dilluns, 30 de juliol de 2012

Som la generació escollida

Cada generació té un repte que tant sols es pot tirar endavant amb l'esforç de la col.lectivitat, sense ignorar que aquest és real en tant que mostra un ric collage d'individualiats. Nosaltres, fills consentits d'una democràcia adolescent, engreixats per una certa sensació de gratuïtat, ens veiem fora d'aquesta roda cíclica que ha anat atropellant a totes les generacions d'aquest país, i de cop, sense haver fet res malament, ens trobem amb poc marge de maniobra i amb la obligació moral de construir de nou un edifici essent capaços de destriar els fonaments vàlids dels podrits.
No sé vosaltres què en penseu però a mi, aquest repte m'il.lusiona perquè ens permet moure quelcom sense passar-nos la vida fent pals de cec, ens permet utilitzar un situació extrema per poder aportar el que bonament, pensem que ens pot ajudar a ser millors. Tot plegat és d'una magnitud faraònica que d'entrada et tira enrera, però necessitem esperança, una actitud molt allunyada del cinisme que ens ha portat el context extrem en el que ens trobem, un cinisme que és el fre perfecte perquè tot es quedi com ara i la gent segueixi els bars malgastant energies i diners. Pensa-hi. Tu ets l'escollit.

dimecres, 25 de juliol de 2012

Barcelona 92 no tornarà

En un ambient nauseabund d’escepticisme cínic, de discursos de bar d’aquell que està de tornada de tot, i d’un futur encaminat a la polarització social i al maniqueisme polític, el record de Barcelona 92 és una brisa refrescant que ens fa sentir orgullosos de nosaltres mateixos. Una nostàlgia necessària per recuperar l’autoestima del que va ser durant uns dies, una capital segura de si mateixa que caminava al batec d’una nació que es va fer seu el projecte olímpic.
De totes maneres, com va dir Pasqual Maragall, els jocs de Barcelona són passat i el repte es troba en el futur, i caure en el parany de recordar l’efemèride en excés en uns temps d’incertesa com els nostres, ens pot portar a idealitzar uns anys on es barreja la joventut perduda, les esperances pretèrites, i aquelles històries secretes decorades per l’eufòria olímpica.
Per això és fonamental veure l’exercici de reminiscència amb mesura, fent un esforç individual i col•lectiu de memòria selectiva, veient els grisos d’aquells anys, i sobretot, evitar caure amb la figura de l’avi de poble que assegut al banc de la plaça, maleeix el futur en nom d’un passat, que pel simple fet de ser el seu, ja li dóna una aureola de superioritat que esclavitza qualsevol iniciativa de les noves generacions.
Així doncs, donem-nos tots un temps per recordar amb emoció aquell Hola multitudinari, la Barcelona de Mercury i Caballé, l’últim relleu d’Epi, l’excedent de fantasia del Dream Team, la flama encesa per Rebollo, el cant de Carreras a l’amistat, la victòria d’Angola contra Espanya, i cadascuna de les nostres històries personals que van encabir-se dintre d’aquest gran somni col.lectiu. Ara, un cop ens haguem eixugat les llàgrimes de rigor i haguem brindat pels records de Barcelona 92, hem de pensar que ens queda molt per fer i que el futur, és més prioritari que el passat, perquè com canta Jorge Drexler: No hay tiempo perdido peor, que el perdido en añorar.

