dijous, 31 de maig de 2012

City of blinding lights

Les cançons són cícliques, van tornant a decorar el teu camí vital sense demanar permís, com si tinguessin el dret d'entrar de nou a dins teu per reconstruír aquella peça que balla, aquell moment de dubte d'estricta simpatia, on l'interrogant és seductor perquè et permet conviure amb la fassana d'intel.lectual maleït venut al règim per un grapat de dòlars tacats de sang. I ha tornat, de puntetes, per no despertar fantasmes d'èpoques pretèrites, sense voler polemitzar amb aquells cadàvers que cadascú ha anat deixant mentre ha fet via, sempre fent via. Ella té un nom encegador, va pujant a mesura que va avançant i es torna estruenda amb el crit panoràmic del cantant, tancant l'edifici arquitèctonic d'una guitarra que iniciava la travessia amb delicadesa, sense fer nosa, i arriba al punt àlgid de la composició omplint els espais que mai més quedaran buits. Si hagués estat al The Josuah Tree segurament seria un clàssic inapalable de la banda, però com que tenim la mania de tancar la llista de temes cabdals dels grups amb àlbums de joventut, acabem no valorant prou cançons antològiques com aquest City of blinding lights que feliçment ha tornat aparèixer per marxar de nou el dia menys inesperat.

dimarts, 29 de maig de 2012

Una cala del camí de Ronda

Les cales amagades pels camins de Ronda són d’una silenci angoixant, tant sols hi habita la indecisió de l’onada d’arribar a bon port i una atmosfera el•líptica de pau. Tot pren una altra dimensió, la tragèdia és una dolça derrota i el més grans dels triomfs, una anècdota nostàlgica al bell mig del nostre trajecte. Potser per aquest entorn de vita beata o per la veu de gentleman sobri que destil•la James Taylor, m’acosto a la realitat amb la superioritat moral del que sobreviu en el punt mort entre el paradís i l’infern.
Una onada sorneguera em remulla la planta del peu i ho tinc clar. Els nostres mites ens enfonsen perquè fem dels seus èxits individuals, una victòria col.lectiva, que encara que certa, ens porta al purgatori de la vanitat. És veritat que el discurs recent d’en Puyal és antològic en un moment de vaivé perillós, i no és menys cert que el conte de Monzó a Frankfurt ens dignificava culturalment, o que les paraules de Guardiola amb el ben d’hora ben d’hora, no feien res més que posar la cirereta al pastís de la feina ben feta. Tot és lloable i sóc el primer de visitar-ho quan la meva autoestima transita perduda per les últimes tavernes de la matinada. Però quan recupero l’ebrietat i el sol despulla les meves misèries, em pregunto si l’orgull que sento gràcies aquests prohoms, pel simple fet que són catalans, no és una dolça excusa perquè els aplaudiments col.lectius acabin amagant la meva falta de compromís amb mi mateix i amb Catalunya, i sobretot, si aquest sentiment de justificació que m’embolcalla és compartit en silenci per una part de la societat catalana més preocupada en el seu retrat envellit de Dorian Gray que no pas en el suat bé comú.
M’ho pregunto mentre una onada envalentida esborra els últims reductes de les petjades d’un infant i James Taylor, envellit, ha deixat pas a Ben Harper, l’artista capaç d’impregnar d’un bri d’eternitat qualsevol cançó. Per això, pel paisatge, la música, i la soledat, aquest pensament destructiu em preocupa, però no massa.

