dilluns, 28 de febrer de 2011

Un dilluns igualment diferent

Mentre certs rumors provinents de les cendres d'una estació on els trens havien quedat aturats, apunten que tot no havia quedat igual i encara hi havia cert temps per tornar enrera, encara que fos per recordar que teníem uns himnes que un bon dia varen semblar eterns, recullo un llibre firmat d'aquell autor amaragallat que durant anys he anat seguint pels carrers d'una ciutat plena de prodigis on es barrejaven els anarquistes amb els bojos que jugaven a ser inspectors. Tornant a casa, regalat amb una bona conversa d'aquell vell amic enyorat a un país africà, agafo orgullós aquelles dedicatòries sortides de la ploma savoltiana encarregat de dibuixar el perfil d'un Mauricio enamorat de les perípecies hebraiques d'un tal Pomponio Flato, i penso que aquest dilluns ha estat diferent, que entrem a un mes de març que segurament serà diferent, que aquesta setmana, blanca per alguns, blaugrana pels altres, serà única i per tant diferent a les que tindrem fins ara. En fi, tot plegat semblava diferent fins que al acabar al Crackòvia, m'he tornat a enganxar a contracor a Polseres vermelles, i dic a contracor perquè és totalment perjudicial pels meus brots hipocondríacs, ara, una vegada més m'ha atrapat l'optimisme latent als radis d'aquelles cadires de rodes que es passegen per l'hospital regalant versos de vida quan la vida deixa anar els gossos i et deixen a un carreró sense sortida. Quina sèrie més sana!

diumenge, 27 de febrer de 2011

L'ara contra el demà

La persona, durant el seu trajecte vital per aquest camí embardissat de roses sense punxes, ha de tenir clar la simetria de les dues prespectives que han de ser la base del seu fer diari. Primer de tot, una prespectiva finita, conscient que la daga està afilada a cada cantonada, afamada per alimentar amb sang innocent la seva punxa destinada a treballar en favor de la sobrepoblació. Aquesta consciència finita ens ajudarà a viure el nostre dia a dia amb el propòsit d'estimar la gent del nostre voltant per sobre de qualsevol diferència, i sobretot, de demanar perdó quan l'aspre tacte de la discòrdia entra dins nostre i engloba tot el nostre ser. En segon lloc, hem de tenir una prespectiva que vagi més enllà de la finitud de la nostra existència, on ens veiem nosaltres mateixos com una part de l'engrenatge d'aquesta màquina destinada a una perfecció frustrada que coneixem com humanitat. Tot el que fem, tot el que som, traspassa la nostra pròpia vida per projectar-se en el futur, més que res perquè moltes de les nostres accions no donen els seus fruïts en la immediatesa, sino amb el lent del pas del temps. Quin és el problema que tenim ara? Quen en els punts on hauríem de tenir una visió mortal de la vida, ens pensem que som eterns, i en els que hauríem de traspassar els límits del dia a dia, fem un cant a l'ara i l'aquí perquè demà no sabem què pot passar. Tot plegat molt contradictori.

Els llibres que vaig salvar del foc

Els llibres reposen presos a les taules de la biblioteca a mercé de la mirada dels inquisidors, que decidiran quins formaran part de la remodelació de l'espai bibliotecari i quins alimentaran una foguera que gaudirà de la felicitat de l'ignorant. Vaig donant voltes per les taules. M'agobia veure tant de llibre acumulat perquè la informació es solapa i no saps per on començar, sabent que els llibres que tu triis es salvaran de la crema. Mira, mira, i tornar a mirar. El quadern gris de Pla. Un recull dels millors poemes de Verdaguer. Una novel.la de Rafael Sánchez Mazas que servirá per reinvidicar la necessitat d'estudi de la literatura feixista de la Espanya dels 40, uns autors que van crear les seves obres a l'aixopluc d'un silenci totalitari. Unes cartas marruecas de Cadalso que tristament són, 300 anys després, descaradament actuals. I sobretot, un exemplar del Quijote que tenia com a funció, tornar el favor que ens va fer Alonso Quijano quan va salvar el Tirant lo blanc de les flames cavallaresques. En fi, mentre poso els llibres a una estanteria dedicada als que nosaltres, els lectors inefables, decidim salvar, em sento poderós, com si una part del destí de la literatura estigués a les meves mans, com si l'eco trencat del vells poeta m'agraís amb un sonet sense rima que hagués posat al meu gra de sorra a dins el desert àrid de les lletres eternes.

