dilluns, 31 de desembre de 2012

Dijous, futbito

Poques vegades podem traslladar les experiències particulars a l’àmbit general sense caure en l’envescada falsària del reduccionisme. De totes maneres, hi ha una activitat comunal practicada pel mascle alpha obesus on el cas individual s’usa sense marge d’error per establir pautes universal. El semental en qüestió sol despullar el seu modus operandi en un partit de futbol sala entre amics, companys, saludats, i aquell imbècil que a fora de la pista és Ghandi però a dins és inaguantable.
Dins aquest grupuscles hi coincideixen un collage de tipologies que serveixen per completar la paleta de caràcters que ens brindarà una visió unitària del conjunt. En primer lloc hi ha el futbolista frustrat que havia gaudit d’un bon toc de pilota però una lesió, o pitjor encara, les napolitanes de xocolata i la xocolata amb napolitanes, el van allunyar del somni daurat i es comporta com un Dehú perdut a l’Atlàntida, amb visió borda de joc, desplaçaments inútils, i una cintura de ferro esquinçada una i altra vegada per l’amic boy scout. En Tom Sawyer s’ha apuntat a l’equip per compartir una vetllada amb els camarades, i renoi, fer xerinola mentre els controls s’escapen amb alguna broma jocosa que el col•lega competitiu no tolera. Ell, el guanyador, conta amb esmerç cada un dels gols i pren responsabilitats en moments claus, per això llança les faltes, els penals, els serveis de banda, els córners, els tirs lliures i els break points, i perquè no dir-ho, s’irrita amb el sequaç Salinas, el monòlit hieràtic plantat com a referència en atac. En Kodro sol endur-se’n dos gols d’oportunisme mentre els seus companys recorden les vuitanta pilotes perdudes i els seixanta atacs del rival que no ha pressionat. Finalment, entremig d’aquest batibull d’egos, hi trobem el company que esbufega i demana la porteria tot prometent començar el règim l’endemà. Aquest últim, el clàssic, és el que t’ajuda a creure’t, mentre el reptes a una cursa de deu metres, que segueixes essent la bala del teu barri. Per ell va l’article.

Article d'avui a El 9 Esportiu

divendres, 28 de desembre de 2012

El país que acaba votant el PP per necessitat

Quan la intrasigència sobre el fet català ve de la dreta espanyola, la veritat i ho dic sincerament, el rebuig no amaga cap sentiment de ràbia de res perquè la repetició porta a ignorar el remitent o com a molt, a fer-ne una sàtira grupal sense més malícia que voler omplir una tertúlia de cafè. Ara, quan aquest discurs visceral i d'unitat ve de l'esquerra, el rebuig conté una dosis de mala llet causada pel doble joc que ja ens té acostumat aquest socialisme d'anar amb els sindicats quan estan a la oposició i llepar el cul a la patronal quan governen. I si, quan és el poble saharuí que vol parlar, sortim tots els carrer a darrera una pancarta i juguem a ser aquells turistes del ideal de Ignacio Vidal Folch, ens posem la boina del Che i cantem algun himne aixafat per llambordes trencades, acompanyem de bracet en Javier Bardem, l'amic Sabina escriu un sonet cínic a les causes perdudes, i en Willy Toledo es morreja un cubà disident sense preguntar-li què pensa d'en Fidel. Això si, quan el problema és a Catalunya i per majoria absoluta es decideix tirar endavant el projecte de fer una consulta d'autodeterminació pel 2014. Uns estan afònics, els altres s'amaguen a sota l'escenari, uns altres roben al Mercadona en nom de la justícia social, i els que més, treuen un manifest on s'autoanomenen intel.lectuals (no et te'n refiis mai de la gent que porta perruca i dels que s'anomenen a si mateixos intel.lectuals o filòsofs) parlant d'una Espanya federal que portava trenta anys amagada (sobre aquest manifest remarcar la neurosis de Vargas Llosa, ciutadà del món mundial, defensor de la llengua única en una Espanya federal... en fi...).
Davant d'aquesta situació un parell de puntualitzacions que saben greu admetre. Primer, millor parlar amb el PP perquè sempre mostren on van i ajuden a dibuixar un panorama clar de quina és la situació, el que busquen i el que et deixaran fer, i si no, només cal comparar les declaracions de Rajoy i Zapatero sobre el tema. I en segon lloc, i encara em fot més, hauré d'acabar de donar la raó a aquell amic meu militant del PP que un dia em va dir: Espanya és un país que li agradaria ser socialista però que al final, sempre acaba votant el PP per necessitat.

divendres, 21 de desembre de 2012

Un cementiri pintat amb el Moulin Rouge

Quan la matinada porta angoixes pretèrites per absències oblidades no queda més sortida que anar a les cançons dels dies on els somnis sobrevivien a l'asfalt i les nits s'arraceraven a llençols desconeguts. No són les millors cançons però són les teves, les que et van acompanyar durant els dies d'una joventut que cada cop divises més a la llunyania i idealitzes a peus de les obligacions diàries. Elles, maleducades totes, t'escriuen amb tinta xina les setmanes preses per la despreocupació, les nits a prop d'una guitarra amb converses dels que jugaven a ser adults, dels que veien la mort com una experiència aliena i apostaven als daus amb una vida generosa que donava sense esperar res a canvi.
Mentrestant, el temps, amb la traïdoria pròpia del botxí mercenari, va depurant el passat de mals records per deixar-te a la memòria els dies on perseguies Hemingway a París a un cementiri repintat pel vermell del Moulin Rouge, una nit a Roma calat per la mirada d'una noia de Wisconsin de cuyo nombre no puedo acordarme, una tarda a Montecarlo tirant entrepans a cotxes de gamma alta, i sobretot, les petites trobades diàries amb bromes absurdes i drames sense pedrigrí.
En fi, ara no hi tornaria per res del món, però quan aquestes cançons fatals tornen perquè l'atzar d'un ipod així ho vol, arriba una brisa de melangia que si no vigiles, comença a construir els fonaments de les futures batalles del abuelo cebolleta. Així doncs, nois dels vuitanta, tampoc vam ser tant salvatges com els nostres germans grans. No ens flipem.

dimarts, 18 de desembre de 2012

Que morin els cínics!

El perill del segle XXI el conformen els cínic, aquests personatges de tornada de tot que amb silenci o amb paraules amables, desmereixen els que viuen per una causa, sigui política, social i religiosa. Els cínics no remouen els fonaments de res, al contrari, sobreviuen al marge del sistema, renegant d'aquest o no, i aconseguint engreixar la sensació de massa unitària que anula la riquesa de les individualitats. El cínic no només està anclat amb la nostàlgia d'un passat idealitzat sino que intenta esclavitzar el seu entorn perquè el seu inmovilisme no sigui un anar enrera o un quedar-se isolat davant el pas endavant dels altres. El cínic, s'ha de reconèixer, en algun moment pot arribar a seduïr perquè pot personalitzar la imatge del poeta perdut a les barres de la matinada amb un vers a la boca i una amant desconeguda en braços, però darrera aquest post de Humprey Bogard hi ha la buidor nihilista del que fins i tot ha perdut el gust de viure en el silenci del no-res. Així doncs, en uns anys de profetes saberuts, de poetes apocalíptics, d'avis emprenyats amb els joves perquè no han passat una guerra, és essencial seguir amb l'esperança de moure'ns per millorar la situació, si no, caurem amb el discurs fàcil que tot és un fàstic, que ha mort tot i només ens queda allò del riure, beure, anar tirant, i si es pot, follar de tan en tan. Fugim dels cínics i abracem els esperançats.

dilluns, 17 de desembre de 2012

No toquem les boles al Nadal

Mourinho, com un mestre de guarderia encaparrat per l'evolució els seus alumnes, acompanya els àrbitres de P-2 de la classe dels esquirols (que s'agafaran per la samarreta fent un trenet), a visitar una exposició fotogràfica dels quatre anys de Guardiola al Barça. Mentrestant, el the Educator One, que s'ha vestit de pastoret per enriquir l'excursió, solfeja el Silent night trampejant l’escalf de la versió de l'Elvis perquè els nens assimilin l’anglès; i el dia de demà puguin treballar a Stamford Bridge. D'altra banda, al carrer contingent, vestits de Santa Claus i repartint dolços de cartró pedra, l’Alves i en Pepe exposen als adolescents la necessitat d'equilibrar raó i passió per no semblar un pirata molest perquè t'han robat el botí i no saps on anar-lo a buscar. Tot és pau i harmonia a la ciutat. Fins i tot en Laporta i en Rosell, excitats per allò que primer és el Barça, van de bracet tot llençant a l’aire pètals de roses que en Toni Freixas va col•locant als peus d'una Mare de Déu situada amb esmerç a sota la seu del Partit Comunista, on accionistes de l'Espanyol guanyen a una orgia amb banderes estelades, espanyoles, argentines, mexicanes, a alguna model culé que s'ha acostat a la festa per allò de buscar a fora el que no tens a casa. Quina delícia viure el Nadal! Per una setmana a l'any camuflem la crispació a les bambolines i deixem aflorar l'amor que vertaderament reviu als nostres cors.
De totes maneres, els que ho tenen fotut són aquells que darrera el seu esguard angelical amaguen ments perverses, psicòpates descontrolats, egocèntrics pèrfids, i que per Nadal patiran les més infaustes de les desgràcies: rebre dels reis mags un carbó amb forma de ronyó de porc vietnamita. La llista negre dels d'Orient és molt diversa. Fàcilment hi podem trobar el neuròtic Iniesta, el superb Messi, el malèvol Xavi, o l’abominable Puyol... En fi, que a pesar de tot, desitgem de tot cor que el tió ens porti la Champions pel Barça i una salvació ben generosa per l’Espanyol.