Publicat a El 9 Esportiu el 27 de maig del 2012

divendres, 25 de maig de 2012

Springsteen i Barcelona (II)

Johnny 99. Una de les obres mestres de Nebraska, amb les cordes de la guitarra repicant i la història d'un condemnat relliscant entre les cordes trencades d'Springsteen, es converteix en un rock pur provocant el deliri dels més incondicionals. No hi ha treva. You can look (but never touch), un dels rocks més accelerats dels vuitanta sona per primera vegada a la gira amb un duel guitarrístic i de cors amb Van Zandt, que amb els diners que val la entrada ja es podria comprar una camisa decent. La bateria de Max Weinberg repica els plats i en Bruce fa el compte enrera perquè soni una perla de Born to run mig ecplisada per la sobredosis de singles del treball, la grandiosa She's the one. Bittan als teclats i Jake Clemmons al saxo viatgen els setanta per recuperar el nervi pur de les primeres composicions springsteenianes. Excel.lent. La part dels concerts pensada pels més fidels ha servit per fer un tast del gran mèrit d'Springsteen, tenir un sèquit de cançons excel.lents desconegudes pel gran públic per no haver estat escollides per ser singles.
Tornem al nou disc. Shackled and Drawn. Cançó que ens rememora feliçment la gira de la Seeger Sessions Band. Folk pur amb la veu femenina de Moore avançant l'exhibició a l'inici dels bisos. Springsteen canta des de les passarel.les per assajar el bany de masses per la previsible, festiva i celebrada, Waitin' on a sunny day. Preparada per concerts de gran escala, pot resultar una mica farragosa pel que segueix el de New Jersey, però és ben rebuda pels que el veiem un cop cada quatre anys i també volem anar saltant de tant en tant. One, Two, Three, Four. Harmònica a tot drap i baixa The promised land. Poderosa com sempre esperem el "Blow away the dreams that breaks your heart" per aixecar el puny abans que arribi el celebrat solo d'harmònica del Boss. Un petit descans. Trenta segons abans que recuperi l'harmònica i soni The River. Una sorpresa. Gairebé no havia sonat durant la gira. De totes maneres la gran sorpresa amb la introducció de Prove it all night, un solo de guitarra d'Springsteen que no tocava des de la gira del Darkness on the edge of town, el 1978. Un regal per Barcelona abans de fer sonar una de les peces més emblemàtiques d'aquest disc. Massa. Massa. I encara no han arribat els bisos. Pim, pam, recop the bateria i un nova estrena de la gira: Hungry Heart. Tot l'estadi dempeus. Es comença a intuïr que estem davant el millor Springsteen des de la gira de The Rising, cançó que sona tot seguit, compacte, rodona. Un himne pels herois de l'11-S que ve precedit d'un exercici springsteenià, presentar cançons del nou disc millorant-les, com fa amb l'excel.lent We are alive, una bona cançó al disc, excel.lent en directe, donant-li una volada singular que posa el públic en condicions d'escoltar una de les cançons més valorades de la seva trajectòria per tancar la primera part del concert abans dels bisos: Thunder road.

dijous, 24 de maig de 2012

Springsteen i Barcelona (I)

Llums oberts i comença amb Badlands. Gran tria perquè si la cançó no tingués 32 anys, podria ser perfectament de l'últim disc. Entre el públic, èxtasis caritatiu mentre cercava el so adient per fer tremolar Barcelona. We take care of your own, llums tancats i el so encara està perdut, petit moment de pànic esvaït totalment amb la èpica Wrecking ball, la que serà recordada amb el temps, com una de les seves grans cançons. La màquina funciona a tot drap i cau No surrender abans de l'excel.lent Death to my hometown que ens transporta a una taverna irlandesa. Inici contundent amb el públic als seus peus i ell, fent gala del passat i sobretot del present, amb tres cançons del nou disc entre les cinc primeres aconsegueix fer trontollar l'Estadi Olímpic. Amb tot arribem a un dels moments més complets de la nit amb el plor de superació de My city of ruins. Clemmons i Fedirici en la memòria. Els punys enlaire convençuts que allò de rise up és literal i que ens hem d'aixecar si o si. Portem mitja hora i el concert ja és justificable, la E Street Band a tot drap i una secció de vents renovades que airejen les cançons i transporten la veu d'Springsteen a cercar la èpica reclamada a cadascuna de les seves lletres on els herois vesteixen la roba de falsos perdedors. No hi ha treva. Out in the Street, primer passeig per les passarel.les. Cançó útil pels concerts de grans magnituts. Sempre funciona. Tot seguit, un regal a petició del públic, una cançó descartada pel Darkness on the edge of town, la ballable Talk to me. Un detall pel respectable que espera escoltar alguna cosa més que els seus èxits. Però aquí no acabarà el present d'en Bruce amb les seves ovelles més fidels. Després de la ben trobada Jack of all trades, pel seu contingut polític que ens porta al Springsteen més setantero, arriben els quatre grans regals pels desitjosos de veure'l un dia en una sala amb mil persones. Primer Youngstown, poderosa, majestuosa, amb un solo final omnipotent de Lofgren que ens enllaça amb l'electrificació pura de Murderer Incorporated, punys enlaire, Bobby had a gun that he kept beneath his pillow, dos acords, mi menor i re, amunt i avall, amunt i avall, i els cors de la E Street Band acompanyant una tornada que servia d'aperitiu pel detall més sentit de la nit: Johnny 99.  