dijous, 24 de febrer de 2011

El fidel animal

Sempre està allà, darrera meu, amagant-se quan al foscor m'envolta sense concessions, i deixant-se veure quan no té més remei, quan la llum del dia la delata. Per això, ahir a Cotlliure vaig voler fotografiar-la, perquè es veiés com és, amorfa totalment, sense gaire més essència que el que li dóna el fet d'estar dia rera dia al costat d'un perdedor que va pel món sense gaire més dignitat que un Gadafi derrotat.
En fi, que m'ha semblat adient, mentre mirava la fotografia, escoltar aquells versos de Sau de Amb la meva ombra que diu "La meva ombra sempre m'acompanya / és el fidel animal / que si l'escupo mil cops a la cara / calla i accepta la nostra amistat". Més o menys, perquè em pugui explicar, la relació turbulenta amb la meva ombra vindria a ser així, a mig camí entre l'amor incondicional i el desastre apocalíptic.

dimecres, 23 de febrer de 2011

La pastanaga està deprimida

Estic deprimit. Se m'ha escarrensit la pastanaga i per això fa una setmana que ni tant sols entro al blog. No tinc ganes d'escriure, i la passió per agafar l'ordinador i començar a fer cinc articles d'una tirada ha acabat asseguda algun racó ignorant el cant desafinat d'una musa obesa. Tot plegat ve donat perquè el meu nou ordinador Acer, de dos mesos d'antiguitat, regal de Nadal, i font d'esperança per convertir-se en la plataforma per estrellar definitivament la meva carrera literària, ha decidit tirar-se d'una distància d'un metre i picar al terra just amb la part on s'emmagatzema el disc dur, enviant-lo a millor vida, i amb ell, tot el sistema operatiu, que encara que no sé el que és, es veu que és el que val pasta. Tot trencat, tot perdut, tot està per fer però ara mateix ho veig impossible.
Davant d'aquesta situació de desencís informàtic, he acabat amb un estat de xoc que m'impedeix escriure, pensar, menjar (bueno, això no) i altre tipus d'activitat no apte quan tens a davant vuit i mesos i mig d'embaràs, o sigui, en certa manera, des d'un punt de vista matrimonial, ja em va bé que l'ordinador s'hagi trencat. De totes maneres, avui a Cotlliure, davant la tomba del poeta, m'he proposat tornar a lluitar per reobrir aquest camí embardissat on s'hi amaguen les meves desil.lusions que gairebé diàriament intento plasmar en aquest hort heterogeni. Així doncs, estimat lector, sàpigues que estic deprimit però que de mica en mica intentaré treure la pastanaga del seu estat tombat d'escarransiment. Gràcies per la comprensió, i ja ho sé, un iboprufeno ho cura tot.

dijous, 17 de febrer de 2011

El tamany importa

Permeteu-me criticar aquells que diuen que el tamany de la barbacoa no importa, que si tens un jardí poc poblat no et pots permetre una gran barbacoa perquè després el paisatge queda descompensat. Segurament aquests filàntrops barats són els mateixos que van deixar anar un dia que l'important és participar i que en el món del fútbol, no passa res si perds sempre hi quan juguis bé. A veure anem per parts. En primer lloc, tenen raó, l'important és participar sempre hi quan guanyis, més que res perquè si perds, amb el temps ningú se'n recorda de tu i acabes anant a dormir de mala llet. Algú recorda contra qui va guanyar el Barça els vuitens de l'any de la final de París? No ho recordes, oi? El que era considerat el millor equip d'Europa del moment: el Chelsea de Mourinho. Els perdedors passen a l'oblit. En segon lloc, no passa res si perds sempre i quan juguis bé. Mentida. Això és veritat si jugués a la Play contra el teu fill depressiu i necessites donar-li una alegria. Si és el teu enemic de tota la vida? Llavors la cosa ja canvia. I finalment, deixeu-me tractar el tema del tamany. Si tu tens una barbacoa gran, ample, que ocupi espai, pots cuinar molta més carn d'una sola tacada que si la teva barbacoa és més xica. Per tant, a barbacoa més gran, més poténcia: el tamany sí que importa.