Article d'avui a El 9 Esportiu

dilluns, 10 de desembre de 2012

Qui és la tia Pepa?

Ara ve Nadal, matarem el gall i a la tia Pepa li donarem un tall. Sempre m'he imaginat la tia Pepa com una dona soltera i obessa, d'aquelles que s'han fet a si mateixes per necessitat. La tia Pepa, de ben petita, va deixar l'escola per ajudar a casa, faltaven mans per tirar endavant la granja i ella, imitant el model de la seva mare, li va faltar temps per arramangar-se i fotre's de peus a la granja. Amb el temps, els pares s'han mort i la tia Pepa segueix a la casa pairal, vivint sola i salvaguardant els records de la família. Té un caràcter complicat perquè aquesta labor de guardiana dels tresors familiars l'ha ajudat a construïr-se una imatge deformada de pal de paller de la tribu. Vol estar a totes les decisions i quan se'n assabenta que accidentalment ha estat exclosa d'alguna, agafa un cabreig considerable i es desfoga amb la germana més dòcil, la que per evitar problemes, sempre dóna la raó i durant un setmana s'empassa sola els maldecaps. A més, la tia Pepa segueix anant a Missa els diumenges però té una actitud reacia amb els capellans, sobretot amb el del poble, que collons, té unes manies amb això de la solteria difícils d'aguantar. No aniria malament que els capellans es casessin, sol dir la tia Pepa mentre remana l'arrós aprofitant que avui té tota la família a casa i ningú li pregunta perquè no fa un cop de cap i s'aprima que de tant grassa que està, les cuixes es solapen i li provoquen una coisor agre com la solitud que queda a la casa pairal després que tots hagin marxat i la Pepa, a la vora el foc, es quedi menjant aquest tros de gall que ara, té un sabor extrany de melangia.
 En fi, que quan cantem la cançó de la tia Pepa i l'homicid del gall, sempre em ve la imatge d'aquest model de dona agrària en perill d'extinció pels gimnasos, la cirurgia estètica, el trankimazin, i la necessitat de seguir abraçant a homes madurs quan tot penja, inclós la dignitat.

diumenge, 9 de desembre de 2012

Escrit escoltant el You're missing

Les absències van aflorant pels porus dels records quan la fred abraça la melangia i entra al teu llit de puntetes, sense fer fressa, com demanant perdó per molestar quan un benestar de cartró pedra t'havia embolcallat amb un llibre sobre l'existència de Déu. És llavors, pensant amb ells, amb els seus caminars ferms que van quedar encallats per la mort, l'amant victoriosa, que agafes l'Ipod i sense pensar prens el You're missing del Bruce Springsteen. La veu d'en Bruce remarca amb tendresa com la rutina ha seguit al seu ritme ignorant la teva partida, esperant que un dia tornis a obrir la porta amb la calma del que mai té por d'arribar tard.
Miro un sostre enfosquit que juga amb les ombres nocturnes d'una lluna plena que il.lumina l'esperança d'un retorn impossible. El piano marca el ritme tintinejant de les teves imatge pretèrites que es van intercalant amb el joc lumínic de l'habitació. M'agrada trobar-te a faltar perquè en certa manera, estàs present en l'enyor més que amb cap altra indret. I és amb l'enyor desfermat per la veu omnipotent del Bruce que sembla que et sento de nou, ballant en la foscor per aquells dies gloriosos dels que només en queden cendres.
De totes maneres, tu ho saps millor que ningú que en Bruce no deixa espais per un excedent de tristesa, i que com que tinc el disc en ordre, després de You're missing ve el The Rising. No puc triar. Et trobem a faltar però no ens queda més remei que aixecar-nos de nou.

divendres, 7 de desembre de 2012

Les rates de París

Les recordo escasses de pèl i descalces, motiu pel qual corrien de puntetes per tal de no mullar-se en excés a l'hora de trepitjar unes llambordes humitejades per una pluja de matinada d'estiu. Anàven sorgint en parelles d'una sortida del clavagueram i es deixaven caure per l'altra per por que nosaltres, joves desitjosos de trobar una nòvia poetessa de rebaixes, les perseguessim fins a la riba del Sena a mode de diversió nocturna. Em vaig quedar palplantat. Tenien la mida de si que ve d'un pam i el simpàtic Ratatouille era un intent més per fer amigables uns animals que mai foren tant ben representats com en la figura paternal i llardosa del Mestre Estellicó de les Tortugues Ninja. Portàvem un kebaab a les mans. Tothom va tenir un pensament massoquista sobre l'origen de la carn però no ens vàrem dir res fins tres dies més tard, assegurant-nos que a primer cop d'ull, no teníem cap malaltia greu sorgida de les riades de Madamme Pompadour.
Aquesta història de dents afilades i formatge podrit al clavagueram de París és una més que em transporta a aquesta ciutat on la majoria de la població hi veu romanticisme, llums hegemòniques i un no sé què difícil d'explicar, però que a mi em recorda sempre a rates d'estiu, vòmits a un hotel de luxe una nit de Cap d'Any (no alcohol, ho explicaré un altra dia), vòmits a un tren de rodalies una altra nit de Cap d'Any diferent a l'anterior (champagne amb mal estat, ho explicaré un altra dia), i sobretot, una caiguda monumental al mig d'un carrer glaçat provocant un riure senyorial dels parisencs, perquè ni amb això, van aconseguir relaxar-se d'aquesta cara d'anar malament de ventre que solen traginar. En fi, j'aime plus Paris, amb rates i vòmits inclosos.

dimecres, 5 de desembre de 2012

El petó d'un sol d'hivern

El sol d'hivern és d'una calidesa maternal, arracera els temors i invita a migdiades de sofà i manta amb un llibre de Torralba estintolat a la panxa. De fons, perdent-se en direcció a un forat negre on hi resideixen les veus oblidades, el diàleg banal d'una sèrie de cafè es va perdent com l'exhalació d'un malalt terminal. Res és important i tot és trascendental per poder entendre l'evidència: és en aquests moments de silenciosa calma on l'essència del món cap en el somni ingenu del nen que perseguia onades a la platja de Tamariu. Fou un estiu de ginesta, balls al capvespre, i Dumas corrent pels carrers de París amb una melodia de Roy Orbison a la soledat. La felicitat era present amb un vestit de benestar perenne, d'hores alentides a sota una carpa ennegrida per un hivern de pluges intermitents. Et despertes i tant sols han passat cinc minuts des de que el somni d'un migdia d'hivern t'ha transportat en una infància recuperada gràcies el mateix sol, que anys enrera, et va decorar d'ombres xineses el primer petó a una platja amb nom de nena entremaliada.

dilluns, 3 de desembre de 2012

I si et surt un fill del Madrid?

Recent augmentada la família amb un acte de paternitat irresponsable, el columnista, modest professor i superb comediant, es planteja amb el suport d’un llibre d’autoajuda argentí, quin és el pilar sobre el qual sustentar l’educació dels seus fills. Li sembla que ho té prou clar: la llibertat. Si, senyor, el repte consisteix, es va dient a si mateix a ritme de Walk like a man de Bruce Springsteen, en educar la llibertat i ser capaç de respectar les decisions que ells/es prendran en el futur. De totes maneres, hi ha una branca ontològica d’aquest projecte educatiu que el columnista no vol deixar a les mans d’una llibertat atzarosa i per tant, ho inculcarà seguint els paràmetres bàsics de qualsevol secta amb pedigrí: ser aficionat del Barça.
Mentre debat la diatriba amb la muller, que insisteix sobre la primordialitat dels valors humanistes, el columnista, amb el posat existencialista de filòsof centreeuropeu, defineix el Barça com l’element vertebrador on hi reposen totes les virtuts enumerades per la seva bella esposa formada en centres universitaris eclesials. I quan la té convençuda, per allò del sac i ben lligat i tal dia farà un any, comença a divagar sobre la fractura familiar provocada per una hipotètica situació de crits d’histèria amb un gol del Madrid a l’últim minut mentre els demés, llegeixen Ramakrishna per no esquinçar la tribu soldada durant lustres. No hi ha dubte, la problemàtica seria apocalíptica.
De totes maneres, la dona del columnista, amant de la continuïtat històrica, intenta vestir una argumentació demagògica sobre la lleialtat dels fills a les tradicions dels pares. Fracassa perquè el columnista, tancat en si mateix, fa temps que vertebra en silenci una campanya per consolidar la culerada a la família i evitar disgustos. La muller, cremant l’últim cartutx, cita a Dani Alves com a taca negra que trenca la immaculada concepció del barcelonisme. El columnista no dubte en la resposta: Fins i tot entre els apòstols hi havia un traïdor. Tema tancat.

