dimecres, 13 de juliol de 2011

Nou blog: Mosquiteres!

Estimats lectors de la pastanaga verda, com l'Albano i la Romina hem començat amb la Maite un projecte comú (estan separats aquests dos, no? Gran inici...), és un blog que a veure quan dura (no ens enganyem, les emocionades nocturnes solen durar poc, ja siguin a nivell de parella com a l'àmbit grupal) que parla de les petites coses de casa nostra dignes de ser explicades perquè pensem que sense fer públic el nostre àmbit privat, és bo mostrar aquellas pequeñas cosas que ens deixa un món de roses amb alguna que altra espina... Així doncs, si voleu, us emplaço a seguir entrant a l'hort de la pastanga mentre feu un vol per http://mosquiteres.blogspot.com/ i gaudiu d'aquestes experiències que nosaltres ens serveixen per sobreviure... Fins aviat mosquits!!

diumenge, 10 de juliol de 2011

Temps, temps, en tenim molt poc

Ningú té temps de llegir, senzillament l'has de robar en silenci d'altres activitats que configuren la teva rutina diària. Aquesta excel.lent apunt de Pennac al seu assaig Como una novela, que em vaig llegir ahir al matí d'una tirada (no feia el mateix des de Soldados de Plastilina d'en Cercas), em porta a pensar que temps, temps, en tenim poc. Obligacions, agendes, trucades, visites de compromís, reunions (mot generalment emprat per aquell que es vol fer l'interessant davant un tercer que reclama la seva atenció - perdona, estic a una reunió - pringat). Així doncs, un cop arribem a la conclusió que el temps és escàs, hem de fer un esforç per anar retallant (paraula de moda dins el col.lectiu indignat que en Joan Herrera vol acollir a sota les seves faldilles, llàstima que són ells que t'haurien d'acollir a tu Herrera) totes aquelles obligacions que podem fer amb menys temps i d'aquesta manera aconseguim passar estones llargues llegint, escrivint, mirant pel.lícules, anant al teatre, etc... o sigui, fent activitats on es busca la instrospecció personal, el trobar-se de nou amb un mateix, per poder acabar complint amb garanties aquelles agendes que a vegades emplenem per sentir-nos algú prou important com per caminar amb el cap alt per una ciutat petita, com per exemple, Girona.

divendres, 8 de juliol de 2011

El bressol de l'havanera

Aire de mar. Nostàlgia d'un passat imaginari que sense estar-hi, ens l'imaginem com el millor dels móns possibles. Petits acords que ens acaricien un rostre entretallat per les ferides del demà amb la suavitat de la llàgrima dolça que patina sense pressa per la fusta d'una vella barca tímida, que sense més ambició que acariciar les onades, tintineja bressolada pel mar cercant l'essència de les ànimes mortes. Això és el món de la havanera. Un ric collage de preguntes i respostes on ens hi trobem arrasserats per un aire maternal que ens acompanya aprofitant la calidesa de la brisa marítima el dies que la nit refresca la xafogor diürna i els últims mariners sortits dels escrits de Pla, passegen pel port amb la pipa a flor de llavi enyorant un món perdut que només perdura quan en una taverna amb les portes obertes, algunes veus anònimes canten a un bon mariner enamorat de les onades acompanayts d'un bon cremat i una bona dosis d'alegria. Fora d'això, tot és una realitat insuficient per fer-nos sentir la joia de ser persones.

dijous, 7 de juliol de 2011

Com guanyaré el Premi Nobel gràcies a un gos

Si el gos callés, penso mentre sento bramar el briball amb un atac de rebel.lió contra el silenci trencat, segurament jo podria dormir les hores que toquen, i al dormir les hores que toquen, estaria més lúcid mentalment quan arribes la nit i la neurona de la creativitat comencés a rebotar per les parets del meu inconscient sense necessitat d'haver de donar positiu a un control antidòping. Si aquesta situació fos real, el meu amant secret de Franco podria ajuntar-se amb els records falsos d'un proxeneta que s'han perdut a les portes de Roma buscant un amor mort a aigües venecianes i d'aquesta manera, agafar la forma adient per prendre una forma decent i enamorar, o més ben dit, enganyar algun editor utòpic i poder veure la lluny per ocupar llibreries de lavabo, o dit d'una altra manera, per ser lectura de wàter de la mateixa manera que ho és el conjunt de contes execrables de Millás titulats com... no ho recordo bé però són alguna cosa així com Cuentos de mújeres adúlteras, que el tinc a dalt a la biblioteca al costat d'uns girasols cecs que em varen enamorar un mes de febrer de seixanta dies on els somnis varen llençar l'escala perquè la realitat no els pogués atrapar i acabés condemnada al món finit on el gos que lladra m'allunya cada dia més de ser un escriptor vilablarenc de referència municipal.

