Tenir febre amb els fills a casa: Eutanàsia col.lectiva

Les malalties lleus relacionades amb fenòmens vírics i bacterians d’una virulència raonable poden ser vistos com petits parèntesis de la teva vida rutinària, dit d’una altra manera, son unes breus vacances pagades per recuperar el plaer perdut de mirar sèries vulgars des del llit pel simple fet d’omplir el temps.  Evidentment, si tens fills a casa, aquesta situació idíl•lica se’n va directament a la merda, perquè si estàs al llit sense que et molestin significa que et veuen a dos gemecs de rebre la unció dels malalts, o sigui, et divisen prou moribund com per acceptar no molestar-te, i per tant, et deixen al límit del deliri mentre es sent de fons el caos provocat per la teva absència. Si, t’estimen molt, però en aquell moment tens la falsa sensació que no tenen cap mena d’angoixa pel teu futur immediat, i clar, tens el pensament fugaç d’enyorar els teus pares com les úniques persones totalment fonamentalistes a l’hora de preocupar-se per la teva salut.

Així doncs, a qualsevol família més o menys estàndard, una malaltia mitjana que permeti cert moviment de les extremitats, et treu del llit perquè acompleixis amb les teves obligacions paternes totalment drogat, unes obligacions més dificultoses perquè tothom s’excita de cop amb la teva debilitat, amb una mostra curiosa i singular de mostrar l’amor incondicional que et tenen. Son moment complexos, però evidentment poden ser pitjors, i és que el desig de l’eutanàsia col•lectiva té lloc quan la teva malaltia apareix alhora amb la dels nens, que tot sigui dit, son els portadors d’aquests virus que ells els passen rebentant l’ampolla de Dalsy mentre tu t’arrossegues com un cuc demanant clemència.

D’altra banda, també cal distingir les tipologies de virus que podríem englobar amb dos genèrics: catarros i vòmits. El primer no té res a veure amb el segon, més que res perquè la febre es pot combatre i el mareig es multiplica per deu quan els hi has de fer igualment el sopar a pesar que la olor del bròquil et provoca gestos múltiples de vòmits imminents. O sigui, els catarros no son font de pensaments nocius contra la família, mentre els vòmits, a part de veure’t estirat a la tassa del vàter, et porta una sèrie de pensaments destructius a nivell psicològic.

En definitiva, com podeu veure hem de tenir una salut desnonada perquè ens facin cas, de totes maneres, tot compensa amb un petit gest, amb humil esguard d’innocència, amb un breu gest d’estimació, o el que és el mateix, tot val la pena quan la nena se t’acosta i et pregunta com et trobes amb aquella mirada innocent del que no sap distingir unes angines d’una malaltia terminal, i per un moment, abans de tornar a vomitar amb la convicció que t’estan tractant com si fossis un puto apestat, et sents la persona més afortunada del món.