El dia que em vaig enamorar de Vito Corleone

Hi ha experiències vitals que s'han de tenir en el moment perfecte, ni abans, perquè segurament no tindràs el pòsit suficient com per gaudir-les en la seva totalitat, ni després, perquè probablament sentiràs una vaga sensació d'haver perdut un tren del qual ja no esperes res més que veure'l a l'horitzó fumejant cap a un paradís oblidat. Doncs aquesta vegada l'he clavat, portava anys volent entrar al món de Vito Corleone i intuia una brisa descoretjadora que m'anava susurrant, ara no és el moment, ja et diré quan has de fer el pas. I va arribar el moment. Excels. No elogiaré la pel.lícula perquè seria d'una ingenuitat tòpica difícil de digerir, però si que vull parlar de la necessitat de poder viure almenys dues vides perquè una sigui la de la moral recte, i l'altra, la de Vito Corleone. El pare responsable, el marit atent, l'avi afectuós, el padrí perfecte, l'enemic indesitjable, el seductor insaciable, el maquiavèlic de manual, el veí discret, el personatge que em recorda una conversa amb un vell amic sicilià que al parlar de la mafia la va justificar al.legant la necessitat de defensar els més desprotegits dels peixos grossos que vivien amparats per una falsa legalitat. Has vist El Padrino? No, li vaig contestar, m'ha d'arribar el moment. Doncs quan la vegis fixa't amb Vito Corleone perquè aquest estil de personatge ha vessat sang per defensar els sicilians. En fi, que en aquesta vida condemnarem la hipocresia evident dels Corleone, però admetrem que si poguessim posar-nos durant una setmana a la pell d'un personatge de ficció, Vito Corleone tindria un excés de demanada.