La cultura dèbil

Els amics de les arts representa aquesta nova fornada de grups de la cultura dèbil, agafa referents pròxims els quals ja tenim les etiquetes penjades i els posa a dins una cançó perquè ajudi a crear aquesta sensació d'snobisme: Paul Auster, Kurosawa, Lou Reed, Godard, Hugh Grant (aquest és cultura?), Tíntin, Son Goku, etc... És la clara mostra del que som els joves de la nostra època, llegim quatre llibres mal comptats que ens legítima per anar dient noms amb els seus corresponents aforismes, semblant llavors que tenim un xic de pensament propi.

No critico els amics de les arts, ni molt menys. Són originals perquè són els primers que radiografien una societat juvenil escètpica de revolucions, i preocupada pel seu dia a dia. Jo, si més no, m'hi veig totalment reflexat i per això no em canso d'anar escoltant les seves cançons una i altra vegada, perquè aquest blog també intenta ser un clar exemple d'aquesta debilització de la cultura, que llegint contraporades es veu amb la capacitat d'emetre judicis morals i mostrar certa petulància amb les cites.

Fa vint anys, quan Els Pets cantaven l'oda al profilàctic la cançó tenia sentit pel context de la època, ara, aquesta cançó no passa de ser un divertimento que pot arribar a resultar ridícul si s'agafa com a bandera d'alguna causa. Els amics de les arts fan cançons que tenen molt de sentit per la nostra generació, però tenen referents que d'aquí uns anys costaran d'assimilar, i no pas per culpa d'ells, sinó perquè segurament haurem passat d'aquesta cultura dèbil a la imbecilitat total.

PD: L'article no és cap crítica, sinó un elogi profund per haver estat capaços de captar el que som a comunitat. Si no us hi heu enganxat, proveu-ho.