dimarts, 30 d’octubre de 2012

Del sexe, drogues i rock'n'roll, em quedo amb un entrecot

No sóc cap ancià d'aquells que esguarden la mort asseguts a un banc de la plaça mentre observa la quitxalla amb una melangia envejosa, però tampoc un adolescent sense sentit del temps. Estic al punt mig. Ja me'n he adonat que no sóc tant ben parit com pensava però encara mantinc una il.lusió utòpicament realista de millorar el que tenim. I és aquí, al mig d'aquesta portalada entre la ingenuitat i la rendició, on valorava avui, tot preparant un biberó amb set de cereals, quatre amb gluten i tres sense gluten, la vigència del sexe, les drogues i el rock'n'roll.
Així, del sexe entès com a alliberament, per tant, no entro a valorar les relacions sexuals amb la parella que estan molt per sobre de l'estatus en el que ens estem referint, només n'acabo salvant la tensió sexual, aquell instant d'expectativa on l'anhel de descobrir el desconegut et dispara, a partir d'aquí, un cop estàs disparat, el mateix a cossos diferents on l'únic que pot variar és el context però el resultat final acaba essent el mateix. Digue'm que la tensió sexual dóna l'esperança de trobar quelcom diferent que no existeix a no ser que la noia porti sorpresa. Per tant, el sexe entre desconeguts com alliberament d'alguna cosa acaba essent una falàcia, la primera vegada fa gràcia però després cansa.
Pel que fa les drogues, gràcies a Déu poca cosa n'hem de dir perquè la opinió pública va molt en la direcció d'allunyar-ne les noves generacions i per tant, qualsevol de les imatges idealitzadores dels setanta han quedat placades, tot i que, les aigües de l'Eixample són més blanques que el cabell tenyit d'en Rajoy. Així doncs, fàcilment treiem les drogues del lema setantero.
Finalment, i perdoneu-me els puritans, el rock'n'roll és genial però també cansen tants divos del gènere enriquits gràcies a la seva imatge de gurús del contrapoder. Tu allà, pagant cinquanta euros per un concert per poder cantar contra el sistema i ells, mentre aixequen el puny enlaire, van pensant amb quines de les targetes de crèdit es foten la ratlla a la suite de l'Hotel Ars. En aquest apartat hi entren els Rolling Stones que un dia hi dedicarem un monogràfic. Així doncs, davant de la decadència del rock'n'roll sempre ens queda la vessant més intimista del blues com a mirall de les nostres misèries on hi han inscrites les nostres virtuts per poder superar-les.
I per tant, què ens queda? Doncs segurament, un cop veiem que ficar-se el llit amb desconeguts, fotre's coca, i seguir enriquint a divos venuts al diner, no és la via a seguir. Sempre ens queda anar amb la parella a Can Xifra, menjar un bon entrecot, i mentre enfiles les escales de casa, pensar si en Leonard Cohen és l'adequat per buscar la tripleta i tancar la boca els que rallen tot el dia amb la parelleta.

dilluns, 29 d’octubre de 2012

Per què m'agrada anar a les barraques (tot i que no hi vaig)

Amb els anys he anat apreciant un sentiment generalitzat de decepció dels foranis que visiten a Girona durant les Fires de Sant Narcís, situació creada per nosaltres quan venem les nostres festes com si el món es parés d'una setmana per intentar copçar que s'hi amaguen darrera dels primers calfreds tardorencs de la Devesa. Ho entenc, però hi ha un component de les Fires que tant sols podem apreciar els nascuts a Girona i és la cerimònia anònima de retrobament amb velles amistats a escenaris comuns de la nostra adolescència. El que ve de Barcelona fa un vol per barraques i hi aplica l'ull objectiu que pot acabar amb una valoració simplista del panorama, sense faltar a la veritat, definint-la com una macrofesta pagesa regada per l'alcohol. D'altra banda, el fill de Girona, torna a casa després d'haver parlat amb antics companys de l'escola, amb el col.lega d'universitat que ha marxat a treballar a l'extranger i ha baixat per les festes, amb les antigues nòvies que l'han saludat amb un gest sec perquè les ferides no es curen amb el temps, amb els familiars que feia setmanes que no veia, i amb els amics de tota la vida que han fet un exercici de nostàgia barata treient les mateixes anècdotes enriquides per la desmemòria col.lectiva, i amb l'anhel de recobrir d'èpica tot el que prové d'èpoques passades. Els dos, el fill de Barcelona i el de Girona, han estat al mateix espai i els dos tornen a casa amb sensacions completament diverses. I si , les barraques s'han de controlar, la sobrexcitació dels nens de catorze anys és dolenta, no s'ha donar alcohol als menors, hi ha excesos públics degradants, s'hi ajuntat tota la xusma de Girona, alguns adolescents festegen per primera vegada amb les drogues, etc... Tot això hi estem d'acord, però aquestes no són les barraques ben enteses com l'espai on almenys un cop l'any, tots ens anem trobant de nou sense haver quedat abans pel facebook, i això, en temps de fredor tecnològica, té un component romàntic excitant.