dimecres, 16 de febrer de 2011

Cas Agné: La defensa del sentit comú

Dies després de la reacció de Raul Agné davant dels mitjans de comunicació d'Osca, sap greu veure com moltes forces polítiques utilitzen aquest fet per fer política, quan la reacció de l'entrenador del nostre Girona va més enllà de qualsevol bandera política, sent simplement una apologia al sentit comú. L'homo espanyolus castizus va sortir en defensa d'una visió de la llengua totalment feixista i sobretot, en contra de la lògica i la educació fonamental que t'ensenyen quan tens tres anys i aixeques les faldilles de la nena per fer com en Son Goku, ja que, encara que siguis un nen, no ets tonto i saps que pot haver-hi premi. Perdó. Tornem al tema. Aquests mateixos que van increpar Agné són els que ens acusen a nosaltres de fer un apartheid lingüístic quan algú ens parla en castellà i contestem en català perquè pensem que la única via per sobreviure el que som es defensar la llengua, un dels nostres trets diferencials que ens basteix la idenitat com a catalans. Ens diuen maleducats i que no som universals (ai ciudadanos, quant de xovinisme espanyol s'amaga darrera aquest fals universalisme). Doncs mira, per on, el liberalisme ilustrat espanyol, els hereus de Cadalso, Feijo'o, Larra i Machado, l'Espanya que está orgullosa del Premi Nobel d'Ochoa (que es va formar a EUA? Cállate coño, este parte no se explica), l'Espanya que presumeix de la Generación del 27, doncs quan es tracta de ser respectuós amb el català, cap problema, ens canviem la careta i surt aquell Millán Astray que porten dins, que et fot un tret i encara t'acaba foten bronca perquè t'havies posat a davant. Gràcies a Déu, o més ben dit, esperem que aquesta relació tingui els dies comptats per una qüestió de lògica: dos que no s'estimen poca cosa fan sota el mateix sostre.
PD: Ara sortiran tots els convergents i els d'esquerra a elogiar l'Agné, però no patiu, quan Espanya els necessiti per aprovar els pressupostos, treuran la llengua per a veure si cau alguna cosa. Déu n'hi do.

dimarts, 15 de febrer de 2011

Remei d'un desamor

Quan la relació és va podrint abans de començar a massegar-se, quan les ferides inicien en silenci un lent procés de desagnar l'afecte i la confiança, quan els retrets és la única forma d'establir una conversa on els dos es sentint en un espai còmode, quan les mirades s'eviten per intentar amagar a l'altre la indiferència que hi ha dins teu a l'hora de plantejar-te deixar-ho estar, quan la rutina dels petits gestos ha esdevingut una costum traïdora on només hi té el lloc un silenci semblant al d'un camp de batalla ple de cadàvers anònims, just en aquest moment, quan l'amor resta emboirat i només pots veure la part negativa d'una història que havia de ser diferent a les altres, és just aquell instant que entra el One step up del Bruce Springsteen a la teva vida.
Primer de tot l'arpeig nostàlgic de l'inici que va amb la línia d'un majestuós Tunnel of love on les històries d'amor i desamor es van barrejant sense saber molt bé on acaba una i comença l'altre, llavors ja ve la seva veu amb un timbre escèptic, com quedant-se a fora de la història del trencament, totalment extern a aquella llar de foc que no aconsegueix trencar l'ambient glaçat d'una família que s'ha convertit en un conjunt d'èssers individuals que viuen en un mateix sostre, com deia el Sabina, cada vez más tu y cada vez más yo, sin rastro de nosotros. I és en aquest moment, quan estiguis al mig de l'èxtasis springstinià, que decidiràs que val la pena tornar-hi, que val la pena arriscar-se a perdre si a l'horitzó hi resta una petita espurna que sembla ser una petjada esborrada de la victòria.

