dissabte, 31 de març de 2012

Un silenci poruc

El silenci embriagador s'ha apoderat de la meva consciència i se m'han esgotat les paraules. Res a dir. Després de llegir Noves cartes a un jove poeta del Joan Margarit, un excel.lent homenatge revisionista a Rilke, i està donant voltes a un llibre molt complet sobre la família de Leopoldo Abadía on hi sobren un parell de falques político-lingüístiques (36 cosas que hay que hacer para que una família funcione bien), estic com parat, amb ganes de llegir i poques d'escriure, si més no durant unes hores.
Podria desbarrar sobre els violents que haurien de trobar-se amb la porra amb la boca mentre paguen els desperfectes que provoquen pel carrer, parlar sobre els problemes d'encarar una novel.la i el gust de llegir qualsevol assaig els minuts abans d'anar a dormir, de l'alegria de veure el teu fill aplaudint qualsevol imatge de Bruce Springsteen i apreciar com identifica les primeres notes de Rosalita, dissertar sobre la possibilitat d'emigrar a Mongòlia per tenir un futur millor, fer un petit estudi sobre el cicle menstrual de les ballenes, dedicar un post a descobrir els efectes positius de la xocolata blanca en l'estat d'ànim dels malalts de Guillain Barré, però no, m'estimo més mantenir aquest silenci en aquest post, un silenci extrany i modest, humil i poruc.

dimecres, 28 de març de 2012

L'escriptor d'un poble nevat

El vell escriptor, assegut a les escales del portal de casa seva, gaudeix veient passar la dolça rutina a cavall de dos gossos, que lentament, van netejant els últims reductes de glaç que ha deixat l'hivern. Els contes de l'ancià es van escapant per les escletxes d'unes persianes de fusta, mentre ell, espera el moment de trobada amb la mort, que amb paciència, s'amaga en silenci darrera l'home de gavardina negra que passeja cada matí els dos gossos.
Aquest quadre rendit als peus del temps té lloc a un poblat perdut de Noruega, on les nits es mengen el dia i els escriptors tenen temps per trobar-se amb si mateixos i deixar anar aquelles històries que surten en silenci un matí, quan els dos gossos de cada dia passen per davant de casa seva donant-li el gust de l'estimació de la rutina.

dimarts, 27 de març de 2012

M'encanta un Milan vs Barça a quarts!

La Champions és l'espai on creixen els mites, l'escenari per poder crear l'imaginari on es forgen les emocions que perduren més enllà del temps, que tornen anys després quan t'has fet gran i festeges records d'eliminatòries europees perdudes o guanyades amb un retoc èpic. Per això m'agrada jugar contra el Milán i planyo el Madrid per haver topat contra l'Apoel. Necessitem gaudir de la competició i això només ens ho donen els grans rivals, els històrics, aquells que surten al camp amb el pes de la història a favor, amb un plus de competitivitat que et dóna els colors tatuats a la pell de l'escut.
De la Champions guanyada l'any passat tothom recordarà les eliminatòries contra Arsenal i Madrid, i poca gent et parlarà dels quarts contra el Shaktar, un equip compacte en aquell moment puntual, però que no gaudeix del glamour dels campions. Per això em sabria greu que hagués tocat un Apoel o un Marsella, perquè són quarts de la Champions i volem jugar contra rivals d'aquells que et fan gaudir una eliminatòria, i que no acabes la última mitja hora del partit de tornada, llegint un assaig sobre el pessisme intel.lectual, perquè el peix ja està venut. I si no, em remeto a aquell amic que després de guanyar la tercera Copa d'Europa contra el Manchester em va dir "Necessitàvem guanyar una final contra l'altre millor equip d'Europa". Així doncs, visca la Champions i visca el Milan - Barça!

dilluns, 26 de març de 2012

Afer a la mansió d'un multimillonari escandinau

Les tovalloles ballen un vals senegalés a la sala d'estar d'un multimillonari norueg, mentre a l'habitació del gos bastard del propietari de la mansió, un raspall de dents banyat en or blanc salta per sobre una col.lecció de calcetes de peluix cantant una cançó d'un cantautor guineà. En aquesta mansió de palla del nord d'Oslo, ningú diria que s'hi lliura una batalla de colors al seu garatge de transatlàntics egipcis. La guerra enfronta en silenci unes roselles jovenívoles amb uns tigres italians dels voltants de Catania, ajudats per unes xocolatines de Harrods per poder fer front a la força extrema de les flors vermelloses. No hi ha treva. La fresa de l'enfrontament distreu a una pluma estilogràfica que es revolca amb un paper vegetal per sobre unes estanteries de caramel, i una formiga algeriana que abraça amb força el cos càlid d'un elefant grec. Des de fora el jardí, on el crit de les morses es confon amb el son dels koales, es poden divisar, gràcies a unes persianes de cafè, com les siluetes dels nostres protagonistes es van movent d'un costat a l'altra cercant aquell instant que volen fer etern i no acaba d'arribar mai.