Article d'avui a El 9 Esportiu

dimarts, 27 de novembre de 2012

Carta oberta als partits soberanistes

Per primera vegada a la història tenim majoria independentista al Parlament de Catalunya. Sé que la premsa espanyola està excitada amb l'evident caiguda de CiU i que aprofiten els 12 escons perduts per tapar una realitat numèrica que salta a la vista: 87 escons pel dret a decidir contra els 28 que el neguen (El PSC no el col.loco perquè no saben ni ells on estan). Dit això, seria bo fer una reflexió als analistes polítics que es van tornar independentistes per la Diada i als partits polítics soberanistes que sument aquests suposats 87 escons, i dic suposats perquè segons quins rotatius, ara resulta que ICV no defensa el dret a decidir.
Primer de tot als periodistes que es van excitar mentre veien la manifestació des d'un balcó del Passeig de Gràcia i ara diuen que ha sortit a parlar la Catalunya real i que per tant, el procés no està prou legitimat. Si, ja sé que fot però resulta que també hi ha un independentisme d'esquerres i que CiU, com haguessin volgut molt d'ells, no podrà liderar en solitari el procés. Ho dic perquè em dóna la sensació que aquest grupuscle de periodistes vanguardistes acceptaven tot el procés sempre i quan en Mas tingués majoria absoluta i pogués marcar sol el ritme. Doncs no, us heu equivocat en l'anàlisis cert, però no en l'anàlisis que hi ha una majoria de catalans que varen votar que defensen el referèndum encara que no sigui a través de CiU.
Dit això, anem pels partits polítics. Comencem per CiU, partit al qual vaig votar. M'encanta en Mas. I si, m'agradava abans quan tot l'establishment li llepava el cul i ara, que li han donat l'esquena. M'agrada perquè ha aconseguit que tinguem les coses clares sobre el que hi ha. Ara ja sabem qui està pel dret a decidir, qui es vol quedar a Espanya amb les mateixes condicions i qui no sap el que vol. Ho sabem gràcies a ell, que ha posat el debat a sobre la taula del seu partit i de tot el país. Abans no sabíem que volien els 62 escons de CiU, ara ja sabem que volen els 50. De totes maneres, ara, per poder tirar endavant, fora bo que CiU deixés a fora la porta aquesta supèrbia que ICV tant bé ha definit com Catalonia is not CiU. Prou d'erigir-se com a salvadors de la pàtria amb aquest discurs aclaparador que només ells a través de la majoria ho podien tirar endavant. Més humilitat i predisposició a fer-hi entrar a tothom no només amb paraules sino amb fets, i si, aixequeu el cap d'una vegada que sembla que us han matat la iaia. Serà difícil governar però no impossible si guanyeu amb prudència i perdeu prepotència.
En segon lloc, ERC, en Junqueras té un discurs allunyat dels Carod i Puigcercós però avui, no sé si per tacticisme polític, ja ha començat a dir que des del cap de l'oposició es pot arribar a la plenitud nacional. Mireu, si vertaderament voleu exercicir aquesta responsabilitat que tant heu manifestat durant la campanya, mulleu-vos. Ja vau fer president en Montilla (En Margalla era lògic per obrir les finestres i ventilar) i vau formar part del grup d'amics que va foradar la butxaca de la Generalitat. Prou de tonteries i ajudeu a formar un govern fort durant aquests anys sabent que algunes de les promeses socials de la campanya són impossibles d'acomplir en temps de crisis. Si no, em semblarà que patiu el mateix virus messiànic que ha embolcallat CiU durant la campanya, esperant el desgast de la federació per erigir-vos com a futura força majoritària a Catalunya. Això va intentar fer en Carod,no?
En tercer lloc, ICV, mira Joan Herrera, que comencis a posar condicions per donar suport el dret a decidir em sembla d'un cinisme propi de socialistes fills del rubalcabisme. A què juguem? Resulta que èrem explícits durant la campanya i ara ja estem posant condicions. Una cosa són els debats de polítiques socials i l'altra d'horitzons nacionals. Si ho barreges ara, un cop tens els resultats a la mà, no només fas joc brut sinó que estàs afeblint un front que semblava clar. Més responsabilitat política amb els temes nacionals, que amb els socials ja els tens com mostra que parlaves d'aturar desnonaments quan altres que ara pugen el carro miraven cap un altra costat.
En quart lloc, les CUP, poca cosa es pot dir a qui comença un discurs saludant a Palestina. Els vostres tres escons en aquests moments, tenen molta més força que en qualsevol altra. Quan arribi el moment sigueu responsables i voteu a favor encara que els que posen la majoria d'escons són fills de casa bona. Us necessitem, i si CiU us intenta deixar fora tot aquesta història no té cap mena de sentit.
I si, això és el que hi ha, aquí tothom té pecats i un passat que crema, però si no som capaços de posar-nos d'acord perquè el dret a decidir que els ciutadants han reclamat a les urnes sigui una realitat, doncs millor recollim els trastos i directament donem les claus de Catalunya a Madrid que ells si que tenen un projecte clar pel país. Ah, me'n oblidava, a tots els que estan trempats amb els resultats de CiU, dir que el PP i Ciutadants, únics partits que defensaven una continuitat de model (Ciutadants amb matissos), junts formeu el 20,74% del Parlament. Vull dir que està molt bé anar dient que en Mas s'ha fotut una castanya però tampoc oblidem de quin costat estan les majories, encara que no agradin i s'intentin desdibuixar sobre titulars cridaners que amaguen una realitat clara: mai les dos primeres forces del Parlament de Catalunya havien estat independentistes.

dilluns, 19 de novembre de 2012

Els meus veïns i Luis Figo

La fred trota sobre un semental de western americà i revifa les pors dels desemparats provocant una tremolor angoixant i discontínua. Mentrestant, per intentar escalfar l’ambient, col•loco a fora el jardí una ràdio amb una emissora estrangera on Cabrel canta a l’amor etern. Els veïns deambulen arrecerats i saluden amb la calidesa d’un Nadal que s’apropa amb la vivesa dels de sempre, d’aquells que no exigeixen banderes per brindar-te un petit gest de simpatia quan estimar-te és heroic.
L’escena d’una pel.lícula soporífera on un pare de família es converteix en un improvitzat Sant Claus, va desfilant davant meu amb la pausa d’un curt francès. La gent sembla feliç quan et pregunta pel dia a dia, mentre el somrís de Cabrel omple els espais buits i els meus dits repiquen una fusta corcada per les gebrades dels darrers hiverns. El món s’ha convertit en una realitat de globus de sucre i de paperines de caramel; fins que em decideixo a fer el pas i canvio el Je t’aimais, Je t’aime, Je t’aimerai per la locució del gol de Figo a la final de Copa del 97 contra el Betis al Bernàbeu.
Els mateixos esguards caritatius que acariciaven el mi menor de Cabrel es converteixen en botxins declarats contra la meva persona, que amb un gest silenciós de cinisme els animo a escoltar el nom maleït una i altra vegada. El bon samarità s’ha revestit de sepulcre blanquejat i em desvia la mirada pensant que sóc amic de l’Albert Boadella, o pitjor, cosí en segon grau d’en Toni Cantó.
En un moment, el carrer s’ha isolat i tant sols s’aprecia en Puyal descrivint l’esperpento gaspartià a sobre la gespa: Valle-Inclán s’hagués fotut les botes. Les persianes es van abaixant i un veí podrit de rancúnia m’exigeix moure el meu cotxe perquè la matrícula frega l’espai reservat per l’entrada del seu garatge. El trec molt feliç: m’excita comprovar que visc envoltat de culers i que si hi ha algun madridista, ha actuat millor que la cúpula del PP en un espot electoral parlant sobre la bondat del pa en tomàquet.

Article d'avui a El 9 Esportiu

diumenge, 11 de novembre de 2012

dijous, 8 de novembre de 2012

El dia que vaig trobar dues dones dormint al meu llit

Tornava de la facultat cansat i tant sols volia estirar-me al llit i prendre una lectura per dormir. Vaig entrar al pis i el company sicilià que encara ningú sap com va anar a parar a casa nostra, havia muntat un sopar amb amics seus que feien olor a marihuana i promiscuitat. Segon motiu per anar a dormir. Les sueques estaran molt bones però quan van pujadetes són més pesades que Dulcinea del Toboso garlant sobre el seu nou vestit comprat al Zara. Una salutació de rigor perquè no puguin etiquetar els catalans com a maleducats i cap a l'habitació mentre Vasco Rossi cantava sense parole a una alba chiara.
Entro a l'habitació i veig l'estampa. De dos llits n'havien ocupat un, el meu, i dormien ben apretades per no caure, amb el Bruce divisant l'escena i una imatge de Walter Benjamin dubtant sobre la continuïtat o no de la història. Tanco la porta. La torno a obrir. Cert. Tinc dos dones al meu llit. M'hi acosto amb delicadesa i les desperto. Em miren amb una certa mala llet perquè es veu que els hi estorbava el son. Em ve l'Aute al cap. Una de dos, o me llevo esa mujer o entre los dos nos organizamos, si puede ser. Els hi dic amb el meu castellà macarrònic víctima d'una conspiració totalitària de naturalesa pujoliana si em poden fer lloc, o en el cas que no hi cabem, si poden marxar i deixar-me dormir al meu llit. El to sorneguer, foteta, irònic, que vaig utilitzar, fou ben entés per les dos noies i van marxar, deixant-me el meu llit per mi solet.
Em vaig estirar i sense canviar-me em vaig posar a dormir amb els llençols encara calentets. Aquella nit vaig sommiar que estava a Copenhaguen i caminava per un parc acompanyat de dos daneses que em convidaven a beure un whisky mentre una d'elles llegia Kierkegaard. No vaig ser més feliç però em va semblar un somni interessant sobretot,tenint en compte que a llit hi dormia jo sol.