dilluns, 14 de febrer de 2011

L'ombra allargada de Cohen

La seva ànima llogada al diable reposa en les ombres on hi jeuen les veritats relatives. El seu barret, lleugerament caigut, tapa la mirada amenaçadora d'aquell desig adúlter que camina de puntetes per la teva habitació matriominal mentre les finestres són obertes i els llençols doblegats marquen la figura de l'absència femenina. El seu posat esquelètic i el seu caminar dubtós ressegueixen l'estela dels grans personatges que han passejat pels escenaris pintant melodies fosques a les esperances dels amants nocturns. Finalment, la seva veu esquerdeda i tenebrosa, et transporta en un món de seducció on el desig es fa realitat en les formes esveltes de dos cossos presos pel ritme atemporal d'una melodia composada pel diable de la immediatesa. Aquest és Leonard Cohen, aquell que em canta a les nits extremes allò de Dance me to your beauty with a burning violin, i que m'ha ajudat a trobar tantes vegades aquelles paraules que estan amagades als racons més inhòspits de la història i només surten quan es veuen acompanyades d'una obra d'art perfecta. És en aquests moments, que dónes gràcies a una tal Suzanne perquè l'ombra de Cohen sigui tant allargada.

diumenge, 13 de febrer de 2011

Un vals a les teulades de Barcelona

M'encanten les persones com ells que gaudeixen de l'art de la senzillesa, de disfrutar amb les petites coses que la vida porta amb una ventada d'estiu sabent que tard o d'hora acabaran marxant de la mateixa manera que arribaren, sense fer soroll, amb discressió. Per això ahir va ser un dia especial, diferent, d'aquells que assenyales a dins la teva cronologia personal com un record digne de ser recordat quan la neu d'Antony s'hagi desglaçat i l'Estadio Azteca estigui fet miques pel despiadat pas del temps. Tot, en certa manera, haurà passat a millor vida, mentre que nosaltres ens haurem quedat en aquest món, sens dubte, el millor dels móns possibles. Així doncs, mentre descansem la tarda de diumenge intentant païr les sensacions d'ahir a la nit, torno a dir-li en Sam que apreti de nou el play perquè soni un vals parisenc digne de ser ballat en una teulada de Barcelona. Moltes felicitats my blood brothers.
Un músic descalç amaganyaga eixut
el plor silenciós d'unes ànimes perdudes,
mentre un Stradivarius sense cordes, recita,
amagat entre les teulades blanques de París,
una rima sensual d'un vers sense final.
Banda sonora d'aquella Barcelona eterna on
dues històries, rendides sense condicions,
ballen, sobre un edifici modernista enrunat,
el vals parisenc dels vells amants,
trepitjant amb alegria la rutina,
desafiant sense complexes, la mediocritat
d'aquell cant a l'amor civilitzat.
PD: La resta del vers ens el guardem els que estàvem allà, sobretot la part de Marlon Brando, que millor no explicar com va ser composat.

dissabte, 12 de febrer de 2011

El meu veí a la cuina

Jo polia els enciams escoltant la tertúlia futbolística del Primer Toc, ell, el veí de les rates i el salfumant, netejava uns plats que jeien bruts a la pica des de l'hora de dinar. La meva finestra de la cuina està lleugerament més elevada, per tant, de forma natural, quan haig de fixar la mirada en algun lloc, la col.loco a la seva finestra i veig com la seva dona, degolla diferents estils d'animals per preparar el sopar, però aquesta vegada, contra tot pronòstic, era ell qui passava l'estona a la cuina. Em va mirar perquè volia saber si algú l'estava observant en el seu enèssim intent de treure un taca de greix d'un plat blanc fruït segurament d'una promoció de La Caixa quan no era banc i per les seves oficines i donaves voltes el braç alçat de Samaranch. Al veurem va riure i em va fer un gest perquè obrís la finestra. El seu pensament va ser antològic: Tu tens excusa perquè amb les feministes d'avui en dia no hi tens res a fer, però jo, a la meva edat crec que hauria de tenir la situació més controlada. Vaig riure, i encara ric amb admiració, no per la broma en si, sinó per la seva capacitat de riure's de si mateix, de començar l'humor per un mateix, i és que moltes vegades, quan ens en fotem de les nostre glòries i misèries, comencem a ser aptes per ajudar l'entorn a ser millor. Així doncs, una vegada més, brillant el veí del salfumant.

