
De la mateixa manera que Thomas Merton era conegut al seu monestir de Kentucky amb el nom de Father Louis, jo també agafaria un nom diferent que simbolitzés la caiguda del cavall d'un tal Saula, i em faria dir Germà Ignasi, més que res per un cert sentit de culpabilitat de no haver aconseguit entrar a un llibre que em va regalar al meu avi abans de casar-me on hi ha comentats els exercicis espirituals del Sant. En fi, de moment aniré seguint al Pare Ubach però durant el viatge de tornada cap a Montserrat m'estic plantejant de deixar-lo penjat en aquest monestir on encara resonen els cops de Moisés a les taules de la llei.

dijous, 6 de gener de 2011

Una bacanal a Can Tura - II

Estaven vestits de ciclistes i ens varen saludar amb la complicitat del que entra un prostíbul i necessita que els altres clients li guardin el secret de la seva presència als llindars del plaer. Cap de les nostres mullers voldria veure'ns davant d'un festí com aquest amb el pretext de celebrar la vida, de passar un dia més amb la salut ferma per poder portar el colesterol al límit.
Tot portant els plats en Josep va fer una comparació simètrica entre l'estat tèrmic dels plats i la necessitat dels joves d'agafar una femella a tot hora. Em va venir una frase d'en Duran (que no serveixi de precedent citar en Duran en aquest blog) que em el seu dia em va fer certa gràcia "Els joves us tracten com màquines de copular". En fi, els amics ciclistes varen agafar el guà i varen començar a explicar-nos la fermesa del seu membre als seixanta anys. Tot és una qüestió de cap, diu un. Si no és amb la teva dona cap problema, diu l'altra amb el típic somriure del que vol demostrar que està de tornada. Doncs jo en tinc 27 i m'agrada més menjar, vaig dir per provocar la típica frase "Jo a la teva edat...", amb totes les falses glòries relacionades amb la mítica figura de Paul Newman en plena primavera.
La qüestió és que arran de les seves vivències carnals en aquells temps de vins i roses vàrem unir la conversa i vàrem començar a parlar de tot plegat. Vàrem riure molt perquè a davant teniem un d'aquells senyors de seixanta amb una oratòria molt bona i una gràcia innata. Varen anar sortint tots els temes, educació (Bell-lloc no hi ha gent pobre,eh?), el servei militar, la seva jubilació, Catalunya, Andalusia (Jo sóc andalús i és veritat, allò és un escàndol), els seus dots de mecànic, etc... i vinga a riure fins que vàrem arribar al tema de la immigració. Vaig agraïr la sinceritat: Jo vaig votar Plataforma per Catalunya, no me'n amago. No és just que rebi el mateix tracte que la gent de fora, primer els d'aquí i després, si sobra alguna cosa ja estarem pels de fora. Ep, i no sóc racista,eh? Però em toca molt els collons que quan vaig a un organisme públic hagi de fer la mateixa cua que els negres i els moros. En aquest moment vaig pensar no fer cap comentari al respecte, perquè en aquest país podem fer broma de sexe però millor no parlar d'aquest tema perquè encara hagués rebut una garrotada en nom de l'ordre.
En fi, aquesta part final de la conversa fou una llàstima perquè vaig sortir amb el regust que el país en certa manera, s'està corcant a poc a poc, perquè encara que siguin pocs, que algú cregui amb personatges com l'Anglada em fa por.
PD: Per cert, aneu a Can Tura a dinar, hi voldreu tornar!

dimecres, 5 de gener de 2011

La cultura dèbil

Els amics de les arts representa aquesta nova fornada de grups de la cultura dèbil, agafa referents pròxims els quals ja tenim les etiquetes penjades i els posa a dins una cançó perquè ajudi a crear aquesta sensació d'snobisme: Paul Auster, Kurosawa, Lou Reed, Godard, Hugh Grant (aquest és cultura?), Tíntin, Son Goku, etc... És la clara mostra del que som els joves de la nostra època, llegim quatre llibres mal comptats que ens legítima per anar dient noms amb els seus corresponents aforismes, semblant llavors que tenim un xic de pensament propi.
No critico els amics de les arts, ni molt menys. Són originals perquè són els primers que radiografien una societat juvenil escètpica de revolucions, i preocupada pel seu dia a dia. Jo, si més no, m'hi veig totalment reflexat i per això no em canso d'anar escoltant les seves cançons una i altra vegada, perquè aquest blog també intenta ser un clar exemple d'aquesta debilització de la cultura, que llegint contraporades es veu amb la capacitat d'emetre judicis morals i mostrar certa petulància amb les cites.
Fa vint anys, quan Els Pets cantaven l'oda al profilàctic la cançó tenia sentit pel context de la època, ara, aquesta cançó no passa de ser un divertimento que pot arribar a resultar ridícul si s'agafa com a bandera d'alguna causa. Els amics de les arts fan cançons que tenen molt de sentit per la nostra generació, però tenen referents que d'aquí uns anys costaran d'assimilar, i no pas per culpa d'ells, sinó perquè segurament haurem passat d'aquesta cultura dèbil a la imbecilitat total.
PD: L'article no és cap crítica, sinó un elogi profund per haver estat capaços de captar el que som a comunitat. Si no us hi heu enganxat, proveu-ho.