diumenge, 25 de març de 2012

Dissertació sobre la desmemòria

No sé perquè estàvem corrent una tarda pel barri vell i vam acabar a un carrer sense sortida. Els records es van desdibuixant. He oblidat el nom d'una noia que em va fascinar durant un sopar a un restaurant que no recordo. Érem set. Quatre nois i tres noies. Teníem quinze anys. La noia em va agradar i al cap d'una setmana em vaig assabentar que va ser recíproc. No la vaig veure mai més i ara, tretze anys després, tot sembla un somni. Puc visualitzar una passejada nocturna pel passeig de Platja d'Aro parlant d'una sèrie amb una altra noia que tampoc recordo el seu nom i amb prou feines visualitzo la seva cara. Agafo la foto de promoció i els noms van desapareixen, fins i tot em trobo amb cares que no sabia que existien, de fet, ara, set anys després de començar a treballar a Bell-lloc, em costa molt veure'm amb polo i em sembla que he portat la corbata tota la vida. Agafo apunts de la universitat i sembla impossible que fos capaç de dissertar sobre Schelling sense desesperar-me. No ho entenc. Em desconec. En fi, que ara començo a entendre el meu avi quan explica content una història i a mig fer ha de parar perquè no recorda ben bé el que va passar, i acaba fent el que faig jo, inventant-m'ho afavorint la meva imatge per dissimular la meva desmemòria.

dissabte, 24 de març de 2012

No puc enamorar-me de tu

Perquè adores la òpera i llegeixes novel.les d'una generació perduda, perquè t'agrada passejar per la part alta amb vestits fora d'epoca, perquè no tractes de vosté ni a mon pare i no veus enemics dels que témer, perquè manipules la policia amb el teu somriure exòtic, perquè defenses allò del 0,7% amb manifestacions dominicals, perquè toques Jersey girl de Tom Waits al piano, perquè de petita criaves coloms blancs al pati, perquè tothom parla bé de tu sense tractar-te, perquè tens una lámina de Chagall a l'habitació, perquè vas estudiar psicologia i detestes Freud, perquè has cremat els poemes que vas escriure, perquè t'agrada la tardor per nostàlgica, perquè sempre busques si hi ha premis als pals dels gelats, perquè estàs enamorada d'en Xavi i et cansa en Piqué, perquè no et veus guapa els dies impars, perquè decores el Nadal amb estrelles blanques, perquè em dius sempre pel cognom, perquè parles francés amb accent anglès, perquè fas fotografies amb tons sèpies, perquè sempre et deixes mullar per la pluja. Perdona'm, però espero que m'entenguis, per tot això i molt més no puc enamorar-me de tu.

divendres, 23 de març de 2012

Encegats per la evidència

Aristòtil diu que els homes ens veiem encegats per la evidència dels fets com els ratpenats per la llum diurna, un aforisme on hi sobrevola la idea de la perplexitat com a font de coneixement, tal i com sembla que explica María Zambrano a Filosofía y poesía remetent a Plató, i dic sembla perquè la barroquització deliciosa del llenguatge amaga el fons del llibre, perquè no hi ha fons diuen alguns, perquè ho diu molt bé diuen els altres.
Independentment dels excesos poètics de Zambrano per escriure textos filosòfics, la qüestió és que es pot arribar al coneixement de la veritat a través de la contemplació de la naturalesa, aturat al bell mig d'un paisatge sublim i sentir la petitesa humana respecte una creació que ens sobrepassa. En aquest moment patim l'encegament de l'evidència d'arrel aristotèlica, un fet que en lloc de fer-nos caure de genolls davant la realitat, moltes vegades ens porta a fugir per por, perquè en un món d'enaltiment a la incertesa del dubte hi ha un cert pànic injustificable a la veritat, i llavors diguem que l'evidència és un engany.

dijous, 22 de març de 2012

Un home lliure

Els comunistes alemanys de Buchenwald veien el Molotov-Ribentrop com un lapsus de Stalin i s'equivocaven, no volien entendre que era la més gran representació de la naturalesa totalitaria de l'stalinisme. Primera conferència de Jorge Semprún recollida al Pensar en Europa i em trobo amb una observació aguda del que va viure la història soviètica de ben a prop. Avanço i com més endavant vaig, més em trec el barret en front l'exercici de renúncia de si mateix que fa l'autor per cercar el que considera com a millor opció política, encara que moltes vegades suposi passar per sobre del seu passat. En moltes idees no estic d'acord, però envejo l'esperit crític amb el que es mira al mirall i la capacitat d'atmollar-se, amb arguments sòlids, a un nou prisma vital per intentar transformar la realitat.
D'altra banda, he viatjat pel concepte poc comercial de llibertat que proposa Francesc Torralba a La llibertat que necessites. Ja només començar ens recorda que la llibertat no és un estat sino una lluita, un combat que principalment es lliura contra un mateix, i que passa per una renúncia a les presons humanes que acaba amb la renúncia a un mateix. Un cop acabat al llibre ho he vist claríssim. Ja tinc l'elogi adient cap a Jorge Semprún: va ser un home lliure.

dimecres, 21 de març de 2012

Vitalitat davant la mort

La intimitat més amagada de l'ànima passeja descalça per les seves cançons, obrint el paisatge d'un nou demà joiós pels nostres. L'optimisme vital als acords d'en Llach és conscient, ple de voluntat d'aquell que vol creure amb la millora de la persona i en la descoberta del seu jo íntim. Lluny del cantautor polític que cercava amb el somriure, la necessària revolta, la seva última etapa és una radiografia excel.lent de la persona, un estudi minuciós fet amb un bisturí d'or i una mirada penetrant i generosa per viatjar amb un braça a l'ara i l'altra al per sempre.
De totes maneres, per damunt de tot, el que més m'enganxa d'en Llach és la seva voluntat de ser optimista, de veure el costat bo de la realitat, fet que l'allunya de molts cantautors que festegen amb el drama de la buidor perquè, i no és cap secret, és més fàcil parlar de realitats tràgiques que no pas d'un demà millor sense caure en el discurs ridícul, i ell ho aconsegueix una i altra vegada. Si no, escolteu amb calma el Si arribeu interpretat amb piano al Nu, poques vegades us trobareu amb una cançó tant vital que parli de la mort. Excel.lent.