dijous, 10 de febrer de 2011

Converses amb el veí

La relació amb el meu veí és peculiar. Ens hem vist quatre vegades, hem intercanviat poques paraules, però hem notat una cert feeling que ens fa celebrar les nostre trobades amb un somriure. Ell, el veí, és un jubilat atractiu, cabell canós, bona figura, i el verb brillant del que està de tornada de tot. Us explico les quatre trobades. La primera fou cinc minuts després del Barça-Inter. Ens havien apartat de la final de Madrid i estàvem de dol. Vaig sortir al balcó i ell estava fumant. Em va dir "Quina mala llet,oi?". Vaig contestar "Ha anat de poc". Ens vàrem acomiadar amb una bona nit tristot. La segona trobada fou el dia de la Lliga. Ell seguia fumant (seguia al balcó del dia de l'Inter) i va dir "Avui ha sortit tot bé". Vaig contestar "Ens ho mereixíem, som els millors". Ens vàrem acomiadar perquè el cridava la dona de dins a casa seva i va marxar amb un gest de disculpa bastant divertit. La tercera trobada fou el dia que Espanya va guanyar el Mundial. Ell seguia fumant i per sota a casa passava un grup d'aficionats amb la bandera espanyola. Ell em va dir "Has vist quantes rates? Ara és el moment de tirar salfumant!". Vaig contestar "El que em fot més ràbia és que s'ho mereixen". Aquesta vegada em varen cridar a mi a dins a casa. I la quarta trobada? La quarta trobada no fou al balcó, no vàrem parlar de futbol, ell no estava fumant, jo tenia un enciam a la mà i ell rentava plats. Aquesta us l'explicaré demà perquè és la millor.

dilluns, 7 de febrer de 2011

Amant entre les amants

Al carrer les fulles dancen aquell trist compàs que cantaves quan les nits escupien soledat, i enmig d'aquest ball mortuori, et sento bategar al meu costat, dèbilment, agafant-me de la mà perquè t'acompanyi en aquell indret on es confonen ficció i realitat. Mai has estat prou valenta per viatjar amb l'equipatge d'acompanyant, per ballar descalça amb un amant perfecte, un vals silenciós tocat per una orquestra desafinada, mentre nosaltres, amb París al fons, somiàvem que el vals es tornava en un tango eròtic per passar la primera nit a la ciutat dels amors retrobats.
Amb els anys, t'has adonat, que aquesta falta de valentia t'ha acabat construïnt una paret fictica que t'ha apartat de les oportunitats gratuïtes que t'oferia la teva realitat, abundant pels envejosos i discreta pels resignats. Ara, després d'haver enterrat al teu futur sota les llambordes d'una ciutat sense nom, et passes les nits d'hivern buscant enmig de la fredor d'uns carrers centroeuropeus que no aconsegueixes situar, un cos anònim que et doni un xic d'escalfor, que quan em tenies al costat, vas refusar inflada de vanitat. Amant entre les amants, dona entre les dones, espero que trobis en la humitat d'aquesta Praga fantasmagòrica, tots els elements que t'ajudin a completar el puzzle de la teva existència on hi figura el perfil del meu rostre amagat. Fins aviat.

