Estan bojos aquests pares

 

La identitat teatral dels textos de Carmen Marfà i Yago Alonso parteix de la virtut d’utilitzar la quotidianitat prosaica com a fonament per fer brollar les pors de l’ésser postmodern, o sigui, històries pròpies del nostre anonimat rutinari que, a través de detalls naturalistes mostren la lluita psicològica compartida per pares primerencs, millenials amb la oportunitat de canviar la seva vida gràcies una herència amb forma d’ovelles, i fills desbordats per la mort d’un pare.

Per això tocar celebrar La Pell fina, amb les entrades esgotades de fa setmanes, un text on Marfà i Alonso ressegueixen amb excel·lència les debilitats d’una generació amb ganes de fer un pas endavant que sovint té la sensació de quedar-se a mig camí de tot: des de la parella que té un fill i no ha trobat la felicitat anunciada a totes les campanyes publicitàries, a un cineasta falsament enamorat de si mateix que confon sinceritat amb autenticitat, i una jove infermera que mira aquesta generació amb la mitja ingenuïtat que dona venir per darrera i no haver-se trobat encara amb certes cruïlles vitals.

Així doncs, aquest collage contemporani que fa una radiografia minuciosa de nosaltres mateixos brilla gràcies a l’agilitat d’un text on es mescla de forma impúdica veritat i mentida, plantejant obertament si la veritat no està sobrevalorada, i conseqüentment, per tal de viure més tranquils, no ens convé realment arribar a un pacte social implícit de no agressió a l’hora de tocar certs temes. Una qüestió que està al mar de fons d’uns diàlegs brillants marca de la casa on saltes d’un humor domèstic molt fi, a espais on el públic es troba rient de situacions que explicades amb fredor tendirien a ser tristes, però amb un exercici brillant de parodia generacional serveixen perquè acabem rient dels nostres propis fantasmes.

Finalment, cal remarcar que aquesta arquitectura simètrica també funciona com una orquestra gràcies una Laura Pau i un Biel Duran perfectament mesurats en els personatges de pares feliçment infeliços que no accepten que el naixement d’allò que més estimen no ha estat com esperaven. Els pares volíem sortir de la sala amb una camiseta que digués “Jo també he estat l’Eloi i la Sònia”.  Aconsegueixen que recordis sense embuts com vam viure molts els primers mesos del nostre primer fill. D’altra banda, l’altra parella, amb un Francesc Ferrer que fa gaudir molt gràcies als detalls constants de l’adult atrapat a la seva pròpia projecció personal, i una Àngela Cervantes que aconsegueix de manera brillant ser a dins de l’obra, la mirada externa d’un públic que mirant la comèdia pensant amb aquell axioma gal de “Estan bojos aquests pares”, fan de La pell fina una obra completa.