dimarts, 17 d’abril de 2012

Setmana de família i amics

Aquesta setmana és la dels amic i la família a casa. Patates, fuet barat, pizzes de la marca que tots sabem, aigua per les embarassades, i cervesa catalana per la resta. Algú li ha dit en David? No, em sap greu, no calla durant els partits i no et pots concentrar. Home, com et passes, jo necessito silenci i si es parla, és per veure com podem millorar el joc col.lectiu, per insultar en Pepe, o demanar que surti en Tello, però em sembla malament que no li haguem dit. Tens la consciència massa fina. Potser si. Els nens ja dormen? He tancat totes les portes perquè no ens sentin. Adient. Buf, ja fa tres anys del gol d’Iniesta a Stamford Bridge! Si, aquests anglesos ens tenen ganes, però no ens enganyem, és un equip envellit, no tindrem problemes. Així ja et veus a la final? Home, veure-m’hi no però ho tenim molt bé. Doncs jo estic ben escagarrinat, no sé, aquesta gent té la última opció de guanyar la Champions. Ai, noi, ets un maníac depressiu que no confies en el profeta. En Cruyff? No, home, en Guardiola. A veure, depressiu no, però saps què? Últimament m’estic tornant un indignat, net i ben vestit, això si, però indignat, tot puja menys els sous, no sé on anirem a parar. Vols deixar la mateixa cantarella de sempre? Ara l’important és veure si sortirem amb defensa de tres, oblida’t de la gasolina perquè pensa que a última hora, un amic meu de Dubai m’ha dit que tirant Vi de la Borgonya barrejada amb aigua en gas, el cotxe funciona dues hores per inèrcia. No fotis! T’ho juro! Per cert, hi ha en Jan? Em sembla que no, deurà arribar just al començament del partit, com sempre. Buf! Estic molt nerviós, avui hem de guanyar si o si, perquè si perdem... Doncs mira, si perdem ens quedarà haver passat una estona plegats veient el futbol. Què vols dir? Que el Barça és una excusa per veure’ns? Home, doncs si mires al voltant i veus com aquestes trobades t’ajuden a estar més unit amb la gent que estimes, doncs la veritat, si que és una excusa, una excusa fantàstica, però una excusa.

divendres, 13 d’abril de 2012

Sabor de barrio

Deambules durant una nit d'estiu per una ciutat cosmopolita on ets un espectre per les demés persones que com tu, cerquen un impossible per les entranyes d'edificis en ruïnes. Cerques. Cerques i no trobes perquè t'ha pres el viatge com la via fàcil cap a la felicitat. Error. Recorda Ítaca. Si la trobes pobre no és que Ítaca t'hagi enganyat, savi com t'hauràs fet. Això és el viatge, una travessia personal cap a l'autoconeixement que no acaba d'arribar mai del tot. Et decepciones, és el mateix de casa teva però a tres mil kilomètres nord enllà, com aquell poema de l'Espriu que portes retallat a la butxaca per quan arribis als peus del mar i cridis llibertat als quatre vents. Ja no en tens ganes. Ho trobes ridícul i ampalagós. No ets poeta, t'ho recorda Rilke, tampoc periodista, t'ho recorda Pla. Res de res. Segueixes caminant però no saps el per què de tot plegat, l'error està dissimulat entremig d'una boira artificial que et cobreix la mirada. Se t'acosta un desconegut. T'abraça, et roba la cartera i a cau d'orella, et diu que t'ha faltat caminar escoltant Sabor de barrio del Gato Pérez per saber quina textura tenen els somnis. Marxa amb calma. No el persegueixes encara que porta la teva cartera. T'ha dit la veritat.