Article d'avui a El 9 Esportiu

dimecres, 18 de juliol de 2012

Drogues, sexe, menjar i futbol

L’home postmodern, anèmic espiritual i obès terrenal, quan es troba davant una tensió interna o externa com l’actual, ho sol resoldre amb diferents tipologies d’escapisme: drogues, sexe, menjar, o últimament, futbol, essent aquesta última la més sovintejada per diferents elements que exposarem tot seguit.
Primer de tot, les drogues malmeten la salut mental i física, no hi ha dubte, i gràcies a Déu, encara que les aigües de l’Eixample de Barcelona siguin un niu de cocaïna, corre una opinió generalitzada de condemna i lluita contra aquesta lacra. D’altra banda trobem el sexe, que deuria tenir certa gràcia als anys vuitanta quan el misteri passava a ser evidència, però ara, que ensenyar és la norma i amagar la evidència, l’escapisme passa a ser una rutina que erosiona consciències i aixeca eines sense gràcia. Finalment, per tancar les vies de fugida del nostra dia a dia, tenim el menjar. Un vici poc sovintejat en una època on la obsessió per mantenir el cos en plena forma omple els gimnasos i buida les biblioteques. Així doncs, què ens queda? Doncs si, només ens queda el futbol per oblidar-ho tot plegat, ben vist a ulls de la opinió pública gràcies a la imatge triomfadora que transmeten els jugadors del Barça.
De totes maneres, el govern de Rajoy (polític amb el rostre d’haver anat de ventre fora de casa i malament), conscient de la necessitat que madurem com a persones i aconseguim trobar l’equilibri emocional, ha decidit apujar l’IVA dels espectacles esportius perquè puguem tancar-nos a l’habitació i meditar amb un llibre de butxaca d’en Jorge Bucay per trobar-nos a nosaltres mateixos. Ara, si a pesar de l’esforç del gover, encara necessitem el Barça, ens podem apretar el cinturó, pagar una entrada, i fer girar de nou la roda de diners que mou el futbol i, el cap de setmana que ve, a una tertúlia familiar a una restaurant xinés, ja tindrem temps de queixar-nos del govern i dels salaris dels jugadors.

Publicat avui a El 9 Esportiu

dissabte, 14 de juliol de 2012

La revolució necessària

S'ha acabat. No pot ser que les persones que han fet les coses bé, allunyats de la falta de responsabilitat  dels grans magnats de la banca que van accedir a donar crèdits a mansalva, i dels irresponsables que es pensaven que el diner era gratis i que els crèdits ja es tornarien sols, estiguin pagant les conseqüències d'aquesta crisis com els que més. Ja està bé que les famílies estalviadores de tota la vida, es trobin amb l'aigua al coll perquè si, perquè s'ha de salvar una economia que estem al servei d'ella enlloc de ser el revés. Mirar primer les persones i llavors el sistema.
Segons una informació publicada avui per l'Osservatore Romano, es calcula que el 2020 hi haurà 70 milions més de pobres per culpa de la crisis, i davant d'això, el Congrés dels Diputats es dedica a aplaudir o xiular les mesures d'un govern com si estiguessin a una classe de primària. És una aberració a la intel.ligència i a la política mateixa entesa com a esforç per arribar a un direcció comuna, no com una taula d'escacs on em moc per donar pel sac a l'altra. Una frivolitat més d'aquesta casta, i dic casta després d'haver estat molt de temps defensant els polítics, veig clar que la majoria es manté a les seves poltrones sense ser capaços de manar per les persones i no pel seu bé individual. O els barons del PP són tant imbècils que no sabien que haurien de treure les tisores tal com van negar a la campanya electoral? O imbècils o amorals. Ja ho deia un columnista d'El País després de la victòria de Rajoy: cuidado que salen los tontos y vienen los malos.
No ho sé, estic desolat. Em pensava que seríem la primera generació que, gràcies a Déu, no hauríem de patir cap trauma col.lectiu, doncs mira, en tenim un, haver de tombar aquest sistema que dóna cova lliure a l'avararícia i intentar reconstruïr-ne un, que estigui ben lluny de les perilloses ideologies que amaguen molts indignats que aprofiten la situació extrema per vendre'ns un totalitarisme amb vernís de justícia. Anem amb compte, no ens deixem vendre al primer postor marxista perquè la situació està malament. Ja ho varen fer els nostres avis i així els hi va anar. Volem la revolució, això segur, però una revolució a favor de la persona.