PD: Té nassos que escrigui això després de dos anys sense anar-hi però fa molt fred.

diumenge, 28 d’octubre de 2012

El meu Déu

Deu és l'absència present, el misteri que ens reclama aquell telescopi que travessi la nit fosca de l'ànima, la troballa del qual marca el sentit de la nostra existència i vertebra el nostre dia a dia. Quan Déu brilla dins la nostra ànima amb la nitidesa de la claror reflexada a un mirall polit, tot plegat sembla un joc de nens, però de tant en tant, necessitem conviure entre les penombres, trepitjar terrenys fangosos per poder experienciar l'enyor de l'escalfor paternal i recordar que es viu molt millor amb Déu al costat. I és en aquest moment, perduts enmig de la nocturnitat, allunyats de la muntanya dels set cercles, que la melangia del Déu absent ens brinda un contrapunt de plaer tenyit d'esperança que ens empeny a seguir endavant.
Per això, quan en una conversa de fum i glaçons em trobo amb persones que han deixat la recerca de Déu de banda em sap greu perquè han renunciat a entrar a l'esfera més excitant en la que ens podem moure, i és que res omple més que Déu però també hem de dir que la desesperança de palpar la seva absència amb rectitud de consciència és difícilment comparable amb qualsevol altra sentiment de buidor, i és en aquest moment, perdut en la nit fosca de l'ànima, quan penses amb San Juan de la Cruz a les presons de la Inquisició confiant que tu, tancat entre les reixes dels teus defectes, també te'n sortiràs, perquè com ens recorda Cardenal, no som, sino que caminem per poder ser.

En la hamaca sentí que me decías
no te escogí porque fueras santo
o con madera de futuro santo
santos he tenido demasiados
te escogí para variar.

Ernesto Cardenal, Telescopio en la noche oscura


dimarts, 23 d’octubre de 2012

Bona nit. Bona nit.

Estirats, repassant el dia a dia de la feina i de la llar mentre en Serrat canta a una dona perduda en una ciutat d'espectres, mitjons de colors, pijames anàrquics, persianes ferrades, flors de plàstic més vives que mai, llibres de lectura inacabats, Aranguren, Froom, radiadors glaçats, còmodes engreixades per les primers peces d'hivern, llençols de vaca, coixins doblegats, làmpares vermelles de prostíbul de carretera, mòbils en silenci, pensa amb mi, menuda pensa amb mi, quan les bruixes t'esgarrapin de matí, panxes que creixen, altres que es mantenen amb amanides barrejades amb pecats amagats, l'escalfor de l'ordinador a parts sensibles, una maleta preparada per quan decideixi sortir, filla de Berenguer IV de Provença i de Beatriu de Saboia, això no pot passar de demà, com es columpia el paio de les portes, repetició del gol d'en Jordi Alba, llest no és el noi, poemes d'en Margarit abans de tancar el llum, trist qui no ha perdut mai per amor una cosa, no estaria malament tornar a Roma, saps que el fill d'en Jorge Drexler també es diu Luca?, els elegits sabem elegir, home, el d'en Joan Herrera també es diu Lluc, així doncs, segurament un altre món és possible, ets feliç?, si, felicitat domèstica ni diu en Sabina, en Sabina?, si, el de no quiero un amor civilizado. Bona nit. Bona nit. Muacs. Muacs. Merda panxa que fa difícil anar més enllà del muacs. Jajajaja. Va, tanca el llum. Bona nit. Bona nit.

