dimarts, 31 de gener de 2012

Líders amb antidepressius

Què ens està passant? Com pot ser que Occident lideri el consum d'antidepressius? És complicat. Deixant de banda les neuropaties pròpies de naturalesa genètica, si que és cert que tenim un defícit en els nostre plantejaments vitals que ens acaben portant a un estat d'angoixa i depressió per buscar quelcom tant legítim com la plenitud per camins equivocats. Què tenen la persona al seu centre? Èxit, ja sigui familiar, laboral, amical, plaent... em pots trobar una gran llista de legítims, però que un cop els aprovem sempre ens acaba deixant com insatisfets, amb la sensació que no era allò.
Aquest tema, afegit a l'augment de morts de dones a mans dels seus marits, ens ha de plantejar què estem malament i no veure-ho com algun element circunstancial. 20.000 dones estan vigilades per la policia a Catalunya per por de rebre maltractaments. Ens estem equivocant amb alguna cosa, ja sigui a enfocar la vida, a veure les prioritats, a haver perdut principis elements que han de moure el nostre dia a dia, i que ens ha de treure, d'aquest estat d'angoixa i insatisfacció constant que viu una societat malalta, però amb un bon diagnòstic per poder-la curar si tornem a parlar de la veritat que està en els nostres cors i que ens porta a la plenitud.

dilluns, 30 de gener de 2012

Covey i la lemur desterrada

Tenir un excés d'empatia és totalment contrapudent, encara que Covey parli de ser proactiu i interdepent com a clau de l'èxit, a vegades hem de tenir un punt d'independència emocional radical, sobretot quan, estirat al llit d'una clínica després d'haver passat una nit patint el virus de la panxa, perquè aquí, estimat amic, o fem les coses bé o no les fem, mires un reportage sobre els lemus totalment meravellat pel personatge d'el rei Julien als Pingüins de Madagascar, i veus que el grup ha desertat a la Claude, una femella de la manada embarassada que va tenir un xoc amb la femella dominant, i com a causa d'aquest abandonament, passa a ser presa fàcil per les àguiles, xacals, i cobres, que estan amb l'esguard atent per dinar a mercé de la soledat de la Claude que mira l'hortizó sense esperança.
No he pogut aguantar més i he tancat la televisió, massa tràgic, i tot per fer cas en Covey i practicar els principis de la proactivitat i la interdependència, m'havia posat a la pell venuda de la Claude i patia massa. En fi Covey, ja ser perquè escrius tot això, perquè tu estimat amic, mai seràs una lemur perduda com la Claude.

diumenge, 29 de gener de 2012

Salvador Sostres

Entenc que tothom s'ha de guanyar la vida com pot, i a falta de ranas buenas son enanas, i fins i tot puc arribar a entendre que si no et dóna per comprar-te pomes acabis fent cantonades aixecant la cuixa peluda als més viciosos de la ciutat per intentar treure't un sobresou. Aquest és el cas d'en Salvador Sostres, que deixant de banda un episodi fastigós d'una telivisió local que gràcies a Déu per ell, no va ser gaire extés a la xarxa, ara es dedica a carregar contra el que tenim a vegades sense faltar la veritat, però sabent que fotent canya a casa seva tindrà repercussió a certs sectors d'Espanya que estan esperant amb dèlit la diarrea mental d'algun català preparat per destrossar allò que tenim.
Primer va ser amb un article dur contra la mediocritat de Manel, després amb un article al seu blog contra la tertúlia dels Matins, i ara, amb una desbarrada contra la premsa esportiva catalana. A les tres crítiques té la seva part de raó, a totes tres, sens dubte. El problema és el to, aquestes ganes d'escandalitzar al públic no sé si per tenir més ressó o per mostrar que és el que la té més grossa del barri, o fer com el director de cinema espanyol que ensenya vuitanta tetes a les seves pel.lícules sense saber que estem extasiat de pits. No ho entenc si així ven més a altres costats, però fent la crítica destructiva, lúdico insultant, i caiguent fins a la sacietat al límit del respecte, s'acabava desacridant a si mateix i acaba essent el bufó de la cort que a tothom li fotia gràcia el primer dia però ara ningú li fot cas perquè el veuen una trista caricatura de si mateix. Sap greu perquè deixa anar petites reflexions que obren els ulls, però te'ls acaba tancant per aquestes ganes de treure la bilis i mostrar que és molt ben parit, i així, no deixa de ser res més que un maleducat. Planteja-t'ho noi, el personatge se't menja.

