diumenge, 26 d’agost de 2012

Francisco Fernández Buey

Avui m'he llevat tard i amb un nus a l'estòmac barreja de tristesa, melangia, i agraïment, quan m'he assabentat de la mort de Francisco Fernández Buey. Enmig dels egos inflats del professorat de la universitat, en Buey regalava una aire refrescant d'humanitat que et seguia fent creure amb la figura gramsciana de l'intel.lectual amb peus al carrer i cap a la biblioteca. Segurament no estàvem d'acord amb moltes idees perquè les arrels dels nostres pensaments eren bastant dispars, però la seva actitud d'escoltar-te com si fossis únic, la seva empatia envers l'alumnat, i l'erudicció de les seves classes, el convertien en un catedràtic amb credibilitat i d'una exempleritat inaudita.
Per intentar mostrar amb un fet concret el seu caràcter, explicaré el contingut d'un correu que vaig rebre una setmana després de fer l'examen de la seva assignatura. Em demanava si us plau, si podia anar al despatx a llegir l'examen perquè no entenia la meva lletra. Vaig arribar nerviós i d'entrada, em va demanar perdó per haver-me molestat. Increible. Vaig llegir l'examen, em va posar una nota generosa i vam començar a debatre sobre un punt en comú on limitava el seu marxisme i el meu cristianisme: la teologia de l'alliberament. Van ser una hora meravellosa. Un professors que amb senzillesa, sabia perfectament les tecles que tocava i com les tocava.
A partir d'aquesta anècdota, vam tenir un parell de trobades més, estan jo fora la universitat, on em va firmar els seus llibres i vam reemprendre la conversa del dia de l'examen. José Ignacio González Faus i el text sobre l'avortament fou el tema de conversa de la última trobada, ara deu fer uns cinc anys. Des de llavors, sabia d'ell per antics companys de la carrera però de tant en tant, quan em em sortia un espasme d'indignació contra la crisis anava a algun dels seus llibres, el rellegia i pensava "En Buey es passa però amb moltes coses té raó".
En fi, que avui, el dia de la seva mort, tots els mitjans de comunicació parlaran d'un pensador compromés amb l'esquerra alternativa, una definició que sense mentida, no engloba la gran virtut d'en Buey: un catedràtic humil compromés amb els seus alumnes. Et trobarem a faltar Paco.

Deixem amb pau a Mourinho

En una era de futurs mutilats, qualsevol excés de banalitat resulta ridícul i provoca vergonya aliena. Així doncs, davant aquest crit a la prudència i a la dignificació de l’essencial en detriment de lo accessori, les energies perdudes per la nostra televisió pública en minar la figura de Mourinho, tractant-lo com un criminal dels Balcans, pot resultar esgotador i impropi d’un mitjà exemplar en el seu dia a dia.
Ho sabem, el portuguès amb gest de fàstic ens provoca un calfred a l’espinada cada vegada que pronuncia Chempions amb la e oberta, quan s’asseu al Camp Nou com si estigués gaudint d’un streaptease de Demi Moore, o quan utilitza la seva ironia malèvola de sàdic sense pedegrí. És complicat de digerir i moltes vegades hem necessitat d’un whisky per empassar-ho tot. Però això no treu que quan enganxes un reportatge dedicat íntegrament a les seves sortides de to, quan sents atacs viscerals a la seva persona des de plataformes públiques, o llegeixes un article com aquest escrit a altes hores de la matinada, penses, de veritat es mereix un entrenador de futbol tanta atenció pel fet de ser un fantasma? Ha matat? Ha robat? Home, el dit a l’ull a Vilanova va ser infaust. Si, teniu raó, però la trepitjada d’Stoichkov a Urízar no va ser millor i sempre ens ha fet molt gràcia.
Per tant, fora bo donar-li la rellevància justa en uns anys on les prioritats immediates són unes altres i urgeix donar altaveus als referents per ignorar barrufets rondinaires que es tiren pets en forma de dòlars. Deixem-lo amb pau i convertim-lo en temàtica per desfogar-nos una tertúlia de diumenge amb la família, però des de la televisió que paguem tots, parlem d’ell sense convertir-nos en uns maníacs persecutoris.
Ho hem de tenir clar: La deïficació pública de Guardiola ens va empetitir com a país perquè va deixar a l’aire la nostra manca de referents, però la criminalització de Mourinho pot semblar desassenyada i ens treu un prestigi que teníem guanyat.

