La sort d'haver estat adolescents sense mòbil

Els nascuts a principis dels vuitanta vam tenir la sort de ser la darrera generació sense mòbil a l’adolescència, o sigui, la darrera generació que podíem desaparèixer de casa durant una tarda i perdre’ns per la ciutat sense cap possibilitat de ser localitzats per part dels pares, els de et truco avui dijous perquè m’agrades molt i clar, hauré de parlar abans amb la teva mare per demanar-li si et pots posar al telèfon i  llavors, et diré si vols quedar el diumenge a la tarda sabent que fins diumenge no tornarem a parlar perquè corro el risc que el teu pare agafi el telèfon. O sigui, érem més lliures i no patíem pares helicòpters perquè no tenien l’eina per sobrevolar al nostre voltant, i a més, no teníem opcions de documentar amb fotografies tot el que fèiem, de manera que la nostra adolescència perviu íntegrament dins els nostre records com nosaltres la volem recordar, amb un calaix a casa els pares ple de cartes teves, de les que em feies arribar a través d’amics comuns, on el teu rostre hi roman dibuixat amb un esbós sense estil.

Per això dono les gràcies d’haver viscut abans de l’arribada del Gran Germà a les mans dels adolescents d’avui, perquè realment tenir una realitat virtual a la mà provoca que no tinguis tantes ganes de descobrir la realitat que tens a fora, perquè hi ha moments de l’adolescència que és millor no tenir documents, perquè per dedicar una cançó a una noia havies de trucar a un programa de ràdio local sabent que t’escoltava tota la gent de l’escola, i sobretot, perquè no hi havia res millor que no parlar quan no volies parlar, que estar penjat a la teva habitació amb un llibre de Salinger, sense haver d’estar pendent de si el tick del missatge de whatsapp és blau o no.