dimarts, 31 de maig de 2011

L'aforisme premiat és

Quan els estius són enganxosos sempre has de procurar anar a dormir sol. En Tomeu es va asseure conscient que el seu aforisme higienista tenia certes possibilitats de guanyar el concurs instaurat per l’associació d’aforistes anònimes. Els candidats no semblaven susceptibles de prendre-li el guardó d’aquest premi dotat amb els diners suficients per llogar un cap de setmana un apartament antic a un poblet de la costa per donar un toc romàntico-rural al seu matrimoni. Darrera la seva creació s’hi amagava una elipsis subtil representada en una moneda de tres cares, a una la decadència d’una parella adulta fastiguejada per la falta d’aire nou dins la seva relació, l’altra la prudència de no portar segons qui a casa en ple estiu quan el clima afavoreix a treure el gat que portem dins, més que res perquè hi ha persones que saps quan entren però mai pots endevinar el dia que marxaran, i finalment, hi ha el tercer significat que segons en Tomeu, podia tenir un punt d’absurd que el feia atractiu, i aquesta mateixa falta de sentit, si el jurat tenia una mínima formació literària, pensava ell mentre veia un candidat aixecant-se i dient no sé que d’uns infeliços units, faria que li donessin aquest premi que portava perseguint feia deu anys, des de que va cremar la seva única novel.la i es va prometre no tornar a escriure mai més.

dilluns, 30 de maig de 2011

El factor Eastwood

Segueixo fent pel·lícules perquè sempre hi hauran històries noves que explicar, camins desconeguts per descobrir, noves maneres de fer que fins ara no he provat, en fi, perquè crec que sóc capaç de seguir donant material que no sigui repetitiu. Plegaria si veiés que només sóc capaç de fer westerns perquè el seu dia em varen funcionar els westerns, o pel·lícules de suspens policíac perquè és un gènere amb el qual em puc sentir reconegut.
Quan al final del documental que fa un recorregut extens per la filmografia més destacada d’Eastwood sents aquesta declaració d’intencions d’un director de 80 anys, guanyador de tots els premis possibles, amb reconeixement internacional, i amb els recursos econòmics que ell vol i més, te’n adones que aquell que arriba a dalt és el que està intentant millorar constantment el seu producte i no es queda encaixonat amb allò que li havia mostrat al camí de l’èxit. Eastwood als anys 90 i principis del 2000, la seva dècada més fantàstica com a director, va del western antològic de Sin Perdón, al drama romàntic de Los Puentes de Madison, a les dues cares bèl.liques de Bandera de Nuestros Padres i Cartas des de Iwo Jima, al thriller Poder Absoluto, a les relacions paternofilials de Un mundo perfecto i Million dolar baby amb contextos totalment diferents que no tenen res a veure, la fantàstico-realista-humorísitca de Space cowboys, o la policíaca Deuda de sangre. Seran millors o pitjors, n’hi ha que van guanyar oscars i d’altres que potser els hi falta un punt per acabar de ser grans pel.lícules, però a totes, Eastwood ha intentant canviar el discurs, canviar personatges, canviar històries, canviar gèneres, i al cap i a la fi, ha intentat posar-se a prova a si mateix per veure si era capaç de fer un pas endavant i enriquir-se com a professional. Aquest ha estat la gran ensenyança del documental narrat per Morgan Freeman: reformula’t i tornaràs a trobar l’èxit.

