El sectarisme de les joventuts polítiques
Et veuen com un cadell que no ha sortit de la seva culpable minoria d'edat intel.lectual que se li ha d'ensenyar el camí polític a escollir. Les joventuts polítiques dels partits viuen inmersos en una teranyina ideològica que tapa les veus singulars per defensar el missatge d'unitat que s'ha de donar de cares a l'exterior, més que res perquè es té la idea que a pluralitat és una mostra de feblesa que no es pot tolerar. D'altra banda, aquest tipus de gent idolatren de manera sectaria els líders, arrossogant-se per la merda que va deixant pel camí buscant a veure si cau un favor dels capos per poder tenir una relació de tu a tu amb l'èrotica del poder després d'haver portat anys convertint-se amb els homes disciplinats de partit que tots esperaven veure en ells.
Quins són els grans dammificats d'aquesta generació de gossets? Doncs la gent brillant del país, les persones que s'han anat fent el dia a dia, i que en un moment determinat de les seves vides podrien servir el país amb la seva experiència, o sigui, entrar durant un període de temps en política per regalar el seu saber sense necessita d'haver hagut de fer una carrera meritòria de cadellet a dins el partit. Aquests joves que es dediquen al partit deixant de banda el món laboral real, són els que estan hipotecant el país. Sinó, mirem que són ara mateix els tres grans personatges d'aquest govern, Montilla, Carod i Saura: tres homes de partit que un dia també van ser gossets assadegats buscant la mirada d'aprovació del líder.
Comentaris
Per exemple el que conegui una mica el mundillo de “la caixa” sap que absolutament tots els directors generals han fet unes carreres quasi calcades dins de la casa. Ningú dubta que en Nin serà el proper president quan en Fainé plegui, perquè així va passar amb ell quan succeí en Fornesa, i el Ricard Fornesa al seu torn era el correveydile de’n Pep Vilarassau, i el Vilarassau va estar molts anys a l’ombra de’n Samaranch.
I a la universitat també passa el mateix, el professor mediocre que es passa la vida fent feinetes pel catedràtic esperant que aquest es jubili.
Tenim exemples d’aquest tipus des de que el món és món. Aristòtil llepant-li el cul (literalment jajaja) a Plató i aquest a la vegada a Socrates, etc...
A vegades sona la flauta per casualitat i el llepador resulta ser alhora una ment preclara però no te perquè ser així, és més, gairebé mai és així.
Per cert als nazis els hi va anar molt bé, quasi aconsegueixen ser els amos del món, l'únic inconvenient va ser una "lleugera manca d'ètica"jajaja