Els somnis dels poetes sempre acaben amb melangia

Quan la penombra d’una nit opaca embolcalla la paleta de matisos de Solentiname, un lleuger vaivé de les aigües del Llac Cocibolca balanceja una barca on hi rau la paraula del vell poeta que un dia va somiar un impossible: reconvertir Nicaragua en un càndid monestir revolucionari.

El seu caminar parsimoniós i la seva paraula melangiosa d’un futur incert, decoren l’esguard feréstec del que ha ballat un vals trencat amb els déus i ha tornat per explicar-ho a mode de relat amb final feliç. Aquest és Ernesto Cardenal, la imatge envellida del Che Guevara, el Déu socràtic de la capella sixtina passat pel filtre de la decadència física, l’home que un dia deixà amb tristesa la trapa de Kentucky pensant que Somoza era vencible i un nou ordre monacal podia abraçar la seva Nicaragua mosaica: nascuda de les aigües i abandonada a imperis faraònics.

Nascut a Granada, territori de mestissatge i europeus perduts per terres colonials, la insatisfacció de l’amor humà el va portar a rendir-se, bevent de les aigües còsmiques de Theilard de Chardin, al poder de Déu i tancar-se a la trapa de Kentucky sota l’esguard fratern de Thomas Merton. Anys més tard va haver de marxar per problemes de salut i es prengué la revolució de Nicaragua com un intent de portar la comunitat monacal a l’exterior, però no sabies amic Ernesto, que els somnis dels poetes quan s’apliquen al món mundà, són histories que tant sols acaben deixant una amarga melangia pel que podia haver estat i mai serà.

Bon any 2013 ple de pastanagues, cogombres, i salsafins verdosos.