diumenge, 29 de maig de 2011

Esglèsia + sexe = publicació segura

Quan un no té feina i necessita diners és recomanable fer un llibre que giri al voltant d’un assassinat relacionat amb l’església catòlica, i que el personatge principal, que serà un detectiu plagiat del brillant Carvalho de Montalbán, vagi descobrint un escàndol monetari, sexual, corrupte, sexual, sexual, i sobretot, sexual, que involucri si pot ser algun sacerdot i tots els cardenals de la cúria que coneixien la vida d’aquest capellà i la callaven a la capella sixtina mentre decidien qui podia ser el nou Papa que tapés el nou escàndol i els deixés de pas la butxaca plena i la bragueta satisfeta, perquè és clar, no sé si ho havia dit però si els clergues es peten prostitutes, travestits i algun infant mentre el van flagel.lant, millor que millor perquè t’assegura un públic assedegat d’escàndols eclesiàstics per poder continuar amb aquell discurs brillant sorgit de poltrones caducades on s’acusa l’església de tots els mals de la societat, fins i tot de la pujada del preu de la gasolina, perquè és clar, el petroli ja podria estar sota territori cristià collons!Ho dic perquè caminant per llibreries i pàgines d’internet veus que hi ha els nous guerres de l’ordre laica del Sant Grial que ens volen fer obrir els ulls dels mals de l’esglèsia amb novel.les que les podia escriure un adolescent amb la ment una mica feta. Si la novel.la és dolenta i parla de qualsevol altre tema, vomitem a sobre, ara, si surten capellans que van calents i un Papa sortit que amaga un secret preuat, llavors passa a ser publicada, a no ser que siguis tant deplorable que fins i tot parlant d’això te l’acabis publicant tu mateix perquè ningú la vol i acabis obrint un blog perquè et facin cas, llavors és com aquella noia que entra a la discoteca escotada fins a baix i ningú la mira. Tens dues opcions, a tots tios de la disco són gays o tu ets lletja

dissabte, 28 de maig de 2011

Tornar a casa un dia de primavera i haver-te fet gran

El Barça va sortir a Wembley al 20 de maig del 1992 com un gran equip per tot el que representava més enllà de l'aspecte futbolístic, però en el terreny de títols no deixava de ser un equip adolescent que havia guanyat tres lligues els últims trenta anys i buscava agafar l'empenta que l'havia de convertir en un equip referent del fútbol modern amb un estil de joc reconeixible i reconegut per tothom.
Avui, 19 anys després, el Barça tornar a casa un dia de primavera i mostra a tot el món que ha fet els deures, que s'ha fet gran gràcies els Nuñez, Laporta i Rosell, gràcies els Cruyff, Van Gaal, Rikjard i Guardiola, gràcies els Koeman, Stoichkov, Bakero, Zubizarreta, Ronaldo, Rivaldo, Luis Enrique, Guardiola, Ronaldinho, Eto'o, Xavi, Iniesta, Puyol, Valdés, Messi i tots aquells jugadors que han fet possible que el Barça torni a Wembley 19 anys després havent guanyat 10 Lligues, 3 Champions, una final perduda i una altra per disputar, havent quedat eliminats fins a 4 vegades de les semifinals de la mateixa competició fet que demostra que el Barça s'està convertint en un equip fixe a les eliminatories finals de la Champions, 3 Copes del Rei i dues finals més perdudes, una Recopa d'Europa, tres supercopes d'Europa, el Mundialet de Clubs i un bon grapat de supercopes d'Espanya.
Fa anys envejava els aficionats de la Juventus i del Milán perquè els seus equips estaven de forma permanent guanyant títols i arriban a les fases finals de les grans competicions. Ara ells ens envejen a nosaltres, perquè el Barça avui, guanyi o perdi, ha aconseguit el més important: tornar a casa i demostrar a tothom que s'ha fet gran.

Apunts d'una visita al dietista

He entrat a la sala d’espera del dietista amb ulleres de sol, la barba afaitada, i un barret que em queia a mig front per intentar dissimular el meu rostre en el cas de topar-me amb un conegut. Admetre que als 22 anys (o en tinc 29?) has d’anar al dietista perquè estàs totalment enganxat a aquells segons de pèrdua de consciència davant l’orgasme culinari d’estar davant aquell producte que et fa sentir diferent, et fa si més no, diferent a tots aquests metrosexuals obsessionats en marcar quadradets de xocolata, que per cert, em menjo sense cap mena de remordiment. Quan he sortit amb la moral a les mans i amb un paper que em situava a mig camí entre el sobrepès i la obesitat, m’he plantejat perquè em volia realment aprimar i la veritat, les qüestions de salut em són totalment indiferents perquè encara veig a la llunyania aquella edat on les pastilles són el motor i les pròtesis l’engranatge. Ho admeto, ho faig perquè em vull tornar a posar les meves samarretes Desigual, la camiseta cenyida de la selecció sueca, aquells pantalons roses que fan les delícies d’algun pervertit que em veu passejant amb cotxet pel carrer, i sobretot, perquè pugui sortir de la dutxa amb pilotes sense necessitat de posar-me l’albornoz del Barça mentre vaig xiulant l’himne per simular certa normalitat.

PD: Porto deu minuts intentant que no em quedi la lletra tant avall i no puc... merda!