dissabte, 28 de gener de 2012

L'excel.lència de la normalitat

Aquests dies em plantejava perquè m'agrada tant en Bruce Springsteen, i perquè, quan el veig a l'escenari, sento una connexió tant gran amb el que defensa, fa, i canta. La resposta la tinc clara, perquè és humà i no té la barrera de divo que posen altres cantants, que a pesar de ser fins i tot més brillants que ell, tenen aquesta àurea que sembla que els hi has de donar gràcies per haver pogut pagar 150 euros i veure'l durant dues hores. També perquè té defectes i no els ha dissimulat mai, i perquè al llegir la seva biografia per enèssima vegada, no hi veig un cantant que s'intenti amagar de les contradiccions del cantant famós que va haver d'estar cinc anys allunyat dels escenaris per poder fer una família amb calma i respondre's a si mateix, el perquè canto, perquè ho necessito, per autoestima, per exhibicionisme, perquè com deia ell, quan ja no ho fas per diners t'has de plantejar què és el que et porta a l'escenari, perquè si és la pura necessitat de sentir-te estimat, tens un problema.
A un concert a l'Storytellers Springsteen explicava que durant una època anava a locals d'streptease, i un fan se li va acostar i li va dir "Tu no hauries d'estar aquí". Ell li va contestar "I tu? Tots dos som persones!" I a la cançó, que la dedicava a la seva dona dient "A qui em va saber treure d'aquests locals extranys", explicava que no vol que ningú l'idealitzi pel fet ser cantant, que té els mateixos problemes que tothom per tirar endavant amb el dia a dia, i fins i tot, ja amb certa gràcia diu que quan la seva dona s'emprenya li deixa anar "Surt a l'escenari i posa't així perquè tothom vegi qui és Bruce Springsteen!", ell calla, i després li diu "No tinc cap intenció d'amagar qui sóc, no em fa millor cantar davant milers de persones". En fi, un personatge excel.lent perquè intenta ser normal, per això, després de deu anys, segueixo frepant cada vegada que agafa la guitarra per composar una nova cançó. El 17 de maig a l'Estadi Olímpic el tornarem a veure, nou anys clavats després del meu primer concert.

divendres, 27 de gener de 2012

La generació del 83

La generació del 83, nascuts en el marc d'una majoria socialista, som els fills de la Jugoplastika, dels gols d’Squillachi, de la velocitat de Lewis, dels braços de Fermin Cacho, dels infarts del Dream Team, de les assistències de Magic Johnson, dels Tours d'Indurain, dels podis de Rominger, del París de Bruguera, del Wimbledon d’Agassi, del bigoti de Mansell, del ganivet de Seles, del Wilfred de Vallecas, del Polster de Las Gaunas, de les aturades de Lorenzo Rico, de la calva d'Spasic, del somni del Lleida, de les pilotes d'Hugo Sánchez, de la mà de Valderrama, de la carn d’olla de Michel, dels crits a Pacheta, de l’equilibri aeri de Jordan, de l’accident de Rayney, del revés de Sampras, de la mort de Senna, del declivi de Maradona, del triple de Corny Thompson, de Barcelona més que una ville, de Catalunya menys que un país, de Van Basten, Gullit, Rikjaard, de Koeman, Stoichkov, Laudrup, dels crits d’Arantxa, del penal de Djukic, de l’stick de Carda, dels germans Folguera, de la cintura d’Alkorta, del miracle danés, del caràcter de Barkley, de la cicatriu de Tyson, del bote bote d’en Mendoza, del Depor d’Arsenio, del barret de Finidi, del Mourinho traductor, dels rebots de Sabonis, del gas de Doohan, del desert de l’Arcarons, del servei d’Ivanisevic, del cap de Bakero, del puny de Schummacher, del salt de Sotomayor, del doblet d’Antic, de Petrovic, Kukoc, Ivanovic, Divac i Radja, de la victòria d’Angola, del colze de Tassotti, de l’analfabetisme de Brito, de l’Ajax de Van Gaal, del Floro amigo el Barça está contigo, i sobretot, per damunt de tot això, som la generació que ens vàrem fer grans una nit grega amb gols de Massaro, Savicevi i Desailly. Per això, ara, a prop de la senectut, quan veiem el Madrid a sis punts mentre la Cibeles es despilota d’alegria enmig de la Castellana, no podem evitar treure un petit somrís de superioritat moral del que ha viatjat al cel amb classe turista i reafirma, a pesar del que diguin les cançons dels Beatles, que no n’hi ha per tant.
Article publicat al 9 esportiu el 29 de novembre del 2011

