Pérez Solis i Sacristán: Dos cares de la mateixa moneda

La història està feta per ser idealitzada, per amagar els retalls paradoxals d'aquesta i deixar lluir la vessant més lluminosa, i quan no hi ha més remei que afrontar les contradiccions doncs toca relativitzar-les i vendre-les com el fruit d'una evolució personal a través de l'apologia de la ètica a la infidelitat amb un mateix, certa i necessària en molts casos, xarxa d'excuses en molts altres. Així doncs, anant a aquest collage de tonalitats històriques ens trobem per una banda a Óscar Pérez Solis, secretari general del PCE durant la dictadura de Primo de Rivera, destacat militant de Falange durant els anys posteriors a la guerra, o el venerat Manolo Sacristán, conegut per la seva destacada labor falangista durant la postguerra i l'indisoluble militància comunista anys més tard. Com es ven aquesta transició ideològica? Doncs el cas de Pérez Solis com una transició cap a la por i en el cas de Sacristán com un viatge cap a la valentia i la honradesa amb un mateix. Jo ho tinc clar, la història és la que és i no la podem fer servir pels nostres beneficis propis. El pas més lògic que es podia fer a l'Espanya de l'època era de la Falange al PCE i a l'inversa, els dos creien amb un falsari paradís terrenal i defensaven polítiques totalitàries per aconseguir-lo. La diferència està en el color de la jaqueta no en el discurs. Però ja se sap, en aquest país els comunistes tenen una aurèola intocable i no es pot dir segons què en veu alta.