dimarts, 10 d’abril de 2012

Lucky town: l'àlbum oblidat

Lucky town té el problema de ser un germà bessó de Human Touch, d'haver sortit al mercat el mateix dia i haver estat eclipsat per la mediocritat objectiva d'aquest últim. El fet que després de cinc anys de silenci discogràfic i d'absències als escenaris, Springsteen treiés un àlbum de cançons sense ànima, lineals i gastades com la majoria de les de Human Touch, va arrossegar un bon disc com Lucky Town a l'abisme de l'oblit, i tot per l'estratègia comercial de treure dos treballs diferents alhora perquè el boom de la tornada de Springsteen als estudis fos superlativa. Un error perquè la conseqüència directa és que cançons com If I should fall behind, Better days, Living proof o Lucky town, hagin passat a tenir un paper secundari dins la seva discografia.
Per això reivindico aquest disc, perquè el vaig escoltar moltíssim a la meva època estudiantil a Barcelona, i mostra que Springsteen sense la E Street Band, també és capaç de fer un molt bon disc amb les guitarres enxufades, i que l'accident nefast de Human Touch és això, un petit accident que a vegades penses que no és tant greu quan escoltes Real World o Roll of the dice, però si, no ens enganyem, Human Touch és la mostra que Springsteen també és humà i a vegades la caga, si no escolteu Cross my heart o Gloria's eyes...

dilluns, 9 d’abril de 2012

El metge ja m'ho va dir

Segurament no guanyarem la Lliga, primer era impossible, després gairebé impossible i ara molt difícil. Tot passa per guanyar tots els partits d'aquí al final amb una eliminatòria de semifinals de la Champions pel mig, i que el Madrid punxi un partit. Molt complicat. Ara, això no treu el gran elogi que hem de fer el Barça perquè ha acabat de donar l'últim cop que canvia definitivament la història del club. Estaven a deu punts, distància, que en altres temps, seria ara mateix de setze per allò de deixar-se anar, de veure com impossible arribar a alguna cosa, etc... En fi, una conseqüència de la mentalitat autodestructiva del culé. Què ha fet aquest equip? Doncs davant el repte impossible ha seguit a la seva, anar fent, partit a partit, intentant fer la feina ben feta, sense pressa, i ha rebut una recompensa que ja va adelantar el metge que m'ha tractat del Guillain Barré. Era el dia després de la derrota a Pamplona. Estàvem a deu i tenia visita. Ell, és un fanàtic de l'Athletic que es mira la situació des de la distància, li vaig dir que la Lliga estava perduda i em va dir: Frank, el Madrid si vol guanyar aquesta Lliga haurà de puntuar al Camp Nou. Però què diu doctor? Ja ho veuràs, el Madrid tindrà un final de Lliga molt complicat, en Mourinho està cremant els jugadors i ho acabarant pagant. No dic que guanyeu la Lliga, em va repetir, però l'hauran de venir a sentenciar a Barcelona. Doncs mira per on, a part de saber què és un Guillain Barré, el metge també en sap de futbol.
Per cert, una imatge que val més que guanyar la Lliga, la rectificació pública que Pepe és apte per jugar a futbol, això si, amb un equip de desequilibrats com ell.

diumenge, 8 d’abril de 2012

Louisiana o els camps de cotó

Va entrar a la primera, i no amb un deix superficial, sinó amb profunditat, sense cap mena de mesura. D'entrada, sense haver-la escoltat mai, em va regalar un deix nostàlgic difícil d'aconseguir, amb una melodia que et va tranportant fins un indret desconegut amb rostres familiars al teu voltant. Ah si, ja me'n recordo és la cançó que podria haver cantat durant la meva adolescència i em va faltar, per això em mostra sense escrúpuls el meu passat, perquè haig de recuperar tot el temps perdut.
Segona escolta. Deixo la melodia de banda i em centro en la lletra. Excel.lent. Perfectament mesurada, tristesa amb esperança, retrobament des de la distància, punt de vista intern, una carta llegida per un personatge, alliberació sense deixar de ser qui ets, contradicció entre voler ser tu mateix, allunya't dels teus, però mantenint la necessitat de sentir el calor del bressol matern. La complexitat mateixa de la vida feta cançó, perquè a la nit, no és fàcil distingir bona nit i pantalons. En fi, una cançó que val una carrera. Escolteu-la. Jo espero el concert el dia 4 de maig a l'auditori només per aquesta cançó.

