Enamorat d'un maniquí

El vestit vermell s’ondulava a mercè de la potència gratuïta del ventilador. Quan l’aire venia de dreta a esquerra, una deessa ingènua em deixava entreveure el principi de la cuixa per insinuar-me que sempre havia de començar a atacar amb la palma de la mà aferrada a la carn descoberta. Tot plegat era qüestió de no perdre detall de l’obertura eròtica dels porus i portar l’escalfor a un cos hivernal condemnat per la fredor de l’edat adulta. D’altra banda, quan l’aire venia d’esquerra a dreta, la forma asimètrica del vestit, més llarg de l’esquerra per jugar amb el misteri de la part amagada, provocava que es quedés atrapat a les articulacions del genoll i es marqués amb més claredat la tímida corba de la cintura invitant-me a ballar un vals vienès tocat per una orquestra desafinada. La maniquí no es movia, ni tant sols era capaç de sentir l’escalfor del meu cos perquè si me l’enganxava amb excés, m’era impossible cercar el bes d’una flama congelada per la rutina.
PD: Estic tant amargat amb la correcció dels contes nous que em venia de gust penjar-ne un trosset molt i molt petit.

Comentaris

Joan ha dit…
je, je, ... ets un cas, mira que posar el tag ficció a aquesta entrada!
Frank Bayer ha dit…
Anem a esmorzar la setmana que ve?? Va, tries el dia!! Iron, t'apuntes??

Entrades populars