diumenge, 6 de febrer de 2011

La falsa equidistància del colló gris

El colló gris és seductor perquè et col.loca a mig camí entre el blanc i el negre, i et dóna de manera gratuïta, una posició equidistant amb els problemes de la vida que sembla que et legitima a parlar de tot. Mentre el fanàtic del colló gris va parlant dels radicalismes del blanc i el negre, i fa una apologia silenciada de la seva visió tolerant, no se'n adona que també està pontificant, en aquest cas pontifica a favor d'aquell prisma gastat que depén de com el col.loquis fa que la realitat es vegi d'una manera o d'una altra. Ho dic, perquè com deia aquell que volia que fes un post titulat La teta de l'Arlet, tothom a la seva manera pontifica, i té tota la raó. Tots pontifiquem perquè volem defensar la nostra veritat fins el final, més que res, perquè amb la consciència recta pensem que la nostra veritat és sinònim de bé, i es clar, no podem renunciar al bé pels altres i per la gent que ens envolta. Per tant, la virtut del bon orador, o podríem dir-li també del bon pensador, no és aquell que agafa una falsa equidistància sobre el colló gris i l'aprofita per poder pontificar en nom d'una tolerància passada per aigua anomenant radicals tots aquells que no accepten renunciar a la seva veritat, sinó que el bon pensador és aquell que estableix silencis quan els altres parlen i utilitza les idees alienes per veure si el seu discurs trontolla o es manté tant ferm com es pensa. I aquesta pràctica, també l'hauria de duu a terme aquest màrtir del pensament que abraça el color gris, més que res perquè al final resultarà que la seva tolerància i amor envers la humanitat, acaba resultant ridícula.

dissabte, 5 de febrer de 2011

Ciutats de pas

París té el gust d'una crepe amb excés de melmelada, al principi la trobes dolça i agradable, però al cap d'una estona, pot arribar a ser farragosa per un excés d'ensucrament. Madrid és el sombrerismo caminant ferm intentant cambiar el devenir d'una història que sempre li ha estat favorable. Roma és una síntesis perfecte de la història de la humanitat passada pel filtre d'una èpica romàntica. Praga ven la nostàlgia a preu de saldo perquè et retrobis amb els teus fantasmes quan et pensaves que els tenies enterrats. Copenhaguen és una pintura trencada de racionalisme que amaga l'hedonisme latent sota el gel dels països nòrdics. Barcelona és el bressol dels somiadors que encara creuen possible sortir de la mediocritat diària. Londres és una orgia de cultures buscant la seva veu entre el vapor difuminat d'un tè a la vora del Big Ben. Això si, de totes aquestes ciutats les millors són les que esperen a un racó de la nostra vida per ser visitades, són les que ens donen l'esperança de trobar quelcom desconegut, aquell punt d'identificació amb els seus carrers que ens dirà a cau d'orella que hem trobat el lloc del que sempre havíem escapat, la nostra llar.

divendres, 4 de febrer de 2011

Un cadàver a la nevera

Botiga d'electromèstics Miró del carrer Joan Maragall de Girona. Dissabte el matí. Anem mirant neveres amb la Maite per emplenar la cuina de la nostra nova llar vilablarenca. Demanem consell a la dependenta. Li demano una nevera gran perquè necessito espai per poder mantenir les parts del cos dels cadàvers que mato els cap de setmana al temps de lleure. La Maite riu tranquil.lament, la dependenta un xic cohibida, suposo que forçada per intentar vendre'm la nevera Siemens, que refuso inmediatament perquè anys enrera havia patrocinat el Madrid. Li explico que a casa tenim vetat Siemens, Teka i Zanussi per haver tingut contactes directes amb l'enemic a batre. Continua forçant un somriure pensant que sóc extrany. Tornant als cadàvers li dic que ja pot anar rient que si demà surt el telenotícies que m'han enganxat i han trobat tots els morts que guardo a la nevera, es cagarà a les calces pensant que aquest criminal, el dia anterior havia estat a la seva botiga simulant una vida normal i comprant una nevera ample per poder facilitar la seva feina. El seu somriure forçat s'excedeix dient allò de que bé que t'ho has de passar amb ell a casa, referint-se a la meva dona que ja passava de mi i mirava si l'espai de la nevera estava ben aprofitat. La depedenta va seguir la venda com espantada, segurament perquè per un moment li va passar pel cap que realment tingués l'assassí de la nevera comprant a la seva botiga. Finalment, i després de poc pensar, en vàrem comprar un de Balay, més que res perquè les demés que tenien havien patrocinat el seu dia el Madrid.

