Els amics dels millennials

Fer concerts finals de gira amb certs aires de recopilatori on tant sols hi ha dues cançons del Bed & Breakfast i mitja dotzena del disc nou, és clarament, una feliç declaració d’intencions sobre la necessitat de reivindicar el present com a eix vertebrador d’un grup que no pot evitar (i el públic esperem que sigui així), carregar els moments de nostàlgia en l’antològic Espècies per catalogar com a centre neuràlgic del seu passat.

I és que encarar un concert així deixant fora del repertori L’home que treballa fent de gos, només diu coses bones d’aquests amics que paulatinament han anat prenent la via intimista de l’excelsa l’arquitecte regada sempre amb un background identitari d’arrel millennial que travessa totes les seves composicions, un recorregut coherent de l’universitari que s’ho passava bé ballant al Tren transsiberià i vesteix al darrer disc cançons tant rodones i transcendents com Ádeu, Mentrestant, o un Et vaig dir que per cert, engreixen el llistat de de mig tempos on hi han segurament les millors cançons del grup ( de la família del Preferiria no fer-ho, Reikjavic, Casa en venda, Tots els homes d’Escòcia) i que rarament son protagonistes dels directes per les necessitats pròpies d’uns concerts ballables.

Per això vaig sortir del concert de Girona amb ganes d’un nou disc on es gaudeixi la continuació argumental d’aquesta història que amb El senyal que esperaves ha fet un pas endavant propi del que va ser al seu dia Espècies per catalogar, un pas on es marca un camí concret i un discurs propi: la manera de mirar la realitat d’una generació que no és millor ni pitjor que les altres, però és la nostra.