Un cafè meravellós
Així doncs, és per celebrar el recull de vivències personals de Fonalleras
i com aquestes es desdibuixen entre els carrers de Roma, on el recorregut vital
de l’autor i el relat de la pròpia ciutat queden entreteixits en un sol fil
argumental que ens recorden la també excel.lent Historias de Roma de l’Enric González. Petites joies literàries d’aquell que tatua
dins seu l’ànima d’una ciutat que un dia fou forana, i amb el temps, ha acabat
essent una habitació de casa, un espai familiar on dibuixar-hi, com fa Fonalleres,
les diferents etapes d’una vida que ha anat rendint comptes a Roma de la pròpia
evolució.
En definitiva, com remarca en Fonalleras al llibre, els fills adoptius de
Roma hem tingut una primera vegada, la que no oblidem mai, la que vam
arribar-hi sense triar i la ciutat ens va atropellar sense demanar permís, i
posteriorment, al llarg dels anys, les visites selectives on vols
recuperar la sensació del que torna a casa després d’haver estat navegant un
any per mars desconeguts. Això si, el
que més em meravella d’aquesta obra no és la seva vocació de complaure els
adeptes, sinó la seva capacitat d’arrossegar la gent cap a Roma amb una
escriptura fresca com aquells matins de carrers molls al voltant de Piazza
Spagna, amb el color càlid d’uns adjectius de capvespre a Villa Borghese, i amb
un ritme pausat i continu com la mateixa ciutat, que et va seduint sense pressa
però sense pausa, sabent que guanya les batalles sense necessitat de
lluitar-les. Llegiu el llibre. Feu-me cas.
Comentaris