dijous, 3 de febrer de 2011

Hem d'anar poc a poc, pas a pas

Hem d'anar poc a poc, pas a pas, amb humilitat, sense creure'ns millor que els altres ni infravalorant el rival, perquè encara que últimament no està gaire fi, sabem que són molt competitius i que al llarg de la història, en els moments claus, ens han guanyat la batalla perquè són uns animals a l'hora de competir. Nosaltres, encara no hem fet res, és cert que hem anat fent passes importants per arribar al destí somiat, però si no ho aconseguim, la història no ens reconeixerà com a guanyadors sinó com uns malabaristes diàlectics i poca cosa més. Per tant, us exhorto a ser prudents i a seguir treballant dia a dia, amb il.lusió, sense esperar un èxit a curt plaç, perquè nosaltres ens aixequem cada matí per una fita que va més enllà del avui i el demà, i per tant, no hem de perdre aquesta perspectiva que va més enllà de la satisfacció inmediata. Certament la victòria d'avui ha estat important, però si no la certifiquem demà amb treball no servirà de res, perquè aquesta casa els èxits són efímers i les crítiques als mal moments duraderes. Per tant, ciutadants i ciutadanes d'aquest país mil.lenari, us animo a aixecar-vos cada dia amb l'objectiu de seguir treballant amb humilitat per arribar a la fita marcada: la independència de Catalunya.

dimecres, 2 de febrer de 2011

A tus treinta y pocos

A tus treinta y pocos, veinte nostàlgicos, y cuarentas utópicos, príncipe de Hostalric, insubmiso a la rutina, seductor latino, allí sigues, dando guerra a la mediocridad, buscando la ilusión de un editor con fotografías bajo el brazo que dejó Chile para venir a su Barcelona, que des de tiempos republicanos esperaba tu llegada con los bares abiertos y un papel en blanco para rellenar con versos escritos en un apartamento parisino con vistas a la nada.
De todos los mosqueteros, tu serías la mezcla de los tres, la definición de Athos, la pose intelectual de Aramis, y el espíritu dionisíaco de Porthos, nosotros dos, el poeta que anda por la Toscana buscando el cadáver de Góngora, y el tocayo de Petrarca, dos d'Artagnanes que no consiguen poner freno a tu habilidad para llegar al límite, reírte, y volver atrás sin haberte quemado más allá de una romántica noche con la soledad en un calabozo franquista.
Hoy, que según dicen tus víduas, corre por ahí que has decidio sentar cabeza, recibe la más humilde felicitación de aquel que dice que llamará mañana y nunca llama, del que vendrá a Barcelona y nunca viene, del que envidia tu forma elegante de llevar la edad sin haber perdido este corte de seductor que tanto te caracteriza. Feliz aniversario Juanito.
PD: Albert, t'incloc a la foto perquè així no quedo tant amb boles a la opinió pública a l'hora de mostrar les cicatrius que deixa el pas del temps...

dimarts, 1 de febrer de 2011

Tècniques per dormir

Per lluitar contra l'insomni, qualsevol novel.la de Jane Austen és adient. Només has de trobar una bona posició a qualsevol terreny mínimament flonjo, la banyera també seria vàlida, recolzar el cap de tal forma que quedi lleugerament alçat en contraposició a la horitzontalitat de la resta del cos, obrir el llibre per qualsevol pàgina a l'atzar i esperar dos minuts, tres a molt allargar si després del petó passa quelcom més seriós. De totes maneres, si per aquelles coses de la vida, has sortit sensible i les novel.les d'Austen et provoquen una excitació comparable a la que tenim tots els mascles blaugranes quan en Xavi fa la volteta màgica enmig de Lass i Cadira (escriptura fonètica), llavors hauríem d'agafar quelcom més fort sabent que pot provocar efectes secundaris. Crec que qualsevol pel.lícula de Hugh Grant seria vàlida, pots triar perquè totes tenen el mateix argument, i a totes, fa la mateixa cara d'haver-se cagat a sobre i buscar una frase per poder fugir de la situació a la que es troba i anar-se a netejar als serveis més pròxims. Segurament, en aquest cas, si no tens una nòvia pesada al costat que encara cregui amb aquestes històries absurdes dels prínceps blaus que es casen, tenen fills, renten roba, paren taula, i són felices tota la vida perquè el seu marit mai fa pudor, crec que hauràs escollit el producte perfecte per agafar el son i no despertar fins l'endemà el matí. També t'haig de dir que si amb Hugh Grant no pots agafar el son, llavors quedaria l'últim recurs, però aquest ja no el recomano a tothom: veure un partit del Madrid.