L'efecte Nespresso

Un mal dia. Núvols glaucs amb un petit ruixat per baixar-te l'autoestima, una pluja que t'agafa sense paraigües i t'ajuda a arribar tard i xop a una cita. No en tens ganes. És pesat, fantasma, i tendeix a vendre't que els teus problemes són ximpleries de mainada. Una hora i facturat. Buf. Encara queda molt per la nit, el dia s'allarga i s'allarga. Només queda una solució: anar a la botiga de Nespresso.
Entres a la botiga i l'apatia del clima es desdibuixa en el somriure del noi de fosc que et dóna el número de torn tractan-te com un personatge important. Ets important. T'ho creus i observes amb dèlit l'estanteria plena d'estils de cafè. Les llums i la modernitat del local et brinden una sensació de prosperitat i esperança en el futur. Et toca. Un altra somriure i tots els desitjos acomplerts amb diferents preguntes sobre els teus gustos. Et tenen en compte, els importa qui ets i què amagues darrera la teva camisa molla per un plugim que no recordes. Fas la compra. Agafes el cafè de Roma perquè sempre t'ha agradat la Piazza Nabona. La dependenta riu. No sabia que hi havia una plaça amb el nom de Nabona. Et convida a prendre un cafè gratuït. Si, si, ho has sentit bé, gratuït. T'estimen. Refuses el cafè i t'acompanya amb la bossa de la compra fins a la porta. Torna a somriure. Surts per la porta i torna a ploure però t'és igual, avui la vida ha reeixit a ritme de Nespresso.

divendres, 6 d’abril de 2012

El boig

Texans esparrecats, bambes rugoses per la humitat, una camisa groguenca que recorda en silenci el dia que va ser blanca, una melena canosa anàrquica, i una cara espigada decorada amb una barba desigual de deu dies. Camina encorvat, amb l'esguard fixat als peus, absent del seu entorn. T'hi fixaràs perquè els diferents elements del seu físic van dirigits a donar-li una aureola de bogeria contiguda. El matí l'he vist a Juli Garreta, una dona s'ha hagut d'apartar per no veure's embestida. A la tarda caminava per la carretera nacional en direcció a Llambilles, a mercé d'algun retrovisor que passés massa a prop del voral. A la nit passava per Vilablareix direcció Santa Coloma, sense cap mena de senyal reflectant que el prevenís d'un xoc amb un automòbil. En les tres escenes seguia amb pas ferm cap algun destí que ni ell mateix aconseguia recordar. No l'havia vist mai però en un sol dia me l'he trobat tres vegades en situacions poc freqüents, i mentre estava el llit llegint Cartes d'Itàlia d'en Pla i visualitzava l'amfiteàtrica Gènova, em preguntava si aquest home extravagant no era el boig de la ciutat que sempre havia buscat.

dijous, 5 d’abril de 2012

Llafranc

Les primeres meduses s'enclaven sota els velers del port esperant l'estova estival, mentre dos carlistes reciclats, caminen amb una foto de Savalls a la cartera païnt el dinar. L'àpat a la riba del passeig marítim de Llafranc ha constat d'uns cargols salats perfectament cuits per clavar l'escuradents al coll, i estirar-lo secament mentre el polze fa la funció de prevenir l'entrada de residus sobrants a la boca, i un milfulles de formatge de cabra, poma confitada, i foie, que ha servit per obrir la gana de cares el segon plat: un arrós caldós amb diferents tipus de crustacis, el misteriós llobregant, el petrolífer musclu, l'elegant gamba, o la simpàtica escopinya.
Hem començat degustant l'arròs i hem acabat menjant amb tot el significat de l'acció, sense treva, utilitzant les llesques de pa per escombrar els ultims racons de suc amb regust de peix. Excel.lent. Finalment, uns postres que et porten a les bambolines de la migdiada: mascarpone amb figues i un coulant de xocalata acompanyat d'un gelat de plàtan.
Segurament per aquest dinar amarinat, el passeig ha estat lent en plena primavera, com si a l'ambient hi hagués deu graus més de temperatura, i a l'hora de saltar de roca en roca per veure com les onades entraven entre les escletxes, hi havia certes dificultats per tornar a ser l'infant que jugava a ser un mariner anònim als peus de la Costa Brava.

