La pastanaga verda nou blog del diari Ara

Després de quatre anys i mig donant voltes per aquest hort de blogspot ens traslladem a les contrades del diari Ara.  Han estat 833 articles, 2.218 comentaris (2.217 meus, el restant va ser de la meva dona), 72 seguidors (ni ha un que no el conec, es deuria pensar que era un blog de contactes) i sobretot, un excel.lent exercici d'escriptura de low-cost que m'ha ajudat a agafar l'hàbit de connectar-me ràpid des d'un punt de vista mental per ser un fast food de la xarxa. Us dono les gràcies a tots els que heu passat cinc minuts donant-hi voltes intentant trobar quelcom interessant que en efecte, no heu acabat de trobar. De totes maneres, si encara teniu esperança que algun dia escrigui alguna idea suggerent, em trobareu en aquesta nova adreça que ja veureu per xarxes socials, cartells al carrer, i a algun anunci nocturn de Televisió de Girona.

http://blogspersonals.ara.cat/lapastanagaverda/

De moment, el blog antic de la pastanaga, aquest que teniu entre mans, el deixaré obert. No puc llençar-lo a les primeres de canvi, si més no, servirà perquè quan m'avorreixi, el miri i pensi allò tant comú de: això ho vaig escriure jo? Tela noi, estaves al pou.

Ara seriosament, moltes gràcies per ajudar-me a creure en algun moment, que algú li interessava el que escrivia.

Fins ara!

Pastanaga verda tirant a madura

Pérez Solis i Sacristán: Dos cares de la mateixa moneda

La història està feta per ser idealitzada, per amagar els retalls paradoxals d'aquesta i deixar lluir la vessant més lluminosa, i quan no hi ha més remei que afrontar les contradiccions doncs toca relativitzar-les i vendre-les com el fruit d'una evolució personal a través de l'apologia de la ètica a la infidelitat amb un mateix, certa i necessària en molts casos, xarxa d'excuses en molts altres. Així doncs, anant a aquest collage de tonalitats històriques ens trobem per una banda a Óscar Pérez Solis, secretari general del PCE durant la dictadura de Primo de Rivera, destacat militant de Falange durant els anys posteriors a la guerra, o el venerat Manolo Sacristán, conegut per la seva destacada labor falangista durant la postguerra i l'indisoluble militància comunista anys més tard. Com es ven aquesta transició ideològica? Doncs el cas de Pérez Solis com una transició cap a la por i en el cas de Sacristán com un viatge cap a la valentia i la honradesa amb un mateix. Jo ho tinc clar, la història és la que és i no la podem fer servir pels nostres beneficis propis. El pas més lògic que es podia fer a l'Espanya de l'època era de la Falange al PCE i a l'inversa, els dos creien amb un falsari paradís terrenal i defensaven polítiques totalitàries per aconseguir-lo. La diferència està en el color de la jaqueta no en el discurs. Però ja se sap, en aquest país els comunistes tenen una aurèola intocable i no es pot dir segons què en veu alta.

Com Alfons XIII o com Eva Perón

L’ego neuròtic del que fa uns mesos era tractat com un pontífex infalible i amb poques setmanes s’ha convertit en un paràsit maleante, es troba en un encreuament tragicòmic amb dos finals oberts: ser víctima d’un sonet satíric de Quevedo o veure’s elevat als altars dels màrtirs incompresos.

Ell, que fa dos i anys mig va entrar a la capital amb els mateixos llorers que els jueus reberen a Crist el Diumenge de Rams, ha fet de la fam dels seus; l’arma per implantar una severa economia de guerra on tot era vàlid per esclafar el rival. I és ara, quan els seus soldats comencen a discutir si cremar les naus fou la idea adequada, que l’home de l’ego neuròtic té una eliminatòria de Copa contra el motiu pel qual fou cridat: fer la revolució per tombar el poder establert. Una última batalla on rebrà l’eutanàsia a sang freda o una injecció de morfina.

De totes maneres, davant d’aquesta diatriba, tant si guanya com si perd, tant si és enviat a la foguera pública o és passejat en braços per la Castellana, ningú ignora que marxarà tal com va arribar, fent apologia de les seves glòries i pintant les penes amb rimmel barat, perquè com tothom sap, la història no l’escriuen els vencedors sinó els que tenen capacitat per idealitzar-la de tal manera que sempre hi surten maquillats.