dimecres, 6 de juliol de 2011

Com acabaré a un caixer automàtic per culpa d'un gos

Un gos amb complexe de polític lladra insistentment consignes comunistes i no deixa dormir en Lluc. Aquesta situació em porta al límit. Si el gos no calla, en Lluc no podrà dormir, si en Lluc no pot dormir, jo tampoc dormo, si jo tampoc dormo estic més irritable i disparo contra qui més estimo, si disparo contra qui més estimo no podrem cantar allò que l'Olga i en Miquel tornen sinó que haurem d'entonar les corrandes de la parella inestable, perquè la meva dona, cansada del meu mal genia d'arrel celiana, em farà fora de casa i demanarà el divorci, si em demana el divorci i anem a judici perdré segurament la custodia del nen i a pesar de vestir-me com la Sra. Doubtfire, la distància envers la família perduda em portarà a abraçar la beguda per poder portar amb més decència les penes, i clar, si abraço la beguda, és probable que perdi la feina, i aquesta situació econòmicament penosa (recordeu que estic pagant la meva part de la hipoteca de la casa i el lloguer del pis on visc) em portarà a viure a un caixer automàtic veient com tu, desgraciat, agafes els diners que t'ha ingressat el papà mentre jo m'abrigo amb un cartró per culpa d'un gos que no va saber deixar de lladrar a temps.

dimarts, 5 de juliol de 2011

Buscant la terra promesa

El poeta espera pacient a la catonada anònima d'una gran ciutat, el seu torn per pujar a dalt d'una capsa de cartró i propagar als quatre vents la veritat que roman amagada als barris baixos per por de ser venuda a preu de cost. Res té valor més enllà del que ens serveix per definir-nos falsament i tapar les misèries d'una societa malalta clarament personificada amb el killo que ahir, en un restaurant perdut en una zona rural, totalment aïllat del virus castefià, esperava el seu torn sense samarreta, amb les ulleres de sol, i amb uns calçotets que lluïen per sobre del pantaló amagant el possible llepet totalment proporcional al que tenia al seu cap.
Veient el panorama, jo, si fos poeta, també esperaria que aquests analfabets orgullosos del seu món limitat als cotxes i a les nenes que masteguen xiclet i porten pantalons arrapats amb el cul ben enlaire perquè no les jutgis pel global sinó per un trasero presumit, decidissin imitar els gremlins i es llancessin a un penya-segat i nedessin fins a una illa deserta on farien el seu món, amb les seves lleis, la seva música, la seva fresa, i tots anirien sense samarreta per ensenyar els pectorals perfectament treballats al gimnàs on parla de ties i fútbol amb els seus amics de tota la vida. Aquest dia hauran trobat la seva terra promesa.

dilluns, 4 de juliol de 2011

L'autor que mai llegiré (res personal)

Tinc quatre llibres seus i no me'ls penso llegir. La ofensa, El corrector, Derrumbe, y La luz es más antigua que el amor. De fet, ja me'ls vaig comprar amb la intenció de no llegir-los mai, de tenir un espai dedicat a un autor de qualitat que no llegiria però tindria tots els seus llibres per poder presumir d'un saber fals quan els meus amics literats visitessin la casa i esperessin trobar quelcom més que Vila-Matas, Mendoza o Marsé. D'altra banda, l'edició de Seix Barral de tapa blanca em lliga amb els Mendozas, Marsés, Martínez de Pisón i Muñoz Molinas que tinc per poder dedicar tota una estanteria als llibres blanquinosos que tenen un perfecte joc de cromatismes amb el mobiliari de la casa, i on les edicions de Lumen també hi juguen un paper destacat.
La víctima en qüestió es Ricardo Menéndez Salmón, primer de tot perquè la crítica el deixa bé (jo no puc opinar perquè repeteixo, no llegiré cap dels llibres que tinc), llavors perquè al publicar, com he dit a Seix Barral, el color de la tapa és adient per l'espai, i finalment, i segurament la raó més important, la seva juventut em permet assegurar que durant anys podré anar omplint aquest racó de la biblioteca de la seva obra que mai serà llegida.

