Quin dilema de consciència ens genera Crims?

 

Sempre miro Crims, no ho puc evitar, d’adolescent he tingut fascinació per la novel.la negra i aquest programa no és res més que una continuació dels personatges sòrdids de l’entorn de Montalbán, amb una producció excel·lent on cada capítol és una novel.la curta on l’espectador exerceix d’observador neutral de la trama. Una meravella. De totes maneres, des dels primers capítols he tingut un dilema de consciència pel fet d’estar gaudint d’històries reals amb víctimes de carn i ossos, amb familiars dels damnificats que ignoro la seva opinió sobre la exposició pública del seu dolor, i al cap i a la fi, d’una cert comportament personal de tractar la trama com si fos una ficció i fins i tot, de fer broma sobre el comportament obsessiu dels assassins.

Segurament aquest dubte té com a origen una certa mediocritat moral per part meva que es veu reforçada pel fet que a pesar del dilema, segueixo mirant el programa quan realment no tinc l’hàbit de mirar la televisió, però em ve al cap quan per exemple, penso que la Rosa Peral té filles que no tenen culpa del crim de la seva mare i sobretot, del fet que se les acabi d’exposar públicament d’aquesta manera provocant un cert determinisme social el dia de demà, però alhora, em ve el cap el capítol de servei públic en el cas de l’Helena Jubany, o sigui, em moc entre dos aigües sense acabar de tenir un criteri clar sobre el tema concret.

Ho explico sense ànim de pontificar perquè crec que la naturalesa d’una programa com Crims porta a sobre la taula el debat sobre la línia divisòria entre la utilitat pública de despullar el nom de criminals com Ramon Pasqual Barranco, el violador d’Ulldecona, i el fet d’exposar al dolor els familiars de les víctimes, o els fills i filles dels botxins que hauran de gestionar de per vida el fet d’haver tingut un pare o mare criminal. No tinc solució, però em sembla un debat necessari digne d’un dels millors programes emesos per TV3 durant la darrera dècada.