dijous, 26 de gener de 2012

No tots els polítics són iguals

La caiguda qualitativa de la classe política no és res més que un pas més de la decadència moral d'aquesta societat obsessionada en ser qui no és, en deixar anar slogans buits de pensaments de contraportada, en repetir fins la sacietat jo et deixo fer i tu deixe'm fer, una tesis de tolerància falsa que amaga un egoïsme preocupant del que no vol rebre cap mena de correcció de la gent que l'envolta. Ho dic perquè els pals que reben els polítics són sovint exagerats i mostren la incapacitat de mirar-se a si mateix per veure quins defectes tinc jo que afecten a la comunitat, com beneficio o perjudico jo, com a individu, a la col.lectivitat.
Hi ha polítics corruptes, i tant, com hi ha empresaris abonats al frau fiscal, funcionaris que es passen més hores al bar que a la feina, professsors que es mouen per llei de mínims, obrers que són els primers d'intentar saltar-se la legalitat per sortir-ne ells beneficiats, i capellans que tenen terres pròpies. Tothom està emmerdat i insistir en la crítica constant a la classe política amb els polls al cap, la pancarta trencada, un blau a la cara, i slogans amb rima asonant a la o, no porta res més que a una divisió maniqueista de la societat que deforma totalment la realitat i ens fa anar per camins sense sortida. Hi ha gent bona a per tot i s'ha de perseguir els dolents, sense etiquetes, aquesta és la solució.

dimecres, 25 de gener de 2012

L'ordre ve de l'atzar?

Arribar a Déu a través del cosmos. Newton deia que ell no havia descobert la gravetat, tant sols havia aconseguit donar a còneixer unes lleis sortides d'una ment matemàtica perfecte, Einstein defugint totalment de consideracions teològiques deia que creia en Déu quan observava la perfecció matemàtica del cosmos, l'ordre perfecte en l'espai, el Big Bang és cert, però l'atzar no pot portar a l'ordre perfecte, diuen altres astròlegs que s'han acostat durant aquests últims anys a l'origen de l'univers.
Certament que l'experiència de Déu passa per la vivència personal, per la trobada fit a fit amb les restes del seu alé paternal, ara, com vaig veure ahir a El Convidat de l'Albert Om, quan la Pilarín Bayés parla de trobar Déu en la perfecció de la natura, l'Albert explica molt bé que se li fa molt complicat pensar que tot és casualitat, encara que se li fa més difícil creure que algú ha apretat el botó. Dubte molt humà molt ben expressa't i que mostra la nostra admiració per una obra que tant sols pot haver sortit d'una ment perfecte. Trobar Déu a través del cosmos. Theilard de Chardin i Ernesto Cardenal. Si existeixes, fes-m'ho entendre, deia Carles de Foucault a la seva època de recerca divina, i Déu li va fer arribar la seva existència a través de la raó.
En fi, imagineu-vos si Newton i Einstein quedavan meravellats pel cosmos, com haig d'estar jo que sóc negat fins i tot a l'hora de fer papiroflèxia. Em sembla un bon camí per plantejar-nos aquest per què que sol venir al cap quan pots fer aquell exercici tant sa que defensava el professor Amador Vega a la universitat, meditar deu minuts al dia.

dimarts, 24 de gener de 2012

Paràlisi facial perifèrica

Dimecres 18 de gener del 2012. Un virus que afecta el sistema nerviós i una paràlisis facial perifèrica. Diagnòstic fantàstic tenint en compte les ressonàncies urgents fetes un cop vist que tenia mig cos enrampat i l’altra mig saturat. Matí de pànic personal debut a una ment hipocondríaca que no aconsegueixo controlar a pesar de reconèixer-la com a irracional i sense més fonament que una por infundada a perdre’m el demà. Tot esperant les proves mirava la Creu i pensava, no me la fotis, ara no me la pots fotre, esperat que tingui vuitanta anys si us plau, tinc una dona fantàstica, que a més, està bona, i un fill de deu mesos causant de l’hèrnia, la mar de simpàtic. Ara no, Jesús, com diria el patriarca de la pàtria, ara no toca. Tu mateix, li anava dient, som pocs a Missa de diumenge, si te m’emportes cap amunt tu sabràs el que fas, perdràs un actiu important per escampar l’Evangeli, i sobretot, un euro dominical per reformar la teulada que va caient a trossos com el provenir d’Occident. Tu manes i jo suggereixo. Un cop passat el moment de diàleg diví i amb el diagnòstic a les mans, el metge em pregunta si m’agrada el futbol, i concretament si sóc del Barça. Per suposat, li dic amb la boca torta blincada cap a la dreta per intentar excitar el poder recent instaurat a les Espanyes. Doncs potser seria bo que no seguissis el partit d’avui perquè la paràlisis es podria accentuar més en el cas de tenir emocions fortes. Al·lucino. Home de poca fe obsessionat en la ciència com a vehicle de progrés. Li pregunto si és del Barça. Em contesta que si. I què va fer amb el gol d’en Benzema del partit de Lliga? Vaig anar a passejar el gos emprenyat. Doncs, sap què vaig fer jo? Li dic molest per trobar-me davant del prototip de soci culé taquicàrdic. Vaig obrir una ampolla de cava perquè el partit es posava interessant. Tu sabràs el que fas em dius. 1-2 al Bernàbeu i vaig escoltar el partit per RAC1. L’endemà la paràlisis havia minvat i Jesús decidia donar-me una prorroga. Gràcies.
Article publicat al 9 esportiu, avui, 24 de gener del 2011