dimecres, 11 de juliol de 2012

L'anafrodisíac esportiu

La musculatura viatja al setè cel al sincronitzar mon sobrepès als coixins del sofà, mentre a la televisió, un paisatge aeri d’un poble alpí es va apagant amb dues veus rutinàries que acompanyen a un grup de ciclistes devaluats per la velocitat d’una moto filmadora. Em rebolco amb solitud perquè la meva dona treballa i tant sols tinc un peluix d’en Mic per abraçar. És la passió del Tour que em té totalment aclaparat.
L’endemà, caic als braços de Morfeu mentre una vintena de cotxes van donant voltes a un circuit, esperant avançar el seu rival gràcies un error d’aquest, o a un excés d’espera a un garatge on hi ha vint mecànics hiperactius cercant la tecla correcta. Intento fer com els meus amics i amb orgull masculí, renego amb una cervesa a la mà mentre l’Alonso demostra que és la llet. Ja sóc un més però no ho puc aguantar. És la passió de la Fòrmula 1 que em té totalment desbocat.
Un vespre de juliol, per emplenar els espais buits d’un dia sense gràcia, connecto amb un canal esportiu i segueixo el futbol de pretemporada, amb jugadors sobrevalorats per equips amateurs i comentaristes encara ebris de la nit anterior. Se’m fa pesat i acabo rellegint un text de Pessoa per convencem que si busco trobaré portuguesos decents. És la passió del futbol estival que em té descontrolat.
Segurament per aquest excés d’anafrodisíac esportiu, m’he vist obligat a fer el propòsit de buscar en la selecció masculina de sincronitzada (sempre i quan no portin les cames depilades), aquell punt d’excitació competitiva per passar l’estiu de la millor manera possible. Així doncs, de cares als Jocs de Londres, em trobareu al Bar d’en Li al Carrer Maluquer Salvador de Girona seguint cames peludes sortint d’una piscina amb el Llibre el desassossec de Pessoa a sota el braç. A veure si així arribem a setembre havent-me apassionat a un nou esport, i si pot ser, amb una mica més de cultura per enganyar les becàries de la facultat de lletres.

Article d'avui a El 9 Esportiu

divendres, 6 de juliol de 2012

L'absurd es confon amb la realitat

Els pollastres amb ales de papallona realitzen tombarelles en un parc aquàtic per camells, mentre aquests, bevent cervesa des de la terrassa del bar, comenten la prima de risc dels koales, preocupats en dormir el dia que arribi la fi del món i acabi amb tothom, sense deixar rastre d'una vida de somni on l'impossible era rutina i les utopies excuses per arribar al demà sense prendre mal. Absurda la imatge? Segurament. Fàcil perquè deixa via lliure a la imaginació sense donar cap vincle amb la realitat? Probablament. Però escolta, comença a mirar alguna de les costums pròpies o pensaments culturalment acceptats per un assentiment mecànci de la majoria, i veuràs com no estem gaire lluny d'aquests camells amb ales de pollastre volant per un parc aquàtic per koales, mentre aquests, beven cervesa des de la terrassa del bar, comenten la prima de risc de les papallones, conscient que si només viuen un dia, ho tenen bastant difícil per remontar el vol. Definitivament el món absurd es confon sense dissimular-ho amb la realitat.

dijous, 5 de juliol de 2012

La patologia hortera dels comiats de solters

Tenia setze o disset anys. No ho recordo. Estàvem amb els amics sopant i a una taula del costat quatre noies celebraven un comiat de soltera amb quatre titoles al cap tot bevent d'una ampolla que també tenia forma de penis erecte. Monotema. Com diu la Sue al Gran Torino "Has dicho puta, zorra y fulana a la misma frase, eres un diccionario con patas". A partir de llavors, ja sigui pel carrer, perquè hi coincideixes a un restaurant, a un pub, etc... Et trobes nines imflables, paios vestits de monja, homes peluts disfressats de conillets de Playboy, titoles i més titoles al cap, mamelles de plàstic, i per no parlar, això ja gràcies a Déu no ho he vist de primera mà, streaptease de rubias de pote per homos erectus nivell bàsic, o de negres cosins de Touré Yayá excitant a jovenetes insatisfetes. Ho veus i et preguntes: Què és el que falla? Per què aquest grupuscle de la raça humana s'ho passa bé o es pensa que s'ho passa bé fent aquestes coses? Per què jo ho trobo ridícul? Els filmo perquè es vegin? No ho posaria al nivell de la ètica ni de la moral perquè crec que no hi arriba, per tant, on ho podem col.locar el problema? Doncs, segurament, és una patologia a l'àmbit del gust i de la estètica, terreny on no ens enganyem, no tot és opinable i hi ha persones que són horteres, i en els comiats de solter, els hi surt sense complexes aquesta branca patològica que s'hauria de tractar juntament amb l'euro per recepta.