dimarts, 20 de març de 2012

Els analfabets de la modernitat

No seria just demanar que llegissin Heidegger, ni que debatessin sobre l’escepticisme polític a la novel.la negra de Montalbán, ni que miressin Singulars d’en Jaume Barberà, ni que lloguessin pel·lícules de cinema francès per comentar-les a les hores mortes de les concentracions. Una proposta així seria elitista i supèrbia, ho entenc i ho comparteixo. Ara, no poden oblidar que són referents de les noves generacions i que amb l’ús de les xarxes socials, hi ha un grupuscule de futbolistes que fan gala del seu analfabatisme modern (dit d’aquell que coneix i sap identificar els símbols del llenguatge però els utilitza per dir tonteries), i que amb aquesta mancança a l’hora de relligar subjecte i predicat alimenten el mite del futbolista tontet. No diré noms, no fa falta, tots els tenim al cap, però pensem amb el poder que els hi donem amb un micròfon davant, quan posen aquell to cerimoniós d’estar punt de deixar anar un aforisme rellevant per la història de la humanitat. Si estimat lector, grotesc és l’adjectiu adient. Davant aquest panorama, donaria un grapat de consells a aquests professionals del món de les pilotes per intentar dissimular el seu festeig amb la cultura del borderline. Primer utilitzeu ulleres de pasta, sempre t’apropa més a Sartre que a Juanito, en sengon lloc, digueu que llegiu poesia encara que sigui mentida, com a molt us diran que teniu el SIDA, en tercer lloc porteu un llibre d’Eduardo Mendoza sota el braç, un de Thomas Mann seria pres com una broma, després, agafeu com a vostra la causa sahrauí i feu actes públics on parleu de la dobla moral europea amb el continent africà, i finalment, si això no t’ha acostat a la figura de Lilian Thuram i et sents a prop de Sergio Ramos (ja he dit noms), estudiat un parell d’aforismes de Nietzche i Wittgenstein per deixar-los anar a una roda de premsa quan et preguntin sobre com aguantar la pressió. Ja ho veuràs, amb totes aquestes mesures deixaràs l’analfabet que portes dins i seràs el nou referent moral del país.
Publicat al 9 esportiu avui.

dilluns, 19 de març de 2012

Ser crític amb els que estimes

Segurament debut a l'origen agrari de la nostra societat gironina on l'esperit tribal de poble porta a pensar que els problemes venen sempre de fora i mai de casa, molta gent quan jutja l'equilibri d'una parella sempre acaba parlant de la incidència del nouvingut respecte el seu parent a l'hora de canviar-lo o portar-lo a l'anul.lació total del jo. Quants cops hem sentit "Aquest noi/a l'ha canviat completament?", "Des de que va amb ell/a ja no se'l veu, va a la seva." I així podríem seguir i seguir amb acusacions del mateix estil on la pauta comuna és l'anul.lació d'un gràcies al triomf de l'ego de l'altre. Error. A mi no em fan cap pena, ells/es ho han escollit lliurement i hem de partir de la base que una persona de vint-i-uns quants té el criteri per saber quin tipus de persona vol. No estem parlant d'una criatura que se li nega menjar segons què perquè li farà mal de panxa, sino de persones que teòricament ja han superat l'adolescència i tota la pesca. En fi, ho dic perquè si el teu parent barra parenta va amb una persona que tu consideres que no val la pena, pensa que si el teu parent barra parenta es sent bé amb aquell que jutges com a prepotent, sobrat i un pel desgraciat, és que ell/a també té alguna d'aquestes coses que segurament tu et negues a veure. O sigui, no tant tirar la porqueria als de fora i més mirar els de casa.

diumenge, 18 de març de 2012

Callats estan més macos

Els dos van acabar els seus mandats amb la cua entre les cames, deixant a l'aire lliure les seves míseries intel.lectuals i morals. Per una banda tenim un cas de supèrbia ibèrica pròpia del que ha de dir que la té grossa perquè els altres li facin cas, parla amb l'esperit altiu d'una autoritat moral, com si el país li demanés la opinió en moments puntuals per saber cap on ha d'anar. És un personatge llastimós que amb el seu egocentrisme ha educat a Rajoy perquè sàpiga el que no ha de fer per no posar-se la opinió pública en contra. I d'altra banda qui tenim? El venedor de fum, el demagog per excel.lència, al bufó d'una cort en ruïnes, el profeta laic, el que també va patir un atac de supèrbia intentant posar una idea pròpia a sobre la taula, l'aliança de les civilitzacions, que tothom sabia explicar però ningú acabava d'entendre. Mig Espanya i Europa entera es reia d'ell, com el seu company de càtedra, quan anava a demanar que el deixesssin jugar a la patanca amb els nens forts de la classe a canvi de fer els deures gratis durant un trimestre.
Tots dos són antics presidents i tenen en comú que cap té autoritat per dir res sobre el que està passant, sobretot perquè més enllà del poder anaven faltats d'autoritat i de talla per tenir el càrrec. Dos casos contraris en un altra país per veure la diferència? Molt fàcil. Pujol i Maragall. Tots dos tenen punts foscos dels seus anys de govern, però quan opinen, els ciutadants ens els escoltem, perquè independentment de si estem d'acord o no, el que diuen ens sembla digne de ser escoltat per qui ho diu, per la autoritat moral que tenen i que als altres els hi manca.

dissabte, 17 de març de 2012

Estisores ja!

