La brasilera de San Gimignano

L’Andrea portava onze anys amagant-se del pas del temps entre les torres de San Gimignano. Hi va arribar, a mode d’afers exteriors, un dia de primavera del 1999, quan el mil.leni agonitzava a braços d’un estrany mentre la veritat es deixava vèncer per la mentida, i va decidir quedar-s’hi perquè segons ella, havia trobat el poble que millor personificava el seu caràcter. Ella havia renunciat a la seva rauxa brasilera i havia adoptat el caràcter pausat dels habitants d’aquest poble amb el nom del bisbe de Mòdena que va salvar la ciutat de la força d’Atila, a poc a poc, sense pressa, gaudint d’una munió de turistes, segons ella, molt agradables perquè venen al poble a passejar-se i ens donen molta vida. Té la botigueta que regenta des de fa una dècada al costat de l’església de Sant Agustí, el sou li serveix per pagar-se un lloguer molt assequible que no té res a veure amb les gambades que paguen els pijos del nord d’Itàlia que arriben al poble de les torres amb el seu cotxe de gamma alta buscant fugir del ritme milanès, i diu que un dia li agradaria casar-se a San Gimignano amb un xicot que va tenir a Brasil. Li fem dos petons perquè amb poca estona hem creat un lligam. Definitivament, és una personatge per fer un afers exteriors brasiler.

Comentaris

Nico ha dit…
No és que vulgui aiguar-te les vacances, però no hauries de ser a cole?
Molts records.

(Per cert, la foto és al·lucinant!)
Toni Cassany ha dit…
Nico: comentari certament cretí... (je, je)
San Gimignano, una joia de la Toscana. Els millors gelats del món (suposo que els vas provar).
Post encantador, sí senyor!.
Frank Bayer ha dit…
Nico, vaig al cole als matins, a la tarda tinc temps per anar pels llocs...

Toni, vaig beure una coca-cola perquè la pujada em va matar, faré un post sobre les pujades!!

Entrades populars