Article d'avui a El 9 Esportiu

dijous, 23 d’agost de 2012

L'amiga de la meva àvia

Quan vaig entrar a la sala d'estar on hi reposava amb la seva cadira de rodes no sabia que era una amiga íntima de la meva àvia. La meva mare em va presentar. No la coneixia de res. Li vaig explicar que havíem estat a mercat comprant i que anàvem a dinar a casa el meu avi. M'agafa la mà amb la fortalesa d'una octagenaria esquifida, nostàlgica d'una vitalitat pretèrita que restava implícita a la grisor del seu esguard. Em va dir que ella també havia anat a mercat aquell matí, i que ara, quan hagués reposat, aniria al camp a cavar abans de preparar el dinar pels fills, i que a la tarda, si volíem, la podíem passar a veure per casa seva, això si, havíem de trucar abans perquè el seu marit estava fent la migdiada. La vaig mirar bé. Portava les dos cames embanades i no les podia moure. La meva mare li va preguntar per la meva àvia. La Teresa? Si que em sona, va contestar, em sembla que hem coincidit alguna vegada pel poble. La seva millor amiga. Vaig quedar astorat. Pobre, va dir ma mare quan vam sortir, té Alzheimer. Si pobre, vaig contestar, no s'entera de res. De res, de res, no, va dir ma mare, perquè si no s'enterés de res no t'agafaria la mà com te l'estava agafant. Silenci i a pair-ho, que tenia tot el dia.

dilluns, 20 d’agost de 2012

Els nens i la Missa

Em molesta anar a Missa al diumenge i que m’enviïn a una sala a part amb televisió perquè resulta que hi vaig amb la família al complet. Si és decisió dels pares perquè estan rebentats em sembla bé, però no perquè hi ha persones encarcarades amb la litúrgia que els molesta veure com un pare intenta fer callar el seu fill petit perquè vol que s’acostumi a estar a Missa com Déu mana.
A l’Església hi hem de cabre tots, des de el senyor que li han de portar la comunió al banc fins al nen que es passa la Missa mirant una imatge de la Mare de Déu i la va assenyalant amb el dit.
Apartar els nens perquè poden trencar el silenci en un moment determinat de la Missa em sembla contraproduent per nosaltres mateixos com a cristians, perquè estem excloent el futur, com si assistir a la Missa tant sols fos una cosa d’adults hieràtics que s’estan quiets i es porten molt bé, però queden freds davant homilies que freguen una superba neutralitat perquè anem a dinar sense haver de rascar gaire.
En fi, em molesta perquè no m’hi veig reconegut com a cristià en aquesta actitud i m’emprenya que passi a casa nostra perquè no deixa de ser una mostra més que algunes coses no funcionen per part del laïcat. Així doncs, senyora del mòbil, ja em pot seguir mirant malament perquè nosaltres no marxarem pas.

diumenge, 19 d’agost de 2012

Estem al pou i la Merkel ho sap

Estem davant el sentiment falsari d’una novetat cíclica i previsible. Aquesta lliga ens durà un xoc bipolar entre els dos grans, amb els àrbitres vigilats obstinadament per ambdós costats, amb derrotes inesperades contra el Getafe una nit apàtica de novembre, amb victòries excelses on veurem la lliga al sarró i farem l’amor amb la dona fins a trenc d’alba, amb gols de Messi i Cristiano per alimentar el debat sobre qui es mereix la pilota d’or (Tamudo no entra a les apostes?), amb dissertacions supèrflues, les setmanes orfes de Champions, sobre conceptes tàctics desconeguts, amb la discussió perpètua sobre la idoneïtat de jugar les eliminatòries de Copa a partit únic (els anglesos si que en saben), amb el recompte esgotador dels punts extraviats pels grans després dels compromisos de seleccions, amb la necessitat de trobar entre tots, el centre psiquiàtric on tractaran millor a Pepe, amb l’eterna dualitat acció-reacció quan l’Espanyol vocalitza el mot perniciós que comença per UE i acaba amb FA, amb la urgència de fer un fitxatge hivernal per cobrir un lesionat de llarga durada, amb el debat de si la plantilla és curta, mitjana, o la té molt llarga, amb l’elogi perenne a la bravura de Puyol, amb l’enèsim descens de Lotina quan fitxi pel Valladolid al mes de febrer, amb el mal moment de forma del Barça el gener perquè volen arribar a tot drap a l’abril, amb els sopars de pizza i cervesa per ovacionar Mascherano quan escombri un portuguès a la zona mitja del terreny de joc, i així podríem seguir engreixant el llistat fins a ocupar tota l’edició d’avui d’el 9.
De totes maneres, fixeu-vos que després de tot, sabent que estem davant una repetició del guió de la temporada passada, és curiós veure com, assedegats, comprem un canal de pagament perquè no ens volem perdre l’emoció de repetir les mateixes sensacions de l’any anterior. Tela.
En fi companys, estem al pou i la Merkel ho sap, per això ens escanya fins la sacietat.