dimecres, 7 de novembre de 2012

De d'Artagnan a Athos

No sé quan te'n adones que la ingenuitat d'una joventut cega no tornarà, crec que no hi ha un instant concret en l'imaginari de cadascú que marqui un abans i un després, simplement és una transició silenciosa que surt a la llum quan prens fotos de fa una dècada o compares en silenci el canvi d'hàbits i resistència que has permutat amb el temps. Llavors, quan tens una imatge pretèrita a les mans i et veus més fet, havent perdut les faccions adolescents, comences a defensar que l'esperit va per una banda mentre el cos va fent el seu camí sense demanar permís, i que l'important, és mantenir sempre una espurna de bogeria d'aquells anys on el demà era fet de cartró pedra. De totes maneres, mires els teus espais diaris d'anys enrera i només en queda purament l'escenari com a tal, perquè el canvi de decorat, de les persones que el poblen, et fan sentir un extrany en l'indret on t'havies sentit com a casa.
I és llavors quan arribes a casa, que prens el llibre de Dumas i recordes que volies ser d'Artagnana i ara, amb els anys, et veus més reflectit amb Athos encara que de tant en tant et surt un punt de Porthos, mentre idealitzes Aramis tot desitjant arribar-hi en un futur llunyà. I si, quan et poses al llit escoltant un programa d'esports per agafar el son, et trobes en el punt mig de refusar ser un Peter Pan però també, d'escapar de les imatges hieràtiques del que confon maduresa amb ser imbècil, del que parla a poc a poc i pausadament perquè vol remarcar un discurs aparentement pensat, i es perd aquesta rauxa juvenil necessària per parar el rellotge i festejar amb la vida a qualsevol hora del dia.

dimarts, 6 de novembre de 2012

El déu que necessitàvem matar

Obama ha patit, al.lentat per la seva pròpia acció de govern, una de les aficions més concurregudes entre les persones: matar els déus que nosaltres mateixos hem erigit. Escric sense saber si guanyarà o perdrà però la veritat, tant se val. L’aureola entorn el candidat demòcrata fa quatre anys era d’un messianisme singular, d’haver topat finalment amb aquest yeswecanisme que duia no només als Estats Units sinó també a Europa, a la sortida d’una crisis negada pel llavors president Zapatero. Una situació que no té res a veure amb la connotació de pragmatisme immediat que ha tingut aquesta campanya, i és que el déu Obama s’ha tornat amb un polític necessitat de guanyar ara i aquí a un multimilionari capaç de dir el que els seus i els no tant seus volen sentir.
Obama no només era la imatge que ell havia venut sinó també era el que nosaltres volíem que fos, el personatge que iniciava una nova era, una etapa post-contemporània que s’iniciava amb la recerca d’aquesta tercera via de la que parlava feia anys Tony Blair al final de la seva etapa com a Prime Minister. Necessitàvem un Obama per poder creure i ell, el primer afroamericà a la Casablanca, complia amb tots els requisits per prendre aquesta responsabilitat de carregar amb esperances anònimes que segurament no havia explicitat a cap dels seus discursos.
I ara, doncs ara el fracàs és seu perquè no ha sabut portar-nos on, ingènuament, ens crèiem que arribaríem. El déu, una vegada més, ha mort a mans d’aquells mateixos que el varen coronar. Segurament per això en Guardiola fou més llest que l’Obama i va marxar quan va veure a Brutus afilant el ganivet.

dilluns, 5 de novembre de 2012

Melangia de l'època Gaspart

El fracàs a ulls de dones pragmàtiques sempre fou més seductor que la superba victòria, revestida sovint d’una falsa humilitat que denota una suficiència intolerable. Per això durant l’època Gaspart, la mitjana dels culers a l’hora d’encaramel•lar noies somiadores necessitades d’un poeta maleït; era molt més alta que en aquest temps de triomfs hegemònics i beneplàcits internacionals.
Durant aquells anys, estaves a un bar, coneixes una fèmina, i aprofitaves el primer descuit per mostrar la teva adhesió a la causa romàntica del barcelonisme, tant se val els resultats, deies amb un to extret de pel•lícules franceses, tant se val no saber què és un bon central, seguies amb un bram esquerdat, l’essencial a la vida és ser fidel a la pròpia identitat a pesar de la circumstàncies. La noia, generalment una joveneta presa pels versos d’algun poeta hispanoamericà, et fitava amb l’esguard picantós del que ha trobat per fi, l’artista fidel enamorat del seu fracàs. I vas al camp? Et preguntava aferrant-te la mà. I tant, solies contestar amb certa impulsivitat, acompanyo el meu avi cada quinzena. Feia deu anys de la mort del teu avi i tu no trepitjaves l’Estadi des del gol d’Spasic però tant era, ningú cerca la veritat a altes hores de matinada; sinó una mentida embolcallada d’una lleugera versemblança poètica.
I ara? Les tornes s’han girat. Ser aficionat del Barça està a preu de saldo. És més, t’amagues del club dels teus amors per no ser acusat d’oportunista mentre despullen públicament la teva impostura. I què ens queda? Doncs poca cosa, perquè l’Atlético de Madrid també funciona i aprofitar-se de l’Espanyol, com a català, em sembla poc ètic. La veritat, quan no tinc més sortida, invento amb un xiuxiueig indesxifrable una militància fictícia al PSC per caure en gràcies a les últimes hippies estintolades èbries a la barra.
En fi, davant d’aquesta aridesa seductora, quan contemplo els culers surtin cada diumenge amb un somriure de l’estadi, em pregunto com carai hem pogut caure tant baix.

Article d'avui a El 9 Esportiu

dimarts, 30 d’octubre de 2012

Del sexe, drogues i rock'n'roll, em quedo amb un entrecot

No sóc cap ancià d'aquells que esguarden la mort asseguts a un banc de la plaça mentre observa la quitxalla amb una melangia envejosa, però tampoc un adolescent sense sentit del temps. Estic al punt mig. Ja me'n he adonat que no sóc tant ben parit com pensava però encara mantinc una il.lusió utòpicament realista de millorar el que tenim. I és aquí, al mig d'aquesta portalada entre la ingenuitat i la rendició, on valorava avui, tot preparant un biberó amb set de cereals, quatre amb gluten i tres sense gluten, la vigència del sexe, les drogues i el rock'n'roll.
Així, del sexe entès com a alliberament, per tant, no entro a valorar les relacions sexuals amb la parella que estan molt per sobre de l'estatus en el que ens estem referint, només n'acabo salvant la tensió sexual, aquell instant d'expectativa on l'anhel de descobrir el desconegut et dispara, a partir d'aquí, un cop estàs disparat, el mateix a cossos diferents on l'únic que pot variar és el context però el resultat final acaba essent el mateix. Digue'm que la tensió sexual dóna l'esperança de trobar quelcom diferent que no existeix a no ser que la noia porti sorpresa. Per tant, el sexe entre desconeguts com alliberament d'alguna cosa acaba essent una falàcia, la primera vegada fa gràcia però després cansa.
Pel que fa les drogues, gràcies a Déu poca cosa n'hem de dir perquè la opinió pública va molt en la direcció d'allunyar-ne les noves generacions i per tant, qualsevol de les imatges idealitzadores dels setanta han quedat placades, tot i que, les aigües de l'Eixample són més blanques que el cabell tenyit d'en Rajoy. Així doncs, fàcilment treiem les drogues del lema setantero.
Finalment, i perdoneu-me els puritans, el rock'n'roll és genial però també cansen tants divos del gènere enriquits gràcies a la seva imatge de gurús del contrapoder. Tu allà, pagant cinquanta euros per un concert per poder cantar contra el sistema i ells, mentre aixequen el puny enlaire, van pensant amb quines de les targetes de crèdit es foten la ratlla a la suite de l'Hotel Ars. En aquest apartat hi entren els Rolling Stones que un dia hi dedicarem un monogràfic. Així doncs, davant de la decadència del rock'n'roll sempre ens queda la vessant més intimista del blues com a mirall de les nostres misèries on hi han inscrites les nostres virtuts per poder superar-les.
I per tant, què ens queda? Doncs segurament, un cop veiem que ficar-se el llit amb desconeguts, fotre's coca, i seguir enriquint a divos venuts al diner, no és la via a seguir. Sempre ens queda anar amb la parella a Can Xifra, menjar un bon entrecot, i mentre enfiles les escales de casa, pensar si en Leonard Cohen és l'adequat per buscar la tripleta i tancar la boca els que rallen tot el dia amb la parelleta.

dilluns, 29 d’octubre de 2012

Per què m'agrada anar a les barraques (tot i que no hi vaig)

Amb els anys he anat apreciant un sentiment generalitzat de decepció dels foranis que visiten a Girona durant les Fires de Sant Narcís, situació creada per nosaltres quan venem les nostres festes com si el món es parés d'una setmana per intentar copçar que s'hi amaguen darrera dels primers calfreds tardorencs de la Devesa. Ho entenc, però hi ha un component de les Fires que tant sols podem apreciar els nascuts a Girona i és la cerimònia anònima de retrobament amb velles amistats a escenaris comuns de la nostra adolescència. El que ve de Barcelona fa un vol per barraques i hi aplica l'ull objectiu que pot acabar amb una valoració simplista del panorama, sense faltar a la veritat, definint-la com una macrofesta pagesa regada per l'alcohol. D'altra banda, el fill de Girona, torna a casa després d'haver parlat amb antics companys de l'escola, amb el col.lega d'universitat que ha marxat a treballar a l'extranger i ha baixat per les festes, amb les antigues nòvies que l'han saludat amb un gest sec perquè les ferides no es curen amb el temps, amb els familiars que feia setmanes que no veia, i amb els amics de tota la vida que han fet un exercici de nostàgia barata treient les mateixes anècdotes enriquides per la desmemòria col.lectiva, i amb l'anhel de recobrir d'èpica tot el que prové d'èpoques passades. Els dos, el fill de Barcelona i el de Girona, han estat al mateix espai i els dos tornen a casa amb sensacions completament diverses. I si , les barraques s'han de controlar, la sobrexcitació dels nens de catorze anys és dolenta, no s'ha donar alcohol als menors, hi ha excesos públics degradants, s'hi ajuntat tota la xusma de Girona, alguns adolescents festegen per primera vegada amb les drogues, etc... Tot això hi estem d'acord, però aquestes no són les barraques ben enteses com l'espai on almenys un cop l'any, tots ens anem trobant de nou sense haver quedat abans pel facebook, i això, en temps de fredor tecnològica, té un component romàntic excitant.