dimarts, 4 de gener de 2011

Una bacanal a Can Tura - I

Paradís de l'aviram, una barreja de gallines, llebres, ànecs, gats, i algun gos mandrós que arrossega la vida amb parsimònia, et donen la benvinguda fent un passadís al costat de les escales del temple mentre van cantant hossana a dins el plat. A l'interior, l'habitació on s'allotjava Josep Pla quan anava a caminar per la Garrotxa és actualment la planta de gamba llatina on els fidels s'asseuen a unes cadires rossegades pel pas del greix. A taula, el cadàver curat d'un porc innocent reposa amb diferents parts dient-nos allò de benvinguts mengeu, mengeu, de les tristors en quedarem tips.
Ens asseiem i saludem un grup de ciclistes dels quals en parlarem demà. El broquil confitat comença a fer espai perquè en Josep passi amb un arrós banyat amb salsa de bolets, cargols que encara respiren, conill rostit, peus de porc, pollastre, vedella amb més bolets, gambes, escamarlans, i un vi que aconsegueix diluïr el greix perquè vagis complint etapes i arribis al Tourmalet de l'àpat amb les forces suficients per fer el postre amb garanties. Els plats van arribant sense presses, conscient que el menjar és un pretext per una bona conversa masculina amb tots els tòpics possibles a sobre la taula. Can Tura ens ha tornat a unir i això només és el principi perquè ara comença el sobretaula amb els ciclistes, Josep Anglada restava amagat darrera una salutació aparentment innocent... Fins demà.

dilluns, 3 de gener de 2011

La infravaloració de la nostra banda sonora

Els records d'unes tardes fredes d'hivern estan escrites als acords del treball més el.legant de Sopa de Cabra. Aquell 1999 el tió va cagar una cinta de casset que va acabar trencada de tant anar endavant i endarrera buscant la sort d'un far que s'escapava mentre el sol queia anunciant nits de glòria on estaríem junts a la coberta d'un vaixell perdut.
Sopa de Cabra es reconciliava amb el seu públic mostrant totes les seves virtuts, on la mesura de les melodies es contraposava amb la contudència d'unes guitarres que podien conviure en un mateix treball amb quartets de corda que invitaven a la nostàlgia, i unes lletres on en Gerard Quintana hi va deixar els moments més brillants de la seva creativitat. Nosaltres havíem arribat tard a cantar l'Empordà i vàrem ser la generació del Far del Sud, la que vàrem pujar al tren dels malparits amb aquell desesperat que s'enamora de la protagonista d'una pel.lícula i va dia si dia també a la sala per poder contemplar la bellesa d'aquell rostre que l'ajuda a fugir de la foscor del desengany.
Aquest Nadal, onze anys després, em vaig comprar el cd per 3,99 euros, i la veritat és que em vaig quedar bastant tocat perquè mai hagués pensat que la banda sonora de la meva vida pogués estar tant infravalorada. Aquell full en blanc ple d'instants perduts al mig del camí d'una recitació de lletanies, no arribava ni tant sols a la dignitat de ser pagat amb un bitllet de 5. Tot plegat desolador per una generació que cada dia mirem amb més recel al món d'avui.

diumenge, 2 de gener de 2011

Els interrogants de Benet XVI

En una època sense contrastos, on els discursos que surten des de les poltrones subvencionades estan totalment mancats de contrastos, de puntualitzacions que mostrin la complexitat de la realitat, és d'agraïr el llibre-entrevista de Peter Seewald a Benet XVI. El Papa aborda tot el que li planteja el periodista amb pinces, sent conscient de la dificultat de la persona a l'hora d'encarar la vida, però no renunciant en cap moment a uns principis ferms, i parlant del bé i del mal amb claredat.
De totes maneres, les pàgines que més m'han arribat d'aquesta entrevista papal és el moment que Benet XVI parla de la crisis, la idea és molt clara: Tots volem sortir de la crisis però no estem disposats a arramengar-nos gaire per poder tirar endavant, ben el contrari, ens limitem a exigir enlloc de veure com podem sumar en la nostra comunitat per sortir del pou. Està clar que el Papa generalitza perquè sempre tenim exemples de persones que intenten sumar enlloc d'instal.lar-se en la queixa, però crec que afina bastant parlant d'aquest sentir general on la culpa sempre està fora de nosaltres, on el mirall on ens veiem està deformat, i sobretot, on l'escepticisme envers el futur és cínic i esgotador.
En definitiva, està clar que han de canviar bastants aspectes a nivell estructural per poder entrar en aquest cercle virtuós que ens ajudarà a començar una nova era de prosperitat econòmica, però tot serà inútil si no ferm un esforç de purificació personal, de canviar d'actitud respecte la realitat, de deixar de dir que la culpa és dels polítics, i de començar a recuperar un sentit de comunitat on ens veiem part d'un projecte que continua més enllà de la nostra mort. Benet XVI obre interrogants en una època d'afirmacions buides, i això, estiguis d'acord o no, és d'agraïr.

dissabte, 1 de gener de 2011

Que el 2011 segueixi igual!!

Suposo que trobeu just que deixi el post sense paraules i que els meus desitjos de prosperitat de cares el 2011 vagin acompanyats amb aquesta salutació totalment inofensiva sense cap mena de connotacions futbolístiques. Vinga doncs, comencem a lluitar en aquest any que ens ve a sobre que el país ens necessita. Ànims companys!
PD: No he preguntat als tres energúmens de la foto que m'acompanyen si volien sortir a la foto, si teniu algun problema, em presenteu una demanda que segur que la guanyareu i em podreu fotre els pocs diners que em queden.