Valentia i visceralitat. S'ha acabat ja de jugar a ser responsables i dedicar a esforços a la governabilitat d'una Espanya que ni ens vol, ni amb la majoria absoluta blavosa, ens necessita. No pot ser. En comencem a estar farts de veure com ens toquen els sous i sentir, de seguida, que amb el pacte fiscal a sobre la taula no caldria prendre mesures tant dràstiques. Doncs a què esperem? No caiguem en la trampa dels partits nacionalistes catalans que durant tants anys, per treure's de sobre la responsabilitat de fer un pas endavant amb temes de sobirania, acabaven imputant els problemes a Espanya i ja estava, tots emprenyats però dormint tranquils perquè el merder venia de fora. S'ha acabat. Si estem com estem és culpa nostre perquè no ens hem plantat, perquè no hem estat valents i no hem agafat el toro per la cua, que fa més mal que les banyes. Anem a sac. Què volem? Pacte fiscal? Doncs vinga, prou de paraules i passem a l'acció, que la gent es pronunci. Què volem? Independència? Millor encara, doncs posem-nos les piles. I ho dic perquè en Rajoy no és estúpid com en Zapatero i vaig veient que sap que si canvia el concepte de café para todos i encenta una relació de falsa bilateralitat amb Catalunya, que seguirà perjudicant-nos però tindrà CIU, PSC i PP contents perquè vendran que la situació és molt millor, llavors si que l'haurem cagada totalment perquè haurem firmat la nostra sentència i a sobre, els d'aquí ens vendran que és el millor que ens ha passat mai. En fi, estisores ja, però per fer alguna cosa més que retallades.

divendres, 16 de març de 2012

Terra de somiadors

La sorra és tendra perquè aquest hivern ha estat poc sovintejada, em diu un pescador jubilat que busca en l'horitzó la balsera de Caronte per pujar-hi amb serenor i poca nostàlgia. Les onades venen i van, com els èxits i els fracassos, com els moments d'eufòria combiants amb la tristesa perenne que sovint, habita en silenci a dins nostre. Ha arribat la primavera amb força i el Mediterrani li dóna la benvinguda amb un ritme mogut per un piano classissista que intenta jugar amb el reflexe d'un sol mesurat, i una calma traïdora que arrecera un nòmada que busca les petjades de la llibertat en un llibre d'en Torralba. M'agrada la platja quan està buida, quan el silenci dóna pas al so acompessat de la mar jugant a no arribar mai a la sorra. Ara si. Ara no. Ara potser. Tranquil.litza i regala una pau interior gratuïta on tots els projectes tornen a ser possibles. Per això suposo que la mar és terra de somiadors, de les utopies perdudes, de mariners que seguien amb l'esperança de trobar un altre món on tot fos possible, i jo, sóc simplement un realista escèptic que toca massa de peus a terra, i per això, el món de l'aigua no em pertany.

dijous, 15 de març de 2012

Sobre la idea de la persecussió dels cristians

Em molesta escoltar sovint el discurs victimista i hiperbòlic de la persecussió cristiana que deixen anar molts d'aquests que són més papistes que el Papa simplement perquè el vent bufa en contra, com si no sabessin el que és realment una persecussió amb tota regla com la que estan patint molts cristians exemplars de països musulmans. No ens persegueixen senyors, ens ignoren, passen de nosaltres que és molt pitjor. Ningú ens prohibeix anar a les esglésies, ni han tret el concordat ni res de res, ens tenen com uns bitxos raros i no ens escolten, segurament perquè quan alguns alts representats del episcopat espanyol obra la boca no fan res més que engreixar els errors propis que ens han portat en aquest estat d'ostracisme social, i la veritat, sap greu perquè si el missatge de fraternitat cristiana traspasses les capes de pensament d'una societat insensibilitzada per l'altre, estaríem molt millor. Així doncs, no ens queda res més que treballar, deixar-nos de discursos d'ètica de manual i convèncer amb l'exemple, que es preguntin perquè vivim com vivim i perquè la gent del nostre entorn sempre sol estar contenta, i sobretot, que es qüestionin per què actuem en base a principis ferms i no com fa la majoria de la gent, depenen de què en puc treure d'una situació determinada. Per tant, tranquil.litzem els paranoics, no ens persegueixen, repeteixo, ens ignoren perquè alguna cosa no hem fet bé i ara, en lloc de queixar-nos perquè els mitjans ens foten canya, que és veritat, proposo no quedar-nos tancat amb nosaltres mateixos dient que tot és mentida i sortir amb pau i serenor per demostrar que ser cristià és seguir la veritat i val la pena.

dimecres, 14 de març de 2012

El menjar i la felicitat

M'agrada molt el petit suís, sobretot si n'agafo una cullerada hiperbòlica i al posar-me-la a la boca en deixo un xic a la cullera, com aplanat, per tornar-hi de nou i assaborir la cremositat fins a la sacietat del plaer descontrolat. També em fascina agafar una torrada amb oli i sal, i quan està ben calenta, posar-hi xocolata a sobre perquè quedi un xic desfet i unti al pa amb la barreja hipersensitiva de dolç i salat. Un record d'infància amb el meu tio de Castellfollit era agafar tomàquet de conserva, buidar-ho amb un plat soper, banyar-ho d'oli i sal, i sucar-hi pa mentre teníem el plat unes costelles de xai acabades de treure de les graelles. D'altra banda, també m'emociona mossegar aquell bunyol fet un Dijous Sant que encara està calent recent tret d'una olla plena d'oli ruent. Ara, gaudeixo com un nen als dinars de Bell-lloc quan hi ha una conversa interessant i vaig desfent els monjos d'una mandarina un pel àcida que vaig barrejant amb maduixes vermelloses tallat amb esmerç amb un ganivet infantil. També sóc feliç degustant durant un aniversari aquells bombons de colors que es trenquen a dins deixant regalimar els diferents tipus de xocalata per agafar forces de cares a la tarda. No ho sé, em fascina menjar, i menjar amb bona companyia, amb gent que m'estimo. Us ben asseguro que és un dels millors plaers que hi ha.