PD: Té nassos que escrigui això després de dos anys sense anar-hi però fa molt fred.

diumenge, 28 d’octubre de 2012

El meu Déu

Deu és l'absència present, el misteri que ens reclama aquell telescopi que travessi la nit fosca de l'ànima, la troballa del qual marca el sentit de la nostra existència i vertebra el nostre dia a dia. Quan Déu brilla dins la nostra ànima amb la nitidesa de la claror reflexada a un mirall polit, tot plegat sembla un joc de nens, però de tant en tant, necessitem conviure entre les penombres, trepitjar terrenys fangosos per poder experienciar l'enyor de l'escalfor paternal i recordar que es viu molt millor amb Déu al costat. I és en aquest moment, perduts enmig de la nocturnitat, allunyats de la muntanya dels set cercles, que la melangia del Déu absent ens brinda un contrapunt de plaer tenyit d'esperança que ens empeny a seguir endavant.
Per això, quan en una conversa de fum i glaçons em trobo amb persones que han deixat la recerca de Déu de banda em sap greu perquè han renunciat a entrar a l'esfera més excitant en la que ens podem moure, i és que res omple més que Déu però també hem de dir que la desesperança de palpar la seva absència amb rectitud de consciència és difícilment comparable amb qualsevol altra sentiment de buidor, i és en aquest moment, perdut en la nit fosca de l'ànima, quan penses amb San Juan de la Cruz a les presons de la Inquisició confiant que tu, tancat entre les reixes dels teus defectes, també te'n sortiràs, perquè com ens recorda Cardenal, no som, sino que caminem per poder ser.

En la hamaca sentí que me decías
no te escogí porque fueras santo
o con madera de futuro santo
santos he tenido demasiados
te escogí para variar.

Ernesto Cardenal, Telescopio en la noche oscura


dimarts, 23 d’octubre de 2012

Bona nit. Bona nit.

Estirats, repassant el dia a dia de la feina i de la llar mentre en Serrat canta a una dona perduda en una ciutat d'espectres, mitjons de colors, pijames anàrquics, persianes ferrades, flors de plàstic més vives que mai, llibres de lectura inacabats, Aranguren, Froom, radiadors glaçats, còmodes engreixades per les primers peces d'hivern, llençols de vaca, coixins doblegats, làmpares vermelles de prostíbul de carretera, mòbils en silenci, pensa amb mi, menuda pensa amb mi, quan les bruixes t'esgarrapin de matí, panxes que creixen, altres que es mantenen amb amanides barrejades amb pecats amagats, l'escalfor de l'ordinador a parts sensibles, una maleta preparada per quan decideixi sortir, filla de Berenguer IV de Provença i de Beatriu de Saboia, això no pot passar de demà, com es columpia el paio de les portes, repetició del gol d'en Jordi Alba, llest no és el noi, poemes d'en Margarit abans de tancar el llum, trist qui no ha perdut mai per amor una cosa, no estaria malament tornar a Roma, saps que el fill d'en Jorge Drexler també es diu Luca?, els elegits sabem elegir, home, el d'en Joan Herrera també es diu Lluc, així doncs, segurament un altre món és possible, ets feliç?, si, felicitat domèstica ni diu en Sabina, en Sabina?, si, el de no quiero un amor civilizado. Bona nit. Bona nit. Muacs. Muacs. Merda panxa que fa difícil anar més enllà del muacs. Jajajaja. Va, tanca el llum. Bona nit. Bona nit.

dilluns, 22 d’octubre de 2012

El dia que vaig ser comunista

Puc arribar a ser corcó amb l’apologia a la melangia falsària que arriba amb les pluges tardorenques, amb la fredor pal•liada per un grapat de castanyes, i amb els gots de plàstics amb mosques èbries cercant una identitat desdibuixada per les llums enfosquides d’una Devesa festiva. Però sempre em passa el mateix. Amb les calors venen les ganes de recuperar certs hàbits propi d’una joventut perduda a mans d’una maduresa castrada, i amb els freds, truquen a la porta les velles utopies, els somnis d’aquelles petites coses que ens va deixar un temps de roses vistos des de la distància, com l’espectador impertèrrit d’una pel.lícula de Jacques Rivette.
És llavors, quan trec els jerseis de coll alt de l’armari, el meu barret fosc de París, les ulleres de pasta negres, i recupero el bastó de temps d’invalidesa física i riquesa espiritual per poder rellegir amb dignitat els versos d’amor d’Ernesto Cardenal a la revolució sandinista, els discursos de Salvador Allende, les memòries de Pablo Neruda, els escrits de joventut de Jorge Semprún, les senyes d’identitat de Juan Goytisolo o, quan la nostàlgia no té misericòrdia de mi, alguna reflexió de Gramsci escrita des d’una fàbrica de Turí.
Tot plegat em brinda un benestar hipòcrita amb el meu passat fins que, remenant per la meva biblioteca de l’ahir, em cau a les mans els turistes de l’ideal d’Ignacio Vidal-Folch i veig amb tristesa que amb el temps, m’he convertit amb un d’aquells europeus saciats de croissants que els hi encanta veure la revolució de casa dels altres.

Amunike dixit

En els espais buits de l’imaginari independentista hi resideix la melangia per un futur pròsper, impossible de concebre sense l’esforç individual projectat al bé comú; i l’ús de certes plataformes per internacionalitzar el sentir d’una part de la població catalana. Davant d’aquesta situació, el maneig que fa un sector del barcelonisme de la marca Barça per donar ales a la sobirania catalana, està més en consonància amb la identitat del club que no pas la d’aquells aficionats encaparrats en difuminar les arrels catalanes de l’entitat en nom d’una universalitat que sempre parteix del mateix anhel: escurçar les quatre barres de l’escut.
Així doncs, quan escolto la reivindicació recorrent de sobreposar la identitat individual de l’aficionat a la del Barça, utilitzada per flagel•lar a Joan Laporta abans que es fes la harakiri, em pregunto si no som nosaltres que ens hem de sentir còmodes amb la identitat del club, i no al revés, essent jo amb la meva mirada subjectiva el que em projecto a uns colors per modificar la història singular d’una entitat.
Al Barça hi cabem tots, només faltaria, i jo pel fet de ser català no tinc més dret que un culer nascut a qualsevol lloc del món, per suposat. La pluralitat enriqueix i ens fa grans. Ara, també ha de quedar clar que de la mateixa manera que la meva samarreta del Glasgow Rangers amb el nom de Paul Gascoigne no varia la meva condició de catòlic ni la naturalesa protestant dels de l’Ibrox Stadium, el fet que el Barça sigui universal i vengui productes arreu, no ha de ser una excusa per minimitzar les seves arrels històriques lligades al devenir de Catalunya com a poble.
En fi, queda dit per quan surtin els de sempre planyent-se de cants excloents al Camp Nou, i també per segons quins mandataris al•lèrgics a emprar el Barça i Catalunya a la mateixa frase quan van més enllà de l’Ebre. I si, ho sé, el temps li ha donat la raó a l’Amunike quan va cridar des del balcó de la Plaça Sant Jaume aquell visca el Barça i visca el Catalunya.