dilluns, 22 d’octubre de 2012

El dia que vaig ser comunista

Puc arribar a ser corcó amb l’apologia a la melangia falsària que arriba amb les pluges tardorenques, amb la fredor pal•liada per un grapat de castanyes, i amb els gots de plàstics amb mosques èbries cercant una identitat desdibuixada per les llums enfosquides d’una Devesa festiva. Però sempre em passa el mateix. Amb les calors venen les ganes de recuperar certs hàbits propi d’una joventut perduda a mans d’una maduresa castrada, i amb els freds, truquen a la porta les velles utopies, els somnis d’aquelles petites coses que ens va deixar un temps de roses vistos des de la distància, com l’espectador impertèrrit d’una pel.lícula de Jacques Rivette.
És llavors, quan trec els jerseis de coll alt de l’armari, el meu barret fosc de París, les ulleres de pasta negres, i recupero el bastó de temps d’invalidesa física i riquesa espiritual per poder rellegir amb dignitat els versos d’amor d’Ernesto Cardenal a la revolució sandinista, els discursos de Salvador Allende, les memòries de Pablo Neruda, els escrits de joventut de Jorge Semprún, les senyes d’identitat de Juan Goytisolo o, quan la nostàlgia no té misericòrdia de mi, alguna reflexió de Gramsci escrita des d’una fàbrica de Turí.
Tot plegat em brinda un benestar hipòcrita amb el meu passat fins que, remenant per la meva biblioteca de l’ahir, em cau a les mans els turistes de l’ideal d’Ignacio Vidal-Folch i veig amb tristesa que amb el temps, m’he convertit amb un d’aquells europeus saciats de croissants que els hi encanta veure la revolució de casa dels altres.

Amunike dixit

En els espais buits de l’imaginari independentista hi resideix la melangia per un futur pròsper, impossible de concebre sense l’esforç individual projectat al bé comú; i l’ús de certes plataformes per internacionalitzar el sentir d’una part de la població catalana. Davant d’aquesta situació, el maneig que fa un sector del barcelonisme de la marca Barça per donar ales a la sobirania catalana, està més en consonància amb la identitat del club que no pas la d’aquells aficionats encaparrats en difuminar les arrels catalanes de l’entitat en nom d’una universalitat que sempre parteix del mateix anhel: escurçar les quatre barres de l’escut.
Així doncs, quan escolto la reivindicació recorrent de sobreposar la identitat individual de l’aficionat a la del Barça, utilitzada per flagel•lar a Joan Laporta abans que es fes la harakiri, em pregunto si no som nosaltres que ens hem de sentir còmodes amb la identitat del club, i no al revés, essent jo amb la meva mirada subjectiva el que em projecto a uns colors per modificar la història singular d’una entitat.
Al Barça hi cabem tots, només faltaria, i jo pel fet de ser català no tinc més dret que un culer nascut a qualsevol lloc del món, per suposat. La pluralitat enriqueix i ens fa grans. Ara, també ha de quedar clar que de la mateixa manera que la meva samarreta del Glasgow Rangers amb el nom de Paul Gascoigne no varia la meva condició de catòlic ni la naturalesa protestant dels de l’Ibrox Stadium, el fet que el Barça sigui universal i vengui productes arreu, no ha de ser una excusa per minimitzar les seves arrels històriques lligades al devenir de Catalunya com a poble.
En fi, queda dit per quan surtin els de sempre planyent-se de cants excloents al Camp Nou, i també per segons quins mandataris al•lèrgics a emprar el Barça i Catalunya a la mateixa frase quan van més enllà de l’Ebre. I si, ho sé, el temps li ha donat la raó a l’Amunike quan va cridar des del balcó de la Plaça Sant Jaume aquell visca el Barça i visca el Catalunya.