dimarts, 13 de març de 2012

La tonteria de Gerard Piqué

A la vida no pots anar de ben parit perquè se't gira sempre en contra i en Piqué, des de les dues primeres majestuoses temporades a Can Barça, va de molt ben parit i entenc que ha de ser difícil d'aguantar dins un vestidor. El seu rendiment aquesta temporada ha anat decreixent progressivament a mesura que anava augmentant les seves sortides de to públiques, amb un to d'egocèntric, d'aquí estic jo, de creure's la veu del vestidor lluny del to moderat i exemplar d'un referent com Xavi. Massa tonteria, moc, moc, i vida pública fora del seu àmbit futbolístic. Que lluny està aquell Piqué, que sense cap mena de dubte, s'havia guanyat la fama de ser dels millors centrals del món! El primer gest ja va venir l'any passat quan en plena celebració de la Champions dius "Ens veiem al concert de la Shakira!". Però a qui li importa el concert de la teva nòvia? No barregis coses pròpies del que es pensa que tothom està pendent d'ell.
Ha d'entendre que un és un referent si els altres el fan com a tal, no ha de ser ell que s'ha d'agafar el rol quan no li toca, i per mi, la cirereta del pastís van ser les penoses declaracions després de l'Sporting. A veure noi, els àrbitres, és cert, ens han perjudicat, però precisament la teva jugada era expulsió, falta per darrera, últim home. Res a dir i res a retreure't, intentes parar la jugada i fas falta. No passa res. Els teus companys guanyen el partit amb deu i tu parles de premeditació. Però què dius? Que no veus que ets un Mourinho catalnitzat amb aquestes declaracions? De veritat, entendria que en Guardiola no el volgués perquè a vegades el que es veu a fora només és la punta de l'iceberg del que hi ha dins, si no, recordeu els Ronaldinho, Deco, Eto'o. Gerard, encara ets a temps de canviar i de tornar a posar el cap sobre les espatlles, qualitats per ser el millor central del món les tens, però amb qualitats no en fas prou a la vida.

dilluns, 12 de març de 2012

El meu jo econòmic

M'encanta quan l'home de negocis promiscu, inflat, amb una corbata més seriosa que la meva però amb menys identitat, em mira amb cara de pena i amb un paternalisme barat i pudent, m'exclou d'una conversa econòmica pels meus orígens humanístics amb regust marihuaneros i la meva feina de professor de secundària a una escola concertada. Què has de saber tu de la vida? Em diu en silenci mentre canvia de conversa, amaga els seus beneficis ficticis i les seves gestions inversores amb clients multiorgàsmics, i em pregunta, què tal els nens? Com si jo, com fa ell, no pogués jugar també a fer de Rajoy i moure els braços per donar forces a paraules que ignoro completament i a idees robades d'altres tertúlies que no m'aparten però tampoc em tenen en compte, fet que em permet veure-ho des de la distància i agafar quatre frases apreses de memòria per deixar-les anar amb convicció quan em trobo l'element capitalista, liberal, enemic de Keynes, defensor de les americanes de colors i del lliure fluxe de treballadors dins el món productiu. En aquest moment, per venjança, supèrbia, i perquè no dir-ho, una mica de luxúria si hi ha una desconeguda a davant, semblo un professor d'economia de Harvard, no pel que dic sinó per com ho dic, amb un to misteriós i el rostre afectat, com si tingués la solució de la clau, però com ell, pensés que hi ha una conspiració per part dels polítics per no deixar parlar a la gent imprescindible que té el remei de la malaltia.

diumenge, 11 de març de 2012

Olor a infància perduda

Crònica gustosa d'una època morta als peus de la tecnologia, Quan èrem feliços m'ha fascinat perquè és un llibre amb la olor que feia casa el meu avi quan jo era un nen i disfrutava enfilant-me a les bales de palla i perseguia les gallines per estruncar-lis els ous. Uns anys de comunió primerenca amb un entorn que ha anat desapareixent i amb unes pautes de funcionament que hem anat perdent al rendir-nos al culte de l'ara i de l'inmediat.
El llibre de Rafel Nadal m'ha mostrat una Girona que tant sols vaig arribar a intuïr, una ciutat foscament lluminosa, i una Costa Brava plena de pausa i d'obertura a una Europa que s'anava filtrant a poc a poc entre la sorra de les seves platges. Escriu amb el to familiar del que parla dels seus i se'ls estima, i sobretot, amb la prespectiva que li dóna el pas dels anys d'uns fets que al moment de ser viscuts només eren entesos parcialment.
Feia temps que no esperava anar a dormir per poder tenir aquells vint minuts de lectura que tampoc vols allargar per por d'acabar el llibre amb dos dies i amb el temps, oblidar completament aquells detalls gustosos que vas gaudint si t'obligues a païr-lo amb la lentitud que passaven les coses a la Girona de principis dels seixanta. Segurament, amb el temps, quan vegi el llibre pensaré amb aquells dir que erem una mica més feliços gràcies a la seva lectura.