diumenge, 3 de juliol de 2011

La mort de l'intel.lectual

Miquel Batllori, enyorada eminència intel.lectual d'aquest país petit on hem canviat el culte al pensament pel sentit comú d'un entrenador de futbol, parlava de la necessitat d'estudiar fins el dia abans d'una mort rebuda amb la pau de la vellesa del savi retirat a una casa de camp, el voler tenir l'ambició d'aprendre fins al darrer dia, al voler sempre un aprenent amb la ment oberta per rebre tot allò que poleix la nostra limitació.
Aquesta fantàstica reivincació d'aquest historiador amb l'esperit de Sant Ignasi contrasta amb molts comportaments carregats de supèrbia que presenten els intel.lectuals de saló que ocupen les facultats de lletres recalcitrades de les universitats catalanes. Ells, grans lectors i sovint, notables escriptors assagístics, naveguen a mig camí entre l'inmovilisme de les seves idees i l'autocomplaença d'un discurs repetitiu que s'allarga al temps i arriba a diferents generacions, inconscients que és el mateix conte explicat una i altra vegada. Tenen un cercle tancat d'amistats que els hi riu les gràcies mentre els raspallen pel seu gran saber, perquè segons ells, ja no tenen necessitat d'aprendre res, i menys, d'uns estudiants que no li són dignes. El problema és que sense saber-ho, el dia que varen decidir que eren invulnerables des d'un punt de vista intel.lectual, varen deixar de ser intel.lectuals, varen morir com a pensadors, i un mort mai té prespectiva de si mateix per veure's com a tal.

dissabte, 2 de juliol de 2011

Insubmís a l'IKEA

No he hagut d'anar a IKEA perquè tinc una família fantàstica que m'ho consenteix tot, això dit d'entranda. Ara, per intentar vendre millor aquest acte subversiu contra els mobles suecs i aprofitar l'avinentesa per poder treure pit d'un suposat acte de singularitat, diré que no he anat a IKEA perquè sento que des d'un despatx ple d'estudiants recents sortits d'universitats liberals han creat una estratègia perquè gent com jo ompli els passadissos d'aquests magatzems, perquè un cop allà no sóc jo qui vaig a buscar les coses, sinó que són ells que em van transportant per on ells volen perquè jo, mer subjecte manipulat del sistema, em senti lliure per anar posant al carret tots aquells elements innecessaris que mai m'havia plantejat que existien. Tampoc he anat a IKEA perquè el veig com una mera continuació de la platja de Benidorm, on tothom que hi va diu que és collonut però els que miren des de fora, que tenen la objectivitat de la distància prudent, ho veuen com una bogeria on les víctimes diuen buscar el benestar enmig de la multitud suada i histèrica per trobar el millor lloc des d'on elogiar l'espai que ocupen. Finalment, no he anat a IKEA perquè només de pensar que em trobaré la típica xoni de Castefa triant mobilitari propi de la xoni de Castefa, símbol inequívoc de l'orgull analfabet, ja em poso malalt.

divendres, 1 de juliol de 2011

La redempció de Carrillo

Carrillo és un d'aquells personatges que aixequen a parts iguals insults i lloances mentre hi ha un tercer grup que ens el mirem de reüll, a mig camí entre la suspicàcia i la curiositat, conscient de la complexitat de ser subjecte de la història d'un país sense tradició de normalitat. El passat del dirigent comunista és molt fosc, o dit d'altra manera, prou clar com per condemnat per les bestiesses comeses durant la guerra, i per la depuració intel.lectual d'aquells camarades crítics amb el comunisme soviètic que varen haver d'abandonar el partit i intentar canviar el món des d'un altra costat.
De totes maneres, Santiago Carrillo, com a secretari general del PCE té un fet que el redimeix políticament dels seus mals, i és la seva capacitat per saber tornar l'esquerra exiliada amb la voluntat de construïr una democràcia deixant de banda qualsevol ambició de revenja cap als vencedors que els havien tingut en silenci durant trenta-sis anys. Carrillo va fer un pas endavant per deixar enrera un passat bèlic i saber portar un sector molt important d'Espanya cap al camí de la democràcia, de la mateixa manera que feu Fraga Iribarne amb els nostàlgics el règim i Suárez amb la nova generació de la dreta filla de la Falange. Tots tres tenen pecats, segurament Suárez el que menys, però tots tres varen saber deixar de banda el que havien estat, varen renegar de si mateixos per poder enfortir democràticament el país, i això, tant a Fraga, com a Suárez com a guanyadors, però sobretot, a Carrillo com a perdedor, els redimeix del seu passat.