Serà llavors, quan l’home de l’ego neuròtic voli cap a les seves illes afortunades, que els responsables de la paradeta es trauran del barret l’enèsima joguina per recuperar l’hegemonia mundial. Una fotocòpia del model Vilanova: discret, treballador, savi a la pissarra, i sobretot, amb l’ego just per portar un vestidor sense haver de tancar ningú a una habitació. Ja ho veureu. L’enemic íntim de la caverna potser marxa amb una Champions sota el braç, però el Madrid es passarà lustres portant entrenadors que de bones persones, deixaran Ghandi i la Mare Teresa de Calculta com skinheads. Fins llavors ens resta l’emoció de saber si Mr.Hyde surt d’Espanya com Alfons XIII el 1931 o com Eva Perón el 1947. Jo no m’ho perdo.

Article d'avui a el 9 Esportiu

La lucidesa fatal d'Azaña

Passejant pel carrer Serrano de Madrid mesos abans de començar la guerra, el periodista argentí Pablo Suero havia quedat amb Azaña per fer-li una entrevista sobre la situació política a Espanya. Azaña, president d'un país que ell definia com un espai on la intel.ligència estava pitjor repartida que els diners, baixava per Serrano amb el periodista i li va etzibar "No té por que es pensin que és homosexual anant sol amb mi pel carrer? Li dic perquè a Espanya si no entres a un bar i parles de les teves amants, tothom t'assenyala com homosexual". Com vaig llegir fa temps a un article que parlava d'Azaña, genial y fatalmente lúcido.

Deixant a banda les contradiccions que amaga el personatge amb els seus evidents errors i palesos encerts durant la República, m'agrada veure'l com un membre més del grup format per altres com Valle-Inclán, Machado, Unamuno, etc... que veien el problema real d'aquesta España cañí i cutre obsessionada en etiquetar a tothom per saber sobretot contra qui haig d'anar per reafirmar-me a mi mateix amb les meves neures. Una actitud reflexa respecte l'altra que encara es pot divisar amb certes actituds amparades per la democràcia i que a nivell polític es resumeixen amb la següent premisa: votaré en contra tot el que puguis proposar durant la legislatura perquè és el que toca. Així doncs, mentre els ciutadans a les nostres feines diàries, anem prenent acords amb els demés per poder tirar endavant projectes, a grans nivells, per sistema, es desfenestra el de l'altra banda perquè simplement és de l'altra banda.

És per això que amb aquesta actitud destructora i amb la manca d'arrelament d'un pacifisme explícit com el que gràcies a Déu tenim avui en dia, entenc perfectament que Espanya fos escenari d'una carnisseria durant anys perquè es clar, no n'hi havia prou en guanyar.

El problema real que genera la corrupció política

La corrupció és un problema que ens afecta a tots i la impunitat davant la classe política tant sols aconsegueix agreujar el malalt i donar-li el cop de gràcia perquè la decepció ciutadana envers les institucions s'instal.li en un cinisme descregut i autodestructiu que apadrina un inmovilisme preocupant. Fàcil d'explicar. Tots els partits que han ocupat òrgans de governs pateixen casos de corrupció i enlloc de reconèixer les culpes i demanar perdó, es dediquen a tirar porqueria a casa del veí dient-li que la merda no el deixa respirar. Davant d'aquest encreuemanet d'acusacions fent ímplicita la pròpia honorabilitat, el ciutadà es sent enganyat, utilitzat, i sobretot, tractat com un imbècil. És llavors quan pensa: o sigui, vosaltres, per salvar-vos la pell viviu dels problemes dels altres sense encarar els propis i a més, intenteu usar la corrupció aliena i amagar la pròpia per encara a sobre, guanyar vots. Així doncs, quan el ciutadà que havia posat esperances en la política sap entendre la situació real del problema, enlloc de d'evitar aquest ambient nauseabund on les creences són venudes a una cantonada a preu de saldo, comença a fer una desbarrada general de tot plegat i s'instal.la en el cinisme extrem on tot és una merda i sort que vaig la meva perquè si no estaria fet caldo. I si, aquest canvi de mentalitat és responsabilitat del ciutadà perquè cadascú és lliure de decidir quin camí ha de triar, però la classe política que hauria de ser guia, és la que va davant de tot i arrossega sense complexes aquesta gent que quan arriben les eleccions per allò de la bona consciència i sentit democràtic van a votar aquells mateixos que li han fet renunciar a si mateix qui és i qui volia ser. Si us plau, que la corrupció, el sentir-nos enganyats i robats, no ens faci deixar de creure amb un demà millor i amb la democràcia com l'espai on s'han de portar a terme els canvis. I tant sols demano un favor a qui sigui perquè ens ajudi a fer aquest acte de fe, comenceu a posar a la presó els lladres. Els polítics es poden equivocar, només faltaria, però no robar.