Article d'avui a El 9 Esportiu

dimarts, 16 d’octubre de 2012

Més Llach i menys Prozac

La relació amb la música és cíclica i va a cavall del canviant univers de les emocions, nòmades i finites sempre, a pesar que ens brinden una falsària aparència d'eternitat quan embolcallen el nostre dia a dia. Per això, en aquest temps de trapezistes de la mort, de versos apocalíptics, de depressions globals que ajuden a dissimular les misèries individuals, d'ànimes en venta, i de promeses remullades, és necessari tornar una i altra vegada a l'optimisme vital d'en Llach per recordar que tant sols vivim una etapa, dura i fosca, però una etapa necessària per encarar un nou paisatge bucòlic.
Apartem per un moment la caricaturització del Llach reivindicatiu i prenem el cantautor enamorat visceralment de la vida, sense fisures, que acaba fent de la mateixa tristesa, un exercici de melangia gustós per l'alegria perduda que tornarà segurament remant una barca amb la calidesa del nàufrag retrobat. El seu cant a la bellesa de l'instant, a les experiències caduques que omplen de tresors el nostre modest farcell, ens recorden en els dies boirosos de tardor que la sortida no és un cinisme revestit de cultura de saló, i que encara que el riure, i beure, i anar tirant, i si es pot, ja saps, follar de tan en tan dels Manel, pot ser molt graciós, jo em quedo amb amb la llum dels teus ulls que són esperança i demà, i és que així t'estimo i així sé que m'estimes, quan frec a frec obrim la nostra vida a un aire nou que empreny amb força a un món que ja s'acosta. I és que amb èpoques de sots pronunciats, necessitem veus que ens diguin que sortir és possible, i que no conviuen amb el cinisme desganat del que es conforma en sobreviure sense prendre mal.

dimarts, 9 d’octubre de 2012

El problema que els bisbes espanyols generen

El problema que generen els bisbes espanyols quan parlen de la unitat d'Espanya com un bé moral, fent gala d'una erudicció històrica totalment simètrica amb la comprensió de quines són les seves funcions episcopals, no són els catòlics catalans que ho veiem com un pas més del reality show espanyol, sinó la gent de bona voluntat d'Espanya que s'aferren a aquestes paraules per establir una relació directa entre ser catòlic, votar el PP, i defensar la unitat del Regne enfront dels radicals de la periferia, donant una visió limitada de la pluralitat política que hi hauria d'haver dintre els catòlics.
Llavors, quan els catalans parlem amb amics nostres d'Espanya després de la Missa del diumenge i surt al tema a sobre la taula, el nostre amic, que és molt bona persona i segurament, ens dóna mil voltes a l'hora de viure els principis de l'Evangeli, pateix un bloqueig al sentir-nos dir que tothom es lliure de pensar el que vulgui i que la independència de Catalunya és una opció política que defensem com podríem no defensar-la. Quin és el problema? Doncs que una discussió que hauria de tenir lloc al terreny de la política, automàticament, el nostre amic el trasllada erròniament al pla de la moral i es clar, agafa el to ennervat del que està defensant el que ell considera el bé absolut enfront del que acaba de sortir de Missa i defensa una amoralitat. Solució: Com que ens estimem molt decidim deixar de banda el tema però la ferida queda allà amagada perquè pensem que és indigne que un cristià mantingui aquest to al parlar d'aquests temes. Ell de mi, i jo d'ell.
Aquesta situació descrita que us asseguro que és ben real, m'ha vingut a la ment quan he vist el Martínez Camino amb el seu to infalible parlant de les votacions dels bisbes sobre el document, i he pensat amb el meu amic, que haurà vist justificada aquesta posició gràcies a la ineficiència d'un sector dels bisbes que ens ajuden a entendre perquè Espanya és un dels països més anticlericals d'Occident.
En fi, davant d'aquest galliner, els catòlics hem de llegir el document redactat pels bisbes catalans sobre la qüestió i us asseguro, que ens sentirem orgullosos dels nostres pastors que parlen mirant més a Benet XVI, que al cap i a la fi, és qui gràcies a Déu pilota aquest vaixell.

