Tenir fills i menjar saludable... em descollono.

 

Tenir fills per una part important de la població significa guanyar pes sense notar el plaer del fet d’engreixar-te, o sigui, no us imagineu que som un Obèlix de la vida gaudint de senglars a la brasa mentre el vi rega una celebració banal, ni molt menys, solem perdre la figura esvelta de la nostra joventut en base a dos rutines difícils d’alterar: en primer lloc, la negativa a llençar menjar i després, la necessitat d’aprofitar qualsevol estona lliure per compensar l’àpat abandonat a mig fer.

Anem per parts, evidentment hi haurà pares amb dietes ben estructurades que tenen una disciplina espartana a base d’hortalisses, carn blanca, i aigua pura del Pirineu, fet elogiable i digne de tres creus de Sant Jordi, però llavors arribem els limitats, els d’intentar trobar l’equilibri enmig del desequilibri, els de rebre les esbroncades dels avis perquè cada dia et veuen més deixat mentre tu ets capaç de barrejar diferents tipus d’aliments amb quinze minuts que responen a diferents ambicions: pal·liar un primer espasme de gana, provar que el menjar t’ha quedat bé, ajudar un nano a acabar-se el seu plat, fotre’t a sac les restes fredes perquè encara et varen educar amb mentalitat de postguerra, provar el dinar de demà, i devorar una part del dinar perquè cony, també tens dret a menjar calent que és hivern i a la cuina la calefacció no arriba bé del tot.

A més, si aquest fet de vetllar per la salut alimentària dels teus barrejada amb el deure moral de pensar sempre amb la fam del món, es suma a l’esmentat desordre simètric entre importància de l’àpat i quantitat real de menjar dedicada al mateix, doncs ja tenim la fórmula perfecte per anar tirant el polo cap avall perquè clar, està molt bé el fet no haver de jutjar la imatge, però cadascú té les seves lluites interiors per poder casar l’expectativa amb la realitat.

De totes maneres, tot viatge cap a rebentar els paràmetres d’un anàlisis sang té la seva vessant plaent, i és que precisament el caos horari es converteix en un viatge delitós quan has d’anar cagant llets d’un lloc a un altre precisament per temes dels fills i en la solitud agraïda del cotxe, mentre sonen cançons d’aquells anys noranta on el món era igual de llardós però a tu et semblava increïble, devores dos croissants de xocolata amb la precaució extrema de no tacar-te per no arribar a casa amb el gest impúdic de l’adúlter consumat. Segurament algú necessita viatjar a espais idíl·lics per compensar una setmana de merda, però els pares en fem prou amb una compensació de sucre a deshora que destarota del tot la cadena saludable, però per un moment, ens donen una felicitat simple i plena difícil d’explicar.