dissabte, 10 de març de 2012

El sexe està sobrevalorat

El sexe està sobrevalorat. Mires pel.lícules o sèries i sembla que si no has cardat amb trenta persones diferents i tens els genitals gastats no ets ningú. Chico conoce chica, chico habla con chica, un somriure estúpid i vinga ja es rebolquen endavant i endarrera, sense brutícia, amb un erotisme net molt curiós si no és una pel.lícula de l'Almodòvar, on la ley del deseo va per un altra costat. El sexe és fantàstic si és amb la persona que estimes, però si no és com una cançó de l'Àlex Ubago, la primera vegada fa gràcia però després prefereixes un entrecoc de Can Xifra.
Aquesta imatge paridisíaca del sexe enganya als adolescents que pensen que trobaran en el cos alié l'anhelada felicitat, això si, després de follar, perquè les persones que es comporten com animals, follen, no fan l'amor, no poden fumar perquè és dolent per la salut i l'estat que t'ha donat el condó amb tretze anys, et farà pam pam al culet. Estem malalts.
En fi, si pensem que l'educació sexual passa per la desnhibició completa del cos i l'allunyem totalment del component afectiu, estem creant màquines de copular totalment distants dels lligams entre les persones que es pensen que el sexe anònim els hi donarà quelcom que mai podran trobar, i per què? Perquè el sexe està sobrevalorat i es veu com la causa de la felicitat i no el que és, la conseqüència de l'amor entre dues persones. Però bueno, millor no publico aquest post perquè alguns s'escandalitzaran i altres em diran que sóc un carca.

divendres, 9 de març de 2012

Reforma laboral? Un equilibri complicat.

Dintre el discurs maniqueista de l'esquerra hi ha una part de veritat quan alerten sobre el perill de partir de la base que tots els empresaris són sants, de la mateixa manera que ells pensen que tots els treballadors són honrats, i se'ls hi faci una reforma laboral on es dedueix que al tenir més possibilitats d'estalviar-se diners amb els elements producitus els invertiran a agafar noves generacions de treballadors motivats i engrescats per la feina, donant-lis, això si, un sou just. Els governs, dretes o esquerres, s'equivoquen quan fan polítiques partint del bonisme d'un sector del teixit productiu, ja siguin empresaris o treballadors. Ni és just que un empresari hagi de pagar una morterada per un caradura que s'està tocant els pebrots esperant amb dèlit la indemnització i a sobre, rep el suport dels sindicats, ni tampoc és èticament acceptable que molts treballadors vegin com el seu esforç estigui a les mans del gust d'un empresari que pot acomiadar la gent sense solta ni volta. L'empresari, a banda de l'objectiu del benefici propi, té una funció social al donar feina a persones, i aquestes, tenen la responsabilitat de rendir per tirar endavant el país, i per aconseguir que aquesta roda funcioni no es pot sobreprotegir cap dels dos grups, sinó trobar aquest punt mig que jo ignoro completament però que em sembla que amb el poc que sé de la reforma laboral, no aconseguirem, perquè al beneficiar els empresaris honrats estem donant via lliure als malparits, de la mateixa manera que fa dos mesos, per poder protegir els treballadors de bona pasta ajudàvem també els irresponsables. Equilibri difícil de trobar en un país de lladres barats com Espanya.

dijous, 8 de març de 2012

A pesar de la jornada sense IVA, val la pena

Llevar-te el matí i entendre que val la pena, a pesar de la cara d'en Montoro, del bastó de l'Antonio Gala, de la pluja nostàlgica que embrut el sol primaveral, del dia a dia que impossibilita veure el més enllà, del culte a un cos que va deixant de ser temple de l'esperit per convertir-se en la barraca abandonada d'un gos llardós, de la veïna neuròtica que parla amb els gats i abraça les plantes, del teu cap, que arriba a la feina amb l'alè trencat de mongetes i alcohol barat, dels editorials catastròfics dels programes radiofònics, d'aquell company que sempre es queixa tant si has triat A com si has escollit B, del conductor accelerat perquè ha sortit tard de casa l'amant i vol arribar a casa abans que la dona es desperti, dels que es miren en miralls deformats per amagar-se les misèries, i de tu, que segueixes entrant en aquest blog amb l'esperança de trobar algun dia quelcom que valgui la pena. A pesar de tot val molt la pena perquè com canta amb Bruce amb una il.lusió continguda We are alive, i a partir d'aquí,tot el demés passa a ser secundari i anecdòtic, fins i tot la jornada sense IVA del Mediamarkt, reclam de killos i gent sense estil.

