I llavors el fill, amb raó, ens engega a la merda

Viure la vida del fill/a com si fos la pròpia, o pitjor encara, viure-la amb una intensitat insoportable si l'apliquèssim a la pròpia existència, porta al tic ridícul de parlar en plural davant de les activitats que depenent directament de la criatura i en la que tu, per sort, no tens marge d'acció per poder canviar la realitat. Hem aprovat l'examen. Hem fet un bon partit. Hem arribat tard. No, tu no has aprovat res, ni has fet un bon partit, ni has arribat tard. Saps per què? Perquè llavors la teva felicitat depèn dels resultats directes del que aconsegueix o deixa d'aconseguir el teu fill/a, uns resultats que responen sempre als teus criteris (mercantilistes sovint) i que solen ser un mirall trencat de les teves frustracions. Sona molt sec, ho sé, no entro a la mentalitat d'aquell que fa servir la primera personal plural perquè vol fomentar una lloable visió tribal dins l'àmbit familiar , tant sols disparo sense bales contra els que s'apoderen de la vida dels seu fills/es com si fos la pròpia i sense saber-ho, fan d'estaca del futur de la criatura.

Podem caure tots en aquest error? Us ho asseguro, perquè hi un instint proteccionista que mal enfocat ens porta directament a la hiperpaternitat. Idea bàsica: Educar les emocions és fonamental però no eduquem des de les emocions perquè basar el criteri educatiu al vaivé emocional és l'avantsala d'una hiperpaternitat nociva per una criatura que no té la culpa que no tinguis una vida prou interessant. Ho sento així. No puc suportar la seva frustació. No accepto les conseqüències de les meves negacions davant les seves peticions. Exacte. Jo. Jo. Jo. Ja ho has dit, tu ets el punt de partida del seu procés educatiu, i llavors clar, quan arriba l'adolescència et trobes de cop i volta que les cadenes amb les que el nano es sentia segur, son la causa principal del seu ofec. I què passa? Doncs que vols seguir sent el diari personal del teu fill/a i t'acaba enviant a la merda perquè no sap dir-te d'una altra manera que vol escriure la seva pròpia vida, que si el niu està buit i ho portem malament, doncs és un tema nostre, no seu, que la nostra funció ha de ser precisament fer que de mica en mica ens vagin necessitant menys per allò realment superflu (i ens sembla essencial) i ens vinguin a buscar pels temes essencials perquè saben que ens tindran sempre al seu costat. Aquest és el secret, la fòrmula màgica, el que costa tant de fer, el que ens deixa a vegades asseguts en silenci al sofa veient una tele oberta sense mirar-la mentre penses "L'estaré cagant i no me'n adono?". Així estem, culpabilitat de pares del segle XXI, però aquest és un altre tema, de moment aquest article m'ha anat bé per apuntar-me tot el que haig de canviar... pas a pas.