Com recuperar la fe gràcies a les nits sense dormir

 

Vaig recuperar la fe amb la Verge Maria les nits en blanc passejant el meu fill en braços per un passadís de 6 metres. A partir de llavors la meva relació amb la fe cristiana havia tingut períodes oscil·lants d’alts i baixos que no cal explicar aquí a mode de Sant Agustí, però si que és cert que durant anys havia estat més un cristià de formació que un cristià de facto, sobretot perquè els períodes de reformulació del que un ha rebut necessiten dels seus canvis de paradigma dins la fe comuna. Sense drames, però la fe era el record de la meva adolescència, i els valors cristians, l’herència rebuda per intentar fomentar una manera de vida. Tornem al tema perquè les meves confessions no tenen interès més enllà de contextualitzar la situació en concret.  El gran va donar molt pel sac i vam patir durant mesos de nits anàrquiques on de veritat dubtava si la idea de la paternitat havia estat encertada, tothom m’exhortava al carrer sobre la necessitat de gaudir aquesta etapa perquè després es fan grans, i la veritat, tenia la culpabilitat de pensar que era l’únic pare de la humanitat que estimava sense límits el seu fill però recordava ser més feliç abans del seu naixement. Mala consciència silenciada per un món on la paternitat es celebrava com el gran triomf de les nostres vides, ho sento, no ho vivia així, em veia bastant amargat perquè no dormia, no cagava, no escrivia, no llegia, no pensava, i a més, menjava menys per allò d’intentar cuidar-me per no deixar el nen orfe abans que marqués el seu primer gol.

Enmig d’aquesta decepció contradictòria i de la primera experiència de la felicitat destructiva de tenir nens petits a casa, em trobava agafant el nen a les nits per calmar el seu plor i realitzant el joc estúpid d’intentar posar-lo al llit amb la perfecció subtil del cirurgià perquè pogués dormir sense l’escalfor dels meus braços, però res, el desgraciat fotia uns crits que semblava que veia els seus pares rebentar-se el cap contra un mirall trencat. Poc em faltava. Desesperació absoluta perquè llavors comences a fer el pitjor dels exercicis per tal d’intentar que la pèrdua de papers d’aquella petita mina antipersones afecti del tot el teu fràgil estat anímic: contar les hores restants per haver de llevar-se i anar a treballar. Son les tres, encara no he dormit, m’haig de llevar a les set, anant de conya dormiré quatre hores i resulta que demà tinc cinc hores de classe a 4rt ESO i dues entrevistes de pares, una de les quals els hi haig de dir que el seu fill deu tenir una col·lecció de trastorns de rècord. Aquest és el punt de no retorn psicològic, quan et rendeixes a les nits robades i per tant, perds la calma personal per intentar fer adormir el nano, i aquí em trobava jo una matinada anant amunt i avall, mirant el rellotge mentre la criatura em mirava amb cara de triomf absolut. La mare que el va parir, i pensar que després no son conscients de fins a quin punt han accelerat la nostra vellesa física, i com a conseqüència, la nostra mort. Cabrons.

A partir d’aquí, quan ja havia cantant per enèsima vegada el Bona nit d’Els Pets que ja estava prenent un to bèl·lic preocupant, vaig tenir la idea de recuperar després d’una dècada, el rosari, no per convicció religiosa ni molt menys, sinó perquè em va semblar que la mera repetició d’una estructura tancada em podia servir com a recurs per calmar-me a mi mateix. Estava molt al pou, ja ho veieu. No sabia ni el dia que érem, per tant, al principi, era deixar anar avemaries sense sentit, marcant el to continu del meu avi quan les resava al mig del bosc i els néts l’acompanyàvem. Les repetia una i altra vegada mentre movia els braços amb la simetria del ritme sil·làbic, i vaig anar notant que l’exercici de repetició ens calmava a tots, el nano perquè deuria estar flipant de veure el seu pare repetint amb una tonalitat una frase que evidentment no podia desxifrar, i a mi, pobre desesperat a les portes de l’alcoholisme amb ganes de renunciar fins i tot al sexe per por d’haver de tornar per aquell calvari nocturn, perquè tenia una estructura sense final que em permetia anar passant l’estona sense agobiar-me. Va funcionar i des de llavors, quan a les nits he hagut de dormir un nano he resat el rosari, a vegades amb convicció religiosa i d’altres, com un exercici d’autocontrol, però sempre m’ha funcionat. En definitiva, la meva vida cristiana no passarà a la història, no he tingut una conversió enmig d’un santuari mentre la Verge em venia amb tres àngels al seu costat tocant l’arpa i cantant als misteris de ves a saber què, és més, segurament soc el protagonista d’aquells versos d’Ernesto Cardenal de “En la hamaca sentí que me decías / no te escogí porque fueras santo / o con madera de futuro santo / santos he tenido demasiados /  te escogí para variar.”, però si en algun moment he tornat a abraçar la fe amb la que vaig ser educat ha estat gràcies aquelles nits de plors i crits on m’hagués sentit més segur a les trinxeres de qualsevol guerra anònima.