dimecres, 7 de març de 2012

Actes violents perquè en Guardiola renovi

Si en Guardiola no renova trencaré els vidres de la Borsa de Barcelona, entraré violentament a una entitat bancària, ocuparé el rectorat de la universitat amb crits a favor de Bakunin, i si el company de lluita del costat em pregunta si Bakunin és un jugador del Bayern de Munich, li diré que calli, que una cosa és no saber a qui evoquem i l’altra mostrar-ho en públic mentre els mossos, gràcies a Marx, ens comencen a atonyinar, perquè encara que no ho diguem públicament, necessitem que ens la fotin per entrar en combat i tenir notorietat. Això serà el dilluns. Dimarts, si en Pep no s’ha decidit, convocaré una vaga a la universitat, i si algun esquirol esgarrat intenta anar en contra dels meus postulats, ja me’n encarregaré que torni cap a casa amb la cua entre les cames en nom de l’acció individual d’arrel anarquista. Segurament, a aquestes altures ja tindrem en Pep un any més, però si tot així encara no s’ha decidit, em plantaré el dimecres al Parlament i aniré diputat per diputat, verds inclosos perquè encara que intentin anar de col·legues no deixen de ser part del sistema, cometen agressions personals als polítics, que quan es girin en contra la meva persona, condemnaré amb crits de policia assassina i que no us mereixeu la senyera que porteu i tal. Dijous em tocaré els ous perquè portaré tres dies treballant i ja se sap, tothom necessita el seu temps de descans estipulat. Finalment, divendres, si en Pep comença a mirar ofertes, farem l’acta final, ens lligarem a fora el seu domicili i no el deixarem sortir de casa fins que es decideixi. Si la resposta és negativa ens veurem obligats a dir-li porc burgés, fatxa, traïdor, i si no botifler i espanyolista, que sempre funciona amb aquells que el seu dia van jugar amb Espanya. O sigui, si renova fantàstic, i si no també perquè haurem passat una setmana genial matant el sistema i passi el que passi, ho acabarem celebrant el dissabte a la nit amb una bona borratxera en defensa del poble sahrauí.
Publicat al 9 esportiu ahir dimarts

dimarts, 6 de març de 2012

Per molts anys!

Mac, Mec, Mic, toca't el melic, canvi d'horaris, ofertes de bolquers, habitació d'IKEA, petons a la Mare de Déu, espitau de Vielha, Apiretal, Dalsy, mi primer Danone, bodies cagats, sofàs vomitats, somriures gratuïts, llums d'alarmes, banyeres calentes, tic, tac, tic, tac, els pollets, pedorretas, l'avi, tosseta, Bob el manetes, on és en Bruce?, pa babejat, biberons de matinada, son retrobada, migdiades andaluses, llibre de colors, dits enganxats, mama, patitos, Xip, en Rafa, hamaquita, plors al pediatra, costipats, tos, tos, tos, caguetes, més tos, mocs, ulls amb llaganyes, dents afilades, cabells anàrquics, Kowalski, Rico, Recluta, Capità, pitufinos, fotos amb flash, patates, carros de cuina, poma, cereals, pipi a l'aire, pipi al terra, petons a la panxa, carícies, miralls, cortines, cd's escampats, llibres oberts, desordre, cops, plors continguts, paraules d'amor, valsos de l'àvia, tope, escales, alfombres, dutxes, portes, endolls, blackberries, curiositat, il.lusió, esperança, petons amb babes, cadiretes al cotxe, pipus perduts, riure, riure i riure, tiets i tietes, els Miquels, àvies i avi, 210 són set cullerades, cremes, colònia, cada dia és una superaventura, son, soneta, son, giack, els de blanc són caca, mai mai manetes, senyoretes, el papa a l'hospital, no això no, t'has porta't molt bé, la Lila, en Lluc.

dilluns, 5 de març de 2012

ICV és la nova democràcia cristiana?

L'estat del benestar, que sembla propietat dels partits de tradició socialista, fou construït amb dues bases ignorades pels que ara en reivindiquen dia si dia també la seva paternitat irresponsable. La primera, la por a Europa occidental després de la segona guerra mundial, de la força de la URSS, i quan dic força no em refereixo a un rerafons militar, sinó intel.lectual, polític, i de la seva capacitat d'anar expandint pels països del seu entorn, ja fos per les dolentes o per les pitjors. Qui va gestionar aquesta por? I aquí entra el segon element: els partits de la democracia cristiana que després de la guerra agafaren el timó de la majoria de grans països europeus. Aquests governs varen reconstruïr una Europa en ruïnes en base a dos idees, la liberalització de la iniciativa privada i la propagació universal dels serveis públics bàsics, creant de mica en mica aquest estat del benestar que tenia com elements vertebradors una certa sensació de llibertat i un estat que amparava però no tutelava. En fi, que quan veig ICV, hereu del PSUC, parlar de l'estat del benestar com si ells n'haguessin estat els pares, ignoran totalment el paper dels Adenauer, De Gasperi o Schuman, i per tant, de la democràcia cristiana, penso, miro, serà que els verds en el fons no estan tant lluny de la dreta rància, casposa i cavernícula?

diumenge, 4 de març de 2012

Malalt per esgotament progre

La malaltia em regala hores de debats televisius, entrevistes recuperades al youtube, revisions de pel.lícules d'en Clint Eastwood, trobades amb velles cançons del Bruce, una novel.la escrita amb un mes per matar els matins a l'hospital, mirar el futur amb prespetiva sabent que ja només em queden quatre vides, apreciar el paisatge bucòlic esportiu des de la finestra del despatx, tornar a caure a un llibre necessari de Carlo Maria Martini, cites de l'Evangeli que ignorava, i així podria anar seguint fins allargar el post perquè et pensis que està malalt és collonut i que el sol de febrer, quan escalfa les cames, és la millor estufa que hi ha, però no, pararé aquí i tornaré als debats televisius matinals de temàtica política i social. Ara mana la dreta, aquí i allà. Fins aquí la observació objectiva de la realitat i anem al que m'interessa, l'actitut pedant, supèrbia, i de suficiència moral que tenen els progres de manual. És necessari tenir-los als platons de televisió si ja saps el que diran abans de començar? Buf, m'esgota, i no m'esgota pel pensament d'esquerres que volen personalitzar, perquè ells mateixos moltes vegades defensen idees dretanes sense saber-ho, si no perquè són previsibles, perquè tots, i quan dic tots vull dir tots, tenen la mateix oratòria demagògica, buida, on no parlen de res concret i generalitzen en nom de la igualtat, bla, bla, solidaritat, bla, bla, i justícia que tant repeteixen ara que no manen.
No m'agrada el PP i em cansen certes actituds posessives de CIU respecte el sentiment català. Veig el congrès popular a Sevilla, amb apologies falses a Andalusia, tots allà posats, i em venen vòmits, ara, quan sento el progre de manual criticant tot el que fa el PP, perquè ho fa el PP, llavors el vòmit és doble, però bueno, deixe-m'ho estar perquè si veuen que estan acorralats podran dir que hi ha capellans que han violat a nens i que en Ratzinger era nazi, i aquí es queda el vell comunista transformat amb ajusticier social per poder menjar a final de mes.