Article d'avui a El 9 Esportiu

diumenge, 12 d’agost de 2012

El darrer favor d'Usain Bolt

De mica en mica tot va prenent forma. L’schizophrenic playgirl portuguès comença a rebentar xarxes en nom de la pilota d’or, mentre el seu cap, un Michael Corleone sense gràcia, s’ha posat el vestit de mariner de la comunió per excusar-se pel dit a l’ull fent gala de la seva bipolaritat: l’any passat la Supercopa era fonamental, i aquest any, una trobada d’amics per veure qui ha s’ha engreixat més durant l’estiu. D’altra banda, Vilanova, el cavaller de la mirada sòbria, del gest mesurat, segueix guanyant territori per crear perfil propi i fer que l’ombra de Guardiola sigui un dolça herència que ajudi a arribar l’èxit amb un cop de mà del convertit Del Bosque, que ha donat descans a Xavi i Puyol d’un berenar a Puerto Rico davant l’atac neuròtic de la caverna, especialitzada en convertir els herois en botxins amb la velocitat dels sumaríssims de guerra.
Davant d’aquest panorama futbolístic de naturalesa maniqueista, absurd i esgotador, tenint en compte el context que vivim, on les vaques primes i escardalenques persegueixen el menjar pels suburbis d’una ciutat sense nom, és una sort tenir notícies que t’alegren la vida esportiva. Primer, la renovació de Raul Albiol fins el 2017, bona nova pels davanters del Barça si Ramos o Pepe són baixa abans d’un clàssic, en segon lloc l’interès per Song, resulta excitant veure de blaugrana un jugador que recorda als bàrbars futbolístics del vuitanta, despreocupats per fer-se la manicura abans d’un partit per si una càmera de zoom high quality sorround els pesca en un moment de descuit, i finalment, per no oblidar el dia a dia de Londres, celebrar la tarda que Déu va dedicar deu minuts més a modelar Usain Bolt, especialista en perseguir el temps i apartar les notícies futbolístiques dels diaris amb dades com aquesta: Carl Lewis, fent la seva millor marca, hagués quedat cinquè a la final olímpica dels 100 metres. Èpic. Llàstima que és amic de l’schizophrenic playgirl.

Publicat avui a El 9 Esportiu

diumenge, 5 d’agost de 2012

En Laporta no ho faria

Un company d’aquelles nits etíliques arrecerats per la fredor càlida de la Barcelona hivernal, em va dir mentre recitàvem als quatre vents versos de Gil de Biedma, que no me’n refiés de les persones que de cada quatre paraules una era ètica. Si, si, em repetia amb la sinceritat del borratxo convertit en nen, i menys quan se l’apliquen a si mateixos.
Anys després, amb l’arribada de la junta de Rosell al Barça, per intentar distanciar-se del comportament visceral de Laporta, vaig tenir una indigestió del mot ètic a cadascun dels seus actes que tenien necessitat de definir amb un verb copulatiu i l’atribut corresponent. Però què era ètic? No ho sabíem ben bé, però per crear un maniqueisme fàcil podríem afirmar que ètic és tot el que no fa, feia, o havia pensat fer Joan Laporta.
Fins aquí cap problema, havien guanyat les eleccions amb fermesa i durant aquests dos anys, la gestió esportiva i social ha estat molt bona. Ara, no sé si la paraula ètica que tant els hi agrada utilitzar quan veuen el diputat Laporta a una piscina italiana fent un revival del Luz de Gas, té relació amb la falta de caràcter a l’hora de defensar el Barça davant qualsevol organisme que no sigui la FCF. Ho dic perquè durant aquest dos anys, davant la ofensiva de la caverna amb tots els seus àmbits, no sé si perquè èticament està malament això de l’ull per ull, dent per dent, ens hem trobat amb un directiva que s’enfada molt i molt, com quan el meu fill li dic que no pot tocar l’ordinador mentre escric l’article, però després, com fa el meu fill, acaba cedint a l’autoritat i amb cara de bon nen torna al seu lloc a veure el capítol de Doraemon, i es clar, això serà molt ètic i ens donaran el Nobel de la Pau per no fer res quan els matons baixen als pàrquings, però tinc la sensació que l’amoral Laporta ho portava millor. De totes maneres, tampoc ens hi empipem, ja sabem que el futbol és el més important de les coses que no tenen importància.