dilluns, 23 de gener de 2012

A Trevi et veig mullan-te els peus

A Trevi et veig mullan-te els peus. Joaquín Sabina explica arran d'una entrevista promocional de La Orquesta del Titanic, que hi ha versos que els pots guardar durant anys perquè veus que allà hi ha una cançó fantàstica, però ets incapaç de trobar una continuació digne del que has fet. Aquest vers romà que tenim entre mans i guitarres amb un bon amic, i que forma part d'una cançoneta que es va modelant mentre va passejant en silenci per les places de Roma, aguanta ell sol tot el pes de la cançó, i sobretot, t'anima a seguir treballant, a borrar, a tornar escriure, a mirar si quadre el ritme sil.làbic, perquè creus que un vers com aquest no es pot perdre, més que res perquè acaba recordant de manera fantàstica que Roma sense tu és una ciutat sense història. Ja ho veuràs giack, que aquest petit homenatge a la riba del Tíber acabarà tenint més força que aquells ulls que són com un balcó a la platja. Giack.

diumenge, 22 de gener de 2012

Valoració d'un ingrés hospitalari

Tancat a un hospital tens tot el temps del món, i en aquest moment el temps deixa de tenir valor perquè és una sensació d'eternitat terrenal desagradable. Tot va lentament, les notícies són gairebé les mateixes d'ahir, aquella pel.lícula que volies veure per descansar una mica, ara tampoc la vols veure perquè la vols guardar pel dia que estiguis cansat, no com ara, que estàs cansat de descansar, el llit acaba clavant-se a l'esquena i el passadís sembla massa llarg, sobretot quan el vell del caminador t'avança per la dreta imitant la deplorable maniobra de Schummacher a Villenauve de fa uns anys.
D'altra banda, és una cura mental, tornar a apretar el reset, amb què m'estava equivocant, per on anava sense adonar-me'n, què estàvem fent bé i hem de mantenir, tornar a valorar el dia a dia que a vegades pot ser rutinari però mai, s'acabava fent tant pesat com estar tancat a un hospital amb vistes a una paret de ciment i a la xocolateria del Carrer Pare Claret, que m'està dient, vine, vine... i sobretot, serveix per tenir una conversa calmada amb la gent que t'estimes, perquè sovint la manca de temps del món normal se t'acabava emportant. Per tant, vist amb prespectiva, si no és greu i pots tirar endavant, ingressar a un hospital cada quatre anys, com de moment m'està passant, és una experiència molt positiva i enriquidora. Si algú em vol venir a visitar, estic a la 167 de la Paloma Blanca, al costat del minibar.