Volem àrbitres amb les pilotes d'or

La decadència de l’estament arbitral avança al ritme de les defuncions dels col•legiats dignes d’un càsting de Torrente. Poc queda de la tibantor de vèrtebres de Díaz Vega, personatge que ens havíem imaginat fent el salt a la seva dona amb aquella vida que sigue igual d’en Julio Iglesias, samarreta sense mànigues, alè a xoriç, i uns calçotets usats a volta i volta per falta de temps. I és que amb els anys, aburgesats per la manca d’enemics objectivables en aquesta democràcia de Millet, Sálvame, i Urdangarín, enyorem el posat falangista de Brito Arceo, voluntari de la División Azul i amistançat clandestí de Millán Astray, o aquell sobrepès paternal d’Urio Velázquez que contraposava amb l’esguard de Guàrdia Civil noctàmbul de Ramos Marcos i la silueta de Sancho Panza en règim permanent d’Andújar Oliver. Tot és melangia quan es parla d’arbitratge. Ells eren més iracunds, més colèrics i més pedants. No enganyaven a ningú. No festejaven amb la metrosexualitat com Muñiz Fernández, ni es posaven la careta de progre falsament dialogant de Mateu Lahoz. Cap d’aquells jutges tenia el rostre d’escolta caritatiu d’Undiano Mallenco. Eren una generació que no requerien del Comité per guanyar-se el respecte, perquè ells, els nostres herois, eren més superbs que ningú i en certa manera, formaven part de l’espectacle mateix essent sovint els seus protagonistes principals, encara que ara, pontifiquin des dels altaveus de la Corte a mode de marxistes rovellats.

Per això presencio amb desassossec la decadència de l’home de les pilotes d’or, del que allarga més que qualsevol altra, José Mourinho, perquè el dia que el Totpoderós decideixi donar-li el xec amb 20 milions d’euros haurem begut oli. L’endemà ens arribarà un entrenador educat que baixaran el llistó de l’espectacle i serà perillós perquè quan ens girem, farà com els àrbitres contemporanis, ens hi posarà vaselina de marca amb un somrís i començarem a tenir problemes de veritat. Millor en Mou que és un neuròtic i no ho amaga. Feu-me cas.

Article d'avui a El 9 Esportiu

Whisky in a belt of sex and religion

Sempre m'ha semblat adient el sobrenom que rep la zona de benestants de Copenhaguen, el Whisky Belt, té una aroma a puro de diumenge a la tarda mentre es parla de les trifulques ministerials molt suggestiu per contextualitzar-hi drames de premsa rosa. Ja hi veig l'escena. Ella, una jove estudiant de filosofia defensora dels postulats marxistes, s'ha allitat amb un empresari de complexitat obesa que està casat amb la filla d'uns d'empresaris automobilístics, tenen dos fills i el matrimoni està arruïnat. Aquesta trama tant fàcil de Dan Brown portarà diferents assassinats passionals on s'hi veurà involucrat (com no...) el bisbe catòlic de Copenhaguen i un pastor protestant que guarda a casa una relíquia falsa de Calví. El llibre es començarà a vendre compulsivament a Dinamarca gràcies a la proximitat geogràfica de la regió. Fins i tot les vaques, preses per un atac de llet en zel, compraran el llibre i el remugaran les nits clares d'agost quan el sol va fer unes tapes breus per il.luminar sense treva la matinada.

Més tard, cridat per la força comercial que el llibre ha tingut a Dinamarca, l'èxit s'estendrà als països escandinaus per baixar a Europa i arribar fins als països llatins, on es convertirà en un fenomen de vendes. Serà llavors, quan el pobre noi que un dia va tenir la idea del llibre al passar amb un cotxe de segona mà pel Whisky Belt, tothom el presentarà com escriptor, i ell, sense dir-ho, es sentirà molt feliç perquè ja tindrà un títol deshonorífic a la seva vida perquè les divorciades li facin cas quan explica mentides.

El preu per anar amb pilotes pel carrer

Porto dies intrigat amb les persones que van anar amb roba interior a la botiga Desigual de Barcelona per poder aconseguir roba gratis. No ho sé. No em sembla ni bé ni malament, em sembla cutre. Segurament no ho haguessin fet per dos euros, ho van fer per cent euros, o sigui, van posar-se preu a si mateixos. Ja sabem que sortiran en pilotes al carrer per cent euros. No està malament la quantitat encara que com sempre, la importància del número depen dels ingresos que tinguis, per tant, és difícil d'objectivar els motius reals que varen portar als rodanxons a entrar amb boles a la tenda en busca d'uns pantalons per excitar el jefe/a.

