dilluns, 31 de desembre de 2012

Dijous, futbito

Poques vegades podem traslladar les experiències particulars a l’àmbit general sense caure en l’envescada falsària del reduccionisme. De totes maneres, hi ha una activitat comunal practicada pel mascle alpha obesus on el cas individual s’usa sense marge d’error per establir pautes universal. El semental en qüestió sol despullar el seu modus operandi en un partit de futbol sala entre amics, companys, saludats, i aquell imbècil que a fora de la pista és Ghandi però a dins és inaguantable.
Dins aquest grupuscles hi coincideixen un collage de tipologies que serveixen per completar la paleta de caràcters que ens brindarà una visió unitària del conjunt. En primer lloc hi ha el futbolista frustrat que havia gaudit d’un bon toc de pilota però una lesió, o pitjor encara, les napolitanes de xocolata i la xocolata amb napolitanes, el van allunyar del somni daurat i es comporta com un Dehú perdut a l’Atlàntida, amb visió borda de joc, desplaçaments inútils, i una cintura de ferro esquinçada una i altra vegada per l’amic boy scout. En Tom Sawyer s’ha apuntat a l’equip per compartir una vetllada amb els camarades, i renoi, fer xerinola mentre els controls s’escapen amb alguna broma jocosa que el col•lega competitiu no tolera. Ell, el guanyador, conta amb esmerç cada un dels gols i pren responsabilitats en moments claus, per això llança les faltes, els penals, els serveis de banda, els córners, els tirs lliures i els break points, i perquè no dir-ho, s’irrita amb el sequaç Salinas, el monòlit hieràtic plantat com a referència en atac. En Kodro sol endur-se’n dos gols d’oportunisme mentre els seus companys recorden les vuitanta pilotes perdudes i els seixanta atacs del rival que no ha pressionat. Finalment, entremig d’aquest batibull d’egos, hi trobem el company que esbufega i demana la porteria tot prometent començar el règim l’endemà. Aquest últim, el clàssic, és el que t’ajuda a creure’t, mentre el reptes a una cursa de deu metres, que segueixes essent la bala del teu barri. Per ell va l’article.

Article d'avui a El 9 Esportiu

divendres, 28 de desembre de 2012

El país que acaba votant el PP per necessitat

Quan la intrasigència sobre el fet català ve de la dreta espanyola, la veritat i ho dic sincerament, el rebuig no amaga cap sentiment de ràbia de res perquè la repetició porta a ignorar el remitent o com a molt, a fer-ne una sàtira grupal sense més malícia que voler omplir una tertúlia de cafè. Ara, quan aquest discurs visceral i d'unitat ve de l'esquerra, el rebuig conté una dosis de mala llet causada pel doble joc que ja ens té acostumat aquest socialisme d'anar amb els sindicats quan estan a la oposició i llepar el cul a la patronal quan governen. I si, quan és el poble saharuí que vol parlar, sortim tots els carrer a darrera una pancarta i juguem a ser aquells turistes del ideal de Ignacio Vidal Folch, ens posem la boina del Che i cantem algun himne aixafat per llambordes trencades, acompanyem de bracet en Javier Bardem, l'amic Sabina escriu un sonet cínic a les causes perdudes, i en Willy Toledo es morreja un cubà disident sense preguntar-li què pensa d'en Fidel. Això si, quan el problema és a Catalunya i per majoria absoluta es decideix tirar endavant el projecte de fer una consulta d'autodeterminació pel 2014. Uns estan afònics, els altres s'amaguen a sota l'escenari, uns altres roben al Mercadona en nom de la justícia social, i els que més, treuen un manifest on s'autoanomenen intel.lectuals (no et te'n refiis mai de la gent que porta perruca i dels que s'anomenen a si mateixos intel.lectuals o filòsofs) parlant d'una Espanya federal que portava trenta anys amagada (sobre aquest manifest remarcar la neurosis de Vargas Llosa, ciutadà del món mundial, defensor de la llengua única en una Espanya federal... en fi...).
Davant d'aquesta situació un parell de puntualitzacions que saben greu admetre. Primer, millor parlar amb el PP perquè sempre mostren on van i ajuden a dibuixar un panorama clar de quina és la situació, el que busquen i el que et deixaran fer, i si no, només cal comparar les declaracions de Rajoy i Zapatero sobre el tema. I en segon lloc, i encara em fot més, hauré d'acabar de donar la raó a aquell amic meu militant del PP que un dia em va dir: Espanya és un país que li agradaria ser socialista però que al final, sempre acaba votant el PP per necessitat.