dilluns, 8 d’octubre de 2012

Crítica al mascle alfa

L’atmosfera del futbol sempre ha tingut un efecte imant pels personatges desglossats en aquella Algo personal d’en Serrat tant aplaudida pels VIPS del Festival de Peralada. Així doncs, deixant de banda la gent honrada sacrificada en pilotar clubs per amor a l’art, la pilota duu a l’estrat de la notorietat dos tipus d’homes, vanitosos ambdós, però distints en la realitat que els envolta.
El primer és el capo d’un club que deambularia entre la Segona A i la Tercera. Sol ser un empresari comarcal de dubtosa fama, que relata amb vehemència les seves aventures econòmiques a analfabetes tenyides passades pel bisturí. Aquest president és de marcat perfil autoritari i garla de futbol com si l’hagués parit ell. Acabdilla la política esportiva del club i sovint, aconsegueix èxits perquè una butxaca farcida li permet arrossegar tècnics i jugadors de contrastada reputació. Finalment remarcar que més que la seva muller amb roba interior, li excita bramar davant d’un micròfon per fiscalitzar els tractes diferencials de la federació. El podríem anomenar el president del quiero y no puedo.
En segon lloc trobem l’evolució natural d’aquest personatge patidor d’una impotència permanent, el dirigent milionari que segueix la lògica de la naturalesa insatisfeta del mascle alfa. Li sobren els diners però no té una relació simètrica amb el poder i es deixa arrossegar per la seva eròtica autodestructiva. Aquest arquetip és educat i sol defugir de la grandiloqüència del primer model, tot i que pot arribar a patir el mal de creure’s imprescindible pel bon funcionament de l’entitat i erigir-se com a evangelista portador de la veritat absoluta.
Així doncs, estimat lector, si et veiessis retratat amb algun d’aquests d’arquetips pensa que encara ets a temps de convertir-te en un d’aquells dirigents exemplars que prioritzen la glòria dels seus a la pròpia. Medita-ho. Primer àmbit d’actuació: podries aprimar-te que fots una panxa que aviat no divisaràs un dels teus motius d’orgull. Tot és començar.

Article d'avui a El 9 Esportiu

dimarts, 2 d’octubre de 2012

Petits instants de neurosis independentista

Quan en silenci arribo a la saturació interna com a conseqüència de la follia embriagadora dels diferents inputs sobre la situació a Catalunya, em veig agafant la família, carregant-la al cotxe de luxe que humilment passejo cada diumenge als barris alts de la ciutat i portant-la nord enllà, on no m’hagi de llevar cada dia amb la necessitat que em deixin ser com jo vull ser. Dura cinc minuts. El temps de fer el desnatat de llimona per seguir mantenint la línia i excitar la meva dona quan un sèquit de divorciades assedegades em miren amb l’esguard d’un anhel insatisfet. Llavors, em rebel·lo contra mi mateix, bec aigua Veri per a veure si agafo alguna coseta d’en Kilian Jornet, i vaig a treballar amb una foto d’en Macià a la cartera, una estampa d’en Vidal i Barraquer a la butxaca, mentre vaig cridant Visca Catalunya Lliure davant de la seu de Ciutadants, així els hi dono material una setmana més perquè es comparin amb els jueus de l’Alemanya nazi i puguin mantenir aquest to de superioritat moral tant propi de l’esquerra espanyola.

dilluns, 1 d’octubre de 2012

The Outsiders i la melangia d'una pluja de tardor

Els primers freds de la tardor traginen una melangia buida de contingut però plena de raons que no aconseguim desxifrar, segurament perquè en èpoques d’esperances bastardes, els poetes prefereixen ser comptables enlloc d’esculpir paraules en el rerefons d’un paisatge sense colors.
Així doncs, a falta de visionaris, hem d’aprendre a llegir entre les entranyes nítides d’un oratge pulcre, d’on prové aquest sentiment de recança agredolça, de tristesa serena, d’alegria afligida, que ens condueix a remoure els racons oblidats d’una ànima assedegada d’esguards amb regust d’eternitat.
Per això, agraeixo profundament haver topat de nou amb l’atmosfera d’insinuacions que embolcalla The Outsiders de R.E.M, més que res perquè a última hora, he pogut recollir les cendres d’aquesta nostàlgia que lliscava pels meus ulls amb la tendresa d’una pluja caiguda fora d’hora.