Wilde haurà d'esperar

Els cementiris de París estan fets per còrrer, per tirar una fotografia a l'aire mentre vas fent salts perquè la imatge surti desdibuixada per la neu que va recobrint tombes on el nom està rallat amb la punta d'una navalla reutilitzada. Mentrestant, veient com les gabardines estan totalment subjectes al vent i els barrets van caiguent per deixar-nos despullats, anem buscant la tomba de Oscar Wilde amb posat amb anglés, amb un cert hieratisme trencat per les nostres corredisses adolescents entre les pedres d'una necròpolis sobrepoblada.
Trobem a Émile Zola i començo a pensar amb el fàstic que em va provocar el gos assassinat a Pascual Duarte en nom del tremendismo de Quevedo i del naturalisme francés. Zola està quiet, de fet, suposo que està quiet perquè ni ell és capaç de moure's amb una pedra tant gran a sobre seu. Al seu costat, Alexander Dumas està afilant l'espasa per matar algun cardenal subjecte a l'absolutisme reial. Tampoc ens vol dir on hi ha l'apartament d'Oscar Wilde. Comencem a còrrer al voltant de les seves tombes per intentar aconseguir treure'ls-hi la informació per agotament. Són molt tossuts. Continuent en silenci. Ens tirem una foto asseguts a sobre la tomba amb cara de naturalistes místics per provocar-los. Ficar-te amb els morts és molt divertit. Wilde haurà d'esperar.

Comentaris

Joan ha dit…
Amic meu, fa dies que no surts del bucle...
Kasal ha dit…
El teu article m'ha omplert, de sobte, de melangia i por. Melangia pel record del viatge a Paris amb la Mercè, mentre l'anava arrossegant de museu en museu i de cementiri en cementiri. De la tomba de Jim Morrison, la de Balzac i la de tots els molts famosos que jeuen per allà.
I ara la por. Por del futur. Espero que quan Quim Monzó mori, opti per l'incineració. Sepultar-lo sota terra sota una llosa de granit negre podria crear un epicentre sismològic de conseqüències nefastes. Si tremola sota terra com ho fa a sobre, Catalunya pot semblar California.
Salut!
Breo Tosar ha dit…
Acabo de tornar de París, on he tingut la sort d'estar amb uns amics francesos que vaig conèixer fa anys al llunyà Quèbec, terra francòfona i esplèndida.

El cementiri dels poetes, sota la neu, pot ser més romàntic que la típica estampa dels semibohemis de torn intentant fumar pipa per Montmartre o garabateixar unes paraules en un tovalló de paper d'una cafeteria de la Bastille.

La neu cau de nit i sona "Back Door Man" a pocs metres del pianista polonès més romàntic de París.
Anònim ha dit…
Francesco... Quins records! Encara em cagun l'Ignacio, jeje. Te les vaig passar, les fotos? Si, no? Si no, digues-m'ho!
Felicitats de nou per ahir!!!
Repetim ben aviat per BCN segur.
Una abraçada, nano.

Albert

Entrades populars