divendres, 21 de desembre de 2012

Un cementiri pintat amb el Moulin Rouge

Quan la matinada porta angoixes pretèrites per absències oblidades no queda més sortida que anar a les cançons dels dies on els somnis sobrevivien a l'asfalt i les nits s'arraceraven a llençols desconeguts. No són les millors cançons però són les teves, les que et van acompanyar durant els dies d'una joventut que cada cop divises més a la llunyania i idealitzes a peus de les obligacions diàries. Elles, maleducades totes, t'escriuen amb tinta xina les setmanes preses per la despreocupació, les nits a prop d'una guitarra amb converses dels que jugaven a ser adults, dels que veien la mort com una experiència aliena i apostaven als daus amb una vida generosa que donava sense esperar res a canvi.
Mentrestant, el temps, amb la traïdoria pròpia del botxí mercenari, va depurant el passat de mals records per deixar-te a la memòria els dies on perseguies Hemingway a París a un cementiri repintat pel vermell del Moulin Rouge, una nit a Roma calat per la mirada d'una noia de Wisconsin de cuyo nombre no puedo acordarme, una tarda a Montecarlo tirant entrepans a cotxes de gamma alta, i sobretot, les petites trobades diàries amb bromes absurdes i drames sense pedrigrí.
En fi, ara no hi tornaria per res del món, però quan aquestes cançons fatals tornen perquè l'atzar d'un ipod així ho vol, arriba una brisa de melangia que si no vigiles, comença a construir els fonaments de les futures batalles del abuelo cebolleta. Així doncs, nois dels vuitanta, tampoc vam ser tant salvatges com els nostres germans grans. No ens flipem.

dimarts, 18 de desembre de 2012

Que morin els cínics!

El perill del segle XXI el conformen els cínic, aquests personatges de tornada de tot que amb silenci o amb paraules amables, desmereixen els que viuen per una causa, sigui política, social i religiosa. Els cínics no remouen els fonaments de res, al contrari, sobreviuen al marge del sistema, renegant d'aquest o no, i aconseguint engreixar la sensació de massa unitària que anula la riquesa de les individualitats. El cínic no només està anclat amb la nostàlgia d'un passat idealitzat sino que intenta esclavitzar el seu entorn perquè el seu inmovilisme no sigui un anar enrera o un quedar-se isolat davant el pas endavant dels altres. El cínic, s'ha de reconèixer, en algun moment pot arribar a seduïr perquè pot personalitzar la imatge del poeta perdut a les barres de la matinada amb un vers a la boca i una amant desconeguda en braços, però darrera aquest post de Humprey Bogard hi ha la buidor nihilista del que fins i tot ha perdut el gust de viure en el silenci del no-res. Així doncs, en uns anys de profetes saberuts, de poetes apocalíptics, d'avis emprenyats amb els joves perquè no han passat una guerra, és essencial seguir amb l'esperança de moure'ns per millorar la situació, si no, caurem amb el discurs fàcil que tot és un fàstic, que ha mort tot i només ens queda allò del riure, beure, anar tirant, i si es pot, follar de tan en tan. Fugim dels cínics i abracem els esperançats.

dilluns, 17 de desembre de 2012

No toquem les boles al Nadal

Mourinho, com un mestre de guarderia encaparrat per l'evolució els seus alumnes, acompanya els àrbitres de P-2 de la classe dels esquirols (que s'agafaran per la samarreta fent un trenet), a visitar una exposició fotogràfica dels quatre anys de Guardiola al Barça. Mentrestant, el the Educator One, que s'ha vestit de pastoret per enriquir l'excursió, solfeja el Silent night trampejant l’escalf de la versió de l'Elvis perquè els nens assimilin l’anglès; i el dia de demà puguin treballar a Stamford Bridge. D'altra banda, al carrer contingent, vestits de Santa Claus i repartint dolços de cartró pedra, l’Alves i en Pepe exposen als adolescents la necessitat d'equilibrar raó i passió per no semblar un pirata molest perquè t'han robat el botí i no saps on anar-lo a buscar. Tot és pau i harmonia a la ciutat. Fins i tot en Laporta i en Rosell, excitats per allò que primer és el Barça, van de bracet tot llençant a l’aire pètals de roses que en Toni Freixas va col•locant als peus d'una Mare de Déu situada amb esmerç a sota la seu del Partit Comunista, on accionistes de l'Espanyol guanyen a una orgia amb banderes estelades, espanyoles, argentines, mexicanes, a alguna model culé que s'ha acostat a la festa per allò de buscar a fora el que no tens a casa. Quina delícia viure el Nadal! Per una setmana a l'any camuflem la crispació a les bambolines i deixem aflorar l'amor que vertaderament reviu als nostres cors.
De totes maneres, els que ho tenen fotut són aquells que darrera el seu esguard angelical amaguen ments perverses, psicòpates descontrolats, egocèntrics pèrfids, i que per Nadal patiran les més infaustes de les desgràcies: rebre dels reis mags un carbó amb forma de ronyó de porc vietnamita. La llista negre dels d'Orient és molt diversa. Fàcilment hi podem trobar el neuròtic Iniesta, el superb Messi, el malèvol Xavi, o l’abominable Puyol... En fi, que a pesar de tot, desitgem de tot cor que el tió ens porti la Champions pel Barça i una salvació ben generosa per l’Espanyol.