Article d'avui a El 9 Esportiu

dimarts, 16 d’octubre de 2012

Més Llach i menys Prozac

La relació amb la música és cíclica i va a cavall del canviant univers de les emocions, nòmades i finites sempre, a pesar que ens brinden una falsària aparència d'eternitat quan embolcallen el nostre dia a dia. Per això, en aquest temps de trapezistes de la mort, de versos apocalíptics, de depressions globals que ajuden a dissimular les misèries individuals, d'ànimes en venta, i de promeses remullades, és necessari tornar una i altra vegada a l'optimisme vital d'en Llach per recordar que tant sols vivim una etapa, dura i fosca, però una etapa necessària per encarar un nou paisatge bucòlic.
Apartem per un moment la caricaturització del Llach reivindicatiu i prenem el cantautor enamorat visceralment de la vida, sense fisures, que acaba fent de la mateixa tristesa, un exercici de melangia gustós per l'alegria perduda que tornarà segurament remant una barca amb la calidesa del nàufrag retrobat. El seu cant a la bellesa de l'instant, a les experiències caduques que omplen de tresors el nostre modest farcell, ens recorden en els dies boirosos de tardor que la sortida no és un cinisme revestit de cultura de saló, i que encara que el riure, i beure, i anar tirant, i si es pot, ja saps, follar de tan en tan dels Manel, pot ser molt graciós, jo em quedo amb amb la llum dels teus ulls que són esperança i demà, i és que així t'estimo i així sé que m'estimes, quan frec a frec obrim la nostra vida a un aire nou que empreny amb força a un món que ja s'acosta. I és que amb èpoques de sots pronunciats, necessitem veus que ens diguin que sortir és possible, i que no conviuen amb el cinisme desganat del que es conforma en sobreviure sense prendre mal.

dimarts, 9 d’octubre de 2012

El problema que els bisbes espanyols generen

El problema que generen els bisbes espanyols quan parlen de la unitat d'Espanya com un bé moral, fent gala d'una erudicció històrica totalment simètrica amb la comprensió de quines són les seves funcions episcopals, no són els catòlics catalans que ho veiem com un pas més del reality show espanyol, sinó la gent de bona voluntat d'Espanya que s'aferren a aquestes paraules per establir una relació directa entre ser catòlic, votar el PP, i defensar la unitat del Regne enfront dels radicals de la periferia, donant una visió limitada de la pluralitat política que hi hauria d'haver dintre els catòlics.
Llavors, quan els catalans parlem amb amics nostres d'Espanya després de la Missa del diumenge i surt al tema a sobre la taula, el nostre amic, que és molt bona persona i segurament, ens dóna mil voltes a l'hora de viure els principis de l'Evangeli, pateix un bloqueig al sentir-nos dir que tothom es lliure de pensar el que vulgui i que la independència de Catalunya és una opció política que defensem com podríem no defensar-la. Quin és el problema? Doncs que una discussió que hauria de tenir lloc al terreny de la política, automàticament, el nostre amic el trasllada erròniament al pla de la moral i es clar, agafa el to ennervat del que està defensant el que ell considera el bé absolut enfront del que acaba de sortir de Missa i defensa una amoralitat. Solució: Com que ens estimem molt decidim deixar de banda el tema però la ferida queda allà amagada perquè pensem que és indigne que un cristià mantingui aquest to al parlar d'aquests temes. Ell de mi, i jo d'ell.
Aquesta situació descrita que us asseguro que és ben real, m'ha vingut a la ment quan he vist el Martínez Camino amb el seu to infalible parlant de les votacions dels bisbes sobre el document, i he pensat amb el meu amic, que haurà vist justificada aquesta posició gràcies a la ineficiència d'un sector dels bisbes que ens ajuden a entendre perquè Espanya és un dels països més anticlericals d'Occident.
En fi, davant d'aquest galliner, els catòlics hem de llegir el document redactat pels bisbes catalans sobre la qüestió i us asseguro, que ens sentirem orgullosos dels nostres pastors que parlen mirant més a Benet XVI, que al cap i a la fi, és qui gràcies a Déu pilota aquest vaixell.

dilluns, 8 d’octubre de 2012

Crítica al mascle alfa

L’atmosfera del futbol sempre ha tingut un efecte imant pels personatges desglossats en aquella Algo personal d’en Serrat tant aplaudida pels VIPS del Festival de Peralada. Així doncs, deixant de banda la gent honrada sacrificada en pilotar clubs per amor a l’art, la pilota duu a l’estrat de la notorietat dos tipus d’homes, vanitosos ambdós, però distints en la realitat que els envolta.
El primer és el capo d’un club que deambularia entre la Segona A i la Tercera. Sol ser un empresari comarcal de dubtosa fama, que relata amb vehemència les seves aventures econòmiques a analfabetes tenyides passades pel bisturí. Aquest president és de marcat perfil autoritari i garla de futbol com si l’hagués parit ell. Acabdilla la política esportiva del club i sovint, aconsegueix èxits perquè una butxaca farcida li permet arrossegar tècnics i jugadors de contrastada reputació. Finalment remarcar que més que la seva muller amb roba interior, li excita bramar davant d’un micròfon per fiscalitzar els tractes diferencials de la federació. El podríem anomenar el president del quiero y no puedo.
En segon lloc trobem l’evolució natural d’aquest personatge patidor d’una impotència permanent, el dirigent milionari que segueix la lògica de la naturalesa insatisfeta del mascle alfa. Li sobren els diners però no té una relació simètrica amb el poder i es deixa arrossegar per la seva eròtica autodestructiva. Aquest arquetip és educat i sol defugir de la grandiloqüència del primer model, tot i que pot arribar a patir el mal de creure’s imprescindible pel bon funcionament de l’entitat i erigir-se com a evangelista portador de la veritat absoluta.
Així doncs, estimat lector, si et veiessis retratat amb algun d’aquests d’arquetips pensa que encara ets a temps de convertir-te en un d’aquells dirigents exemplars que prioritzen la glòria dels seus a la pròpia. Medita-ho. Primer àmbit d’actuació: podries aprimar-te que fots una panxa que aviat no divisaràs un dels teus motius d’orgull. Tot és començar.

Article d'avui a El 9 Esportiu

dimarts, 2 d’octubre de 2012

Petits instants de neurosis independentista

Quan en silenci arribo a la saturació interna com a conseqüència de la follia embriagadora dels diferents inputs sobre la situació a Catalunya, em veig agafant la família, carregant-la al cotxe de luxe que humilment passejo cada diumenge als barris alts de la ciutat i portant-la nord enllà, on no m’hagi de llevar cada dia amb la necessitat que em deixin ser com jo vull ser. Dura cinc minuts. El temps de fer el desnatat de llimona per seguir mantenint la línia i excitar la meva dona quan un sèquit de divorciades assedegades em miren amb l’esguard d’un anhel insatisfet. Llavors, em rebel·lo contra mi mateix, bec aigua Veri per a veure si agafo alguna coseta d’en Kilian Jornet, i vaig a treballar amb una foto d’en Macià a la cartera, una estampa d’en Vidal i Barraquer a la butxaca, mentre vaig cridant Visca Catalunya Lliure davant de la seu de Ciutadants, així els hi dono material una setmana més perquè es comparin amb els jueus de l’Alemanya nazi i puguin mantenir aquest to de superioritat moral tant propi de l’esquerra espanyola.

dilluns, 1 d’octubre de 2012

The Outsiders i la melangia d'una pluja de tardor

Els primers freds de la tardor traginen una melangia buida de contingut però plena de raons que no aconseguim desxifrar, segurament perquè en èpoques d’esperances bastardes, els poetes prefereixen ser comptables enlloc d’esculpir paraules en el rerefons d’un paisatge sense colors.
Així doncs, a falta de visionaris, hem d’aprendre a llegir entre les entranyes nítides d’un oratge pulcre, d’on prové aquest sentiment de recança agredolça, de tristesa serena, d’alegria afligida, que ens condueix a remoure els racons oblidats d’una ànima assedegada d’esguards amb regust d’eternitat.
Per això, agraeixo profundament haver topat de nou amb l’atmosfera d’insinuacions que embolcalla The Outsiders de R.E.M, més que res perquè a última hora, he pogut recollir les cendres d’aquesta nostàlgia que lliscava pels meus ulls amb la tendresa d’una pluja caiguda fora d’hora.

dilluns, 24 de setembre de 2012

Enveja del Madrid

La generació de culers avesada a la flagel•lació conjunta del ai ai ai, quan presencien el sorteig de grups de la Champions veneren els morts per ensopegar amb una banda letona de jornalers, un conjunt nòrdic de víkings, i com a plat fort, un equip francès decadent capitanejat per una estrella jubilada. Després, preguen perquè a vuitens caigui un club grec i a quarts la revelació del torneig, que sol ser una penya exòtica que ve a visitar el Bagdad i de pas, juguen un partidet amb les depeses cobertes. Finalment, un cop a semifinals agafen aire, i com si recitessin un vers del Levític; parlen de la necessitat de patir per aconseguir les grans fites.
D’altra banda, a l’altra riba del barcelonisme hi residim els culer educats en la victòria dreamteamiana, el que prioritza el futbol al patiment i anhela el grup del Madrid: la puixança del City, la èpica del Ajax, i la insolència del Dortmund, i sense esma, es resigna a veure partits arrítmics que susciten ensurts com el del Spartak el dimecres passat. És el culer que va envejar la segona part del dimarts al Bernábeu i concep la Champions com un escenari d’alta gamma pels elegits. És l’aficionat que es va esperonar la temporada passada al veure el Milan a quarts i el Chelsea a semifinals. En definitiva, un inconscient que prefereix el risc de ser eliminat, a rellegir un llibre de Paul Auster perquè l’eliminatòria ja està tancada a falta de mitja hora.
Ja ho sé estimat lector, m’estàs acusant de superb per un article d’aparença elitista i em sap greu, però m’agrada degustar pernil ibèric, recitar versos de Joan Margarit, i per descomptat, gaudir de futbol de saló, i aquest, tant sols el brinden un grapat de jugadors. I un bon exemple d’això seria la resposta a una pregunta oberta als culers: Després de la Champions de Roma, no us vareu treure l’espina de no haver vençut mai un dels grans a la final? Ho veus com pensem el mateix! Per molt que votis els d’iniciativa i mengis verdura, tu també ets un elitista futbolístic.