dimecres, 4 d’abril de 2012

Tinc la sensació que en sortirà alguna cosa

Veient com el fèretre s’encallava per la grava perduda dins el nínxol, en Luca va tornar a sentir-se, als trenta anys, un nen desemparat. Enterrar a la mare és el primer esglaó per atrapar les faldilles de la mort, pensava mentre una subtil cortina d’aigua li humitejava els llavis escardats pel fred de primavera. Per decorar l’escena mortuòria, la seva àvia xiuxiueja oracions de temps llunyans i els seus germans sostenien un sanglot amb nom de plor mentre el seu pare continuava amb l’esguard hieràtic clavat al terra. Ningú s’ho esperava encara que tots ho sabien. Els metges havien parlat de mesos però la vitalitat de la Maria havia enganyat l’evidència: la pàl·lida dama sempre acaba guanyant. Tots havien viatjat de Roma per poder enterrar la mare a la seva terra, a prop del mar, on els núvols hivernals fugen de la freda tramuntana per despullar un cel blau transparent. Tamariu havia estat des dels inicis l’espai mític on tornar per esperar la mort des d’una roca esbardellada pel ritme compassat de les onades. No quedava cap familiar directe que lligués el cognom Roure en aquest llogaret de pescadors, però el record idealitzat d’uns anys de puresa lligats al mar, havien portat al cadàver de la seva mare a descansar a un pas dels carrers on la seva infantesa corria amb la pell coberta de sal.

dimarts, 3 d’abril de 2012

Salvem-lo dels homicides

Les misèries de la societat catalana queden paleses en la deïficació d’un entrenador de futbol com a referent moral d’un col.lectiu, fent que algun centre escolar cometi l’excés de prendre les seves rodes de premsa com a fonament del seu pla formatiu. Guardiola, utilitzant tres conceptes bàsics defensats per la generació dels nostres avis, esforç, constància, i humilitat, ha vist com una societat defenestrada l’ha erigit com el nou déu laic. De totes maneres, ell sap, perquè és llest i mai s’ha volgut posar com exemple de res, que els mateixos que l’han pujat a l’Olimp el faran caure amb la supèrbia viciosa del Prometeu modern, deixant a l’aire la patologia mental persecutòria que embolcalla el nostre dia a dia. No hi ha marxa enrere. El destí tràgic dels déus falsos és caure morts als peus dels seus aduladors. Per això, per poder salvar en Pep de les urpes dels paranoics, proposo que et plantegis estimat lector, mentre vas remullant amb delit la banya del croissant al cafè tot pensant si la teva dona està o no embolicada amb el teu millor amic (jo crec que si), què hem fet malament com a país perquè l’entrenador del Barça sigui el referent moral en detriment d’una classe política tancada al sac de la corrupció, una èlit intel·lectual jugant a reconstruir una maqueta del mur de Berlín, una patronal preocupada en llepar-se falses adulacions, uns sindicats amb pudor de tancat que no saben quin color és el gris, i uns artistes obsessionats en plasmar l’escepticisme postmodern a la seva obra. Segurament tu estàs indirectament a un d’aquests grups i has col·laborat el·lípticament a aquesta saturació mental col·lectiva, i el canvi com molt bé saps, no passa per donar la volta al sistema, tot el contrari, hem d´entrar al cor de cadascú i aconseguir que regirin els seus principis vitals. Tant sols d’aquesta manera, l’entrenador del Barça complirà la seva funció de complement de luxe d’una societat que funciona a tot màquina i es salvarà, in extremis, dels ullals afilats dels homicides. Tu sabràs.

diumenge, 1 d’abril de 2012

Les pel.lícules d'Antena 3

Les pel.lícules de la tarda de diumenge d'Antena 3 són excel.lents per no pensar en excés, amb una clara divisió de plantejament-nus-desenllaç et tenen assegut al sofà amb les neurones en estat terminal. Descanses. Reposes. Tanques els ull. T'adorms deu minuts amb tota la musculatura al setè cel i no perds fil de la pel.lícula perquè la simplicitat de l'argument i la permanència d'un misteri al llarg del film, t'ajuden a recuperar el fil conductor sense problemes. Les veus de doblatge són les mateixes i creen una falsa sensació de familiaritat amb els personatges, com si els haguessis vist alguna altra vegada en algun lloc que no aconsegueixes recordar.
No ens engayem, cap ni una d'aquestes produccions arribarà a ser oblidada perquè primer hauria de ser tinguda en consideració, però aconsegueixen aquella finalitat d'entretenir que moltes vegades oblidem que ha de tenir el cinema quan parlem d'excel.lència formal. Això mateix, entretenir, fer que per uns instants estiguis a una realitat totalment llunyana a la teva i topis amb aquells versos de Gil de Biedma on es parla de les mil vides que voldries viure.