dissabte, 3 de març de 2012

El somni d'una nit d'hivern

Adormir-se és un plaer sublim quan ets conscient que a poc a poc, estàs marxant del món dels vius per anar a passejar amb un gos andalús a un descampat poblat de rellotges deformats. La musculatura et va pesant paulatinament, a no sé que tinguis un Guillain Barré que llavors et pesa tot el dia i no fot gens de gràcia, i et vas movent amb una felicitat dificultosa, una lentitud de plaer subtil que t'agafa tot el cos mentre abraces paternalment el coixí sense haver de dir-li que l'estimes. No contes ovelles ni parenostres, generalment perquè el nen porta dos nits amb febre i no et fa falta anar saludant les amigues bastardes de la Dolly. Dorms. Dorms profundament i somies. Somies que un exèrcit de soldats ha entrat a un edifici que no aconsegueixes identificar però no és necessari per saber que ets carn de canó. Has de fugir i hi ha una finestra que dóna a un jardí vigilat de dalt a baix. Saltes. El teu germà va a darrera teu i heu aconseguit desviar l'atenció dels soldats. No us veuen i sou fora de perill. Allà comença la discussió, el teu germà s'ha deixat l'Iphone a dins l'edifici i veu imprescindible entrar per recuperar-lo. Li expliques. No ho enten. Crides. No ho entenc. Segueixes cridant i hi sumes alguna amenaça. Els soldats us han descobert gràcies als crits i us comencen a perseguir. En aquell moment sona el despertador i envies un whatsapp al teu germà "Imbècil, per culpa teva gairebé ens pelen!" . Un missatge que t'ajuda a començar el dia més tranquil.

divendres, 2 de març de 2012

La mare que el va parir!

Ja l'hem escoltat de dalt a baix i la opinió no és fruït de la emoció del moment, ha fet el millor treball des de The Rising perquè té nervi, està viu, li ha sortit de les entranyes i amb 62 anys ha fet una cançó,Wrecking ball, que està a l'altura de les seves grans composicions. Després del lineal Working on a dream estàvem una mica a l'expectativa i s'ha tret un disc que respira per quatre costats on hi ha les que potser són les dos últimes cançons composades pensant amb la E Street Band, Wrecking ball i Land of hope and dreams, on encara s'hi pot sentir el saxó de Big Man. A partir d'aquí un festeig deliciós amb el folk que fa pensar amb les excel.lents sessions d'homenatge a Pete Seeger amb l'explosiva Shackled and drawn, la rodona Death to my hometown, la ben trobada Easy Money, i el bon final de disc amb We are alive que remet a la nostàlgia de This hard land. Emtremig, deixant de banda la sobrant The depression que fa honor al títol, un single, We take care of your own que fa pensar molt feliçment amb The Rising, una raresa amb tocs gospel i rap, Rocky ground, gratament ben trobada on no només no surt rarament escaldat sino que ha trobat el punt pertinent, la peça lenta Jack of all trades que té el toc de boira baixa de les peces més fosques de The River i un solo final de Tony Morello que plora i mostra la bona decisió de fer entrar gent d'una altra generació perquè enriqueixi la seva música, i finalment, You've got it, un bon homenatge al soul.
En fi, que és un mal parit perquè que el teu sisé disc d'estudi dels últims onze anys, sigui segurament un dels millors de la darrera dècada springsteeniana, festejant ja impúdicament amb el folk, demostrant que si vol pot tornar a fer grans temes amb la E Street Band, i tornant a fer lletres punyents que no es veien des de l'homenatge als caiguts per l'11 de setembre, només té un nom, mal parit. A veure com sona ara en directe.

dijous, 1 de març de 2012

Girona, ciutat d'entretemps

La humitat relliscosa de les llambordes sionistes del Barri Vell ens arreceren durant les pluges de tardor, època que Girona mostra la seva esplendor amb un regust notàlgic que ens recorda les primeres passejades sobre l'alfombra de fulles cruixents a la Devesa, la infància abraçada per una fred neta, les il.lusions de veure la llum de les atraccions amb alguna llaminadura extra per emportar-se a la boca. A l'altra costat d'aquesta Girona que tendeix a l'enyor, hi ha la ciutat lluent, orgullosa de veure's florida, que surt al carrer aprofitant al primer sol de primavera amb l'alegria de la vida retrobada a les terrasses i a les places, amb aquell sortir de la feina de clar que allarga els dies més enllà de les 24 hores, amb la il.lusió de encetar amors que s'allargaran l'estiu que ve en algun poblet de la Costa Brava, mentre Girona, ciutat d'entretemps, troba a faltar la tardor i la primavera, les dues estacions on és més ella mateixa, i quan els gironins, la veiem més atractiva i eterna.