Així doncs, salvant les distàncies em fa pensar en aquell acudit on un amic homosexual li diu a un altra que no ho és "Per un milió d'euros aniries al llit amb mi?". L'altra respon "Per un milió d'euros? Per suposat!", llavors l'homosexual pregunta "I per trenta?", l'altra no dubta "Què et penses que sóc una puta?", i l'amic no vacil.la "El que ets ha quedat molt clar, ara estem negociant el preu". Doncs, salvant les evidents distàncies perquè prostituirse a qualsevol preu em sembla malament i anar amb calçotets o calces pel carrer per unes pantalons em sembla cutre, els hi diria a tots els campions que la seva dignitat té un preu i ja l'han posat. En fi, que ara, la veritat, els hi pagaria cent-vint euros (mireu que pujo l'oferta en vint euros) per anar amb calçotets i tacons fins davant la seu d'Unió Democràtica i demanar la dimissió d'en Duran en nom de la Plataforma de Persones que van en Pilotes per Cent Euros. (PPPCE = Partido  Popular +  Partido Comunista Español).

Girona, ciutat de pagesos

Girona és una ciutat de pagesos i ho dic amb el més bon sentit de la paraula i el més pejoratiu. Segurament una àmplia majoria dels gironins tenim una part de la nostra familia que bé té un origen agrari o si no, vivia a pobles dels voltants i es va traslladar a Girona com a molt tard dos generacions enrera. Aquest fet provoca la paradoxa del pagès urbanitas, o sigui, el personatge que no aguantaria cap de les rutines de la vida agrària perquè ha nascut a la ciutat però per altra banda, té estructures mentals pròpies d'aquell que ha estat educat a un poble d'un centenar d'habitants on tot se sap i l'escàndol sempre es troba a casa dels altres.

Aquest pagès urbanitas té, com els seus antecesors, una visió pragmàtica de la seva existència que ve donada per la tradició agrària d'haver de substitir i no perdre el temps en collonades diverses. Aquest pragmatisme té la seva vessant positiva si analitzem la capacitat de prendre decisions el dia a dia, però alhora, té el seu costat fosc quan confonguem ser pràctic en ser simple, en no ser anàlitic, amb aquell a mi que no em toquin els collons que jo tinc molt clar que haig d'anar per aquí, que aquests sóns uns corruptes, els altres uns pederastes, els altres un hippies de merda, els de més enllà uns no sé què i les dones, totes guarres perquè ja se sap, les bones vedelles sempre tenen una miqueta de carn sobrera per fer els postres. I després tots a riure i a assentir, com si estiguèssim a un bar d'aquells on sempre hi ha la mateixa gent esperant aquell no-res difícil de descriure.

Per això segurament, a alguns, tot sovint, Girona la veiem aquella mare que defensem amb el ganivet a la boca i ens enorgulleix quan hi passegem una tarda freda d'hivern, però també en malparlem entre gironins (mai amb els de fora perquè els draps bruts es renten a casa) perquè la veritat, agota el simplisme del que defensa amb el to de Harvard que el futur està en estudiar dret o econòmiques i que totes les carreres de lletres et porten a demanar caritat a davant d'una esglèsia.

PD: Us he posat aquest mapa perquè poseu típex a sobre Gerona.

Els somnis dels poetes sempre acaben amb melangia

Quan la penombra d’una nit opaca embolcalla la paleta de matisos de Solentiname, un lleuger vaivé de les aigües del Llac Cocibolca balanceja una barca on hi rau la paraula del vell poeta que un dia va somiar un impossible: reconvertir Nicaragua en un càndid monestir revolucionari.

El seu caminar parsimoniós i la seva paraula melangiosa d’un futur incert, decoren l’esguard feréstec del que ha ballat un vals trencat amb els déus i ha tornat per explicar-ho a mode de relat amb final feliç. Aquest és Ernesto Cardenal, la imatge envellida del Che Guevara, el Déu socràtic de la capella sixtina passat pel filtre de la decadència física, l’home que un dia deixà amb tristesa la trapa de Kentucky pensant que Somoza era vencible i un nou ordre monacal podia abraçar la seva Nicaragua mosaica: nascuda de les aigües i abandonada a imperis faraònics.

Nascut a Granada, territori de mestissatge i europeus perduts per terres colonials, la insatisfacció de l’amor humà el va portar a rendir-se, bevent de les aigües còsmiques de Theilard de Chardin, al poder de Déu i tancar-se a la trapa de Kentucky sota l’esguard fratern de Thomas Merton. Anys més tard va haver de marxar per problemes de salut i es prengué la revolució de Nicaragua com un intent de portar la comunitat monacal a l’exterior, però no sabies amic Ernesto, que els somnis dels poetes quan s’apliquen al món mundà, són histories que tant sols acaben deixant una amarga melangia pel que podia haver estat i mai serà.

Bon any 2013 ple de pastanagues, cogombres, i salsafins verdosos.