Article d'avui a El 9 Esportiu

dimecres, 19 de setembre de 2012

El perill de la independència

Ja fa una setmana de la manifestació i la perspectiva temporal amb les declaracions de personalitats públiques al respecte, ajuden a anar donant forma la multiplicitat de idees que rauen darrera la reivindicació d'independència, i dic multiplicitat perquè dintre aquest grupuscle puc copçar un grup que enten la independència com un fi i no com un mitjà, i la veritat, em preocupa perquè no semblen conscients que el dia que haurem de treballar més no és la nit abans que siguem un país normal, sinó el dia després que intentem engegar la maquinària i per això necessitem clar el que volem ser.
No és cap secret la meva naturalesa analfabeta en temes econòmics i per tant, poca cosa puc opinar sobre el model que pot seguir Catalunya tot i que tinc la sensació que no ens hem d'allunyar gaire d'on estem, però el que si tinc clar és la necessitat d'autoexigència amb nosaltres mateixos per evitar crear una casta de vencedors de la independència i em remeto a la transició democràtica espanyola, exemplar amb la predisposició d'arribar a grans concensos, però nefasta a l'hora de vestir una xarxa d'influències polítiques despullades de corrupció. Seria una pena que a Catalunya, en nom d'una independència revestida d'un cofoïsme encegador, ens oblidessim de vigilar amb lupa l'estructura d'aquest nou Estat, perquè començar malament seria col.locar uns fonaments podrits impossibles de substituir com està passant a Espanya on la corrupció està a l'ordre del dia i ha estat un dels grans bastions del desprestigi de la classe política.
Així doncs, hem de ser selectes amb els principis ètics que regeixin a la nostra funció pública i no hem de permetre que en nom de Catalunya, creem una casta que xupa de la teta perquè s'autoerigeixen com a herois d'un pas històric.Volem una Catalunya lliure, i tant, però lliure també es refereix a personatges podrits capaços de corcar un país. Per tant, tingue-m'ho clar, el perill de la independència no és si el president d'Extremadura comprarà cava català, sinó si nosaltres mateixos serem prou rectes com per acabar amb segons quins vicis.

diumenge, 16 de setembre de 2012

Carta oberta a Alícia Sánchez-Camacho

Ahir a la nit, al veure Alicia Sánchez-Camacho a Tele 5 venent-se com una màrtir del centralime i donant una imatge excloent del independentisme, vaig sentir ràbia, molta ràbia, i sobretot vergonya aliena. Primer de tot, remarcar que en efecte, va parlar de la falta de finançament de Catalunya durant trenta segons amb una entrevista que deuria durar gairebé un quart d'hora, ho dic perquè segurament com vingui a Catalunya dirà amb veu alta que ella ha denunciat la situació d'expoli fiscal (com fa en el Parlament, tot s'ha de dir) però no explicarà que fou un 4% del temps de la entrevista i que el demés es va dedicar a dimonitzar els de l'estalada.
Comencem pel punt més vergonyós de tots. Com pots dir estimada Alicia que si Catalunya és independent hauràs de marxar de casa teva? Quina falta de respecte a tota la família política vasca que ha hagut de marxar per no caure a terra amb un tret al cap. Aquests són valents, tu no tens vergonya. I tot, perquè et vas trobar quatre degenerats al carrer que et van insultar. També diràs com fan els de Ciutadants que es troben com els jueus a l'Alemanya nazi? Ja només et faltva fer aquest pas per arribar a la insensatesa plena. Com molt bé saps perquè ets una dona viatjada, de impresentables alentats per la massa en trobaràs a tot arreu i són la minoria. M'hagués semblat irresponsable que un polític català, perquè 500 militants de Falange es manifestessin fa uns mesos pels carrers de Madrid amb iconografia feixista, sortís a la palestra dient que es sentia amb la obligació de marxar de Madrid. Tu has fet el mateix, però amb les imatges no podem dir que fossin 500, jo diria que no sobrepassaven la vintena. I dient això fas mal perquè des de dintre ajudes a vendre la imatge d'una Catalunya intolerant amb la seva diversitat política, que existeix i n'estem ben orgullosos. Per què no vas explicar que a les famílies, el dia de Nadal, a taula s'ajuntene independentistes, votants del PP, amics del peix al cove, algun progre socialista, i discuteixen de política, riuen i no passa res? Per què no expliques que els que treballem fora del món de la política, i per tant no tenim necessitat de prendre vots, podem dir que convivim i teixim amistats amb gent que pensa diferent políticament? Segurament no ho expliques perquè es clar, tota la vida vivint de la política, fa difícil veure el que hi ha fora. Ho entenc.
Continuem. Som 7.500.000 milions de catalans. Vas repetir la dada un fotimer de vegades per poder desautoritzar el milió que va sortir al carrer. Manipulats per CiU i el president Mas, ho entenc. És un pensament propi dels dos grans partits espanyols, quan guanyo jo resulta que la ciutadania és llesta i ha entés quin és el camí per sortir del marró, quan guanyen els altres, han estat manipulats i són analfabets polítics. Dic la dada dels 7.500.000 milions, perquè no sé si aquí contes els immigrants que tant bé tractes amb campanyes demonitzadores? No ho sé. Ho dic perquè el número total de població el fas sevir pel que t'interessa.
Finalment, dir-te que l'exercici de descrèdit que vas fer contra els nacionalistes ahir al programa, és lògic quan ve la ignorància dels que no han trepitjat mai la nostra terra que va tenir de president un fill d'Andalusia (on està l'integrisme aquí?), però és decepcionant quan ve d'algú que coneix la realitat catalana i per la simple por de fer un referèndum (no volem guanyar, només volem parlar), en nom de la Constitució i de la legalitat, s'autoerigieix màrtir de la democràcia i escampa porqueria contra la seva gent, perquè si Alícia, t'agradi o no, els que vam sortir amb l'estelada som la teva gent. I et diré una altra cosa, m'encantaria que hi hagués un referèndum per la independència i tu, ens animessis a escoltar arguments objectius i amb dades a la mà perquè no ho veus factible, segurament ajudaries als catalans a prendre la millor decisió i seria un exemple més de la bona convivència que hi ha a Catalunya i tu negues quan enfiles les Espanyes.

dijous, 13 de setembre de 2012

Jode, pero es así

Espanya ho ha tingut molt fàcil. Vint-i-tres de pujolisme i set de federalisme escagarrinat. Han tingut en total trenta anys per donar a Catalunya un punt de singularat, amb el que segurament no hauríem arribat a la situació de visceralitat en la que ens trobem ara mateix. La última opció fou la de l'Estatut i mentre uns recollien firmes contra el projecte estatutari per poder descabancar Zapatero, aquest últim ens tractava d'imbècils enviant el preàmbul el concepte de nació, dient que tant sols nosaltres ens consideravem com a tal. Com si fòssim paranoics que van fardant de gestes tant sols existents en un món de ficció. Aquí es va acabar tot i s'ínicià aquest camí sense retorn en el cor de cadascun dels que estàvem al Passeig de Gràcia.
Què ens trobem ara? Doncs una tant per cent molt elevat del poble català que no crida puta Espanya a una manifestació i fins i tot li fa certa gràcia que la roja guanyi competicions però que vol la independència. I la vol amb serenor, sense odis, amb la maduresa de les conviccions interioritzades, que al cap i a la fi, són les que es mantenen allà a pesar de les dificultats i el desgats del temps. I enmig d'aquest panorama esperançador pel futur de Catalunya, Espanya té dos problemes, primer de tot que segueix sense entendre que volem ser nosaltres mateixos a pesar que ens encanta passar un cap de setmana a Madrid, i sobretot, que no volen veure que aquesta vegada no hi ha rebuig a res sinó afirmació pròpia, i es clar, com que no tenim les mans tacades de sang, ja no saben si posar-s'hi asseguts, dempeus, o amb les mans a la paret.
Res més a dir, que tot és qüestió de temps, caurà com la fruita madura, sense pressa, i a Madrid encara no sabran que ells l'han vessat, que durant trenta anys han tingut una massa de votants de CiU i el PSC que ja els hi estava bé estar dintre d'Espanya sempre hi quan no ens toquessin massa lo nostre, i que ara, amb el temps, al veure que no només és un problema de butxaca sino de llengua i cultura (que fa molt més mal), han sortit al carrer a demanar la independència, i per això hem passat de milers a centenars de milers. Espanya els ha creat per ignorància o malícia, no ho sé, però ara per dignitat, millor que estiguin callats i ens deixin parlar de com volem ser. Sé que jode, pero es así.