Article d'avui a El 9 Esportiu

dilluns, 10 de desembre de 2012

Qui és la tia Pepa?

Ara ve Nadal, matarem el gall i a la tia Pepa li donarem un tall. Sempre m'he imaginat la tia Pepa com una dona soltera i obessa, d'aquelles que s'han fet a si mateixes per necessitat. La tia Pepa, de ben petita, va deixar l'escola per ajudar a casa, faltaven mans per tirar endavant la granja i ella, imitant el model de la seva mare, li va faltar temps per arramangar-se i fotre's de peus a la granja. Amb el temps, els pares s'han mort i la tia Pepa segueix a la casa pairal, vivint sola i salvaguardant els records de la família. Té un caràcter complicat perquè aquesta labor de guardiana dels tresors familiars l'ha ajudat a construïr-se una imatge deformada de pal de paller de la tribu. Vol estar a totes les decisions i quan se'n assabenta que accidentalment ha estat exclosa d'alguna, agafa un cabreig considerable i es desfoga amb la germana més dòcil, la que per evitar problemes, sempre dóna la raó i durant un setmana s'empassa sola els maldecaps. A més, la tia Pepa segueix anant a Missa els diumenges però té una actitud reacia amb els capellans, sobretot amb el del poble, que collons, té unes manies amb això de la solteria difícils d'aguantar. No aniria malament que els capellans es casessin, sol dir la tia Pepa mentre remana l'arrós aprofitant que avui té tota la família a casa i ningú li pregunta perquè no fa un cop de cap i s'aprima que de tant grassa que està, les cuixes es solapen i li provoquen una coisor agre com la solitud que queda a la casa pairal després que tots hagin marxat i la Pepa, a la vora el foc, es quedi menjant aquest tros de gall que ara, té un sabor extrany de melangia.
 En fi, que quan cantem la cançó de la tia Pepa i l'homicid del gall, sempre em ve la imatge d'aquest model de dona agrària en perill d'extinció pels gimnasos, la cirurgia estètica, el trankimazin, i la necessitat de seguir abraçant a homes madurs quan tot penja, inclós la dignitat.

diumenge, 9 de desembre de 2012

Escrit escoltant el You're missing

Les absències van aflorant pels porus dels records quan la fred abraça la melangia i entra al teu llit de puntetes, sense fer fressa, com demanant perdó per molestar quan un benestar de cartró pedra t'havia embolcallat amb un llibre sobre l'existència de Déu. És llavors, pensant amb ells, amb els seus caminars ferms que van quedar encallats per la mort, l'amant victoriosa, que agafes l'Ipod i sense pensar prens el You're missing del Bruce Springsteen. La veu d'en Bruce remarca amb tendresa com la rutina ha seguit al seu ritme ignorant la teva partida, esperant que un dia tornis a obrir la porta amb la calma del que mai té por d'arribar tard.
Miro un sostre enfosquit que juga amb les ombres nocturnes d'una lluna plena que il.lumina l'esperança d'un retorn impossible. El piano marca el ritme tintinejant de les teves imatge pretèrites que es van intercalant amb el joc lumínic de l'habitació. M'agrada trobar-te a faltar perquè en certa manera, estàs present en l'enyor més que amb cap altra indret. I és amb l'enyor desfermat per la veu omnipotent del Bruce que sembla que et sento de nou, ballant en la foscor per aquells dies gloriosos dels que només en queden cendres.
De totes maneres, tu ho saps millor que ningú que en Bruce no deixa espais per un excedent de tristesa, i que com que tinc el disc en ordre, després de You're missing ve el The Rising. No puc triar. Et trobem a faltar però no ens queda més remei que aixecar-nos de nou.