dissabte, 21 de gener de 2012

L'artífex de la depuració de la dreta

A mi no m'agradava, no pel que havia representat, perquè tothom té un passat, sino pel que representava. Ara, Fraga Iribarne, amb el temps, se'l recordarà més com l'artífex d'haver fet entrar l'extrema dreta dins el joc democràctic, que no pas per la seva feina en els ministeris franquistes. Segurament sense ell, i sense Carrillo, Espanya no hagués tingut una transició tant pacífica, i això ho sabia Alfonso Guerra quan va renunciar a un ponent socialista per la redacció de la Constitució per fer-hi entrar Fraga i així, amb una habilitat política excel.lent, feia partíceps de la nova legalitat aquells que sempre n'havien renagat.
Fraga va renunciar al seu passat pel futur del seu país, i amb el temps, va anar modelant una dreta on hi han personatges tant dispars com el lliurepensador Gallardón i el golpista González Pons, que a poc a poc, s'ha anat depurant de nostàlgies franquistes per europeitzar-se, i si no, com a mostra, només cal veure les diferències palpables entre els estils d'Aznar i Rajoy, com ho són de Felipe a Zapatero, un socialisme que ha deixat la seva essència per caure el mar del progressime de ningú i estar més perdut que el capità del Concordia.
En fi, Fraga no va deixar mai de ser qui era, ni d'amagar-se d'on venia, provocant certes ires cada cop que obria la boca, però se li ha de reconèixer el mateix mèrit que el seu antagonista, Santiago Carrillo, enterrar el passat personal per intentar tirar endavant el futur col.lectiu. No els hagués votat mai, però tampoc podem faltar a la veritat.

divendres, 20 de gener de 2012

Guardiola, fot el camp!

Catalunya necessita una Apocalipsis blaugrana per assegurar el seu futur com a país i prendre consciència de la mediocritat vital i econòmica que ens envolta, i per això hem de prioritzar l’autodestrucció del Barça com a model. El principi del final podria començar amb una sèrie de confabulacions de Guardiola per destituir Zubizarreta i així acaparar ell tot el poder abans de presentar la seva dimissió després d’haver llegit les memòries devastadores de Sandro Rosell, que al saber la notícia, marxaria a Brasil deixant el club a les mans de Toni Freixa, sospitós per la seva obsessió d’utilitzar la paraula ètica cada vegada que parla de juntes pretèrites aficionades a la vida hedonista del burgés vingut a més. Sota el mandat de Freixa saltarien escàndols de dopatge amb semen de camell que faria emigrar les grans estrelles deixant a Afellay com a únic representat del Pep Team, amb Paco Flores a la banqueta davant la negativa d’altres tècnics de venir a salvar la situació, i Jaume Llauradó a la secretària tècnica després d’haver promès de fer un equip capacitat per guanyar quatre anys seguits la Copa d’ Europa. Res a fer-hi. Tindríem una dècada d’hegemonia blanca i fins i tot l’Espanyol, després d’haver prohibit pronunciar la paraula UEFA, es classificaria per la Champions, això si, eliminat a la fase prèvia per un equip letó de nom impronunciable si no has begut abans, dos litres de vodka. Davant aquesta situació de sequera blaugrana, amb el Camp Nou buit i les televisions apagades, la societat catalana faria el desitjat exercici d’introspecció col.lectiva on es veuria a si mateix com un poble amb un tendència decadent provocada pel mateix immobilisme del que es pensa que està tot arreglat quan veu a Puyol aixecar un títol qualsevol. En aquest moment la població, cansada, sortiria al carrer exigint la independència. Per això és essencial que tot Catalunya fem el mateix crit aixecant el got enlaire just abans de fer un glop de ratafia: Guardiola, fot el camp si us plau!
Publicat al 9 esportiu el 15 de novembre del 2011

dijous, 19 de gener de 2012

Hi torno per necessitat

Hi torno per necessitat. La necessitat no cal explicar-la perquè fa certa mandra, però va relacionada amb la posessió d'una excedència involuntària de temps provocada per un virus. En fi, en certa manera no deixa de ser una manera d'arracerar-me als admirats tubercolosos que varen acabar formant la generació poètica de l'Escola de Barcelona. Quan durarà aquesta etapa del blog? Doncs no ho sé, potser quan torni la normalitat plegaré una altra vegada i seguiré cantant allò del sol solet mentre en MIC es toca el melic, i el Barça, sorpresa, guanya de nou al Bernábeu, potser la faré seguir per poder parlar de la compatibilitat de ser tant lleig com Cristóbal Montoro, i a la vegada, tenir un ministeri tant important com el d'Hisenda, o fer uns capítols dedicats a Jacques Philippe i la seva Libertad interior que segurament, em va preparar per estar una época convivint amb virus sense que la meva hiperactivitat mental es vegi gaire afectada. No ho sé. El que si sé, és que ahir, abans del partit de Copa, vaig escriure l'article que sortirà dimarts que ve al 9 esportiu i vaig escriure'l contant que el resultat final seria 1 a 2. En fi, quan perds capacitats físiques suposo que la intuïció té ganes de fer-se veure. També aprofitaré per anar penjant algun dels articles que han anat sortint aquests últims mesos al 9 esportiu per allò de l'orgull personal i ensenyar a tothom el tamany de l'ego. Gràcies pastanaguils!