Recuperant el temps perdut

Ha tornat a casa com el fill pròdig, després de buscar el plaer a les mans traïdores d'informàtiques impertinents i acabar compartint sistemes operatius amb aparells engarrinats pel pas del temps. L'Acer ja torna a estar entre nosaltres deixant a la memòria col.lectiva el seu intent de suïcidi arromàntic d'un dijous a les 16.10h a la classe de 2n ESO A, segurament perquè sabia que els dijous mai poden ser un dia normal, i acabava de projectar feia poc El club de los poetas muertos.
El primer que se m'acut després de la tornada de l'aparell en qüestió a casa és la meva repulsa a l'actitud triomfalista d'en Sandro, per lo menys en Laporta ho feia amb més gràcia i ironia, la meva condemna als analfabets que amb el bon temps, comencen a poblar l'entrada del pàrquing i deixen les ampolles de cerveses, segurament perquè es pensen que la paparera és un element decoratiu que intenta donar profunditat a la ciutat, la meva alèrgia visceral als advocats triomfalistes i als sommiadors perdedors, als filàntrops amb ànim de lucre i les empreses bancàries que simulen una obra social per amagar les seves misèries, i sobretot, per damunt de tot, m'agradaria recuperar al temps perdut durant l'absència de l'Acer recordant al PSC que no cal que facin d'altaveu constant del PSOE, que en Rubalcalba ja es sap defensar solet.

Comentaris

txeiks ha dit…
Pel títol esperava trobar-me una altra pedalada existencialista en aquell París que t'agrada tant i em trobo un coses tant comuns com l'Acer, 2nESOA, en Rosell... I el PSOE! Si en Proust aixequés el cap!

Entrades populars