Allà on volíem

La capacitat de transportar les històries personals als grans relats col·lectius és segurament la gran virtut d’Els Amics de les Arts, la delicadesa del cirurgià que ressegueix les emocions d’una generació que va arribar al món als vuitanta i ara es troba en el moment de valorar el camí fet i sobretot, de pensar com vol viure per estar, no allà on volia, sinó allà on vol.

Aquest és el punt de partida d’un disc feliçment parit a mode de corredor de fons, d’entrada no evident com els vinguts després de l’antològic Espècies per catalogar, treballs que marquen l’evolució paulatina d’aquell llunyà Bed & Breakfast que amb el temps, el mirem amb l’afecte de qui té una crònica de la seva joventut que serveix per degustar els passos musicals d’un grup que ha trobat la fórmula de l’èxit amb allò de sonar com Els Amics de les Arts mentre fugien de la temptació de plagiar-se a si mateixos.

A partir d’aquí a Allà on volia tenim el disc allà on volíem, amb aquesta apologia a la felicitat domèstica, a sentir-se lliures pel fet de no haver arribat allà on un imaginava quan era jove, amb melodies més despullades que els darrers treballs, amb el luxe de cant coral de l’inici d’Allà on volia,  i amb la barreja perfecte marca de la casa amb cançons que seran himnes com La nit serà sempre nostra o el Citant Mercè Rodoreda, i sobretot, un dels trets més singulars del grup: fer cançons excelses que no estan cridades a ser singles però enriqueixen la fantasia d’una gira elitista de fans amb L’arquitecte, La dona vestigi, Adéu, Casa en venda, o Reijkjavik, i que en aquest disc hi son amb Estimeu-me amb un solo de piano final meravellós, i un Cada cel que puja i puja amb la veu d’Andrea Motis.

En definitiva, hi ha tornat, ens han portat de nou a enamorar-nos d’unes cançons que son la radiografia d’una època vital concreta que els que tenim sort de compartir per coincidència cronològica, doncs ens fem nostres com a part de la nostra història singular, i és que hi han dies que els arquitectes cansats tenim ganes de pensar que la nit serà sempre nostra a pesar que com sempre, acabi essent tot plegat un dia com un altre.