dimecres, 16 de maig de 2012

Seduïr en política

Seduir implica ser un especialista en l’art del suggeriment, d’amagar entre bambolines el secret afrodisíac que manté en alerta l’esguard d’un desconegut. Per altra banda, mostrar sense embuts en nom d’una transparència dubtosa, és el pas definitiu per sembrar el desinterès total del teu entorn, sabedor del teu cinisme buit o d’una bondat innocent i apagada.
Ara mateix, enmig d’una situació apocalíptica on les dues bèsties d’un país ineficient tornen a agafar els garrots de Goya, l’art de seduïr, d’intentar portar la població al teu favor amb una dialèctica engrescadora, ha deixat pas a un discurs maniqueista per un costat, i superb per l’altra: jo tinc la raó i els demés són enemics del país al servei de 'lobbies' malèfics. Tot és pragmàtic, no hi ha escenaris millors pels que lluitar. Per damunt de tot es tracta de és sobreviure al dia a dia i donar gràcies perquè, ells, ajuden la ovella descarrilada a trobar el seu camí amb idees pràctiques allunyades de les utopies d’intel.lectuals de saló. Gràcies.
Per això necessitem redefinir la política com l’art de la seducció, que suggereixi un futur millor entre les arrugues d’un vestit cenyit que amaga un cos que anhela retrobar-se amb la seva joventut. Aquest discurs nostàlgic d’un futur diferent no solucionaria res a curt termini, cert, però a banda d’exigir intel·lectualment a la població, pot canviar l’actitud d’un país derrotat al veure als seus representants totalment venuts al millor postor. Fins llavors, seguirem amb aquesta oratòria apocalíptica que amaga la política pragmàtica que no es mou per principis sinó, que com fa el govern Rajoy i feia l’executiu de Zapatero, navega depenent totalment de les condicions meteorològiques per por de naufragar amb un cop de migjorn. No sé si ens en sortirem, però si intentem seduir enlloc d’ensenyar, sempre ens quedarà l’esperança que sota el vestit vermell hi ha un cos jovenívol esperant ser pres una nit de Sant Joan, i encara que sigui mentida, és més saludable que veure-hi un cadàver corcat pel pas del temps. Pensa-hi.

