Allà on volíem
La capacitat de transportar les històries personals als grans relats col·lectius és segurament la gran virtut d’Els Amics de les Arts, la delicadesa del cirurgià que ressegueix les emocions d’una generació que va arribar al món als vuitanta i ara es troba en el moment de valorar el camí fet i sobretot, de pensar com vol viure per estar, no allà on volia, sinó allà on vol. Aquest és el punt de partida d’un disc feliçment parit a mode de corredor de fons, d’entrada no evident com els vinguts després de l’antològic Espècies per catalogar , treballs que marquen l’evolució paulatina d’aquell llunyà Bed & Breakfast que amb el temps, el mirem amb l’afecte de qui té una crònica de la seva joventut que serveix per degustar els passos musicals d’un grup que ha trobat la fórmula de l’èxit amb allò de sonar com Els Amics de les Arts mentre fugien de la temptació de plagiar-se a si mateixos. A partir d’aquí a Allà on volia tenim el disc allà on volíem, amb aquesta apologia a la felicitat