Article d'avui a El 9 Esportiu

dijous, 2 d’agost de 2012

Ara és l'hora del President

Estem al llindar del penya-segat com un cotxe que tintineja a la deriva a mercè de la força de la gravetat. Aquest mes ja ens trobem amb treballadors que depenen de la Generalitat que no cobren i qui sap com estarem d'aquí una setmana, perquè la situació és canviant i sembla que imprevisible. Per això, davant d'aquest panorama, comença a resultar esgotador, redundant, i fins a cert punt insultant, el típic discurs convergent de la clau de la caixa combinat amb la mala gestió del tripartit, que encara que cert, dóna una certa sensació de fer un exercici elíptic sobre la responsabilitat individual.
Ja ho sé, el Parlament ha tirat endavant la proposta del pacte fiscal i el President Mas, polític d'un lideratge inusual en els temps que corren, ha dit per activa i per passiva que convocarà eleccions en el cas més que probable que Rajoy miri cap a Portugal i en Montoro es resivi la talla dels calçotets. Ara, aquesta vegada el tema ha de ser seriós, no s'hi val recuperar vells comportaments del peix cove per mirar de no trencar els esquemes d'una Espanya que no ens escolta. Hem de ser ferms i necessitem que la classe política vagi per davant d'una nació que té clar on vol arribar.

dimecres, 1 d’agost de 2012

Què té en Kenenisa Bekele que no tingui jo?

L’esperit olímpic ens fa treure en silenci, la tenacitat oblidada dels nostres anys d’esportista amateur. Així doncs, amb la moral hiperbòlica i la roba adient per dissimular una obesitat de colesterol i sofà, surto de casa a la una de la matinada per fer els 5.000 metres amb un objectiu clar: els 12 minuts, 37 segons, i 35 centèsimes del plusmarquista mundial Kenenisa Bekele. No sóc etíop i sé que aquest inconvenient genètic farà més dura una proesa, que serà celebrada en silenci per no donar una medalla gratuïta a Espanya.
Obro la porto de casa. Ningú al carrer. Perfecte. Començo els primers cent metres a ritme d’Usain Bolt. A la ment em ve la imatge de Carl Lewis, el fill del vent, estirant els braços endavant al mundial de Tokyo del 91. L’imito a la primera corba del recorregut i gairebé em menjo un roure. Ecològic. Millor m’ho prenc amb calma i agafo el ritme de Cacho a Barcelona 92. Bufo. Em costa aixecar els peus de terra i els començo a arrossegar fent les tintines de Pedro Escartín amb la bicicleta quan enfilava al Tourmalet. Cau? No cau? Sempre quedava el dubte.
Porto 2.000 metres. 15 minuts, 12 segons. Estic marejat, em puja al bacallà amb samfaina del sopar i encara haig de tornar a casa. Mentrestant, tot és fosc i una tímida basarda em remou la columna vertebral. He fracassat. Vaig caminant a casa com en Valentí Massana el 92, rebent desqualificacions perquè el bosc a la nit fa certa por, i la única possibilitat de trobar-me un Mike Tyson de la vida amb ganes de festa, em té bastant acovardit. Aprecio una certa remor a les clarianes i faig els últims cent metres seguint l’estela de Ben Johnson, això si, amb la sang neta.
Obro la porta de casa a la 1:35 de la nit. Em dutxo sense fer fressa i al posar-me la llit, la meva dona em diu com ha anat l’intent de rebentar el rècord del món de 5.000 metres. Li contesto preguntant el gran dilema de l’article: Què tindrà en Kenenisa Bekele que no tingui jo?

Article d'avui a El 9 Esportiu