divendres, 7 de desembre de 2012

Les rates de París

Les recordo escasses de pèl i descalces, motiu pel qual corrien de puntetes per tal de no mullar-se en excés a l'hora de trepitjar unes llambordes humitejades per una pluja de matinada d'estiu. Anàven sorgint en parelles d'una sortida del clavagueram i es deixaven caure per l'altra per por que nosaltres, joves desitjosos de trobar una nòvia poetessa de rebaixes, les perseguessim fins a la riba del Sena a mode de diversió nocturna. Em vaig quedar palplantat. Tenien la mida de si que ve d'un pam i el simpàtic Ratatouille era un intent més per fer amigables uns animals que mai foren tant ben representats com en la figura paternal i llardosa del Mestre Estellicó de les Tortugues Ninja. Portàvem un kebaab a les mans. Tothom va tenir un pensament massoquista sobre l'origen de la carn però no ens vàrem dir res fins tres dies més tard, assegurant-nos que a primer cop d'ull, no teníem cap malaltia greu sorgida de les riades de Madamme Pompadour.
Aquesta història de dents afilades i formatge podrit al clavagueram de París és una més que em transporta a aquesta ciutat on la majoria de la població hi veu romanticisme, llums hegemòniques i un no sé què difícil d'explicar, però que a mi em recorda sempre a rates d'estiu, vòmits a un hotel de luxe una nit de Cap d'Any (no alcohol, ho explicaré un altra dia), vòmits a un tren de rodalies una altra nit de Cap d'Any diferent a l'anterior (champagne amb mal estat, ho explicaré un altra dia), i sobretot, una caiguda monumental al mig d'un carrer glaçat provocant un riure senyorial dels parisencs, perquè ni amb això, van aconseguir relaxar-se d'aquesta cara d'anar malament de ventre que solen traginar. En fi, j'aime plus Paris, amb rates i vòmits inclosos.

dimecres, 5 de desembre de 2012

El petó d'un sol d'hivern

El sol d'hivern és d'una calidesa maternal, arracera els temors i invita a migdiades de sofà i manta amb un llibre de Torralba estintolat a la panxa. De fons, perdent-se en direcció a un forat negre on hi resideixen les veus oblidades, el diàleg banal d'una sèrie de cafè es va perdent com l'exhalació d'un malalt terminal. Res és important i tot és trascendental per poder entendre l'evidència: és en aquests moments de silenciosa calma on l'essència del món cap en el somni ingenu del nen que perseguia onades a la platja de Tamariu. Fou un estiu de ginesta, balls al capvespre, i Dumas corrent pels carrers de París amb una melodia de Roy Orbison a la soledat. La felicitat era present amb un vestit de benestar perenne, d'hores alentides a sota una carpa ennegrida per un hivern de pluges intermitents. Et despertes i tant sols han passat cinc minuts des de que el somni d'un migdia d'hivern t'ha transportat en una infància recuperada gràcies el mateix sol, que anys enrera, et va decorar d'ombres xineses el primer petó a una platja amb nom de nena entremaliada.

dilluns, 3 de desembre de 2012

I si et surt un fill del Madrid?

Recent augmentada la família amb un acte de paternitat irresponsable, el columnista, modest professor i superb comediant, es planteja amb el suport d’un llibre d’autoajuda argentí, quin és el pilar sobre el qual sustentar l’educació dels seus fills. Li sembla que ho té prou clar: la llibertat. Si, senyor, el repte consisteix, es va dient a si mateix a ritme de Walk like a man de Bruce Springsteen, en educar la llibertat i ser capaç de respectar les decisions que ells/es prendran en el futur. De totes maneres, hi ha una branca ontològica d’aquest projecte educatiu que el columnista no vol deixar a les mans d’una llibertat atzarosa i per tant, ho inculcarà seguint els paràmetres bàsics de qualsevol secta amb pedigrí: ser aficionat del Barça.
Mentre debat la diatriba amb la muller, que insisteix sobre la primordialitat dels valors humanistes, el columnista, amb el posat existencialista de filòsof centreeuropeu, defineix el Barça com l’element vertebrador on hi reposen totes les virtuts enumerades per la seva bella esposa formada en centres universitaris eclesials. I quan la té convençuda, per allò del sac i ben lligat i tal dia farà un any, comença a divagar sobre la fractura familiar provocada per una hipotètica situació de crits d’histèria amb un gol del Madrid a l’últim minut mentre els demés, llegeixen Ramakrishna per no esquinçar la tribu soldada durant lustres. No hi ha dubte, la problemàtica seria apocalíptica.
De totes maneres, la dona del columnista, amant de la continuïtat històrica, intenta vestir una argumentació demagògica sobre la lleialtat dels fills a les tradicions dels pares. Fracassa perquè el columnista, tancat en si mateix, fa temps que vertebra en silenci una campanya per consolidar la culerada a la família i evitar disgustos. La muller, cremant l’últim cartutx, cita a Dani Alves com a taca negra que trenca la immaculada concepció del barcelonisme. El columnista no dubte en la resposta: Fins i tot entre els apòstols hi havia un traïdor. Tema tancat.

Article d'avui a El 9 Esportiu