PD: És cert que Catalunya som 7.500.000 de persones i per tant els que estàvem a Barcelona èrem amb prou feines un 20 per cent, com també és cert que les últimes eleccions generals van votar 3.500.000 milions de persones... Per tant, s'ha de ser una mica objectiu a la hora de manejar els números i veure quants catalans estan per la feina i quants els hi és igual tot o senzillament, no tenen edat de vot, i a partir d'aquí, començar a fer hipòtesis més clarificadora.

dilluns, 10 de setembre de 2012

Ser una bèstia perquè tot funcioni

Trasllado la bipolaritat maniqueista del futbol a la meva vida privada i em venen nàusees. Després d’anys cercant estabilitat emocional, un entorn humà íntegre, i un àmbit laboral sòlid, m’imagino els meus mèrits esmicolats per analfabets orgullosos de la seva condició i visualitzo clarament el meu futur: deambulant al cementiri de Cotlliure entre el deliri i la melangia.
I davant d’aquesta diatriba: què esperem del futbol? Doncs segurament, treure a la superfície l’hedonisme immediat que neguem a la nostra rutina diària. Així doncs, per aquest anhel de fugir del nostre dia a dia, exigim a Vilanova mantenir aquest èxit constant que ens transporta a una sobredosis d’eufòria col•lectiva reconfortant i buida. Per tant, som nosaltres mateixos, projectant a l’exterior una manca d’autoestima, que convertim el futbol en una realitat bipolar quan passem amb pocs segons de la panacea a l’apocalipsi, del caduc a l’etern, de la depressió a l’eufòria. L’exercici és senzill: Transferim als demés responsabilitats que ens hauríem d’aplicar a nosaltres.
Fem un esforç i emprem aquest conjetura al nostre perímetre relacional. Imagina’t la dona posant en dubte el matrimoni cada vegada que deixes la tapa de wàter enlaire, el director de l’escola amenaçant amb l’acomiadament quan un alumne es queixa del teu quefer, el fill girant-te l’esquena si has tardat cinc minuts en canviar-li els bolquers, els amics engegant-te si has estat absent durant una temporada, els pares desheretant-te si no truques afirmant que menges bé... La veritat? Et vindran ganes d’amagar-te a una cova amb un homo erectus i no sortir fins a demostrar la vessant erectionana de les seves pintures rupestres.
És per això que davant les exigències dispars entre la vida privada de l’espectador i la del futbolista, seria bo fer una crida a la ponderació, a la relativització dels diumenges a la tarda, a l’autocontrol davant el portuguès deprimit per no tenir les pilotes d’or, i a la fredor en front d’un merengue inflat per copes d’Europa en blanc i negre. De totes maneres no ho faré, i no ho faré perquè el bipolarisme emocional del futbol ens ajuda a ser més mesurats durant la setmana, a enterrar Dionís i fer sortir Apol•lo als àmbits familiars i laborals. Així doncs, desfoguem-nos sanament, cridem els gols perdent la veu, saltem per penals inexistents i comportem-nos com fanàtics. Tant sols així el dilluns tot seguirà essent normal.

Article d'avui a El 9 Esportiu

dimarts, 4 de setembre de 2012

Martini i Ratzinger

Amb la mort de Carlo Maria Martini (excel.lent el Retrobar-se a un mateix publicat per l'Abadia de Montserrrat) la premsa ha tornat a aplicar l'argot polític per dividir l'Esglèsia entre conservadors i progressistes, com si les diferents sensibilitats que hi ha dintre la comunitat eclesial fossin contraposades i incompatibles. Mentrestant, Benet XVI (segons la premsa, el que representa el front conservador enfront el progressisme de Martini) escrivia unes paraules elogioses i fraternals al que fou un dels grans pensadors de l'Esglèsia postconciliar, i que ajudava com fa el mateix Ratzinger, a incrementar el prestigi intel.lectual de la institució. De totes maneres, el més preocupant no és que els mitjans de comunicació dibuixin l'Esglèsia com si fos un partit polític, sinó que sovint, els mateixos catòlics ens apuntem a aquesta moda posant etiquetes a personatges eclesials i tornant-nos més papistes que el Papa dogmatitzant opinions, i oblidant, que de veritats absolutes ni ha tres de contades i que el demés és totalment opinable.
Ho dic perquè les declaracions que feia Martini sobre els preservatius i la SIDA, sobre la homosexualitat, sobre la burocràcia de l'Esglèsia, o sobre la pompositat de les cerimònies vaticanes, es poden trobar també en el llibre La llum del món de Benet XVI, on el Papa, posa el dit a la nafra amb decisió amb el risc d'escandalitzar els que posen en boca seva idees que no ha dit però suposem que ha defensat perquè és el Papa. Així doncs, la premsa si vol que faci i desfaci, que ens separi amb dos fronts com si fossim el PSC, però nosaltres anem a una, remant junts, sabent quins són els pilars fonamentals que ens uneixen i donant llibertat perquè amb l'opinable, cadascú pensi i digui la seva amb caritat envers els altres. Si no, farem de l'Esglèsia una institució plenament humana, i aquí si que ens oblidarem d'un dels aspectes fonamentals.

Aquí hi ha el post que li vaig dedicar a Martini el 2009

dilluns, 3 de setembre de 2012

La riuada del 62. Vilobí d'Onyar.

Cada generació teixeix la seva cronologia personal amb fets històrics col•lectius, donant un collage de versions singulars que ajuden a revestir una imatge fidedigna del nostre passat. A Vilobí, un d’aquests dies impregnats a la memòria del poble fou la diada del Pilar de 1962, unes hores d’aiguats descontrolats que han servit perquè els nostres pares, llavors infants, marquin dins el seu llistat de records, aquesta jornada que ens han transmès com un conte situat a una d’aquelles terres inhòspites on els fèretres i les vaques floten pels carrers.
Si ens endinséssim a la mirada objectiva del historiador obsessionat en acumular dades, exposaríem que Vilobí és el primer poble pla on passa l’Onyar, i aquest fet, sumat a la presència del Grabalosa per l’altra banda del poble, fa que sigui una víctima propícia a riuades hiperbòliques com la del 62, quan el nivell de l’aigua va arribar al metre i mig a molts indrets. De totes maneres, per aconseguir entendre el dessassoec d’aquestes hores, ens convindria arracona l’historiador i prendre a l’atzar un grapat d’aquests infants fets adults, protagonistes secundaris de la riuada, perquè ens plasmessin el seu record singular a una tela en blanc.
Passades unes setmanes, un cop tinguéssim tots els quadres i féssim una exposició per rememorar els cinquanta anys dels fets, podríem degustar imatges de corredisses al ritme d’una trompeta que anunciava la fúria desbordada de l’Onyar, a quadres foscos enlluernats per un llamp que suggereix una riuada carregada de bestiar, a làmines amb siluetes de persones enfilades a les teulades per salvaguardar-se de la corrent, a fotografies de joves pujant escales amb porcs a l’esquena per salvar l’hivern, o a croquis de fèretres navegant per la Plaça Vella mentre el capellà intenta preservar alguns garrins de la força de l’aigua, i a tots ells, hi podríem discernir l’aigua penetrant a les cases com una cavalleria descontrolada devastant un camp de batalla.
De totes maneres, de tots els esbossos exposats per rememorar els cinquanta anys de les inundacions, n’hi hauria un de diferent. Una instantània tremolosa de la plaça vella dibuixada amb el traç de l’inexpert on hi podríem contemplar el cel emmirallat als bassals amb una sensació de calma angoixant, d’humitat a les parets, de silenci espantadís, de fèretres oberts per assecar-se, però sobretot, hi podríem distingir una llum ponderant, allunyada de les altres imatges d’enderroc apocalíptic, i que ens diria, que la vertadera ensenyança d’aquells infants fou veure com els seus pares s’aixecaren l’endemà entre les destrosses de la riuada. La imatge seria una superba lliçó d’història escrita com homenatge a cadascun del seus protagonistes.

Escrit publicat a la revista de la festa major de Vilobí.

diumenge, 26 d’agost de 2012

Francisco Fernández Buey

Avui m'he llevat tard i amb un nus a l'estòmac barreja de tristesa, melangia, i agraïment, quan m'he assabentat de la mort de Francisco Fernández Buey. Enmig dels egos inflats del professorat de la universitat, en Buey regalava una aire refrescant d'humanitat que et seguia fent creure amb la figura gramsciana de l'intel.lectual amb peus al carrer i cap a la biblioteca. Segurament no estàvem d'acord amb moltes idees perquè les arrels dels nostres pensaments eren bastant dispars, però la seva actitud d'escoltar-te com si fossis únic, la seva empatia envers l'alumnat, i l'erudicció de les seves classes, el convertien en un catedràtic amb credibilitat i d'una exempleritat inaudita.
Per intentar mostrar amb un fet concret el seu caràcter, explicaré el contingut d'un correu que vaig rebre una setmana després de fer l'examen de la seva assignatura. Em demanava si us plau, si podia anar al despatx a llegir l'examen perquè no entenia la meva lletra. Vaig arribar nerviós i d'entrada, em va demanar perdó per haver-me molestat. Increible. Vaig llegir l'examen, em va posar una nota generosa i vam començar a debatre sobre un punt en comú on limitava el seu marxisme i el meu cristianisme: la teologia de l'alliberament. Van ser una hora meravellosa. Un professors que amb senzillesa, sabia perfectament les tecles que tocava i com les tocava.
A partir d'aquesta anècdota, vam tenir un parell de trobades més, estan jo fora la universitat, on em va firmar els seus llibres i vam reemprendre la conversa del dia de l'examen. José Ignacio González Faus i el text sobre l'avortament fou el tema de conversa de la última trobada, ara deu fer uns cinc anys. Des de llavors, sabia d'ell per antics companys de la carrera però de tant en tant, quan em em sortia un espasme d'indignació contra la crisis anava a algun dels seus llibres, el rellegia i pensava "En Buey es passa però amb moltes coses té raó".
En fi, que avui, el dia de la seva mort, tots els mitjans de comunicació parlaran d'un pensador compromés amb l'esquerra alternativa, una definició que sense mentida, no engloba la gran virtut d'en Buey: un catedràtic humil compromés amb els seus alumnes. Et trobarem a faltar Paco.