Poligàmia paisatgística

La persona és un animal desarraladament arrelat, va enamorant-se de diferents paisatges sense que el fet de tenir un nou amor exclogui els altres, seria per islamitzar el post, una poligàmia paisatgística. Ara ja fa més d'un any que amb la família vàrem deixar el nostre piset a la falda de l'Onyar, al centre de la xovinista i complaent Girona que ens balancejava i ens regalava una pau bucòlica al mig de la ciutat. No ho he oblidat i ho enyoro els vespres d'estiu quan, des del balcó, senties infants cridant d'alegria, gossos entrant al riu per anar a buscar una pilota de plàstic, bicicletes deambulant amb una conversa banal, i el suspir de parelles arrambades a un banc quan el sol deixava lloc a una lluna nova que enfosquia els racons del barri més enamorats de la nit. Ho enyoro i no hi tornaria perquè el camp obert que tinc davant meu mentre escric aquest post, m'apropa al paradís terrenal, al festeig amb la vida de poble d'on surt aquesta saviesa agrícola que em recorda els meus orígens. Són dos paisatges que porto dins, i el dia de demà, potser, quan la vida giri i amb la familia agafem la maleta per anar a un altra indret, seguiré enyorant l'Onyar, començaré a trobar a faltar els vespres de Vilablareix al jardí, i m'hauré enamorat, segurament, d'aquest nou paisatge que m'està esperant en silenci a una cantonada del demà.

dimecres, 4 de juliol de 2012

Els fantasmes del demà

Amb els anys, de la èpica dels triomfs, només en queda una nostàlgia traïdora que dificulta assaborir el present en tota la seva dimensió. L’exercici sempre és el mateix: quan la situació es torça, efloreix la imatge d’un passat llimat de mals moments i angoixes. Per això, segurament, al Mundial de Brasil, si Espanya no aconsegueix una bona transició generacional acompanyada de bons resultats, els herois de l’avui passaran a ser els fantasmes del demà, alimentats per una premsa ibèrica aficionada a enterrar els vius tot deïficant morts pretèrits.
Un exemple clar d’aquest esclavatge amb l’ahir el trobem amb el Barça mateix i els lustres que hem tardat a deixar de citar el Dream Team quan les vaques flaques corrien i ens havíem de dedicar a perseguir-les. Tant sols hem pogut matar l’espectre de Cruyff amb els mateixos jugadors que, més Messi, han portat a Espanya a trencar records i autoafirmar-se com a país subdesenvolupat que ho fia tot al futbol. Així doncs, no seria descabellat afirmar que Espanya i el Barça es troben amb la mateixa problemàtica temporal: saber saltar de generació en generació evitant que els pares estigmatitzin els fills i els impossibilitin a treure el seu potencial.
Per això, davant el benestar present que pot exercici de pont cap a la misèria futura, és necessari tenir clar quins són els nostres objectius a curt termini com a culers, i aquests passen per mantenir la tendència competitiva dels últims anys amb jugadors fets a casa, una idea molt pròxima quan Louis Van Gaal, conegut pel seu tracte afable i proper amb els mitjans, va dir que l’objectiu a llarg termini era guanyar la Champions amb onze jugadors fets a la Masia: Valdés, Montoya, Piqué, Puyol, Alba, Busquets, Xavi, Iniesta, Cesc, Pedro, Messi. Com veieu ho tenim a la vora, però l’èxit només passa per la premissa d’evitar l’inevitable: la comparació suïcida amb l’ahir que ens avorta sense remei els fruïts saborosos del present.

Article d'avui a El 9 Esportiu

dimarts, 3 de juliol de 2012

Gerard Sabaté i Jaume Arxer: Art de Giacks!

Els dos són artistes retrobats en el desordre, capaços d'alentir un instant en el caos del dia a dia, posar a ulls foranis els petits bocins d'eternitat present en els paisatges, en les mirades, en els gestos anònims de les emocions. Un fa parlar la guitarra, l'altra desxifra el llenguatge del pinzell, però els dos tenen en comú aquesta capacitat de sobrevolar un pam de terra quan festegen amb les muses, i regalar-nos perquè si aquesta visió personal i intransferible d'aquell món invisible a primer cop d'ull. Per un, penjaré el primer vídeo al blog després de més de 750 articles on s'hi pot veure el videoclip d'aquesta lluna anxaneta a flor de pell que ens ajuda a dir si o si quan la vida fa mala cara, i per l'altra, una pintura lluminosa majestuosa on el nostre mar s'agenolla a peus d'una alba omnipotent, que pots trobar al seu blog on t'hi recomano entrar (http://www.jaumearxer.blogspot.com.es/ ).
El que no saben els dos és que amb aquesta labor de creació, de buscar el llenguatge de la bellesa, dignifiquen les seves feines de professor, més que res perquè per arriba a les persones, cada vegada ho veig més clar, necessitem més art i menys matemàtiques, més paraules i menys números, més giacks i menys màquines.