Un cafè meravellós

 

Els prudents sempre s’han rendit a les portes de Roma, al llindar on la història perd la noció del temps i els nostres relats personals queden entrellaçats per la rutina de l’èpica. Davant d’aquest fet, els amants de Roma son persones impúdiques que s’han deixat magrejar per l’amalgama d’un museu descuidat en forma de ciutat, i en certa manera, formem una espècie d’església laica que bé podria tenir el seu racó a Campo di Fiori i Un cafè a Roma del Josep Maria Fonalleras com a llibre de capçalera.

Així doncs, és per celebrar el recull de vivències personals de Fonalleras i com aquestes es desdibuixen entre els carrers de Roma, on el recorregut vital de l’autor i el relat de la pròpia ciutat queden entreteixits en un sol fil argumental que ens recorden la també excel.lent Historias de Roma de l’Enric González.  Petites joies literàries d’aquell que tatua dins seu l’ànima d’una ciutat que un dia fou forana, i amb el temps, ha acabat essent una habitació de casa, un espai familiar on dibuixar-hi, com fa Fonalleres, les diferents etapes d’una vida que ha anat rendint comptes a Roma de la pròpia evolució.

En definitiva, com remarca en Fonalleras al llibre, els fills adoptius de Roma hem tingut una primera vegada, la que no oblidem mai, la que vam arribar-hi sense triar i la ciutat ens va atropellar sense demanar permís, i posteriorment, al llarg dels anys, les visites selectives on vols recuperar la sensació del que torna a casa després d’haver estat navegant un any per mars desconeguts. Això si,  el que més em meravella d’aquesta obra no és la seva vocació de complaure els adeptes, sinó la seva capacitat d’arrossegar la gent cap a Roma amb una escriptura fresca com aquells matins de carrers molls al voltant de Piazza Spagna, amb el color càlid d’uns adjectius de capvespre a Villa Borghese, i amb un ritme pausat i continu com la mateixa ciutat, que et va seduint sense pressa però sense pausa, sabent que guanya les batalles sense necessitat de lluitar-les. Llegiu el llibre. Feu-me cas.