La sobrietat en la veu d'Ellacuría

Ignacio Ellacuría veia que el futur de la nostra societat només podia passar per la civilització de la pobresa que ell mateix professava com a modus vivendi d'aquest món condemnat a l'espiral del desig. Aquesta idea d'Ellacuría em fa recuperar la virtut de la sobrietat com a virtut global, com l'aspecte fonamental de la persona que toca a totes les altres, a l'esforç, el treball, la generositat, el valor a les persones, etc... La millor manera de crear una societat suïcida és educar-la totalment al pols oposat de la sobrietat, donant-li sempre el que desitja de manera immediata, veient la satisfacció de l'anhel com la manera de funcionar de la persona, i sobretot, lligant la plenitud en la capacitat de tenir tot allò que desitges ara i aquí.
Vint anys i escaix després de la seva mort, les paraules d'Ellacuría han de ser la utopía per la que hem de lluitar. Aconseguir al nostre entorn un ambient sobri on la pobresa sigui una virtut, i no entenem pobresa com al no tenir res, sinó com a la capacitat de sentir-te deslligat sobre tot allò material que t'envolta, la no-necessitat de fer-ho servir en qualsevol moment. Només en aquest moment podrem entendre el valor real de donar la vida per una altra persona, de regalar-li a la persona que tens el costat tota el teu èsser, i sobretot, podrem apreciar aquesta gent que decideix donar la seva vida a Déu i als altres. Tot això, el valor real de les persones, passa per tenir clara la virtut de la sobrietat en una societat, que deformant la cita d'Ellacuría, és el clar paradigma de la civilització de la riquesa gratuïta.

Comentaris

Iron ha dit…
Precisament fa poc els hi parlava als de postconfirmació sobre “l’austeritat compartida” (un eufemisme perquè tampoc pots dir-li a un xaval que visqui en la pobresa). De com una civilització de l’austeritat compartida es totalment oposada a la que vivim, una incultura de la riquesa concentrada que genera pors entre el primer mon: por a perdre-ho tot, por als de fora, a la mort, al colesterol, a no tenir prou pit (o no tenir la tita prou gran), por a no tenir tots els signes de riquesa externa que fan que els altres ens mostrin l’apreci que tant necessitem...
També els hi vaig fer llegir un article publicat a LaVanguardia el dia de Nadal que es titulava “Un juguete ¿una desilusión?” sobre com a vegades perdem la perspectiva del que realment importa, de com podem ser capaços de pensar que un nen de 3er mon necessita una joguina per ser feliç, quan precisament l’il.lusió ve de dins no pas de fora, per contra el menjar si que no ve de dins. Es com si d'alguna manera els volguessim encomanar el nostre consumisme. Es un article recomanable.
En fi, que les paraules de l’Ellacu son vàlides tant per la pobresa física (ElSalvador anys 80), com també ho són per la pobresa de valors (Catalunya 2011).
Frank Bayer ha dit…
Gran dissertació Iron!!! Totalment d'acord!! El tema de la tita, no sé de què em parles...

Entrades populars