Article publicat ahir al diari digital El Debat

dimarts, 15 de maig de 2012

El vell i Espanya

Assegut a una terrassa de Llafranc, assaborint un tímid migjorn que remou la meva caballera amb una sensualitat nespressiana inaudita, obro el quadern de notes i demano un whisky sol perquè els primers estiuejants pensin que sóc un escriptor maleït, d’aquells atrapats als braços de prostitutes de carrer i alcohol de garrafa. M’excita veure’m amb una identitat robada, una d’aquelles mil vides que mai viuré per falta de temps i de ganes.
Amb el meu traç tremolós intento donar forma a la silueta trencada d’un vell xaruc, amb el bastó tort i la mirada inexpressiva, deambulant sense passió ni estil pel passeig marítim, cercant el buit on reposar el pes de la seva història feta cendra. El paisatge és gris, allunyat de la claror mediterrània per apropar-se a les aigües tèrboles on Caront rema pausadament cap a l’Hades de la memòria.
Mentre vaig donant forma a l’ancià nihilista, faig un glop de whisky i remoc el gel perquè les taules veïnes divisin d’amagat el meu esbós imperfecte. El cambrer em pregunta què estic dibuixant. La supèrbia de l’artista egocèntric s’infla dins meu. Faig un gest despreocupat, com si no anés amb mi.
Doncs mira, vaig responent amb la pausa argentina del que està preparant una aforisme antològic, estic representant una metàfora d’Espanya. El cambrer em mira garrativat. Si, no em miris així company, Espanya li queda un últim pas per rebre el títol de país subdesenvolupat caigut al buit absolut. El matrimoni del costat para la orella. Quin pas? Pregunta el cambrer esperant una dissertació sobre la inutilitat dels bancs dolents. Claríssim, guanyar una altra Eurocopa i seguir amb al tendència de sentir-se orgullosa de si mateixa pels èxits esportius. I Catalunya? Em pregunta amb violència el matrimoni del costat. Doncs, Catalunya, si no canviem el peix al cove per les estisores, hi anirem tot darrera.
El silenci s’apodera de la terrassa del restaurant, i per primera vegada em sento un intel.lectual útil pel futur de la meva pàtria catalana, segurament per això, decideixo trucar a la Queralt per intentar-ho de nou.

Article publicat avui a El 9 Esportiu

dimarts, 1 de maig de 2012

Depressió identitària

Ho admeto, des de la decisió pública d’en Guardiola de deixar el Barcelona, no he menjat més pa amb tomàquet amb pernil ni he cantat el Vilorai abans d’anar a dormir. Estic abatut. He cremat la imatge de Santa Eulàlia amb un gest anarquista i he regalat a un amic meu de Venècia les milles de Manel per veure una bona armadura. Res de res. Pateixo una depressió identitaria que m’ha portat a tornar a pagar els peatges, a mirar-me amb afecte l’Aleix Vidal-Quadras, a pintar el Quadern Gris d’en Pla amb els colors de la roja mentre ballava el waka waka, i sobretot, el més important, a treure els meus 2.234 euros de La Caixa per portar-los al Santander previ regal de vaselina per preparar el terreny. Em sap greu però per més que busco no li trobo raó de ser. Em sento com el dia després de la mort del Floquet de Neu, com la tarda que la Maria Carme Fornesa em va dir que no mentre li recitava versos d’en Joan Margarit al costat del desconsol d’en Llimona (Va preferir marxar en braços d’un australià amb cara de koala).
Si estimat lector, estic desequilibrat i capcot. M’excita la Esperanza Aguirre, em ve de gust visitar Badajoz, llegeixo escrits de Pío Moa, i aixeco el braç al costat del Gomà mentre el merengue em regalima per la boca. No us ho volia dir però els metges em volen internar en un centre clandestí als peus del Montseny perquè torni a degustar el plaer de ser català, però no puc, em supera, prefereixo pensar que seré feliç a la terra subvencionada del sud, fent unes cervesa de migdia amb un familiar de Garcia Lorca mentre renego del meu passat de maqui al costat del fantasma del timbaler del Bruc.
Ho haig d’admetre, tinc una gran admiració per en Tito però res té sentit sense en Pep, o això m’han fet veure certs sectors del meu país obsessionats en crear déus falsos per matar-los el dia menys esperat, i creure’s per un moment que ells, són els vertaders creadors de la realitat. Per la seva culpa demà ingresso als peus del Montseny. Cadascú amb la seva consciència. Tu sabràs.

Article publicat avui a El 9 Esportiu